DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

Arxiu de la categoria: LA COLLA VELLA

LA COLLA VELLA – 13) Claudi Creus

 
CLAUDI CREUS 
Heus aquí un escriptor total. Va desenvolupar amb rigor allò que fa més complert un home de lletres: tocar tots els estils i tocar-los bé.
Quan, fa molta anys, entrà al partit independentista per excel·lència, ho feu arrossegant tot un col·lectiu de gent que es movia al voltant seu. Aleshores ja semblava un home vell, almenys si ens hem de refiar del seu aspecte venerable, com de profeta. Això va ser a principis dels anys vuitanta, poc després del primer congrés del partit al qual havia assistit com a convidat d’honor.
Com a teòric, va fer pujar força el nivell del debat polític a l’interior de l’organització i de l’independentisme en general. I com a escriptor va veure publicades moltes obres, des de novel·les a poesia, història, teatre, assaig… algunes d’elles de forma anònima, en l’època de la clandestinitat.
Pel que fa a la seva vida privada, el cas d’en Creus és un dels que demostren amb més claredat que no podem refiar-nos de les aparences. Tot i l’aspecte i el tarannà de “patriarca”, va tenir una vida amorosa d’allò més agitada, fins i tot amb aventures poc edificants.
Hi ha fotografies seves dels anys cinquanta on ja porta la mateixa barba blanquinosa. En aquella època, a més d’escriure per pura militància, donat que tenia molt poques possibilitats de publicar, es dedicava a donar classes de català a casa seva. Si no fos pel seu compromís polític tant clar de ben segur que hauria rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un membre del jurat, que per la seva trajectòria és quasi segur que el rebrà ben aviat, ho comentava així: 
—S’ho mereixia més que ningú. Llàstima que no deixés de banda quan tocava l’activisme extremista.
Tenia raó. Per gaudir dels avantatges de la situació calia haver traspassat a temps la tanca que separa l’antisistema del sistema, com van fer els més espavilats. En qualsevol cas, Claudi Creus tampoc no ho va necessitar. Amb premi d’honor o sense el seu mestratge fou prou reconegut.
Va aixecar molta polseguera el cas de la seva detenció, la dècada dels setanta. Tota la premsa es feu ressò de la notícia: l’escriptor Claudi Creus havia estat detingut a Sabadell per funcionaris de la “brigada político social”. Aleshores ja era força conegut no sols en mitjans intel·lectuals sinó també en altres de més populars. A més d’haver publicat nombrosos llibres havia pronunciat conferències arreu dels Països Catalans, era col·laborador habitual de les revistes Canigó i Presència, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i director del centre d’estudis comarcals del Vallès. Era fàcil d’imaginar la reacció dels més diversos sectors en tenir coneixement de la notícia.
Les informacions periodístiques deien què la detenció havia estat motivada per activitats subversives, sense especificar més.
En poques hores es van recollir centenars de firmes de suport, a Sabadell i a Terrassa hi va haver intents de manifestació i prestigiosos juristes i industrials s’adreçaren al governador civil interessant-se pel detingut. Mentrestant, Creus era als soterranis de la comissaria de policia, on va patir una crisi cardíaca que obligà a internar-lo a l’hospital Clínic. Poc després era posat en llibertat, però continuà hospitalitzat uns quants dies més. Finalment es va saber el motiu de la detenció. L’acusaven d’haver insultat les autoritats durant una conferència pronunciada a l’escola d’estiu de Rosa Sensat.
Va ser un dels més aferrissats defensors de la unitat dels Països Catalans. Cal dir que predicava amb l’exemple: quan pràcticament ningú no ho feia, els anys quaranta i cinquanta, ell va reprendre els contactes culturals amb el País Valencià i les Illes, contactes que mantingué i conreà amb molta cura fins a la seva mort als vuitanta-cinc anys.
Abans que el català comencés el seu llarg i inacabat procés de normalització, quan començava només a aixecar el cap a mitjans de la dècada dels setanta i els cercles de poder espanyols i francesos canviaven la tàctica directament repressiva per la més subtil de presentar la nostra llengua com no apta per a segons què, i la circumscrivien a l’àmbit casolà, Claudi Creus va engrescar un nombrós grup de coneguts homes de ciència a signar i difondre, des de la Universitat Catalana d’Estiu, l’anomenat Manifest de Prada, que va tenir una forta repercussió en mitjans intel·lectuals i científics. Entre altres consideracions, s’hi deia: “…entenem que l’ús de la pròpia llengua –ultra un dret inalienable– constitueix, per dignitat, un imperatiu indefugible. L’ús del català en el treball científic quotidià és irrenunciable per als homes de ciència de la nostra comunitat cultural”

LA COLLA VELLA – 12) Frederic Castells

FREDERIC CASTELLS 
 
Quan hom parla d’en Frederic Castells ho fa sempre amb posat greu, de respecte i admiració. Es pot considerar, per dir-ho gràficament, el patriarca de l’independentisme català contemporani.
Quan va acabar la guerra del 36-39 Castells tenia divuit o dinou anys, el pare a la presó i oncles i cosins a l’exili. No trigà gaire a establir contacte amb altres joves com ell amb els quals creà, el mateix any 1939, la primera organització de resistència catalana a l’interior del país. Amb alts i baixos, caigudes i remuntades, el grup de resistents d’en Castells va realitzar al llarg de trenta anys innombrables accions de propaganda i sabotatge contra la dictadura.
El que havia començat com un front ampli sense definició ideològica concreta més enllà del catalanisme i l’antifranquisme, va veure com a mitjans de la dècada dels seixanta, amb la incorporació de nous elements més joves de formació marxista, s’encetà al seu si un debat generacional en el que Frederic Castells es decantà per les noves idees, que pretenien incorporar continguts socialistes i marxistes a la lluita d’alliberament nacional, en consonància amb els processos anticolonialistes que proliferaven arreu del món, així com fer front amb una bona base teòrica i doctrinària a la competència de l’esquerra diguem-ne oficial, que menys tenia tot allò que no passava pel sedàs del seu dogmatisme.
Aquells bons propòsits d’en Castells i altres no foren entesos així per bona part dels militants històrics de l’organització i van provocar fortes tensions, que acabarien en separació. Va ser com quan el fill se’n va de casa, en aquest cas acompanyat de l’avi. El sector més tradicional continuaria la seva trajectòria sense variacions, esdevenint cada cop més, fins la seva dissolució, un refugi de nostàlgics. De les noves idees naixeria el partit independentista per excel·lència.
Una obsessió d’en Castells foren sempre les finances. Repetia una i altra vegada que sense recursos econòmics abundants no s’aconseguiria mai res. Conseqüent amb això, havia creat una xarxa de simpatitzants, botiguers, industrials, gent de centre i fins i tot de dreta –al cap i a la fi era on hi havia els diners– que probablement no els votarien mai per marxistes però que els ajudaven econòmicament per patriotes. Aquells ingressos s’estroncaren a partir de principis dels vuitanta i calgué inventar-ne de nous. Aleshores posà en marxa el projecte Ítaca, una mena de “holding” que, amb les aportacions inicials d’alguns centenars de compte-partíceps, la majoria de recursos modestos, havia de fer inversions profitoses i segures i anar creixent exponencialment per tal d’esdevenir la font de finançament dels projectes polítics –i si calia també militars– que ens haurien d’acostar a la independència.
Dissortadament se li escapà de les mans arran d’una tèrbola maniobra interna que alguns atribuïren als serveis secrets de l’estat. Fos com fos, dos anys més tard Ítaca feia fallida deixant-los sense els recursos promesos i ni tan sols poder recuperar la inversió inicial.
És molt lamentable que el darrer record que es conserva del Castells-home-públic sigui precisament aquest. No s’ho mereixia. Després d’allò, envellit i amargat, es retirà al seu negoci privat de petit comerciant tèxtil. Ara, ja en la norantena, manté aquella aura de llegenda viva casolana que l’ha envoltat sempre. 

