La síndrome de Stendhal

He de dir que el llibre encara no l’he acabat, però em sembla un plantejament molt interessant i, sobretot, cinematogràfic. A propòsit d’això, també n’han estrenat la pel·lícula no fa gaire, que aniré a veure tan bon punt hagi acabat la novel·la. L’ambient d’un poble petit, fred i fosc (molts mesos és perennement de nit perquè Kiruna és un poble molt al nord de Suècia), sumat al control per part d’una congregació religiosa, dóna molt de joc. De fet, fins i tot podria ser comparable, salvant totes les distàncies, a les Aigües encantades de Puig i Ferreter.

L’aire que es respira és asfixiant, un poble petit amb una església molt tancada que vol mantenir els vilatans en la inòpia, i qui gosa anar més enllà, com és el cas de l’advocada Rebecka Martinsson, és mal vist i vilipendiat. No recorda l’obra puigiferreteriana? En tot aquest ambient s’hi produeix un crim i les investigacions per part de l’advocada i de la policia, molesten els pastors, que veuen qüestionat el seu negoci i la seva capacitat de domini sobre la gent del poble. Tots aquests elements fan una novel·la trepidant i engrescadora, però també angoixant i basardosa. Els vilatans semblen fantasmes que apareixen i desapareixen de la història, mentre l’advocada protagonista ha de lluitar contracorrent per poder ajudar la seva amiga i alhora salvar-se a si mateixa dels perills que l’envolten.

És potser, dels millors thrillers escandinaus que hi ha avui dia. Fa poc en vaig llegir un altre de Mari Jungstedt, i no arribava al grau de complexitat d’aquest i dels de l’altre Larsson, que és allò que jo més aprecio en una novel·la d’intriga. Les trames lineals i senzilles amb pocs personatges no em diuen res. I com que aquesta deu formar part d’un cicle anomenat “Els crims del Cercle Polar”, tal com consta a la coberta del llibre, restarem amatents a les properes publicacions d’aquesta autora. De moment n’hi ha una altra al mercat titulada Sang vessada. Tant aquesta com Aurora boreal les podeu llegir a Columna.

Quan vaig començar-ne la lectura vaig pensar que una novel·la que no es deixa rellegir no es mereix un premi tan important com el Sant Jordi. Ben aviat, però, vaig copsar la qualitat literària de Xavier Bosch, el primer llibre del qual no és precisament aquest -malgrat que jo sí que és el primer que li llegeixo. L’ús de paraules i expressions tan oblidades com “grimpaire”, “fer beure (algú) a galet” o “a la gatzoneta” denoten algú amb un domini important de la llengua, cosa que sempre és d’agrair en una novel·la “lleugera”.

A banda d’això, la trama és molt llaminera i, a parer meu, original. De fet, té més similituds amb el Citizen Kane d’Orson Welles que no pas amb la trilogia Millennium. Les relacions envitricollades, florentines i emmetzinades entre polítics i periodistes són alhora l’argument i el rerefons de la novel·la. A més a més, com a element de modernitat que indubtablement situa l’acció als nostres dies, hi ha la presència d’immigrants musulmans i d’Al-Qaida, cosa impensable en els thrillers clàssics.

Tot aquest conjunt d’elements, juntament amb uns periodistes que es juguen la vida i una cap dels mossos d’esquadra ben particular, conformen una novel·la fresca, àgil, interessant i, sobretot, gràcies a la traça narrativa de Bosch, ben escrita. És, en definitiva, un llibre a l’alçada de qualsevol dels best-sellers actualment tan de moda com els escandinaus. He sentit a dir a l’autor mateix que n’estan preparant l’adaptació cinematogràfica, cosa que celebro, a veure si obrim els ulls i ens adonem que la nostra literatura també produeix best-sellers de qualitat.

He llegit que els llibres més venuts han estat, precisament el de Xavier Bosch, Maletes perdudes de Toni Puntí, Bulevard dels francesos de Ferran Torrent, Tot el què podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo d’Albert Espinosa, i No hi ha terceres persones d’Empar Moliner. Aquests, en categoria de ficció. En no-ficció, qui s’ha endut el gat a l’aigua ha estat Eduard Punset, amb El viatge al poder de la ment, seguit de La màscara del rei Artur de Pilar Rahola, El viatge d’anada i tornada de Gerard Piqué, Córrer per ser feliç d’Arcadi Alibés, i Doncs jo ho veig així de Xavier Sala Martín.

He de dir que aquests darrers dies he comprat molts llibres, però només un d’aquesta llista: el de Pilar Rahola sobre Artur Mas. Fa pocs mesos que aquesta senyora em té, no diré fascinada, però sí molt atenta a tot el que diu a can Cuní, ja que gairebé cada dia és la nota de sentit comú a les estridències que pronuncien tan l’entrevistat com els tertulians. Crec sincerament, i ho avalen les vendes, que aquest llibre ajudarà Artur Mas a fer-se encara més fort de cara a les eleccions (bé, tenint en compte que encara no he llegit el llibre, però sí que n’he fet tastets).

