ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: INDEPENDENT URBAN PLANNING

ESTUDI DE DETALL D’ILLA DE ST. ROBERT-BARRANC DEL SAU. PATERNA

Deixa un comentari
EMPLAÇAMENT.
L’Estudi de Detall es planteja en l’illa en Sòl Urbà delimitada pels carrers Sant Robert, Blai Vila, de Castelló i dels Molins a Paterna. Vorejat pel Barranc del Sau.
Volíem recuperar una bossa de terreny que hi havia quedat tancada entre construccions dels anys ’70 i que sols servia de femer i vessador de brossa i estava tot infestat de rates amb el consegüent perill per alss xiquets dels veïnat que jugaven en ell. Per això, l’ajuntament va recolzar la seua viabilitat i posterior edificació. Ediificació d’una promoció dedicada a promoció d’habitatge protegit.
OPORTUNITAT I OBJECTE DE LA SEUA FORMULACIÓ.
En el cas particular del Pla General d’Ordenació de Paterna, el present estudi de detall s’acull als dictàmens de la modificació número 9 “Estudis de Detall” aprovada definitivament per la Comissió Territorial d’Urbanisme en data 30 de juliol de 1996. En ella queden detallats els casos en què es poden redactar i les condicions que han de complir els mateixos.
JUSTIFICACIÓ:
Es justifica l’oportunitat de la formulació per la Societat PROHEMAR 2002, S.L. davant de les característiques geomètriques del solar de la qual és propietària (grafiat com a solar 2 en plans annexos) les quals complixen amb allò que s’ha indicat en l’apartat f de l’art.20 de l’esmentada modificació número 9 del P.G.O.U. de Paterna.
En ell es justifica que la redistribució de volum podrà implicar l’augment de nombre de plantes en casos justificats en zones amb tipus d’ordenació per alineació de vial, quan l’excessiva profunditat edificable faça impossible esgotar l’edificabilitat màxima permesa.
Tal augment podrà ser com a màxim d’una planta. Es considera excessiva profunditat edificable, als efectes de l’aplicació de la regla anterior, aquella que supera els quaranta (40) metres lineals, mesurats ortogonalment a les alineacions de fatxada des de tots els seus fronts.
Estes circumstàncies es complixen per al cas que es desenvolupa en el present estudi d’ordenació de volums, on la geometria del solar propietat de la Societat Prohemar 2002 S.L. caracteritzada per disposar d’un únic front de fatxada a carrer Sant Robert de longitud xicoteta en proporció a la superfície i profunditat que disposa.
Queda per tant prou justificada l’oportunitat de formular una figura de planejament adequada per a preveure i reajustar els paràmetres edificatoris previstos en el Pla General per a la zona urbana on s’inclou l’àmbit.
La figura en qüestió és l’Estudi de Detall els objectius de la qual són:
a.- Assenyalament d’alineacions, amb la introducció d’un pati obert configurat com a espai lliure interior d’ús privat.
b.- L’ordenació de volums edificables, amb l’augment d’una planta edificable en una porció limitada, sense augment del volum i edificabilitat, segons justificació que a continuació passem a exposar. Endemés el límit del barranc del Sau serà recomanable la seua intervenció per rescatar el conjunt d’un espai residual tercermundista. Extrem aquest que fou escoltat:
SOLUCIÓ ADOPTADA, JUSTIFICACIÓ.
La solució adoptada és la més adequada per a aconseguir la consolidació d’una illa urbana de geometria irregular que, amb l’actual distribució de finques, no permet el seu aprofitament òptim.
És per això que reajusten els volums en els termes següents:
1.- Es manté, per al conjunt de tota l’edificació existent en l’illa, el nombre d’altures conforme a allò que s’ha definit en el P.G.O.U., per tant III+átic, permetent-se el que disposa l’art. 147.4. de les normes generals per a l’edificació en sòl urbà arreplegades en el Pla General d’Ordenació Urbana de Paterna. En tal article es permeten les construccions, per damunt de l’altura reguladora (HcIV = 12.50 m.), que estiguen dins del pla inclinat a quaranta-cinc graus, autoritzant-se espais habitables que reunisquen les condicions mínimes d’habitabilitat.
S’incrementa en una planta edificable en la part de la parcel•la recaient a la mitgera existent en l’actualitat en el cantó dels carrers dels Molins i Sants Robert. Això no podrà suposar un augment del volum ni de l’edificabilitat, conforme a l’art.20.f. de la modificació número 9 del Pla General d’Ordenació de Paterna.
2.- S’introduïx un espai lliure interior comunicat amb la fatxada en carrer Sant Robert de proporcions allargades i en direcció al centre de l’illa, el qual quedarà rodejat per l’edificació en l’interior de l’illa.
3.- El volum desallotjat com a pati obert en la finca afectada queda compensat per l’increment d’una planta en la mateixa respecte a la prevista en Pla vigent situada al voltant del pati obert sense que la volumetria final del conjunt supere la inicial prevista.
4.- Es definixen per tant les noves alineacions interiors de la nova edificació, mantenint invariable l’existent en el perímetre d’illa.
5.- Les altures reguladores a excepció del sòl edificable corresponent al solar 2, s’acullen a les vigents en el Pla General encara que es detecta un error en l’obtenció de la corresponent a IV altures la progressió del qual des d’altures inferiors (HcI = 3.50 m, HcII = 6.50 m. HcIII = 9.50 m.) li correspon HcIV = 12.50 m. És a dir 3 metres a cada planta corresponents al “buit-i-ple” que és l’altura “normal” d’acord amb les exigències d’habitabilitat i instal•lacions contemporànies.
6.- El braç d’edificació mitger amb el fons del solar 1 i les vivendes recaients al carrer Blai Vila i Castelló no disposarà, en eixa franja d’edificació, de planta àtic. Els volums edificables resultants quedaran definits dins dels límits edificables definits per les alineacions de fatxades arreplegades en plans adjunts.
Per a l’edificació en interior d’illa en sòl coincident amb el solar 2, l’altura reguladores s’acull a la vigent en el Pla General corresponent a Edificació Oberta, tal com es justifica en el següent apartat de Memòria.
JUSTIFICACIÓ EN L’ADOPCIÓ DE L’ALTURA REGULADORA.
La determinació de l’altura reguladora ve justificada per les consideracions següents:
1.- L’entorn del solar es caracteritza per una topografia amb pendents acusades. El front de fatxada del solar 2 en carrer Sant Robert de 10.87 m de longitud li correspon un desnivell de 98.26 m – 97 .38 m = 0.88 m. segons alçament topogràfic, la qual cosa suposa un pendent mitja del 8 %.
En eixa franja de fatxada s’haurà de resoldre:
a.- El gàlib de pas dels vehicles del Servici de Prevenció i Extinció d’Incendis de 5.00 m d’ample per 4.00 m d’amplària mínima lliure,
b.- L’accés de vianants i rodat de vehicle a soterrani garatge.
Per a la limitada longitud de fatxada, la qual s’ha reduït com a conseqüència de la modificació dels límits de finques abans citat, i aplicant els amples mínims requerits concentrats en eixa franja de fatxada, els desnivells existents en carrer Sant Robert es traslladen a l’estructura interior de l’edifici en aplicació de les pendents mínimes en els accessos de vehicles tant del S.P.E.I.S. que accedixen al pati en interior d’illa com els que accedixen a garatge en planta soterrani.
Tal circumstància obliga a situar els nivells de forjat respecte a la rasant de vorera a peu de fatxada per a cada un dels accessos de vehicles, coincidint l’accés de vehicles del S.P.E.I.S. amb el nivell més alt de rasant de fatxada.
Açò afegit al compliment del gàlib de pas de vehicles d’emergència eleva la cota del forjat de sostre de planta baixa amb un mínim de 4.00 m d’altura lliure baix dit forjat.
2.- Per un altre costat els pendents del terreny en l’interior del solar 2 aconseguixen un desnivell màxim en el punt més allunyat de línia de fatxada de 3.72m respecte al nivell de vorera a peu de mitgera amb edificació existent en carrer Sant Robert.
La forma del solar 2 és tal que una porció important de la seua superfície se situa per darrere del fons del solar 1 recaient a carrer Sant Robert. De mantindre els criteris d’establiment d’altures sobre rasant sobre el front de solar 2 a carrer Sant Robert resultarà que el braç d’edificació en solar 2 adossat a mitgera amb el solar 1 quedarà a una cota netament més baixa que l’edificació a desenvolupar en el solar 1, la qual s’escalona al llarg del pendent ascendent del carrer Sant Robert. S’estima oportú que, atés que es tracta d’una casuística extrema, l’esmentada porció edificable haurà de disposar d’una altura reguladora més coincident amb la realitat física de la forma de l’edifici i el seu entorn. Una aplicació estricta de l’actual normativa en este cas concret dóna lloc a una perduda del criteri inicial establit en l’adopció de l’altura reguladora i arreplegat en el P.G.O.U.
En l’estudi geotècnic es revela l’existència d’un estrat rocós en els primers metres de profunditat per davall del nivell actual del terreny. Per consegüent resulta oportú mantindre el criteri d’altures reguladores descrit fins ara, amb l’objecte de no sobrepassar un volum d’excavació en soterrani-aparcament més enllà del límit permés a efectes de viabilitat econòmica del sòl edificable.
Esta circumstància queda més patent en el braç d’edificació en l’interior del solar 2 mitger amb els fons de les vivendes recaients al carrer Blai Vila, tal com s’aprecia en la secció transversal de l’illa.
Per tot això, per a l’edificació prevista en el solar 2, es fixa l’altura reguladora en 13,50 m seguint el criteri existent en el P.G.O.U. de Paterna aplicat per a Edificació Oberta i com a conseqüència d’elevar la cota de cornisa en la planta baixa a carrer Sant Robert. El seu mesurament s’efectuarà a mitat del drap de fatxada a carrer Sant Robert.
Amb això es pretén donar viabilitat en la interpretació dels criteris establits en el P.G.O.U. de Paterna per a la seua aplicació a, la qual cosa entenem, un cas límit.
CONCLUSIÓ.
La formulació del present Estudi de Detall amb la solució adoptada millorarà la qualitat de les vivendes edificables en eixe entorn urbà, assumix les al•legacions coherents amb afecció a tercers i, en altres termes, donaria peu a una consolidació en fals amb edificacions de tipologies molt dispars. Així mateix les característiques dels solars permeten la promoció de vivendes de protecció oficial en este entorn urbà.
https://vimeo.com/7641908

