Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Llibres que llegeixo

La nova espiritualitat i les ‘esquerdes’

0
Era una mica com una reunió d’alcohòlics anònims. “Hola, em dic tal i he de dir, abans que res, que sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Justificacions gens casuals, clar; i molt subratllades, també: una, dues i fins i tot tres vegades. El dimarts al vespre vaig participar en un dels sopars literaris que la Sargantana, amb la col·laboració de la Sílvia Soler i la Laura Garcia, organitza regularment al seu necessari espai de Dalt de la Vila, a Badalona. El convidat era en Gaspar Hernàndez, autor d’El Silenci, últim premi Josep Pla. Va ser interessant. Molt. Hernàndez i el seu ‘Ofici de viure’ representa una de les poques veus en català que porten al públic general els arguments -i els pensaments- del moviment de la nova espiritualitat: autèntica onada silenciosa, aquesta; ben amagada, això si, per l’opinió publicada exercida en les tertúlies de 9 a 10h, per tots aquests homes entre els cinquanta i els seixanta anys, convençuts “perquè si” del seu món donat per descomptat, sempre tan àcids amb totes les ‘alternatives’. El llibre, –que no he llegit, encara–, incideix en les possibilitats curadores de l’espiritualitat. Glups. Arribats a aquest punt, alguna cosa m’empeny a dir que “jo també sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Tanmateix, voldria consignar que darrerament he observat algunes esquerdes al buc insígnia de la meva mirada confiada, ni que sigui perquè m’han vingut a trobar aquells versos de l’Auden –“l’aigua tranquil·la va fonda, mai no hi ha fum sense foc”–; ni que sigui perquè, a mesura que vaig deixant enrera el 3 per apropar-me al 4, estic aprenent a escoltar d’una altra manera el vell/bell himne de Neil Young, “hey, hey, my, my, Rock and roll can never die, there’s more to the picture, than meets the eye.” Que hi ha més coses a la fotografia, de les que podem veure… mirant. I per això no vaig dir gaire res, durant el sopar; i per això mateix, suposo, tampoc he anat gaire més enllà d’una vaga redacció temptativa sobre el tema en aquest post que, ara mateix, teniu l’amabilitat de llegir.

Més sobre ‘Alta fidelitat’

0
Publicat el 9 de març de 2009
“Tota la meva simpatia per la noia que tinc asseguda al costat al metro i que llegeix amb un somriure ‘High Fidelity’, de Nick Hornby”, aquesta breu informació enviada al meu Twitter, i després publicada automàticament també al meu Facebook va despertar un breu (però interessant) diàleg en en el meu mur a aquesta plataforma. La discussió intentava aclarir si el llibre ‘acaba bé o acaba malament’. La cosa va cloure’s sense acord (previsiblement). Avui m’ha vingut de gust obrir de nou el maltractat llibre, que vaig llegir ara farà 10 anys, en una bàsica edició de butxaca, i he trobat, ben subratllat aquest fragment: “Lo que ocurre es que me apetece ver a Clara, la amiga de Charlie, la que vive más o menos donde yo. Quiero verla sobre todo porque no sé en qué parte de la ciudad vivo yo, ni en qué ciudad, ni en qué país, y ella a lo mejor puede ayudarme a encontrar i paradero”. Sabem on som només quan ens confrontem amb l’altre. Trobem quan ens troben, diguem. 

* La imatge mostra la portada de la primera edició, l’any 1995.

Catarsi literària, de la mà de Frank Bascombe

0
Publicat el 6 de març de 2009
Finalment he enllestit les prop de sis-centes pàgines d’Acció de Gràcies, l’última novel·la de Richard Ford. Han estat dos mesos de lectura atenta, a estones esglaiada, a estones meravellada. Buf! No ha estat fàcil, l’escriptor nordamericà ofereix, de nou, un recorregut minuciós per la vida de Frank Bascombe (vint anys després d’El Cronista d’Esports i onze després del Dia de la Independència). Ford delimita l’acció durant tres dies de la tardor de l’any 2000, temps durant el qual l’ara agent immobiliari de Nova Jersei recorre l’estat jardí reflexionant sobre la vellesa, la paternitat, el matrimoni. Són els temes que ja articulaven, en bona part, les seves anteriors obres. En aquest cas, la mort i la malaltia guanyen pes en la trama, en la qual, i en termes de ‘bestseller a l’ús’, no passa res. Literalment. Però no és per això que Acció de gràcies és difícil: no és l’aridesa del plantejament argumental, sinó  l’intens i esgotador diàleg que el lector es veu obligat a mantenir amb el protagonista. Ford excel·leix en el seu recorregut per les esquerdes de l’amor i les fosques cambres del dolor i la pèrdua. És impossible llegir aquest llibre i no afegir el propi neguit –temperat per la prima però irrenunciable esperança– a la cerca del protagonista. I enmig d’aquesta magnífica catarsi literària, Bascombe, el meu personatge de novel·la preferit –i estimat– va fent camí, tot fent corves, pujades i marrades, mentre il·lumina amb lletres perdurables el meu, de camí.

