Un tast de «La memòria del sabor»

L’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) ha fet un llibre que és un monument. O, més ben dit, uns quants monuments: a sa mare, a son pare, a la cuina dels Països Catalans, a la gent i la història d’aquest racó de món. I a la llengua, molt singularment.

Es diu La cuina del sabor. Les receptes de ma mare i és una meravella completa. Per una banda, per la intensa recerca en la pròpia memòria, amb un exercici lingüístic, sociològic i antropològic verament impressionant (un exercici cultural, en definitiva, perquè palesa ara i adés la ferma connexió entre la cuina de la seva contrada i la de la resta del país, és a dir, les arrels comunes de tota la gastronomia d’ací). Segonament, per la bellesa de les fotografies que acompanyen el text, fetes per Ramon Usó (de la mateixa ciutat i del mateix any que l’escriptor).

El llibre, que apareixerà al setembre, és acuradíssim en tots els aspectes i Garí s’ha ocupat que no hi fallés res.

Allò que —a parer meu— el fa sorprenentment diferent és el cúmul de referències i reflexions sobre el temps i el lloc, sobre les olors d’abans i les d’ara, sobre l’hort del pare i les mans de la mare, sobre la gent. Sobre el país, que vol dir tot això. I sobre ell mateix, com diu al pròleg:

«Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se.»

Dissortadament per a mi, no vaig poder fer-ne la revisió lingüística, perquè quan va arribar el text tenia un excés de feina; se’n va encarregar el filòleg, traductor i poeta (i gran gurmet) Àlvar Valls, que hi va xalar de bon de veres, en tots els sentits i amb tots els sentits. Però sí que vaig poder fer una ullada a la maqueta, abans d’anar a impremta (justament per excés de feina de l’Àlvar). I va haver-hi una correspondència veloç i fecunda amb en Joan Garí.

Amb el permís de l’autor i de l’editora (la Laia Climent), us en voldria transcriure un fragment. No serà cap recepta, no patiu: no us faré venir salivera física. Si de cas, espiritual.

Em va captivar una referència a la societat moderna, concretament el retret a la incultura general sobre la nostra tradició cristiana.

Fa quinze anys, quan treballava a l’institut, vaig fer de crossa (gairebé de cadira de rodes) d’un grupet d’alumnes de batxillerat que havien de llegir Josafat i no entenien ni un borrall de les descripcions de Prudenci Bertrana. És així: el jovent no entén ni l’art ni la literatura de fa un segle perquè el progrés li ha escatimat els referents i els coneixements bàsics per a entendre’ls. S’hi ha interferit, encara, una confusió entre laïcitat i desmemòria, una barrija-barreja carregada d’esnobisme.

En fi, són coses que he dit i sentit moltes vegades, però no sé de ningú que ho hagi escrit com en Joan Garí, amb gust de mandonguilles de bacallà.

_____________________________________

«Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

[…]

Sovint em sorprenc –jo, tan descregut– desitjant l’arribada dels divendres de quaresma. La meua es­cassa afició a la carn com a plat exclusiu es comple­menta perfectament amb l’horitzó d’expectatives d’una taula parada amb el potatge i les mandon­guilles que ara glosse. El fill d’un déu va haver de morir i ressuscitar perquè la nostra cuina ho cele­bre, àvidament compassiva, amb aquesta delícia de luxuriosa melositat. Us assegure que hi ha maneres de pecar infinitament menys satisfactòries.»

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Amb aquesta calor, pensar és una heroïcitat. Quina mandra. Engegues l’aire i pots recuperar les constants vitals, però ben poca cosa més.

Avui, doncs, toca llegir, rellegir. El llibre es diu Bé, perdona’m, però estan esperant-me i a l’autor li diuen Rafa Gomar (Gandia, 1955).

Entre el febrer i el març de l’any passat, vaig tenir el privilegi de revisar-lo, empès per un diàleg desimbolt, divertit i fruitós amb l’escriptor.

