Ahir al migdia vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el nostre diccionari normatiu, i en el paquet de material que ens varen donar als assistents… hi havia un exemplar de l’obra! Així doncs, puc dir ben cofoi que
Perill! Ja fa uns quants dies que els espais distintius de TV3 comencen a mostrar-nos la imatge de l’inefable Sebastià Roca. Símptoma inequívoc que d’aquí a poques setmanes ell i el seu impagable escamot d’almogàvers del micròfon reprendran aquella perpètua exhibició de la catañola vèrbola en què s’han convertit d’un temps ençà les transmissions de Fórmula 1 a la televisió pública per excel·lència
Perla capturada aquesta mateixa tarda a "Versió RAC 1", de Toni Clapés, el programa més cridaner -també el més interessant i divertit- de la tarda radiofònica catalana. L’esdeveniment s’ha perpetrat cap a quarts de sis en l’espai de tafaneries esportives dels Guasch & Guasch (Quique i Tomàs, els dos periodistes més cridaners de la ràdio catalana). (n’hi ha més)
Aquests dies que he tornat a escoltar atentament "Qualsevol nit pot sortir el sol" -gràcies a la magnífica reedició que n’ha fet la discogràfica K Indústria Cultural- m’ha vingut a la memòria un detall de la lletra d’"El fill del mestre" que ja em va cridar l’atenció quan vaig sentir la cançó per primera vegada fa més de
Cafè matiner amb en C., un company de feina nascut a la Castella profunda que des que treballa amb nosaltres fa notables esforços per expressar-se tothora en català (i val a dir que se’n surt força bé). Em demana que li recomani algun mètode per perfeccionar el seu català i jo li responc que se’m fa molt difícil recomanar una cosa en
Llegint ?Confessió general?, la monumental novel·la pòstuma de Joan Garrabou que acaba de publicar Proa, m?assabento que un dels cabdills de la insurrecció filipina contra els colonitzadors espanyols de finals del segle XIX es deia Emilio Aguinaldo. Aquest cognom em remet a una paraula que quan jo era petit s?utilitzava molt precisament per aquesta mateixa
Trobada amb l’amic E. per parlar de llibres i de música. En un moment de la conversa surt el capteniment mesell dels nostres "progres" que en nom de la modernitat i el cosmopolitisme posen el nom de "jaima" (per centrar-me en un exemple del Fòrum de les Immobiliàries) a allò que aquí tota la vida hem dit "envelat". Una actitud que -cal dir-ho?-
Adéu, mestre. Encara que en les últimes curses de la temporada no ens has donat l’alegria que tots esperàvem has demostrat que ets el més gran. No sé si ho saps però ja hem començat a enyorar-te… I a qui també enyorarem serà al Sebastià Roca i les seves impagables mostres de "catañol" (a ell li
Em telefona per sorpresa l’E., un antic company de batalletes musicals de l’època de Ràdio Obrera i del qual feia segles que no en sabia res. Després d’interessar-nos per les respectives saluts m’explica que continua relacionat amb els mitjans a través de la seva feina en un conegut grup de comunicació -el nom del qual em reservaré- amb casa
Si algú es pensava que després d’aquell apoteòsic "Anem allà" escoltat dies enrere en el cafè barrilià havíem tocat sostre pel que fa als desficacis linguïstics a Catalunya Ràdio -la que abans era la ràdio nacional de Catalunya i que ara, a casa, ja comença a ser aquella emissora que posem quan hi ha el Puyal
Alguna ànima caritativa hauria de fer arribar a totes les emissores i cadenes de televisió catalanes una circular on s’expliqués de manera clara i entenedora (sobretot ben entenedora, si us plau, que els nivells són els que són) que el número format pel dígit SIS i el dígit ZERO és el SEIXANTA i que es pronuncia exactament així:
Fa pocs dies ho comentava quan parlava dels concerts de Raimon a l’Olympia de París: l’idioma que vàrem estudiar a l’escola tots els de la meva generació va ser el francès. Per això una de les coses que més m’agradaria fer si disposés de temps per dedicar-hi és aprendre a fons la llengua anglesa. Una llengua que,
¿Pot ser possible -o és una errada meva d’apreciació que em faltarà temps per admetre i esmenar si així es demostra- que durant la transmissió per TV3 del Gran Premi de la Gran Bretanya de Fòrmula 1 en el circuit de Silverstone que s’ha acabat fa una estona les meves pecadores orelles hagin sentit en
Diuen dels catalans que ho aprofitem tot però resulta que els espanyols tenen un verb –“velar”– que tant els serveix per “hacer centinela o guardia por la noche” com per “cubrir, ocultar a medias algo, atenuarlo, disimularlo”. Aquest és l’origen de mots com “duermevela” o “desvelar”, per exemple. Aquí, en canvi, tenim per una banda
Ho acabo de sentir fa una estona, mentre era sota la dutxa, a Catalunya Informació. Passaven un tall de veu del senyor Montilla en un acte d’ahir del seu partit en el que deia que “l’Estatut que votarem el dia 18 és, a totes llums, molt superior al que hem tingut fins ara”. M’ha cridat