UFA entremitgeres. Paterna.

Deixa un comentari

El projecte arranca del deler del promotor per tindre una vivenda unifamiliar en ple centre de la vila. Un habitatge que va tindre múltiples entrebancs per estar situat en la zona d’excavacions arqueològiques on l’arqueòloga municipal, deixeble d’en Taradell ens va fer la vida impossible. Doncs pressentia que el Forn àrab originari de la Paterna islàmica estava sota el dit solar, ja bastant irregular en la seua silueta. Heus ací el resultat final.

L’estat en què la trobàrem era aquest:

El resultat final fou aquest:

Plurifamiliar a Paterna. Architettura Povera.

Deixa un comentari

Edifici entre mitgeres situat en la cantonada de c/ Mare de Déu del Pilar cantó C/ Mare de Déu dels Desemparats, de la Vila de Paterna. Prevalien els criteris de sostenibilitat, de “fer ciutat” urbans i de “monumentalitzar” una bossa degradada del barri de l’Eixample que havia quedat entre les grans construccions del desenrotllisme dels seixanta i setanta del segle passat que havia quedat engolida i despersonalitzada. No quedava una altra-donat el caràcter especulador del promotor i constructor de caure retuts a unes tipologies d’eixample per la magnitud del solar i la seua profunditat, adobada també per la mentalitat conservadora dels compradors.

 

Ahir mateix vaig tornar, com sempre faig, a veure com s’havia incardinat la peça en el context i vaig creure que havíem passat de ser un niu de rates a la peça de referència més dinàmica de tota la contornada.

