DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

Arxiu de la categoria: LA COLLA VELLA

LA COLLA VELLA – 28) Manel Miralles

MANEL MIRALLES

Ideològicament, Manel Miralles havia estat sempre una mica inconcret, per no dir cagadubtes. Potser per compensar-ho, era un militant treballador i fidel. Va ser escollit membre del comitè central del partit independentista per excel·lència més per qüestions geogràfiques que per mèrits personals; resulta que durant força temps fou l’únic afiliat que hi havia a la comarca del Vinalopó Mitjà. Reglamentàriament no hi podia ser, al central, ja que calia un mínim de dues cèl·lules a la comarca perquè això fos possible, però s”havia acordat fer unes quantes excepcions amb la finalitat que no hi hagués grans zones del país sense representació.

A més, Miralles era considerat un històric, perquè havia entrat a militar només implantar-se el partit al sud, mentre estudiava Magisteri a València. Home de fidelitats personals i a prova d’escissions, va ser sempre un seguidor fervent d’en Gonçal Neira, fins i tot en moments de tensió entre tots dos, com quan Gonçal estigué a punt de proposar la seva expulsió arran d’una tèrbola història amb una alumna, que va transcendir en arribar als tribunals.

La cosa va acabar bé, ja que fou declarat innocent. És probable que tingués raó i que tot fos una calúmnia producte de l’enrabiada d’una noia frustrada, però als que el coneixien no els va estranyar això que li va passar. Per fer de mestre a canalla de tretze o catorze anys cal tenir molta personalitat i saber-se imposar, si no, se’t rifen. I Miralles seria molt eficient en una oficina, fent de buròcrata, però costava imaginar-se´l de mestre, sent com era una mica figa tova. Potser fou per intentar millorar aquesta faceta del seu caràcter que s’acostà als psicoestetes… A partir d’aleshores aparegué amb un look post-modern que no li esqueia gaire. El canvi fou degut a la influència de les idees psicoestètiques aplicades a la seva imatge personal.

Amb el temps va anar relaxant el compromís militant. En canvi no va faltar mai a la cita de les diades, els aplecs i les concentracions patriòtiques. Ningú no sabia com s’ho feia per agafar-se dies de festa, però no es va perdre cap Onze de setembre a Barcelona, per molt que caigués entre mig de setmana. Fa pocs anys fou un dels detinguts de la Diada. I va tenir sort… Els dos dies que romangué tancat eren dissabte i diumenge. I, a sobre, no es van presentar càrrecs contra ell. Quan ho explicava, a la sortida del jutjat, els seus interlocutors es petaven de riure. Estava tant amoïnat per la por que no transcendís la notícia de la detenció, que en la declaració davant del magistrat va proclamar la seva innocència amb l’argument de l’edat i dels seus cabells blancs, per demostrar que l’havien agafat per error i que una persona respectable com ell no podia ser confós amb una colla de jovenets eixelebrats. El cas és que va convèncer al jutge, potser pel fet que tots dos eren originaris de la mateixa comarca, més que no pas per la seva capacitat dialèctica.

Als inicis de la transició, quan vivia a València, havia tingut un altre moment de glòria en encapçalar la resposta dels estudiants progressistes de la ciutat davant la campanya iniciada per un diari provincial en el sentit que calia canalitzar les inquietuds socials dels universitaris cap a la beneficència. Tot començà per una esperpèntica carta al director en el mateix sentit. L’esmentat rotatiu ho va assumir com a propi amb arguments que semblaven extrets del nacional-catolicisme més tronat, amb advertiments dels mals que podien esdevenir si els estudiants anaven pel mal camí de la política i del catalanisme.

La resposta de Miralles i els seus companys consistí a ressaltar els aspectes ridículs de tot plegat, amb paròdies teatrals, murals informatius i intervencions en altres mitjans de comunicació. El diari s’adonà aviat que estava aconseguint l’efecte oposat al pretès i ho deixà córrer. Sembla que van aprendre la lliçó, perquè les següents campanyes que va endegar contra la intel·ligència dels valencians, foren més ben orquestrades. Alguna d’elles va aconseguir fer mal de veritat.

?

LA COLLA VELLA – 27) Horaci Mir

 HORACI MIR

Aquell cop el comitè central es reunia a Barcelona. Havia de ser la darrera reunió clandestina, ja que segons les notícies que els havia fet arribar Climent Martí, era imminent la inscripció del partit al registre oficial. Però aquest dia el tema estrella de les converses no va ser la legalització, sinó un altre de ben diferent. Poc abans, una càrrega explosiva havia provocat la caiguda una torre d’alta tensió prop d’Igualada i l’acció acabava de ser reivindicada per un desconegut Exèrcit Català d’Alliberament. Tot i que no figurava a l’ordre del dia, el tema de la bomba i l’autoría de la seva col·locació va sorgir ben aviat entre els reunits. L’Horaci Mir, a qui anomenaven Lenin pel seu aspecte físic, quasi calb i amb barbeta, així com per la contundència i dogmatisme dels seus plantejaments, era qui es mostrava més satisfet per la notícia. Segons ell, fos qui fos aquella gent, ja era hora que algú tingués prou pebrots per rellançar la via armada. Deia que el franquisme reformat que governava a Madrid podia arribar a assimilar fins i tot l’existència de partits independentistes, però allò que no integraria mai era la lluita armada revolucionaria d’alliberament.

Pocs mesos després d’aquella reunió, el desembre del setanta set, al despatx d’un administrador de finques barceloní, es trobaren Castells i Fontanilles per contractar el lloguer del primer local. Vist en perspectiva pot semblar un pèl exagerat, però en aquell moment estaven emocionats. En menys d’un any havien passat de la clandestinitat a disposar d’una seu pública amb rètol al balcó i tot.

Cal dir, però, que al partit no havia unanimitat sobre allò d’obrir local. Un sector minoritari encapçalat per Horaci Mir hi estava en contra per raons tàctiques i estratègiques. Eren els mateixos militants que ja s’havien oposat a la legalització tot argumentant que acceptar com a bona la legislació de l’estat opressor espanyol era trair els principis i posar en mans de l’enemic informació interna que podia ser utilitzada en contra seva.

Constituïen arguments de pes que havien provocat un intens debat, però que finalment quedarien en minoria davant de l’entusiasme un xic infantil que sentien molts davant de la nova situació i de les perspectives de creixement que s’intuïen. Alguns havíem arribat a pensar i a dir que en qüestió de pocs anys estarien en condicions de guanyar unes eleccions i governar a Catalunya. Ja es veien proclamant la independència des del balcó del Parlament.

Finalment, Horaci Mir s’encomanà també d’aquella il·lusió tan poc científica, ell que s’havia ventat sempre d’aplicar el mètode científic a les seves anàlisis. Per aquesta època, teoritzava també al voltant de la necessària implantació al nostre país de la dictadura del proletariat, ‘sinònim de democràcia obrera’, aclaria tot seguit.

Va anar perdent el protagonisme inicial però aguantà al partit fins l’any vuitanta, en què es donà formalment de baixa després de posar verds els companys en un article publicat a la revista Canigó, on acusava l’organització de reformista i antiobrera. La sorpresa fou quan, deu anys després, reapareixia com a articulista d’opinió a diferents diaris, defensant punts de vista diametralment oposats als seus anteriors, titllant d’obsoleta la lluita de classes, fent dures crítiques a l’independentisme més combatiu i elogiant la participació en les que ara anomenava institucions democràtiques.

