Arxiu de la categoria: Iraq

Ningú no es preocupa dels assiris perquè no posen bombes

0
Publicat el 9 d'agost de 2014

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Nínive Alcorà

El poble assiri s’ha manifestat aquests dies a diverses ciutats d’Occident perquè s’ha proposat de guanyar al carrer allò que els seus líders han estat incapaços d’aconseguir als despatxos. Quan els nord-americans van posar fi a la dictadura de Saddam Hussein, l’any 2003, va prendre força el vell somni assiri de posseir un territori propi al nord de l’Iraq. Es tractava de delimitar una zona de seguretat dins la qual els assiris poguessin administrar els seus assumptes, viure en pau i sense la constant amenaça de l’arabització i la islamització.

La regió no es va fer realitat per la manca de contundència dels partits assiris davant la negativa dels àrabs i els kurds, que no volen sentir a parlar d’una regió autònoma assíria. Aquestes dues comunitats consideren que la zona oriental de la província de Nínive és seva. Quan, en realitat, està majoritàriament poblada per assiris, yazidites i turcmans, als quals ningú no ha demanat mai a quina administració volen que s’adscrigui la terra que els ha vist néixer.

(més…)

El 74è intent de genocidi del poble yazidita

3
Publicat el 5 d'agost de 2014

La senyora del vídeo resumeix a la perfecció i en només en dos minuts què passa al nord de l’Iraq. I ho explica tant bé que no cal saber àrab per entendre què diu i arribar a sentir el seu dolor. Es tracta de Fiyan Dakhil, una diputada yazidita del parlament iraquià que demana desesperadament ajuda als seus col·legues àrabs.

La diputada explica que a l’Iraq hi ha un poble que agonitza a mans de l’Estat Islàmic i que no sap què ha de fer perquè el món, algú, els ajudi. Pel que fa als polítics encarregats de prendre decisions que se l’escolten, esperen que la senyora molesta finalitzi l’arenga i els deixi en pau.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Iraq, Yazidites i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’Estat Islàmic posa fi a 7.000 anys de presència assíria a Mossul

2
Publicat el 4 d'agost de 2014

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Nínive Alcorà

Aquests dies que tot el focus mediàtic és a Gaza, s’està produint a l’Iraq una d’aquelles tragèdies oblidades, un d’aquells fets tràgics que és notícia quan afecta els uns, però que passa desapercebut pels mitjans quan afecta un poble que té la desgràcia de no tenir aliats poderosos. Aquests dies a la regió de Nínive, al nord de l’Iraq, l’Estat Islàmic està culminant en poques setmanes la feina iniciada per diversos imperis seculars, que mai no van poder completar el genocidi contra la població cristiana.

Diuen que, des de l’arribada de l’Estat Islàmic, tots els cristians han fugit de la ciutat de Mossul. Així doncs, no hi ha cristians en la segona ciutat de l’Iraq per primera vegada en 2.000 anys. Això també vol dir que, per primera vegada en 7.000 anys, tampoc no hi viu cap família assíria.

Els assiris, els cristians arameus, són el testimoni vivent que la història del Pròxim Orient és llarga i es remunta als inicis de la civilització humana. Sense ells, els poderosos i les potències regionals no tindran cap obstacle per a revisar la història i reescriure-la al seu gust i d’acord amb els seus interessos.

(més…)

Publicat dins de Al-Qaida, Cristians, Iraq i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Voleu saber per què el Kurdistan encara no serà independent?

0

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris Kurdistan xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Mossul Alcorà

El president del Kurdistan iraquià ha dit en una entrevista que els kurds celebraran un referèndum d’independència. Però Massud Barzani no ha dit quan. Ni tant sols ha posat data per a decidir quan i com s’ha de fer la consulta. A més, davant la insistència dels periodistes sobre el tema, una persona propera a Jalal Talabani, l’altre líder tribal que controla la política i l’economia del Kurdistan, tampoc no ha volgut concretar res: “haurem de revisar la relació amb Bagdad”. Per la seva banda, el viceministre d’Exteriors kurd ha deixat clar que “la confederació [amb l’Iraq] és una opció“.

Malgrat la manca de concreció, a Occident ja hem situat el Kurdistan a la recta final del procés d’independència. Suposo que això té molt a veure amb el fet que els periodistes nord-americans i europeus que pertanyen a les cultures dominants titllen d’independentista tot aquell que té un discurs favorable als drets d’un poble que no té fronteres pròpies. Els catalans, en canvi, sabem prou bé els matisos en l’àmbit dels sentiments nacionals: la diferència entre el dit i el fet dels polítics, la independència i la dependència, o entre la lluita, el conformisme i el pacte traïdor.

Crec que, per aquest motiu, les agències de notícies internacionals porten anys vaticinant la imminent independència del Kurdistan que, malgrat tot, no arriba. Per a ells, qualsevol folclorisme és sinònim de lluita per la independència política. Però la independència només s’assoleix quan s’hi posa dia i hora

(més…)

Barzani ara diu que és independentista

0

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Alcorà Barzani Talabani independència

El líder totpoderós del Partit Democràtic del Kurdistan, que controla amb mà de ferro la part oriental del Govern Regional del Kurdistan (GRK) de l’Iraq, ha dit que l’objectiu del poble kurd és la independència i que aviat celebraran un referèndum sobre la secessió.

