El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Apunta’t!, però no et disparis

3
Publicat el 31 d'agost de 2016

Apunta't

Cantem les absoltes als pronoms ‘en’ i ‘hi’?

Quan parlem de degradació de la llengua, molt sovint pensem en paraules, elements del nostre lèxic que es van perdent, suplantats per formes estranyes al català. Certament, és important, el lèxic, però, si ens ho proposem, és l’àmbit en què sabrem refer-nos més de pressa. Per exemple, fa quaranta anys a Callús tothom deia bocadillo, peluqueria, sello, cruse… i ara no ho diu ningú del meu entorn.

Nogensmenys, en la sintaxi costarà prou més de recuperar el terreny perdut. Hi ha una bona colla de construccions genuïnes que han estat bandejades del llenguatge periodístic, simplement perquè no tenen correspondència exacta en espanyol. I, encara, la degradació sintàctica és més estrident i dolorosa en la desaparició dels pronoms en i hi, veritables pilars de la nostra estructura gramatical.

No fa pas gaires setmanes que vaig rebre un correu d’Òmnium Cultural on s’havia esvanit un d’aquests pronoms. L’he recuperat en aquesta imatge:

Òmnium retallat

«Queda un mes per la Diada. #APUNTa’t ara!» (deixem per a un altre dia aquest per que hauria d’ésser per a i aquest queda que caldria canviar per manca  o falta.) El verb apuntar-se, amb el significat d’«inscriure’s», exigeix un complement preposicional (o de règim). Aquest complement indicarà la llista en què ens inscrivim; en aquest cas, la llista o el registre de la Diada. Per tant, la frase sencera és: «apunta’t a (la llista de) la Diada». Si, per a evitar una repetició, ometem el complement «a la Diada», l’hem de substituir pel pronom hi: Apunta-t’hi.

És ben senzill. Elemental. De primer curs. Com pot ésser que els qui van enviar el correu de l’Òmnium ignoressin una cosa com aquesta, tan clara, tan simple? No considero ni tan sols que calgui adduir cap regla. Només hi ha d’haver una mínima intuïció lingüística. Si ens falla això, ja hem begut oli.

Sort n’hi ha que la Diada no la convoca l’Òmnium i prou. Vegem què ens envia l’Assemblea Nacional Catalana:

ANC retallat

No ens en sortim, es veu. Ens trobem en el mateix cas: «inscriu-te», amb el verb pelat, sense complement, sense cap referència, és una mera exhortació a fer una inscripció. Però si no sabem on ens hem d’inscriure l’exhortació és coixa, ineficaç.

D’on prové, aquesta errada? Només hi ha una explicació: la interferència de l’espanyol. Com que aquella llengua no té el pronom hi, ha produït frases com aquesta. És a dir, quan hom diu «inscríbete» ja es pressuposa que es refereix al complement que hi ha més a prop. En aquest cas, «una diada històrica».

Però el català sí que l’ha de menester, aquesta referència explícita. Per a entendre-ho, imaginem-nos aquest anunci de la cadena Patapam:

«A prop de casa tens una botiga Patapam. Vés!»

Oi que hi trobem a faltar el pronom hi («vés-hi»)? Doncs això mateix passa a «inscriu-te» i a «apunta’t».

L’altre pronom que rep de valent és en. I per la mateixa raó, que en espanyol no hi és. La setmana passada vaig rebre un fulletó d’una cadena de papereries que excel·leix per una publicitat amb faltes ortogràfiques clamoroses. La de l’exemple que adjunto és tan poca-solta que no crec pas que demani gaires comentaris.

Bureau Vallée retallat

Ja ho veieu: «Per cada 5 llibres folrats, et regalem un», en compte de «te’n regalem un».

Ara, no es pot negar que la part més interessant de la frase és al final: «et regalem un GRATIS!» Poca conya: n’hi ha que regalen les coses i te les cobren, però ací te les regalen de franc. No badem, doncs, anem-hi tots (perdó: anem tots!).

[Potser també us interessaràFer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta (7-7-2016)]

______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La passió de Jordi Carbonell (explicada per Carod-Rovira)

1
Publicat el 22 d'agost de 2016

Sense títol

Se n’ha anat un dels grans, en Jordi Carbonell, patriota, home de principis ferms, lingüista, estudiós… Un dels qui més bé el va conèixer fou l’ex-vice-president del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2012 va guanyar el premi Octubre de narrativa amb el llibre La passió italiana. Us en copio el fragment que li dedica, magnífic per a entendre el compromís d’aquest homenot amb la llengua i el país.

_________________

Segurament, un dels catalans que millor coneix l’Alguer és Jordi Carbonell. I amb l’Alguer, Sardenya tota, així com l’ambient polític, cultural i acadèmic italià. És ell qui fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-1995). Figura clau de la resistència a la dictadura, referent bàsic de l’Assemblea de Catalunya i represaliat amb l’expulsió de la Universitat Autònoma, el 1972, va ser catedràtic de llengua i cultura catalanes a la universitat de Càller, entre el 1976 i el 1989, on es jubilà. Vaig veure’l per primer cop amb motiu de l’inici dels meus estudis universitaris a Barcelona, el curs 1970-1971. Tenia un aspecte molt britànic, també pel comportament i les formes, educadíssimes i polides. M’impressionà moltíssim que em tractés de vostè, sent com era jo un xiquet de divuit anys acabats d’estrenar. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor. «Faci-me’l ben català!», va dir-li la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I no es pot negar que el caputxí va fer cas del prec de la senyora Ballester. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, a 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas, amb el geògraf J. Vilà Valentí com a cap de ‘cinquena’, que és així com en deien de les cèl·lules de cinc membres, i amb companys com Jordi Galí i Enric Hernàndez Roig. Els problemes habituals amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen, llavors, i Carbonell va ser «interrogat» per aquests, amb Pablo Porta al capdavant, en un ensurt del qual el salvà Julio Manegat, qui intercedí per alliberar-lo.

Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la guerra mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre ha estat fidel i que ha defensat enfront de tota adversitat, crítica o menyspreu. Hi ha estat secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor. Molt proper a Ramon Aramon, de qui sempre ha reconegut la valentia, tenacitat i abnegació en els anys més negres de l’IEC, la secretària d’aquest, Montserrat Martí, li facilità l’accés al Grup Miramar, que promovia Maurici Serrahima, amb noms com ara A. Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i, com una mena d’esperit sant de la resistència perquè era a tot arreu, Josep Benet. Carbonell n’és secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana i Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a actes de lectura de poemes de Carner o Riba és un desafiament al franquisme. ‘Ah, belle bandiere degli Anni Quaranta!’

Quan se li presenta l’oportunitat de deixar aquell ambient asfixiant no dubta a anar-se’n a Liverpool, com a lector de català, el 1950. Allà pren el relleu de Joan Triadú i té l’oportunitat de conèixer, personalment, Carles Pi i Sunyer, J. M. Batista i Roca, el Dr. Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador del primer servei de transfusió de sang del món, a Barcelona, el 1936. Va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit també en una persona d’esquerres. Més d’un cop li hem sentit explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, malgrat tot, cada vespre descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. «Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas del primer ministre laborista?», va ser requerida. «Contra el govern, sí. Contra el país, no», respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic n’ha fet sempre norma de conducta.

Quan va tornar d’Anglaterra, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme, des de posicions nacionals i democràtiques, on no figurés Carbonell: Comitè 11 de Setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre 1963 i 1972, aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms clau de la cultura catalana com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la nostra cultura com l’Enciclopèdia estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, com a comunitat no sols cultural i lingüística sinó també nacional.

El 1964 pren part en el naixement de la Taula Rodona, organisme amb vocació unitària, reunit sovint a casa seva. Quatre anys més tard, tal com apareix a les fotografies de l’època, és una de les persones que duu el taüt de l’abat Escarré a pes de braços, el dia del seu enterrament, enmig de l’emoció dels assistents, creients i no creients, i la tensió creada per la presència dels cossos repressius franquistes. El 1970 figura entre els promotors de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i és un dels coredactors del document que s’hi aprova. Llavors era abat del monestir Cassià M. Just, persona de conviccions fermes i somriure bondadós, delicat en el tracte i ric d’una gran humanitat, amb una valentia només comparable a la seva humilitat i discreció, qualitats que jo mateix vaig poder apreciar i agrair.

Quan la policia crida Carbonell a comissaria a prestar declaració, ell consulta amb la dona, els fills i l’advocat de la família, Josep Benet, la decisió que ha pres: s’hi adreçarà en català, en tot moment i amb tota normalitat, al marge de les conseqüències que això pugui tenir. Hortènsia Curell, la muller i companya de totes les batalles, amb aquell sentit pràctic que acostumen a tenir les dones, li diu: «Quan comencis a parlar en català, treu-te les ulleres, pel que pugui ser» I tal dit, tal fet. Contesta només en català, rebutja de fer-ho en espanyol, declina l’oferiment de parlar en francès que li és fet i, davant el funcionari atònit del règim que apel·la amb tota impunitat al ‘derecho de conquista’, Carbonell creix en l’adversitat i recorda que ell no reivindica un dret individual, només d’ell, amb aquella acció, sinó un dret col·lectiu que no li pertany en exclusiva i, doncs, que no hi pot renunciar. ‘Oh patria –oh ciò che rassicura l’identità’. L’envien directe a cel·les de càstig de la presó Model, el sotmeten a observació psiquiàtrica ja que la dictadura el pren per boig pel fet de gosar parlar en català amb la seva policia política, és incomunicat i passa a disposició del temible TOP. Però la campanya internacional que s’organitza al seu voltant i la reacció nacional, a l’interior, n’aconsegueixen la llibertat. A la presó ha conegut la solidaritat real i l’afecte sincer dels altres presos polítics, molts d’ells castellanoparlants, entre els quals el mític sindicalista León. Joan Brossa li dedica un sonet vibrant i contundent, titulat «Jordi i capalt»: «Jordi i capalt, tot sol davant la fera…»

La victòria moral del seu gest valent de dignitat fa que el seu compromís amb el país i la llibertat no s’aturi, sinó tot al contrari. El 7 de novembre de 1971 participa en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, i forma part de tots els seus organismes de direcció, on aporta el valor de dinàmiques unitàries, sempre amb un to conciliador. És la mateixa actitud constructiva que mena també a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch redacta el document «Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català». El 28 d’octubre de 1973, en la caiguda dels 113, torna a ser detingut. La meva dona i jo vam sortir del seu domicili per arribar amb ell al lloc de la reunió de la Comissió Permanent i, al migdia, havíem de dinar a casa seva, si tot anava bé. Fèiem arròs, em sembla. A casa nostra, els havíem dit que érem a Montserrat, en una trobada de joves. No vaig fer gaire cas, doncs, de la recomanació de la mare, cada cop que anava a Barcelona: «Fill meu, no et fiquis en res.» Carbonell torna a parlar en català en tot moment i és torturat, empresonat i multat per això. En aquella època, sort en va tenir de l’ajut que li concedí la Fundació Bofill, dirigida per Jordi Porta, el qual li va permetre de fer front a aquella situació tan dura per a ell i els seus, en condicions més acceptables.