Aquesta conversió va tenir la seva recompensa. Va ser diputat al Parlament, on feia de propagandista de l’anomenat independentisme tranquil, aquell que, segons ell mateix deia anys abans, és tant inofensiu que podia ser perfectament integrable pel sistema. Va esdevenir un professional de la política.

 

 

 

LA COLLA VELLA – 26) Bartomeu Mercadé

BARTOMEU MERCADÉ

La primera vegada que va destacar públicament fou a l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà, l’any 1977. Mercadé duia una bandera anarquista i destacava de la resta d’ocupants no només per això sinó també per l’abundant i arrissat matoll de pèl ros que decorava el seu cap. Aquesta presència tan cridanera va fer que la guàrdia civil, cada cop que intentava desallotjar els ocupants el prengués pel cap de colla i s’adrecés a ell a l’hora d’amenaçar o de negociar. Així fou com esdevingué portaveu de l’acció i com començà a adquirir el carisma que el faria tant popular anys després, ja integrat plenament a l’independentisme.

D’haver anat les coses d’una altra manera, Bartomeu Mercadé probablement hauria arribat molt amunt en la política del país. De formació autodidacta, va esdevenir un bon teòric i els seus escrits foren sovint aportacions fonamentals, sobretot els que enviava des de la presó i durant els primers anys d’exili. Alguns d’ells no han perdut la seva vigència malgrat el pas del temps, com aquell que va adreçar al congrés constituent del front popular patriòtic i que deia, entre altres coses: “…El front que avui neix fa seva l’herència i pren el relleu de tots aquells moviments nacional-populars (des dels Remences, Forans i Agermanats, Maulets i Angelets… fins als Rabassaires, l’anarco-sindicalisme i el marxisme nacionals, la resistència contra el franquisme i el nazisme…) que en cada moment històric han sabut donar una resposta clara i contundent contra l’opressió i la injustícia i que s’aixecaren en armes quan calgué”.

Quan decidí incorporar-se a l’organització armada creà una xarxa de col·laboradors externs, element indispensable, deia, per tal de preparar correctament les accions des de la clandestinitat. Per això va triar els companys que considerava més segurs, però tot i així a alguns d’ells els semblà una temeritat.

No es va tornar a saber res d’ell fins que arribà la notícia de la seva detenció, dos anys després. Aleshores li atribuïren un bon nombre d’accions armades, cosa que li va representar una condemna de més de vint anys de presó.

Arran d’aquest fet i de les notícies de premsa que informaven de la seva militància política -de fet no s’havia donat mai de baixa del seu partit-, el comitè executiu va haver d’aprovar cuita i corrents una resolució d’aquelles que no poden constar en acta. L’acord era que quan un militant decidís passar a l’acció armada hauria d’abandonar prèviament la militància política.

De la presó estant i en resposta a una campanya que havien encetat alguns col·lectius comarcals proclamant la seva innocència, els deia: “…Accepto molt agraït tots els esforços de la gent solidària, però de cap manera puc acceptar que per a la defensa es desprestigiï la lluita. No sóc un pobre noi que, tot i ser innocent, ha patit tortures. Vull una defensa política, no humanitària”.

La sorpresa saltà en ser posat en llibertat quan encara no havia complert ni una quarta part de la condemna. Ningú, començant per ell mateix, n’entenia els motius, però no s’entretingué a esbrinar-los: l’endemà ja era a l’altra banda de la frontera. Quan es va saber que l’havien alliberat per error ja no es trobava a l’abast de les autoritats espanyoles. A partir d’aleshores va portar una vida semi clandestina fins que després d’un parell de curtes estades a presons franceses va obtenir el permís de residència a la Catalunya Nord. Els tres o quatre anys següents va fer acte de presència a la Universitat Catalana d’Estiu, en mig de l’expectació general i d’una vigilància més barroera que discreta per part de la policia francesa.

En aquesta època, a banda de textos polítics va publicar també alguns llibres de divulgació turística i cultural sobre diverses zones dels Països Catalans. Resultava sorprenent, per exemple, el seu coneixement de les Illes o de l’Alguer, tenint en compte el forçat aïllament en què es veia obligat a viure. I és que viatjava sovint per qüestions de feina, fent-se passar alguns cops per turista francès. Ho feia per tot arreu menys pel Principat, on era massa conegut.

A principis dels noranta va donar cobertura teòrica a la disolució de l’organització armada per part d’un sector majoritàri dels seus militants.

Aquell mateix any, els promotors d’aquesta iniciativa van fer-ne un acte informatiu a l’UCE de Prada. En acabar, Bartomeu Mercadé es va sotmetre, en companyia d’uns polítics, a una sessió fotogràfica per a la premsa. Però semblava com si no s’hi trobés gaire a gust, com si no li acabés de fer el pes tot aquell muntatge propagandístic.

La tardor següent, sense que n’hagin trascendit els motius, ho deixà tot, la feina, la militància, la casa on vivia… traslladant-se amb la seva companya a una masia mig perduda del massís del Canigó.

 

LA COLLA VELLA – 25) Sergi Martorell

SERGI MARTORELL

La impressió que donava Sergi Martorell als que el coneixien era la mateixa d’aquells estudiants universitaris que, a la facultat, se’ls veu sempre solitaris i només procuren conrear bones relacions amb els professors.

El seu nom començà a sonar amb força arran del sorgiment dels primers conflictes al si de l’independentisme combatiu. La direcció nacional del front popular patriòtic, de la que formava part en representació del sindicat d’estudiants, estava dividida pràcticament al cinquanta per cent i ja s’ensumava un trencament. Sergi Martorell encara no s’havia pronunciat, cosa habitual en ell, per cap dels dos sectors enfrontats.

D’una banda hi havia els partidaris de mantenir el paper dirigent del partit com avanguarda del front ampli; de l’altra els qui preconitzaven què els partits ja no tenien raó de ser i que s’havien de diluir dins l’organització de masses. Entre aquests darrers hi havia fins i tot militants destacats del propi partit implicat, així que al seu si l’enfrontament hi era per partida doble.

Martorell va sorprendre tothom quan es decantà per la postura continuista, de l’avanguarda, en detriment de la que resultaria majoritària al si del propi sindicat d’estudiants. A partir d’aleshores s’hagué de sentir dir de tot: que si era un submarí del partit, que si s’havia venut, etcètera. Fins i tot va patir algun intent d’agressió. Quan, poc temps després, es consumava el trencament de la direcció nacional del front, el seu vot va ser fonamental per donar legitimitat a la majoria encapçalada per la gent del partit. La reorganització posterior d’aquest organisme li adjudicà un important paper polític. No en va fou durant un temps l’únic independent que hi havia a la direcció.

En aquesta època havia acabat la carrera de biologia i començava a fer passos per aconseguir entrar de professor ajudant a la mateixa facultat.

