Els dies i les dones

La veu és d’un noi jove. Diu si el poden atendre en anglès. El teleoperador l’hi diu que no, que si truca més tard,  a la tarda, podrà parlar amb algú en la seva mateixa llengua. Amb un rudimentari castellà explica que mi no poder esperar, problemo a lot of grande. Se li demana el deneí per tal d’obrir la corresponent incidència.

El noi, després de no entendre què és això del deneí, es desespera una mica. I-d-e-n-t-i-f-i-c-a-t-i-o-n, lletreja el teleoperador. El noi dóna un número. Al teleoperador no li surt cap nom amb aquelles xifres. Com que ja s’hi ha trobat altres vegades, sap que, tractant-se d’una persona estrangera, cal afegir a aquell número, el nie en diuen, dues lletres: una al davant i una al darrera. Li ho diu: letters, principio, fainal, iunderstant?

El noi fa que sí, que falten les lletres –sorry, perdono– i per donar la primera, la que va al davant, emet un so gutural que el teleoperador no associa amb cap lletra. El so va patint variacions de to i de modul·lació però allunyant-se de tenir una representació alfabètica clara.  

A punt de tirar la tovallola, el teleoperador, intenta fer servir el codi internacional per identificar lletres  (Alfa, Bravo, Charlie, Delta, etc.), encara que sigui canviant aquests apel·latius amb el nom d’una ciutat que comenci per la mateixa lletra que miren d’esbrinar. Llavors el noi  tornant a emetre el so d’abans, afegeix: “…iquis cómo Xibeca“.

I tot queda entès i resolt.

De vegades, no cal res més que quatre beneits asseguts en una taula d’un bar de Reus, una mica entrats en llevats i espirituals, tot comentant la proliferació, en els darrers anys, d’establiments donats a l’oci nocturn, com per demanar un bocí de paper i un boli al cambrer i començar a fer un llistat d’aquest tipus de cases. Te’n sortiran més de vint i et preguntaràs perquè això, fa cinc, deu anys, quan tenies fetge i estòmac a prova de bombes, no passava? Llavors algú farà que ja està bé de lamentacions, que una nit, qui vulgui apuntar-se amb ell, es proposa visitar vint bars de la ciutat. Els altres callen, li diuen que baixi de la cadira, que faci un glop, que s’assereni…

Però resulta que el pronunciament, no queda en no-res. Salvat de la crema dels senyors Gelocatil i Almax, la cosa, setmanes després, segueix en peu. Fins i tot s’ha fixat una data: el 14 de març i ja la tenim liada! Servidor hi era en aquella taula on es va xerrar tot allò i per tal no desentendre’m de la part de culpa per haver ablamat la proposta, que tot sigui dit, proferí l’insigne blocaire reusenc Antoni Veciana. El dia acordat, vaig pujar al vaporet de la Renfe i des de Barcelona cap a Reus hi falta gent. Donat que no podia arribar abans de les vuit, servidor ha de confessar, que dels vint bars, “només” en va poder visitar catorze. Una bona marca, si més no. 

La logística de l’acte va fer expressament per l’ocasió, un parell de preuats gadgets. Vegi’s: una xapa -allò dels pins, es veu que ja no fa modernu- i el conseqüent “carnet” de ball amb el llistat de bars i l’horari, al darrera, on s’hi anaren enganxant gomets de colors a mesura que avançava la murga.  L’astracanada començà a les 18:30 i tenia horari d’acabada a les 4:30. Però ja us puc dir, que malgrat que es compliren els horaris amb professionalitat, sent només mitja horeta a cada bar l’estona estipulada per a fer-hi el que és volgués, dintre sempre de la legalitat vigent, es plegà veles més enllà de les cinc.

Sigui com sigui, l’endemà, més que tenir el cap a Helsinki, hom s’adonava que el que li feien mal eren les cames i que la travessa per Reus la nuit, s’havia convertit més que en un despropòsit per aparells digestius i neuronals, en una autèntica mitja marató nocturna. Val a dir que tots els bars, hi posaren el seu granet de sorra per fer la travessa més plaent, més que res per les butxaques, que com ja us podeu imaginar, si feu el compte, hom havia d’anar ben servit de quartos i tampoc es tractava de deixar-s’hi el sou. Tots els bars referenciats van tenir alguna mena d’atenció així que els explicàvem la gesta, tots menys el situat al capdamunt del Carrer Ample i dit Blanc, així com els senyors de La Fàbrica que s’abstingueren, malgrat les nostres explicacions, de qualsevol tracte de favor.  No cal dir que va ser acceptat per unanimitat de fer-hi només acte de presència però no pas de prendre-hi res.