LA COLLA VELLA – 11) Benet Carbonell


BENET CARBONELL
 
 
Havia militat en un partit independentista revolucionari feia molts anys i per poc temps, malgrat que ell, després, ho negués insistentment. Procedia de la Garrotxa i s’acabava d’instal·lar a Barcelona. Estudiaven a la universitat, però aviat ho deixà per entrar a treballar en una editorial. El seu nom va començar a sonar amb força a partir de les grans mobilitzacions dels primers anys de la transició. 
Algun temps després tenien lloc tot un seguit d’atemptats feixistes contra llibreries del Principat i del País Valencià, cosa que originà el naixement de l’Associació de Llibreters en Defensa de la Cultura i el País, de la qual en Benet Carbonell fou el portaveu. Com és sabut, aquesta entitat anà molt més enllà del que donava a entendre el seu nom i origen, organitzant algunes de les més importants manifestacions dels anys vuitanta.
Per tot aquest historial d’en Benet, fou una sorpresa per a tothom quan anuncià que es desvinculava de l’Associació i deixava l’editorial per entrar en qualitat de soci majoritari a la llibreria Triangle, un gran establiment barceloní que s’havia mantingut fidels als seus orígens, malgrat el pas dels anys, els atemptats i les sancions governatives. Triangle era una llibreria catalana tradicional en el sentit més literal dels dos termes. L’estructura i el mobiliari no havien variat pràcticament des dels anys trenta, s’hi venien quasi exclusivament llibres en català, publicava edicions facsímils d’obres patriòtiques exhaurides feia molts anys i les tertúlies que s’hi organitzaven volien ser un punt de trobada de vells catalanistes de l’època de Macià i Companys amb les noves generacions de catalans conscients.
L’accés d’en Benet a la gerència de Triangle va ser tot un revulsiu que va remoure fins als fonaments la històrica institució. En poc temps havia desplaçat l’anterior equip i imposat un nou estil a la llibreria, més àgil en el servei als clients, amb activitats més vinculades a l’actualitat, amb personal nou i jove i amb jubilacions anticipades dels antics empleats. Va retirar molts llibres de menys venda però emblemàtics, incrementà molt la secció de best sellers en castellà, francès i anglès i donà un nou aire de modernitat a les instal·lacions de la botiga. Totes aquestes transformacions van comportar, a banda de les inevitables tensions internes, un increment important de vendes i la lògica expectació dins del món del llibre i la cultura en general. En paraules del propi Benet Carbonell, pel que feia al sector del llibre el país començava a esdevenir normal, amb un predomini de la llengua i cultura pròpies però amb un pes important de les cultures veïnes.
En aquell context, però, començaren a aparèixer alguns signes inquietants. La llibreria, que a l’inici de la transformació semblava tan catalana com sempre, va anar adoptant una línia cada cop menys compromesa. Donava la impressió que per a Carbonell i els seus col·laboradors el més important fos el compte de resultats, per damunt de l’interès cultural i nacional que el projecte havia despertat arreu. Clar que això és el que s’espera d’un negoci que cerca beneficis, com era al cap i a la fi una llibreria. D’acord, però quan en Benet es feu càrrec de l’establiment s’omplí la boca de grans paraules amb compromisos de servei a l’objectiu superior de la cultura i la nació catalanes.
Més endavant, la preocupació esdevindria veritable alarma, quan la línia agressiva d’expansió comercial empesa per Carbonell començà a afectar altres llibreries més petites. El Triangle es dedicà a llençar “opes” hostils a tort i a dret, fins que pràcticament havia absorbit bona part de la competència, a dins i fora de la capital. Al mateix temps el caràcter del nostre home s’anava tornant més agre cada dia, sovintejant les discussions amb el personal dels seus establiments.
El resultat fou que si abans hi havia una gran varietat d’opcions culturals, llibreries esteses arreu del país que havien resistit els temps difícils de la censura i la repressió franquista difonent com podien una cultura perseguida, no quedà altra cosa que una xarxa de Triangles descafeïnada i estancada, amb un Carbonell autocomplagut amb la seva pírrica victòria, amb una clientela cada cop menys engrescada —per no dir decebuda— que si encara s’acostava de tant en tant per aquestes llibreries era perquè pràcticament no trobava enlloc més on anar.

LA COLLA VELLA – 10) Víctor Capella

VÍCTOR CAPELLA

Un detall significatiu del tarannà d’en Víctor és que podia haver fet el servei militar a les milícies universitàries però no va voler, perquè les considerava elitistes.

Alguns amics seus havien intentat fer-lo entrar a militar al partit independentista per excel·lència. La seva negativa es basà sempre en la mateixa i única raó: li sobrava el marxisme. Durant els anys vuitanta simpatitzava amb UDC, cosa d’altra banda lògica en un catòlic practicant com ell amb fortes conviccions catalanistes. Però quan es decidí a militar, ho va fer a CDC. No li van demanar cap explicació, però tot i així ell va voler justificar-se. Però ningú no va acabar d’entendre les raons que donava. Considerava el primer un partit a la deriva, cada cop més allunyat dels seus orígens i dominat per infiltrats de l’Opus, una secta, afirmava, que el treia de polleguera. També deia que a Girona, d’on era ell, els democristians pràcticament no hi pintaven res, que tot ho controlava Convergència. És a dir, que el seu decantament podia obeir tant a motius ideològics com pràctics. Bé, el pas del temps va demostrar que l’elecció fou encertada, si més no des d’un punt de vista pragmàtic. Va ocupar successivament els càrrecs de delegat d’Ensenyament, tinent d’alcalde, president del Consell Comarcal i diputat al Parlament. En una època el seu nom sonà fins i tot com a possible Conseller de Cultura. Si no ho va arribar a ser fou més que res per la seva independència de criteri, que el feia poc manejable per part dels presidents de torn, ja fossin de govern o de partit, o ambdues coses alhora.

Víctor Capella va ser sempre un amic dels seus amics. Alguns independentistes van tenir ocasió de comprovar-ho en moment difícils, com ara una detenció. En aquests casos ell donava la cara com el primer, posant-se en evidència de manera perillosa per als seus interessos. En una ocasió va tenir una forta discussió amb el governador civil de torn i el president Pujol li va haver de fer un toc d’atenció.