En contra del que ens han volgut fer creure durant anys, aquesta és la primera vegada a la vida que Massud Barzani, que també és president del GRK, es declara independentista. De fet, el seu partit ha arribat a prohibir manifestacions independentistes.

Potser s’acomplirà el pronòstic que em va avançar fa una dècada l’activista kurd Kamal Mirawdelli: “Els grans partits kurds apostaran per l’independentisme si veuen que aquest és un pas inevitable i que el poden usar per mantenir el seu poder tribal. Per aquesta raó interfereixen en les activitats dels grups independentistes sorgits de la societat civil, però mai no les aturen del tot”. I això és el que fa Barzani. Tot i que jo encara no me’l crec.

(més…)

Publicat dins de Iraq, Kurdistan i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Tot es prèst per la guèrra civila en Iraq (article en occità)

0
Publicat el 24 de juny de 2014

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Mossul Alcorà

El diari digital occità Jornalet ha publicat en aquest idioma l’article d’Interpretant el món àrab i l’islam Tot a punt per la guerra civil a l’Iraq, en el qual s’expliquen i s’analitzen els darrers esdeveniment a l’Iraq.Jornalet, gaseta occitana d’informacions és editat per l’Associacion entara Difusion d’Occitània en Catalonha (ADÒC), amb seu a Barcelona i Tolosa.

(més…)

Publicat dins de Iraq, Jornalet i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tot a punt per la guerra civil a l’Iraq

0
Publicat el 14 de juny de 2014

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Mossul Alcorà
Un grup de nens iraquians aixequen el dit assenyalant la unicitat de Déu davant d’una clínica de l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria.

S’han accelerat els esdeveniments a l’Iraq. Després d’una dècada arrossegant els mateixos problemes polítics, lluites partidistes, degoteig incessable d’atemptats, malestar dels que manaven amb Saddam i no manen ara, prepotència i autoritarisme de les víctimes d’abans que manen ara…

Ha aparegut en escena un moviment islamista que ha anat guanyant poder i força a base de treballar en regions remotes. La revolta a Síria els ha acabat donant l’impuls necessari per avançar cap a Bagdad. Tenen poques possibilitats d’arribar-hi i encara menys de prendre-la, però no els aturarà res en el seu intent d’imposar a la regió un règim islàmic d’aire medieval.

Han crescut perquè eren lluny de les tropes iraquianes i dels focus d’atenció de la premsa i la diplomàcia internacionals, que porten anys fent una lectura ideològica del conflicte, a més de menystenir l’enorme presència i l’encara més gran influència de grups com l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria.

Tot és ben confús. Per això he volgut resumir la informació al respecte a partir d’una sèrie de preguntes que poden ajudar a entendre i situar en perspectiva els actuals esdeveniments. Quines són les claus del conflicte? Per què ha esclatat precisament ara? És realment una guerra civil? Quin paper hi jugaran els kurds?…

(més…)

Publicat dins de Iraq i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Al-Qaida* ja controla la segona ciutat de l’Iraq

0
Publicat el 11 de juny de 2014

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Mossul Alcorà

L’Estat Islàmic a l’Iraq i al Xam, la branca regional d’Al-Qaida*, ja controla la segona ciutat de l’Iraq. Han ocupat l’aeroport, les televisions i la seu del govern regional de Mossul. Les hores prèvies a la presa de la capital del nord del país per part de més de 3.000 milicians islamistes han estat marcades per escenes tan patètiques com la que podeu veure en el següent vídeo, on apareixen vehicles de l’exèrcit fugint mentre grups de nens els llencen pedres. Encara no sé si els nens volien fer fora els soldats o els castigaven per la seva covardia.

Avui, Al-Qaida* amplia la seva presència i reforça el seu poder al nord-oest de l’Iraq gràcies a les nombroses armes i equips militars que ha aconseguit a Mossul. Ara tenen un arsenal d’armes fabricades als Estats Units nou de trinca: des de pistoles fins a desenes d’helicòpters. I ara què passarà?

(més…)

Publicat dins de Iraq i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’Iraq: 10 anys d’una transició cap a la inestabilitat

0
Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Guerra Iraq

El segle XXI va començar amb mal peu en el camp de la política internacional. Els terribles atemptats de l?11 de setembre de 2001 van tenir diverses conseqüències i van provocar nombroses reaccions, la més significativa de les quals va ser la campanya de la guerra i la invasió de l?Iraq per part de les tropes nord-americanes, que va començar ara fa exactament deu anys. Les massacres de Washington i Nova York, a més d?agreujar el distanciament entre l?Occident cristià i els països de majoria musulmana van ser l?excusa perfecte per als líders republicans dels Estats Units per respondre amb una agressiva i contraproduent campanya internacional que inclou dues guerres (Afganistan i l?Iraq) i les amenaces militars sobre dos països més (l?Iran i Síria).  
[+]

En el cas de l?Iraq, la guerra va provocar un malestar general a Occident per la inconveniència d?obrir un altre front al Pròxim Orient. La comunitat internacional, representada per organitzacions no governamentals i la societat civil, va reaccionar i va intervenir de forma decisiva en la crisi. A tall d?exemple, tenim les pressions de la premsa sobre el govern de Washington pel canvi d?estratègia al Pròxim Orient que van culminar amb la derrota republicana a les eleccions de 2006 i les multitudinàries manifestacions, els mesos de febrer i març de 2003, contra la presència de tropes estrangeres a l?Iraq que van provocar el canvi de postura d?alguns estats respecte a la conveniència de seguir col·laborant amb les autoritats de l?ocupació.