M’abstindré de deixar constància dels mil i un anècdotes que donà la nit, ni què si va fer o beure o viure, la veritat és que m’explicaren que al principi la cosa es temia que anés pel pedregar, però de bar en bar, anàvem trobant gent que com una processó avançada, s’hi apuntava sense massa escarafalls. Ens consten pics de fins a vint-i-quatre persones reunides! La veritat és que deixant de banda la constatació que veritablement en cinc anys Reus ha canviat molt en general i també en el tema dels bars -si faig un rimember güen amb els dits d’una mà es compten els abeuradors que existien llavors, antros amb serradures a terra inclosos- també és cert que malgrat els canvis i malgrat tot, la gent de Reus no hem perdut l’humor d’organitzar sense cap altra voluntat que passar-ho bé i riure, mandangues com aquesta. I és que ja ho diuen, que tot ajuda. Catorzeeeeeeee Emaaaaaaaaaa, Viiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiint Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! i fot-li que és de Reus!

Llistats de bars visitats

Què en diu l’Antoni Veciana

Què en diu el David Fernàndez

Curiosa i interessant trobada la que es va donar dijous passat al Centre Unesco de Catalunya a Barcelona. Representants de cinc confessions religioses: un jueu, un catòlic, un protestant, un hindú i un musulmà, deixaren els debats teològics per una altra estona i es dedicaren, senzillament, a explicar acudits sobre les seves diverses fes.

D’entre tots els que es van explicar, em quedo amb aquest:

Un cristià s’encara a un jueu al bell mig del carrer: "Vostès els jueus tenen la culpa de tot!". El jueu, pensant que li sortirà amb la cançó que van ser ells els qui van denunciar a Jesucrist, surt al pas: "Per què ho diu això?". El cristià respon: "Vostès són culpables de l’enfonsament del Titànic". El jueu resta astorat. "Però si el Titànic el va enfonsar un iceberg", respon. "Iceberg, Goldberg, Spielberg… Quina diferència hi ha?", sentencia el cristià. 

Si aquests dies decidiu anar a les festes de Gràcia, no hi haurà taulell, bar, xiringuito o antre on se serveixin begudes refrescants, que no us ofereixin de tastar un mojito. Una desproporció ingent de nous catalans i de noves catalanes sortits de les antilles, han fet la revolució pel seu compte i sembla com si haguessin trobat a Gràcia, la seva Cuba particular.

No cal dir que de catalans dels vells, dels de soca-rel, dels de tota la vida, també se’n troben entatxonant gel en gots de plàstic i una mena de lligams d’herbes que diuen que és menta però que fa una miqueta d’angúnia i posant-hi sifó i llimona. Aquests catalans no tenen ni la traça ni potser l’esveltesa natural dels nous catalans i de les noves catalanes, sobretot de les noves catalanes; en canvi, com qui no vol la cosa, saben desprendre’s d’una riallada gracienca, barcelonina, catalana com si això del mojitu, ells en diuen així, fos tan vell com la seva estirp: cop de gola i avall.

Amants com som del mestissatge, de l’intercanvi cultural, de la relació fraternal entre pobles, celebrem aquests intents de rescabalar-nos del nostre insensat capteniment en fer-nos més oberts amb les noves generacions de nous catalans i noves catalanes, sobretot noves catalanes, que pugen, només a base dels llevats resabuts de la casa Damm. Més que res perquè el senyor Bacardí sempre ha estat el senyor Bacardí.

En un intent de normalitzar la situació, sense anar més lluny, ahir a Gràcia, ens proposàrem una colla de bergants d’ensenyar a aquests nous catalans i noves catalanes, sobretot a les noves catalanes, que la paraula mojito, de cubana res de res, que tot fou una derivació de la nostra paraula "mugit". Si bé les nostres explicacions feren remoure a la tomba Coromines i Fabres -això que els principals indianos emigrats eren propietaris de ramats vacuns, costà de fer entendre- en canvi obtinguérem l’atenció d’un nombre considerable de noves catalanes fascinades per aquesta teoria tan original.

