Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Literatura i cinema

I vingueren els de Trau la llengua

4
Publicat el 7 de maig de 2011

Eugeni Alemany

Ja he vist el primer capítol de Trau la llengua a Canal 9. Vist l’episodi, em sembla que, per al que és la cadena, té bon nivell. Té exactament el mateix format que vam veure fa uns anys a Caçadors de Paraules de TV3 i que ara s’ha adaptat al País Valencià. Si en aquell programa el presentador era Roger de Gràcia ací tenim a Eugeni Alemany.

La manera en que es tracta la llengua és el mateix. D’una manera divertida es van visitant parlants de diverses comarques valencianes. Com a Caçadors de Paraules també hi ha la secció “D’on són“. Curiós veure a dues dones parlant salat i saber que som a Tàrbena, repoblada per mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. Res nou per als lectors d’aquest bloc però que molts dels espectadors valencians supose que desconeixien.

El programa del dijous passat anava sobre les paraules i expressions referides al camp semàntic de la meteorologia i de l’astronomia popular. I així van parlar un carter de Xàtiva, un pastor de la Tinença de Benifassà, els meteoròlegs de Canal 9, i d’altres. I ja, cap al final del programa jo tinc un petit paper parlant amb l’Eugeni sobre expressions populars de l’astronomia i faig amb ell un passeig mitològic pel cel de primavera.

Voldria haver-vos posat directament el vídeo des de Canal 9 a la carta però només he trobat un enllaç al primer capítol. Dura 43 minuts i si voleu anar directament a veure la meua actuació, l’aplicació no ho permet fer. No hi ha línia d’avanç! Cal mirar-se tot el capítol per arribar al final. Però el programa complet no està gens malament i s’ho val. .

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Canal 9

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Vimeo

Imatge: Eugeni Alemany de la web de RTVV.

Mil cretins

0

Quim Monzó

Quim Monzó sap retratar la misèria humana en la societat occidental. En llegir els seus contes, hi veus reflectides les situacions quotidianes que vivim i ens dóna una visió àcida però amb tics d’humor.

En Mil cretins, el seu últim recull de contes, la sordidesa  de la quotidianitat, el tedi de qualsevol vida ens duen a descobrir els mil cretins que ens envolten. Tots som cretins en certa mesura i tots tenim misèries que intentem ocultar als altres. Monzó va més enllà i ens parla també de la mort, de quan se l’espera, del desencís de la societat actual, però sobretot de la incomunicació. De les coses que tots pensem però que per correcció política no ens atrevim a expressar. Del fer dissabte a la vida i recomençar, d’oblidar la rutina diària.

Però també ens parla de l’amistat pare-fill, de l’amor i de les relacions de parella. Només l’estima resta indemne de la mirada mordaç de Monzó. La comprensió, la tendresa, l’afecte sorgeixen també de vegades entre les persones i ens alliberen del cretinisme. El llibre de contes també explora algunes històries clàssiques per capgirar-les i resoldre-les d’una manera sorprenent.

Molt interessants els contes que tenen escriptors com a protagonistes. Ben probablement tenen molt d’autobiogràfic i també de crítica mordaç d’aquest ofici que no es lliura de les misèries humanes ni de la sordidesa quotidiana.

Monzó és un mestre del conte curt. En poques pàgines és capaç d’encabir tota una història humana, a partir només d’un fet puntual que és analitzat de manera minuciosa com es veu de manera clara al conte La Forquilla.

La nova pel·lícula Mil cretins de Ventura Pons s’acaba d’estrenar a Catalunya i a València només al cine Babel en català. El director ha estat capaç de recrear el món monzonià de manera eficaç i ha lligat perfectament uns quinze contes, en principi independents, amb personatges reciclats que apareixen en diverses històries i que ens donen uns quants flaixos de la vida d’aquests. A més a més alguns relats del llibre El perquè de tot plegat també són inserits al film.

Ventura Pons s’ha envoltat dels actors més solvents de l’elenc artístic català. Jordi Bosch com a fill d’uns pares a la residència és el personatge que lliga les històries. Sublims les actuacions de Julieta Serrano a l’episodi Dissabte, de Joel Joan com a Príncep Blau, de Santi Millán com a  Robin Hood o Edu Soto com a àngel Gabriel. I Toni Albà ens representa un Guillem Tell, l’heroi helvètic.

No us perdeu, per tant, el film. Fins i tot us podeu sentir identificats en moltes situacions. I és ben saludable riure’s de les pròpies misèries. En català, per suposat. Al País Valencià em sembla que serà difícil veure’l fora del cine Babel. Ara, això si, caldrà empassar-se uns incòmodes i absurds subtítols en castellà.

Pa negre

1

Pa negre

Meravellat, sorprés i enfonsat són alguns dels adjectius que se m’acudeixen en acabar d’eixir de veure la pel·lícula d’Agustí Villaronga basat en les novel·les Pa negre (Ed. Columna, Col. Clàssica) i Retrat d’un assassí d’ocells” (Ed. Proa, Col. A tot Vent, 264), d’Emili Teixidor.És un retrat de la primerísima postguerra a l’any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l’alcalde, un sublím Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, “encara hi ha molts rojos per depurar” i potser encara li encolomen el crim a algun d’ells.

Però no és la típica pel·lícula d’assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l’espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.

I done les gràcies als cines Babel de València que m’han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L’única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m’obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.

Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.

