Psicoanàlisi, Nietzsche, novel·la.
Irvin D. Yalom, When Nietzsche Wept. A Novel of Obsession. Harper 1992.
Potser per aquest ordre, el psicoanalista nordamericà Irvin D. Yalom va barrejar per primera vegada tres elements dispars: la seva professió, el personatge d’un filòsof i la ficció narrativa, en el que ell mateix anomena una teaching novel. Després hi va tornar amb Arthur Schopenhauer (2005), i amb Baruch Spinoza (2012).
Més que la filosofia, interessa a Yalom la psicopatologia del personatge en qüestió, i imaginar-ne la teràpia més adequada, si això hagués estat possible.
Els temes són, a part de la cure with words, l’obsessió per una dona, vista com un feix de fantasies masculines, i la solitud del creador, contraposada a la seguretat igualment perillosa del burgès, instal·lat en una vida professional i familiar que també poden tornar-se una presó.
Però sobretot, el text acaba centrant-se en l’amistat entre dos homes. En tot cas, és el que a mi m’ha colpit més: la relació entre uns ficticis Dr. Josef Breuer i Friedrich Nietzsche, entre el despullament i l’engany, i que culmina a les dues últimes pàgines del llibre, on té lloc el plor que el títol anunciava.
El famós metge vienès i el filòsof del mostatxo s’haurien pogut conèixer, però no ho van fer. Imaginar el seu acostament progressiu, ple de cautela i d’intel·ligència, era un repte atractiu, com a narrador. El desenllaç compensa la major part de la lectura, que resulta més aviat fatigosa. La traça que l’autor deu tenir en el tracte amb el pacient es nota, però no sembla servir-li gaire com a estratègia narrativa, al llarg de les tres-centes pàgines en què es van desgranant els buits i les plenituds, les vides i les relacions –o no relacions– dels dos protagonistes.
És, una vegada més, un problema de to, i de prolixitat. Els diàlegs sonen de cartó pedra, excepte en moments comptats, i les descripcions fan venir ganes de llegir de pressa. Es veu que se n’ha fet una pel·lícula (dir. Pinchas Perry, 2007): possiblement, aquestes pegues d’estil hi tinguin solució.
La psicoanàlisi ha mantingut una vigència, sobretot en certes regions del món, que deu haver sorprès tots els qui n’havien cantat les absoltes, ja des de l’inici, i sovint des de les pròpies files. Sembla una eina terapèutica útil, malgrat els molts interrogants que planteja. Un d’aquests interrogants apareix al text. Ara s’hi desmunten, en nom de Freud, les relacions entre persones, especialment les amoroses, com a projeccions mítiques de desigs propis, adés s’hi lloa l’Amor fati, l’amor al fat o destí personal, que fa que hom s’abraci al que té com si ho hagués volgut, reconciliant-se amb la pròpia existència. Són contradiccions que, contra tot pronòstic, guareixen o consolen, si més no en molts casos.
En el fons d’aquestes teràpies hi batega la força tremenda del Logos amb contingut, la paraula viva de Maragall, el Verb de St. Joan –capaç de construir com de destruir–, que remunta, que sapiguem, a Sòcrates i a Plató, potser també a Zaratustra, i que continua amb la bellíssima idea de Lluís Duch d’emparaular el món. Emparaular-se i emparaular les persones i coses amb qui es té contacte, per donar-hi sentit: una tasca en què les Humanitats, també declarades obsoletes, troben continuïtat en el nostre temps. A contra-corrent, desafiant el descrèdit que la llengua ha anat adquirint – un descrèdit que fa impotents.