La pissarra digital

El final d’estiu és especial.
Marxes d’un lloc sabent que no hi tornaràs fins les properes vacances. T’allunyes de les olors d’un paratge que fa molts anys que coneixes. T’allunyes també d’un paisatge que estimes, que coneixes des de la infantesa… t’allunyes amb l’amargor d’un final imposat, que no hauries triat mai.
Prens rumb cap a casa, tornes a la rutina -tan confortable a vegades però tan feixuga d’altres…- i fas bons propòsits per al nou curs.
T’espera una llarga travessia, un viatge desconegut en què sovint miraràs enrere buscant entre els records allò que hauràs perdut. Seràs fort, aguantaràs els temporals -com sempre- i et faràs gran.
Bon viatge.

Després de la confusió arriba la lucidesa i apareixen totes les pors. Començo a adonar-me de les possibilitats d’un llarg adéu i això m’espanta.
M’agradaria trobar la justa mesura per tot plegat, però les dificultats s’imposen i em paralitzen.
Ara mateix no sé imaginar res més que un nou escenari amb més silencis i solitud que els camins que he atravessat fins ara. Tinc por; una por profunda i secreta que tracto d’amagar tant com puc lluitant contra l’esgotament de tants dies de silenci.
Fa dies que els vents no són propicis. Caldrà esperar amb paciència la ventada suau que em condueixi cap a Ítaca.

Trobaré els camins que em portin de nou cap a tu.
Pensaré des de la distància en els nostres dies.
Refaré en silenci la nostra llarga travessia.
Tornaré a buscar-te. N’estic segur.
Espera’m.

He esperat llargament el moment del nostre comiat al jardí… he somiat algunes vegades com seria el moment de dir-nos “adéu… fins aviat”. No podrà ser.
Demà, haurem perdut l’ocasió d’un comiat al jardí.

Música
Van Morrison – In The Garden – 2007 Re-mastered

S’apaga lentament la flama que fa temps cremava amb força. La llum és cada cop més feble. La marinada que ens arribava de lluny és cada cop més forta i persistent. S’apaga lentament la flama que es va encendre un dia de primavera.
Les nostres converses han anat morint també i ja només ens queden les mirades i el silenci (aquest peculiar silenci que sempre ens ha unit…). La distància, però, és cada cop més gran. I a mesura que s’eixampla, les nostres paraules són cada cop més fluixes, suaus com la marinada, com una carícia.

S’apaga lentament la flama que ha cremat durant tants dies (i tantes nits…). No sé si el foc es tornarà a encendre. Potser després del foc només serem un erm de terra cremada… potser mai més una espurna de llum torni a il·luminar el nostre rostre, potser jo no sabré veure ni trobar aquella brillantor especial a la teva mirada… potser la flama s’haurà apagat per sempre…  potser la llum serà eterna.

L’espai i el temps tenen la resposta.

Música:
Michael Giacchino – Landing Party

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

La teva mirada em diu tantes coses…
algun dia hauré de dir-te l’admiració que tinc per la teva manera de fer, la teva manera de ser. Arribarà el dia que hauré d’emprendre el viatge cap a un món nou… M’agradarà, llavors, acomiadar-me i dir-te tot el que he après de tu; com he tractat d’aprendre dels teus gestos, de la teva serenitat, del teu dia a dia silenciós però eficient, la teva mesura, la teva prudència…
el temps no ens ha permès forjar un vincle més enllà del marc professional i això és potser el que més em dol. El temps i l’espai, l’espai i el temps, dues variables que poden fer tant de mal quan s’associen…
…la física no ens ha ajudat malgrat, aparentment, la química sempre ha estat bona.

Molt sovint penso -i he pensat- que les nostres maneres de viure la vida són tan properes… però tan llunyanes tanmateix… administrem els silencis de maneres tan semblants…
M’ha costat tant trencar els silencis amb tu…
…no he sabut trobar la manera de fer-te saber el que escric i em sap tant greu… tinc la sensació d’una oportunitat perduda per construir allò que volia…

I ara, quan s’atansa l’hora d’un comiat que no sé si existirà començo a imaginar la manera de dir-te tot això que escric.
Has estat un referent, un model que m’ha fet créixer professionalment durant el temps breu que hem compartit.

Espero seguir aprenent, en la distància, dels teus gestos. Espero, també, que la distància m’ajudi a trencar aquesta mala associació espai-temps sobre la que tant he pensat i tant he escrit…

Un petó, i fins sempre.