Sense descansar ni un moment en la lluita per frenar qualsevol falsejament de la nostra cultura, àdhuc per desmentir les noves falses etimologies ultra de les que ja regnen entre els nostres parlants, avui ens hem proposat continuar la nostra creuada particular, perquè la llengua ha de ser una cosa viva, s’ha de fer anar la llengua amb els nous catalans i sobretot, sobretot, amb les noves catalanes.

No sé si ho sabré fer. A veure, aquest xiquet del tercer que va per la vida fent-se dir escriptor, m’havia donat un paper, però jo, aquests dies, amb tot això de l’apagon, m’he atabalat i he anat de bòlit i el ditxós paper no sé on t’ha anat a parar: no sé si me l’he deixat dalt a casa o aquí baix a la porteria, ai filla!

Ves si no ho podia haver escrit ell, doncs no: "Secundina, tingui, vostè ja sap com va això dels blocs. Només ha d’escriure això que li deixo en aquest paper i avall", oh avall, avall; aviat està dit! Però com que feia tard per anar a no sé on, doncs au, arregla’t com puguis. Al paper, em sembla recordar, que hi posava que es volia prendre l’agost per escriure i revisar textos i ho deia fent servir aquell istil ensucrat que a vegades gasta i  fent servir aquelles paraules que em sembla que només entén ell.

La veritat, però, és una altra: el pàjaru, se’n va a passar l’agost a les Xeixels!!!, res de quedar-se a Barcelona a patir calor i a revisar escrits, no. Veuran, un dia que li feia l’habitació, vaig veure els bitllets damunt la taula; servidora, no en té res de xafardera, me’n reguard de posar-me a les vides dels altres, ara, això de donar gat per llebre, això si que no, que servidora té els seus principis!

Doncs això, que aquest agost us quedeu sense ni dies, ni dones, ni re de re, total per les rucades que escriu… Jo sempre li dic: "Tot això ho fas massa complicat…", però res, ell tossut escrivint tonteries i ajuntant-se amb cada element: com per exemple  això de la Xarxa de Blocs Submarinistes, el meu fill!, només d’imaginar-me’l vestit amb aquelles ulleres i els peus de patu, em pixo de riure!

La història bona, la història bona de veritat que no explicarà mai, és la del seu oncle torero. Ai, això no sé si ho podia dir. De fet era un cosí llunyà de son avi. "El ganxito de Triana" es feia dir. Després de la guerra va haver d’anar a fer les amèriques perquè s’havia significat, a més, la família no ho veia clar això dels toros. En va fer molts de quartos a Mèxic i Venessuela. Fa uns anys que la va dinyar i el David, això sí que es fort, ho va heretar tot, tot i tot! Sí, sí, sí… com ho senten. I no només va heretar els quartos, no, l’arte també el té de son onclu. A vegades quan faig el pis escoltant la Pantoja -oh, aquests del tomate són una colla de corbs- es veu que li ve el ramalasso de l’avantpassat i escolta, surt de l’habitació i es marca uns naturals i unes veròniques, la mar de xules!

En fi, no els molesto més. Me’n vaig perquè el meu nebot està a punt de venir a buscar-me. Marxem a Salou. Només de pensar en aquell parell de criatures que són la pell de Barrabàs, m’agafa de tot; mirin que a mi no m’agrada parlar malament de ningú, ara, un bon carxot a temps, si te n’estalvia de feina! Que passin un bon estiu i sobretot, això del passat del David, si pot ser, que quedi entre nosaltres, eh?, que es veu que entre els submarinistes això dels toros, no està massa ben vist que diguem.

L’Enric sempre havia estat un noi mogut. Un d’aquells nens que ara en diuen hiperactius. De ben petit ja tenia una fixació: els cotxes. Així que va fer la majoria d’edat, l’Enric, es va treure el carnet. No cal dir que de seguida es va apuntar al món del tunning. Va fer del vell Seat Panda de sa mare tota una filigrana. Va fer molts quartos venent-lo a un altre "tunero".