També per les mateixes dates s’havia produït la desarticulació i detenció d’un escamot de l’organització armada, el que segons la policia duia el nom de “Jaume Compte”. Per a sorpresa de tothom resultà que un dels detinguts, a qui s’acusava de ser-ne el cap, no era altre que Carles Guinovart, l’ex militant del partit que pocs anys abans s’havia donat de baixa de mala manera i amb alleujament per part dels companys, ja que era persona conflictiva i busca raons. El fet que ara reaparegués com a element destacat de l’organització armada deia molt poc en favor d’aquesta, però les anàlisis públiques que se’n feren no reflectien la desconfiança i el desencís que havia provocat la notícia. Es vivia encara sota la síndrome del model basc, segons el qual l’organització política estava subordinada a la militar i no se la podia qüestionar sota cap concepte.

Aleshores, Sergi Martorell tornà a sorprendre tothom en voler assumir personalment la direcció de la campanya de solidaritat amb els detinguts, en especial amb Carles Guinovart. Les campanyes de suport als patriotes empresonats acostumaven a tenir un bon rendiment polític, ja que propiciaven l’acostament cap a l’organització de nous sectors i persones independents. Per tal que la campanya fos efectiva calia un contacte fluït entre la gent tancada i la que des de fora es movia per ells. I per aquí va ser on la cosa començà a complicar-se de nou.

Molt aviat, en Guinovart tornà a posar en evidència la seva personalitat, força intrigant. No tenia altra cosa que fer que enviar cartes a tort i a dret, en les que barrejava el seu afany de dirigir l’acció política amb acusacions de tota mena contra companys als que volia desprestigiar o que podien qüestionar el seu pretès lideratge. La immaduresa política de molts dels receptors d’aquelles cartes, en general gent molt jove o de poc criteri, els portava a creure que allò que llegien anava a missa, només pel fet de venir de la presó. A qui sabia que no li farien l’efecte desitjat, ja no li escribia.

Així fou com s’anà generant una nova situació conflictiva, de malestar intern, que a la llarga havia de degenerar en un nou trencament, aquest cop encapçalat per Sergi Martorell i inspirat per Carles Guinovart.

 
 

LA COLLA VELLA – 24) Jordi Martí

JORDI MARTÍ

Tota la vida, com aquell que diu, Martí havia estat el responsable de la política sindical del partit independentista per excel·lència. Aquesta semblava ser una de les tasques més frustrants i desagraïdes que li podia caure a un militant. En vint-i-cinc anys s’havien produït pel cap baix vuit o deu intents de construir el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans. Tots ells acabarien com el rosari de l’aurora.

Plantejat com una alternativa estructural i nacional al sindicalisme reformista i espanyolista, les temptatives de construcció del sindicat català no van reeixir pel desinterès de bona part del moviment independentista en general -i de la pròpia militància- envers aquest front de lluita, per la poca implantació en els nuclis obrers industrials i per les discrepàncies entre els col·lectius de treballadors que havien de ser la base de l’organització, la majoria d’ells d’àmbit geogràfic o sectorial restringit, o amb escassa consciència de classe.

Tots aquests factors junts feien què persones com en Jordi Martí haguessin de batallar sense treva no només contra condicionants externs pràcticament insalvables sinó també contra la indiferència dels companys i les travetes de grups teòricament afins. Així, es donava la paradoxa que mentre amb aquests grups li calia mantenir debats interminables que no conduïen a res, quan plantejava el tema a les reunions del partit la qüestió s’enllestia en pocs minuts per passar a tractar altres temes més “interessants”, com ara la situació dels presos o la lluita per la llengua.

En Jordi, malgrat tot, encara resisteix. Fa angoixa enumerar el cúmul de desgràcies que li va comportat aquesta obstinació seva, d’altra banda admirable. Martí és la classe d’heroi anònim, o d’antiheroi que, si hi hagués justícia al món hauria rebut els màxims reconeixements. Va deixar una feina segura per tal de ser l’alliberat de l’embrió de sindicat, en un moment que aquest semblava agafar força. Això li va comportar una sensible disminució d’ingressos i una precarietat laboral que encara arrossega. Va tenir greus problemes familiars, amb una companya molt soferta però amb uns fills que li van perdre molt aviat el respecte, que anaven a la seva i que ni tan sols sap on paren. Arran d’aquests fets, va patir una depressió que el mantingué de baixa i amb tractament psiquiàtric durant una temporada.

Després de la darrera escissió que afectà el partit, va voler desvincular el projecte sindical de les oscil·lacions polítiques, de manera que va proposar separar totalment el sindicat, per la qual cosa també es donà de baixa com a militant. Després de tants anys, encara persisteix en l’intent, tot i que no ha aconseguit superar el nombre d’afiliats que hi havia aleshores. Edita regularment un butlletí informatiu.

Va presentar-se, fa pocs anys, a les proves de majors de vint-i-cinc anys per tal de fer la carrera de Dret. Però no se’n sortí i ho deixà córrer.

 

LA COLLA VELLA – 23) Climent Martí

CLIMENT MARTÍ

És una persona molt apreciada a Xàtiva, on encara viu. Potser tant com Raimon, fill il·lustre de la ciutat màrtir de la Guerra de Successió. Climent és advocat, molt bon advocat, però també un excel·lent escriptor en hores lliures. I encara tenia temps per militar a l’independentisme, tot i que a la seva manera tranquil·la i sense estridències. Probablement molts dels que el coneixien es devien quedar de pedra si mai se’n van assabentar.

Estigué sol durant un temps en la seva militància, fins que va convèncer el seu amic Gonçal Neira d’acompanyar-lo i donar un impuls a l’independentisme a tot el País Valencià.

Com advocat, Climent Martí tenia molts bons contactes a Madrid. Això facilità els tràmits de la legalització del primer partit que es declarava sense embuts d’alliberament nacional. Per cert, allò d’inscriure’l al registre espanyol no va caure gaire bé a altres grups, que ho van retreure durant força temps. Fins que tothom va passar per la finestreta. A partir d’aleshores no se’n parlà més.

Sempre havia estat una persona incisiva i amb acusat sentit de l’humor. Però el seu era un humor fi, intel·ligent, que es manifestava en ocasions molt comptades, sobretot quan se les havia de veure amb aquells interlocutors que es creien sempre en possessió de la veritat. En aquestes ocasions acostumava agafar els arguments contraris i portar-los fins les darreres possibilitats lògiques, cosa que comportava en la majoria dels casos reduir-los a l’absurd. Un exemple clar fou la següent argumentació, quasi profètica, en resposta a un dogmàtic que l’havia interpel·lat després d’una conferència:

“Certament coincideixo amb vostè que les conquestes socials de l’anomenat estat del benestar foren en bona part resultat de la por del sistema capitalista a perdre la guerra enfront del comunisme. Van ser concessions, per tant. La caiguda dels règims socialistes de l’est, que ha representat la fi de la utopia comunista, comportarà, per lògica, que el capitalisme perdi el temor i ens mostri el seu veritable rostre. De manera que si en el primer món volem mantenir l’estat del benestar, hem de fer el possible per tal que a altres països, no als nostres, és clar, tornin a imposar-se règims comunistes forts i com més inhumans millor. Així tornarà la por al cos dels capitalistes i aconseguirem que facin noves concessions”.