Mort el dictador es converteix en un orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i per la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al Fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat: «No tot el que és català és bo» o «Que la prudència no ens faci traïdors». És ell qui introdueix la forma ‘nous catalans’, concepte que reforça la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tota mena. El 1979 crea —una iniciativa que s’avançà dues dècades al seu temps, però que no reeixí electoralment— Nacionalistes d’Esquerra. Finalment, amb el seu amic Tísner, ingressa a ERC, que acabarà presidint, i on ja havien entrat alguns dels seus companys de viatge.

Estudiós de Roís de Corella i Josep M. de Sagarra i crític de teatre a ‘Serra d’Or’ i historiador, els seus treballs de recerca sobre la cultura catalana a Catalunya Nord i, sobretot, a Menorca, han esdevingut un referent rigorós de citació i consulta obligades. Per això el Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Naveta d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Medalla d’Or. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull ‘Hortènsia’ i les seves memòries, ‘Entre l’amor i la lluita’, un viatge precís i apassionat per la seva vida.

Bon conversador, dialogant, extremadament afable, és un home de somriure amical als llavis, que fa bona la seva màxima: «Radicals en el contingut, moderats en la forma.» Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa, ell, perquè era i és poliglot, sempre hi acudia vestit amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència a la dictadura. Hi ha una lluïssor especial als ulls quan parla del país i de la llengua, ell, que és més nacional que nacionalista, més patriota que home de partit i, segurament, més intel·lectual que polític. Però la història l’ha dut per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal.

Curador de l’impagable llibre ‘Els catalans a Sardenya’, amb F. Manconi, durant una etapa maldà per avançar cap a la unificació ortogràfica del sard i la seva modernització i estandardització per sobre les variants dialectals, però les picabaralles estèrils l’en van allunyar. De l’etapa sarda n’han quedat, entre altres coses, el bon gust per la pasta i l’habilitat familiar a cuinar-la, com sabem tots els que, algun cop, hem compartit taula amb ell, a casa seva.

Del llibre La passió italiana (ed. Tres i Quatre, 2013).

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Maltractaments i més ‘bajanades’ a TV3

11
Publicat el 17 d'agost de 2016

Careta

Un dels privilegis que et concedeix no moure’t de casa a l’estiu és poder veure els telenotícies de TV3, la nostra televisió.

Més endavant parlarem de llengua, però de primer voldria fer una referència al periodisme, als criteris professionals, al rigor. Ja m’hi vaig referir el dia 5 de març i hi havia fet al·lusió abans, el 25 de juliol de l’any passat. En la meva humil opinió, quan es parla de notícies sensibles s’hauria d’anar amb molta cura, caldria fer servir els mots precisos, exactes. Per exemple, quan el tema és el maltractament masclista, la violència contra les dones (això que ara en diuen violència de gènere). Escolteu aquest fragment tan breu:

Sí, sí, ho heu sentit bé, la periodista diu «bajanades»: «Pallisses continuades, cremades amb aigua…: tot tipus de bajanades.» Els actes de maltractament són bajanades? Són senzillament ximpleries, poca-soltades? Una bajanada i una agressió són sinònims?

També és digna de comentar l’atenció que la nostra televisió dedica al país, als Països Catalans. No hi sento ni un sol locutor amb una dicció altra que les principatines (central i nord-occidental): cap veu de cap parla de les Illes Balears, ni del País Valencià. Ni una. I, en correspondència, cap notícia de fora de les cuatro provincias (si més no, en els informatius que m’he mirat). Bé, no és ben cert: hi ha una notícia de… «França». La voleu veure?

No és vergonyós que a la Televisió de Catalunya, que depèn de la Generalitat i del parlament, amb majoria independentista, s’hagin d’amagar noms com ara Catalunya Nord o Rosselló? Si Cotlliure és França, Barcelona és Espanya? Aquesta és la nostra televisió nacional? No us sembla que, en això, hem anat enrere?

Arribem de seguida —i finalment— als esports. Al Telenotícies Migdia del dia 16 d’agost, la secció d’esports va ocupar 17 minuts i 20 segons, d’un total de 55 minuts i 30 segons. És a dir, més d’un 30% de tot el programa foren esports. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Una bona part de tot aquest temps se l’enduu la informació dels Jocs Olímpics, en què es destaquen constantment els èxits, les possibilitats i els patiments de la selecció espanyola. No hi ha cap més manera de parlar-ne, més objectiva, més neutra, més autocentrada? Diem que més de mig país ja ha desconnectat d’Espanya i a la Televisió de Catalunya ens han de recordar que els nostres esportistes defensen la bandera espanyola. I, no cal dir-ho, cap esment de la delegació andorrana (vegeu-ne la notícia a Andorra Difusió), ni dels atletes nord-catalans, ni dels refusats per Espanya que es van integrar en seleccions d’uns altres estats (vegeu-ne la notícia a VilaWeb)

I ara parlem de llengua, breument. Algun dia ens hauríem de mirar bé els criteris lingüístics que s’apliquen a TVC. De moment, us remeto a aquest estudi magnífic i carregat de raons que va publicar el doctor Gabriel Bibiloni fa molt poc.

Hi ha una cosa que em sorprèn, per dir-ho eufemísticament: com pot ésser que, quan fa tants anys que va començar a emetre aquesta televisió, encara s’hi arrosseguin vicis fonètics que ja hi eren el primer dia? Parlo d’Ariadna Oltra, la presentadora, que encara no fa bé les neutres de «líder» i de «fase». O d’aquell altre que diu «pressionant» amb essa sonora, o «decisió» ensordint la segona alveolar. O bé el presentador de les notícies dels Jocs Olímpics, que converteix la major part de vocals neutres en as. I no tan sols això, sinó que pronuncia en castellà noms propis com ara Supercopa (sense neutralitzar la a ni la e). I, encara pitjor, diu constantment Rio a la castellana, suposo que perquè ningú no li ha explicat que en portuguès es diu «Ri-u». I, per si fos poc, els locutors d’esports pronuncien el cognom del jove Paco Alcàcer, nat a Torrent (a l’Horta), com si fos un cognom espanyol. No: en espanyol seria «Alcázar»; si s’escriu «Alcàcer» només pot venir d’«Alcàsser» (nom d’un poble que hi ha justament al costat de Torrent). I si ve d’«Alcàsser» s’ha de dir amb essa sorda i no pas amb la interdental espanyola. Correctors de TV3: per què no els ho expliqueu ben explicat, als vostres periodistes?

Vull acabar amb dos vídeos curiosos que vaig veure en aquests informatius: un policia espanyol i un militar de l’exèrcit espanyol parlant en català. En un català amb alguna deficiència, però no pas més que alguns periodistes que cobren per a parlar bé… Com hi ha món!

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’amor o la mort, Amics?

3
Publicat el 11 d'agost de 2016

Shakespeare

No tenia cap disc d’Els Amics de les Arts, però vaig pensar que ja era hora de comprar-ne un, que ja era hora d’escoltar, pagant, aquests nois que tothom diu que ho fan tan bé, que canten tan bé, que tenen lletres tan ben elaborades, amb una sornegueria tan fina.

Així, doncs, vaig comprar Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. I no m’ha pas decebut, gens ni mica. No hi ha cap cançó que trobi dolenta. Totes tenen arranjaments acurats, una afinació remarcable, una subtilitat estètica poc comuna. No gasten una llengua impecable (ja m’ho esperava), però —vista la situació actual— podia ésser pitjor.

De totes les peces, n’hi ha dues que em tenen el cor robat: «A mercè d’un so» i «Apunto Shakespeare». De la primera, en parlarem un altre dia, perquè conté alguna frase excel·lent (no sé si tenia cap intenció, però algú ja hi ha donat el sentit que hi vaig veure).

L’estructura d’«Apunto Shakespeare» és magnífica: un apuntador de teatre s’adreça al director de l’obra (o, potser, al productor) i li explica un fet desgraciat, un fet que s’ha esdevingut per una cadena de culpes, la primera baula de la qual és un fragment del Juli Cèsar de Shakespeare (acte II, escena II). Cèsar diu a Calpúrnia: «Cowards die many times before their deaths; the valiant never taste of death but once». La traducció de Josep M. de Sagarra diu: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor un vegada». I la dels Amics de les Arts, emmotllada a la música, fa: «Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i el covards, senyor, moren constantment» (el vocatiu «senyor» no és de Shakespeare, ans forma part de la confessió de l’apuntador).