La lectura de Bé, perdona’m… em va emocionar —amb totes les arestes del concepte—: em va esborronar, em va fer partir de riure, em va fer venir basques, em va fer pensar… Només per la narració «Marina» ja és un llibre excel·lent. De fet, «Marina» és com una síntesi polièdrica de totes les virtuts de l’obra. Hi és tot tan genuí, tan ple de de vida, tan ple de veritat…

Té un començament estàtic, amb un gran tremp descriptiu:

El dormitori és una foscor compacta foradada per la llum estreta i rectilínia que travessa les últimes files de la persiana. Marina roman quieta amb el cos de bocaterrosa, el rostre recolzat lateralment sobre el coixí i els braços acabats amb unes mans flonges, lleugerament tancades, que miren al sostre. Marina es gira cap a l’espona dreta i, mentre dubta si aixecar-se o no, té temps de veure’s reflectida en l’espill d’aquesta calaixera de color caoba que tant li desplau; exactament igual com li desplau l’armari de roba, una baluerna del mateix color. És al dormitori dels seus pares: el sostre excessivament alt, el llum de llàgrimes, lleig i malmenat, la cortina que no es pot descórrer, la perxa corcada… Sempre ha odiat aquesta habitació, però dorm ací perquè el matalàs és nou i dobla l’amplària del seu.

Quan encén el llum són les onze. S’aixeca i, encara mig entabuixada, fa pujar la persiana amb molta cura, obri la finestra de bat a bat i va al lavabo.

El mirall és esquitxat de sabó i dentifrici i, sense estar segura de comptar amb el temps necessari, es proposa de netejar-lo després del desdejuni.

Espero que us agradi. I que us refresqui. Bona setmana, amics!

—Bon dia, Xelo. Uf, que fresquetes que esteu ací! Que bo! Fa una basca! Què faig, m’espere o vinc un altre dia? Tinc pressa.

—Queda’t, acabe de seguida! A més, Lola ja ho sabia. Quan ha vingut li he dit que m’havies demanat el torn i anaves davant.

—I si vaig a la biblioteca i ara vinc?

—Caram, reina, no t’he dit que no, que acabe de seguida! Seu i escolta Paca que anava a contar un succeït, no sigues plom.

—És un succeït que em va contar anit el meu home i em vaig pixar de riure —va explicar Paca.

Sabeu qui és Saoro, el fill de Matilde, no?: aquell xic que d’una paràlisi cerebral es va quedar amb la boca torta i camina desballestat. Doncs ell i el seu amic Figuerola, que va coix, d’un accident, i és una mica llosc, anaven amb una Vespino pels afores del poble, més enllà del polígon industrial.

—Tu saps qui són, no, Marina? —va dir Xelo, la perruquera.

—No, ara no hi caic, però és igual, continue, Paca, continue.

—Saoro i Figuerola anaven embalats dalt de la Vespino, fent l’haca per aquells camins solitaris de la marjal, quan de sobte en una revolta es troben una furgoneta de cara. La furgoneta la conduïa un foraster que devia haver-se perdut; un d’eixos transportistes que semblen portar sempre el peix pudent. Bé, la bona qüestió és que allí, a pesar que Figuerola va intentar esquivar-la, quan la furgoneta va agarrar la revolta, va enganxar de gairó la roda de darrere de la Vespino i els dos personatges van anar a parar dins la sèquia. L’home de la furgoneta, para i baixa més blanc que la paret. Para, baixa i comença a cridar i a pegar colps de puny sobre el capó, maleint tot el que sabia maleir i cridant desesperat la mala sort que l’acompanyava. Però imagineu-vos l’escena que ve ara: si ja estava blanc i exclamava tot el seu repertori de paraulotes sense guipar els personatges, quan es va acostar on havien caigut Saoro i Figuerola i els va veure eixir de dins la sèquia… Saoro, tal com és, és clar, amb la boca torta i caminant com camina, braços i cames de la paràlisi; i Figuerola, coix i guerxo, agafant-se la ronyonada del bac, els dos bruts de dalt a baix, xorrant-los l’aigua i el fang per tot el cos, al pobre home li va agarrar una torba que va caure de tos. I allí els tens —quin quadro, Déu meu!—: el foraster desmaiat i aquells dos, fets uns cromos, pegant-li galtadetes i dient-li per consolar-lo: “No es preocupe senyor home, no patisca, no passa res, mosatros som aixina, no ha sigut vostè. Tranquil, senyor home, tranquil; vinga, òbriga els ulls i alce’s que no ha sigut del bac, mosatros ja érem aixina.” I del canguelo que tenien van començar seriosos, però a mesura que repetien una vegada i una altra això de “tranquil, senyor home, tranquil que mosatros ja érem aixina” i anava despertant-se, els dos es partien el cul de riure, com diria el meu fill.