Quan Climent va assolir un protagonisme inesperat a tot el país fou en fer-se càrrec de la defensa dels interessos d’un col·lectiu important d’afectats per la pantanada de Tous. Tot va ser una mica producte de la casualitat. Arran dels successius ajornaments del judici hi havia descontentament amb els lletrats que duien el cas. Joan Genovés ho comentà en un acte públic i algú deixà anar que aquell era un cas per a Climent Martí. Al cap de poc, ja era cosa feta.

En un aplec del Puig, comentava que aquesta nova feina l’havia obligat a deixar momentàniament la literatura, la seva altra passió. Tanmateix no devia deixar-ho del tot, perquè uns mesos després va guanyar un premi a Girona amb una novel·la sobre els estralls humans de les inundacions a la comarca de la Ribera, inspirada en l’experiència de Genovés.

Climent era un dels que amb més claredat i contundència va defensar sempre la unitat del català, cosa que li comportà més d’un ensurt, com quan una nit li van cremar el cotxe. També va patir un atac força pintoresc per part d’algú o alguns que només es podien qualificar de desorientats: la façana de casa seva va aparèixer un dia plena de pintades que deien “nació valenciana”, “no a Espanya, no a Catalunya” i coses semblants. Ell ho interpretà com el resultat previsible del caos mental creat per la paranoia en què viu el País Valencià, fomentada pels opressors espanyols i els botiflers que els donen suport. Però també atribuïa bona part de la responsabilitat a les institucions i la gent de la Catalunya central, per la seva actitud inhibicionista. En Martí opinava que si bé al País Valencià hi havia molts blavers, a Catalunya encara n’hi havia més.

 


LA COLLA VELLA – 22) Pau López

PAU LÓPEZ

Va arribar a l’independentisme fa molts anys procedent d’una organització d’extrema esquerra més aviat espanyolista. Sempre fou un militant fidel, disciplinat i anònim. Probablement no hauria destacat especialment i avui no el recordaria pràcticament ningú si no fos perquè fou protagonista d’un muntatge policíac que quasi li costa la vida.

Estava passant una època de salut delicada, amb problemes respiratoris que el mantenien de baixa laboral a les instal·lacions esportives on treballava en tasques de manteniment. Fou detingut i empresonat sota l’acusació de col·laboració amb banda terrorista. Tot perquè en un escorcoll a la seu del partit havia aparegut un paquet d’exemplars del butlletí de l’organització armada. L’estada a comissaria i als jutjats fou dramàtica. S’ofegava en els interrogatoris i van haver de dur-lo dues vegades a urgències. El fet que li toqués a ell semblava una casualitat. Era sol al local quan la policia va fer la “troballa”. L’afectat podia haver estat qualsevol altre company. En canvi, Pau López no opinava el mateix; estava convençut que fou triat per la seva trajectòria revolucionària. Deia que podien haver entrat en qualsevol altre moment, però que van fer tot el muntatge perquè hi era ell.

Fos com fos, la policia espanyola va voler demostrar dues coses: que la lluita antiterrorista era efectiva i que les organitzacions polítiques estaven implicades directament en accions violentes. D’aquesta manera es pretenia neutralitzar l’independentisme en un moment de màxima efervescència.

Mentre fou als calabossos de la comissaria el tenien en una cel·la individual. Només el treien per interrogar-lo, a crits i a hòsties. Va rebre de valent a base de mètodes que no deixen senyal. Tot i així, ell sempre va restar-li importància: deia que altres, abans i després que ell, havien patit tortures pitjors.

Un cop a Madrid, als soterranis de l’Audiència dita Nacional, en Pau va patir una greu crisi respiratòria. Foren moments molt difícils. Volia demanar ajuda però no podia ni respirar. I molt menys parlar. Afortunadament, en una altra cel·la hi havia tres militants bascos que de seguida s’adonaren del què li passava i començaren a cridar. Finalment va aparèixer un guàrdia amb posat amenaçador i gesticulant perquè callessin. Costà fer-li entendre que hi havia una persona molt malalta que necessitava assistència urgent. Va haver d’avisar encara un altre vigilant abans no obrissin la porta. En Pau no es podia moure i, per tal de no haver-lo d’ajudar ells, ordenaren a un dels bascos que ho fes. Després encara els tocà esperar una bona estona, asseguts tots dos al terra, a la porta d’una mena de dispensari tancat, controlats de prop pels guàrdies fins que arribà una dona que devia ser metgessa o infermera. Un cop a dintre tampoc no fou gaire millor. Aquella dona semblava no creure’s que la cosa anava seriosament. Amb tota la parsimònia i amb to burleta li preguntava al Pau on li feia mal.

Quan, finalment, va veure que se li moria, la dona semblà adonar-se de la situació. Va posar-se molt nerviosa i ordenà que avisessin una ambulància. Poc després en Pau tornava a ser camí d’urgències. El jutge es va haver de traslladar a l’hospital per prendre-li declaració i enviar-lo, poc després, a la presó de Carabanchel.

Un cop al centre penitenciari encara li tocà passar algunes estones més de forta tensió. A  mitja tarda, assegut en un racó de la galeria i amb posat de total desesperació, explicava als bascos, que l’havien reconegut, que els veïns de cel·la volien enviar-lo a la llitera més alta i no tenia forces ni per pujar-hi. Després de moltes gestions d’aquests amics accidentals, van aconseguir que l’enviessin a l’infermería, d’on ja no es va moure fins que ens van deixar en llibertat provisional.

A partir d’aleshores es va haver de medicar de forma permanent. Ha seguit militant com el primer dia, sense dubtes ni defalliments. Mentrestant va aconseguir treball de taxista, un gremi en el que ha tingut més d’una topada dialèctica amb col·legues fatxes i amb algun client malcarat, pel fet que sempre parla en català a tothom. Però aquests disgustos són compensats per les satisfaccions que rep per part de molta més gent, companys que l’aprecien i usuaris que sol·liciten els seus serveis pel mateix motiu.

 

LA COLLA VELLA – 21) Sònia Llorens

SÒNIA LLORENS

Alguns no van saber que es deia Sònia Llorens fins molt de temps després de tractar amb ella. Sempre l’havien conegut com Nina, el seu nom de guerra i mai millor dit, perquè n’era i molt, de guerrera.

Membre destacada del grup que protagonitzà la primera escissió de l’independentisme d’esquerres, va tornar a tenir tractes amb els seus antics companys per l’època en que va haver-hi l’acostament que donaria lloc a la creació conjunta del front popular patriòtic. Nina/Sònia s’ocupava de les tasques de solidaritat amb els independentistes empresonats i sovint era qui dirigia les reunions on es muntaven les campanyes.

Assistir a aquelles reunions era sovint un suplici. Contínuament es feien retrets mutus, per part d’uns per un suposat poc interès pels presos i pels altres amb acusacions de sectarisme i manipulació. Com que tenien lloc al local del partit de la Sònia, els de l’altre partit s’hi sentien sovint com si fossin una mena d’intrusos indesitjables. També hi participaven sovint familiars de presoners que portava ella, gaudint així d’una àmplia majoria a l’hora de prendre decisions. Sònia Llorens havia estat uns pocs anys exiliada a la Catalunya Nord, arran d’una de les primeres batudes policíaques contra embrions de grups armats. 