La cosa va anar de la següent manera: des de feia alguns mesos tenia lloc una campanya d’atemptats per part de l’organització armada contra instal·lacions i interessos de l’estat espanyol al nostre país, alhora que els partits independentistes que li donaven suport no parava de créixer en militants i presència al carrer. Tot plegat devia fer que comencessin a sonar les alarmes en els serveis estatals de seguretat. Un dia, a la seu barcelonina d’un d’aquests partits hi hagué un petit i misteriós incendi durant la nit i els veïns de l’immoble, alarmats, van avisar els bombers. Amb ells va arribar la policia, la qual, un cop apagat el foc, encara va estar-se una bona estona a l’interior. L’endemà, a banda de les tasques de neteja, els militants van inspeccionar-ho tot per veure que s’havien endut. Fou una tasca pràcticament impossible, tant pel desordre habitual que hi havia com perquè s’havia cremat molt de paper.

Pocs dies després d’aquells fets, arribà de nou la policia amb una ordre d’escorcoll. Probablement estaven molt ben informats, perquè van anar directament a una dependència que feia de magatzem i, després de remenar una estona, per a sorpresa de tothom va aparèixer un paquet ple d’exemplars del butlletí informatiu de l’organització armada, un número en el qual es reivindicaven algunes accions violentes, així com també una mena de despertador que, segons afirmà la policia, era un rellotge temporitzador per a explosius. Ningú no sabia que hi hagués aquell material…

El local fou precintat i els tres militants que hi havia en aquell moment detinguts sota l’acusació de col·laboració amb banda armada. Se’ls aplicà immediatament la llei antiterrorista i després d’uns dies a comissaria, on van rebre de valent, els enviaren a la presó. La campanya al carrer en favor del seu alliberament va ser molt forta, amb centenars de pintades arreu exigint la seva llibertat.

Víctor Capella va estar molts dies fent gestions a tots els nivells i sembla que les seves aportacions foren decisives per a la resolució favorable del cas. Almenys així ho creu Domènec Garcia, l’advocat dels independentistes empresonats, que estigué en contacte permanent amb ell al llarg de tot el procés, fins la retirada dels càrrecs més greus i la seva posada en llibertat provisional, un mes després.


LA COLLA VELLA – 9) Maria Antònia Candeler

MARIA ANTÒNIA CANDELER

Hi ha persones que semblen haver vençut el desgast del temps, perquè passen els anys i sempre es veuen igual de joves. Maria Antònia Candeler era un exemple acabat d’aquest fenomen tan interessant, més encara tenint en compte que havia estat mare dues vegades.

Originària de Gandia, on s’inicià de molt jove en la política, va exercir posteriorment el seu magisteri a Eivissa, com a catedràtica de física i química en un institut de batxillerat. Malgrat el treball a l’illa i el temps dedicat a la família, no va perdre mai el contacte amb la seva comarca d’origen ni amb els seus companys de sempre de militància independentista. D’altra banda era una excel·lent investigadora en la seva especialitat i la tesi doctoral que va escriure, sobre la repercussió de certs contaminants artificials presents a l’aire en el desenvolupament de determinades alèrgies, fou destacada fins i tot per publicacions científiques estrangeres.

Fins i tot en ple procés de redacció d’aquella tesi, rebia a la seva casa de la Safor el comitè executiu del partit i en feia d’amfitriona perfecta. I malgrat les molèsties que li devia ocasionar, no es va queixar mai. Amb el seu marit vivien en una casa força gran als afores de Gandia, que es feia servir sovint per a les reunions. Els reunits també s’hi quedaven a sopar i dormir. Així, fent-ho tot al mateix lloc, es podien allargar les trobades fins la matinada sense haver de desplaçar-se ni donar explicacions a ningú. Tot i no pertànyer a l’executiu, La Maria Antònia i el seu marit eren presents a bona part de la reunió, però quan calia fer el sopar o preparar els llits, qui s’aixecava era sempre ella. Bé, al menys el marit l’ajudava a fregar els plats. Alguns dels reunits s’hi havien ofert, però ella sempre s’hi negà.

Després van venir les oposicions a càtedra, el trasllat a Eivissa i, al cap d’un temps, el divorci de la parella. D’ell no se n’ha tornat a saber res.

La Maria Antònia, a més de quedar-se amb els fills, va seguit militant a la seva manera tranquil·la. Només se la va veure amoïnada quan li van demanar de fer-se càrrec de la recomposició del partit a les Illes, després d’una escissió, i no va gosar dir que no. Però amb un viatge a Palma en va tenir prou per deixar-ho córrer. Ella es movia entre Eivissa i la Safor, aquest era el seu món, anar a Mallorca era com si la enviessin a les antípodes.

Durant uns quants anys va assistir com a professora a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, en cursos organitzats per la Universitat de les Illes Balears. I és que, malgrat la prevenció cap a Palma i Mallorca, va acabar anant-hi a viure. Havia deixat l’institut per la universitat, car ja feia temps que li anaven al darrera.

No va tornar a casar-se, però ha mantingut fins avui una tranquil·la relació de parella amb un company de claustre. A més d’un dels membres del comitè executiu li hauria agradat ser l’afortunat.

LA COLLA VELLA – 8) Xavier Callís

XAVIER CALLÍS

Quan tenia uns cinquanta anys, cap finals de la dècada dels setanta del segle XX, ja era considerat una patum. Encara no havia publicat cap llibre i la popularitat li venia d’algunes actuacions cridaneres en favor de les llibertats, només iniciar-se la transició postfranquista. També se’l coneixia per haver estat un dels promotors de l’Enciclopèdia dels Països Catalans. Una persona com ell hauria estat un bon fitxatge per a qualsevol partit, però en aquest cas es pot dir que va ser ell qui va fitxà un partit.

La cosa anà de la següent manera: s’acostaven unes eleccions generals anticipades que havien agafat tothom una mica de trascantó. D’una banda si havia de participar si no es volia quedar despenjat del procés polític i exposat a la marginalitat. De l’altra, encara era vigent la dialèctica reforma-ruptura i un sector gens menyspreable de la militància independentista no volia saber res d’aquelles eleccions, car considerava que només servirien per legitimar l’estat opressor i integrar-se a la reforma.

Així era com estaven les coses quan arribà la proposta de Xavier Callís i el seu grup d’independents. Es tractava de configurar una candidatura unitària d’esquerres i d’alliberament nacional que integrés en el seu si les diverses sensibilitats independentistes i progressistes. L’única condició era que Callís havia d’anar de cap de llista.

D’entrada va sorprendre la facilitat amb que el partit es posà d’acord a acceptar la proposta. Però un cop passades les eleccions es van veure els motius. El sector contrari a participar preveia, i potser desitjava, un fracàs que els donaria la raó. I, efectivament, els resultats foren molt pobres. Les candidatures, arreu de Catalunya, van obtenir pocs vots, menys fins i tot dels que obtindria el partit anant tot sol en una contesa posterior. Ningú no s’ho explicava i menys que ningú Xavier Callís.

Al si del partit ha va haver unes setmanes difícils, amb retrets i acusacions mútues que acabarien amb la fugida d’alguns companys, els més aferrissats defensors de la participació i del lideratge d’en Callís. Volien donar continuïtat al projecte tot convertint la candidatura en una organització estable, dins de la qual s’haurien de dissoldre els grups integrants. Tal proposta fou rebutjada per la majoria de militants i els seus promotors se n’anaren sense fer gaire soroll. L’invent els aguantà un any escàs, fins que Xavier Callís va agafar una depressió que el va tenir allunyat de la vida pública una temporada.