A Paterna vaig descobrir el mateix problema que tenien a Berlín: l’existència de grans illes de cases (mansanes) que deixaven  molt d’espai interior per a fer Hof o patis interiors de trobada i ús comunitari.  A Paterna no era possible tanta generositat espaial, i vaig endegar una sèrie de projectes sobre allò que hom anomenà EL PROJECTE COMÚ EUROPEU: L’HABITATGE SOCIAL. I  vaig prendre-hi de referència algunes obres d’Oswald Mathias Ungers, en aquest context a Berlín.

L’organització funcional consistirà en el següent:
• Planta Soterrani 2: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Soterrani 1: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Baixa: dedicat a vestíbuls, vivendes i locals.
• Planta 1a ,2a i 3a: dedicat a vivendes.
• Planta àtic: dedicat a vivendes.
Quant a l’exigència de la normativa vigent a l’existència d’una plaça de garatge per vivenda, cal dir que en este edifici la dita exigència se supera amb escreix ja que tenim 27 vivendes i 45 places de garatge.

La composició morfotipológica de l’edifici és d’un sol cos, clarament llegible des de l’exterior, amb una interposició de zones ixents i entrants, i amb una trama de buits molt definida.

La composició s’ha establit, en plantes, segons els criteris de distribució d’edificis entre mitgeres, per això s’articulen al voltant dels patis de llums. És a dir amb base a criteris d’habitabilitat, intentant de dotar cada vivenda del màxim d’espai servit i el mínim de servidor. Ubicant en la totalitat de les vivendes com a mínim 3 dormitoris, a excepció d’una vivenda d’àtic que tan sols té dos dormitoris. Tots compten amb dos banys i una cuina, a excepció de la dita vivenda d’àtic que tan sols te un bany. L’estesa de roba es fa en la terrassa comuna de coberta de l’edifici.


La composició de la façana és de caràcter clàssic ordenant-se en alçària segons basament, un cos central i la coronació de marquesina per mitjà de la reculada amb unes zones terrassades perquè d’aquesta manera poder-hi regularitzar les distribucions respecte a la façana.

Plurifamiliar a Emperador (Architettura Povera)

Deixa un comentari
EMPERADOR_11-03-04 100003 EMPERADOR_11-03-04 099002EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.
El solar on situarem l’edifici és el resultat de l’enderroc de dos vivendes unifamiliars, situades en l’Av. Barcelona, 28 i 30 d’Emperador.
Cal dir que en la unifamiliar sítia en l’Av Barcelona, 28, en l’actualitat hi ha adossada una església i la mateixa, disposa d’un porxe o magatzem en la seua part superior que s’accedix per mitjà d’una escala existent en la dita vivenda, és a dir, en l’interior del nostre solar, i que per tant també serà derrocada ja que se sustenta amb l’estructura actual de la dita vivenda però, queda contemplat la reposició de la mateixa en forma i posició idèntica, i per tant, la dita església no patix cap menyscabament per la realització de la nostra edificació, és més, la dita escala queda infinitament en millors condicions que en les que es troba en l’actualitat. Quant a la zona posterior d’eixa mateixa mitgera amb l’església, cal dir que hi ha la sagristia de la pròpia església la qual disposa d’un buit orientat al corral actual de la vivenda existent, per tant tal com s’observa en el pla adjunt es realitza un pati de 2,00×2,00 m per a respectar d’esta manera les condicions d’il•luminació i ventilació de la dita sagristia.
COMPOSICIÓ
La composició resultant procedix dels requeriments següents:
1) Un promotor xicotet però amb idees i ambició de resultats arquitectònics dignes.
2) Un solar difícil. Prou car en la seua compra.
3) Una necessitat tindre uns resultats econòmics no caòtics.
4) L’anterior hipòtesi de partida ens porta a un esgotament de l’edificabilitat.
5) Unes vivendes dirigides a compradors jóvens.
6) Una imatge projectada sobre l’entorn urbà que millore i dignifique, encara que sense grans pretensions, l’existent.
7) Una reglamentació ordenancista, que deixa poc marge per a l’evocació i la sorpresa.
PROGRAMA.
El programa funcional establit d’acord amb les necessitats requerides per la propietat, es resumix en la inserció de 14 vivendes, totes elles de 3 dormitoris, i locals comercials, existint un nucli de comunicació vertical i un ascensor que dóna accés a les diferents plantes.
AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.
Amb esta proposta s’intenta de conjugar tres requeriments: el 1r requeriment és el propi de la propietat que contempla el punt realista de les disponibilitats econòmiques d’un promotor xicotet en la intervenció i el seu programa de necessitats; el 2n, la inserció d’una peça arquitectònica de caràcter contemporani que, de manera suau, cree urbanitat per continuïtat amb l’entorn preexistent, i simultània i contradictòriament faça la sensació que “és fa ciutat”, és a dir, conforme el locus i que reflectisca l’existència de funcionament de la dita peça per mitjà del propi llenç de la fatxada i els seus entrants i ixents així com els seus buits; i el 3r i més important des del punt de vista social, és la motivació que tinguen accés a la compra gent jove en una zona de l´horta Nord molt abellidor i de vida tranquil•la.
Que si bé la compra del terreny és, i ha resultat cara, la construcció d’acabats es realitzarà amb qualitats mitges, però dignes, com a mitjà d’aconseguir dit objectiu.

Final program: Conflicts in the City Congress. Reflections on urban unrest

Deixa un comentari
Demà comencen aquestes jornades. Mentre llig “La Ciudad Pervertida. Una mirada sobre la València Global” de Josepa Cucó i Giner i d’altres.

Welcome to SICC, the Research group at the University of Valencia on Spaces in Conflict and Crisis. We focus our research in social and environmental conflicts linked to land-uses, as well as to spaces in crisis, such as shrinking regions or abandoned spaces from a perspective of critical geography.

DETAILED PROGRAM

Wednesday 2nd April

9:00-9:30h Registration

9:30-9:45h Welcome address: Antoni Ariño, Vice-chancellor of the University of Valencia;  Joan Noguera, IIDL Director and Josep Sorribes and Luis del Romero, SiCC.

