Res no s’acaba i tot comença

Recorda, enumera, enquimera’t en cada passa,
cada record perdut pel passadís de l’escola,
la barana l’espiral camí de l’escala.
Eres un infant carregat de punyetes
de manies persecutòries i musaranyes.
Recorda que a classe t’entraven
i sortien per les orelles les coses
les banalitats que et recitaven
i que els companys copiaven disciplinadament.
Recorda l’avemaria i el cristo sagnant
i el general, i el príncep, i l’àguila;
Enumera els anys, enquimera’t.

20 agost 1992

El pes s’acumula
en l’edifici monstruós
de biguetes i barrots
filferro espinat
focus franctiradors.
S’arrengleren els cossos
i descalcen els peus
en el camí insegur
d’un temps que occeix
i meravella.
La lluna
el temps acumula
tan sols en filera
en l’estat d’obediència
i rigor de la por.
Temps i pes s’acumulen
damunt un futur afeblit
assenyalat per milers de dits
i milers de bales
disparades contra el mur
amb mans de valentes mares
i guaites fidels i segurs.

25 juliol 1992

El desert no acull
aquestes nostres pregàries
i crits infinits
al buit.
El desert
mor la remor
el cant del plor
les veus ofegades
en l’inert desert
tirallonga de paraules desconegudes
sense so, malicoses
que el desert
escriu o esborra o estranya.
Aquestes nostres súpliques desesperades
amb crits diversos
i diverses causes
caminants o eremites
al desert.

18 agost 1992

Enquimera’t del pati de l’escola
la granota que rajava aigua
i les visites als urinàries femenins
i el corre-que-t’agafo, i el cavall fort.

La lluna, les tardes fosques
vestides de dol i de càstig i por.
Les visites dels pares al director
la granota que rajava aigua tothora.

Ensems hem jugat al pati
hem pecat en el joc de la doctora i el pacient
i en les visites públiques i secretes
als urinaris femenins.

Els ulls furiosos de les mestres catòliques
les mans enllaçades a l’esquena
Mirant-te els peus enquimerats
i quimeruts de puntades precises;
la pilota, el temps
la llum, l’olor de dinar…

20 d’agost 1992

Pel clatell, sense recança
o amb disbauxa, sense mirar
milers d’arguments en metralla
o en el pas de la daga, silent.

Lentes nits avancen batalles
d’esperança conreada amb els ulls
escrita amb les mans cansades
agermanades en la feina diària,
un cop d’esforç i un embat de ràbia.

Pel clatell, entrem-los la daga
que els doni mort, sense recança
en la disbauxa de l’explosió trencant
-llenya i foc de la nit de Sant Joan.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

L’amor acumulat
extret de rancúnies
odis i remordiments
estranys i mutus
s’embruta avui
amb la humitat del teu sexe
escampada pel meu cos
també brut i las
-s’ha de dir també.

Un amor que ens agermana
i ens separa com la pell
que renova i mor
un amor digne i pur
si la puresa és l’extracte
i acumulació de tants anys
de tants petons i tantes carícies

un amor de llit
per a un descans de mirades.

Ens embrutem quan caminem
per aquest camí del parc
entollat, de gents alienes
un dia qualsevol
en qualsevol temps de tardor.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

La foto dels dos desconeguts
pel carrer de Can Costa
en passes lentes i pensatives.
Un home i una dona
es miren i caminen
la casualitat extreta
d’un mirall d’esquenes.

Qui som, tu i jo?

Camí caminet hem deixat llunyà
altre cop una passa reculada.
Camí inacabable d’un amor
amor de mirar enrere.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

L’instant i el somni reiterat
amb tu o amb ell en el paisatge
passatgers d’un conte oníric
l’instant del teu i meu sentiment
sols un instant d’enteniment universal
després de fregar els orgasmes.
Tot recordat, memoritzat i esborrat
una altra vegada, el cap esmunyit
per retornar qualque nit d’aquestes
despullant-nos de valor i omplint-nos
de la recerca misteriosa del nostre
propi son.

He somniat, he somniat amb tu
altra vegada. I he somniat amb ella
i amb ell, i amb estranys i coneguts
i amb un conductor d’autobús i una tortuga.
Amb paisatges de tardor, obsessius
amb rius que reguen pedres, amb cels.
He somniat nits de gats i de llunes.
He somniat que m’abraçaves, sense prémer
i m’he llevat amb tu, a dos pams
de les teves realitats oníriques…

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Menjo tot, d’un mossec
m’empasso aquest dolor d’agulla
que es clava en els ulls
i rellisca per la gola
en forma de contracció
remordiment i temors.
Errors són errors, i les pors
amargs cucs parats a la taula
guarnits amb records d’infant
i sensacions d’humitat i penombra.
Menjo tot, i mastego
les ombres i les formes inexactes
que em baixen pels budells
endolceixen la fel
i suen les mans.

Aquest aire retingut és
un plant irat a punt d’esclatar
la vermellor dels ulls
les ulleres carregades en el ball
de la tremolor dels llavis
i el no saber parlar ni una paraula enfora.

La sal de l’aigua
l’amarga saliva
i el regust del vòmit
en la menjança de la nit
d’empassar-se cullera a cullera
aquesta por de visita
ras del temps, en un altre
perdut o agitat entre unes mans
rudes i grans d’un cec.