L’home que fa giravoltar l’espasa, record a Carner

1

La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona organitza les Jornades Carner a l’Edifici Carner del 9 al 11 de febrer amb motiu del 125è aniversari del naixement de l’anomenat “príncep dels poetes”. Jo sempre he tingut una debilitat per Carner des de que a COU vam treballar el Cor Quiet, el recull que va publicar l’any 1925. És estrany, perquè Carner i el seu elegant noucentisme queia ben lluny del que jo escoltava aleshores, el romanticisme incendiari i cínic, principalment The Smiths i Elvis Costello… Per sort, jo en aquell moment tenia la desordenada avidesa dels vint i col·leccionava apassionat el secret de les coses (el que em pensava que era ‘el secret de les coses’…) en discos, pelis, llibres i lectures ‘obligades’, sense fer gaire cas a les etiquetes que, en canvi, en créixer, han anat allargant l’ombra, excessivament, suposo. Fins i tot em vaig arribar a saber-ne un poema de memòria: ‘L’home que fa giravoltar l’espasa’ i del qual ara només recordo els últims versos, que em continuen impressionant –i em continuen acompanyant– com ho van fer en aquella classe a l’Albèniz, amb la Montse Serra. “Fins en el cim que solitari llu / o al mig de la rossola tota rasa, / l’home va fent giravoltar l’espasa / sol contra tots i sol contra ningú.”

Notes dins un llibre

2
Vaig començar ‘L’Africà’, de J.M.G. Le Clézio, premi Nobel 2008, amb una certa reticiència. Em passa sovint quan algú em regala un llibre que no m’espero (sé que no és per sentir-se orgullós, això). Com que era un llibre curt i, em va semblar prou digerible, el vaig creure apropiat (l’oportunitat fa el lladre, diguem) per fer un descans d’Acció de Gràcies, la novel·la de Richard Ford que estic llegint de fa unes setmanes (i que m’apassiona molt i em torba massa; i amb la qual intento mantenir una prudent distància). Potser no té gaire sentit aquesta explicació prèvia… al capdavall, l’ocasional lector del post pot preguntar-se –no sé si amb raó, sincerament: i amb la novel·la… què passa? No sé si amb gaire raó, deia, perquè això és un bloc personal, no un espai de crítica literària… i el cas és que a mi em sembla important com ens aproximem als llibres. L’estat anímic amb el qual obrim la primera pàgina, les coses que ens han explicat sobre l’obra, la persona que ens l’ha deixat (o regalat), si els forrem o no, si els firmem, si hi guardem notes o hi escrivim al damunt… Hi ha una cosa que fa en Pep Mita, poeta, amb els llibres que llegeix i que em sembla encantadora: va deixant entre les pàgines tot el que va acumulant mentre li dura la lectura: bitllets de metro, comprovants de compra, entrades de concerts o de cine… Això permet traçar un viatge paral·lel al que proposa l’autor, quan un temps després hom torna a obrir el volum. Le Clézio, d’alguna manera, sembla que es serveixi d’aquestes notes perdudes en un llibre quan, amb ‘L’Africà’, inicia un viatge fragmentat i incomplet a la figura del pare (el seu pare) i el continent (el seu continent?) que tan el va marcar. L’autor comenta algunes fotos perdues, alguns records solts, alguna carta; i a partir d’aquest mirall trencat elabora un material de primera, una petita novel·la delicadíssima, del tot recomanable, i segurament ja inoblidable. Gràcies a ma mare, que me’l va regalar per nadal. Que en quedi constància.