Fins ací, res a dir. El cas és que els Amics no canten «sucumbeixen a la mort», sinó «sucumbeixen a l’amor». Ho podeu comprovar vosaltres mateixos:

 

M’ho he escoltat dotzenes de vegades. He comprovat a la pàgina oficial que en la lletra hi diu «la mort», d’acord amb l’original anglès. Però sona «l’amor», sens dubte.

I si fos una doble errada fonètica? La confusió de les os d’alguns mots no és estranya al Gironès, a l’Empordà i al Ripollès, però diria que la o de «mort» no és a la llista, és a dir, que es pronuncia oberta a tot arreu. A més, cap dels components del grup no és d’aquestes comarques, per bé que sí que n’hi ha dos de comarques veïnes (el Pla de l’Estany i la Selva).

Quant a l’emmudiment de la te del grup final -rt és, dissortadament, molt estès entre el jovent de l’àrea de Barcelona, però només un dels components del grup és de la capital del país.

En fi, l’única explicació plausible és que sigui una badada, que escriguessin «l’amor», que ho cantessin així i, a l’hora d’escriure la versió definitiva de la lletra, s’adonessin que havia d’ésser «la mort»… però trobessin que ja era massa tard per a repetir l’enregistrament.

Hi trobeu cap raó més convincent? En sabeu més coses?

En fi, igualment us recomano que escolteu i llegiu tota la cançó:

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’enganyifa del bilingüisme: un exemple

1
Publicat el 5 d'agost de 2016

Espejo

El diputat Espejo davant el mirall

Es veu que Ciutadans i el PP són partits que defensen abrandadament el bilingüisme. Diuen i rediuen que no volen pas la imposició de l’espanyol, sinó la igualtat entre el català i la llengua d’Alfonso Guerra. Però a l’hora de la veritat ja es veu prou que no hi creuen, en aquesta pretesa igualtat: hi ha una llengua que valoren, que volen digna, que volen superior, que volen que funcioni sempre i per a tot i una altra que se’ls en fum, que menystenen. Que maltracten, de fet.

Es va veure clar quan aquella llumenera que es diu Carolina Punset va dir que els qui parlaven català («valenciano») eren uns pagerols («aldeanos»); o quan aquell representant del PP a la Diputació de València va exigir que, per educació, li parlessin en espanyol i va deixar anar, amb aquella delicadesa que tant els honora: «Només cal agafar un avió i viatjar (no pas gaire lluny) per a veure de què serveix el valencià fora de la Comunidad Valenciana.»

El menyspreu d’aquesta gent pel català és ben vistent quan no parlen la nostra llengua, però també quan la parlen. I avui ho exemplificarem amb un vídeo del senyor José M. Espejo-Saavedra (diputat de la sucursal principatina de Ciudadanos i vice-president segon del Parlament de Catalunya). Deixant de banda la poca traça a sintetitzar o, diguem-ho més amablement, la tendència a la reiteració, el senyor Espejo castiga l’orella de qualsevol catalanoparlant amb una fonètica destralera, insultant i tot.  És molt curt (el vídeo). Escoltem-lo i, tot seguit, llegim-ne un intent de transcripció, on hem marcat amb negreta i subratllades totes les desviacions de la fonètica pròpia del català central que perpetra el diputat.

Transcripció: 

Va contra la maioria de ciutadans de Catalunya, contra la maioria de ciutadans de Catalunya repressentats al parlament i també contra la maioria de ciutadans espanyols. S’han saltat las geis, las geis de la maioria de catalans i de la maioria d’espanyols perqué la constitució i las altras geis no són de cap manera geis impossadas, sinó que són geis que van ser aprovadas per una maioria de ciutadans, tant de la resta d’Espanya com de Catalunya.

Per a entendre la gravetat d’aquesta declaració (és a dir, el grau de menysteniment, el grau d’ultratge a una de les dues llengües que figura que defensa aquest il·lustre diputat), no se m’ha acudit res més que enregistrar-ne una presumpta «traducció» a la llengua de Jesulín de Ubrique. És una traducció molt científica, és a dir, que he procurat de mantenir-hi una correspondència exacta, una «desviació simètrica» a la de l’original. Per exemple, si el senyor Espejo-Saavedra diu una E o bé una A allà on en català de Barcelona havia d’haver pronunciat una vocal neutra, en la meva versió espanyola he dit una vocal neutra allà on correspondria de dir una E o una A. Si el senyor diputat diu «geis» en compte de «lleis», jo diré «lelles» en compte de «leyes». Etcètera. Heus ací el resultat de la traducció amb «simetria desviacional» (i, de seguit, la transcripció aproximada).

Transcripció:

Va còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña, còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña representadual parlamèntu i tambièn contra la malluria de ciudadanus españòles. Se han saltadu les lèlles, les lèlles de la malluria de catalanes i de la malluria de españòles pòrque la cunstituciòn i leòtres lèlles no son de ninguna manera lèlles impuèstas, sino que son lèlles que fuerun aprubadas pur una malluria de ciudadanus, tantu del restu de España còmu de Cataluña.

I ara que no s’esveri el personal i que no comenci a dir que això és una mofa, un escarn d’una llengua tan respectable com la meva i com totes les llengües i bla-bla-bla. No: és simplement una prova pensada, ponderada, estudiada que pretén posar el lector (oïdor, espectador) davant el mirall de la nostra realitat lingüística.

Vegeu també:

Quin català gasten els nostres candidats?

Sabem massa castellà

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Si em fas festes i no me’n sols fer…

2

festejador

Que l’havíeu sentit mai, aquest refrany? Sabeu com s’acaba?

Primer de tot, permeteu-me de parlar de l’expressió fer festes, que vol dir ‘fer demostracions de simpatia o d’afecte’. Una locució que recula –com reculen totes les que no s’assemblen a cap de castellana–, però que encara és viva. L’escriptora Maria Barbal, per exemple, a Pedra de tartera, quan parla del seu pare diu:

«Ens feia festes i se’ns posava damunt dels genolls i ens explicava alguna història.»

No confonguem fer festes amb fer festa d’una cosa, que vol dir ‘estar-ne satisfet’. Un exemple. Si teniu quitxalla a casa, més d’una vegada us deveu haver trobat sorpresos per les seves reaccions. Això us pot fer dir una frase com aquesta: «Em pensava que aquella joguina no li agradaria, però n’ha fet molta festa.»

I sobretot no ens descuidéssim pas el verb festejar, ‘tenir una relació sentimental seriosa amb algú’. Deixem-nos estar, doncs, de *nòvios i *nòvies. Per exemple, en comptes de dir «La seva *nòvia és de Barcelona» podem dir, simplement, «Festeja amb una noia de Barcelona».

Festejar també és ‘conversar privadament dos enamorats’. Mireu aquesta frase: «Tots dos es van asseure en un racó per festejar.» Això de festejar és seriós. Si més no, abans. Mireu si n’era, d’important, aquest mot, que en algunes cases fins i tot s’hi construïa una mena de seient avorat a la finestra (com el de la imatge del capdamunt), que era pensat especialment per a festejar-hi. I se’n deia festejador, és clar.

Ara hem de completar el refrany que havíem deixat a mitges. Fa així: «Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.» Haver de menester (o haver menester o ésser menester o tenir menester) vol dir ‘necessitar’. Per exemple: «He de menester cèntims per a pagar les obres.» I, per a acabar d’arrodonir l’article, una pregunta: què fem quan hem de menester diners i no en tenim? Doncs manllevar-los, és a dir, ‘demanar-ne en préstec’. Podem manllevar diners, però també podem manllevar una mica de sal al veí si se’ns ha acabat. O, fins i tot, manllevar una frase a Josep Pla per acabar un escrit. I el fragment que li manllevarem avui és aquest:

«Per fer-me passar el fred, em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res»

No treu cap a res: una expressió interessant per a parlar-ne un altre dia… Bé, no cal, ja en vam parlar ací.

[Article molt inspirat en un que vaig publicar a la revista «Mes a mes» l’abril del 2010]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Cagades, cagarades i cagallons

0

gran cagada

Fa un parell d’anys, l’ajuntament del meu poble volia tant sí com no posar gespa artificial al camp de futbol. I havia de menester diners. Una de les «grans iniciatives» que va tenir, juntament amb el club, fou «la gran cagada», que van explicar així: «El dissabte 31 de maig dividirem el camp en parcel·les enumerades [sic], amb un cost de 5€ cada una. Farem donar un tomb a la vaca i la parcel·la en què ella decideixi defecar serà la guanyadora! El comprador de la parcel·la s’endurà 1.000€ !!!»

Aquella «gran idea» em va impel·lir a escriure aquest article. 

 ___________________________ 

No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua.

La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot…)

Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava».

Ja que teníem aquestes paraules a la boca, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)… I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té tota aquesta família de mots per Nadal: què seria un pessebre sense el caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió?

En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Justament, del conjunt dels excrements del bestiar de llana o del cabrum, se’n diu xerri, que trobo preciós.

Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem».

—I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau.

—I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar.

—Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo… —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò.

—Au, bah! Home de poca fe!

[Article publicat a la revista Mes a mes el maig del 2014.]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta

1

autogol

Els diccionaris diuen que la redundància és l’abundància excessiva. I, parlant de retòrica, afinen la definició així: «Repetició inútil de mots que en ocasions pot donar èmfasi a l’expressió, però normalment pot ésser considerada com un pleonasme viciós.» Déu n’hi do.

Aquest món de la redundància és un món ple de subtilitats. Perquè aquests excessos poden ésser vistents, estridents, però també ens poden passar per alt –per rutina– en construccions que no ens criden l’atenció.