Posteriorment es va saber que havia anat al Nepal a meditar, d’on va tornar pocs anys després convertit en una mena d’anacoreta, molt prim i amb una barba d’allò més llarga, que ja no es va treure mai.

Des d’aleshores s’ha dedicat a escriure i a fer conferències amb la sana intenció de fondre les cultures occidental i oriental. També s’ha convertit en un gran practicant del muntanyisme. Cada any participa de manera destacada en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.

No se li coneixien públicament afers de sexe, però resultava evident que era un home ben normal, amb les seves febleses i apetències. Quan van obrir a Barcelona els primers cinemes “essa” i posteriorment “ix”, abans de la generalització dels vídeos domèstics, en Callís era conegut com un habitual d’aquelles sales. És possible que després de l’experiència nepal·lí tot això hagués passat a la història, però sembla força versemblant el rumor que tenia alguns fills, ja crescudets, repartits ací i allà.

Va morir fa uns deu anys i el seu enterrament fou sonat, per la quantitat de gent que va anar-hi i perquè havia deixat instruccions precises de com volia que fos la cerimònia. 


LA COLLA VELLA – 7) Salvador Bonet

SALVADOR BONET

En Salvador era hiperactiu, però tenia un caràcter fort i amb una considerable mala bava. El seu esperit crític es manifestava sobre tot a l’hora de qualificar el treball dels altres. Solia carregar-se amb duresa ponències i escrits i, en canvi, no acceptava que ningú li critiqués els seus treballs. Això feia que no tingués gaires amics entre els companys de militància independentista. També presumia de les seves relacions, com si conegués tothom i hagués estat a tot arreu. Se l’havia vist els estius a Canet de Mar, a les sis hores de cançó, fent ostentació de les seves activitats polítiques amb la clara intenció de lligar-se alguna noia.

Havia estudiat filologia catalana i li havien premiat un llibre de poemes als Jocs Florals.

Uns fets succeïts arran d’un viatge a València el retrataven a la perfecció. Fou una expedició de barcelonins que s’havia organitzat amb motiu d’un important acte polític i musical que havia de tenir lloc a la plaça de bous. Quan l’autocar enfilava els primers carrers de la capital valenciana una part dels viatgers experimentaren, i no era el primer cop, una certa sensació de neguit. Eren els anys durs de la batalla de València i miraven de passar desapercebuts, que no se’ls notés gaire d’on venien. No acabaven d’entendre el gust que sentien altres companys de viatge a cridar l’atenció i provocar els vianants, cada cop que veien una bandera espanyola o una senyera amb el blau. En un viatge anterior, amb motiu de l’aplec del Puig, un vianant va respondre tirant una pedra i trencant un vidre de l’autocar. Va anar de poc que no passés quelcom de pitjor.

Doncs bé, en aquella ocasió semblava com si els eixelebrats encara cridessin més, tot mostrant per les finestres les senyeres estelades. En Bonet, tot i no ser ja una criatura –tindria aleshores trenta anys– era qui més incitava els ànims. Després de passar el viatge explicant acudits i anècdotes en veu alta, dirigia el grup dels més cridaners. Així era ell.

Durant uns anys fou membre destacat del comitè executiu del partit independentista per excel·lència. Aleshores era conegut per la seva posició contrària a qualsevol col·laboració amb el que anomenava la burgesia clerical, referint-se al pujolisme primerenc. En canvi no feia fàstics als calerons que indirectament els feien arribar.

Anys després de deixar la militància independentista, va arribar a ostentar una direcció general del Departament de Cultura de la Generalitat pujolista. Aquí, la seva funció principal semblava consistir a denegar subvencions.

Quan va cessar en el càrrec, es traslladà a viure a Mallorca. Sempre havia estat molt enamoradís i acabava de casar-se per tercera o quarta vegada, aquest cop amb una al·lota de Manacor, que se l’endugué a ses Illes. Al poc de ser-hi, feu públic el seu projecte de muntar una empresa de comunicació que cobrís la part forana, és a dir, tota l’illa menys la capital. Argumentava que a Palma hi havia poc a fer per la saturació del mercat. Volia crear un periòdic i una emissora de ràdio i necessitava, a més de finançament, corresponsals arreu dels Països Catalans.

No feia gaire temps que algun antic company li havia anat a cercar diners sense resultat. I ara era ell qui en demanava, perquè va escriure a tothom exposant el seu projecte comunicatiu. La crida no va tenir gaire èxit. Probablement molts van pensar que, sortint d’ell, el projecte tindrà poc futur. I no anaven errats. No va arribar a l’any. I és que Salvador Bonet tenia aquella manera de ser tan particular que feia que li creixessin els enemics com bolets. Si volia, podia ser una persona encisadora, però generalment resultava pesat i cregut.

Després de l’aventura illenca, retornat a Barcelona, li va donar per publicar articles d’opinió als diaris. No passava setmana que no aparegués alguna cosa seva. Sempre signava ‘Salvador Bonet periodista i escriptor’, tot i que pròpiament no és ni una cosa ni l’altra. Tan aviat comentava la situació del tercer món com la crisi de l’olivera o el que ell anomenava idees obsoletes, tot referint-se a les d’alliberament nacional i social que abans havien estat les seves.

No importava que sovint la realitat se li resistís o fins i tot li portés la contrària, com quan va assegurar que a Europa les fronteres eren immutables… i a les poques setmanes començaven a trontollar per la banda de l’est. O un altre cop que afirmà que calia deixar de banda per inútil la identificació entre llengua, cultura i país.

També va arribar a ser habitual de les tertúlies a la ràdio, compartint sovint micròfon amb un director adjunt de La Vanguardia i un diputat socialista. Si s’ha de fer cas de les prèdiques que feia, al seu costat els altres dos semblaven extremistes d’esquerra.

Sembla que darrerament està moderant el seu discurs i vol aproximar-se als nous corrents sobiranistes.


LA COLLA VELLA – 6) Vicenç Bisbe

VICENÇ BISBE

Fou a mitjans anys setanta, en una reunió plenària clandestina de l’Assemblea de Catalunya que es trobaren per primer cop Vicenç Bisbe i Horaci Mir. L’Assemblea, amb les seves històriques reivindicacions resumides en el famós lema de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, era l’organisme unitari per excel·lència a Catalunya els darrers anys de la dictadura franquista, i feia sessions plenàries quan i on podia, en un context de forta repressió que, malgrat tot, ja s’intuïa que formava part de les darreres alenades d’un règim agonitzant.

L’Horaci era el representant habitual del partit independentista per excel·lència i en Vicenç, que n’era militant de base, formava part de la delegació del Vallès Oriental. L’Assemblea funcionava així, amb representacions polítiques, territorials i també sectorials.

Aleshores en Bisbe donava classes de català, mal pagades per Òmnium Cultural, alhora que estudiava matemàtiques a la universitat. Més tard va treure’s també la carrera de magisteri.