Tot i que no havia tingut cap problema seriós amb la policia, l’Enric conduint era un temerari. La seva família patia. Ell no tant. Quan el pare de l’Enric, un altre boig dels cotxes, va anunciar que havia fet un cop de cap i deixà, cerimoniós, el catàleg del nou vehicle que havia adquirit damunt la taula del menjador, l’Enric va fer un uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaala! que era tota una declaració de principis. D’aquí una setmana el concessionari donaria el cotxe al seu pare.

L’Enric va passar-se aquella setmana somniant que posava les mans al volant d’aquella meravella última generació, capaç d’agafar velocitat inimaginables, tot confort i seguretat. La setmana va passar i el seu pare va tenir el cotxe. No cal dir que l’Enric ni l’olorà, al principi, aquella preciosa màquina. L’Enric era un murri, però. Va portar-se bé el temps just perquè son pare s’adonés que bé podia donar una oportunitat al xaval i deixar-lo domar aquell preciós poltre.

El garatge on aparcaven el flamant cotxe, no era al mateix edifici on vivia la família de l’Enric. D’aquí que, com a prova de foc, el pare de l’Enric deixés que l’Enric desés el cotxe al pàrquing, un dia. L’Enric tornà a emetre un uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaala! sorollós i entomà les claus. Excitat per l’experiència, va deixar de banda tota mesura de seguretat i va voler portar aquell prodigi mecànic fins als límits. Va arribar davant la porta del pàrquing no als 30 quilòmetres per hora aconsellats, sinó a més de 120. No cal dir que l’estrall va ser considerable. L’Enric no es va fer res.

L’Enric va rebre tot tipus de càstigs. Davant l’altre gent, el seu pare desaconsellava la compra del seu cotxe: el seu li va sortir amb tots els problemes tècnics del món: "El meu xiquet, l’Enric, gairebé s’hi queda, pobre fill".

Els decrets que dicten els governs de les ressaques sempre són inapel·lables. No hi ha on presentar una reclamació, un ajornament mai sigui. Qui posa aquests fibladors de temples tan amunt que no se’ls pot mirar als ulls per demanar-los clemència? Qui és qui tria els pobrets que fan males barreges durant les nits per fer-los adonar matí, tarda i entrat el vespre, que el tamany del got si s’omple fins al capdamunt, sí que és important?

Un aniversari rumbós. Mig per compromís, mig per temptar allò de la sort i fer-nos-ho passar bé en èpoques de poques sorpreses espirituals. No enretirem tant tard com és això. Però "això", malgrat ser hores no massa salvatges, són gots i gel i ampolles i somriures i boira; són neveres, més ampolles, ja no tants somriures. La mateixa boira. També una lassagna molt bona. Amanida i pastís de xocolata, però això no fa nit, no fa aniversari rumbós.

No res, que aquest matí, una creu a la porta de la meva habitació em convertia en un empestat pels qui gastessin més decibelis dels estrictament necessaris, pels qui necessitessin fer ús d’algú despert, àgil de reflexes, compromès en accions ràpides i precises. Ha estat regirar Benzines antigues buidant una bossa de cereals de xocolata. He rentat plats amb el segon dels Pastora. Tot molt malencònic, com suïcidós, depressiu fins i tot. Però ja m’hi sentia bé. Era el que em mereixia.

Ja més tard bullir uns espagueti, una llauna de tonyina desfeta en una salsa napolitana de caducitat sorpresiva enriquida prèviament amb un raig d’oli bo d’oliva. I no res, que n’ha sobrat la meitat. Soparem més. He provat d’escriure alguna cosa un parell d’hores. Res de res. Se’m tanquen els ulls ara que acabo aquest apunt mig per compromís, mig per seguir la corda dels dies, (per ara deixem estar això de les dones). I demà que no serà dilluns, que ja serem dimecres. Qui ho havia de dir, dimecres!

"Si nosaltres que som ombres, us hem ofès,

penseu només (i això tot ho repararà)

que us heu adormit, aquí,

i que tot han estat visions.

I no blasmeu, homes benèvols,

aquesta intriga frívola i neulida,

com no blasmaríeu un somni.

Si ens perdoneu, potser millorarem.