Físicament era una dona difícil de classificar. De faccions harmonioses i tipus immillorable, paradoxalment no resultava atractiva. Potser fora pel rictus de la seva boca quan parlava, o per una mirada massa dura. Alguns encara recorden la nefasta experiència que van tenir amb ella arran de la famosa entrevista amb un col·lectiu de treballadors interessats a establir ponts de contacte amb el moviment independentista. Dissortadament, i en bona part per culpa de Sònia, es van frustrar bona part de les expectatives que s’havien posat en aquella trobada, tant acuradament preparada pels advocats.

Els representants del col·lectiu havien començat a explicar les seves activitats; l’any anterior havien organitzat una moguda molt forta en una gran empresa per qüestions salarials, amb moments de molta tensió. També informaven de la plataforma reivindicativa que estaven elaborant. Mentre parlaven, la Sònia mostrava progressius signes d’impaciència, fins que va deixar anar un “Anem al gra!” tant desagradable que va estar a punt d’engegar-ho tot a pastar fang. Malgrat que l’advocat Domènec Garcia va poder reconduir la conversa i es van lligar alguns acords de col·laboració, com ara que un representant del col·lectiu de treballadors parlés aquell any en el míting del Fossar de les Moreres, la sortida de to de la Sònia Llorens fou un obstacle important perquè es consolidessin els lligams entre l’independentisme d’esquerres i un sector significatiu i lluitador del moviment obrer.

Així ho creia també Antoni Velo, l’orador del Fossar en nom del col·lectiu. En una reunió posterior, va explicar que la intervenció de Nina els havia fet un efecte desastrós i que se’n parlà molt en les seves trobades. Molts d’ells no ho interpretaren com un estirabot personal, sinó com un signe de menyspreu de l’independentisme cap a la classe obrera.

El tal Velo tingué posteriorment una evolució significativa de com han anat les coses des d’aleshores. Va resistir a l’empresa on treballava, del Baix Llobregat, fins a mitjans dels noranta. La situació laboral s’anava deteriorant, el seu col·lectiu obrer es va dissoldre i allò fou el campi-qui-pugui. Finalment un petit grup que no volia rendir-se va muntar una vaga salvatge i els van acomiadar en mig del desinterès dels sindicats majoritaris, que els consideraven uns radicals eixelebrats. Amb els diners de la indemnització va obrir un bar i semblava feliç amb la nova vida. El seu petit establiment era ple de cartells d’Herri Batasuna. Ja fa anys que va tancar.

 

LA COLLA VELLA – 20) Carme Grisó

CARME GRISÓ

Carme Grisó té un atractiu molt especial. Fins i tot quan tenia pocs anys, els companys la veien com una persona adulta. I això mantenint sempre el seu encisador somriure, malgrat els anys que va haver de passar a la presó.

Començà la seva vida política militant a les joventuts independentistes i ja des de molt aviat va sobresortir com un dels elements més destacats del sindicat d’estudiants. Amb disset anys va participar en un acte públic al Centre de Lectura de Reus per presentar les seves propostes sobre ensenyament. Amb veu ferma i segura, però dolça i convincent alhora, va engrescar els assistents de tal manera que en acabar fou objecte d’un gran aplaudiment. Semblava que aquella noia seria una líder indiscutible i que podia tenir un gran futur, milités on milités.

La sorpresa va ser enorme en saber-se, temps després, que havia estat detinguda acusada de pertànyer a un escamot armat. Com que ja se sabia com li era de fàcil a la policia inventar proves falses per incriminar algú, molts van pensar que a la Carme li havien preparat un parany per tal de fer-la callar. Però si era aquesta la intenció, no ho aconseguiren. Carme Grisó va fer-se sentir encara més de la presó estant que quan era lliure. La campanya que s’organitzà per reclamar la seva llibertat fou modèlica des del punt de vista publicitari, tant que cridà l’atenció fins i tot d’algun professional del ram. Val a dir que Carme hi contribuí decissivament, amb la seva atractiva imatge reproduïda a dojo com pels escrits que feia arribar als companys, emocionants i políticament impecables, així com per les seves paraules enregistrades que es deixaven sentir en els actes públics.

Un fet que molt poca gent coneix és que en una ocasió, quan tenia divuit anys, li varen demanar que fes de model per a la portada d’una revista independentista. Que ningú no s’escandalitzi per tal frivolitat: es tractava d’una fotografia en la qual ella apareixia amb la cara semi-tapada per un mocador negre amb l’estelada, a l’estil dels que portaven aleshores els joves a les manifestacions i que deixaven veure només els ulls. Per cert, aquesta va ser una de les portades de més èxit en la història de la publicació.

Al llarg del temps que va passar a la presó, la Carme en va veure de tots colors. Sempre es negà a acceptar les humiliacions de funcionàries sàdiques que s’havien proposat vèncer la seva rebel·lia, que no era altra cosa que reivindicació de la seva dignitat com a persona, com a dona i com a catalana. Sovint volien obligar-la a despullar-se abans i després de les visites de familiars o amics. Ella s’hi negà sempre, cosa que representava l’anul·lació de la visita. Era molt dur, especialment quan, pels freqüents trasllats de presó, els visitants havien hagut de fer centenars de quilòmetres per veure-la. Aquestes mostres de fermesa i de dignitat li van comportar un lideratge inesperat: el de totes les dones preses, les polítiques i les socials. La Carme era estimada i admirada per les seves companyes en la mateixa proporció que el sistema penitenciari feia el possible per anul·lar-la.

Les tímides millores implantades posteriorment en les condicions de vida de les presons de dones foren, en bona mesura, resultat de la seva ferma actitud de resistència i de denúncia. Durant la primera època de tancament va haver de fer estada a diverses presons de l’estat observant les deplorables condicions en què es trobaven, així com el tracte degradant a les internes. Per tot plegat va decidir fer la carrera de Dret. Volia combatre aquell estat de coses amb tots els recursos legals. Arran d’un examen de quart curs, un professor de la universitat que l’anà a examinà a la presó de Lleida, restà impressionat de la maduresa i la intel·ligència de la Carme.

La seva llibertat provisional va coincidir pràcticament amb el títol d’advocatessa, però abans ja havia participat de manera destacada -tot i no poder-hi ser en persona- en les negociacions que diversos col·lectius de drets humans tingueren amb l’administració penitenciària, i que van permetre les esmentades millores.

                                


LA COLLA VELLA – 19) Carles Guinovart

CARLES GUINOVART
 

La trajectòria de Carles Guinovart demostrava una gran dedicació, fins i tot capacitat de sacrifici per la causa. El que no quedava clar era quina, de causa.

Va començà a militar al partit independentista per excel·lència a principis dels anys vuitanta i molt aviat demostrà que era un element conflictiu. La cèl·lula de Girona, on vivia i militava, sempre havia estat una bassa d’oli, però tot va ser entrar ell i començaren els problemes interns, que van obligar fins i tot a intervenir la comissió de conflictes. Un d’aquells incidents, que l’involucrà en l’intent de suïcidi d’una companya, es va tancar en fals i provocà que alguns dels elements més vàlids, gent amb anys de militància, es donessin de baixa. Guinovart, en canvi, no en devia sortir gaire tocat, perquè tot i els antecedents, era escollit poc després membre del Comitè Central. Potser perquè quan volia era d’un activisme incansable. Mentre ell milità a Girona, per exemple, no hi havia cap de setmana que no es muntés alguna paradeta de material a la rambla de la Llibertat.