Sovint sentim que tal o tal grup «ha estrenat un nou disc», o bé que una companyia «estrena un nou espectacle» i no hi trobem res d’estrany. Però, si hi pensem bé, allò que s’estrena sol ésser nou. Fins i tot si és un disc amb cançons d’altri –ja estrenades, pròpiament–, a les notícies ens diran que «s’ha estrenat un nou disc». Demano: si diguéssim que un grup ha estrenat un disc, hi hauria ningú que es pensés que el disc és vell?

Després hi ha aquell qui no es conforma a repetir un avís, sinó que ha de «tornar a repetir un avís». Bé, vejam: si és la segona vegada que ens pica la cresta no ens torna a repetir un avís, sinó que simplement ens repeteix un avís. Tornar i repetir: combinació susceptible d’ésser redundant.

El verb mantenir és dels que es presten a més abusos. Resulta que, segons els telenotícies, no es pot tenir una reunió, sinó que s’ha de «mantenir una reunió». No entenc per què. Home, si la reunió és tan delicada que es pot esguerrar fàcilment, saber-la mantenir deu ésser una virtut, però em fa l’efecte que per un seguit la cosa no va pas per ací. Però això ara no ve a tomb. Jo us volia parlar de la redundància d’aquells tan coherents que saben «mantenir la mateixa posició de fa cinc mesos». Si ens ho mirem de prop, veurem que mantenir i mateixa s’encavalquen, perquè mantenir ja inclou la idea de continuïtat. Per tant, si diem mantenir la posició de fa cinc mesos ja fem el fet.

Tothom sap que les coses comencen al començament i s’acaben a l’acabament. Per això no entenc com pot ésser que el periodista que ens detalla el funcionament d’un congrés ens hagi de dir: «Finalment, el congrés s’acabarà amb el discurs del president.» No és incorrecte, aquest finalment, ja ho sé, però és redundant.

Una cosa semblant passa amb dos adverbis sinònims, que molt sovint trobem plegats, com en aquesta frase, treta d’un diari: «Igualment, també ells poden sentir-s’hi còmodes.»

Però parlem de les redundàncies més evidents. N’és una la del possessiu. Ja se n’ha parlat a bastament i potser no cal insistir-hi gaire més. Per influències diverses, els nostres mitjans de comunicació fan servir seu, seva, seus i seves a tort i a dret. Vaig al Google i escric «seves» juntament el nom d’un diari. I em surt, de seguida: «Ràdio Berga reprèn les seves emissions.» Per què «les seves»? Que si diu «reprèn les emissions» es confondrà ningú? Vós us pensareu que Ràdio Berga reprèn les emissions de Ràdio Saldes?

Després ve quan el possessiu es barreja amb propi. Ací la redundància ja s’acosta a la temperatura d’ebullició. Faig el mateix experiment d’abans, amb «seva» i «pròpia» i em surt això: «Detinguts quatre homes que havien segrestat un membre de la seva pròpia família.» No cal dir-ho, oi? El pròpia no ens aporta cap novetat.

La cosa s’escalfa encara més quan entra en escena el prefix auto-. Aquest sí que no el puc sofrir. Aclarim-ho. El prefix auto- no m’ha fet res de dolent, però quan es combina amb un pronom reflexiu o amb l’adjectiu mateix és un doll de redundàncies: o bé hi sobra l’un o bé hi sobra l’altre. Per exemple, hi va haver unes setmanes que, per solidaritat, tothom «s’autoinculpava». Doncs el personal només havia d’haver-se inculpat. Perquè el pronom reflexiu se (o es) ja vol dir ‘a si mateix’, com el prefix auto-. Si dic que m’he inculpat ningú no entendrà que he inculpat el veí, de la mateixa manera que no cal que digui que «m’he autorentat la cara», perquè si he rentat la cara d’altri ja no faré servir el pronom reflexiu.

Això mateix passa amb autodefinir-se, un dels verbs més prolixos en aquest guirigall de les redundàncies. «X és un projecte que s’autodefineix així», diu un titular, en compte de «és un projecte que es defineix així».

Després hi ha el prefix auto- combinat amb un adjectiu: autoexigent, per exemple. Res a dir-hi lingüísticament (confesso que quan algú diu que és molt autoexigent se’m dispara una alarma: si ho ets, per què ho has de dir?, penso). Res a dir-hi, si no es combina amb la construcció «amb si mateix». Per què si algú és «autoexigent amb si mateix» s’ho hauria de fer mirar. Més que autoexigent potser és autoredundant (i ves que no sigui autopetulant i tot).

I entre les combinacions d’auto- amb un nom, tenim el famós autogol. Està bé, però autogol no el podem combinar amb fer-se, perquè ja tornaríem a caure en el mateix parany d’abans: la redundància. Doncs si escriviu ‘fer-se un autogol’ al Google us quedareu parats de la quantitat de pàgines que us sortiran.

En fi, és un món inabastable. Ja ho diu la definició primigènia: «abundància excessiva». Sí, la redundància en els nostres mitjans de comunicació és massa abundosa. No és gens estrany de veure-hi combinacions com ara la d’aquesta frase, que vaig llegir en un diari fa molt pocs dies: «Han començat l’escorcoll a les 17.00 de la tarda» (per ventura les 17.00 pot ésser al matí?). Als mitjans fins i tot s’hi han encomanat frases redundants populars: «Com i de quina manera ho hem de fer?», veureu escrit en articles.

A mi tot això em fa pensar en les visites d’en Pep de Sant Mateu de Bages, que venia a veure mon pare de tant en tant. Parlant dels camps, del bestiar, de política… en Pep sempre li deia: «Sí, Badia: sóc del parer d’estar d’acord amb la vostra opinió.» Tot plegat sembla una broma humorística, però no ho és pas.

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Quin català gasten els nostres candidats?

23
Publicat el 23 de juny de 2016

fotoXurí

En un país normal un article com aquest no tindria pas gens de sentit.

No us ho heu demanat mai, com és que hi ha polítics que parlen malament, que no tenen un bon català, que no dominen prou la llengua? Jo me’n faig creus.

Perquè la llengua deu ésser la principal eina d’algú que es guanya la vida comunicant-se amb els altres. I si ets parlamentari, o aspires a ésser-ho, bé has de saber parlar, oi? Si ho pensem bé, ja és ben estranya, la cosa. I això deu passar en totes les llengües? Diria que no. Diria que, entre les llengües del nostre entorn, el català és un cas únic.

Però bé: no tots els polítics parlen malament. No tots suspendrien la prova oral del nivell C2, per exemple. I alguns, potser ni la prova escrita. Avui us proposo que valorem la qualitat lingüística dels nostres candidats a les eleccions de diumenge, per si algú vol tenir en compte també aquest factor a l’hora d’anar a votar.

Bé, potser tots tots no cal analitzar-los, perquè, ben mirat: hi ha cap amable lector d’aquest bloc que pensi votar el PP de Fernandes Dias o el partit de n’Albert Rivera? Mmmmm… No veig cap mà alçada, doncs aquests els passarem per alt.

Així doncs, per ordre alfabètic, mirarem quina llengua gasten:

Joan Baldoví (A la Valenciana), Meritxell Batet (PSC-PSOE), Ana Botella (PSPV-PSOE), Xavier Domènech (En Comú Podem), Francesc Homs (CDC), Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes), Pere Joan Pons (PSIB-PSOE), Gabriel Rufián (ERC) i Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més).

Joan Baldoví (A la Valenciana)
Fill de Sueca (Ribera Baixa). Es nota que és un home preocupat per la llengua. Va treballar de periodista (corresponsal del Levante), però, sobretot, de mestre de català i de mestre d’escola. Parla un català correctíssim. En el fragment escollit, simplement li retrauria que digui «una comunitat que està per abaix», que no és cap valencianisme, sinó un castellanisme. Però fa servir la llengua amb una seguretat i una polidesa remarcables. Això sí, se li ha encomanat la cosa aquesta dels comuns de «valencianes i valencians». Escolteu-lo: és un plaer.

Meritxell Batet (PSC-PSOE)
Aquesta barcelonina de quaranta-tres anys parla un xava impecable. Si us l’escolteu bé, sentireu que fa unes es i unes os força correctes, tant les obertes com les tancades. En canvi, no fa cap vocal neutra. Quan dic cap vull dir cap: quedar-se és cadar-sa, desembre és dasembra… i anar fent. Així mateix, sap fer les consonants prou bé. Per exemple, les esses sonores, fins i tot en els enllaços, li surten sense problemes. Però falla en les eles, que fa alveolars, tal com explicàvem en aquest article. Tot el conjunt defineix allò que Lluís López del Castillo anomenava català bleda. Tot això, amb una mica d’esforç, es pot superar, amiga Meritxell. Creieu que paga la pena?