Menjo tot en grans empassades
amb vi de mel amarga
i carn de dits i ungles.

(II)

Menjo tot, les lletres
la tinta i les
amb els ulls tancats
i mossegant les llàgrimes
i retenint l’alè verinós
per suïcidar qualsevol opció
d’integrar-me en el sentit
quan el sentir és ferit de mort
i amb una recuperació impossible.

Menjo les coixineres i el llençol
on m’arrapo i mossego
i bec de nou l’aigua de mar
gota a gota lentament
amb postres de respiració
singlot constant.

La gola incrustada en el cap
en la debilitat de les mans
i l’aire escampat dels ulls
llavis morats i pit encongit.

Paeixo una por que m’envaeix
des temps remots, en l’amor
o en la soledat del company
que m’acompanya el camí.
L’amor que no es recupera
allò que es perd i que mor
i el que mata el temps ja guanyat
i l’esperança, i el fals futur
i les coses que callem
i les que no es coneixen.

Tot el que s’escapa, allò que marxa
i l’au que deixem volar
allò que tenim i el que vindrà
i el no res i el tot en un silenci
i un telèfon que no sona
i una cadira que no s’ocupa
la por que sempre ens menja
i que païm molt lentament
en la soledat de la por.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Els anys ens cremen
talment ens cremen les vivències
que es perden perles butxaques
pantalons avall, pel forat
més petit que no sabem.

Ens cremen els minuts
que no tenim i que vindran
les hores que falten per l’hora
els dies d’espera del millor dia
on fonamentarem aquesta casa
construïda de mans i mossecs.

Ens cremen uns porus volcànics
uns nervis que no són un neguit
una angoixa d’allargar-nos les mans
aquests braços de suors incendiàries
constant de dits, de dents, de mans.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Els desenganys, les coses, les mentides
les veritats sense amagatotis, els fets
realitats circulatòries entre la sang
la fam, la fam d’esperit, els neguits
el bronze i la seva fredor, el temps
cada temps de cada cosa, la historia
les mans dels homes, les durícies
les dones que no són homes, el safareig de pedra
també les agulles d’estendre, la fusta.
La roba, els llençols, l’olor a net
l’olor de planxa, el treball
i la brega, diària, de sol a nit.
Les veritats, els mitjans de comunicació
els concursos televisius, la ràdio
les veus de la nit, la remor del metro
El què, el perquè de cada cosa.
La suor, la fredor, la caiguda
els malalts i els febles, els cecs
l’ONCE i les loteries, la vida impresa
els desenganys, les coses, les mentides
les veritats malparlades, el camp
el silenci, les boques tancades
les carreteres que van enlloc
rumb a casa. A casa de qui?
Les mansions, els palaus, la llar de foc
el foc, la llum, el sofre, els llumins
el tabac, el vi, el pa, a taula, la tarda
la son, el somni, la vida. Altre cop
els desenganys, les coses, les mentides…

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

Lentes gotes d’aigua llisquen
canonades avall d’un celobert barceloní
lentes gotes aculades al ciment
la llum de lluna mora, i el passeig
cobert de fulles fora de temps.

A poca poc, tornen les hores acumulades
d’un temps amagat, com lentes gotes
lliscant per la pell en berles de minuts
que recordo com imatges de nen
o sensacions inoblidables d’un estat preparat
per a l’oblit o la malenconia.

Lentes gotes salobres i imaginades
canonades avall i empinades al precipici
enfoquen la mort i el desfici del cos
sobre un món de foc i de gats ficticis
a la teulada d’un edifici moll
sota la lluna, cobert de fulles fora de temps.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

El lloc on viu la nit
on s’alimenta dels somnis
dels que desperten matiners
amb l’entrepà embolicat
en paper de plata.

El lloc, l’espai suficient
de cinc hores de silent
caminar de la mort
-cinc dies a la setmana
també el dia del Senyor-.

La nit, on els racons viuen
i espien els gats i els ulls amagats
dels que viuen la nit
adelerats en un ball silenciós
entre antenes i balcons
i robes esteses oblidades.

La llum sota els fanals, on perduren
els carrers del treball
el parany diari de les passes
les lentes esperances il·luminades
per un sol lent que s’apaga
i que cedeix el pas a la nit.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

No donarà per a gaire més
aquesta màquina vella i lenta
cau de pols i de rovells.
Perquè la vida fa, dóna i pren
aquesta maquina farà
l’últim viatge pugnaç.
Cargols donats i gomes podrides
d’un tros de ferro pintat
de variats colors cada any.
No donarà per a gaire més la màquina
tant com va treballar, laboriosament
amb neguit o amb freds
o en l’última sacsejada
cops de cua esfereïdors
cua de mall contra el mur i l’esbarzer.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)

La pregunta, sobre si l’alcohol enamorà
de nou, aquest camí de nit, de tornada
a una taula plena de papers
terra de secà, regada de flors nocturnes.
La incertesa que tu tornis a mi
en aquest somni desposseït
aparentment passiu i constant
però lent com les lentes hores de treball.
Tornarà aquest temps de sortides a fosques
entre llums que són ulls, i els vianants ensopits,
sense trobar el tresor
entre els carrers i les places
arrelant al ciment i a les cases
-amics.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)