34 HOUSING OF PUBLIC PROTECTION
Deixa un comentari
El projecte arranca del deler del promotor per tindre una vivenda unifamiliar en ple centre de la vila. Un habitatge que va tindre múltiples entrebancs per estar situat en la zona d’excavacions arqueològiques on l’arqueòloga municipal, deixeble d’en Taradell ens va fer la vida impossible. Doncs pressentia que el Forn àrab originari de la Paterna islàmica estava sota el dit solar, ja bastant irregular en la seua silueta. Heus ací el resultat final.
Edifici entre mitgeres situat en la cantonada de c/ Mare de Déu del Pilar cantó C/ Mare de Déu dels Desemparats, de la Vila de Paterna. Prevalien els criteris de sostenibilitat, de “fer ciutat” urbans i de “monumentalitzar” una bossa degradada del barri de l’Eixample que havia quedat entre les grans construccions del desenrotllisme dels seixanta i setanta del segle passat que havia quedat engolida i despersonalitzada. No quedava una altra-donat el caràcter especulador del promotor i constructor de caure retuts a unes tipologies d’eixample per la magnitud del solar i la seua profunditat, adobada també per la mentalitat conservadora dels compradors.
Ahir mateix vaig tornar, com sempre faig, a veure com s’havia incardinat la peça en el context i vaig creure que havíem passat de ser un niu de rates a la peça de referència més dinàmica de tota la contornada.
A Paterna vaig descobrir el mateix problema que tenien a Berlín: l’existència de grans illes de cases (mansanes) que deixaven molt d’espai interior per a fer Hof o patis interiors de trobada i ús comunitari. A Paterna no era possible tanta generositat espaial, i vaig endegar una sèrie de projectes sobre allò que hom anomenà EL PROJECTE COMÚ EUROPEU: L’HABITATGE SOCIAL. I vaig prendre-hi de referència algunes obres d’Oswald Mathias Ungers, en aquest context a Berlín.
L’organització funcional consistirà en el següent:
• Planta Soterrani 2: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Soterrani 1: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Baixa: dedicat a vestíbuls, vivendes i locals.
• Planta 1a ,2a i 3a: dedicat a vivendes.
• Planta àtic: dedicat a vivendes.
Quant a l’exigència de la normativa vigent a l’existència d’una plaça de garatge per vivenda, cal dir que en este edifici la dita exigència se supera amb escreix ja que tenim 27 vivendes i 45 places de garatge.
La composició morfotipológica de l’edifici és d’un sol cos, clarament llegible des de l’exterior, amb una interposició de zones ixents i entrants, i amb una trama de buits molt definida.
La composició s’ha establit, en plantes, segons els criteris de distribució d’edificis entre mitgeres, per això s’articulen al voltant dels patis de llums. És a dir amb base a criteris d’habitabilitat, intentant de dotar cada vivenda del màxim d’espai servit i el mínim de servidor. Ubicant en la totalitat de les vivendes com a mínim 3 dormitoris, a excepció d’una vivenda d’àtic que tan sols té dos dormitoris. Tots compten amb dos banys i una cuina, a excepció de la dita vivenda d’àtic que tan sols te un bany. L’estesa de roba es fa en la terrassa comuna de coberta de l’edifici.
La composició de la façana és de caràcter clàssic ordenant-se en alçària segons basament, un cos central i la coronació de marquesina per mitjà de la reculada amb unes zones terrassades perquè d’aquesta manera poder-hi regularitzar les distribucions respecte a la façana.
La Síntesi:
I si vos n’ha interessat passeu a veure’l sencer
https://www.youtube.com/watch?v=AShOIqGLCkM
Una gran conferència d’en David Estal. L’arquitecte tranquil. L’arquitecte que dissenya amb el temps. Un luxe per a la nostra ciutat, malgrat la seua jovenesa.
Wednesday 2nd April
9:00-9:30h Registration
Des de fa tres segles, un fenòmen econòmic ha acabat de complicar la qüestió:
el procés d’industrialització. L’alta rendibilitat econòmica de la concentració industrial en un sol lloc ha creat aquests conglomerats inhumans que es volen també anomenar ciutats i que, amb vocació suïcida, cerquen la seua perpetuació. La ciutat no ha d’ésser sostenible. La concentració urbanística per causes postindustrials ha entrat en declivi en els països rics. La telemàtica i les comunciacions fan innecessària la concentració. En els països pobres, l’abandó del camp i les aglomeracions urbanes, per desgràcia, encara creixen. Cal urbanitzar-ho tot, en sentit ample, perquè tot el món és amenaçat pels humans.