L’enigma convida a llegir

2
Aquest 2009 es compleix el 200 aniversari del naixement d’Edgar Allan Poe. M’ha impressionat l’efemèride perquè la mirada de Poe es manté saludable, i la seva ombra s’allarga sobre el cinema i la literatura d’una manera fabulosa: de Paul Auster, al postpunk, de Kitano a Burton. Armat amb la meva indocumentada mirada literària li hagués posat un segle… però no dos! Tanmateix, la notícia de l’aniversari (d’això serveixen, els aniversaris, crec) m’ha portat un record, i el record l’empenta per fer un post: he pensat en la col·lecció l’Esparver de la Magrana, valenta i necessària en la recuperació de clàssics de la literatura en la seva col·lecció juvenil, i de la qual jo era addicte. De fet, vaig llegir Poe com a lectura d’adolescent, gràcies a l’Esparver, i com a adolescent podria dir que no el vaig disfrutar, sinó que el vaig patir. Em va passar amb Poe i els seus L’Escarabat d’OrEl gat negre Les Aventures d’Arthur Gordon Pym (que, malgrat l’excel·lent traducció de Francesc Parcerisas, em va descol·locar tant que recordo que ni vaig acabar!)… I també em va passar amb Stevenson i Robinson Crusoe i Dr. Jekyll i Mr Hide; amb H.G. Wells, i l’Home Invisible (traduït per Just Cabot) i l’Illa del Dr. Moreau (una novel·la que em terroritzava) i amb la Shelley i Frankestein (traduïda per Monzó), és clar. Aquestes novel·les em fascinaven per què eren plenes d’aventura, i també de dolor, em prenien perquè l’heroi tenia moltes cares, si és que en tenia, finalment, i perquè fins en la faç del monstre era possible reconèixer-se, malgrat tot. L’enigma em convidava a llegir més. La dificultat no em tirava enrera, m’empenyia endavant. L’aniversari de Poe em portarà segurament a recuperar, després d’aquests anys, algunes d’aquelles lectures. Serà com llegir-les per primera vegada, com sempre passa amb la literatura que paga la pena.

Foto: Prefaci de ‘Les aventures d’Arthur Gordon Pym’ fotografiat el diumenge passat a Vilaür. Versió ampliada, aquí.

El peix que es va perdre en un llibre

1
Publicat el 6 de gener de 2009
¿És possible que un petit peix decideixi saltar des del seu bol de vidre a les pàgines d’un llibre, per perdre’s àvid de curiositat en un món de tipografies i històries infinites? Doncs és possible, ben possible, fins i tot si el nostre peixet és un d’aquells peixos de ciutat, petits i taronges, amb aquella vulgaritat tan ben portada, una petita criatura, que, hom diria amb gravetat i amb el cap mig inclinat, “aleteja sense gaires esperances”. I fins i tot així, aquestes coses passen. Tanmateix, aquesta no és l’aventura que volia explicar (tot i que està clar que és una aventura ben digna de ser explicada). ¿És possible que un noi petit salti amb valenta cortesia i amb la intuïció salvatge dels grans exploradors, a les pàgines del mateix llibre per recuperar el seu peix vermell? Aquesta és l’aventura que val la pena explicar. Que els llibres permeten això, i que això és molt, i que probablement això és tot. El llibre com una gran pantalla de cine, on tot és possible i on l’ordre i el concert és que no hi ha ordre ni concert. I així és com un peix desapareix un dia de Reis dins les pàgines d’un llibre, i un petit noi, que passa l’estona en una àmplia i fosca biblioteca, decideix anar al seu darrera i salvar-lo (o és el peix el que salva el noi?). Aquesta és la història que explica ‘The little red fish‘, el delicat còmic de Taeenun Yoo, un regal esplèndid (i savi) per aquest dia de reis de 2009.

Poema, deu anys sense Brossa

0
Deu anys de la mort de Joan Brossa. Escric aquest apunt mentre remeno entre els seus poemes per afegir-me al seu homenatge blocaire. Ho faig davant de la reproducció de la il·lustració que l’artista va fer per al museu del cinema de Girona, a partir de la seva escultura titulada “A de Cinema”, i que jo tinc penjada al menjador de casa. Finalment trio un poema que crec que descriu a la perfecció la sincera i cívica invitació a pensar i a crear que en el fons s’amaga rera la majoria de versos de Brossa. És d’una senzillesa brutal, quasi una fórmula matemàtica. I és bonic pensar que és infalible. Fa així:
 
Entrada
A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z
Sortida.

Chicago, mirades creuades

0
Chicago, editada dins la imprescindible col·lecció Mirmanda d’Edicions 1984, és una novel·la coral que s’aproxima a les vides d’un grup de persones de la comunitat egípcia de la capital d’Illinois. Alaa Al Aswani, un dels escriptors amb més èxit al món àrab, traça a partir de les seves vides un fresc ambiciós, però només parcialment aconseguit, sobre els reptes de l’Islam al segle XXI: la democratització, la igualtat, la religió, el sexe, la relació amb occident… En les pàgines del llibre, veiem entrecreuades les motivacions, conflictes i somnis d’aquestes persones, moltes de les quals són professors i estudiants a les diferents universitats de la capital del migoest. L’autor trenca tòpics pel que fa al món musulmà –la lectura d’aquest llibre dóna una mirada a una classe mitjana i intel·lectual, sovint absent en els nostres telenotícies–, però en construeix alguns altres: la manera com descriu Amèrica és una mica naïf, i també un pèl demonitzadora. Però és molt interessant, bé que a vegades una mica molesta, aquesta mirada al nostre món per part de l’escriptor àrab. Detectem les inexactituds, els llocs comuns, les pors, la moralina… és clar que, tot plegat, no deu ser diferent a les inexactituds, llocs comuns, pors i moralines que la ‘nostra’ literatura aboca sobre el món musulmà. En realitat, Chicago és com un gran mirall deformat, un apunt ben útil en el camí per entendre una mica millor el món en el qual vivim.