Al món àrab, pràcticament cap líder es va esforçar realment per evitar el conflicte, encara que alguns van demostrar tenir un bon coneixement de la història i el temperament dels iraquians en advertir que si esclatava una guerra a l?Iraq, no acabaria mai. Però els Estats Units no van fer cas de les nombroses advertències i, com a resultat d?una mala planificació, es van empantanegar a l?Iraq en un conflicte creat per ells mateixos. De fet, Washington es va equivocar des del principi en basar l?ofensiva militar en un seguit de mentides, com ara el tema de les armes de destrucció massiva i les suposades relacions entre el règim de Saddam i Al-Qaida, que marcarien tot el conflicte.

Si haguéssim de resumir els deu anys de transició en poques paraules diríem que inicialment es genera una polèmica internacional per la guerra, seguida de les desavinences i la lluita pel poder entre els polítics iraquians. Tot això acompanyat de la violència insurgent, que en principi era una estratègia d?alguns grups oposats a la presència de tropes estrangeres, però que posteriorment va anar derivant en una campanya d?atemptats indiscriminats contra la població civil, per desembocar finalment en una terrible campanya d?assassinats sectaris.

Pel que fa al front informatiu, la Casa Blanca mira de marginar des del principi les notícies sobre la recerca de les polèmiques armes de destrucció massiva que han al·legat com a excusa per atacar l?Iraq, notícies que disminueixen a poc a poc fins a ser substituïdes per les informacions referides al parador dels principals responsables del règim, les seves captures, les aparicions furtives de Saddam Hussein i l?inici de l?onada d?atemptats. La Casa Blanca ha acomplert el seu objectiu i és del tot necessari oblidar el tema de les armes químiques, els suposats lligams d?Al-Qaida i el règim iraquià i les mentides llançades en aquest sentit el febrer de 2003 pel secretari d?Estat, Colin Powell, al Consell de Seguretat de l?ONU. Tanmateix, un cop que els Estats Units tenen els peus a l?Iraq, ja és massa tard per reclamar cap retirada de tropes abans que no s?hagi completat la transició cap a un règim iraquià democràtic.

Però això no és tot. Deu anys donen per molt més i les polèmiques i la violència també han estat acompanyades de tímids avenços en diversos camps ?democràcia, lli-bertat d?expressió, drets polítics per a les dones? i d?un interessant reequilibri de forces al Pròxim Orient. Però deixant de banda els triomfs i els fracassos de l?ocupació a l?Iraq, i aprofitant que amb la guerra a Síria tornem a viure un altra moment de violència i canvi a la regió, la reflexió que convindria que fessim a Occident és si tenim cap dret a imposar per la força aquestes situacions a les que em refereixo sense consultar-les abans amb els pobles afectats, o si hem de limitar-nos a animar-los des de fora perquè prenguin el seu propi camí.

La Casa Blanca va dir en el seu moment que el seu interès, a l?hora d?iniciar la guerra a l?Iraq, era l?eliminació d?un perill potencial contra la nostra seguretat personificat en la figura del tirà Saddam, i va esgrimir la democratització de l?Iraq com a objectiu principal. Però alguns analistes repliquen que, de fet, la guerra i l?ocupació amagaven interessos energètics i geoestratègics: «La guerra pel petroli», en diuen. Els àrabs van més enllà, recorden que es la guerra es va fer en nom d?uns objectius que no s?assoliran en tot el període d?ocupació i es mostren convençuts que, en realitat, els Estats Units volien dividir els iraquians per mantenir les bases al país indefinidament i protegir Israel. Afegeixen que l?execució de Saddam, el 30 de desembre de 2006, en una de les dates més assenyalades del calendari islàmic és una de les provocacions emmarcades en aquest pla pervers. Totes les anàlisis tenen la seva part de raó perquè, de fet, en la guerra de l?Iraq s?hi va barrejar una mica de tot plegat.

Els deu anys de transició a l?Iraq han han estat un llarg període d?incertesa marcat per una onada de violència que amenaça el futur de tots els iraquians. La permanent inestabilitat va convèncer Washington de canviar els seus plantejaments militars al Pròxim Orient per una estratègia més política, que comprenia una retirada de les tropes que no fos interpretada com una derrota. Aquesta situació va provocar una trista paradoxa: els Estats Units no podien marxar de l?Iraq fins que el govern iraquià no fos capaç d?imposar la llei i l?ordre, però alhora la seva presència era un dels obstacles per assolir aquest objectiu.