 

L’ombra de l’iceberg, a València

0
Publicat el 27 d'abril de 2009
Després de la projecció, el passat dissabte 25 d’abril, a Tavernes, de la pel·lícula documental L’ombra de l’iceberg, a la qual va seguir un animat debat, avui dilluns 27 d’abril es presenta al Col·legi Major Lluís Vives de la Universitat de València. Us pose seguidament el comunicat de premsa que hem enviat. Esteu tots convidats.



El Col·legi Lluís Vives projecta el documental L’ombra de l’iceberg on s’analitza la foto del milicià mort de R.Capa

*L’astrofísic Enric Marco i el metge forense Fernando Verdú, ambdós de la Universitat de València, intervenen en la pel·lícula

El col·lectiu d’estudiants Els quatre gats de Medicina, en el marc de la programació de la Universitat de València de l’Any Internacional de l’Astronomia, organitza la projecció del documental L’ombra de l’iceberg (2007) al Col·legi Major Lluís Vives. Es realitzarà el pròxim dilluns 27 d’abril a les 19.30 hores i, a continuació, es celebrarà un col·loqui amb un dels directors de la pel·lícula Raül M. Riebenbauer, l’astrofísic Enric Marco i el metge forense Fernando Verdú.

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano, prop de Còrdova, el 5 de setembre de 1936, ha estat l’objecte d’estudi en el documental L’ombra de l’iceberg. Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies són qüestionades des de diversos punts de vista per uns quants experts com un forense, un militar, un astrofísic i alguns fotògrafs professionals al citat documental dels directors Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, i Raúl Riebenhauer, periodista.

Dos membres de la Universitat de València han aportat al documental L’ombra de l’iceberg els seus coneixements i experiències per a analitzar la fotografia des d’un punt de vista científic. Hi ha intervingut: Fernando Verdú, forense del Departament de Medicina Legal i Forense  i Enric Marco, astrofísic del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

La pel·lícula, presentada a la Mostra de València de 2007 i a nombrosos certàmens internacionals, ha rebut premis com: Mejor Documental Iberoamericano Sección Oficial DOCSDF 2007 (México), Mejor Documental Social Español DOCUSUR 2007 i el 2º Premio Festival de Cine Documental de Jaén 2008.

Aquest documental de Dacsa Produccions, productora dirigida per Xavier Crespo, ha rebut l’ajut de l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC) i de Radio Televisió Valenciana. Finalment, la Universitat Jaume I també ha col·laborat amb l’aportació de material tècnic i personal.

Foto: Primera aparició de la foto a la revista VU, setembre 1936.

L’ombra de l’iceberg, a Tavernes

1
Publicat el 23 d'abril de 2009
La pel·lícula L’ombra de l’iceberg on s’aprofondeix en la mítica foto de Robert Capa, La mort del milicià, es tornar a projectar al públic aquests pròxims dies. La pel·lícula serà presentada dues vegades amb poc de temps de diferència a Tavernes de la Valldigna i a València.

A Tavernes la podreu veure el dissabte 25 d’abril a la Casa de la Cultura a les 20:00 hores. La entrada serà lliure.
 
Com diu la propaganda de l’event: Dirigit per per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenhauer. Premi al Millor Documental Iberoamericà en el Festival Internacional de Ciutat de Mèxic 2007. Es comptarà amb la presència dels realitzadors, del productor Xavier Crespo i de l’astrofísic valler Enric Marco, que també ha participat en la pel·lícula.

La pel·lícula  és una autòpsia de la fotografia de Robert Capa El milicià mort, una imatge presa en els començaments de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que es va convertir en una de les icones del segle XX i en un símbol de la tragèdia en qualsevol guerra. No t’ho perdes.

Vos inserte el tràiler de la pel·lícula…

A València la projecció serà el dilluns 27 al Col·legi Major Lluís Vives de la Universitat de València. Ha estat organitzada pel col·lectiu Els quatre gats de Medicina. L’hora serà a les 19.30 hores i apart de comptar amb la presència d’un dels directors i d’un servidor també vindrà el forense que va certificar si la foto és una foto d’una mort o no.

A qualsevol de les dues sessions sou benvinguts….

La sombra del iceberg: entrevista als seus directors

0

La pel·lícula documental La sombra del iceberg sobre la foto més lloada de Robert Capa es pot veure a València als cines Albatros. Dilluns 22 se’n va fer la presentació amb els directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i el productor Xavier Crespo. La sala estava plena de gom a gom i després de la pel·lícula va haver un animat debat amb el públic que va continuar a l’eixida del cinema amb petits grups.

Us deixe l’entrevista que vaig fer als directors quan s’estrenà el documetal a la Mostra de València del 2007. Va eixir a la revista Quinzedies i si no sou de la Safor és difícil que tinguereu possibilitat de llegir-la. 


La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg. Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies són qüestionades al citat documental, des de diversos punts de vista, per uns quants experts com un forense, un militar, un astrofísic i alguns fotògrafs professionals. Això ha dut als directors Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, i Raúl Riebenhauer, periodista, a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història….

Segueix…


Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

 

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història. En realitat va ser un personatge creat per dos joves fotògrafs, inquiets i compromesos: l’alemanya Gerta Pohorylles i l’hongarés André Friedmann. Volien triplicar el preu de venda de les seues fotografies. André deixà de ser un hongarés quasi anònim per transformar-se en un aventurat fotògraf nord-americà. I l’assumpte funcionà. El seu talent va fer la resta. André (ja transformat en Capa) i Gerta arribaren a Espanya enviats per la revista francesa VU a l’agost de 1936 per a fotografiar la Guerra Civil. El seu compromís amb el legí­tim bàndol republicà els dugué per tota Espanya. Cerro Muriano va ser una de les seues destinacions. Volien capturar l’acció i la victòria republicana.