9:45-10:30h Enrico Gualini, TU Berlin: Reflections on protest and planning

10:30-10:45 Coffee Break

10:45-12:00 Keynote 1: Michael Janoschka, Universidad Autónoma de Madrid: Theoretical and methodological challenges for the research of contentious urban politics

12:00-14:00 Keynote 1 Papers: Conflict research theories and methodologies

12:00-12:15 Samuel Mössner, Freiburg University:  Bringing the political inside of democracy: protest movements cannot save the world alone

12:15-12:30 Sebastián Ibarra González, University of Amsterdam: The re-politicization of the city: the neoliberal urbanization as a mechanism of politicization and depoliticization of collective action. A comparative analysis of the cases of Chile and Spain.

12:30-12:45 Frank Othengrafen,  Leibniz Universität Hannover: The scope of predictable surprises in spatial planning: public protests as the consequence of wicked and polyrational planning issues.

12:45-13:00 Ismael Yrigoy, Universitat de les Illes Balears: Capital overaccumulation, devaluation and social conflicts: the roots of urban dynamics through marxist theory.

13:00-13:15 Helena Cruz and Liliana Solé, Universitat Autònoma de Barcelona: Territorial conflicts in Catalonia: an overview of its evolution (2003-2013).

13:15-13:30 Nicolas Phelps, Amparo Tarazona and Sonia Roitman, University College London:

The suburban question: grassroots politics and place making in Spanish suburbs.

13:30-14:00 debate

14:00-16:00 Lunch

16:00-17:15 Keynote 2: Luis del Romero, University of Valencia: Urban unrest and new social movements: lessons from Spain

17:15-17:45 Coffee Break

17:45-19:45  Keynote 2 papers: Strategies, actors and new social movements

17:45-18:00 Miray Bas Yildirim and  Simge Ozdal Oktay, Gebze Institute of Technology:   Reading the concept of self organization through Gezi Park

18:00-18:15 Margarida Queirós, Anna Ludovici, Pedro Quintela, Ana Rita Roque and Nuno Vitoriano, Universidade de Lisboa: Urban social movements and new protest strategies: searching for alternative spaces?                                           

18:15-18:30 Anna Subirats, European University Institute of Florence: Urban Social Movements in the new scenario of urban transformation

18:30-18:45 Nicholas Framont, Paris-Sorbonne University: Urban mobilizations feed of social criticism: the justification of the agents involved against urban renewal in the 20th arrondissement of Paris in the 90s

18:45-19:00 José Mansilla López, Universitat de Barcelona: Destapiem nosaltres. The Social Assembly of Poblenou and the social reproduction in a neoliberal city

19:00-19:15 Cristina Braschi, Université Catholique de Louvaine : Cultural centres as mediators of local conflicts

19:15-19:45 Debate

19:45 Valencia old town excursion: a city of conflicts

Thursday 3rd April

9:00-10:15 Keynote 3:  Catherine Trudelle, University of Quebec in Montreal (Canada) and Mathieu Pelletier, INRS, Montreal: Spatio-temporal and multi-scalar analysis of urban conflicts: the case of Montreal

10:15-10:45 Coffee Break

10: 45-12:45 Keynote 3 papers: Contesting urban planning and projects

10:45-11:00  Claire Duvernet: Hafencity University Hamburg: Conflicts on big infrastructure projects and planning cultures: Reflections from French-German comparative perspective.

11:00-11:15 Laura Lara and Luis del Romero: University of Valencia: The dark side of a trendy suburb: gentrification, dispossession and festivalization in Russafa (Valencia)

11:15-11:30 Juan Miguel Rafet Soriano, UNED; Ignasi Cervera Arbona, Universitat Miguel Hernández; María Josep Ripoll Berenguer, Universitat Autònoma de Barcelona and José Vicente Sánchez Cabrera, University of Valencia: Four decades of territorial conflicts and citizen mobilizations in Marina Alta (Alicante)

11:30-11:45 Claire Colomb and Johannes Novy, University College London: Tourists, out! Neighbourhood conflicts and the ‘politicization from below’ of urban tourism in Barcelona and Berlin

11:45-12:00 Alessandra Olivi, University of Seville: Resisting Urban Redevelopment in Valparaiso, Chile.

12:00-12:15 Sonia Sales Berenguer and Víctor Pons Cuevas, University of Valencia: The urban conflict as an answer to the Hospital de la Fe management: from Campanar to Mailla (Valencia)

12:15-12:45 Debate

12:45- 13:30 Walter Nicholls, University of Amsterdam: Urban social movements in Europe

13:30-15:30 Lunch

15:30-16:30 Protest through art and media

Revista Bostezo www.revistabostezo.com

Desayuno con viandantes http://www.desayunoconviandantes.org/

16:30-17:00 Coffee Break

17:00-19:00 Round table: The “Salvem” movements and the geography of conflicts in Valencia (Spanish)

Josep Sorribes, University of Valencia

Antoni Ariño, Vice-rector of Culture, University of Valencia

David Estal, Architect

19:00-19:30 Final remarks

21:00 Social dinner

Friday 4th April

9:30-14:00 (In front of el Hotel Inglés): A City of conflicts II: Excursion to the Metropolitan Area of Valencia: waterfront, Horta and  Albufera natural park

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 2 d'abril de 2014 per josep_blesa

La ciutat sostenible, segons Xirinacs

Deixa un comentari
Sovint confonem ciutat amb municipi. Un municipi és una comunitat de barris. La civilitas llatina, corresponent a la polis grega, contràriament al que pensa la gent, és l’Estat. Per això, els grecs distingien polis kai demos, l’Estat i el poble. Polis és la ciutat política. Demos és el poble fet d’ètnies o nacions (genos en grec). Els romans, paral·lelament, distingien Senatus populusque romanus (SPQR, en els seus estendards). Senatus és la ciutat política. Populus és el poble fet d’ètnies o nacions (gentes). Cada municipi, cada comarca, cada regió, cada país, cada nació pot dotar-se d’Estat al seu nivell. La ciutat, en català, ha perdut aquest sentit. Però quan els romans estenen la ciutadania romana a tot l’Imperi, demostren que ciutat és pertinença a un Estat, siga del nivell que siga. En temps dels grecs, la Ciutat era l’Estat del municipi o de la comarca. En temps dels romans, s’estengué a tot l’Imperi. Per als francesos, la Cité no és París: és França. Els citoyens de la Marsellesa, no són tots els francesos, sinó tots els revolucionaris del món. I, en general, quan els passaports et demanen “ciutadania” (a Espanya maldestrament en diuen “nacionalidad”), se sobreentén a quin Estat pertanys. L’Estat, sobretot l’imperialista, es manifesta per la seua capital política: les metròpolis antigues, engrandides mitjançant la rapinya, el saqueig, l’espoliació i el genocidi d’altres comunitats. El pobre corresponent municipi ha de suportar el pes corruptor de la capitalitat política.