Ana Botella (PSPV-PSOE)
Amb aquest nom, hauria estat un trumfo que hagués parlat català. Però no. Aquesta senyora (nascuda a València fa cinquanta-vuit anys, ex-delegada del govern espanyol al País Valencià, ex-regidora de l’ajuntament de la seva ciutat…) no fa anar la llengua del país. Deu ésser defensora aferrissada del bilingüisme, és clar. O potser del trilingüisme i tot. Com hi ha món…

Xavier Domènech (En Comú Podem)
La fonètica d’en Xavier Domènech, nat a Sabadell, és prou acceptable; només té un problema: no li surt sempre la ela palatal, de manera que tan aviat diu aquella com diu aqueia, per exemple. També podria millorar el lèxic i la morfosintaxi. No escau a un parlamentari (i professor universitari) de dir, per exemple, crisis (crisi), ni tiburons (taurons), ni veu difamar (vau difamar), ni després de que omplíssim (després que vam omplir, després d’omplir). Parla d’«un agost de 2011» i a mi això em fa ballar el cap: quants agosts hi devia haver el 2011? Al full de propaganda electoral, els d’En Comú Podem hi fan alguna falta grossa («la gent pugui decidir sobre el que li afecta», en compte de «el que l’afecta»; «Ells confien en què l’abstenció ho eviti», en lloc de «Ells confien que l’abstenció…»). Però sobretot m’ha cridat l’atenció com fan servir això del femení genèric («volíem deixar de ser simples espectadores», «Estem preparades», «estem convençudes») i, en canvi, no dubten a fer servir el masculí per personficar el mal («la crisi que han provocat els de sempre», «Ells confien en què l’abstenció ho eviti»). Tinguem seny, companyes, que no acabem tocades del bolet…

https://youtu.be/YKYchXSatNc">https://youtu.be/YKYchXSatNc

Francesc Homs (CDC)
Va néixer a Vic (Osona) fa quaranta-set anys i té, com ja sabeu, una parla força polida. Sovint han dit que s’explicava com el president Mas, que s’hi assemblava molt (potser és cert; en Mas també té una llengua digna, correcta). N’Homs no es complica la vida, quan parla. Fa frases curtes i entenedores, amb aquells silencis ben administrats i potser sense gaire èpica. Per a trobar-li errades hem de filar prim: diu etgigents en comptes d’exigents (‘egzigents’), diu ia i io, en lloc de ja i jo (una pronúncia que alguns defensen, però jo no, perquè crec que la bona pronúncia contribueix a la unitat de la llengua). Tot plegat cosetes menors. Bona nota per al senyor Homs. Comproveu-ho, si teniu un minut.

https://youtu.be/MDJx8rPLVuY">https://youtu.be/MDJx8rPLVuY

Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes)
Nat a Santa Margalida (Mallorca) el 1982, en Mateu Matas, àlies Xurí, és un dels millors glosadors del país. Llevat d’una dificultat ortoèpica en les erres múltiples (que deu tenir una solució logopèdica), té una pronúncia mallorquina genuïna, tant en el terreny vocàlic (neutralització de vocals tòniques, manteniment de les os àtones), com en el consonàntic: finals oclusius (creient, amb pronúncia de la te), assimilació de sons en consonants finals (molt d’anys per molts d’anys), pronúncia de la ve labiodental (vot), canvis intervocàlics (porer per poder), formes verbals pròpies (diven, en compte de diuen)… I en sintaxi, per exemple, el reforç preposicional en quantitatius (molts de diputats, per exemple). Potser hauria d’evitar dialectalismes, com ara naltros, de la mateixa manera que un servidor no diria en públic nosatres.

https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk">https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk

Pere Joan Pons (PSIB-PSOE)
Aquest jove palmesà, nascut el 1970, té un català correcte, si bé no manté una fonètica tan genuïna com la d’en Xurí; les eles, sobretot, li surten un poc acastellanades. El vídeo que n’hem trobat és curt, però no s’hi senten pas incorreccions gramaticals, tret d’aquesta mania de llevar l’article al nom de les Illes (diu de Balears, en compte de de les Balears). Què hi farem… Hi ha coses pitjors: he sentit (i llegit) gent que en diu CAIB. Sabeu què és? Les sigles de Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. La beneitura no té límits.

https://youtu.be/2O7yVRPTdV4">https://youtu.be/2O7yVRPTdV4

Gabriel Rufián (ERC)
La parla d’en Gabriel Rufián és l’exemple clar que la immersió lingüística no ha rutllat fins ara. Tant que ens rèiem d’en Montilla! Aquest noi, de només trenta-quatre anys, nascut ací (a Santa Coloma de Gramenet), que ha anat a escola ací (en català), que ho ha tingut tot de cara per a aprendre la llengua d’ací… fa malbé la fonètica i la llengua en general cada vegada que bada la boca. Això si és que parla català, és clar. Diu coses que costen de sentir. Ja no és tan sols que no faci cap vocal neutra, ni cap essa sonora, ni cap e ni cap o obertes… És que no sap dir energètica (eneriética), o amolla expressions tan genuïnes com en pos de (a l’encalç de, amb l’objectiu de)…

Jo no puc pensar que a ERC els sigui igual, la llengua. No pot ésser. Ja ho tinc: volen demostrar que hem de menester un estat perquè els alumnes acabin l’ESO parlant un català digne, i no això. Si no, quina explicació hi trobeu?

En fi, jutgeu vosaltres mateixos:

https://youtu.be/1bEBtRKKlgI">https://youtu.be/1bEBtRKKlgI

Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més)
Es veu que defensa tant l’ús del català, que va donar un suport clar a la campanya «Enllaçats» dels mestres de les Illes. Es veu que és tan progressista i tan bon orador i que si tomba i que si gira… Però no parla la llengua del país. Certament, no acabo d’entendre que Més hagi pogut acceptar de cap de llista un unilingüe espanyol. És clar: no en tinc cap vídeo. Si el voleu sentir no parlant català ja el cercareu vosaltres mateixos.

Quan ja havia publicat l’article, un amable lector em va fer arribar aquest vídeo i encara, després, una lectora em va trametre l’enllaç d’aquesta entrevista, en què el senyor Yllanes parla català. Com podreu veure, un català poc freqüent; bé, o potser massa freqüent: volia dir que l’ha practicat amb poca freqüència.

En fi, el panorama és aquest. Ni més ni manco.

[Aquest article és inspirat en una idea del periodista Enric Arqués, que algun dia —potser— acomplirem.]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Recuperar l’orgull de la llengua

2
Publicat el 16 de juny de 2016

prozac

Ara que sembla que, finalment, hem recuperat l’orgull nacional, ens convindria recuperar també l’orgull lingüístic, si més no per evitar que el català sigui una llengua de segona classe.

Trobaríem molts exemples que demostren aquest sentiment d’inferioritat que sembla que tots els catalanoparlants tinguem incorporat. Comencem per un de ben quotidià: la pronunciació dels noms dels medicaments. Per quins set sous no sabem dir «Gelocatil» o «Prozac» a la catalana? Que no sabem com es llegeix una ge o una zeta, en la nostra llengua?

Això mateix passa amb noms una mica nous, com per exemple, «euro». És evident que a les comarques centrals la o final sona com una u. Per tant, això es diu «euru» sense cap mena de dubte. Que no en dèiem «duru», de la moneda de cinc pessetes, encara que escriguéssim «duro»?

I no cal dir les sigles: per què hem de pronunciar «ESO» com si parléssim en espanyol? Bé sabem dir «peso», «reso», «mesos»… Doncs exactament igual hem de pronunciar «ESO»: amb essa sonora i u final. De la mateixa manera, direm «unescu» encara que escriguem «UNESCO». I fins i tot hauríem de dir «ong» en una sola paraula, i no pas «o-ena-ge». Bé sabem pronunciar «fong», «ping-pong» i «ding dang dong». Tampoc no entenc que hàgim de pronunciar «a-ena-ce» en compte de «anc» (‘ang’). No tenim pas cap dificultat a dir «cranc», «tanc» i «banc», oi?

«Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir “Sánchez” ni “Cervantes”, i deien “Sanxes” i “Servantes”. I no s’ofenia ningú»

Totes aquestes anomalies només tenen una explicació: ens pensem que les coses noves (i, per tant, desconegudes al començament) s’han inventat a Espanya i s’han de dir en castellà. Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir «Sánchez» ni «Cervantes», i deien «Sanxes» i «Servantes». I no s’ofenia ningú: aquesta era la manera de parlar de la gent del país. Mireu si hem reculat en pocs decennis!

Però hi ha un fet encara pitjor que aquest, i que és un símptoma inequívoc de poca autoestima. Cada dia constatem com els parlants, tant si són manobres com si són polítics, diuen castellanades flagrants i no passa res. En canvi, tu no provis de parlar castellà amb catalanades perquè seràs la riota de tothom, i més d’un s’ofendrà.

«Com pot ser que s’hagi escampat tant el “Bones”? Ningú no s’adona que vol dir “Buenas (tardes, noches…)?”»

Si tu no tens temps de fer una cosa i dius que «no t’ha donat temps», tothom ho troba ben natural. Igual com dir «Bones» quan arribes a un lloc, en compte de «Bon dia» o «Hola», o «Déu vos guard!». Com pot ser que s’hagi escampat tant? Ningú no s’adona que vol dir «Buenas (tardes, noches…)?» Si algú saludés en castellà dient «Buena noche» o «Diós os guarde», de segur que tothom s’hi faria un tip de riure.

Per reblar això que us dic, llegiu-vos, si us plau, aquests dos fragments d’una periodista, escriptora i, sobretot, tertuliana catalana. N’hi ha per a sucar-hi pa:

«Navarro fa les vegades de noi bo i ens diu el que sabíem, que tampoc no està per la feina i que és federalista, encara que el pobre sembla Diògenes de Sínope caminant pel món amb una vela, bo i cercant un altre federalista. Fins aquí cap novetat al front […] És a dir, a pagar i a callar, o ens donen al clatell amb la Constitució.»

Article publicat a la revista Mes a mes l’octubre del 2012

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sisplau, esclar, perxò, perquí, perllà… i nar-hi nant

3
Publicat el 9 de juny de 2016

Sisplau

Formes innecessàries que perjudiquen la unitat de la llengua

La fotografia que encapçala aquest article (gentilesa d’en Jem Cabanes) és feta a Moià. A Moià, com a Callús, com a gran part de les comarques del català central, la gent demana l’hora així: «Quinoré?». Però és la primera vegada que ho veig escrit. La gent ho diu així, però escrit fa riure, no em digueu que no.

Bé, per començar m’agradaria parlar-vos de la forma sisplau, divulgada de fa uns quants anys per molts mitjans de comunicació barcelonins. De fet, ja fa més de vint-i-cinc anys que circula. La primera vegada que la vaig veure escrita fou en una oficina de «La Caixa», i després vaig veure que, efectivament, al llibre d’estil d’aquesta entitat (del 1991, dirigit per Joan Solà), hi deia:

«si us plau: S’usa amb tractament de “vós” o amb la segona persona del plural, “vosaltres”. ‘Si us plau, feu una sola cua. Recolliu la vostra targeta, si us plau’. Amb tractament de “tu” o de “vostè” i amb valor adverbial s’usa “sisplau” (en cap cas “si et plau” o “si li plau”)…»

Amén.