 

 

On es va publicar la fotografia i quina importància va tindre per a la causa republicana?

 

La fotografia El milicià mort es veu per primera vegada a França dèsset dies després d’haver-se fet. Apareix a la revista VU el 23 de setembre de 1936. Un any després es publica en altres revistes franceses: Paris-Soir, Regards, etc; i en revistes de tot el món. Per exemple, és el 12 de juliol de 1937 quan els americans desdejunen veient la imatge en la prestigiosa revista LIFE. Cal recordar que en aquella època, a falta d’altres mitjans d’informació visual, les revistes il·lustrades tenien unes tirades inimaginables avui dia i, a més a més, mai fins aleshores no s’havia publicat una fotografia, com deia el peu de foto de LIFE: d’un soldat en el precís instant en què és abatut por una bala que li travessa el cap. Per totes aquestes circumstàncies, i encara que no es pot mesurar en xifres exactes, és evident que aquesta potent imatge afavorí l’empati­a de molts ciutadans del món en favor de la causa republicana.

 

 

D’on va sorgir la idea de fer un documental sobre aquesta foto?

 

La idea apareix un di­a -fa ja una dècada- quan poguérem veure aquesta fotografia exposada en el Patio de Escuelas de Salamanca. A partir d’aquell moment, la fascinació i la curiositat de dos periodistes, sumades a múltiples suports fonamentals, tenen la culpa que s’haja pogut veure finalitzat aquest treball en un documental titulat La sombra del iceberg. Cal ressaltar que en principi ens dedicàrem a realitzar diverses conferències sobre les nostres primeres investigacions i que amb els petits ingressos que n’obtinguérem, aconseguírem continuar les nostres visites a arxius, personatges i llocs d’interès per a aquesta història. Va ser aleshores, en una d’aquestes conferències, on el nostre amic i productor Xavier Crespo s’interessà a portar endavant aquest documental a través de la seua empresa Dacsa Produccions.

 

 

L’objectiu del documental és fer l’autòpsia de la foto més famosa de Capa per veure’n tots els seus detalls. Hi havia dubtes que fóra una escenificació i que els milicians realment posaven?

 

Els dubtes existien des que el 1975 es publicà el testimoni d’un col·lega de Capa que digué que aquest li havi­a confessat que havia sigut una posada en escena. Des d’aleshores, la polèmica. Moltes paraules, però poc rigor.

 

 

Diversos especialistes han intervingut per estudiar la foto. Quins? Com contactàreu amb ells? No s’havia fet abans una cosa semblant?

 

No tots els experts que hem consultat apareixen. Tampoc mostrem tots els resultats de la nostra investigació, per a no avorrir. Pel documental desfilen un forense, un astrofí­sic, un geodesta militar, un conservador de fotografia i la directora de fotografia d’una de las cases de subhastes més importants del món, entre d’altres. Contactar amb ells va ser fàcil. També ho va ser pensar en quin tipus d’experts necessitàvem. Ens férem preguntes i buscàrem qui podia respondre-les. Encara que resulte sorprenent, fins ara no s’havia dut a cap una recerca tan rigorosa.

 

Quines entitats han finançat l’obra i quant ha durat la seua realització?

 

La sombra del iceberg és un documental de Dacsa Produccions, productora dirigida per Xavier Crespo. A més ha rebut l’ajut de l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC) i Radio Televisió Valenciana. Finalment, la Universitat Jaume I també ha col·laborat amb l’aportació de material tècnic i personal.

Des que nasqué la idea fins que es va fer la primera còpia, han passat quasi quatre anys.

 

Quin ha estat el procés tècnic de la realització?

 

Un procés discontinu: durant un any i mig desenvolupàrem una intensa investigació; va seguir l’escriptura del guió durant un mes i mig; després un rodatge intermitent d’un mes i mig, en formato HDV amb dues càmeres, i tot això amb un petit equip de cinc persones; i finalment, un muntatge de sis setmanes. Simultàniament, s’han donat altres  processos com el de disseny gràfic, composició de la banda sonora, etc.

 

El documental s’ha presentat a diversos festivals de cinema. Quins? Quina ha estat la seua acollida?

 

El primer festival al qual anà fou el FICMTY de Monterrey. Després ha anat al DOCSDF de Mèxic DF, on ha guanyat el Premio al Mejor Documental Iberoamericano; també al Cinema Festa Internazionale di Roma i a la Mostra de Cinema del Mediterrani de València. I molt prompte anirà al Docusur de Tenerife, al San Francisco Latino Film Festival i al Festival de Nuevo Cine Iberoamericano de La Habana.

 

Al final de l’obra no afirmeu categòricament que la foto siga un muntatge. Deixeu parlar els experts. Per què? Per què no es posicioneu?

 

Pensem que aquesta història no és un assumpte de blanc o negre, sinó de grisos, de matisos. Elegim que siga l’espectador el qui opine. Li donem la informació i tractem d’estimular el seu espe­rit crí­tic.

 

Quina importància tindria per a la història general de la fotografia que fóra realment l’escenificació d’una mort?