Des de fa tres segles, un fenòmen econòmic ha acabat de complicar la qüestió:
el procés d’industrialització. L’alta rendibilitat econòmica de la concentració industrial en un sol lloc ha creat aquests conglomerats inhumans que es volen també anomenar ciutats i que, amb vocació suïcida, cerquen la seua perpetuació. La ciutat no ha d’ésser sostenible. La concentració urbanística per causes postindustrials ha entrat en declivi  en els països rics. La telemàtica i les comunciacions fan innecessària la concentració. En els països pobres, l’abandó del camp i les aglomeracions urbanes, per desgràcia, encara creixen. Cal urbanitzar-ho tot, en sentit ample, perquè tot el món és amenaçat pels humans.
O tot és ciutat o ja no hi ha d’haver ciutat. Cal determinar les zones de reserva natural a tot el món. I cal racionalitzar la construcció urbanística per a tot el món. Altrament, el món sencer esdevindrà insostenible per a la vida humana.

Text estret del seu llibre “EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT”.  Ed. Mediterrània. 2003. Pàgines 123 a 125.

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 13 d'agost de 2013 per josep_blesa

A València, se mascarem de negre o mos posem una bena d’indi amb un plomall?

Deixa un comentari
Ahir vaig “colar-me” en la festa-debat del PSPV al voltant de la ciutat de València entre Joan Calabuig i Pepe Reig Cruanyes, moderat pel catedràtic d’història contemporània Justo Serna.
LA BAULA PERDUDA DE LA MEUA PREGUNTA I EXPOSICIÓ EN EL DEBAT D’AVUI:
Intentaré explicar -per escrit- el que no s’ha acabat d’entendre del que volia explicar aquesta vesprada. Com no sóc polític, en Justo Serna, va fer-me el signe d’acabar i vaig perdre el fil discursiu un pèl atribolat.
Si la ciutat de València, com qualsevol altra ciutat, és temps i treball acumulats dels seus ciutadans per generacions…Com és que no tenim gens de memòria ni dignitat?
Si per a fer l’Estació del Nord i les vies de Ferrocarriles del Norte, -allà- devers les primeres dècades del segle XX, -no fa encara un segle- hi vam cedir-los -com a ciutat- uns terrenys i expropiar-nos-els:
¿ Com és que ara tornen a arrancar-nos col·lectivament 310 milions de plusvàlues amb l’edificabilitat que se’n van de benefici d’empreses estatals espanyoles com Adif, Renfe, Ferrovial, ACS i d’altres dels “amics propers”  del poder ESPANYOL de sempre, amb la “enginyeria comptable” que diuen que és la que regeix aquestes transaccions a costa de la ciutadania de la ciutat de València?
D’ací que li responguera a l’argumentari d’en Joan Calabuig i Rull (PsoE), si “ellos” estalviaven 130 milions amb què reconstruir Ciutat Vella i després deixaven que ens en furten 310, estàvem fet el “beina” o -directament- els faves, o no?.
Faena de matalafer: “fer i desfer”.

 

I per això he aparegut amb el meu treball i dictamen judicial com a pèrit judicial en el procediment del Tribunal Superior de Justicia arran  del cas  Parc Central per la conferència-debat. Això són nombres, en són dades reals i no opinions, no com les vostres, que sols fan que transpuar ideologia mesetària i jacobina.

Després ens direu que és el que n’hi ha. I jo us demane el canvi de quadre de treball mental (framework) i demane major transparència i major informació per a la ciutadania.

Quantes vegades ens caldrà comprar a les empreses espanyoles uns terrenys que són nostres; que n’eren patrimoni comptable de la pròpia ciutat de València?

Com podem sentir-nos tranquils dels nostres representats polítics, si vosaltres beneïu l’atracament que ens fan des de Madrid amb el vist-i-plau dels col·laboracionistes d’ací?.

Si a algú li roben, lo normal fóra que aquell “algú” tancara la caixa i n’agafara la clau.

D’ac,í que el remei que vaig exposar-vos-hi fóra l’exemple socialista d’un madrileny, d’en Manuel Catalán, alcalde de Benidorm a principis dels vuitanta, qui pactà amb el Partit Nacionalista del País Valencià, amb el PCPV i fins i tot amb Aliança Popular de Miguel Barceló que els impostos es pagaren a l’alcaldia eixe any i les concessionàries anaren a cobrar als “ministerios de la Castellana” contra l’actitud d’espoliació ja primerenca de F. González i Alfonso Guerra. I a la fi, els vaig reblar el clau, amb l’auditori socialista de la sucursal en ple:

Calabuig i/o Reig, cal que ens “mascarem” com si fòrem negres o posar-nos una bena al cap i una ploma de gall com els indis americans per a adonar-nos que ESPAÑA ENS ROBA A TRAVÉS DE LES SEUES EMPRESES “multinacionals” (?) ESPAÑOLES ADHERIDES COM UNA LLEPASSA A L’ESTAT..i vosaltres sou la corretja de transmissió necessària ? 

En aquest cas, quina és la diferència de política de dretes entre el PPE i el PSOE?

