SALVADOR BALCELLS

EL DIA DELS ADULTS

Ahir, con cada segon dilluns de gener, era festiu al Japó. Se celebrava el Seijin no Hi, el dia què els japonesos festegen la majoria d’edat. Els joves que compleixen els 20 anys entre el 2 d’abril de l’any anterior i l’1 d’abril de l’any present són convocats a una cerimònia en què el que els alcaldes de les seves respectives ciutats els informen de les responsabilitats que hauran d’afrontar al llarg de la seva vida com a adults. Segons sembla aquesta tradició la va començar un príncep japonès l’any 714, quan va decidir estrenar roba i pentinat per fer constar el seu pas d’adolescent a adult. Però la celebració no es va institucionalitzar fins el 1948, quan el govern japonès va decidir convertir-la en festivitat oficial. Les noies van a la cerimònia amb un furisode, una varietat de quimono de colors llampants que fan servir les dones joves, en concret les solteres. Els nois es presenten, generalment, amb vestits occidentals, encara que alguns vesteixen el tradicional hakama. En la zona de Tòquio on ens estem aquests dies, el barri de Suginami, la cerimònia va tenir lloc a l’Auditori.

BEGUDES

La beguda més consumida pels japonesos és el te verd. Es consumeix a qualsevol hora, tan fred com calent. En els àpats s’utilitza com a substitutiu de l’aigua i als restaurants te’l serveixen només entrar, com una deferència. I pots demanar-ne tan com vulguis. Per preparar-lo, els japonesos tenen uns termos elèctrics per escalfar l’aigua que es mantenen sempre encesos i preparats per a una bona tassa de te.

I pel que fa a les begudes alcohòliques, la més coneguda a Japó és el sake, una beguda que s’obté de la fermentació de l’arròs. El seu grau alcohòlic està al voltant del 15%. El sake acompanya a la cultura japonesa des de temps immemorials. Als temples es poden veure grans bidons de 50 -100 litres, que farcits de sake s’utilitzen en molts esdeveniments i celebracions.

Però la realitat és que la beguda alcohòlica que més consumeixen els japonesos és la cervesa, tant de producció pròpia, molt bona, per cert, com forana. També el whisky, japonès o estranger, es pot trobar fàcilment.

En vi és menys popular, tot i que poc a poc en va obrint camí i ja se’en troba habitualment als supermercats i en botigues especialitzades, especialment d’origen francès, italià, australià i xilè. Se’n troben de tots preus, des de 500 yens (uns 4 euros) fins a milers de yens. De vins catalans i espanyols se’n veuen molt pocs, demostració que encara hi ha molta feina a fer en promoció i difusió. També hi ha vins autòctons japonesos de bona qualitat, procedents sobretot de vinyes de les planúries que envolten el Fuji, la muntanya més emblemàtica del país.

OBJECTES PERDUTS

Arreu del món és fàcil perdre alguna cosa. I, quan això passa, es converteix en un malson, perquè generalment ja ho podem donar per perdut definitivament. Però no pas a Japó. Aquest país és un dels més segurs del món també en això.
La tendència natural dels japonesos a no ficar el nas on no els correspon fa que si veuen alguna cosa perduda al carrer, ni que sigui valuosa, no se’ls acudirà mai endur-se-la. Generalment la posaran en un lloc visible per tal que qui l’hagi perdut ho tingui més fàcil per trobar-la.
Però també hi ha uns llocs amb moltes probabilitats de trobar-hi un objecte perdut. Es tracta de les Koban, petits local de la policia ubicats en cadascun dels barris de les grans ciutats. Generalment serveixen per obtenir instruccions sobre com arribar als llocs, per fer denúncies que requereixin una ràpida intervenció i per emergències de diferent tipus. Però una de les seves funcions més celebrada és la de servir com a punt de trobada d’objectes perduts. La gent ho sap i porta aquests objectes a la Koban més propera, especialment si son de valor.

TREBALL I ATUR

Un dels aspectes de la vida japonesa que crida més l’atenció en països com el nostre, és l’atur tan baix que tenen, en aquests moments del 3,5%. Quan, a principis de 2009, l’índex va arribar al 4,4% es van disparar totes les alarmes i el govern va prendre mesures per rebaixar-lo. Aquest atur tan baix respon a diverses raons, però no totes són positives. Molts treballs són a temps parcial o no requereixen una alta qualificació. I molta gent es veu obligada a seguir treballant fins més enllà d’edats raonables per poder compensar pensions mínimes de jubilació. En el sistema laboral japonès, acomiadar algú és car. Això, que pot semblar un avantatge per als treballadors, fa que moltes empreses mantinguin empleats en tasques tedioses i mal pagades amb la intenció que se’n vagin. Aquesta és una de les raons, entre d’altres, de l’alt nombre de suïcidis, un dels més elevats del món. Un altre factor que contribueix a la quasi plena ocupació és que la població laboral va minvant a causa de la disminució de la natalitat, una de les més baixes del món.