 

Per les opinions que molts historiadors i estudiosos de la fotografia ens han traslladat, existeix disparitat d’opinions. Per als apocalíptics, la possibilitat que aquesta imatge fóra fruit d’una posada en escena, de les múltiples que es realitzaren durant la Guerra Civil, fa que El milicià mort perda part del seu valor documental, fotogràfic i històric. Tanmateix, i també nosaltres som d’aquesta opinió, si va ser producte d’una posada en escena, aquesta va ser magnífica i Robert Capa seria un pioner del cine bèl·lic que continuem consumint. En definitiva, si és una teatralització de la mort, va ser i segueix sent -en la nostra opinió- una imatge magistral.

 

El marmessor de l’obra de Robert Capa i biògraf oficial, Richard Whelan, va morir el passat juny. No vos va facilitar gens la feina per consultar els negatius originals de la foto. Espereu que la cosa canvie ara?

 

Pel bé de l’obra de Robert Capa i del treball de tots els investigadors, desitgem que les barreres s’esfumen. Tard o d’hora ocorrerà.

Foto:  Presentació de la pel·lícula als cines Albatros. De dreta a esquerra, el director Hugo Doménech, el productor Xavier Crespo i l’altre director Raúl Riebenhauer. Autor: Enric Marco 

La sombra del iceberg, al cinema finalment

2
Ha costat però al final ho han aconseguit. La sombra del iceberg, documental de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer que estudia la fotografia icona de la Guerra Civil, s’estrena finalment als cines comercials aquest divendres.

Ja en vaig parlar en el moment de la seua presentació a la Mostra de València l’octubre de 2007. En aquest apunt faig una descripció de la meua aportació al film. Més endavant ja m’entrevistaren a Levante, La Safor.

Vaig conéixer Raúl i Hugo el març del 2006 quan vingueren pel departament en busca d’ajuda astronòmica per al seu projecte. Vaig participar entusiasmat en la determinació de l’hora de presa de la fotografia d’aquell 5 de setembre de 1936.

Aquests periodistes no són com els altres. Estaven, i continuen estant, obsessionats per aquesta imatge de la presunta mort d’un milicià al front de Còrdova. Però aquesta obsessió els ha portat a indagar des de tots els punts de vista la foto més coneguda de Robert Capa. Fotògrafs, un forense, un astrofísic (un servidor), periodistes, militars, etc… fan la seua aportació per esbrinar qui era el milicià, si la va fer realment Capa, si l’hora que reflexa la foto s’adiu amb el que declarà el fotògraf, etc… El documental també explica els encontres frontals dels directors amb els hereus de Capa que no volen sentir a parlar de cap revisió de les circunstàncies de la instantània més famosa de la guerra.

Aquests mateixos membres del Centre Internacional de Fotografia de Nova York que han muntat una gran exposició a Nova York i Londres per reforçar la seua tesi: la foto es va fer tal com Capa va dir i no cal estudiar més.

Ara el documental La Sombra del Iceberg arriba a les pantalles de cinema i podreu jutjar vosaltres mateix. Com evoca el títol, sota l’aigua l’iceberg s’amaga la major part de la veritat. La fitxa tècnica de la pel·lícula es pot veure ací. Podeu veure-hi un petit tràiler. La productora Dacsa m’ha enviat la llista de sales de cinema que la projectaran:

-VALÈNCIA: Albatros (ací, de moment, només a les 21 hores).
-BARCELONA: Alexandra
-ALACANT: Astoria
-MADRID: Cines Luchana

A València, el dilluns 22, en la sessió de les 21 hores, estaran presents el directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i també el productor Xavier Crespo.

Jo també hi seré en aquesta sessió i invite a tots els lectors d’aquest modest bloc a presenciar la pel·lícula. Veureu que l’astronomia també serveix per revisar el passat…

Us deixe l’article del Pais d’avui on parla llargament del documental.

Un documental desmonta el mito del miliciano de Robert Capa

Segueix…

Un documental desmonta el mito del miliciano de Robert Capa

‘La sombra del iceberg’ sostiene que el soldado muerto no es Federico Borrell

MIGUEL ÁNGEL VILLENA – Madrid – 16/12/2008

Es la imagen más simbólica y más difundida de la Guerra Civil española y una fotografía estremecedora de la muerte en directo. Robert Capa tomó la instantánea de un miliciano que acababa de ser abatido en el cordobés Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936. Durante casi seis décadas, el héroe republicano fue un desconocido, pero en 1995 un historiador de Alcoy creyó identificar en aquel miliciano al alcoyano Federico Borrell García, sin aportar ninguna prueba concluyente, todo basado en intuiciones, igual que las impresiones de una sobrina del soldado. Pero la mitomanía en torno a Capa alentó esta versión, más atractiva sin duda, de un héroe con nombres y apellidos. La sombra del iceberg, un documental rodado en dos años, demuestra, a través de testimonios y de documentos, que el célebre miliciano fotografiado por Capa no era Borrell y que vuelve a ser un soldado anónimo. Dirigido por Hugo Doménech y Raúl M. Riebenbauer, el documental se estrena el viernes próximo en salas de Madrid, Barcelona, Valencia y Alicante tras haber ganado algunos premios en festivales.

“A veces una mentira”, comentan los realizadores del documental que lleva como subtítulo Una autopsia de la mítica fotografía de Robert Capa ‘El miliciano muerto’, “empieza a rodar y resulta muy difícil detenerla. Creo que nuestro exhaustivo trabajo de investigación revela con declaraciones de editores gráficos, estudios de forenses y, sobre todo, con crónicas periodísticas de la época que Federico Borrell García no es el soldado de la foto. Es más, un hijo de Mario Brotons, el historiador alcoyano que reveló la identidad, ha afirmado que su padre, fallecido en 1995, se basó en intuiciones personales y nunca tuvo certeza histórica de su afirmación. Brotons aseguró en aquel año que lo había confirmado en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, un centro que nunca visitó”.