I els regals inútils?

1

“Bosses de gominoles de molts colors en forma de ninots i una bandera plegada i un nas postís i una gorra de tramviaire i una màquina que picava els bitllets i feia dringar una campana; mai una catapulta; una vegada, per una equivocació que ningú no va poder explicar, una destraleta; i un ànec de cel·luloide que, quan el premies, feia un soroll que no s’assemblava de res als ànecs, un muu miolador digne d’algun gat ambiciós desitjós de ser vaca; i un bloc de dibuix en què podia pintar l’herba, els arbres el mar i els animals del color que jo volgués, de manera que les enlluernadores ovelles de color blau cel encara pasturen al camp vermell sota ocells d’un verd pèsol amb becs irisats”. Aquest és un fragment d’“El Nadal d’un nen a Gal·les”, de Dylan Thomas, que la gent del Cercle de Viena ha editat aquest aquest desembre amb tota l’exquisitesa a la qual ens tenen tan malacostumats. El llibre conté unes il·lustracions precioses, a càrrec de Pep Montserrat, i s’acompanya del text original en anglès. El traductor de l’obra, el també poeta Francesc Parcerisas, aconsegueix una cosa difícil: mantenir el batec deliciosament atropellat de la prosa de Thomas, amb tots els seus racons i olors, amb la desesperada cerca de la memòria petita, la que cap en una petita caixa de cartró amb olor de caramels i terra mullada. Hom podria recitar aquesta prosa poètica en veu ben alta, alçant una copa d’un vi ben vellutat, davant de la taula més ben parada, ja que diria que és així com li hagués agradat al poeta britànic, ell mateix un rapsoda de gran anomenada. 

Una taca digna de consideració, per Robert Frost

0

Us aterra el full en blanc? Començar un nou article us provoca aquell vertígen? Vet aquí una petita empenta d’ànim, en la forma d’un poema de Robert Frost, traduït per Josep Maria Jaumà, i publicat per Quaderns Crema dins el molt recomanable volum ‘Gebre i sol’. Diu el poeta: “Una taqueta, invisible als meus ulls si aquell paper no hagués estat tan blanc, començà a travessar el que havia escrit. Jo havia alat la ploma, desvagat, per deturar-la amb un puntet de tinta, quan una cosa estranya em feu pensar: no era cap gra de pols del meu alè, sinó indubtablement, un ésser viu amb instints que en podia dir ben seus. S’aturà, recelant la meva ploma, i es posà a córrer frenèticament cap on la tinta no era encara seca, i s’aturà altre cop: flairà o begué… de mala gana, car tornà a fugir. Me les havia amb algú intel·ligent. Els peus, no s’entenia on li cabien, però devia haver-ne un joc complet per deixar clar que no volia morir. Corria amb por i avançava amb astúcia, el vaig veure dubtar i tentinejar i, de sobte, al bell mig del full obert, encongir-se, acceptant amb desesper el fat que jo li hagués adjudicat. No sóc gens partidari de l’amor col·lectivista, a-veure-qui-és-més-tendre, que ha envaït totalment el món modern. Però un pobre organisme microscòpic, de qui jo no podia dir cap mal, vaig deixar-lo tranquil, que s’adormís. La meva intel·ligència en reconeix una altra, quan la troba, sigui on sigui; i no sabeu com em fa de content trobar-ne un mínim en un full de paper.”

En el cafè de la memòria imprecisa

0

A ‘En el café de la juventud perdida’, l’escriptor francès Patrick Modiano recrea el París de quan era jove, als anys seixanta, i ho fa al voltant d’un enigmàtic i fascinant personatge, la Louki, autèntica prestigiditadora d’identitats, el mirall deformat que atrau una bona colla de personatges, narradors alterns en la novel·la. No són només els carrers i els cafès els que han canviat… hi ha alguna altra cosa que ha desaparegut amb el pas dels anys en els carrerons de la ciutat neutra. La memòria ha esdevingut més imprecisa, però a la vegada més poderosa. La seva crida ha despertat un atàvic sentiment de tornar a enrera en el cap de diferents personatges, que conflueixen en la bella Louki. Modiano, amb un estil contingut, afinat i lleument poètic, ens regala una novel·la que ens torba delicadament, com ho fa, passats els anys, el record de la primera dona que vam estimar. 

Graciosa tristesa, tristesa graciosa

0

Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.

Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.

Alícia al país de Murakami

2

M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre. 

Addicta a la vida dels altres

0

La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.