O tot és ciutat o ja no hi ha d’haver ciutat. Cal determinar les zones de reserva natural a tot el món. I cal racionalitzar la construcció urbanística per a tot el món. Altrament, el món sencer esdevindrà insostenible per a la vida humana.
Text estret del seu llibre “EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT”. Ed. Mediterrània. 2003. Pàgines 123 a 125.
I per això he aparegut amb el meu treball i dictamen judicial com a pèrit judicial en el procediment del Tribunal Superior de Justicia arran del cas Parc Central per la conferència-debat. Això són nombres, en són dades reals i no opinions, no com les vostres, que sols fan que transpuar ideologia mesetària i jacobina.
Després ens direu que és el que n’hi ha. I jo us demane el canvi de quadre de treball mental (framework) i demane major transparència i major informació per a la ciutadania.
Quantes vegades ens caldrà comprar a les empreses espanyoles uns terrenys que són nostres; que n’eren patrimoni comptable de la pròpia ciutat de València?
Com podem sentir-nos tranquils dels nostres representats polítics, si vosaltres beneïu l’atracament que ens fan des de Madrid amb el vist-i-plau dels col·laboracionistes d’ací?.
Si a algú li roben, lo normal fóra que aquell “algú” tancara la caixa i n’agafara la clau.
D’ac,í que el remei que vaig exposar-vos-hi fóra l’exemple socialista d’un madrileny, d’en Manuel Catalán, alcalde de Benidorm a principis dels vuitanta, qui pactà amb el Partit Nacionalista del País Valencià, amb el PCPV i fins i tot amb Aliança Popular de Miguel Barceló que els impostos es pagaren a l’alcaldia eixe any i les concessionàries anaren a cobrar als “ministerios de la Castellana” contra l’actitud d’espoliació ja primerenca de F. González i Alfonso Guerra. I a la fi, els vaig reblar el clau, amb l’auditori socialista de la sucursal en ple:
Calabuig i/o Reig, cal que ens “mascarem” com si fòrem negres o posar-nos una bena al cap i una ploma de gall com els indis americans per a adonar-nos que ESPAÑA ENS ROBA A TRAVÉS DE LES SEUES EMPRESES “multinacionals” (?) ESPAÑOLES ADHERIDES COM UNA LLEPASSA A L’ESTAT..i vosaltres sou la corretja de transmissió necessària ?
Re: cap ni una, el colonialisme és política de dretes, podeu practicar-lo amb més o menys bona retòrica tant per part del PP com per part del PSOE. La major corrupció hui és la manca de democràcia i la dependència política. “De moliner -español- canviarem que de lladre -español – no se n’escaparem” diu la dita antiga.
-Fins ara Cityvision havia promogut tres concursos: Roma, Venècia i una edició especial dedicada a l’arquitectura inflable.
-I aquesta n’és la quarta experiència, on s’aborda la problemàtica del cor d’una megaciutat. En aquest concurs pot participar qualsevol creatiu. N’és una competició oberta, sense traves a primera vista, on poder desenvolupar qualsevol idea que et coga al cap.
-La idea pivota sobre les petites intervencions on trobem els ‘grans tresors’ de la ‘ciutat amagada’. Com aquestes dels vídeos que vos dese ací baix.
-Crec que aquestes competicions serveixen per a replantejar-nos com volem habitar l’urbs. I serveixen d’aplicació arreu, partint de contextos heterogenis dels participants al del lloc particular on s’enquadra amb l’afegit de motivar una proposta urbana “per contrast”.
Peces senyeres i de conjunt. Com l’explicació anterior.
I petites joietes esparces per l’urbs. Com el comentari següent.