Re: cap ni una, el colonialisme és política de dretes, podeu practicar-lo amb més o menys bona retòrica tant per part del PP com per part del PSOE. La major corrupció hui és la manca de democràcia i la dependència política. “De moliner -español- canviarem que de lladre -español – no se n’escaparem” diu la dita antiga.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 18 de juny de 2013 per josep_blesa

Repensar Manhattan (Nova York)

Deixa un comentari
-Les grans ciutats cal que estiguen reinventant-se a elles mateixes contínuament.

-Però no cal que es faça per urbanistes especialitzats. Prenc la notícia del concurs del bloc d’en John Hills. Un bloc de referència arquitectònica pràcticament d’abast  internacional.

-Fins ara Cityvision havia promogut tres concursos: Roma, Venècia i una edició especial dedicada a l’arquitectura inflable.

-I aquesta n’és la quarta experiència, on s’aborda la problemàtica del cor d’una megaciutat. En aquest concurs pot participar qualsevol creatiu. N’és una competició oberta, sense traves a primera vista, on poder desenvolupar qualsevol idea que et coga al cap.

-La idea pivota sobre les petites intervencions on trobem els ‘grans tresors’ de la ‘ciutat amagada’. Com aquestes dels vídeos que vos dese ací baix.

-Crec que aquestes competicions serveixen per a replantejar-nos com volem habitar l’urbs. I serveixen d’aplicació arreu, partint de contextos heterogenis dels participants al del lloc particular on s’enquadra amb l’afegit de motivar una proposta urbana “per contrast”.

 

Peces senyeres i de conjunt. Com l’explicació anterior.

I petites joietes esparces per l’urbs. Com el comentari següent.

  
“CityVision Architecture Competition is an annual competition held by the homonymous magazine of architecture CityVision Magazine that invites architects, designers, students, artists and creatives to develop urban and visionary proposals with the aim of stimulating new ideas for the contemporary city. … New York CityVision is the fourth international ideas competition launched by CityVision. The competition wants you to imagine New York in its future if the manipulation of the urban context and its architectural objects, joined with its inhabitants, will be influenced by SPACE and TIME. The New York ideas will be judged by an international jury which will have as president Joshua Prince-Ramus, founder of the office REX and again Eva Franch i Gilabert, Roland Snooks, Shohei Shigematsu, Alessandro Orsini and Mitchell Joachim, all of whom are distingueshed [sic] by the large experimentation willingness in their work.”

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 26 de març de 2012 per josep_blesa

Jan Gehl: Cities for people.

Deixa un comentari
Una bona incursió en el desmuntatge del paradigma monodireccional del formalisme edilici. Posa en crisi aquells paradigmes que l’statu quo ha elevat a la categoria de sagrat arreu del pensament urbanístic i arquitectònic. Pareu atenció sobre el passatge dedicat a l’excrement d’ocell sobre Brasília. La ironia condueix tota la conferència. Reprén la idea de la ciutat peatonal de Paulhans Peters adobada la ciutat ‘biciclable’ amb Copenhagen com a fet nou. La hipòtesi d’arrancada és el fet de que cada vegada dediquem més temps per a passetjar, “em-plaçar-nos” en diferents espais creats interconnectats i desplaçar-nos dins d’ella per mitjà de la bicicleta.
Una ordenació de la ciutat a partir i en funció de l’activitat vital de la gent i no del desplaçament del cotxe fruit de la ciutat funcional.

Jan Gehl: Cities for People from Australian Broadcasting Corporation on FORA.tv

Melbourne Town Hall – Melbourne, Australia
An important paradigm change happened around 1960. City planning, as a concept, took off on a huge scale in response to the challenge of fast-growing cities. At the same time, traffic planning took over the planning at eye level to address the rapid influx of cars. In the rough and tumble of all this, caring for the people who use cities was completely left behind.

By 1961, people like Jane Jacobs raised her voice about this new situation in her book, The Death and Life of Great American Cities. But, not much happened for three or four decades. The idea of “Cities for People” became an overlooked and forgotten dimension.

This is the story told by Jan Gehl in his new book. He describes why looking after people is crucial for the quality of cities in the 21st century, how it can be accomplished and how it is actually done by now in more and more projects in more and more cities. The transformations carried out in such cities as Copenhagen, Melbourne, Sydney, Amman and New York will serve as examples of this new people-oriented direction in planning.

Gehl shares his life-long experience of urban development and the increasing connections between physical form and human behavior. If we don’t turn our cities around, he warns, we could be facing a social catastrophe.

His talk is part of the Melbourne Conversations series, presented by the City of Melbourne. Afterward, Gehl is joined in a panel discussion by Victorian government architect Jill Garner and moderator Professor Rob Adams, the Director of City Design for the City of Melbourne.

Jan Gehl is a trained architect and Professor of Urban Design in The School of Architecture at The Royal Danish Academy of Fine Arts in Copenhagen. His international teachings include stints at universities in Edinburgh, Vilnius, Oslo, Wroclaw, Dresden, Toronto, Calgary, Melbourne, Perth, Berkeley, San José, Guadalajara, Jogjakarta and Cape Town. Gehl has consulted on city improvement projects in Europe, America, Australia and Asia – most recently New York, Seattle, San Francisco, Amman, Oman, Sydney and Melbourne. His publications include “Life Between Buildings – Using Public Space”, “Public Spaces – Public Life, “New City Spaces” , “New City Life” and “Cities for People”. Gehl has been awarded the “Sir Patrick Abercrombie Prize for exemplary contributions to Town Planning” by The International Union of Architects as well as an honorary doctors degree from Heriot-Watt University in Edinburgh.

Jill Garner is the Associate Victorian Government Architect. She established Garner Davis Architects, a St Kilda-based architecture studio, with Lindsay Davis in 1990. After winning the design competition for the Wagga Wagga Civic Centre in 1995, GDA commenced to develop architectural credentials and accolades for their design of small public buildings and private works. Garner has spent time at RMIT and the University of Melbourne teaching in design, architectural history and contemporary theory, and is a regularly invited contributor to architectural events, including awards juries, publications and journals, seminars and local and interstate lectures.