Respecte al balanç global del període de guerra, ocupació i transició, no podem evitar referir-nos-hi en termes de fracàs perquè, per sobre de totes les dades macroeconòmiques i polítiques, destaquen les esgarrifoses xifres de víctimes mortals. Pel que fa només als tres anys d?ocupació que van seguir la guerra, els Estats Units es van gastar més de 350.000 milions de dòlars i, des de març de 2003 fins a novembre de 2006, van perdre a l?Iraq 2.857 soldats. La guerra també es va cobrar la vida de cent vint-i-cinc militars britànics i cent vint-i-un de setze nacionalitats més. A aquestes morts s?han de sumar els més quatre-cents contractistes estrangers assassinats mentre treballaven en la reconstrucció del país.

Pel que fa al bàndol iraquià, els Estats Units no van arribar a publicar mai recomptes de víctimes, però el desembre de 2005 el president Bush va reconèixer que havien mort trenta mil civils. L?any següent, la revista mèdica britànica The Lancet publicava un estudi d?investigadors de la Universitat John Hopkins de Baltimore que elevava la xifra fins a sis-cents mil. Però la dada que segurament s?acosta més a la realitat és la facilitada poc després pel ministre de Sanitat iraquià: cent cinquanta mil defuncions en tres anys producte directe de la violència.

La llibertat d?expressió i la veritat han estat dues de les altres víctimes del conflicte: els Estats Units van finançar mitjans de comunicació i intel·lectuals perquè donessin una bona imatge de l?ocupació, mentre que sobre el terreny van ser assassinats vuitanta-sis periodistes i quaranta-dos dels seus assistents. Paral·lelament, la violència va ser molt cruel als campus i es va cobrar la vida de més de cent cinquanta-cinc professors universitaris i investigadors.

Queda clar que el govern nord-americà va provocar tota aquesta allau de tristos esdeveniments en prendre la decisió unilateral d?anar a una guerra basada en mentides. Però l?anàlisi no seria justa si no recordem que els americans topen a l?Iraq amb nombrosos grups que també tenen una important part de responsabilitat en tot el caos. Està clar que les organitzacions iraquianes no tenen per què sotmetre?s a la voluntat de l?ocupant, però sembla que la seva rebel·lia és conseqüència de l?afany de poder i no mostren gaire interès per col·laborar amb les noves autoritats ni pel benestar del seu poble.

La majoria de partits demostren que els preocupa més l?ampliació de la seva influència que no pas l?estabilitat del país. D?exemples no en falten: al nord, els dos principals partits kurds repeteixen els patrons autoritaris imposats pel règim de Saddam; al centre, en un primer moment els partits sunnites no accepten que governi la majoria, que és xiïta, i boicotegen el procés democràtic només per aconseguir parcel·les de poder superiors a les que els correspondria per pes demogràfic; i al sud, els xiïtes, que en principi aposten per la democràcia com a mitjà per fer-se amb el govern, atien les flames del conflicte sectari fent els ulls grossos davant els crims dels esquadrons de la mort. El moviment de Moqtadà al-Sadr s?emporta la pitjor part, però al sud no se salva ningú. El Partit Islàmic al-Dawà està controlat per una cúpula que rep ordres de Teheran, mentre que el Consell Suprem per a la Revolució Islàmica a l?Iraq es nega a desarmar les seves milícies amb l?excusa que l?Organització Badr va ser creada abans de la caiguda de Saddam.

En el darrer tram de la transició és evident que darrere la majoria de segrestos massius que castiguen la població civil de ciutats com Bagdad hi ha grups de paramilitars infiltrats a les forces de seguretat amb el vist i plau de partits polítics i responsables policials. Només entre octubre i novembre de 2006 van ser despatxats més de 3.700 agents per complicitat amb els esquadrons de la mort i les milícies xiïtes per les pressions nord-americanes i sunnites. Mentre que en el terreny polític, les desavinences, els desacords i els boicots partidistes i parlamentaris per a formar govern han estat la tònica fins al dia d?avui.

Als civils iraquians no se?ls pot responsabilitzar de les seves desgràcies, perquè han estat les víctimes dels poders internacionals i dels seus propis líders. Però convindria recordar-los que haurien de tenir present que no podem desitjar per a les altres persones el que no volem per a nosaltres. A tall d?anècdota recordarem que un nombre molt important d?iraquians han justificat els atacs suïcides contra les tropes de la coalició i, segons una enquesta realitzada l?octubre de 2005 pel ministeri de Defensa britànic, el 45% dels iraquians veien aquesta mena d?accions amb bons ulls. Pel que fa als xiïtes, rebutjaven els atacs de la insurgència sunnita i els atemptats amb cotxe bomba indiscriminats, només perquè anaven dirigits contra la seva comunitat.

Malgrat totes les desgràcies i les ferides obertes a l?Iraq, m?agrada pensar que de tot plegat se?n pot treure una lliçó positiva: milions de persones han assumit que la guerra és, en tots els casos, la pitjor eina per a solucionar els conflictes. Tot i que mai no resoldrem el dubte de saber si els Estats Units haurien pogut aconseguir els mateixos objectius per una altra via. De ben segur que s?haurien salvat moltes vides. Però tampoc no hauria canviat res a l?Iraq, no? 

