Encara no m’he recuperat dels ensurts d’aquest cap de setmana. Vaig anar a Àger amb l’Àlex. Els reis li havien portat un val per a una a llençada en parapent a la Vall d’Àger. Des del matí de reis no paro de donar-li voltes a la novel.la de l’Imma Monsó, Una tempesta. En el llibre, un
Dissabte al matí, vaig demanar a la meva germana que em deixés els seus fills per anar a Saltamartí a veure la Màgia que allà feien. Mentre pul·lulava per la llibreria, fent temps, vaig sentir que en Gerard explicava a un client que ja feia sis anys que oferien aquest tast de màgia en petit
Tots els viatges tenen els seus moments especials. Quan, després de dues hores fent cua com un xaiet entre 500 xaiets més per veure les mateixes coses en el mateix museu, t’entra la gana i camines i et fiques en un restaurant i de cop t’adones que ets l’única turista, i que la carta no
He anat a Venècia! Bé, a fer una volta per Itàlia, però finalment hem arribat a Venècia. I, tot i que no hi havia posat els peus des dels dotze anys, no paro d’explicar-ne coses a l’Àlex, que fastiguejat al cap d’una estona de sentir-me parlar del que diu el commissario Brunetti d’això o d’allò
Deia Al Tall el 1976: “Qui està despert viu i parla, i qui dorm només somnia, bonica morena. Qui somnia no en trau res i després es desenganya. Hi havia una volta poble que dormia i que dormia, bonica morena. I de tant que va dormir despert i tot somniava. Cal que pugem al Montgó,
S’acosta l’estiu i s’acaba el món. Les feines s’han d’enllestir, s’ha de córrer per aconseguir places als casals d’estiu per als nens i s’ha de fer recompte per saber quant ens podem gastar a les vacances. Aquests últims dies sento per tot arreu gent que esperarà ofertes d’última hora per decidir on se n’anirà de
Quan era petita, jo volia la Lola Casas i no ho sabia. La volia enlloc d’algunes poesies que em van fer estudiar. Recordo “La Ginesta”, aquesta d’acord, és bonica. Però mai no li he trobat el què a “La vaca és cega”. Per més que ara li pugui reconèixer valor literari, què vols que t’hi
No us ho havia dit? L’Àlex i jo hem estat fora tot un mes sencer. Sí, és que va anar a fer un curs d’un mes a San Francisco (queda bé, no?), i jo el vaig acompanyar. Quin país! Quines llibreries (fantàstica la City Lights)! Fan il·lusió de veure, encara que després m’adono que els
Els d’Òmnium han organitzat un sondeig per saber quin serà el llibre en català més venut per Sant Jordi. Els qui hi participin, a més, podran guanyar un lot de llibres (nyam!) i una entrada pel concert que faran, amb El petit de ca l’Eril (nyam, també!). Per primer cop, doncs, la Tafanera posa publicitat…
Vull saber què tal està el nou llibre d’en Ferran Torrent. I l’Àlex diu que surt al Presència. Fantàstic! L’hi prenc de les mans (la confiança fa fàstic)… …però no hi diu res. Només la típica fitxa ínfima amb un tros de text de la contracoberta, que escriuen les editorials: poc més que propaganda. Que
Sabeu allò del virus de la culpabilitat de què parlava el post anterior (bé, en parlava la imatge que vaig penjar)? Doncs jo el tinc en fase aguda perquè he abandonat la Tafanera molts dies. De fet, ja hi tinc tirada, a agafar aquest virus. No cal que hi hagi una passa general (per exemple,
A mi m’agrada tenir llibres. Ja sé que existeixen les biblioteques; ja sé que els llibres valen diners; sé que els llibres ocupen espai i acumulen pols (i jo sóc al·lèrgica); ja sé que mai seré d’aquelles que diuen “estic rellegint Morgenstein” amb les ulleres a la punta del nas, i encara menys “estic rellegint
Un cop, en un sopar d’amics de la Júlia (hi era per casualitat: vaig anar a casa seva perquè els d’Orange m’havien deixat penjada i volia consultar el correu, i em vaig trobar remenant una fondue que em va deixar perfumada durant una setmana –tot i dutxar-me!), doncs deia que en un sopar, una editora que
A la Clara Andrés me la va descobrir la Dolors, una amiga cinèfila quan va sortir entusiasmada de veure la pel·li Dies d’agost d’en Marc Recha (perquè us en feu una idea: aquesta amiga és de les que esperen reverencialment i sense respirar que corrin tots els crèdits finals fins a l’apuntador abans d’aixecar-se, quan
Llegeixo a l’Avui sobre Herta Müller, nova premi Nobel, que “explica històries angoixants amb metàfores estranyes”. Uf! Em sembla que m’esperaré que algú s’atreveixi a traduir-la al català, i la llegiré un dia que tingui el cap ben clar i em senti plena de moral. O potser no. Dit això, m’apunto una frase fantàstica de