Ahora bien, la prueba más aplastante se refiere a una necrológica en la revista anarquista Ruta Confederal, a finales de 1937, en la que un amigo de Borrell evocó las circunstancias de su muerte en Córdoba y escribió: “Le veo tendido detrás del árbol que le servía de parapeto (…) Aún después de muerto empuñaba su fusil”. O sea, una situación radicalmente distinta del muerto de Capa, fulminado en campo abierto. Otro lugar común que han desmontado Hugo Doménech, profesor de Fotografía en la Universidad de Castellón, y Raúl M. Riebenbauer, periodista y guionista, apunta a que, según los datos historiográficos y declaraciones de personas presentes en Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936, en aquella jornada murieron varios combatientes republicanos y no sólo Borrell, como han sostenido algunos. No como conclusión del documental, sino sólo como “duda razonable”, sus directores plantean también que la foto pudo ser tomada por Gerda Taro, compañera de Capa.

En cualquier caso, la pregunta obligada se halla en las razones del entorno de Robert Capa -integrado por su hermano Cornell, y su biógrafo oficial, Richard Whelan, ambos fallecidos hace poco- para escudarse en esa versión del miliciano identificado y poner todo tipo de obstáculos a los realizadores de La sombra del iceberg para su investigación. “Para Cornell Capa o Whelan”, manifiestan los cineastas, “era preferible, digamos más comercial o más mediático, que el miliciano tuviera una identidad concreta a que fuera un tipo desconocido. Ellos también se aprovecharon de que los periodistas, en muchas ocasiones, y hablamos de una crítica y autocrítica, no tenemos ganas o no disponemos de tiempo para ser rigurosos. Por eso hemos dedicado dos años a viajar por media España y media Europa para conocer la verdad de una foto que a los dos nos ha fascinado desde hace años”.

Fervientes admiradores de Capa y de su contribución al fotoperiodismo del siglo XX, los directores de La sombra del iceberg destacan la brillante y equilibrada composición de la imagen del miliciano, así como la dramática verdad de la tragedia, de la muerte. “Además”, señalan, “se trata de una foto hecha en defensa de unos ideales justos, como era la causa de la República española”. El mito de Capa se ha agigantado con el tiempo, y en la actualidad una amplísima exposición, abierta hasta el 25 de enero, repasa su trabajo en el Museo Barbican de Londres. Ahora bien, tal vez habría que dejar de lado la mitomanía. ¿Qué más da que el miliciano sea un desconocido? Cuando en julio de 1937 la revista Life dedicó un reportaje a España, ilustrado con la célebre foto, tituló así: Muerte en España. La guerra civil se ha cobrado medio millón de víctimas en un año. El soldado de Cerro Muriano era uno más, una anécdota convertida en categoría, un símbolo.

Naúfragos (Stranded)

0

Parlava de Mart l’altre dia a Ca les Senyoretes durant la Nit Marciana. I vaig fer menció de les pel·lícules més famoses que tenen el planeta roig com a protagonista. Vaig nomenar, és clar, la Guerra dels Mons i Mars Attacks!

Entre elles vaig nomenar també el film Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón. Conta l’arribada catastròfica de la primera missió tripulada a Mart. I la vaig nomenar per diverses raons.

Segueix …

La primera és la seua directora Maria Lidón.

Aquesta valenciana de 29 anys va realitzar la seua primera pel·lícula del no res, sense cap passat creatiu. Aquesta actriu -que es camufla sota el nom de Luna quan dirigeix- ha pogut rodar a Hollywood una pel·lícula de cinc milions d’euros de pressupost. A més ha comptat amb un repartiment internacional amb Vincent Gallo, Maria de Medeiros i Joaquim de Almeida. Per això va comptar amb l’ajuda de José Magán, productor del seu film anterior My Gun, que no arribà a acabar.

A més va rodar en anglés als estudis Panavisión, utilitzant la nau i els trajes espacials utilitzats a la pel·lícula Space Cowboys de Clint Eastwood.

En aquest enllaç podeu veure un llarg documental en català sobre Maria Lidón.

La segona raó és constatar que el tema està tractat de manera molt raonable.

Náufragos (Stranded, 2002) de Luna és feta a partir de la novel·la homònima del guionista, el escriptor Miguel Aguilera.

Conta l’arribada de la primera missió tripulada a Mart i el seu naufragi a la superfície. Té diversos punts interessants que la fan versemblant.

La missió és conjunta NASA-ESA i això podria ocórrer realment. El viatge a Mart serà la major empresa humana des del punt de vista tecnològic, fins al moment i la col·laboració mundial serà necessària.

Pepe Sancho fa de comandant de la nau. Només se’l veu al principi i mor en estavellar-se en Mart. Moment estel·lar i fugaç, per tant.

El dilema moral de la pel·lícula és planteja quan els tripulants supervivents a la superfície de Mart se n’adonen que no podran sobreviure al rescat per falta d’oxigen i aliments. La nau de rescat trigarà uns dos anys, temps mínim ja que els moments de màxima aproximació de la Terra-Mart, les oposicions, passen cada dos anys.

La única solució que troben és que alguns, elegits per sorteig, han de sacrificar-se pels altres. Té certa semblança amb la grandiosa pel·lícula de l’any 1944 de Hitchcock, Nàufrags, de la que copia també el títol.