El seu pas per l’organisme de direcció fou inoblidable. No plantejava mai problemes o qüestions de caràcter ideològic o doctrinal, les seves intervencions feien sempre referència a aspectes organitzatius. Quan s’enfadava solia cridar molt. La relliscada definitiva la va protagonitzar un Onze de setembre, a mitjans dels vuitanta. 

Després del míting al Fossar de les Moreres, el partit havia convidat a dinar els membres de les delegacions internacionals, entre les que es trobava la d’Euskadi, que havia enviat una representació de primer ordre. Cada taula del restaurant la ocupava una delegació estrangera i alguns membres de la direcció del partit, adscrits a la mateixa com acompanyants. Guinovart, Neira i dos companys més seien amb els independentistes bascos. De cop, s’encetà una forta discussió entre Guinovart i els d’Euskadi. Tot començà quan Gonçal Neira els presentà una queixa formal, tal com s’havia acordat prèviament, de les actuacions de l’organització armada basca als Països Catalans. La resposta d’ells fou que en prenien bona nota i que ho farien arribar on calia, però alhora feien saber que la queixa no seria ben rebuda, com tampoc no ho havia estat l’editorial en el mateix sentit aparegut al darrer número de la revista del partit.

Semblava que la cosa quedaria així, amb certa tensió però mantenint-se les bones maneres diplomàtiques, fins que en Guinovart va voler dir-hi la seva. I la digué grossa. Tant, que els convidats se’n van anar amb una emprenyada de ca l’ample. Van haver de passar més de dos anys fins que es pogueren reprendre les relacions amistoses entre les respectives organitzacions.

A Carles Guinovart se li va obrir un expedient amb demanda d’expulsió que finalment quedà reduït a la seva exclusió del Comitè Central. A favor seu jugà el fet que la relliscada hagués tingut lloc per excedir-se en la defensa de la postura oficial del partit. Ell, però, no s’ho va prendre gens bé i es donà de baixa de militant entre amenaces que li pagarien la putada.

No se’n va tornar a saber res més fins l’any vuitanta-nou, quan fou detingut sota l’acusació de formar part d’un escamot de l’organització armada. De la presó estant posaria en marxa l’anunciada revenja, tot enviant cartes enverinades als coneguts. D’aquesta manera, va anar creant al seu voltant un cercle de seguidors sense gaire bagatge polític, tot inculcant-los la idea que l’enemic a combatre era el partit. Una línia d’actuació que només podia portar a la destrucció de molta bona feina, com així va ser.

El destí final d’aquell grup, fanatitzat per plantejaments ultra-esquerrans, fou la frustració més absoluta. Perquè poc després de sortir de la presó, Guinovart ho deixà tot per anar a viure a un poblet del Berguedà, on es dedicà a la pràctica d’una mena de neoruralisme contemplatiu.

Els que l’havien conegut, tanmateix, no se’n refiaven. Creien que n’estava preparant alguna altra de les seves. Però mai més se’n tornà a tenir notícies.

 

 


LA COLLA VELLA – 18) Jaume Genovès

 JAUME GENOVÈS

En Jaume era un home lliurat a la seva família i als seus ideals. Transmetia als que l’envoltaven entusiasme i ganes de treballar. Mentre fou membre dels organismes de direcció de la organització independentista a la que pertanyia les reunions eren realment trobades de treball, sense distraccions alienes ni concessions a la frivolitat. No se’l veia mai fent tabola o participant en sortides nocturnes posteriors.

Professionalment feia d’ensenyant a Benihorta, a la comarca de la Ribera Baixa, una vocació que li venia per tradició familiar ja que els seus pares també eren mestres. La militància li havia comportat algun problema menor amb determinats pares d’alumnes, però ell la practicava amb tota naturalitat i per coherència amb unes fermes conviccions nacionalistes i progressistes.

Tal com li va succeir a molta altra gent afectada, la vida de Genovés va fer un tomb sobtat per culpa de la pantanada, quan la presa de Tous es va desfer com un terròs de sucre i l’aigua ho arrossegà tot. Poc després de la catàstrofe va dimitir dels seus càrrecs polítics per poder dedicar tots els esforços a la recuperació, primer, de les zones devastades i més tard a l’organització de les comissions d’afectats.

En la darrera reunió que assistí, després de la pantanada, va explicar als companys, amb pèls i senyals, els moments dramàtics que li havia tocat viure. Quan l’aigua arribà al poble amb força impetuosa i en plena nit, no feia ni mitja hora que els havien avisat del perill. No hi hagué temps ni de vestir-se i menys encara de salvar res de les cases. Tothom va haver de córrer, amb bata o pijama, fins una muntanyeta pròxima, mentre Genovés i alguns veïns, amb risc evident de no ser-hi a temps, comprovaven casa per casa que ja no quedava ningú. El resultat d’aquella expedició a la desesperada foren dos morts, a un dels quals va veure com se l’emportava la riuada sense poder fer-hi res. Després, per si no n’hi havia prou, van haver de contemplar plorant d’impotència i tremolant de fred com la força de l’aigua rebentava les cases i s’ho enduia tot.

Fins que es va fer de dia no els arribarien els primers socors. La seva família –té dona i cinc fills, tres d’ells bessons –s’havia salvat, però a part de la vida no els quedava res. Van haver de traslladar-se a viure al poble d’ella, a casa dels pares, on romandrien més de tres anys fins que Benihorta fou reconstruïda dalt del turó que els havia servit de refugi. A baix al pla han quedat les restes de l’antic poble com a recordatori de la catàstrofe.

Passà el temps i Jaume Genovés va tornar a ser aquell mestre estimat i una mica extremista, segons els veïns, però res no era com abans, començant per ell mateix, que havia envellit prematurament a causa dels fets d’aquella nit i dels disgustos i frustracions dels anys següents, quan hagueren de suportat la humiliació afegida de veure que les indemnitzacions no arribaven, que els successius governs no assumien les seves responsabilitats i que els tribunals eternitzaven les causes contra els responsables directes de la tragèdia.

La impotència, la ràbia de moltes persones afectades començà a manifestar-se, en alguns casos de manera dramàtica; amb suïcidis, malalties mentals i actes de sabotatge. Jaume Genovés fou dels que intentaren encarrilar el malestar cap a respostes col·lectives, convençut que altres opcions només conduirien a més desesperació. Es van crear les comissions d’afectats que van organitzar moltes accions informatives i de protesta i que van exercir l’acusació en les causes judicials. Tot plegat per veure finalment com els culpables se’n sortien sense càrrecs o amb sentències ridícules i com el govern seguia sense pagar moltes indemnitzacions.

En Jaume, que ara té els cabells completament blancs, comentava recentment, a l’aplec del Puig, que a la vista dels resultats no tenia gaire clar si aquells esforços per reconduir la protesta no havien estat un error i un engany, si no haurien fet més per resoldre la situació accions més radicals. No especificà a quin tipus d’accions es referia, i ningú no gosà preguntar-li.

Resultava clar, en qualsevol cas que, amb la seva baixa, l’independentisme militant va perdre un element molt valuós i insubstituïble. I, en aquest sentit, també fou greument perjudicat per la pantanada de Tous.