“CityVision Architecture Competition is an annual competition held by the homonymous magazine of architecture CityVision Magazine that invites architects, designers, students, artists and creatives to develop urban and visionary proposals with the aim of stimulating new ideas for the contemporary city. … New York CityVision is the fourth international ideas competition launched by CityVision. The competition wants you to imagine New York in its future if the manipulation of the urban context and its architectural objects, joined with its inhabitants, will be influenced by SPACE and TIME. The New York ideas will be judged by an international jury which will have as president Joshua Prince-Ramus, founder of the office REX and again Eva Franch i Gilabert, Roland Snooks, Shohei Shigematsu, Alessandro Orsini and Mitchell Joachim, all of whom are distingueshed [sic] by the large experimentation willingness in their work.”
Jan Gehl: Cities for People from Australian Broadcasting Corporation on FORA.tv
By 1961, people like Jane Jacobs raised her voice about this new situation in her book, The Death and Life of Great American Cities. But, not much happened for three or four decades. The idea of “Cities for People” became an overlooked and forgotten dimension.
This is the story told by Jan Gehl in his new book. He describes why looking after people is crucial for the quality of cities in the 21st century, how it can be accomplished and how it is actually done by now in more and more projects in more and more cities. The transformations carried out in such cities as Copenhagen, Melbourne, Sydney, Amman and New York will serve as examples of this new people-oriented direction in planning.
Gehl shares his life-long experience of urban development and the increasing connections between physical form and human behavior. If we don’t turn our cities around, he warns, we could be facing a social catastrophe.
His talk is part of the Melbourne Conversations series, presented by the City of Melbourne. Afterward, Gehl is joined in a panel discussion by Victorian government architect Jill Garner and moderator Professor Rob Adams, the Director of City Design for the City of Melbourne.
Jan Gehl is a trained architect and Professor of Urban Design in The School of Architecture at The Royal Danish Academy of Fine Arts in Copenhagen. His international teachings include stints at universities in Edinburgh, Vilnius, Oslo, Wroclaw, Dresden, Toronto, Calgary, Melbourne, Perth, Berkeley, San José, Guadalajara, Jogjakarta and Cape Town. Gehl has consulted on city improvement projects in Europe, America, Australia and Asia – most recently New York, Seattle, San Francisco, Amman, Oman, Sydney and Melbourne. His publications include “Life Between Buildings – Using Public Space”, “Public Spaces – Public Life, “New City Spaces” , “New City Life” and “Cities for People”. Gehl has been awarded the “Sir Patrick Abercrombie Prize for exemplary contributions to Town Planning” by The International Union of Architects as well as an honorary doctors degree from Heriot-Watt University in Edinburgh.
Jill Garner is the Associate Victorian Government Architect. She established Garner Davis Architects, a St Kilda-based architecture studio, with Lindsay Davis in 1990. After winning the design competition for the Wagga Wagga Civic Centre in 1995, GDA commenced to develop architectural credentials and accolades for their design of small public buildings and private works. Garner has spent time at RMIT and the University of Melbourne teaching in design, architectural history and contemporary theory, and is a regularly invited contributor to architectural events, including awards juries, publications and journals, seminars and local and interstate lectures.
Professor Rob Adams is Director of the City Design Division at the City of Melbourne. He has guided the urban design strategy for the city since the early 1980s, with his team receiving over 100 state and national awards for design excellence. Major city revitalization projects he has been involved in include Postcode 3000, Swanston Street, QV, Birrarung Marr, Queens bridge Precinct, Turning Basin and Council House 2. Adams has been a visiting lecturer at RMIT and, since June 2004, has been a Professorial Fellow within the Faculty of Architecture, Building and Planning at Melbourne University.
also wanted you to know:
I agree !
La introducció situa Gang a la seua ciutat, Chicago, i la relació dels seus precedents que han fet d’ella la Mecca -com hi diuen- de qualsevol arquitecte.
Prossegueixen amb unes referències a la seua educació, la influència de son pare enginyer civil (que ací diem de camins, canals i ports) en relació amb les seues estructures construïdes. També passa lleument sobre la seua educació a Nova York, la relació amb Rem Koolhaas i l’impuls a treballar -en pràctiques- al seu estudi que ve a dir ‘que ella mateixa l’espentà a que la deixàs treballar-hi” per a adquirir certes idees sobre les megàpolis actuals de l’ideòleg de “Delirious of New York”; avui el més influent en el panorama urbanístic.