El cas és que la forma sisplau ha estat qüestionada i cap dels dos grans diccionaris (ni el DIEC ni el de l’Enciclopèdia) no la recullen. Malgrat tot, com dèiem, els mitjans barcelonins l’han imposada en tots els casos, sense diferenciar el «vós» del «tu». Com que això requeria justificació, els sisplauistes han hagut d’exhibir algun argument.

El primer és que «si us plau» es fa servir per a adreçar-se a totes les persones, no tan sols a una segona persona del plural; és a dir, que podem dir «Vine, si us plau», però que no diem «Vine, si et plau». És una raó feble, sens dubte. Només cal rumiar una mica per a veure que això també ens passa, per exemple, amb «Déu vos guard», i no se’ns acut pas de canviar-ne la grafia. Dit d’una altra manera: la gramaticalització de l’expressió «Si us plau» no justifica que n’aglutinem els components. Però encara més: per què hem de prohibir «si et plau» o «si li plau» (que recull un diccionari tan prestigiós com el de l’Enciclopèdia, segurament el més consultat)? Tancar portes a la llengua és minvar-ne la flexibilitat, és encarcarar-la.

«Per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir formes en què se sentin reconeguts tots els parlants»

La segona raó adduïda és que la pronúncia popular és «sisplau». I això tampoc no és ben cert. No fa pas tants anys, a les Illes Balears es deia «si vos plau», per més que ara s’hi hagi escampat molt i molt «per favor», i no cal que diguem per què. (Si voleu saber-ne més, mireu aquest article del professor Gabriel Bibiloni.) Per tant, per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir una forma en què se sentin reconeguts tots els parlants. Per què hem de privar a un valencià o a un mallorquí de dir –o de llegir, si més no– «Veniu, si us plau»? Si volem contrarestar el «per favor» no podem escampar una forma que només reflecteixi el parlar del Principat. Imposar la forma sisplau a tot el domini és com si volguéssim imposar-hi pro (en compte de però), safreig, tronja, Tresa, escarbat… i nar-hi nant.

Però encara hi ha més raons. Molts parlants principatins tenen al cap que, tot i pronunciar sisplau, diuen «si us plau». M’explicaré. No heu sentit mai aquell diàleg en què l’un diu «Passa’m això, si us plau», i l’altre respon, per fer una gràcia, «I si no em plau?» Si escrivim sisplau aquest joc, per exemple, no té sentit.

El cas és que d’ençà que es va començar a escampar la moda del sisplau, ho he vist escrit, almenys, de quatre maneres: si us plau, sisplau, siusplau i si-us-plau. Creieu que n’hi havia cap necessitat, de confondre la gent d’aquesta manera?

Deixem-ho clar per a tothom: sisplau no és normatiu. Ara com ara, no és acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans.

N’és un cas semblant esclar, en compte de és clar. Bé, no ben bé «un cas semblant»: és un cas pitjor. Perquè veig que els (mitjans) que fan servir esclar van tan enllà que perden de vista la sintaxi i tot.

Si comparem sisplau i esclar ho entendrem. Els practicants de la forma aglutinada escriuen: «Vés-hi, sisplau», però no escriurien mai «Ho heu de fer així, tant sisplau com si no us plau». En aquest segon cas, com que ja no es tracta d’una locució sinó d’una oració condicional amb tots els ets i uts, dirien: «Ho heu de fer així, tant si us plau com si no us plau.»

Doncs els defensors d’esclar escriuen aquesta forma enganxada arreu. No tan sols quan equival a un adverbi (sinònim de naturalment), sinó també quan és un verb seguit d’un adjectiu amb la funció d’atribut. No diuen únicament «Tot anirà bé, esclar», sinó també «Esclar que sí». I resulta que, escrit així, ens és prohibit de fer-hi matisos. Per exemple, si volem reforçar-ho amb un «ben» («És ben clar que sí»), com ho fem? O bé, com abans, si volem respondre-hi: «És clar que sí? Doncs potser no és tan clar», és impossible en cas que fem servir esclar.

Mireu el trasbals sintàctic que implica aquest canvi: fins ara, als instituts ensenyaven que «És clar que vindrem» era una oració composta en què el subjecte era «que vindrem», el verb principal era «és» i «clar» era l’atribut. D’ara endavant valdrà més que els professors passin de llarg aquestes oracions…

«Voler justificar que s’han de fer servir “esclar” o “és clar” segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents.»

Els defensors de la innovació ens volen fer creure que hi ha una necessitat de diferenciar esclar de és clar, però això és fal·laç, perquè a la pràctica no es fa pas, aquesta diferència. Vegeu, si no, aquesta carta de queixa d’un lector d’un diari català. És que voler justificar que s’han de fer servir esclar i és clar segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents, com va demostrar el professor Jaume Corbera en aquest article.

Tot plegat és un intent, diuen, de reflectir la parla del català central (sempre mirant-nos el melic del català central, com si la resta del domini –del país– no hi fos). Però vejam, per simplificar-ho: els francesos escriuen «Au revoir» i pronuncien «Orvuar»; els anglesos escriuen «temperature» i diuen «tèmpritxa». Els centrocatalans no podem escriure «si us plau» i dir «sisplau»?

Bé, i ja veurem si continua, aquesta llista. De casos en què la «parla real» dels centrocatalans es distancia de la grafia, en tenim qui-sap-los. Quatre exemples caçats al vol aquest matí:

—«Si vols venir, vine. Muda’t, perxò

—«Sempre el veus voltant perquí i perllà

—«Ahir vaig nar al gimnàs i estic ben baldada.»

—«Hi via més gent que no em pensava.»

«Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de “transgredir normes”. Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós»

Al primer llibre d’estil de Televisió de Catalunya (1995) i als Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de TVC (1997) es presenta esclar com una «forma col·loquial». El pas al registre formal ha estat una altra imposició. I aquesta manera d’informalitzar la llengua formal no és una degradació, fet i fet?

Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de «transgredir normes». Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós, pueril i un bon punt perillós. Si volem transgredir, fem-ho a casa i mirem de no prendre mal, però no hauríem de toquejar unilateralment un bé comú, tan important i tan fràgil com la llengua de tots.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Per un català «menys» encarcarat

6
Publicat el 26 de maig de 2016

NO TANT MENYS

Si viviu al Principat i teniu una certa edat, deveu recordar que, abans, menys no ho deia ningú: la gent deia menos. A les Illes Balears deien i diuen manco i al País Valencià, sobretot al sud, sempre han dit menys. Amb l’escola i els mitjans de comunicació en català, al Principat es va recuperar menys, que es va difondre pertot.

Però ara se sent massa. No vull pas dir que s’hagi de tornar al menos, sinó una altra cosa: que no hem de dir menys sempre que en espanyol diuen menos. És a dir, que n’abusem, per influència del castellà. Aquest abús, de fet, demostra clarament com una llengua en pot desfigurar una altra, perquè ben sovint allà on s’entafora el menys s’altera la frase tradicional.

I què hauríem de dir, en compte de menys? Doncs allò que sempre havíem dit: principalment,  no tan(t) o bé més poc. En voleu exemples?

Per què les dones cobren menys que els homes?: Per què les dones no cobren tant com els homes?

Al vespre, hi haurà menys ruixats que al matí: Al vespre, no hi haurà tants ruixats com al matí (o, amb un matís: Al vespre hi haurà ruixats, però no pas tants com al matí).

Beveu menys (ordre): No begueu tant.

Beveu menys que abans (afirmació): No beveu tant com abans (o Beveu més poc que no abans).

Els aliments menys saludables: Els aliments més poc saludables.

Ara hi ha menys feina que anys enrere: Ara hi ha més poca feina que no pas anys enrere (o Ara no hi ha tanta feina com anys enrere).

Cada dia dormo menys: Cada dia dormo més poc.

De vegades, l’alteració causada per l’abús de menys acaba modificant l’estructura de la frase. Mireu, si no:

Som una societat menys civilitzada del que ens pensem: No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

Menys parlar i més treballar: No parleu tant i treballeu més.

És bo, però ho és menys que ell: És bo, però no ho és pas tant com ell.

L’ús de menys també ha esbandit tot de recursos, expressions o construccions genuïns:

Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot menys alguna institució: Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot tret d’alguna institució (o llevat d’alguna institució o fora d’alguna institució…).

—Fa menys d’un any que van publicar aquell reportatge: No fa ni un any que van publicar aquell reportatge.

Al Nord d’Irlanda, la participació va ser de menys del 40%: Al Nord d’Irlanda, la participació no va arribar al 40%.

Quants dies falten? Menys de trenta: Quants dies falten? No arriba a trenta.

En aquest local, hi caben menys de dos-cents assistents: En aquest local, hi caben encara no dos-cents assistents (o dos-cents assistents encara no, o no hi caben ni dos-cents assistents).

Un cas dramàtic és el de les hores. Per una banda, hi ha la mania (copiada del castellà) de dir menys cinc. Per exemple:

Són les dues menys cinc: Falten cinc minuts per a les dues (o En falten cinc per a les dues).

Per una altra banda, al Principat el menys fa trontollar el sistema tradicional de dir les hores. Per exemple:

—Són les dotze menys set: Són tres quarts i mig de dotze.

Si hi afegim que alguns quan han de dir dos quarts diuen simplement la mitja, ja tenim el combinat perfecte:

Vaig arribar a la mitja menys cinc: Vaig arribar cinc minuts abans de dos quarts.