Professor Rob Adams is Director of the City Design Division at the City of Melbourne. He has guided the urban design strategy for the city since the early 1980s, with his team receiving over 100 state and national awards for design excellence. Major city revitalization projects he has been involved in include Postcode 3000, Swanston Street, QV, Birrarung Marr, Queens bridge Precinct, Turning Basin and Council House 2. Adams has been a visiting lecturer at RMIT and, since June 2004, has been a Professorial Fellow within the Faculty of Architecture, Building and Planning at Melbourne University.

also wanted you to know:
I agree !

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 27 de febrer de 2012 per josep_blesa

SENSE LÍMIT

Deixa un comentari
La traducció del sentit correcte de The sky’s the limit, fòra ‘Sense límit’. Aquest vídeo que aportem il·lustra el treball de l’autora del gratacel AQUA TOWER. Obra de Gang Studio liderat per Jeanne Gang de Chicago.

La introducció situa Gang a la seua ciutat, Chicago, i la relació dels seus precedents que han fet d’ella la Mecca -com hi diuen- de qualsevol arquitecte.

Prossegueixen amb unes referències a la seua educació, la influència de son pare enginyer civil (que ací diem de camins, canals i ports) en relació amb les seues estructures construïdes. També passa lleument sobre la seua educació a Nova York, la relació amb Rem Koolhaas i l’impuls a treballar -en pràctiques- al seu estudi que ve a dir ‘que ella mateixa l’espentà a que la deixàs treballar-hi” per a adquirir certes idees sobre les megàpolis actuals de l’ideòleg de “Delirious of New York”; avui el més influent en el panorama urbanístic.

A diferència d’En Koolhaas, Na Gang mostra una preocupació per la gent que hi viu en les ciutats, no com a massa anònima. Mostra una afinitat envers els que ‘han descobert alguna cosa‘. La fotografia repenjada contra el mur de contenció inferior de la porxada del Park Güell que sosté l’esplanada i banc ondulant gaudinià no és gens casual.

És molt tendra la presentació de la seua parella com a “my life manager” i alhora com a “manager of studio“. Beslluma que “ell es dedica als negocis i a mi em deixa dissenyar“. Un fet que es repeteix en els estudis de moltes figures de l’arquitectura actual que fan que una persona gestione l’estudi mentre ells es dediquen a projectar i a representar.

Hi ha una valoració per la recerca guiada per la descoberta i experimentació amb l’ús de materials a través de la forma. Un ús molt exhaustiu d’elaboració de maquetes per a assimilar espacialment els volums i els buits.
  
El reportatge mostra, a més, com es treballa de manera col·legiada dins de l’estudi. No rebutja cap possibilitat d’actuació en funció de l’escala d’operació.

Des de la petita de cases unifamiliars fins a la gran escala. Visualitzem un parell d’insercions d’edificis de nova planta i un parell de dissenys industrials com és una estructura cel·lular feta amb fusta laminada i l’altre, una altra una manera de compondre un mur cortina a base de plaques de marbre autoportants encastades entre elles per a compondre una dutxa. Fàcilment podem imaginar-la en d’altres aplicacions.

Especial esment cal fer sobre la ideació que porta dels entorns de Chicago en pro de
la inserció de passeigs, zones boscoses, canals, riberes, zones humides, fronts lacustres, etc. tenint la cura de l’abraçada conjunta a través de la sostenibilitat. No rebutja el passat heretat des d’una visió contemporània. L’incendi que arrassà Chicago en 1871 mostra com podem aixecar-se poderosament després de la destrucció total.

Watch November 14, 2011 – Jeanne Gang: The Sky’s the Limit on PBS. See more from CHICAGO TONIGHT.

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 7 de desembre de 2011 per josep_blesa

UNA CONFERÈNCIA DE REM KOOLHAAS.

Deixa un comentari
Aquest és el tercer apunt que aportem a la nova categoria d’apunt:
INDEPENDENT URBAN PLANNING.
M’agradaria conèixer les vostres impressions crítiques sobre els temes tractats.
En el primer apunt ja vaig fer al·lusió sobre el capgirament dels principis koolhaasians de joventut amb el pas del temps. La qualificació fou de ‘Venedor ambulant d’idees-fum’ que alguns companys d’ací intenten d’imitar. Sobretot a Barcelona, i en menor mesura a València seguint el fil conductor de les escoles d’arquitectura de València i Madrid empesos per un sentit metropolità sense fonaments humanistes.
PS: Des de fa 25 anys, quan encara era estudiant, que Rem Koolhaas m’encisa, però d’una manera crítica. Sense prendre en consideració -o discutint- les banalitzacions justificatives que produeix darrerament.

Strelka Research Themes from Strelka Institute on Vimeo.

Rem Koolhaas lecture at the Strelka Institute of Media, Architecture and Design ..

Si bé l’anterior conferència fou pronunciada fa uns sis mesos, avui us la presente, la mateixa conferència, però molt més desenvolupada per ell tot sol. Feta en 20 d’octubre de 2011.

Progress; Rem Koolhaas at Cornell University 2011.10.20 from OMA on Vimeo.

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 7 de novembre de 2011 per josep_blesa

ÉS POSSIBLE, ENCARA, L’URBANISME DEMOCRÀTIC.

Deixa un comentari
Fem una aproximació abstracta al tema des d’una perspectiva de l’urbanisme independent de les grans idees epistemològiques centrant-nos en la seua evolució pràctica fins a l’actualitat. I una proposta final per a la contemporaneïtat. Ho hem desenvolupat en quatre capítols.
1. Evolució de la ciutat. untitled.9
       2. Societat i ciutat.
       3. Quina ciutat ?
       4. Ciutat del segle XXI.

1. Evolució de la ciutat.

320px-Pieter_Bruegel_the_Elder_-_The_Tower_of_Babel_(Vienna)_-_Google_Art_Project_-_editedLa Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en l’antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una ferrenya malfiança envers ella. Aquests, en una societat teocràtica, constituïen
una elit amb un status quo gens menyspreable dins l’entrellat social, doncs, representaven els mitjancers entre els déus i la població.