Els llibres que jo he triat -i comprat- són aquests:

· El retorn dels catalans, de Patrícia Gabancho (Meteora)
· Això del català, d’Albert Pla Nualart (Columna)
· El preu de la traïció, de Miquel Mir (Pòrtic)
· Cartes a Clara, d’Agustí Pons (Meteora)
· El camí de la independència, de Salvador Cardús (La Campana)
· La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola (La Magrana)
· Ridículament correcte, d’Anthony Browne (La Campana)
· La ciència de la salut, de Valentí Fuster (la butxaca)
· Economia liberal per a no economistes i no liberals, de Xavier Sala Martín (la butxaca)
· Barcelona vista per un metge, de Xavier Trias (Columna)
· Istanbul, d’Orhan Pamuk (la butxaca)
 
· El somni de Farringdon Road, d’Antoni Vives (La Magrana)
· El petit món de Don Camillo, de Giovannino Guareschi (A contravent)
· Black & Blue, d’Ian Rankin (la butxaca)
· Tinc ganes de tu, de Federico Moccia (la butxaca)

I he regalat aquests altres:

· Els convidats, d’Emili Teixidor (Columna)
· El Nadal que no vam tornar a casa, a cura de Quim Torra (A contravent)
· Les lliçons de la història, de Ramon d’Abadal (La Magrana)

 I ara és hora de començar a llegir-los. Bona lectura a tothom.

Darrerament noto que estic experimentant un canvi intel·lectual i de mentalitat i tendeixen a agradar-me més els inputs culturals vinguts del nord que no pas els mediterranis, cosa que és absolutament la contrària del que jo mateixa havia defensat a capa i espasa fins ara. Sempre havia reivindicat la mediterraneïtat com un dels elements constitutius de la nostra cultura i n’enaltia l’art i totes les seves manifestacions. Però d’un temps ençà he quedat enlluernada per tot allò que ve de nord enllà, i, sobretot, per la fredor i la rectitud protestants. Penso que la moral luterana fa països més pròspers i menys corruptes, a grans trets, mentre que els països de matriu catòlica és on més afloren els tripijocs i les enganyifes.

Carles Boix advoca precisament per aquesta mediterraneïtat, aquell esperit flexible que permet integrar les contradiccions i no fer-ne escarafalls, com faria la rectitud germànica o escandinava. Per acabar-ho d’adobar, fa un comentari maliciós sobre la darrera moda literària, la de la novel·la policíaca escandinava, bo i dient que ara per ara tothom es deleix per llegir-ne l’última sortida del forn, mentre oblidem les nostres arrels mediterrànies, plasmades a El petit món de Don Camillo. Sóc del tot capaç de compartir aquesta observació, però no el motiu en què la fonamenta.

Tractant la societat de gregària, que tot sovint ho és, diu que aquesta moda respon al fet que tots els escriptors nòrdics són de tendència socialdemòcrata i que a través de llurs novel·les pretenen fer justícia social amb els personatges i les situacions que viuen. El màxim exponent n’és Stieg Larsson. Estic d’acord que molta gent pugui llegir les novel·les en aquesta clau, però no és el meu cas. Fins que no es va començar a parlar de les vinculacions polítiques de Larsson i del que les seves novel·les pretenen reflectir, no se m’havia acudit que calia llegir-les en clau política. A mi aquestes històries em fascinen per la complexitat dels personatges, de les situacions i de les accions: hi ha molts fils que es mouen alhora, que primer semblen independents i més endavant s’entrecreuen en un trencaclosques envitricollat. Em fascina aquesta complexitat, sempre vaig pensar que la trilogia Millennium era una peça mestra d’enginyeria, per la mestria amb què presentava i resolia cada acció dels personatges. Mai no hauria pensat en un sentit polític en una obra sense transcendència com una novel·la policíaca.

Tant em fascina aquesta complexitat, que, quan després vaig tornar a agafar Donna Leon, em va caure de les mans, per la simplicitat de les seves històries, per la manera tan clara i lineal amb què presenta els personatges i la nul·la complicació de les seves activitats. No crec que pugui tornar a llegir-la. Ara he de veure si Camilleri resisteix aquest filtre que jo mateixa he creat. Al capdavall, Leon és americana, encara que faci anys i panys que viu a Itàlia, mentre que Camilleri és sicilià i pot aportar la mediterraneïtat molt millor que no la Leon.

Així doncs, només volia precisar un comentari de Carles Boix, que em va fer somriure, però li prenc la paraula amb El petit món de Don Camillo.