I encara hauríem de parlar d’expressions foranes, com ara menys mal (encara sort, encara bo), ni molt menys (ni de bon tros), anar a menys (amb el sentit de minvar), no és menys cert (és ben cert)…; o bé algunes altres que són acceptades, però que tenen corresponents més genuïnes, com ara més o menys (si fa no fa). Però avui ja us he atabalat prou.

Deixeu-me explicar, finalment, que per cap d’any vaig llegir aquesta frase d’un filòleg: «Espero que el 2016 tinguem un català menys encarcarat.» I vaig pensar que hi havia gent que hauria de rumiar més bé les coses abans d’escriure-les…

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb | Deixa un comentari

Els dialectes descobreixen el temps

0
Publicat el 20 de maig de 2016

colón-perea

Fa poques setmanes, na Maria-Pilar Perea i en Germà Colón em van deixar entrar a casa seva per a parlar d’una nova tècnica filològica: l’Estratigrafia Dialectal. En una hora llarga, hi va haver temps de parlar d’això i de més coses, i també de comprovar que en Germà es manté actiu i lúcid i que na Maria-Pilar impulsa un munt de projectes, sobretot encarats a divulgar la recerca de dos savis: mossèn Antoni M. Alcover i Germà Colón mateix. En sentirem parlar, sens dubte.

De l’Estratigrafia Dialectal, en vaig fer un article que VilaWeb va tenir l’amabilitat de publicar dilluns, i que reprodueixo tot seguit. He pogut comprovar amb alegria que s’hi van inspirar tres mitjans digitals per publicar-ne de semblants: aquest de les Illes Balears, aquest del País Valencià i aquest altre del Principat. I me’n vaig sentir molt pagat. La feina d’aquests savis s’ha d’escampar als quatre vents. M’hi ajudareu?

 _____________________

Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte

Els professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón són els autors de l’Estratigrafia Dialectal, una eina d’internet que pot revolucionar la recerca etimològica i que no té parió en tota la lingüística internacional.

Hi ha qui es pensa, per exemple, que arena és un castellanisme i considera que el mot genuí és sorra. Doncs Colón i Perea ens mostren i ens demostren que això és a l’inrevés. Passa una cosa semblant amb els sinònims anyell, corder, xai i be: amb l’Estratigrafia Dialectal, podem entendre d’una manera visual que durant molts segles als Països Catalans només es coneixien els dos primers termes (anyell icorder) –distribuïts geogràficament– i que xai be són relativament recents. I, encara, ens serveix per a qüestionar teories rígides com ara la divisió entre català oriental i català occidental: el cas d’agranar –usat tant a Lleida, com a València com a Mallorca– i escombrar –restringit al català central– n’és una prova fefaent.

L’objectiu d’aquesta nova tècnica informàtica és cartografiar el lèxic català amb una visió espacial i temporal. De moment, l’obra conté seixanta conceptes (o unitats semàntiques). I cada un té les corresponents formes geosinònimes, és a dir, formes diverses per a un mateix significat, usades en dialectes diferents (per exemple,cagos).

Una experiència única en la lingüística internacional
Aquesta informació, que podríem trobar de manera parcial a qualsevol atles lingüístic, ací es potencia amb una nova dimensió: el temps. I justament l’encreuament de l’espai i el temps converteix aquesta innovació en una experiència única en la lingüística mundial.

L’usuari pot veure informació de cada unitat semàntica des del període més primerenc del català escrit fins als nostres dies, és a dir, pot observar la situació geogràfica de les paraules geosinònimes, la forma gràfica i la possible progressió semàntica que han experimentat amb el pas del temps fins a arribar a l’actualitat.

Què hi ha a cada registre?
Al costat de cada registre hi ha dues icones. La primera (dibuix d’una taula de banc de dades) ens duu a una fitxa en què es detalla l’evolució espàcio-temporal d’un significat. Hi podem veure de quina manera s’anomenava a l’edat mitjana un concepte determinat a cadascuna de les àrees geogràfiques del català i com aquestes denominacions han anat variant o s’han anat diversificant amb el pas del temps, fins als nostres dies. Si cliquem sobre anyell, per exemple, la fitxa ens informa que aquesta va ser la forma única durant el segle XIII. Però al segle XV apareix corder en documents del català nord-occidental i del valencià, àrees on conviu amb anyell fins als nostres dies. A partir del segle XX, a més, apareixen tambébe i xai, amb repartiments geogràfics diversos.

anyell-fitxa-2

La segona icona (dibuix d’un mapa dels Països Catalans) porta l’usuari a una pàgina amb tres elements. A la dreta, una explicació detallada de tota la variació dialectal en el curs dels segles. Una gran part d’aquesta informació prové dels registres (o cèdules) elaborats per Germà Colón durant molts anys, complementada amb el buidatge documental que va fer ell mateix i Maria-Pilar Perea. Els altres dos elements són dinàmics i sincronitzats: a l’esquerra, un mapa del domini lingüístic on s’observen les diverses denominacions que ha anat rebent el significat en qüestió i, al mig, un eix cronològic amb un marcador en moviment que assenyala en quins segles es produeixen els canvis que, simultàniament, es van indicant al mapa. Les variacions del mapa apareixen en capes superposades o estrats (d’ací ve el nom d’estratigrafia).

anyell-mapa-2
‘Anyell’ – ‘corder’ (cliqueu ací per veure el mapa en moviment).

Una idea brillant, afavorida per la simbiosi entre Colón i Perea
La professora Maria-Pilar Perea, esposa de Germà Colón i especialitzada en descripció lingüística, dialectologia i morfofonologia verbal, explica: ‘Un dels camps en què treballem, dins la dialectologia, és el dels mapes, la cartografia. Fa temps que veiem que en aquest àmbit s’ha de superar el paper. Avui dia, a internet, ja podem trobar-hi mapes dialectals, fins i tot mapes dinàmics, però sempre són sincrònics, és a dir, amb les dades del moment en què es fa l’enquesta. Tenint en compte que la dialectologia té una part històrica, vam pensar com podíem mostrar aquesta evolució cartogràficament, és a dir, com podíem representar la variació dialectal en mapes, no tan sols jugant amb l’espai, sinó també amb el temps.’

La tècnica emprada a l’Estratografia Dialectal es podria aplicar a més llengües, sempre que hi hagués prou informació. Però la realitat és que no hi ha atles dialectals d’èpoques passades. A tot estirar, en algunes llengües n’hi ha de final del segle XIX, però a la majoria no n’arriben fins al XX. L’atles del francès, per exemple, es comença a publicar el 1902′, diu Germà Colón.

És, doncs, un procediment molt costós, no pas tècnicament, sinó quant a recerca. ‘En el nostre cas –diu Perea–, la sort és que en Germà hagi fet tanta feina de buidatge documental durant tants anys: això ha fet possible de tenir representació de tots aquests mots. Aquesta feina és a les cèdules o registres que conserva en Germà, però també al seu cap: ell pot aportar perfectament les dades de memòria, i després simplement s’han de verificar.’

Una eina visual que fa caure mites
La combinació entre la informació exhaustiva i rigorosa i el mapa en moviment –sincronitzat amb l’eix cronològic– mostra d’una manera molt gràfica la progressió dels mots i l’aparició dels geosinònims. Perea i Colón posen en relleu que, molt sovint, el mot que ha acabat essent estàndard no és pas el més antic, sinó el que en un moment determinat es va començar a fer servir al català central. N’és un exemple la unitat semàntica de colgar-gitar-anar al llit. A l’inici (segle XIII, estrat inferior), la forma única era colgar. Al segle XIV, apareix la forma gitar al català occidental, però no s’hi imposa totalment a colgar fins al cap de cent anys. I no és fins entrat el segle XIX que la construcció anar al llit suplanta els dos mots genuïns al català central. Tanmateix, tot i tenir un àmbit geogràfic menor, anar al llit (o ficar-se al llit) és la solució que, d’alguna manera, afavoreixen els diccionaris normatius.

colgar-2
‘Ficar al llit’ – colgar’ – ‘gitar’ (cliqueu ací per veure el mapa en moviment)

Per una altra banda, l’Estratigrafia ajuda a veure que les divisions dialectals no són tan rígides com sovint es presenten. ‘D’alguna manera –diu Perea–, la divisió estricta entre oriental i occidental es desmenteix: des del punt de vista lèxic, de vegades les Illes van unides amb el País Valencià.’ Ho podem veure perfectament en el cas d’agranar-escombrar (al mapa, agranar de color groc i escombrar de color blau).

agranar-2
‘Agranar’ – ‘escombrar’ (cliqueu ací per veure el mapa en moviment)

Les explicacions exhaustives que s’adjunten als mapes ofereixen una informació molt valuosa, que aporta matisos i precisions que no trobaríem enlloc més. Quan mirem l’evolució d’agranar, per exemple, Germà Colón ens parla d’un element que explica molt bé en l’explanació del registre: ‘Cal remarcar que en tota l’àmplia zona d’agranar hom empra escombrar per a referir-se a la neteja del forn (escombrar el forn).’

Una altra de les revelacions que ens proporciona aquesta eina és la desmitificació de presumptes castellanismes. Es pot comprovar a sorra-arena. Sobre això, Maria-Pilar Perea explica que fins i tot algun lingüista li havia retret que arena  era un castellanisme, i que s’havia de dir sorra. Les recerques de Germà Colón ja fa temps que van demostrar que arena era el mot més antic i, doncs, més genuí, a banda d’ocupar molt més territori que no pas sorra. Amb aquesta nova eina, la desmitificació es fa absolutament visible: sorra (de color carabassa al mapa, en contrast amb el groc d’arena) no aparegué fins al segle XVI, i encara amb un significat diferent: ‘llast d’una embarcació’.

arena-2
‘Arena’ – ‘sorra’ (cliqueu ací per veure el mapa en moviment)

La lluita a favor de la diversitat
‘La gràcia –diu Maria-Pilar Perea– és que, en l’origen, molt sovint hi ha un sol mot per a tot el domini i més endavant es diversifica; creiem que això és més enriquidor que no pas a l’inrevés, com passa avui dia, per causa de l’estandardització, promoguda en gran part pels mitjans de comunicació i també per més factors.’ Aquests dos lingüistes, enamorats de la diversitat dialectal, creuen que tot plegat és una qüestió d’equilibri: ‘Avui la llengua es troba amb dues forces contraposades: el procés d’estandardització, que promou formes homogeneïtzadores, i la varietat lingüística, que manté formes múltiples, algunes de les quals són històriques i poden quedar arraconades. Convé trobar un equilibri. Per això és interessant de veure la presència d’aquestes formes en l’espai i també en el temps.’