L’acció és molt versemblant amb paisatges desolats com al Mart real. Donat que es va fer després de les dades obtingudes pel Mars Reconnaissance Orbiter, que certificaven la presència d’aigua en el subsòl, han inclòs, encertadament, la referència a l’antiga aigua marciana. En el llarg viatge per la superfície marciana els protagonistes veuen paisatges modelats per la força d’inundacions passades, tal com ells mateix declaren.

El paisatge marcià està molt ben recreat. I no van anar a buscar-lo massa lluny. Les zones volcàniques de l’illa de Lanzarote van servir per això.

Tanmateix hi ha diversos errors que caldria comentar:

– Causa de l’aterratge forçós. És atribuït a un error de software durant uns 3 segons. Això va ser suficient. És la primera volta que sent aquest tipus d’error. El software va o no va….
– Gravetat en Mart igual que la gravetat terrestre. Caminen com a la Terra. Encara que prop del Valles Marineris algun dels astronautes diu que si caigueren o es tiraren, en ser la gravetat 1/3 de la terrestre no els passaria pràcticament res.
– Comunicacions instantanies entre Mart i la Terra. En realitat cal esperar uns 20 minuts en cada sentit.

És veritat que els personatges són una mica plans, sense massa profunditat. Té, però, molt encerts, que la fan recomanable. Trobe molt ben reflectida la soledat absoluta. Els protagonistes saben que estan sols i que l’ajuda no arribarà a temps. I, el millor que es pot demanar a un film. Quan la vaig veure em va divertir!

El final és inesperat i com podreu imaginar no vaig a contar-lo.

La mitologia grega i romana en la meua llengua

3
Publicat el 13 de juny de 2008
El Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal ja es pot trobar en versió catalana. Aquesta obra és el llibre de referència d’estudiosos de la cultura antiga grego-llatina però altres matèries també se n’ha fet ús.

Aquest llibre és el meu llibre de capçalera que faig servir per a poder parlar amb correcció dels mites del cel estrellat, dels embolics dels déus de l’Olimp que després han quedat congelats en el dibuix de les constel·lacions actuals.

Ja fa any que tinc la versió en castellà i he patit força pels dubtes que he tingut en adaptar al català algun nom especialment complicat.

Segueix…

La mitologia greco-llatina sempre m’ha fascinat. Des que, de ben menut, vaig llegir la Ilíada d’Homer, plena d’acció, d’elegies, d’intervencions divines que ja no m’ho he deixat estar (ací, la Ilíada completa en castellà).

Aquests mites encara em sorprenen ja que els déus de l’Olimp, tot i que immortals, representen perfectament tot el ventall de les passions humanes. I aquestes, després de 2500 anys, encara són les mateixes de la societat actuals. L’enveja, la passió, l’amor, la bellesa, el vici, etc són passions actuals però similars a les de l’antiguitat. En aquest aspecte la humanitat no ha canviat en 25 segles de convivència i 250 anys de tecnologia.

A més, més endavant, en captivar-me la passió de l’astronomia vaig redescobrir els déus de l’Olimp al firmament. La persecució perpètua de l’Escorpí a Orió, el drama d’Andròmeda i molt d’altres estaven marcats al cel. Són, com sol dir, els contes dels xiquets de l’antiguetat dibuixat en un llenç perenne.

I ara, des de escric aquest bloc i faig els articles a la revista comarcal Quinzedies, haig de contar sovint els mites relacionats amb la descripció de les constel·lacions mensuals.

Com he dit al principi, el Diccionario de mitologia griega y romana de Pierre Grimal ha estat el meu llibre de consulta primer. Llegint qualsevol de les entrades pots adonar-te de les múltiples versions d’un mateix mite.

Ara ja es pot trobar en versió catalana. Una meravella. Ja no hauré de traduir jo els noms dels déus i semidéus, dels herois i les nimfes a la meua manera. No em tornarà a passar que no traduïsca bé el nom del nou planeta nan Eris, que amablement em corregí Raül, un lector.

Així que enhorabona als especialistes Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí
(professors de llengües clàssiques), que n’han fet la traducció. I també gràcies a l’editor Josep Cots d’Edicions de 1984 que ho fet possible.

Quina alegria….

La mort del milicià, altra volta

2
Publicat el 4 de març de 2008

Fa uns dos anys vaig quedar atrapats en l’estudi de la famosa foto de la mort del milicià. Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer van rodar el documental La sombra del iceberg amb l’ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia més famosa de la Guerra Civil.

Com a astrònom vaig col·laborar en l’obra en calcular l’hora aproximada en que es va fer la foto a partir de l’estudi de l’ombra que fa el milicià.

En un altre apunt ja vaig parlar de l’estrena del documental a la Mostra de València. Allí podeu anar si voleu saber coses generals. El diumenge passat, però, en la secció comarcal del diari Levante va eixir una entrevista que em feren ja fa un temps. Donat que fora de la Safor poca gent l’haurà pogut llegir, vos deixe adjuntat l’article en aquest apunt per si algú té algun interés.

El titular és un pel massa exagerat però aquest aspecte és la marca de la casa Levante.

Pana negra, de Joan Olivares, presentada a Gandia

0

L’escriptor i gnomonista de la Vall d’Albaida, Joan Olivares, presentà dijous 17 de gener la seua darrera obra publicada Pana Negra a la Casa de Cultura Marqués Gonzalez de Quirós. Aquest acte s’emmarcava dins de les activitats del Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia “Parlem de llibres amb…” que coordina la poetessa gandiana Adriana Serlik.