A diferència d’En Koolhaas, Na Gang mostra una preocupació per la gent que hi viu en les ciutats, no com a massa anònima. Mostra una afinitat envers els que ‘han descobert alguna cosa‘. La fotografia repenjada contra el mur de contenció inferior de la porxada del Park Güell que sosté l’esplanada i banc ondulant gaudinià no és gens casual.
És molt tendra la presentació de la seua parella com a “my life manager” i alhora com a “manager of studio“. Beslluma que “ell es dedica als negocis i a mi em deixa dissenyar“. Un fet que es repeteix en els estudis de moltes figures de l’arquitectura actual que fan que una persona gestione l’estudi mentre ells es dediquen a projectar i a representar.
Hi ha una valoració per la recerca guiada per la descoberta i experimentació amb l’ús de materials a través de la forma. Un ús molt exhaustiu d’elaboració de maquetes per a assimilar espacialment els volums i els buits.
El reportatge mostra, a més, com es treballa de manera col·legiada dins de l’estudi. No rebutja cap possibilitat d’actuació en funció de l’escala d’operació.
Des de la petita de cases unifamiliars fins a la gran escala. Visualitzem un parell d’insercions d’edificis de nova planta i un parell de dissenys industrials com és una estructura cel·lular feta amb fusta laminada i l’altre, una altra una manera de compondre un mur cortina a base de plaques de marbre autoportants encastades entre elles per a compondre una dutxa. Fàcilment podem imaginar-la en d’altres aplicacions.
Especial esment cal fer sobre la ideació que porta dels entorns de Chicago en pro de
la inserció de passeigs, zones boscoses, canals, riberes, zones humides, fronts lacustres, etc. tenint la cura de l’abraçada conjunta a través de la sostenibilitat. No rebutja el passat heretat des d’una visió contemporània. L’incendi que arrassà Chicago en 1871 mostra com podem aixecar-se poderosament després de la destrucció total.
Watch November 14, 2011 – Jeanne Gang: The Sky’s the Limit on PBS. See more from CHICAGO TONIGHT.
Strelka Research Themes from Strelka Institute on Vimeo.
Progress; Rem Koolhaas at Cornell University 2011.10.20 from OMA on Vimeo.
1. Evolució de la ciutat.
La Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en l’antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una ferrenya malfiança envers ella. Aquests, en una societat teocràtica, constituïen
una elit amb un status quo gens menyspreable dins l’entrellat social, doncs, representaven els mitjancers entre els déus i la població.
La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava –palesament- la seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes sense l’aquiescència divina. Constituint-ne un desafiament als déus, segons deien.
La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a
construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment,
la ciutat, també és producte de la imaginació.
A tall d’exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on emplaçar-s’hi, segons la llei d’Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics pseudoconcèntrics envoltant l’església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell, com ara Morella, Montferrer, La Roca de les Alberes, etc…..temps a venir i més madurs, una ordenació hipodàmica a l’estil de Vila-real o Vilassar. Com fra Eiximinis proposava a semblança de Pequín.
Joseph Rykwert en la seua The idea of a town ens fa tot un recorregut per la història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s’hi, al final del llibre: Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes de les altres?
2. Societat i ciutat.
La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són el producte de l’intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims.
Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també, devora la mar aneu a plaça a què se’n referiu ?. I la paraula “mercadal” a Reus i les Illes ?
Hi convivim gents d’al•luvió vingudes de diferents parts del món. Això també ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites de cadascuna.
Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i ideologitzats des de l’anterior XVIII, estan en procés de dissolució irreversible ja.
Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d’ací tres segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de l’especulació intel•lectual.
La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi
naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i el teixit social que hi habita.
Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l’espai públic. I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots ells han coincidit a assenyalar-ho.
Algú va dir: una estructura d’un pont no és res. Un pont és una persona que el creua. Simbiosi entre estructura física dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees
i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació ciutadana.
Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia.
Deia el president A. Lincoln “….un home pot equivocar-se moltes vegades, uns pocs homes poden equivocar-se’n bastants també…..però mai molts homes poden equivocar-se moltes vegades i per sempre”
I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades:
el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de transmissió de partits polítics burocratitzats.
Tenim l’experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es resolen de manera més racional i efectiva. Des de l’abstracció i l’enfrontament polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i la pròpia ciutat física.