Paraula de follet honest,

a fe que si no hem merescut la sort

d’esquivar les vostres llengües de serp,

ben aviat hi posarem remei:

digueu, si no, que sóc un follet mentider.

Així doncs, bona nit a tothom.

Deu-me les mans, si som amics,

que jo desfaré tot allò que he embolicat"

William Shakespeare, A Midsummer night’s dream (Acte cinquè, escena primera)

(Infinita gratitud a l’Antoni, al Marc i al Xavier que m’han seguit la veta en aquesta innocentada. I a tots vosaltres també: tant als perspicaços, com als còmplices. També als qui encara la innocència els pot)

L’avís de correus era a la bústia. Tot just tornava de Reus de passar les festes. La lletra maldestre del carter no aclaria qui m’enviava aquella carta certificada. Tan sols en podia saber que es tractava d’un "envío especial" de Madrid. No era massa esperançadora la procedència, però com que el mot "Hacienda" no era al costat de la Villa y Corte, les palpitacions no han estat res de l’altre món.

M’he arribat a l’oficina tot just en plegar de la feina. La cua no era considerable. He donat l’avís a una dona boli-bic-cristal-a-la-boca que se l’ha mirat amb indiferència professional. Dins una capsa de puros lligada amb una goma que un altre temps devia nuar les potes d’una au gallinàcia, n’ha tret un altre paper i ha anat cap dins l’oficina. La senyora ha tornat al cap d’un moment. Ja no hi portava res a la boca. M’ha demanat el deneí. S’ha allisat la brusa. L’ha rellegit una, dues vegades i m’ha lliurat un paper per signar. L’esglai ha estat meu quan he vist l’escut de la Casa Real a la capçalera!

Un dels consells que sempre m’havien donat quan ens dedicàvem a altres coses que fer ballar lletres, era que si mai et detenien pel que fos, no firmessis res de res. I ja em teniu a mi davant la dona ara ja boli-bic-cristal-tambor-de-calanda damunt la capsa de puros mirant-me tota "que es para hoy" i jo, intimidat, he engolit saliva, he somrigut i he deixat el gargot que se’m demanava.

Al carrer, la sensació era la mateixa de quan tenies les notes de fi de curs. Sabies que la desfeta era total i absoluta, però no en sabies l’abast real, la quantitat tangible de carabasses. He amagat la carta en qüestió a la bossa. He caminat de pressa cap a casa. Una multa per no pagar una zona blava que potser Sa Majestat tot just havia inaugurat? El fet d’haver enfonsat un veler del meu germà al llac del Parc Samà? Què volia de mi la Casa Real de Su Majestad el Rey? Què????

En arribar a casa, sense treure’m ni abric ni res, he decidit estripar aquell distingit sobre. A dins una carta amb el següent:

"Distinguido Señor:

Adjuntamos un listado con todos los blogs que participaran en el evento"

Dir que m’he quedat de pasta de boniato és poc. Ho sigui que almenys una d’aquells números anònims que alimenten el meu ego blocaire, visita a visita, és la del monarca? Què vol dir exactament això d’"intercambiar impresiones"?

L’altra sorpresa me l’he endut quan en veure el llistat de blogs españoles escrits en llemosí a part del meu, només hi figurava el Marcús, Puig d’en Cama i el del Xavier Mir.

Sense saber si la tal convocatòria és un honor o un desprestigi per aquest bloc i que com m’imagino que els blocs "agermanats" en tal peculiar comesa també hi voldran dir la seva, us emplaço a buscar entre tots la millor resposta a aquesta invitació.

A la granja d’engreix de les nits, hom pot trobar-hi clembuterol per justificar de pressa acabaments de capvespre insípids, molestos o fins i tot tristos. No va ser necessari valer-se d’aquestes disfresses artificials ahir a la nit. La cosa anava de presentacions -una excusa com una altra per quedar, xerrar i somriure’s sempre amb el got ple. Tres anys de "El Diario de Venusville".

Passavolants de caps de setmana d’aquesta Gotham barcelonina que són els carrers que surten de Nou de la Rambla, van decidir posar sobre el paper allò que els tenia fins a les hores petites discutint i discutint: el "cine que mola", és a dir, tot aquell cinema comercial: aventures, adaptacions dels grans del comic, animació… El cinema que mai admetem que anem a veure omplint-nos la boca amb Bergmans i Godargs  però que correm al videoclub per empassar-nos a ritme de ganxitos així que surten en devedé.