La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava –palesament- la seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes sense l’aquiescència divina. Constituint-ne un desafiament als déus, segons deien.
La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a
construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment,
la ciutat, també és producte de la imaginació.

A tall d’exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on emplaçar-s’hi, segons la llei d’Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics pseudoconcèntrics envoltant l’església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell, com ara Morella, Montferrer, La Roca de les Alberes, etc…..temps a venir i més madurs, una ordenació hipodàmica a l’estil de Vila-real o Vilassar. Com fra Eiximinis proposava a semblança de Pequín.

Joseph Rykwert en la seua The idea of a town ens fa tot un recorregut per la història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s’hi, al final del llibre: Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes de les altres?

2. Societat i ciutat.

La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són el producte de l’intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims.
Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també, devora la mar aneu a plaça a què se’n referiu ?. I la paraula “mercadal” a Reus i les Illes ?

Hi convivim gents d’al•luvió vingudes de diferents parts del món. Això també ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites de cadascuna.
Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i ideologitzats des de l’anterior XVIII, estan en procés de dissolució irreversible ja.

Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d’ací tres segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de l’especulació intel•lectual.

La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi
naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i el teixit social que hi habita.

Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l’espai públic. I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots ells han coincidit a assenyalar-ho.
Algú va dir: una estructura d’un pont no és res. Un pont és una persona que el creua. Simbiosi entre estructura física dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees
i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació ciutadana.

Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia.
Deia el president A. Lincoln “….un home pot equivocar-se moltes vegades, uns pocs homes poden equivocar-se’n bastants també…..però mai molts homes poden equivocar-se moltes vegades i per sempre”

I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades:
el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de transmissió de partits polítics burocratitzats.

Tenim l’experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es resolen de manera més racional i efectiva. Des de l’abstracció i l’enfrontament polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i la pròpia ciutat física.

3. Quina ciutat ?

És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions,
xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.

Observar que alguns dels problemes –segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista “meliquistes”; és a dir, advocant-n’hi per uns altres, de més globals.

Amb un avantatge: som hereus d’un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d’Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.

Perquè Cerdà proposa que la suma de l’ample de les voreres siga el mateix que l’ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l’equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?

Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l’igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat.

En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar. Avui el llit del Túria és l’espai urbà que articula tota la ciutat –d’oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món. Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l’herència. És l’espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l’aliè.

Malament, si ho fem contra la societat i l’herència, com s’ha esdevingut amb l’opció triada en el cas d’El Cabanyal en la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d’El Poble Nou a Barcelona. L’herència és això fa que cadascú siga cadascú i se’n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d’interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d’usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s’esdevé públic. I n’agafa més significats.

¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?

Puix gairebé denou hores d’activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació.
La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d’altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la “boutade” histriònica però, la cosa, va envers ací.

Amb l’urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d’en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.
Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d’una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l’espai públic.

Encara la matriu –romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d’elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.

Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L’una, a València sobre el “L’arquitectura gòtica mediterrània” comissariada per n’Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc…com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d’europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en
Garcia Espuche, sobre la “La reconquesta d’Europa” que consistia a reconquerir les ciutats d’Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o “raptar Europa” de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d’alguna manera, a l’illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.

Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada –ex novo- pels arquitectes –comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes.
Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl•lits
autoconstruïdes de l’extraradi. I entre elles els barris que esbossen la
degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.

4. Ciutat del segle XXI.

La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l’escena del conflicte i de la conquesta social.

Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet
que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l’enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.

Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col•laboració
ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D’una banda, la prepotència de les Administracions que s’han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d’una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola – però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.

Fent-hi ús, entre nosaltres, d’allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.

Dues idees properes que ajuden:
A) La Catalunya-ciutat, embrionària,
vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l’aixeta de doblers de la caixa.
I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ’70 que col•labora en la redacció del Pla General
d’Eivissa, que li serveix de base i idea per a elaborar una concepció
innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col•laborant per organitzar ciutadanament la comarca.

Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural,
vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.

Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem “construir sobre el construït” fins i tot a València, que ja és dir !

Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l’època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre’ns l’urbanisme foll dels ’60 que sols condueix a l’esclat, a la manca d’ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.

Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment
possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori.
Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L’alternativa és “muts i a la gàbia” i tragueu les piconadores i excavadores.

Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel•lia.

Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes:
Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx,
Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L’entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n’hi ha, de país.

Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la “capita diminutio ciuita” de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?
Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d’Aldaia, de la Llum a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?

Crec que és possible:
Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s’hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l’espai públic. Crear un sistema de transport públic adient. Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes –classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l’hi calga, del cotxe.

Conclusió: intentar d’anar de nuclis densos a nuclis densos. València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.

A tomb d’això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et “segresten” temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb “dret d’admissió” o sia, amb “dret d’expulsió”. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d’una illa pròpia, amb els serveis esportius, d’esplai, etc interiors a l’illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l’exterior.

Cas paradigmàtic n’és l’avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d’aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.

Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d’en Josep Oliva i Casas “LA CONFUSIÓ DE L’URBANISME” una sèrie de criteris per a fer ciutat:

1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos
problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d’acupuntura, cirurgia, o macros.

2. Vigilar amb l’escala i baixar al detall en certs casos.

3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim
de l’urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L’espai urbà públic és el buit, no el ple.

4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.
5. Connectivitat de l’espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.

6. Crear simultàniament molt d’equipament i molt d’habitatge barrejats: multiplicitat d’usos.

7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l’interès actual es troba en els espais intermedis.

8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.
9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l’illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l’administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d’activitat en són més adients.

10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l’escala a la què hom es treballa.

11. Defugir de l’atomització dels continguts: No tenim dret a l’habitatge,
ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles,  ni a l’educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.

12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del  joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el  batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se’n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l’organisme administratiu de dalt. ¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?
Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il•lògic, i irracional, no? I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga “allà”. Com resoldre-ho sense ingerències alienes?

SOM UNA XARXA DE XÀRCIES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT DINTRE DE LA REALITAT.

Aquesta entrada s'ha publicat en INDEPENDENT URBAN PLANNING el 17 d'agost de 2011 per josep_blesa