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 Proposta de solució a la crisi de Síria
L’Iraq, atrapat en el temps Hem guanyat la guerra a Líbia
Publicat dins de Iraq | Deixa un comentari

L’Iraq, atrapat en el temps

0

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Iraq

No poso en dubte que la situació a l’Iraq ha millorat respecte a l’època de la dictadura sanguinària de Saddam Hussein, desapareguda ara fa deu anys com a conseqüència de la invasió nord-americana. Amb tot, també haig de reconèixer la validesa del tòpic que afirma que el pes de la història i les cicatrius de cinc mil anys de conflictes no permeten albirar el futur del Pròxim Orient amb gaire optimisme.

Em costa pensar una altra cosa quan veig que l’Iraq està dirigit per una colla de partits que perpetuen l’estil violent, corrupte i clientelista que caracteritza la vida política de la regió. La fi de l’ocupació, el 2005, va obrir la porta a la possibilitat d’un futur millor per a l’Iraq. Però, lamentablement, l’elit que s’ha apoderat de les regnes del país estira la brida per alentir el pas.

D’entre els nombrosos reptes que ha de superar el nou Iraq, en destaca un d’especialment delicat. Es tracta del conflicte pel control de Kirkuk, centre petrolier de primer ordre disputat per turcmans, kurds i àrabs. El meu pronòstic personal per a la regió és que s’hi vessarà molta sang, però que la tensió no arribarà a esclatar en una guerra oberta perquè les potències veïnes, els líders mundials i els partits àrabs i kurds fan tot el possible per no alterar l’statu quo regional. En canvi, la crisi augmentarà les divisions ètniques fins al punt que pot fer inviable el diàleg que qualsevol país necessita per tirar endavant, i condemnar els iraquians a viure atrapats en el temps.

Una prova evident que, deu anys després de la guerra, l’Iraq està atrapat en el temps és que els tres paràgrafs que acabeu de llegir descriuen el país avui, tot i que formen part d’un article que vaig publicar al diari Avui l’11 d’agost de 2010.

Pel que fa a l’efemèride de l’inici de la guerra, que va posar fi a més de dues dècades de presidència de Saddam Hussein i que també va obrir la porta a un període de forta inestabilitat a l’Iraq que encara no s’ha tancat, recordarem dos fets força significatius que van precedir l’esclat del conflicte.

D’una banda, el president dels Estats Units, George W. Bush, a diferència del seu pare uns anys enrera, havia aconseguit posar d’acord tots els països àrabs i islàmics contra els seus plans d’atac sobre l’Iraq: cap Estat de la regió havia declarat el seu suport a l’operació militar nord-americana. Fins i tot els que en un moment o altre havien estat enemics declarats de Saddam Hussein, com és el cas de l’Iran, havien fet pública la seva oposició a la política americana del càstig militar.

Tots afegien, però, que l’Iraq havia d’acceptar les resolucions de l’ONU i permetre la tornada dels inspectors estrangers que havien de comprovar si el règim de Saddam tenia un programa de fabricació d’armes de destrucció massiva, com assegurava Washington.

Pel que fa al poble àrab, no participava en els actes contra la guerra ni es manifestava amb tant d’entusiasme com els milions de ciutadans europeus que, el 15 de febrer de 2003, van aplegar-se als carrers de les principals ciutats per a corejar “no a la guerra”. Així ho vam explicar a l’Avui:

Escassa mobilització al món àrab contra el possible atac a l’Iraq
Article publicat al diari Avui el 16 de febrer de 2003

El món àrab no va sortir ahir massivament al carrer per protestar contra una intervenció militar nord-americana a l’Iraq. Només a Damasc centenars de milers de persones -un milió, segons la televisió oficial- van protestar contra la guerra. Milers de ciutadans també van mostrar el seu rebuig al possible conflicte a Alep, al nord del país.

A les altres capitals àrabs, les manifestacions només van congregar pocs milers de persones. Al Caire, per exemple, només hi havia 15.000 egipcis als carrers, en la seva majoria islamistes. La capital egípcia va ser també escenari d’altres actes antibèl·lics, com el que van protagonitzar un miler de persones convocades per partits d’esquerra a la rodalia de la mesquita de Sayeda Zainab, que va ser presa per 4.000 agents antiavalots.

El motiu principal que ha portat la gent a manifestar-se al Pròxim Orient i els governs a permetre les manifestacions ha estat en molts casos el suport explícit dels concentrats al poble palestí i el rebuig de l’Estat d’Israel. A Amman, el Front d’Acció Islàmic va fer una crida a la població per què acudís a la protesta, mentre que a Beirut només 10.000 van concentrar-se al centre de la ciutat.

La mobilització popular va ser encara més escassa al Magrib que als països del Pròxim Orient. A Rabat, diversos col·lectius només van aconseguir aplegar un miler de persones, tot i que esperen treure més gent la setmana vinent en diferents actes i ciutats. A Alger i Tunis tampoc s’hi van registrar protestes massives. A la capital algeriana hi havia menys de cent persones: les manifestacions estan prohibides.