Rosa Magraner, professora de valencià de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna, va presentar l’acte fent un repàs de l’obra literària de Joan Olivares des del primer llibre Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida dedicat als rellotges solars de la seua comarca fins Pana Negra, Premi de narrativa “Constantí Llombart” dels Premis Ciutat de València 2006. També es feu esment de la seua darrera obra Pell de pruna, Premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida, 2007 encara no publicada.


Joan Olivares va anant desvetllant les diverses motivacions que té per escriure. Va parlar sobre les persones que l’han influït, sobre les fonts d’on han begut els seus relats, sobre l’ús de la llengua i sobre el lèxic usat d’activitats ja desaparegudes.


Pana Negra està basat en la vida de Marià Seguí i Calatayud, el Gatet d’Otos, històric bandoler, temut i estimat alhora. Junt amb el seu company Sitala realitzaren una sèrie de robatoris i segrestos. Per les seues correries i fama es van fer mereixedors de la persecució de les autoritat i de la Guàrdia Civil.


Olivares ha sabut fer una extraordinària caracterització dels personatges del món rural de la seua comarca d’interior valencià on retrata amb senzillesa i versemblança la vida miserable que duien els jornalers, el braç treballador.


Olivares selecciona i empra acuradament, amb propietat, el lèxic. El parlar dels seus personatges és creïble, senzill, però ric, i no per això inculte. Sobta positivament la utilització d’un extens vocabulari de la natura (plantes, flors, animals), de feines i eines del camp, algunes ja desaparegudes o en vies de desaparició. Qui sap hui què és una rella, un aladre, l’esteva o la llera?

Joan Olivares ha sabut bastir una considerable obra narrativa que ja té un gran pes i és ben valorada en el panorama actual de les lletres valencianes.


Joan, enhorabona i sort amb les pròximes obres…

Aquest post està basat en l’escrit que va llegir Rosa Magraner sobre l’obra presentada.

Foto: Rosa Magraner i Joan Olivares a Gandia. Enric Marco

Regaleu llibres d’astronomia

3
Diverses persones m’han demanat les últimes setmanes una llista de llibres de divulgació astronòmica. Jo ja fa temps que no en compre i els que tinc ja són obsolets així que m’he passejat per algunes llibreries de València i Gandia per fer una llista de llibres d’astronomia per a un lector sense massa coneixements previs. L’elecció d’un llibre determinat dependrà, al final, de cada lector.

 

La primera constatació, ja presumida, és que no he trobat cap llibre de divulgació astronòmica en català. No dic que no existisca sinó que a València i a Gandia no els he vist. Si algú en coneix algun li agraïria que m’ho comuniqués als comentaris.

L’altra és que la llista no és exhaustiva. Segur que hi ha molts més. Així que si en trobe algun altre més que considere interessant aniré comunicant-ho en aquest bloc.

He de dir que el criteri que he seguit per a la elecció dels llibres ha estat pedagògic. No m’agraden, per exemple, els llibres d’astronomia amb moltes fotos i poc de text. Per a fotos ja tenim internet, la Nasa i Apod.

Passe a posar la llista. Elegiu el que vos abellesca. De vegades posaré algú comentari.

Astronomía, Guias visuales de ESPASA, Ian Ridpath, 2007, ESPASA

Guía, constelaciones y mapas mensuales.

Molt detallada i molt visual.

Guía del Cielo 2008, Guía para observación a simple vista. Pedro Velasco y Telmo Fernández, 2007

Atlas Ilustrado del cielo. Atlas del Cielo. Susaeta.

Descubrir y compender el Cosmos. Guía pràctica para observar el cielo. Terence Dickinson, 2007 Tutor

Caido del cielo: guia para observar el firmamento de dia y de noche. John Naylor, Akal

!Bang! La historia completa del Universo. Patrick Moore, Chris Lintott i Brian May. Ed. Crítica. 2007.

Els autors d’aquest llibres són curiosos. Els dos primers són presentadors del programa de la BBC The Sky at Night. El tercer és el guitarrista de Queen que ara es dedica a l’astronomia i fins i tot ha fet tota o part de la seua tesi doctoral a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A més a més mantenen la web Bang! The complete history… per posar-se en contacte amb els autors si és necessari.

El cielo al alcance de la mano. 50 experimentos de astronomía. Pierre Causeret,  Libsa, 2008.

Bé, això és tot de moment. Bon Nadal i fins l’altra.

Foto: May, Moore i Lintott, de la seua web.

Publicat dins de Literatura i cinema i etiquetada amb | Deixa un comentari

La mort del milicià, una icona de la Guerra Civil revisitada

1

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d?estudi en el documental La sombra del iceberg.  Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola la foto representa la mort d?un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies han estat qüestionades en el documental des de diversos punts de vista per diversos experts,  com un forense, alguns fotògrafs professionals i un astrofísic. Això ha dut als directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

La guerra ja fa mes i mig que dura però a Europa encara pensen que els combats són només petits enfrontaments. A Cerro Muriano, el 5 de setembre de 1936, el fotògraf hongarès Robert Capa, junt amb la seua novia Gerda Taro, també fotògrafa, va a fer la fotografia que mourà consciències a tot Europa.  Aconsegueix captar la imatge de la mort d?un milicià a causa de les bales feixistes. Publicades pocs dies més tard a la revista francesa Vu i més tard a la nord-americana Life les democràcies occidentals veuran la lluita de la República en directe, representada per aquesta mort.