3. Quina ciutat ?
És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions,
xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.
Observar que alguns dels problemes –segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista “meliquistes”; és a dir, advocant-n’hi per uns altres, de més globals.
Amb un avantatge: som hereus d’un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d’Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.
Perquè Cerdà proposa que la suma de l’ample de les voreres siga el mateix que l’ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l’equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?
Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l’igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat.
En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar. Avui el llit del Túria és l’espai urbà que articula tota la ciutat –d’oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món. Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l’herència. És l’espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l’aliè.
Malament, si ho fem contra la societat i l’herència, com s’ha esdevingut amb l’opció triada en el cas d’El Cabanyal en la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d’El Poble Nou a Barcelona. L’herència és això fa que cadascú siga cadascú i se’n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d’interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d’usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s’esdevé públic. I n’agafa més significats.
¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?
Puix gairebé denou hores d’activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació.
La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d’altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la “boutade” histriònica però, la cosa, va envers ací.
Amb l’urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d’en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.
Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d’una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l’espai públic.
Encara la matriu –romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d’elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.
Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L’una, a València sobre el “L’arquitectura gòtica mediterrània” comissariada per n’Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc…com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d’europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en
Garcia Espuche, sobre la “La reconquesta d’Europa” que consistia a reconquerir les ciutats d’Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o “raptar Europa” de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d’alguna manera, a l’illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.
Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada –ex novo- pels arquitectes –comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes.
Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl•lits
autoconstruïdes de l’extraradi. I entre elles els barris que esbossen la
degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.
4. Ciutat del segle XXI.
La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l’escena del conflicte i de la conquesta social.
Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet
que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l’enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.
Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col•laboració
ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D’una banda, la prepotència de les Administracions que s’han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d’una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola – però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.
Fent-hi ús, entre nosaltres, d’allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.
Dues idees properes que ajuden:
A) La Catalunya-ciutat, embrionària,
vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l’aixeta de doblers de la caixa.
I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ’70 que col•labora en la redacció del Pla General
d’Eivissa, que li serveix de base i idea per a elaborar una concepció
innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col•laborant per organitzar ciutadanament la comarca.
Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural,
vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.
Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem “construir sobre el construït” fins i tot a València, que ja és dir !
Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l’època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre’ns l’urbanisme foll dels ’60 que sols condueix a l’esclat, a la manca d’ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.
Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment
possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori.
Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L’alternativa és “muts i a la gàbia” i tragueu les piconadores i excavadores.
Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel•lia.
Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes:
Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx,
Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L’entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n’hi ha, de país.
Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la “capita diminutio ciuita” de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?
Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d’Aldaia, de la Llum a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?
Crec que és possible:
Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s’hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l’espai públic. Crear un sistema de transport públic adient. Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes –classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l’hi calga, del cotxe.
Conclusió: intentar d’anar de nuclis densos a nuclis densos. València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.
A tomb d’això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et “segresten” temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb “dret d’admissió” o sia, amb “dret d’expulsió”. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d’una illa pròpia, amb els serveis esportius, d’esplai, etc interiors a l’illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l’exterior.
Cas paradigmàtic n’és l’avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d’aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.
Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d’en Josep Oliva i Casas “LA CONFUSIÓ DE L’URBANISME” una sèrie de criteris per a fer ciutat:
1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos
problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d’acupuntura, cirurgia, o macros.
2. Vigilar amb l’escala i baixar al detall en certs casos.
3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim
de l’urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L’espai urbà públic és el buit, no el ple.
4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.
5. Connectivitat de l’espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.
6. Crear simultàniament molt d’equipament i molt d’habitatge barrejats: multiplicitat d’usos.
7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l’interès actual es troba en els espais intermedis.
8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.
9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l’illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l’administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d’activitat en són més adients.
10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l’escala a la què hom es treballa.
11. Defugir de l’atomització dels continguts: No tenim dret a l’habitatge,
ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles, ni a l’educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.
12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se’n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l’organisme administratiu de dalt. ¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?
Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il•lògic, i irracional, no? I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga “allà”. Com resoldre-ho sense ingerències alienes?
SOM UNA XARXA DE XÀRCIES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT DINTRE DE LA REALITAT.