Avui, els ministres d’Exteriors de la Lliga Àrab fan una reunió extraordinària al Caire per preparar una cimera sobre l’Iraq que es podria celebrar el proper dia 22 en una ciutat propera al mar Roig. La iniciativa ha estat del president egipci, Hosni Mubàrak, pressionat pels esdeveniments.

Autor: Jordi Llaonart
_________________________________________________

Articles relacionats:


Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920

Proposta de solució a la crisi de Síria

Els motius de la revolta líbia

Hem guanyat la guerra a Líbia
Publicat dins de Iraq i etiquetada amb | Deixa un comentari

Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 – 2a PART

0

A continuació us oferim la segona part de l’entrevista concedida en exclusiva a aquest bloc per un portaveu d’un dels principals grups insurgents iraquians. En l’entrevista, el Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920 analitza per Interpretant el món àrab i l’islam la situació actual a l’Iraq, i comenta l’opinió que tenen els insurgents de fets tan diversos com el paper del poble kurd en el nou Iraq, o la reacció de l’opinió pública del nostre país a la intervenció militar nord-americana de 2003.

El text que us presento a continuació és la traducció de la segona part de l’entrevista, que va ser realitzada en àrab. Les respostes no han estat resumides, mutilades ni censurades i expressen exclusivament l’opinió i el punt de vista del grup armat Brigades de la Revolució del 1920.

Segona part de l’entrevista al Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920 (llegiu la primera part aquí)

per Jordi Llaonart

– Quina és l’opinió de les Brigades de la Revolució sobre l’autoritat i l’autonomia kurda del nord de l’Iraq?

Nosaltres sempre distingim entre el poble kurd i els partits kurds autoritaris. Els kurds són una part essencial del poble iraquià. No ens imaginem de cap manera un Iraq sense kurds. Els kurds han de mantenir el seu estatus per a protegir la seva diversitat cultural i lingüística. Per això cal tenir-los en compte i tractar amb ells sobre la base del respecte mutu.

D’altra banda, mostrem el nostre rebuig a les pràctiques dutes a terme pels partits polítics del nord de l’Iraq: la persecució contra el seu poble, la corrupció de l’administració i el monopoli dels grups de poder, també rebutgem les pràctiques dels partits que juguen a escampar l’odi entre els pobles de l’Iraq i els anuncis d’una possible separació de l’Iraq. Aquests partits, en realitat, no representen el poble kurd ni tenen sentiments veritables pel seu poble.

– Com interpreten les Brigades la lluita pel control de la regió de Kirkuk? Kirkuk és una regió kurda, turcmana o àrab?

El problema de Kirkuk forma part de les pràctiques equivocades dutes a terme pels partits kurds per a intensificar el conflicte nacional en aquesta ciutat. La lluita pel seu control forma part del seu pla per separar-se de l’Iraq i l’establiment d’un estat kurd. Això ha portat les milícies dels partits kurds a cometre assassinats, detenir i deportar la població per tal de canviar la composició demogràfica de la ciutat, i preparar la seva annexió a la regió autònoma kurda. La història d’aquesta ciutat demostra que turcmans, àrabs i kurds hi coexisteixen des de fa centenars d’anys i que els problemes entre ells han estat la conseqüència de les interferències des de l’exterior.

Creiem que Kirkuk és un model per a l’Iraq, ja que hi viuen tots els grups que componen el poble iraquià, i que formen un mosaic meravellós. Per nosaltres, la qüestió de Kirkuk ha de ser resolta a través de l’entesa de totes les parts. Això, però, després de solucionar el problema principal, que és l’ocupació.

– Veuen els pobles europeus com a enemics? Són hostils a tots els estats i governs que van participar en l’ocupació militar de l’Iraq?

Som musulmans i la nostra religió ens ordena respectar la vida humana. També som iraquians i no volem enemistar-nos amb ningú. El poble iraquià és conegut per la seva tolerància i amor pels altres, però vam haver de prendre les armes en defensa del nostre país, envaït per les forces d’ocupació dels EUA i els seus aliats.

La nostra guerra es limita a les tropes que han envaït les nostres terres i violen els drets del poble de l’Iraq, i distingim entre l’agressor i el que no ho és. També diferenciem entre pobles i governs, i entre els que van recolzar l’ocupació i els que la van rebutjar i denunciar. A través d’aquesta entrevista volem rendir homenatge a tots els pobles i organitzacions, així com a la Comissió Europea, que va expressar el seu rebuig a la invasió i l’ocupació a través de reunions i grans manifestacions. També saludem als que segueixen alçant la veu per a defensar els drets de les persones innocents i treballen per a treure a la llum els crims de guerra i les violacions dels Drets Humans, especialment a Espanya.

– Temen que la comunitat internacional declari el boicot al seu país, si les Brigades de la Revolució assoleixen el poder i participen en les institucions polítiques de l’Iraq?

Les Brigades no lluiten per fer-se amb el poder o per ocupar càrrecs polítics. Tenim el deure de lluitar en nom de tot el poble iraquià i no estem sols en aquest honor. Si sumem forces amb la resta de faccions germanes, alliberarem l’Iraq de les urpes de l’ocupació. Treballarem junts per a la reconstrucció i l’eliminació dels efectes de l’ocupació. Esperem retornar la seguretat i l’estabilitat al país perquè pugui tornar al lloc que li correspon en la comunitat internacional.