JAPÓ I CATALUNYA

Si haguéssim de fer cas dels tòpics, les relacions entre Catalunya i Japó es limitarien al turisme en les dues direccions, a les inversions de les 150 empreses japoneses implantades a Catalunya, al restaurant Sant Pau de Tòquio i a la delegació comercial de la Generalitat. També podríem afegir el Pla Japó 2012-2015 del Govern de Catalunya, però hem entrat en el seu darrer any de vigència sense que el posicionament del nostre país a la zona, el principal dels seus objectius, sembli haver-se aconseguit.

Però allò que fa especials aquestes relacions és el factor humà. D’aquestes relacions humanes han nascut diferents iniciatives. Una de les més reeixides és el Casal Català de Tokio, que existeix des de l’any 2007 i a Internet té el seu web en construcció, però se’n pot trobar informació a Facebook:  https://www.facebook.com/casalcatalatokyo?fref=ts . També hi ha l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya, que edita la revista Amics, i les penyes del Barça. Per cert, els colors de la samarreta de l’equip de futbol FC Tokio són el blau i grana. I si es confirma el fitxatge de Xavi Hernàndez a aquest club, compartirem quelcom més que uns colors.

VIUS I MORTS

La majoria de japonesos no tenen dubte de tenir dues religions. Es diu que neixen com shintoistes i moren com budistes. El shintoisme no es fica en el tema de la mort, de manera que el culte als morts i els mateixos cementiris estan a càrrec del budisme. Aquests s’articulen normalment al costat d’un temple, habitualment en ple centre del poble o ciutat, tot i que també n’hi ha algun, de molt important, a les muntanyes. I per la seva concepció tan especial de la vida i de la mort, els japonesos van feliços i somrients a visitar els cementiris. Allí és pot veure, en dates assenyalades, com deixen a les tombes dels seus avantpassats pastes, viandes i gots de sake.

Cal dir també que durant el Nadal i els casaments, alguns es converteixen temporalment en cristians. Demostració del caràcter funcional i gens dogmàtic de la majoria de la gent respecte del tema religiós.

En el nostre passeig d’avui pel cementiri Yanaka, a Tòquio, on hem fet algunes de les fotografies de més avall, ens ha succeït una cosa molt especial: Estàvem completament sols i hem sentit un timbre molt a prop. Un telèfon mòbil dipositat al costat d’una tomba semblava trucar-nos del més enllà. Tornats a la realitat hem suposat que algú l’havia perdut i una altra persona l’havia deixat a la vista per si el propietari tornava a buscar-lo. Si no ho fa, potser d’aquí a un any encara hi serà.

GOSSOS I GATS

Pels carrers, places i parcs de les ciutats japoneses és molt normal trobar-se amb persones passejant gossos. Acostumen a ser exemplars  petits i d’espècies locals, molt apreciades arreu del món com a mascotes per la seva disposició alegre i afectuosa, molt adaptats als pisos i apartaments petits que tant sovintegen en aquest país.

Els japonesos no solen donar-se petons, ni abraçar-se, ni tocar-se: en definitiva, no estableixen contacte físic. La cultura japonesa no és una cultura d’expressar efusivament els sentiments: Al contrari, estableix que, d’alguna manera, cal reprimir-los o, almenys, amagar-los. És un símbol de bona educació. Per això, tenir un gosset que se’l pot tocar, acariciar i petonejar, no deixa de ser un substitut d’allò que no es pot fer amb les persones.

Pel que fa als gats domèstics, procedien de Xina i van ser introduïts pels monjos budistes fa uns mil cinc-cents anys. Al principi eren animals sagrats i actualment encara hi ha a Tòquio un temple dedicat als gats. Avui dia son també unes mascotes molt apreciades, tot i que també proliferen els gats de carrer que van al seu aire. Aquests són molt deferents dels gats salvatges, que també n’hi ha i són els únics autòctons japonesos. Un gat molt famós a Japó és l’immortalitzat al llibre de fotografies ‘L’àvia Misao i el seu gat Fukumaru’, de Miyoko Ihara.  Podeu veure les fotos aquí:  http://www.taringa.net/posts/imagenes/15899088/La-abuela-Misao-y-su-gato-Fukumaru-Fotografia.html