LA COLLA VELLA – 17) Domènec Garcia

DOMÈNEC GARCIA

D’entre el nombrós col·lectiu d’advocats que al llarg dels anys es van ocupar de la defensa jurídica dels independentistes detinguts, empresonats, torturats, condemnats… hi havia de tot, des d’autèntics militants de la causa fins pesseters sense cap ideal o fins i tot sense escrúpols. Que no s’interpreti malament; aquests darrers foren l’excepció i quasi sempre van coincidir amb lletrats triats per la família, no pel mateix detingut.

Allò que més abundava era l’advocat de tarannà progressista, generalment adscrit a despatxos col·lectius, que sense estat pròpiament vinculat a l’independentisme i no dedicant-se només a defensar independentistes, feia d’aquestes causes objectiu preferent, tot i que les garrofes les guanyés més aviat pel vessant del dret laboral, en competència amb les potents assessories jurídiques dels sindicats majoritaris.

A Domènec Garcia se’l podia situar en primera fila d’aquest sector, tot i que el seu despatx no rebutjava cap causa per molt que s’allunyés de l’especialització preferent. Des de l’època universitària que tenia estrets lligams amb les organitzacions independentistes, tot i no haver militat mai a cap. Per això fou sempre l’advocat més sol·licitat quan va caldre nomenar-ne un de comissaria estant, o quan calia una consulta o assessorament.

Com era de suposar, les forces d’ocupació el coneixien bé i li tenien jurada. Era tan popular que s’havia donat el cas de detinguts que no gosaven triar-lo per por que els afectés negativament durant l’estada a les dependències policíaques. Això s’acabà, tanmateix, quan començà a portar policies al banc dels acusats. La mania que li tenien s’encomanà aleshores a alguns jutges, però aconseguí fer-se respectar pels funcionaris de la seguretat de l’estat. 

A més de fer de defensor en judicis polítics, havia col·laborat també molt en la problemàtica de les lluites veïnals. Tot just acabat de llicenciar, ja va tenir el primer enfrontament seriós amb les autoritats. L’associació de veïns del seu barri, on feia d’assessor jurídic, fou suspesa durant sis mesos pel governador civil de torn per haver organitzat una campanya de suport als obrers en vaga de la Seat.

En els judicis per causes de les dites de terrorisme, primer al TOP i després a l’anomenada Audiència Nacional, va tenir sempre actuacions destacades, defensant alguns dels casos més cridaners contra catalans. També va ser el principal promotor, a principis dels vuitanta, de les trobades entre col·lectius obrers de grans empreses del cinturó barceloní i partits independentistes, quan es començava a configurar un front popular patriòtic. D’aquella temptativa, que no durà gaire temps, en sortí força tocat i a partir d’aleshores es desinteressà de qüestions polítiques que no tinguessin relació directa amb causes judicials. 

Una fita en la seva trajectòria fou la d’haver aconseguit la coordinació de diversos advocats d’arreu del país per tal de crear una macro-assessoria amb despatxos a Barcelona, València i Palma. Li van posar moltes traves administratives, però se’n va sortir.

Ha mantingut sempre una molt bona relació amb tothom del món independentista, fins i tot en època d’escissions i ruptures traumàtiques. La seva imparcialitat, en aquests casos, era característica. 


 

 

LA COLLA VELLA – 16) Àngel Garcia

ÀNGEL GARCIA 
 
Cal dir d’entrada, quan ens referim a Àngel Garcia, que no es tracta d’una persona sinó de dues, pare i fill, que a més de dir-se igual també pensaven igual pel que feia a la política. Tots dos militaven activament a l’independentisme català, el gran des de feia molt de temps –fou un fervent seguidor de Joan Fuster– i el fill des que tenia us de raó, com aquell que diu.
L’Àngel pare era una persona encisadora, amb una alegria vital que no va aconseguir doblegar el seguit de desgràcies que s’abateren sobre la seva família. Vivia a Sedaví, a l’Horta sud, on els Garcia eren molt coneguts gràcies a l’activitat que exerceixen des de feia generacions: fusters ebenistes, especialistes en portes artístiques, amb clientela repartida per tot el país. És correcte dir que la exercien perquè l’Àngel fill no va voler seguir la tradició familiar. Va fer estudis universitaris i aconseguí una plaça de professor de matemàtiques. Actualment exerceix en un institut de Reus.
Hi havia un jove, l’Albert, nebot i cosí dels Garcia, que havia començat d’aprenent a la fusteria i semblava que li podria donar la continuïtat desitjada. Dissortadament, va perdre la vida fa molts anys en circumstàncies  tràgiques: mentre enganxava cartells en una paret anunciant un aplec nacionalista, un feixista que vivia a la casa li tirà, des d’una finestra, una teula al cap que el deixà mort a l’acte. L’impacte emocional d’aquell assassinat i el fet de veure que el taller s’acabava amb ell, foren la causa que Garcia pare sorprengués tothom, començant per la pròpia família, amb una decisió dràstica: traspassar el negoci i auto concedir-se la jubilació anticipada. 
Així fou com es pogué dedicar de ple al partit independentista on militava, un dels amors de la seva vida. Els anys següents, l’organització a les comarques del sud, especialment en els aspectes econòmic i logístic, es va veure clarament beneficiada d’aquella decisió. S’acabaren els patiments a l’hora de cobrar les quotes o de pagar factures, el material per a les parades estava garantit, als aplecs i trobades no hi mancava de res, de senyeres a megafonia, de traques a paella gegant…
L’Àngel va ser sempre un home extravertit i comunicatiu, amic dels amics, que no va amagar mai la seva militància radicalment catalanista, cosa que li hauria costat més d’un disgust si no fos perquè a Sedaví tothom l’apreciava molt i fins i tot els més contraris políticament el temien i el respectaven. 
D’ençà de la mort de seu nebot Albert, altres problemes, en aquest cas de salut, havien fet estralls entre la seva família, però ell no va perdre mai la presència d’ànim i sorprenia tothom amb la seva vitalitat i simpatia. 
Molts cops havia ofert casa seva per allotjar companys i amics del Principat, amb motiu de reunions, trobades, l’Aplec del Puig o els premis Octubre. En aquestes ocasions exhibia les seves arts culinàries, especialment la fideuà, que brodava.
A més de la cuina dominava el teatre, com actor afeccionat. Fou durant molts anys un dels impulsors de la secció teatral de la societat coral El Micalet, de València. Ell inicià també allí els coneguts sopars-tertúlia a base d’entrepans —el bar no donava per a més— que després altres van copiar amb resultat desigual. A aquells sopars hi assistia fins i tot gent vinguda expressament de la Safor i la Ribera, només perquè ho organitzava l’Àngel, sense ni tan sols saber el tema del dia.
Poc abans de morir se li va fer un homenatge per iniciativa de cercles propers a Acció Cultural del País Valencià. Fou una bona idea, perquè s’ho mereixia i perquè si el promotor hagués estat el seu partit de sempre, molts nacionalistes tous no s’hi haurien volgut adherir. Els d’Acció van recopilar totes les iniciatives cíviques i culturals en què Àngel Garcia havia tingut una actuació destacada des dels anys seixanta. Tingueren feina!.
 