Aquella reunió de principis del setanta quatre portaria cua. La policia va irrompre sobtadament a les dependències de l’església on tenia lloc i un centenar llarg dels assistents van ser detinguts i empresonats. Uns quants més, entre ells Vicenç, van poder fugir barrejant-se amb la gent que havia anat a missa. Després d’algunes trucades per tal d’alertar del que havia passat, quedà una bona estona aturat al carrer sense saber massa bé què fer i on anar, com si li sabés greu haver-se escapat.

Sembla que hom no es pot considerar progressista si no va patir la repressió del franquisme. I per això, el que no assegura que fou detingut en aquella ocasió dui que ho va ser amb motiu de la Caputxinada. I els més espavilats, a totes dues.

Amb motiu d’una de les primeres eleccions municipals, en què el partit presentà moltes candidatures, en Vicenç Bisbe anà de cap de llista pel seu poble. No va ser elegit regidor per poc, només li faltaren una cinquantena de vots. Per a sorpresa de molts companys, van aconseguir millors resultats altres partits de recent formació amb candidats que havien tingut escassa o nul·la participació en les lluites antifranquistes. En qualsevol cas i en aquella època, treure un regidor independentista en una població important del Vallès, encara que fos l’Oriental, hauria estat notícia de primera plana, de manera que el nombre de vots assolits fou considerat per la majoria de militants com un bon resultat. No així pel propi Vicenç, que estava convençut d’arribar a l’ajuntament i ho considerà un fracàs polític i personal. Però la seva vocació municipalista tindria ocasió d’exercir-la més endavant. 

Poc abans de la segona escissió, quan se n’anaren els contraris a la definició leninista del partit, Vicenç Bisbe tingué una llarga conversa amb un company de confiança. En ella li exposà la seva decisió de restar al marge dels dos sectors enfrontats, així com la seva intenció de dedicar-se a la política “seriosa”, “la que influeix de veritat en la vida de la gent”, va dir-li textualment. L’altre va interpretar, correctament com es veié després, que tenia vocació de polític professional, és a dir, que tenia poc a fer en un partit independentista revolucionari.

Després d’aquell dia, els companys li van perdre el rastre durant una bona temporada, fins que els sorprengué —relativament, val a dir-ho— la notícia que es tornava a presentar a les eleccions municipals, però en aquesta ocasió de número u en la candidatura del partit socialista.

Es demostrava així, efectivament, la seva clara vocació per la política entesa com a professió, entre altres coses perquè no és habitual ingressar en un partit amb centenars d’afiliats a la localitat i arribar a ser-ne el cap de llista en menys d’un any. Però la cosa no acabà aquí. Va guanyar les eleccions i exercí de flamant alcalde dues legislatures. De tant en tant la premsa es feia ressò de les seves actuacions, sovint polèmiques, com quan va voler fer de mediador en un conflicte laboral i encara ho espatllà més. En altres casos, tanmateix, tingué èxit i assolí força prestigi, sobretot arran d’una llarga lluita que mantingué amb el govern de la Generalitat per la reforma d’un barri heretat de l’antiga “Obra Sindical del Hogar”, que es trobava en un estat lamentable. Poc després d’això era nomenat vicepresident de la Diputació.

Quan ja havia pres possessió de l’alcaldia per segon cop, havent passat més de cinc anys, encara deia que mai no havia deixat de considerar-se independentista.

Els anys següents la seva estrella va anar declinant. El seu partit perdé l’alcaldia i ell esdevingué només un regidor de l’oposició, amb la qual cosa s’esfumà bona part del seu pes polític.

Va haver de tornar a l’ensenyament, cosa que li representà un trauma després de prop de quinze anys de dedicació exclusiva a la política “seriosa”.

Per les darreres notícies que se’n tenen sembla que ha tornat als orígens. Ara, a punt de jubilar-se, és un element destacat de l’Assemblea Nacional Catalana.


LA COLLA VELLA – 5) Raimon Besora

RAIMON BESORA

En Raimon era l’home tranquil per excel·lència. Ja podien passar coses gruixudes, que ell no perdia mai les maneres. El parlar occidental del seu Balaguer nadiu i que no ha perdut malgrat el temps que porta vivint a Barcelona, semblava fet a mida. Li acabava de donar aquell encant que seduïa tothom i per aquí és per on calia anar en compte, ja que podia convèncer els amics de fer coses exposades, com ara que li guardessin un paquet comprometedor.

Havia fet magisteri i va començar a exercir de mestre d’escola, però ho deixà de seguida perquè no li agradava la canalla. Demanà l’excedència i va col·locar-se de comptable en una petita empresa, però tampoc no hi durà gaire. Durant uns quants anys els seus coneguts el perderen de vista: havia tornat al poble per fer-se càrrec de l’explotació agrícola dels pares. Hi va voler introduir mètodes moderns per augmentar-ne la productivitat, però van ser un fracàs que el deixà entrampat per una bona temporada.

De nou a Barcelona, va guanyar unes oposicions al cos administratiu de la Generalitat que li va donar estabilitat laboral i econòmica com a funcionari. En canvi la seva vida afectiva va ser força més inestable. La seva primera dona, la Lluïsa, que havia aguantat molt i amb paciència exemplar, el deixà de manera sobtada. Malgrat els bons oficis dels amics de la parella no hi va haver res a fer. Ella deia que ja n’estava farta i ell que ja tornaria. Però no va tornar. Hi va haver moments que hauria merescut que li donessin un clatallot, per la seva fleuma.

Besora era un dels principals enllaços entre el seu partit i l’organització armada, tot i que és possible que la seva implicació hagués anat encara més enllà.

Els mesos i sobretot les setmanes prèvies a la separació de la parella foren de molta activitat a la Catalunya del Nord, amb reunions pràcticament cada cap de setmana. S’estava covant la ruptura que va portar a la dissolució del grup armat per part d’un sector majoritari dels seus activistes. Tenint en compte que en Raimon i la Lluïsa eren un matrimoni molt ben avingut i que ella devia estar al corrent de tot, no era gens estrany que se li fessin insuportables les absències del marit, sempre amb l’ai al cor per com podia acabar tot. I amb un Raimon que els diumenges tornava de Perpinyà a les tantes de la nit cada cop més depressiu, cosa insòlita en ell.

Després de la reunió definitiva del grup d’enllaç, Raimon Besora trucà els seus companys des de l’altra banda de la frontera per assabentar-los que s’havia acabat tot, que els partidaris de deixar les armes feien en aquells moments una roda de premsa en la qual tenien previst aparèixer amb la cara descoberta, i que en el decurs de la darrera discussió ja ningú havia esgrimit arguments polítics, com si només els interessessin ja les minses promeses d’indult que alguns parlamentaris havien negociat secretament a Madrid.

Aleshores, la seva preocupació no era tant la necessitat o no de la lluita armada d’alliberament, un tema que ja començava a plantejar-se, sinó el descontrol que hi hauria a partir d’aleshores. Estava convençut que apareixerien escamots autònoms, il·luminats solitaris o fonamentalistes de diferent signe, que podien fer molt de mal en diferents sentits amb accions incontrolades. Això, si personatges tant tèrbols com Carles Guinovart no s’apropiaven de l’herència del grup i de la seva evident tirada entre la gent jove, per embolicar encara més la troca.