Tanmateix, segons Perea, es va forjant una nova consciència sobre la diversitat i una eina com aquesta hi pot contribuir. ‘Els mitjans de comunicació, gràcies a estudis com aquest, poden prendre consciència que la varietat és riquesa, que els dialectes no han de ser cap molèstia, que no hi ha termes bons i termes dolents. I l’actitud de l’escola també ha de ser aquesta. Altrament, com que hi ha inseguretat lingüística, es transmetria una idea equivocada de la riquesa de la llengua.’

Les causes de l’evolució
Per què es produeixen els canvis? L’Estratigrafia Dialectal no n’explica les causes, sinó que simplement els descriu. Però això no vol dir que no es pugui fer més endavant. Perea diu: ‘Quan hi ha fenòmens de canvi lingüístic, normalment passa que hi ha convivència entre la forma original i la innovadora. I aquesta convivència pot durar segles. Al final, o es manté la tradicional o guanya la innovadora. Seria interessant de veure, en cada cas, per què es produeixen aquests canvis.’

Més projectes
Maria-Pilar Perea té més projectes actius i alguns en perspectiva. Ha dedicat molts esforços des de fa anys a recuperar i divulgar l’obra d’Antoni Maria Alcover. A la pàgina web que li dedica hi ha mapes estàtics, mapes amb veu, rondalles… ‘En Germà i jo ens hem adonat que el paper és un mitjà limitat: per això hem volgut entrar en aquest món digital, de mapes dinàmics, amb veu. A les enquestes dialectals actuals ja hi pot haver enregistrament sonor; però en els mapes amb què treballem això no hi és i per això la nostra feina consisteix a reconstruir.’

L’última aportació a aquesta modernització de la dialectologia és molt recent: des de fa poc més d’un mes, cada dia podeu veure a Twitter un mapa amb la distribució dialectal d’un mot, un recurs extret del diccionari Alcover-Moll.

Informació relacionada:

‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’ (entrevista a Germà Colón, 7-7-2014)

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

«Imprescindible que sàpiga català»

8
Publicat el 5 de maig de 2016

  Inglès

Segons els experts, el català té salvació

Fa tres estius, en una botiga de Solsona, hi vaig veure un paper enganxat als vidres que deia: «Necessitem dependent/a. Imprescindible que sàpiga català.» És un cas infreqüent, però suposo que no és pas únic. M’imagino que a moltes botigues de pobles o ciutats no gaire grans dels Països Catalans t’exigeixen que sàpigues català si hi vols treballar. Sembla que en algunes cadenes de supermercats, per exemple, no hi pots fer feina si no saps parlar la llengua del país. I suposo que si ets funcionari i has d’atendre el públic també t’ho requereixen (i, tanmateix, qui no ha trobat policies i mestres que parlen en espanyol perquè és la llengua que els surt espontàniament, la que dominen de debò?)

Per a moltes feines, saber català és útil, però això és una altra cosa. I la diferència entre útil i necessari és substancial. En aquesta diferència ens hi va la llengua i, segons el meu parer, la supervivència de la nació.

Exagero? Hi ha cap base científica per a assegurar que això és així? És només una intuïció, una deducció, una especulació?

Espais compartits

L’any 1990 l’editorial El Llamp va publicar el llibret (de setanta pàgines escasses) intitulat Els espais compartits en l’oferta lingüística, amb un subtítol ben actual: Elements per a les bases d’un projecte de normalització. N’és autor Josep Inglès i Roca, que es va morir el 1996, quan tenia només trenta-nou anys. Inglès, deixeble de Vicent Aracil, va fer classes a l’Escola del Professorat (magisteri, per a entendre’ns) de seguida que acabà la carrera. L’any 1984 va participar en el Congrés de les Llengües Minoritzades, a Getxo (al País Basc), i hi introduí els conceptes de necessitat d’ús i utilitat d’ús. Les seves explicacions en aquesta matèria són tan científicament convincents com la teoria de la relativitat explicada per Einstein. Tampoc ara no exagero. L’escoltem?:

«Si diem que en determinat àmbit l’ús d’una llengua és simplement útil, interpretarem que, com a mínim, podem optar per l’ús d’una altra llengua, la qual també serà útil. Si, en canvi, diem que el seu ús és necessari, hem d’entendre que en aquest àmbit no ens en serveix cap altra.»

A mi això em sembla revelador, de tan evident. Ara, hom pot pensar que és massa teòric, i per això ens ho explica amb un exemple molt aclaridor. Suposem que en una ciutat hi ha la possibilitat de veure 10 films: 4 són doblats a la llengua X, 2 són doblats a la llengua Y i 4 més són doblats a la llengua X però subtitulats en la llengua Y.

Això vol dir que:

—En 4 films, la llengua útil i necessària serà la llengua X (Ux = 4 / Nx = 4).

—En 2 films, la llengua útil i necessària serà la llengua Y (Uy = 2 / Ny = 2).

—En 4 films més no hi haurà cap llengua necessària, sinó que tant la llengua X com la Y seran útils (Ux = 4 / Uy = 4).

Comptat i debatut:

Ux = 8 / Nx = 4                        Uy= 6 / Ny = 2

Si ho observeu bé, la necessitat d’ús de l’una llengua és inversament proporcional a la utilitat d’ús de l’altra. I per això:

Nx + Uy = 10                      Ny + Ux = 10

És fàcil de deduir que si en aquest joc d’equilibris hi ha una variació, s’altera tot el sistema. Per exemple: imaginem-nos que volem normalitzar la llengua Y, que és la pròpia del país. Com ho fem? Doncs treballem perquè, del total de films, n’hi hagi un percentatge més alt de doblats i subtitulats en la llengua Y.

Al cap d’un temps de treballar-hi, el resultat d’aquesta acció normalitzadora pot haver fet créixer la necessitat i la utilitat de la llengua Y, fins a aquest punt:

Uy = 8 / Ny = 6

Sabent la relació inversa entre utilitat i necessitat de totes dues llengües, tindrem això:

—Com que Uy = 8, Nx = 2 (observeu que la necessitat de la llengua X ha baixat de 4 a 2).

—Com que Ny = 6, Ux = 4 (la utilitat de la llengua X ha baixat de 8 a 4).

Aquesta tendència a la baixa de la llengua dominant X en el procés de normalització de la llengua Y mena Inglès a una conclusió:

«Engegar un procés de normalització d’una llengua comportarà, doncs, la substitució de l’altra o de les altres en conflicte i tot projecte de normalització ho haurà de tenir en compte.»

Així doncs, bones notícies: segons els experts, el català té salvació. Només cal seguir l’exemple del botiguer de Solsona.

[Potser us interessarà de llegir l’article anterior, que és, d’alguna manera, la primera part d’aquest: «Sabem massa castellà».]

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Sabem massa castellà

6
Publicat el 27 d'abril de 2016

Bilingüe

Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d’aragonesos —ara també independentistes. El cercle d’amistats d’en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l’educació en català. Parla en català amb la seva dona i amb el seu fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d’escriure un bloc en castellà. Alguns amics seus no ho entenen, però ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m’entendreu tant si ho faig en català com si ho faig en castellà.» Si els seus amics d’aquí entenguessin el castellà com entenen l’anglès (és a dir, poquet tirant a gens), en Sergi potser hauria fet una altra tria.

Cas 2: la capatassa de l’ajuntament
És una dona competent, molt. Sap menar la brigada com no ho havia fet ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l’Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s’hi adreça en el seu català de Casserres. Però n’hi ha dos que no l’entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S’hi esforçaran, ells, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L’única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc.

Cas 3: en Gonzalo i en Marc
Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons.

 

Ara escolteu en Marc (40 segons)

 

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit l’àudio d’en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n’hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer —encara— la consonant /θ/ (interdental fricativa i sorda), un so que té l’espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l’italià, ni el portuguès, ni… l’espanyol de la majoria del domini (tots els països hispanoamericans, mig Andalusia, Extremadura…). La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En canvi, en Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les es i os obertes, ni les eles palatals (les «elles»), ni les eles (que haurien d’ésser velars i no pas alveolars, com explicàvem ací), ni…, malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i malgrat tenir estudis, i malgrat ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l’esforç de parlar català.

Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent
Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota que fa riure, o no. Diu que una vegada l’ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home —l’ex-rei Juan Carlos— hi féu una visita i també s’interessà per «las golfas». Fins aquí l’acudit que fa gràcia. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l’acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n’adoneu? La meva àvia no hauria entès l’acudit perquè sabia molt poc espanyol i el mot «golfas» no l’havia sentit mai. Els de la meva generació l’entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l’acudit perquè ja ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l’evolució del català. Com hi ha món.

PS(1).  A mi, l’acudit que reporta na M. Carme Junyent em va fer gràcia. Però en Jem Cabanes, en tornant de la presentació del llibre a VilaWeb, em va fer adonar que no feia gràcia que em fes gràcia. Fou ell qui em va fer recuperar l’autocentrament. No agrairé mai prou aquests viatges amb el meu amic i mestre.

PS(2). En canvi, el gran Xammar sí que n’era, d’autocentrat. Llegiu això i us en convencereu.

                                                      

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.