Música:
Anna Ternheim – Little Lies

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

Secretament amb el teu gest de complicitat em guareixes les ferides. Ningú com tu entén millor el silenci que hem bastit en la llarga travessia…
La teva mirada, silenciosa i càlida, m’acull i em somriu cada dia…Novament el somriure es dibuixa als notres rostres.
M’agrades tant… i t’ho he dit tantes vegades….
M’agrada abraçar-te i dir-te coses a cau d’orella. M’agrada tenir-te tan a prop, també en els silencis…

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

Llegeixo, rellegeixo i escolto els versos de Màrius Torres.
Tanco els ulls… i em deixo portar per un munt d’imatges que se m’emporten lluny, molt lluny, en un món de somnis on sempre hi apareix el teu nom.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels…
Fem el mateix camí sota els mateixos cels…

No podem acostar les nostres vides calmes…
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.

Cançons a Mahalta – Màrius Torres

Lluis Llach – Cançó a Mahalta

El silenci va esdevenir finalment un secret…
admiraves tantes coses…
somiaves cada dia,
imaginaves escenes boniques,
però impossibles…
i a cada pas,
el silenci s’imposava una mica més
entre nosaltres.
Vas acabar optant pel silenci
com a estratègia per sobreviure
enmig del dolor més profund.
Cap espurna de llum,
cap somriure, cap mirada,
era ja capaç
de convertir el silenci
en paraules.
 

S’apropa el final d’un cicle, d’una etapa. Aviat la rutina ens distanciarà encara una mica més. Llavors el silenci serà rotund. Et trobaré a faltar. Seguiré sabent de tu, dels teus camins… recordaré el teu somriure, la teva mirada, l’elegància i la bellesa del teu gest. Llavors vindrà l’enyor. Els records d’allò que haurem perdut.
No sé quins camins m’esperen després d’aquell revolt que ja s’apropa…

Un mar de dubtes i incerteses s’estén al meu davant. Els girs professionals sempre amaguen una part fosca. S’apropen les vacances i necessito un recés.
Tinc ganes de prendre distància, d’allunyar-me de les rutines que empresonen el meu instint més salvatge i lliure. Tinc ganes d’anar amb la canya a pescar llobarros des de l’espigó, d’agafar la bicicleta i pedalar pels boscos dels Ports…
A vegades penso que amb el temps m’he anat allunyat de tantes coses i de tanta gent… que no sempre és fàcil estar al costat d’aquells que estimes… que cal persistir en tots els esforços per buscar una espurna de llum… un somriure, una mirada, un gest… Les coses petites tenen tant de pes… 

Junts vam construir la nau
que ens havia de portar a la fi del món,
ben lluny, mar endins…
junts vam recòrrer els oceans
i vam sortir dels embats més durs.
Però vam tirar l’àncora
per fondejar en un port
d’aigües tranquil·les
i passar-hi la vida junts…
Fa temps que el vent bufa de cara,
caldrà desplegar de nou les veles
i salpar amb una nova direcció.
Les cadenes de l’àncora s’han fet velles,
els vents que corren ens empenyen a marxar.

No hem sabut trobar un camí
per compartir
i fer junts a estones.
He intentat, amb gestos maldestres,
apropar-me als teus espais
i cercar una complicitat
que s’ha resistit a aparèixer.
Vençut, cansat i trist
accepto la derrota i m’allunyo
per guarir-me en la distància
i el confort de casa meva.
Només el temps i la distància
dirà si els nostres camins
es trobaran de nou.

El camí que hem de fer és encara un misteri… tinc l’esperança d’un futur ple d’estones per compartir i d’anys de vida al teu costat. Quin serà el rumb de la nostra nau? quins seran els misteris que seguirem compartint? quines seran les pors? i quins seran els desigs? Ara mateix, tot plegat és incert. La incertesa és com la boira, que no ens deixa veure més enllà… i ens porta també a mirar enrera.

L’altre dia escrivia això.

No vas saber aturar-te a temps per triar el camí que definís el rumb de la teva vida. Pensaves que els dos camins es trobarien en algun moment per convertir-se en un de sol. Ingènuament pensaves que el camí de l’autosuficiència podria tenir la seva versió urbana i moderna. La novel·la de’n John Seymour et va apropar per uns moments al somni d’una vida sense més lligams que els que l’autosuficiència t’imposés. Vas entrar en crisi; quiet, immòbil, paralitzat i trist vas veure com la teva vida urbana t’allunyava irremeiablement dels escenaris d’aquell camí que un dia vas somiar.

El tren va marxar d’aquella andana
fa molts anys.
Mai podràs trobar el teu lloc
en un vagó de segona
d’aquell tren que vas perdre.
No t’esforcis a córrer
darrere seu,
ni esperis un retorn
que mai no arribarà.
Aquell tren ja és lluny,
ben lluny,
i en la buidor de les andanes
hi queda el record del seu pas
i l’amargor d’aquell viatge impossible
que mai vas poder fer.