Diuen que els llibres de contes són de lectura atractiva, ja que els pots llegir a estones perdudes o trencades, perquè són històries que comencen i acaben en un període breu d’espai. Però per a mi això és més aviat un obstacle, ja que els llibres no m’agrada començar-los, sinó tenir-los ja apamats, en situació, conèixer-ne els personatges, la situació i la trama. Un cop m’hi he submergit, la lectura és un plaer, una manera de fugir de la realitat, d’evadir-se del món circumdant. I això, evidentment, amb un conte no es pot fer.

Tanmateix, llegint els Contes de la lluna absent he tingut la sensació que l’autora se m’enduia per un univers diferent del meu, perfectament coherent a través de totes les històries, com si fossin capítols d’una narració única. El to es manté, i el leitmotiv també. Per mi aquest leitmotiv és aquella marca que identifica la literatura centreeuropea, i penso molt especialment en L’última trobada, de Sándor Márai: el record, el fet de passejar-se amb la imaginació per èpoques viscudes, per situacions que hi van ser i que mai més no tornaran, és a dir, la remembrança, narrada amb un deix de melangia i de decadència.

Els protagonistes dels contes vaguen, passegen, deambulen sense rumb fix, a mercè de qui puguin trobar. Són personatges que amaguen secrets, i la bellesa del llibre rau en la manera d’explicar-los al lector. La mestria narrativa de Monika Zgustova es va assaborint a mesura que s’avança en la lectura del llibre. Sap crear ambients, dibuixar personatges i explicar històries. Ara tinc ganes de submergir-me dins qualsevol novel·la seva. Per al meu paladar, una llarga novel·la centreeuropea és el súmmum del plaer literari.

Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de la trilogia Millennium amb gran fruïció i avidesa. Com en qualsevol novel·la policíaca, l’acció prima en gran mesura per damunt de la descripció, i, de fet, aquesta és la premissa perquè una novel·la pugui considerar-se policíaca, d’intriga o de misteri. De fet, allò que –en principi– fa que el lector s’hi enganxi no és pas la trama ni els personatges, sinó la dosificació que l’escriptor fa en la presentació de les peces del trencaclosques. Per tant, una novel·la policíaca, més que una creació artística, és una obra d’enginyeria literària.

Ara bé, tot i que ja n’havia llegit un parell de Henning Mankell, després de llegir en Larsson, el gènere a mi m’ha marcat un abans i un després. Fa anys, durant una bona temporada vaig devorar novel·les policíaques d’escriptors com Michael Connelly, Donna Leon, Andrea Camilleri o Alexandra Marinina. I ja recordo com, mentre a les d’en Mankell al final sempre hi havia peces que no encaixaven enlloc i que quedaven per resoldre, les de Donna Leon eren la quadratura del cercle: un reguitzell de peces -senzilles– que al final casaven totes a la perfecció. En Larsson, que a les seves novel·les hi barreja molts elements de la societat sueca i que dibuixa uns personatges outsiders, tot plegat combinat amb una trama policíaca molt potent, eleva el nivell fins a un punt que les novel·les de Donna Leon cauen dels dits per la seva simplicitat tan evident.

Però el fenomen Larsson no s’acaba ni amb Millennium ni amb l’autor mateix. Al seu darrere s’han començat a traduir, jo diria que demanera massiva, tot d’autors que a les nostres latituds eren absolutament desconeguts: Mari Jungstedt, Asa Larsson, Arnaldur Indridason o Leif G. W. Persson. I això per no parlar dels creadors de la novel·la policíaca escandinava: el matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van deixar escrites entre 1965 i 1975 deu novel·les protagonitzades per l’inspector Martin Beck. Actualment n’hi ha les tres primeres traduïdes al català a Columna: Roseanna, L’home que es va esfumar i L’home del balcó. He llegit la primera i he de dir que m’ha agradat molt i que es veu ben actual, llevat d’algunes apreciacions de la vida quotidiana com ara la dependència del telèfon fix o la presència de màquines d’escriure als despatxos. Llevat d’això, aquestes novel·les no han perdut vigència.

Aquest, doncs, serà un mercat ampli a explotar. Les editorials ja s’han posat les piles amb les traduccions i sempre tenim algun autor nòrdic a les taules de novetats de les llibreries. Jo ara mateix estic llegint El pit-roig, del noruec Jo Nesbo.

No sé què tenen aquests autors, potser la precisió de bisturí amb què presenten les peces del trencaclosques i la mestria amb què el resolen, coses que no estan renyides amb la calidesa de les històries que narren. Trobem personatges molt propers a nosaltres, difícils, amb problemes, amb dilemes morals, amb decisions importants a prendre. No sé què té tot aquest magma, però a mi m’enganxa, com es diu vulgarment. I sobretot, l’arquitectura de les històries, per la seva complexitat i per la manera com es va descabdellant, és una peça mestra de l’enginyeria literària.