Setenta anys més tard el professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I,  Hugo Doménech i el periodista Raúl Riebenhauer roden el documental La sombra del iceberg amb l?ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia, des que el milicià no estiguera realment mort, que no fora realment Federico Borrell, anarquista d?Alcoi, com s?havia suggerit fa uns anys o fins i tot que la foto no fora de Capa, sinó de la seua novia, ja que la parella enviava conjuntament els carrets de les fotografies a la redacció sense diferenciar-los.

L?astrofísic que ha participat en el documental és un servidor. Fa un any i mig els directors del documental en van contactar per demanar-me una informació puntual (saber si l?hora actual –2 h davant de l?hora solar– coincidia a l?hora l?any 1936 –just a l?hora solar–) i vaig quedar atrapat en l?entusiasme per estudiar uns dels primers episodis dramàtics de la guerra. A partir de l?ombra observada en la fotografia, amb algunes poques assumpcions raonables i amb alguns càlculs, vaig arribar a la conclusió que la fotografia es va fer entre les 9 i les 10 del matí. La crònica oficial, redactada pel mateix Robert Capa, diu que la fotografia es va fer durant l?ofensiva franquista que començà a partir de les 5 de la vesprada.

El documental va ser emés, en la seua versió en valencià (L?ombra de l?iceberg), la primera vegada per la segona cadena de la televisió valenciana, Punt2, el 19 de març de 2007, a les 12 de la nit, just quan totes les falles cremaven als carrers de València i altres pobles i tota la gent estava al carrer. Visca la nostra televisió! Així i tot va ser vist per unes 16000 persones.

El documental és en realitat multilingüe ja que cada persona entrevistada parla la seua llengua. S?hi poden escoltar diferents accents del català, des d?Alcoi, de València, de la Safor, de Barcelona a més del francés, castellà i anglés. La veu en off és la que dóna les versions valenciana o castellana.

Ara el documental s?ha presentat a uns quans festivals internacionals. En el Festival Internacional de Ciutat de Mèxic ha guanyat el primer premi. També s?ha presentat al II Festival Internacional de Cinema de Roma i als festivals internacionals de l?Havana i de San Francisco.

El divendres passat, 19 d?octubre, es va presentar al públic valencià a la XXVIII Mostra de València en la seua secció de documentals. Hi vaig assistir, junt amb nombrós públic, per veure en la pantalla gran l?aventura de l?autòpsia d?una de les millors fotografies del segle XX. Si va ser realment una posada en escena, és a dir que el milicià estava posant davant Capa abans de la batalla, no té ara mateix cap importància ja que el que realment interessa és l?ús que es va fer de la fotografia que era el despertar les consciències per la causa republicana. I això ho va aconseguir plenament.

A l?estrena hi vam anar alguns amics i familiars. La meua amiga poeta argentino-saforenca Adriana Serlik també em va acompanyar. Al seu bloc reflexiona sobre la películ·la.

Si teniu oportunitat de veure el documental no us el perdeu. És el meu debut a les pantalles cinematogràfiques.

Enhorabona, Mètode

0

Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València guanya el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La revista Mètode ens ha acompanyat des de 1992 en divulgar la ciència que es fa a la Universitat de València. Ara la Generalitat de dalt la premia en l’apartat de Periodisme. Com a lector des del primer número i col·laborador ocasional felicite el seu director Martí Domínguez per la feina feta que ara és recompensada. Quan ho reconeixerà la Generalitat Valenciana?

Per cert, l’any passat Mètode ja va guanyar el premi Ciència en Acción.

L’amic Juli Peretó, El buit del temps, en fa extensa referència al seu bloc i per ell m’he assabentat… 

Molt bé Martí, continueu que aneu pel bon camí.

Foto: Últim exemplar dedicat a la cartografia.

Joc d’atzar: Els planetes, de Dava Sobel

2
Publicat el 3 de maig de 2007

L’amiga Victòria del bloc El pèndol de petites oscil·lacions em convida a obrir un llibre de capçalera que estiga a prop de les meues mans aquest dies, cercar-hi la pàgina 139 i copiar el segon paràgraf, un joc d’atzar amb rerefons literari.

El meu llibre ha estat aquest: Els planetes, de Dava Sobel.

El segon paragraf de la pàgina 139 parla dels primers astrònoms que veieren l’anell de Saturn. Sembla que Galileu va ser el primer però mai ho va entendre.

Diu així:

Huygens sempre parlava de l’anell de Saturn com una sola entitat sòlida, que és com es concebia fins a l’any 1675, quan Jean-Dominique Cassini, director de l’Observatori de Paris, va detectar una línia divisòria fosca que partia l’anell en dues pistes concèntriques, la A (la més externa) i la B (la més interna i brillant). Amb el pas de dos segles més, va arribar la troballa d’un tercer segment, el tènue anell interior C, descobert l’any 1850. Amb tot, encara ningú no podia assegurar de què estaven fets els anells. Opinions enfrontades sobre l’estructura dels anells parlaven de bandes sòlides, eixams de petits satèl·lits, rius de líquid en òrbita i exhalacions de vapors planetaris.

Els planetes, Dava Sobel, Edicions 62.

L’autora ens condueix pels camins que han portat  a la comprensió del Sistema Solar amb un assaig on es parla d’astronomia però també de mitologia i de ciència ficció i també dels personatges. De l’autora de la fantàstica biografia de Galileu a través de les cartes de la seua filla: La filla de Galileu.

Juli Peretó parla d’aquesta autora en aquest apunt.

Passe la penyora a El bloc d’Enric Gil, josepblesa i El buit del temps.