Una curiositat: En algunes ciutats hi ha cafès-gat, uns establiments temàtics on pots jugar, acariciar o contemplar gats. Diuen que afavoreix la salut i combat l’estrès de la solitària vida urbana. Podeu trobar més informació sobre cafès de gats a:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Cafè_de_gats

EL MENJAR

A Japó hi ha una autèntica obsessió pel menjar. Sigui per la raó que sigui, els japonesos fan de l’acte d’endrapar un culte que, vist des de fora, pot arribar a sobtar. Hi ha restaurants a gairebé cada cantonada, més de 150.000 només a Tòquio. A la televisió es poden veure programes sobre cuina a totes hores i la publicitat anuncia molt sovint menjars i begudes. També als quioscs es poden trobar tot tipus de revistes gastronòmiques. Però tot i el que mengen, és molt difícil trobar un japonès obès, fora dels lluitadors de sumo. Demostració de que les seves menges són molt equilibrades.

Els japonesos es van alimentar, en temps passats, quasi exclusivament amb verdures bullides i fermentades, algunes fruites, peix i brots de soia. El contacte amb altres cultures, especialment amb xinesos i portuguesos, va portar l’arròs, altres fruites i plats a base de carn, porc o pollastre, que van fer seus i els han anat sofisticant i refinant d’acord amb la seva manera de ser tant detallista i cerimoniosa.

L’arròs s’ha convertit en el producte alimentari per excel·lència. Substitueix el nostre pa i es troba, a més, en múltiples plats i de formes molt diferents. Fins i tot la beguda nacional dels japonesos, el sake, és a base d’arròs.

Un dels programes de més audiència de la televisió japonesa és el concurs mundial de menjar, que consisteix en veure qui és capaç d’empassar-se en mitja hora més quantitat d’una menja concreta, que tant poden ser plats japonesos com pizzes, costelles de porc o hamburgueses. Aquests dies ha tingut lloc la final, que ha enfrontat l’equip de Japó amb els d’Austràlia, Xina i Estats Units. Aquests darrers han quedat campions.

ANY NOU

L’any nou és una de les festivitats més importants del calendari japonès. L’u de gener és l’únic dia de l’any en que quasi totes les botigues tanquen i les oficines i empreses fan festa durant tres o quatre dies. Amb una barreja d’elements budistes, shintoistes i tradicionals, es tracta d’una festa bàsicament familiar. A les portes de les cases es col·loquen decoracions tradicionals amb un fort simbolisme, consistent en arranjaments amb branques de pi i bambú per impedir que entrin els mals a la casa i per donar la benvinguda als déus. La nit de cap d’any les famílies sopen soba, fideus molt llargs que simbolitzen una llarga vida. A partir de les dotze de la nit la gent va en massa als temples o santuaris, per tocar la campana i fer pregaries. Es formen grans cues i els primeres a entrar són obsequiats pels monjos amb sake dolç i calent. Aquestes visites es succeeixen al llarg del dia 1 de gener. Un altre dels ingredients bàsics de l’Any Nou japonès és el mochi, una pasta d’arròs que es prepara en festes populars i després es menja o s’ofereix a les divinitats. El sistema de correus japonès guarda les postals d’Any Nou que s’envia la gent durant les setmanes prèvies, i les reparteix totes el matí de l’1 de gener. És una alegria rebre aquestes postals, algunes fetes a mà i altres comprades, típiques de l’Any Nou japonès, que mostren sovint l’animal del zodíac xinès del nou any, aquest 2015 l’ovella.

BICICLETES

La bicicleta és el mitjà de comunicació preferit dels japonesos pel que fa a distàncies curtes. Resulta ideal per anar de les zones residencials, sense botigues, fins als centres comercials que s’acostumen a concentrar al voltant de les estacions de tren. Circulen a centenars per les voreres en una convivència sense conflictes amb els vianants. N’hi ha tantes, que a les ciutats sovintegen les botigues, on se’n poden trobar de tots els preus i qualitats, quasi sempre amb cistelles per posar-hi la compra. Ja se’n comencen a veure d’elèctriques. En alguns establiments, tenen a disposició de la gent que passa, fins i tot quan estan tancats, petites estacions, gratuïtes, per inflar les rodes. En carrers comercials de les grans ciutats hi ha pàrquings públics, a cobert o a l’aire lliure.