És probable que aquestes opinions d’en Besora no estiguessin gaire allunyades de les dels seus antagonistes de Perpinyà. En cap moment va pensar, tanmateix, que estigués traint els companys o canviant de bàndol.

Tot plegat contrastava amb altres converses que havia mantingut en l’època que tot els semblava tan clar, quan teoritzaven sobre la lluita armada. Després d’haver exclòs la possibilitat d’un enfrontament directe entès com la lluita d’un exèrcit contra un altre, per la senzilla raó que no podien disposar d’arsenals i de capacitat operacional comparables als de l’estat opressor, arribaven a la conclusió que, amb tot, la lluita armada era necessària i possible. No veien aleshores que aquesta podia ser una manera ben inútil de sacrifici pel país, per part de molta gent valuosa. Més endavant, després d’algunes amargues experiències, Raimon arribà a qualificar la gent que agafava les armes com a egoistes integrals, perquè posaven la satisfacció dels seus impulsos i el seu gust pel risc per davant de l’interès de la pàtria.

També contribuïren a aquestes anàlisis tant crítiques les desafortunades accions armades dels bascos als Països Catalans, tant per la ingerència que representaven en la pròpia lluita d’alliberament com, sobretot, per l’estat d’opinió hostil que van generar en bona part del poble català contra les opcions polítiques independentistes.


LA COLLA VELLA – 4) Baldiri Batet

BALDIRI BATET

Baldiri Batet feia de llibreter a Vilafranca del Penedès, fins que un monopoli de llibreries sense cap altra vocació que no fos la de fer negoci, li va comprar la botiga i el va fer fora, malgrat la promesa de deixar-lo continuar com a encarregat. És probable que de totes maneres hagués hagut de tancar, perquè feia temps que hi perdia diners, però va ser molt lletja la jugada que li van fer. Sobretot si tenim en compte que la llibreria d’en Batet havia estat, durant anys, en dels focus principals d’activitats cíviques i culturals de la seva ciutat.

Tot i ser militant independentista, ell afirmava sempre que la llibreria estava al servei de tothom que fos demòcrata i antifeixista. Hi organitzava conferències, tertúlies i exposicions, s’hi muntaven festes populars… Molts dels dirigents polítics i veïnals vilafranquins, dels diversos partits, havien començat les seves activitats públiques al voltant de la llibreria.

La seva militància política va començar a casa d’en Frederic Castells, on va coincidir amb d’altres companys en xerrades clandestines de formació de nous militants, a principis dels anys setanta, quan feia poc que havia obert la llibreria. Explicava amb satisfacció que s’havia proposat tenir-hi només llibres en català. Si ara això resulta difícil, aleshores encara ho era més. Molt aviat va haver de fer les primeres concessions i, tot i així, la botiga sempre fou un negoci ruïnós. Clar que també influïa el caràcter d’en Baldiri, poc agressiu i escassament dotat com a venedor. Li havien robat molts llibres i tampoc no sabia dir que no quan algú li demanava descompte. Si a això s’hi afegeix que la comptabilitat no era precisament el seu fort i que es passava el dia llegint, parlant de les seves lectures i organitzant activitats no lucratives, heus aquí el retrat perfecte del millor llibreter i del pitjor botiguer.

Quan va quedar-se sense feina va passar una temporada dedicat al seu partit de sempre, organitzant els arxius de la seu de Barcelona i controlant la distribució de les publicacions. Solter, havia viscut amb la seva mare fins la mort sobtada d’aquesta. Aleshores va patir el que podia semblar una crisi, en perdre quasi de cop, als quaranta cinc anys, el treball de la seva vida i la persona que sempre havia tingut cura d’ell. Fos com fos, allò representà un canvi radical en molts altres aspectes, talment com si s’hagués deslliurat de quelcom que l’oprimia. La transformació fou fins i tot física. Sempre havia estat un home gros i en poc temps s’aprimà de forma ostensible. No se li havia conegut cap relació afectiva i a partir d’aleshores no va tenir aturador. S’ha casat dues vegades i, malgrat això, sempre ha tingut embolics per qüestions de faldilles. Però en cap d’ells la sang no ha arribat al riu.

Professionalment se’n va sortir força bé. Després d’intentar diversos treballs en empreses editores va donar un tomb espectacular a tot el que havia fet fins al moment aconseguint, no se sap com, ser contractat com a crític de cinema a les emissores de la Generalitat.

No ho feia pas malament, tot i que les seves crítiques no eren cap cosa de l’altre món. Però quan parlava tenia gràcia i queia bé a la gent. Davant la sorpresa de molts companys de militància per aquesta activitat, els explicava que sempre havia estat un estudiós del cinema i que en l’època daurada de la llibreria era l’impulsor d’un cineclub local. Era tan discret, que ningú de fora de Vilafranca no en sabia res. I és que els anys setanta certes activitats es feien amb molta discreció per esquivar la censura o la repressió. I els cineclubs eren una bona excusa per reunir-se i parlar de tot.

Com molts altres, ell també va anar relaxant la seva militància política, sense donar-se formalment de baixa. Hi ha un aspecte de la seva trajectòria que per si sol hauria merescut el reconeixement de companys i companyes, però, en canvi, degut a la seva peculiar manera de ser, ha passat pràcticament desapercebut. Durant quaranta anys s’havia ocupat d’organitzar la parada de llibres i material del partit a les Rambles de Barcelona, el dia de Sant Jordi. La història d’aquesta parada anual constitueix un reflex de com han evolucionat les coses; els primers temps s’hi venien llibres de tota mena i estava camuflada sota el paraigües d’una entitat cultural. A partir de l’any setanta-set ja va poder lluir una gran pancarta amb les sigles del partit i posar a la venda llibres i material propi. I els darrers temps sembla la parada d’un llibreter de vell, només amb les obres editades en aquella època. En Baldiri, que s’acaba de jubilar, sempre ha insistit a donar-li continuïtat, convençut que tornaran els bons temps, tot i que els seus companys creuen que és més aviat per raons nostàlgiques, ja que la resta de l’any no se li veu el pèl.

LA COLLA VELLA – 3) Conrad Baldó

CONRAD BALDÓ

Ningú no entenia com un home gris i tant poc engrescador podia haver estat líder de res. En canvi, Conrad Baldó portava anys encapçalant una destacable fracció del moviment independentista. Professionalment va començar de bancari, però ben aviat ho deixà per dedicar-se al periodisme. Va treballar a diversos mitjans fins la seva fugida a l’exili, l’any setanta dos, perseguit per la policia franquista arran de veure’s implicat en l’intent de creació d’un grup armat que no arribà a quallar. Es pot qualificar de temptativa romàntica, ja que tenia molt d’aventura personal, es feu a esquenes de la direcció política i responia més que res al gust per l’acció d’alguns elements poc reflexius.