Autor: Jordi Llaonart

Fi de la segona part de l’entrevista al Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920 (llegiu la primera part aquí)

Publicat dins de Iraq | Deixa un comentari

Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 – 1a PART

0

Amb motiu de la celebració dels primers sis mesos d’Interpretant el món àrab i l’islam, he preparat una entrada al bloc molt especial. Es tracta d’una entrevista exclusiva m’ha concedit un portaveu d’un dels principals grups insurgents iraquians. En l’entrevista, el Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920 analitza, segons el seu punt de vista, la situació actual a l’Iraq, i comenta l’opinió que tenen els insurgents de fets tan diversos com el paper del poble kurd en el nou Iraq, o la reacció de l’opinió pública del nostre país a la intervenció militar nord-americana de 2003.

El text que us presento a continuació és la traducció de la primera part de l’entrevista, que va ser realitzada en àrab. Les respostes no han estat resumides, mutilades ni censurades i expressen exclusivament l’opinió i el punt de vista del grup armat Brigades de la Revolució del 1920.

Les Brigades de la Revolució del 1920 són una milícia iraquiana formada per antics membres de l’exèrcit fidels a Saddam Hussein i manté estrets vincles amb molts ulemes sunnites iraquians. El nom del grup (1920) també demostra la seva vocació nacionalista, ja que es refereix a l’any de la revolta contra el poder colonial britànic. Des de 2003 ha estat un dels grups armats que ha llençat més atacs contra les tropes nord-americanes, especialment en les poblacions i províncies sunnites escenari de les batalles més dures, com Abu Graib, Fal·luja i la regió d’Al-Anbar.

D’altra banda, les Brigades estan enfrontades a les actuals autoritats iraquianes, que estan sota les ordres dels partits xiïtes de l’òrbita de Teheran. Amb tot, no contemplen la possibilitat d’atacar els líders ni la població xiïta. De fet, les Brigades s’han caracteritzat per atacar les tropes nord-americanes fent ús de tècniques guerrilleres i desmarcant-se dels atemptats amb bomba indiscriminats d’altres grups insurgents. Durant l’any 2007, les Brigades i Al-Qaida es van enfrontar en una guerra oberta que va ser el preàmbul de la col·laboració posterior entre els insurgents locals i les tropes nord-americanes per l’estabilització del país.

Entrevista al Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920

Per Jordi Llaonart

– Hem d’interpretar la retirada de les forces d’ocupació de l’Iraq com una victòria de la insurgència, o com la prova de la fortalesa del nou Estat, que ja és capaç d’assumir les tasques de seguretat?

La retirada de les forces d’ocupació no és real. Les forces d’ocupació s’han limitat a redistribuir el personal, però han deixat un nombre significatiu de tropes al país. Segons el que han anunciat, prop de cinquanta mil soldats nord-americans estan desplegats en diverses bases de l’Iraq, a més hi ha 128 mil membres de les empreses de seguretat privades. Temem que totes aquestes tropes seguiran perpetrant les mateixes pràctiques terroristes contra el poble de l’Iraq.

Les patrulles de les forces d’ocupació irrompen cada dia a les cases. Terroritzen la gent de dia i de nit, especialment dones, nens i gent gran. Detenen gent innocent sense ordre judicial i, de vegades, maten persones davant els seus familiars.

Pel que fa a la redistribució, les tropes nord-americanes s’hi han vist obligades a causa de la severitat dels atacs de la resistència iraquiana, que li han suposat grans pèrdues humanes i materials.

El fet que els Estats Units i el govern iraquià hagin anomenat aquest moviment “retirada” és conseqüència de la política mediàtica de mentides exercida pels Estats Units per tal d’amagar les pèrdues a l’Iraq, enganyar l’opinió pública i deslegitimar la resistència iraquiana a través de l’anunci que l’ocupació s’ha acabat i que s’ha consolidat el govern iraquià. Tot això és mentida.

El govern és molt feble i deu la seva existència només a la presència de les forces d’ocupació dels EUA, que s’hi han quedat sota la fal·làcia de dur-nos la democràcia.

– L’actual govern podria ser capaç de millorar les vides dels iraquians?

L’actual govern a l’Iraq existeix gràcies a l’ocupació, tot i que es digui que es forma d’acord amb el resultat de les eleccions. De fet, està construït sobre la mentida d’allò que han anomenat eleccions, celebrades sota l’ocupació, i de conformitat amb les lleis imposades per l’ocupació dels EUA i les normes aprovades per persones designades pel Departament de l’ocupació nord-americana després de la invasió.

La llarga temporada que els partits que van guanyar les eleccions van prendre’s per a la formació del darrer govern va estar acompanyada d’una lluita pel poder que ens dóna una idea sobre la magnitud de les moltes diferències que hi ha entre les parts. Amb tot, el govern, finalment, va ser format, tot i estar allunyat dels criteris d’eficiència i objectivitat, perquè molts dels seus membres estan involucrats en casos de corrupció. A més, els partits van fer un intercanvi de càrrecs entre ells, i la primera tasca que es van proposar fer ha estat la creació d’un comitè per a indultar els casos de corrupció dels diputats i els membres del govern. No hi ha dubte que l’objectiu dels membres del govern és tirar endavant els seus projectes personals. Aquest govern és una còpia distorsionada de l’anterior.