LA COLLA VELLA – 15) Miquel Fontanilles


MIQUEL FONTANILLES
 
Any 1972. Era un 11 de setembre i, aprofitant que queia en dissabte, un Miquel Fontanilles amb vint-i-dos anys acabats de fer, havia anat al centre de Barcelona en companyia d’un amic amb la intenció de participar en els actes de la Diada, aleshores totalment il·legals. El país vivia en una mena d’estat d’excepció permanent. Sabien que a les sis de la tarda hi havia convocada una concentració contra la dictadura i en homenatge a Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere. Havien decidit anar-hi i, cosa de joves poc entenimentats, Fontanilles llançà un repte: el primer que s’acollonís davant de la policia pagava la cervesa. 
Només arribar, observaren que la zona estava completament ocupada pels grisos. Una bona estona vam estar recorrent els carrers dels voltants sense gosar acostar-se al lloc on, abans de la guerra, hi havia el monument a Casanova. Es veia força gent a l’expectativa i segurament molts policies de paisà, de manera que calia anar en compte. De cop, sentiren uns crits que venien de la banda del passeig de Sant Joan. Uns quants havien aconseguit iniciar una manifestació. S’hi van incorporar just en el moment que de diferents carrers començaren a sortir policies armats i va iniciar-se una desbandada general. Mentre l’amic corria passeig amunt, mirant que no l’enxampessin, va adonar-me que en Miquel i tres o quatre persones més havien restat quiets, no és clar si en actitud desafiant o fent veure que eren uns vianants casuals. Tant se val. En un tres i no res, alguns grisos arribaven fins on eren i començaven a colpejar-los amb porres i culates. De terra estant es protegien com podien de la pluja de cops. La situació era realment dramàtica. Si finalment se’ls enduien detinguts els podien caure uns quants anys de presó. 
Comentant-ho més tard, en Miquel li confirmà al seu amic que fou aquesta negra perspectiva la que, en mig de la pallissa que estava rebent, li va donar l’empenta necessària per revoltar-se i fugir com un llamp.
Més tard s’arribaren a un bar de la Diagonal on el Miquel i uns companys seus havien concertat la cita de seguretat. 
Miquel Fontanilles militava en el socialisme d’alliberament nacional des de la fundació del primer partit que es definia com a tal, pocs anys abans. Aquesta organització s’havia inspirat en l’independentisme català d’esquerres dels anys vint i trenta, però també en l’esclat revolucionari del maig del 68, en la lluita anticolonialista d’Algèria i en les guerrilles llatinoamericanes. 
Tenia només divuit anys quan hi va entrar. Ho trobava emocionant, però també arriscat. El fet de ser alhora rojos i separatistes els feia encara més perillosos a ulls del sistema i, per tant, més perseguibles. De manera que calia anar molt en compte. En un moment determinat d’aquells primers temps al partit va sentir la necessitat de deixar-ne un testimoni escrit, de manera que durant una temporada ho anotava tot en un diari. Aquesta ingenuïtat de joventut va estar a punt de provocar una catàstrofe.
La cosa va anar així: en ocasió d’unes detencions de companys, van trobar el seu nom i adreça a l’agenda d’un d’ells. La policia anà a casa seva a fer un escorcoll, però sortosament es limitaren a mirar els calaixos del seu dormitori, on no hi havia res de comprometedor. Com feia sovint, aquell dia s’havia endut el diari a la universitat. No cal dir que tot seguit va anar a parar al foc. On sí va tenir problemes fou a casa seva, amb els pares. 
Una cosa que en Miquel no va suportar mai eren aquelles expressions, habituals en els polítics catalans de dreta i d’esquerra, sobre el nostre caràcter col·lectiu, quan coincidien tots ells a dir que sempre hem estat un poble pacífic i pactista. 
–Pacífics de què? –es preguntava sovint. 
I amb una erudició producte d’anys d’estudis històrics deixava anar tota una tirallonga d’exemples d’accions armades dutes a terme al llarg del segle XX, dels deu mil catalans que van participar com a voluntaris a la primera Guerra Mundial, molts d’ells independentistes, fins els grups armats apareguts les darreres dècades, passant per les organitzacions militars dels anys vint, la proclamació de l’Estat Català, la guerra contra el feixisme, la participació a la segona Guerra Mundial, les guerrilles interiors, etcètera.

LA COLLA VELLA – 14) Guillem Deulofeu

 
GUILLEM DEULOFEU
 
Ja fa un parell de dècades que va sortir de la presó. Fou condemnat a sis anys per estafa continuada, però les reduccions li van deixar en tres. Quina sorpresa van tenir tots els que el coneixien!. Bé, alguns potser no tanta, perquè ja feia temps que observaven coses poc clares en els seus tripijocs econòmics, tot i que no obrien boca, perquè semblava que no podia passar res… fins que va passar.
Guillem Deulofeu, primer des del seu Priorat natal i després ja a Barcelona, feia compatible de tal manera la militància política amb els negocis privats, que sovint resultava difícil destriar una cosa de l’altra, com quan va començar a llogar o a comprar locals arreu del país, posant-los a nom seu, per instal·lar-hi les seus de l’organització unitària independentista a la qual pertanyia. Al cap de poc es va veure que la cosa no donava per a tantes seus, que no tenia massa sentit mantenir locals oberts allí on amb prou feines hi havia militància. Així doncs, els treballs de condicionament que s’havien fet entre els militants els aprofitava després per augmentar-ne el valor del traspàs o per muntar-hi negocis propis. Per exemple, havia creat una xarxa d’agències de viatges per a la tercera edat.
En Deulofeu era un personatge contradictori, cap novetat, certament, ja que n’hi ha molts com ell i no només en cercles independentistes. D’una banda era un patriota de pedra picada, disposat a qualsevol esforç o sacrifici per la causa de Catalunya. De l’altra, era un home de negocis a l’estil clàssic, sense gaires escrúpols a l’hora de fer diners. Els problemes de debò començaren quan va barrejar les dues vocacions…
—Estic passant una mala ratxa —deia en to de disculpa quan va començar a fer operacions d’enginyeria financera, descapitalitzant unes empreses per intentar salvar-ne d’altres. Així és com es van volatilitzar els estalvis de molts jubilats que havien confiat en les seves promeses de guany fàcil. A tot aquell merder s’hi afegí un expedient d’Hisenda per frau fiscal, arran del descobriment d’una bossa de diner negre que involucrava, a més d’ell, alguns cognoms coneguts de les comarques tarragonines.
Tot plegat succeïa mentre Deulofeu era el responsable econòmic de l’organització independentista. Aquesta ja va poder donar-se per satisfeta de no haver sortit esquitxada de l’escàndol. A darrera hora, quan ja es veia venir que acabaria malament, tingué la delicadesa de deixar les seves responsabilitats polítiques i aclarir que el front popular patriòtic no tenien res a veure amb els seus negocis privats, cosa que no era del tot certa, però va ser un detall per part seva.
Naturalment no es va fer cap gest públic de solidaritat amb la seva persona, sinó tot el contrari. Quan es demostraren certes les denúncies dels jubilats, fou expulsat sense contemplacions. L’única concessió que va fer-se, en record dels seus anys de servei, fou no donar a la decisió més transcendència externa que la mínima indispensable, és a dir, que no es va fer campanya pública de l’afer. Millor, perquè remenant la merda podien haver arribat la pudor i els esquitxos.