»Quan l’home de la furgoneta ja s’havia recuperat una mica, com que no s’acabava de creure ni el que veia ni el que sentia, no va tindre ni humor de celebrar-ho; es va alçar i al final, més marejat que un allioli, va pujar a la furgoneta i va dir-los adéu. Ni Saoro, ni Figuerola ni la Vespino no s’havien fet res d’importància…»

Entre les rialles de les clientes —algunes han plorat i tot de la gràcia que els ha fet—, Xelo ha dit:

—Veus Marina, t’he tallat les puntes i encara t’has trobat una bona rialla. No sé com eres, filla. Tanta pressa, tanta pressa. On estaràs millor que ací, fresqueta i divertida? El tens bé o el vols un poc més curt?

—No, no, està bé. Dis-me què et dec i en pau!

(A aquesta gent que, per ignorància o mala fe, neguen que en Rafa i jo siguem de la mateixa nació, em vénen ganes de dir-los: «Feu el fotut favor de llegir això, sabatasses, i després digueu si no us hi sentiu a casa!»)

En un moment d’un dolor intens, arran de la mort de la seva filla Isabel, de tres mesos, Vicent Andrés Estellés escriu: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa.»

Avui, quasi seixanta anys més tard, molts catalans del sud també tornen a casa, però amb un sentiment totalment oposat. Avui tots ens tornem a mirar el país, el País Valencià, amb l’alegria als llavis i la lluïssor als ulls.

Escric això sense saber quina fi faran les negociacions entre els partits d’esquerres. De fet, ho escric amb l’ai al cor. Però amb l’esplendor de l’esperança: el poble ha parlat. Les mesquineses dels polítics no podran deturar aquesta riuada, no podran tombar tantes torres.

No se m’acut res més sinó oferir-vos deu poemes del «Llibre de meravelles» de l’Estellés. Sense afegir-hi res. Perquè de llegir poemes, en sap tothom i no cal explicar-los. Es descabdellen tots sols.

És clar que no hi podien mancar ni «Els amants» ni «Ací em pariren i ací estic». Però a mi em sembla molt injust que no s’escampi més (encara més) la veu potent, adés aspra adés melosa, ferrenya, de color terrós, amb fortor de conyac i de semen, amb sang i amb plors, amb riallades i amb sexe (molt de sexe) que enclouen tots els altres versos d’aquest immens burjassoter. Per això us convido a assaborir també el «Cant de Vicent» i el «Cos mortal», dos bells cants a València, aquesta ciutat que ja comença a renéixer. I, si us plau, deixeu-vos enlluernar per sis meravelles més: «Un entre tants com no aguarden…», «Hi ha la sang, densa,…», «Creixen els fills,…», «No escric èglogues», «La collita» i «Fundacions de la ràbia».

Treballar per a l’editorial 3i4 amb el gran Ferran Carbó en l’edició d’aquests dos volums de l’obra completa de Vicent Andrés i Estellés ha estat una feina d’orfebreria, de precisió, complexa. Una feina de concentració absoluta, de mirar i remirar, de descobrir petites badades, de comptar totes les síl·labes i trobar un vers coix, d’unificar criteris, de decidir, d’equivocar-se i rectificar. I d’aprendre’n, aprendre’n, aprendre’n…

Gràcies, mestres.

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.

Un entre tants.

Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

 

                                           

 

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

 

                              

Hi ha la sang, densa, en una allau.
Hi ha el calendari, com hi ha el frau.
Hi ha l’Epístola de sant Pau.

A l’endemà serà partera,
mes sempre es troba la manera
d’encobrir-ho, si es considera.

L’amor és com una llepassa.
Puja per les cames, passa,
ompli un ventre com una casa.

Vigilant la dilatació,
creix en un got, en un racó,
una rosa de Jericó.

Ai gloriós sant Ramon Nonat!
Sols us demane que al remat
ixca tan dolç com ha entrat.

                                        

Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.

Ballen els fills la tarara vernacla.
Una mesquina i amable bucòlica.
Bella és la vida.

Creixen els fills; se’ns en van de les mans.
Mengen ous durs enramats amb la sal.
Bella és la vida.

Ells lluitaran per la pàtria i la pau.
Duran les mans totes brutes de sang.
Bella és la vida.

Meditaran el passat de la pàtria.
Prepararan el futur de la pàtria.
Bella és la vida.

Inventaran l’amistat i l’amor.
Es guanyaran dignament el seu sou.
Bella és la vida.

Es trobaran sols al mig de la vida.
Com si no hagués existit res abans.
Bella és la vida.

I ploraran vanament una nit,
i no entendran res de res en la vida.
Bella és la vida.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

                                 

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

                                        

ELS AMANTS

La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

                                             

COS MORTAL

Si com aquell que és jutjat a mort
AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

                                                 

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

                                

LA COLLITA

E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaren,
que·ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets…

PERE III, Tractat de cavalleria

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l’oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.