De la Catalunya Nord estant, encapçalà la primera de les escissions que patí al llarg de la seva història el partit independentista per excel·lència, i va fundar una nova organització feta a la seva mida, ideològicament poc definida i amb una estructura organitzativa de caire més militar que no pas polític. Cal dir que en el context de l’obligada clandestinitat que en aquells anys havia de moure’s tothom i tot plegat, aquestes matisacions tenien escassa o nul·la repercussió exterior. En canvi, de dins estant, uns i altres les vivien amb extraordinari apassionament. Aquell trencament va representà d’alguna manera la pèrdua de la innocència per als homes i dones que havien iniciat l’excitant aventura de crear un partit modern inspirat en els moviments revolucionaris mundials de l’època, però que alhora feia seva l’herència del separatisme històric català.

 El bateig de foc en relació a aquella ruptura traumàtica va ser, per a molts joves militants, en un recital de Lluís Llach. Hi anaren una bona colla i, com era d’esperar, s’hi trobaren molta altra gent coneguda. Un dels tals, jove i fatxenda, que militava al nou grup d’en Baldó, va començar a malparlar davant d’ells d’en Miquel Fontanillas, un dels “pares” fundadors del partit. En sentir les coses que sobre ell deixava anar, no van poder estar-se de preguntar-li de què el coneixia, a Fontanillas, i què li havia fet. Resultà que no l’havia vist mai, només n’havia sentit a parlar. Vet aquí el resultat de l’obra d’en Conrad.

Uns quants anys després, tornat ja d’un exili no gaire llarg, els mateixos joves militants van haver de tractar-lo força, en una època d’acostament i de projectes comuns entre els dos partits -que finalment també acabaria de mala manera-. Per a molts, tot fou conèixer-lo personalment i trencar-se la imatge idealitzada que se n’havien fet, generalment en sentit negatiu, però idealitzada, al cap i a la fi. En veure’l imperfecte van trobar-lo més humà. En aquests casos, la relació que es conreà posteriorment potser no es podria definir com d’amistat, però sí de respecte mutu.

Els contactes entre els dos partits havien començat a principis dels vuitanta, quan els  independentistes tancats en presons espanyoles reclamaven insistentment la unitat de les forces polítiques que els donàvem suport. Al mateix temps, alguns col·lectius obrers radicalitzats, enfrontats als sindicats majoritaris, havien iniciat un apropament a l’independentisme i també demanaven més unitat. Tot plegat va fer que es formessin coordinadores i es comencessin a programar activitats conjuntes, superant reticències històriques i velles rancúnies personals. En aquest procés hi jugà també un paper important el col·lectiu d’advocats defensors dels presos, alguns dels quals eren alhora laboralistes i estaven vinculats als esmentats col·lectius obrers.

Aleshores tocà establir converses conjuntes amb un d’aquells grups, que feia poc havia protagonitzat una vaga molt dura en una coneguda empresa metal·lúrgica i que havia demanat l’entrevista. El resultat d’aquella trobada no fou tant bo com esperaven per culpa d’unes frases inoportunes deixades anar per un membre de la delegació dels dos partits, que no fou el mateix Baldó, però si un dels seus.

Un temps després tornaven a partir peres, entre mig d’una veritable trifulga que va tenir àmplia repercussió als diaris de l’època, sempre atents a tot el que fossin informacions negatives del moviment català d’alliberament nacional. Cal dir, de totes maneres, que es van donar situacions que sí que mereixien sortir a la premsa, però no a les pàgines de política, sinó a les de successos, com ara les agressions físiques que van patir alguns militant. Els governadors civils de torn es devien fregar les mans de satisfacció.

Quan s’enfadava tenia molt males puces i no controlava les paraules, s’embarbussa i se li posava la cara tota vermella. Això el feia una persona molt previsible pels que seguien de prop la seva trajectòria. Hi hagué una època que per tal de mantenir viva la flama de l’enfrontament entre els dos partits escrivia molts pamflets, on tergiversava les posicions contràries tot fent-ne una caricatura rebutjable per després, carregar-se-la. Un joc brut que no contribuïa precisament a l’entesa. I això en els temps de les bones relacions i dels intents de col·laboració.

 El principal mèrit de Conrad Baldó era alhora l’origen dels seus fracassos: la seva gran capacitat de fer coses. Si hagués estat un home menys actiu, potser hores d’ara l’independentisme encara no hagués triomfat, però si que probablement estaria més ben situat. Perquè en Baldó portava malastrugança. Tots els seus projectes i preses de posició fracassaven de manera estrepitosa. Tant era així que durant molts anys, quan destacava en alguna cosa o en algun sector, polític o no, començava a córrer la veu que allò no podia durar, que havent-hi en Baldó pel mig tard o d’hora havia de petar o fer figa.

Devia ser per això que cada cop se’n sentís parlar menys com a líder polític. Les darreres notícies d’ell com a figura pública el situaven de cap de redacció d’una nova revista d’història que era a punt de sortir. El sorprenent és que la revista encara s’aguanta.

 

 

LA COLLA VELLA – 2) Maria Asensio

MARIA ASENSIO

No se’n sabia pràcticament res de la vida privada de la Maria. Ni si era casada o soltera, si tenia fills, si vivia sola o acompanyada… Només que militava des de feia anys, que era treballadora com ella sola i que cada cop que el partit independentista havia organitzat actes o reunions a Castelló ella era l’encarregada de tot per tal que sortís com calia.

La Maria Asensio era una dona menuda però enèrgica, una energia que posava de manifest en ocasions comptades, quan era estrictament necessari. Sempre havia tingut més relació amb Barcelona que no pas amb València, especialment en l’època del seu acostament ideològic i personal a Claudi Creus, del qual va ser-ne la principal col·laboradora i sobre el qual fins i tot publicà un llibre apologètic. En alguns moments es remorejà que entre ells dos hi havia quelcom més que afinitat política, però d’això ningú no en tenia cap constància. Maria Asensio havia estat també, des de les primeres edicions, un puntal de la Universitat Catalana d’Estiu.

Estava ficada en totes les mogudes culturals de la comarca de la Plana, des de la defensa de la llengua fins la recuperació de danses populars d’aquelles contrades.

Només un cop se l’havia vista realment amoïnada. Fou l’any mil nou-cents vuitanta, arran d’una dura topada dialèctica entre Claudi Creus i Gonçal Neira, els dos companys que més admirava. Ella va jugar un paper fonamental en evitar que l’enfrontament acabés en ruptura. Encara que només fos per això n’hi hauria prou per qualificar-la de dona excepcional, perquè tant Creus com Neira no eren persones que a l’hora del debat se’ls pugui convèncer amb arguments sentimentals o amb bones paraules.

Sorprengué tothom quan, arran de la sortida del partit de Mònica Ors, es feu càrrec de la direcció del sector anomenat de lluita feminista. La Maria no havia destacat precisament per les seves conviccions feministes. En realitat tots pensaven que no en tenia. En canvi, des d’aleshores s’hi dedicà amb entusiasme, redactant alguns dels articles més contundents que havien aparegut mai sobre el tema a la revista del partit. La seva tesi més concurrent fou que la lluita per la igualtat de sexes era mal vista pels homes revolucionaris perquè hi intuïen una pèrdua de privilegis.

En una altra ocasió denunciava errors d’apreciació en molts homes i dones consistents en creure que la lluita per l’alliberament de la dona és un problema específic i no vinculat a la lluita política i social. Acusava de desarrelats els sectors feministes que pensaven què podien fer una lluita al marge, amb la qual cosa es guanyà la crítica d’aquests grups. Ningú, però, fou capaç de rebatre-li els arguments, com quan escrivia que les dones no podien quedar al marge de la història de la societat en què viuen, ni combatre-la com si fossin elements marginals.