RESIDUS DOMÈSTICS

Una cosa que els japonesos tenen clar i perfectament assumit és l’estricte compliment de la selecció de residus i la recollida dels mateixos. A Japó, curiosament, no existeixen els contenidors de carrer. Com a molt, hi ha unes cistelles plegables posades pels mateixos veïns, cada setmana un de diferent, on es dipositen les bosses de les deixalles, ben tancades en el cas de la orgànica. El que hi ha, en canvi, és la recollida selectiva per dies. Per exemple, en la zona de Tòquio on vivim nosaltres quan som a Japó, la recollida passa els següents dies:  Dilluns: plàstics (excepte ampolles), llaunes i vidre.  Dimecres: orgànica.  Divendres: ampolles de plàstic, paper i cartró.  Dissabte: orgànica. Per a la recollida d’objectes com ara mobles vells, electrodomèstics en desús o altres coses que es vulgui llençar, cal pagar. Existeix un recollida oficial per a la qual s’han d’adquirir uns adhesius que cal enganxar a l’objecte i telefonar perquè te’l passin a recollir. També hi ha drapaires privats que passen amb camions i s’emporten el que sigui previ un pagament a negociar. Aquests s’anuncien amb altaveus. Tot plegat seria problemàtic sinó fos per la disciplina dels japonesos. Cal deixar les bosses de bon matí, abans no passi el camió a recollir-les, posem per cas a les vuit. No està permès deixar-les, per exemple, la nit abans ni quan el camió ja ha passat. I tothom ho respecta! Els camions acostumen a ser petits i gens sorollosos, adaptats als carrers tranquils i estrets de les extenses zones residencials de cases unifamiliars. Amb tot plegat, els carrers d’aquestes zones són sempre nets com una patena, ja que una altra cosa mot mal vista és llençar-hi ni que sigui un paper. Sense necessitat que hi hagi papereres, no se’n veu mai cap pel terra.

INFANTILISME

Una característica curiosa dels japonesos és com els agrada la representació de símbols infantils, fins i tot en aspectes de la vida plenament adults. Això s’observa principalment en la televisió, on es veuen programes que, sense saber la llengua, diries que són pensats per distreure o divertir els infants, però que poden tractar els temes més seriosos.

Això també s’observa en molts cartells públics, farcits d’imatges infantils per anunciar coses que no ho són gens.

Quatre exemples:

FUMADORS

Fumar en públic és una cosa mal vista a Japó. Les úniques persones que es poden veure fumant pel carrer, molt de tant en tant, són més aviat rodamóns o éssers marginals. La resta de fumadors ho fan en àrees acotades, de les que no poden sortir fins que s’han acabat la cigarreta i han deixat la burilla al cendrer, un cop apagada.

EL NADAL

El dia de Nadal és una més de les curiositats japoneses. Sens dubte per la influència occidental proliferen les il·luminacions, els avets a les cases, les decoracions d’alguns aparadors, el xampany, els vestits vermells i les gorres de Pare Nadal per part de dependents de botigues… Tot plegat dona la sensació de celebració, ben entès que bàsicament comercial, com a tot arreu. Aquests dies, per exemple, es pot veure, en un programa infantil de televisió, una orquestra formada per marionetes d’animals interpretant cançons nadalenques amb lletres de l’estil de Gloria i excelsis deo cantada per un gat. Tenint en compte que els japonesos són bàsicament budistes i shintoistes, resulta si més no curiós.

Amb tot això, resulta que el 25 de desembre és un dia laborable com qualsevol altre.

A Japó la festa grossa i religiosa és per Cap d’Any i té lloc popularment als temples, on es concentren milers de persones per les campanades i la celebració de l’arribada del nou any.

SEGURETAT

Una de les característiques de Japó que crida més l’atenció a gent de països com el nostre és la seguretat al carrer. Ja sigui per tradició o per l’educació que reben els japonesos, els espais públics de pobles i ciutats són segurs tan de dia com de nit. Resulta impensable que algú s’endugui res que no sigui seu. És normal veure a l’exterior de supermercats o grans magatzems, carrets de la compra deixats sense subjectar, o dotzenes de bicicletes, moltes sense tancar el cadenat de seguretat i algunes amb bosses d’anteriors compres, deixades al cistell mentre els propietaris són a dins de la botiga. La majoria d’establiments tenen els seus productes al carrer, a l’abast de tothom, i ningú no s’emporta res sense pagar. També és normal que en llocs de lleure, com ara parcs o centres esportius, la gent deixi les seves coses (roba, bosses, motxilles,…) en qualsevol lloc i sense vigilància mentre juga o corre. Acostumats a això, no és estrany que els japonesos siguin víctimes propiciatòries dels pispes quan viatgen a l’estranger.