– És possible el diàleg entre les Brigades i l’actual govern a Bagdad?

Com us he comentat, no hi ha possibilitat de diàleg. En primer lloc, perquè creiem que darrera el govern hi ha les forces d’ocupació nord-americanes. També hem vist que el govern forma part del pla B dels EUA, que va ser incapaç d’assolir una victòria militar contra la resistència, a causa de la nostra força, i que ha hagut de recórrer a un projecte polític per a millorar la seva situació a l’Iraq.

Val a dir que aquest projecte polític imposat no representa la voluntat del poble iraquià, ja que els membres del govern no van ser escollits pels iraquians en un context de llibertat.

El govern actual, a més, vol perpetuar l’ocupació i que els EUA assoleixin els seus objectius, mentre treballen per la divisió de l’Iraq i dels seus ciutadans. Per contra, el projecte de la resistència és diferent perquè tractem d’alliberar el nostre país, restaurar la seva sobirania i preservar la seva unitat.

– ¿És cert que l’Iran interfereix en els assumptes interns de l’Iraq?

No és cap secret que l’Iran interfereix en els assumptes de l’Iraq. Tothom ho sap i fins i tot el propi Iran no amaga aquesta intervenció. Teheran ha jugat un paper molt important ajudant les forces d’ocupació nord-americanes a envair i ocupar l’Iraq.

D’altra banda, podeu fer una ullada a la llista de partits que participen en el procés polític. La seva majoria han mantingut relacions gens secretes amb l’Iran durant massa temps. Alguns dels seus líders ni tant sols són iraquians i encara disposen de la nacionalitat iraniana. També s’han fet públics documents que demostren el suport de l’Iran a milícies terroristes iraquianes que han participat en interrogatoris i tortures contra detinguts iraquians en les presons secretes.

– Creieu que els Estats Units permet i accepta que l’Iran participi en els assumptes interns iraquians?

Se sap que en política no existeixen els amics per tota la vida ni els enemics permanents. Hi ha interessos comuns, i si els Estats Units estan en desacord amb l’Iran en alguns temes, això no vol dir que mantinguin diferències en tots els altres assumptes.

Tot just us he comentat que l’Iran ha reconegut jugar un paper a l’Iraq que ha beneficiat l’ocupació nord-americana. En contraprestació, els EUA han solucionat assumptes que afectaven l’Iran i els han permès entrar i participar en l’escena iraquiana.

Recordeu que les forces d’ocupació dels EUA han permès que les milícies criminals vinculades a l’Iran duguin a terme els seus crims, com a contraprestació per haver espiat per a ells i haver lluitat contra la resistència i el model de societat iraquiana.

Autor: Jordi Llaonart

Fi de la primera part de l’entrevista al Dr. Abdal·lah al-Ani, membre del buró polític de les Brigades de la Revolució del 1920 (llegiu la segona part aquí)

Publicat dins de Iraq | Deixa un comentari

Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920

0

Amb motiu de la celebració dels primers sis mesos d’Interpretant el món àrab i l’islam, he preparat una entrada al bloc molt especial que encara és en procés de traducció i d’edició, i que podreu consultar en les properes hores. Es tracta d’una entrevista exclusiva que m’ha concedit un dels principals grups insurgents iraquians. En l’entrevista, un dels responsables del grup armat Brigades de la Revolució del 1920 analitza la situació a l’Iraq, i comenta l’opinió dels insurgents sobre fets tan diversos com el paper del poble kurd en el nou Iraq, o la reacció de l’opinió pública del nostre país a la intervenció militar nord-americana de 2003.

Les Brigades de la Revolució del 1920 són una milícia iraquiana formada per antics membres de l’exèrcit fidels a Saddam Hussein i manté estrets vincles amb molts ulemes sunnites iraquians. El nom del grup (1920) també demostra la seva vocació nacionalista, ja que es refereix a l’any de la revolta contra el poder colonial britànic. Entre 2003 i 2007 va ser un dels grups armats que va llençar més atacs contra les tropes nord-americanes, especialment en les poblacions i províncies sunnites escenari de les batalles més dures, com Abu Graib, Fal·luja i la regió d’Al-Anbar.

D’altra banda, les Brigades de la Revolució de 1920 estan enfrontades a les actuals autoritats iraquianes, que estan sota les ordres dels partits xiïtes de l’òrbita de Teheran. Amb tot, no contemplen la possibilitat d’atacar els líders ni la població xiïta. De fet, les Brigades s’han caracteritzat per atacar les tropes nord-americanes fent ús de tècniques guerrilleres i desmarcant-se dels atemptats amb bomba indiscriminats d’altres grups insurgents. Durant l’any 2007, les Brigades i Al-Qaida es van enfrontar en una guerra oberta que va ser el preàmbul de la col·laboració posterior entre els insurgents locals i les tropes nord-americanes per l’estabilització del país.


Autor: Jordi Llaonart

Publicat dins de Iraq | Deixa un comentari
70697069