En aquesta època va obrir una llibreria feminista a Castelló amb l’objectiu que fos un centre d’activitats i de recolzament del moviment. Per part de molta gent, fins i tot de companys seus del partit, la iniciativa va ser acollida amb recel. Toleraven què hi hagués llibres feministes, però els era més difícil d’acceptar una iniciativa tan radical, almenys per l’època. El projecte de Maria no era que la dona participés de la cultura, sinó que creés la seva pròpia cultura. Una proposta massa ambiciosa o massa agosarada per a una ciutat com Castelló de la Plana, amb predomini de l’element conservador. Al cap d’un parell d’anys va haver de tancar per raons econòmiques.

Si en algun indret, tanmateix, van agrair el fet que Maria Asensio plegués de llibretera, que es deslliurés d’aquest compromís tant absorbent, fou a l’administració de la Universitat Catalana d’Estiu, que s’havia ressentit de la seva absència. Estem parlant de principis dels vuitanta. Aquells anys, una forta crisi d’identitat de l’UCE feia perillar fins i tot la seva continuïtat. No era només la nova situació generada per la transició política a l’Estat espanyol, la causant del daltabaix. Es van afegir divergències entre els organitzadors del nord i sud de la frontera estatal, un considerable caos organitzatiu, el poc rigor en la despesa i la improvisació generalitzada. La reincorporació de la Maria a les tasques preparatòries de l’edició del vuitanta-dos va servir per posar ordre i professionalitat a la convocatòria d’aquell any. No es pot dir que l’UCE se salvés gràcies a ella, però és evident que la seva manera de ser i d’actuar va contribuir decisivament a la continuïtat d’un fòrum importantíssim per al projecte d’unitat nacional, l’originalitat del qual consisteix en equilibrar l’espontaneïtat i l’antiacademicisme amb uns continguts d’alt nivell cultural i científic i amb una filosofia i una ètica molt clares. Tot, tanmateix, necessitat d’una organització seriosa.

 

LA COLLA VELLA · 1) Agustí Amell


Era apreciat, l’Agustí, tot i la seva incomprensible vocació de buròcrata i el tuf que feien els seus cigars. Sempre havia semblat un xicot feble, físicament parlant, amb predisposició a les malalties més terribles, tot i que ningú no recordava haver-lo vist mai malalt. Devia ser el seu aspecte, tant pàl·lid i escanyolit, el que produïa aquesta sensació.
A mitjans anys setanta va participar en alguns festivals de música folc. Militava a les joventuts del partit independentista per excel·lència d’aleshores, tocava molt bé la guitarra i cantava de forma força digna. Després es va pelar quasi al zero, però en aquella època lluïa una bona mata de cabell. I sempre rodejat de noietes que l’idolatraven.
El cas és que no va seguir amb la música, on podia haver florit, tot i que abans de deixar-ho gravaria, a instància dels companys, una maqueta amb cançons revolucionàries i patriòtiques, còpies de la qual es venien a les parades. No era el que es podria dir un teòric, però en canvi escrivia força bé sobre qüestions de política quotidiana i per això s’encarregà, durant bastants anys, de coordinar la revista del seu partit, on feia també la crònica d’actualitat. Això succeïa poc després que molts dels militants que eren escriptors professionals haguessin començat a trobar-li gust a la ficció literària i s’anessin deslliurant del pes de la teorització política, quan no de la militància, deixant les tasques intel·lectuals de l’organització en mans més inexpertes. També va coincidir amb el decantament del partit cap a posicions més radicals, com ara l’acceptació teòrica de la legitimitat de la lluita armada d’alliberament, posició que aleshores l’Agustí també defensava.
Així com políticament no era gaire brillant, com a persona es feia estimar, potser per aquella imatge de xicot desemparat, accentuada pel fet de viure tot sol. Al llarg dels anys de militància no va faltar mai qui li posés el plat a taula o li rentés la roba, generalment famílies benestants properes al partit.
A principis dels anys vuitanta ja havia escrit força sobre el món casteller, esdevenint amb el temps un dels seus millors divulgadors. D’ell fou la idea de fer de la difícil construcció castellera anomenada “cinc de vuit amb l’agulla” el símbol del moviment independentista català. Les raons d’aquesta pensada, que no es cansava mai de repetir, eren les següents: “La base o pinya, formada per molta gent, com més millor, representa el poble català conscient, el qual fa possible la construcció, li dóna estabilitat i fa de coixí en cas de caiguda. Els diferents pisos (dosos, terços, quarts,…) són els grups organitzats (partits, sindicats, …) que aixequen el castell des de posicions cada cop més compromeses, recolzats en la pinya, però també entre ells, en un difícil equilibri fet a base de sacrificis i renúncies, esforços i recolzaments mutus en bé del projecte global. L’arribada al cim de l’acotxador i l’anxeneta representa la culminació dels ideals que han fet possible tot aquest esforç col·lectiu, però també és el símbol de la joventut, de les immenses possibilitats de futur que s’obren amb la independència”. Finalment hi havia l’agulla, també anomenada pilar al mig. Segons l’Agustí d’aleshores, representava l’organització armada, una construcció independent sorgida directament de la base, però protegida en el seu ascens pels sectors polítics organitzats. (Arran de la seva marxa del partit i d’haver assumit uns plantejaments de caràcter més pacifista, l’agulla va desaparèixer del seu model simbòlic, restant només el cinc de vuit).
També, producte de la imaginació desbordant de l’Agustí, fou la versió independentista del monument barceloní a Francesc Macià, el de la plaça de Catalunya. El considerava una imatge perfecta del tou nacionalisme que governava i encara governa Catalunya. La interpretació que feia d’aquella escultura de Subirats, que representa el Principat en forma d’escala invertida, és que amb la política oficial de la Generalitat, els catalans vivim una situació esquizofrènica: ens han volgut fer creure que anem cap amunt, nacionalment parlant, quan en realitat baixem, davallem en quasi tots els terrenys.
L’Agustí Amell va sorprendre tothom quan aprofità l’escissió de l’any noranta per deixar el seu partit de sempre, ell que semblava immune a aquestes sotragades. Sembla que el seu abandó fou degut en gran part a la tensió psicològica que va patir en adonar-se, abans que ningú, de les activitats econòmiques fraudulentes d’en Guillem Deulofeu, aleshores tresorer de l’organització, a qui probablement no va denunciar per l’amistat que els unia, però també per la seva situació personal de dependència respecte de la família Deulofeu, que el tractava com un fill. Potser també hi contribuïren altres factors, com ara el famós desencís o el cansament personal, o qui sap si voler prosperar políticament… com així va ser en apuntar-se a un partit dels grans i arribar pocs anys després a diputat.
Fins i tot podria haver-hi contribuït el procés de construcció de la unió europea, que en un moment determinat va fascinar molts nacionalistes catalans fent-los creure que seria una manera de reduir el pes dels estats, fins que s’adonaren que no era així i que la tenalla espanyola ens seguiria estrenyent com sempre.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.