Fascinats pel Desafiament total de Paul Verhoeven, la publicació en recull part de l’univers transformant-se en un fanzine bimestral amb mordacitat i cara dura, dient les coses pel seu nom sense discursos intel·lectualoides però amb respecte pels grans del cinema i sobretot amb coneixement de causa sobre el què s’hi diu. Ben maquetat i amb un disseny que ha anat millorant número a número, els "venusvileros" ja porten 19 números a l’esquena.

La revista es distribueix per subscripció (diariodevenusvile@hotmail.com) i sé que es pot trobar a la llibreria Freaks de Barcelona (C. Alí Bei, 10) per la resta, l’equip de redacció capitanejat per l’incombustible Ray Zeta -parella d’squash  de  Marty McFly, autor del primer diccionari català-wookie i afilador oficial de les grapes de Lobezno- s’ho passa bé anant al cine i dient-hi la seva en aquesta trentena de pàgines. Encara que no estiguis d’acord amb el què s’hi diu o no trobis que l’estil sigui del tot acadèmic, val la pena endinsar-s’hi amb aquella innocència de quan et salta el cor amb els primers acords de la banda sonora de l’Equipo A o com quan et posaves el casc per esborrar del mapa tantes naus cylon com calgués.

(A la foto el director de cinema Álex de la Iglesia, fan declarat del Diario de Venusville)

S’estan drets davant la porta del vagó de metro. Passen la seixantena. Tots dos amb gorra de llana. Ulleres de vidres gruixuts. Un d’ells diu alguna cosa que no entenc. Sí que escolto el que li contesta l’altre, que deu ser sord i es dirigeix a tot el vagó en ple, sense adonar-se’n:

-Va, va, va, va…. tanto Putxol, tanto Putxol! Aquí el bueno é el Maragal. Cuchaloquetivoiadisí: mira si é importante; mira si é importante, que antes i todo de ser arcalde, eh?, antes i todo de ser arcalde, cucha: ya tenía una parada de metro con su nombre!

Esbufegant -panxeta de camisa de quadres a punt d’esclat ventral, barba ja tota blanca i maletí de pell tronat- i després de llençar-se escala avall sortejant la gent que pujava de l’andana, lliscant talment Alberto Tomba,  salta al vagó del metro ja amb els pip-pip-pip que anuncien la imminent tancada de portes.

Medalla d’or en esquí alpí -eslàlom, gran eslàlom i supergegant-, veiem uns pocs que s’atorga; sorneguer, satisfet, orgullós de la gesta,  torcant-se la suor amb el dors de la mà i fent l’ullet a una nena de melic pircingat i vora de tanga groc fluorescent per damunt dels pantalons de xandall fúcsia, que se’l mira esbalaïda.

Danone, Guadalupe – Ballarina i actriu mexicana. Després de fer algunes pel·lícules de baix pressupost al seu país natal  com Natillas a mi i El abuelo tiene un flan va estar a punt de treballar a les ordres de Buñuel. De la mà del director txec Mirolsav Yoplait provà fortuna a Hollywood sense cap mena d’èxit. Famosa pels seus escàndols sexuals, morí a Los Ángeles quan Yoplait la sorprengué al llit amb l’actor també txec Vaclav Txamburcí.

Gelocatile, Emile – Dramaturg francès. Fortament influenciat per l’expressionisme alemany, cal destacar la seva obra més famosa: "El Crit" -inspirada en el quadre de Munch- on tres actors, alternativament, sortien a l’escenari a cridar durant 3 hores cadascú. Els espectadors que aguantaven l’espectacle eren obsequiats amb uns bombons l’envoltori del qual hi havia la firma del dramaturg.

Jolms, Txerloc – Psicoanalista i escriptor alemany. Malgrat que publicà diversos relats policíacs protagonitzas pel detectiu privat Arthur Conan, ambientats en el Londes victorià, no adquirí mai prestigi literari en vida. La seva tesi doctoral sobre els transtorns de la personalitat estudiats en el seu pacient i amic L.M. Ental Ghuatsonn, li valeren una gran reputació mèdica.