Un altre país

Quines coses, demà farà vuitanta-vuit anys de la fundació del PCI, el 1921 quan, a Liorna, Gramsci i Bordiga van abandonar el Congrés del Partit Socialista i van fundar el nou partit. Setanta anys en els quals, llevant els anys del ventennio feixista, va ser el partit comunista més important d’Europa Occidental i un partit, de veres, de masses, amb una gran capacitat de mobilització i decisiu per a la formació d’opinió, de sentit comú i de cultura. L’altra església, com deia Meneghello. Amb un sostre electoral al voltant del 30% no va aconseguir mai arrabassar el govern a la democràcia cristiana (a unes europees, al 84, va ser el partit més votat) tot i els dos milions de militants que va tindre fins als anys 60s i tot i haver estat el referent cultural i polític per milions de persones. 
El que en queda, a banda de la nostàlgia, és: un partidet sense representació parlamentària (Rifondazione Comunista) que, quan el PCI es va dissoldre (el 1991,després de setanta anys d’història) en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), va voler continuar sent comunista, d’aquest partidet se’n va escindir un tros (Comunisti Italiani) i ara se n’està escindint un altre que potser s’ajuntaran amb un trosset que s’havia escindit del PDS quan aquest darrer es va ajuntar amb uns quants democristians per fer el Partito Democratico, que havia de ser la gran força reformista de l’esquerra italiana i que, per ara, és la gran desilusió reformista italiana.
Tot plegat una llàstima.

A la foto Sandro Pertini (un dels meus polítics preferits del sXX italià) al funeral d’Enrico Berlinguer, és una foto que m’agrada molt, es podria titular: Sandro Pertini al funeral del PCI.

“Ja sent Roland que la vista ha perduda;
es posa dret, hi met tota sa punya.
La seva cara té la color perduda.
Al seu davant, hi té una pedra bruna;
deu cops hi dóna amb dolor i amb rancúnia;
hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.
«Ai! -diu el comte- Santa Maria ajuda’m!
Durandall bona, quina malaventura!
Quan hagi mort no us podré tenir en cura.
Tantes batalles campals portem vençudes
I tantes terres extenses obtingudes,
Que són del rei de la barba canuda.
Mai sigueu d’home que defugi la lluita!
Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;
jamai com vós a França n’hi haurà una.”
Chanson de Roland

Quan Orlando (Rotllan, Roland) paladí del rei Carlemany es va sentir morir a la batalla de Roncesvalls (Orreaga) va intentar amb les seues darreres forces que la seua espasa, Durandal (Durlindana en italià), no caiguera en mans de l’enemic.
L’espasa era un do del mateix Carlemany i contenia, segons la Chanson de Roland, una dent de Sant Pere, sang de Sant Basili, cabells de Sant Dionís i un trosset de vestit de la Marededéu. Segons l’Orlando furioso d’Ariosto, en canvi, la Durandal de Rotllan havia estat d’Hèctor de Troia.
Rotllan, per no fer-la caure en mans sarraïnes, va intentar trencar-la colpejant-la contra una grossa roca però l’espasa va fendre la roca sense trencar-se, aleshores Rotllan va demanar ajut a l’arcàngel Sant Miquel que va baixar del cel i va llançar l’espasa molt lluny, fora de l’abast dels infidels. L’espasa va caure a Ròcamador, a centenars de quilòmetres, es va clavar a una roca i encara està allà.
A altres versions de la història, Rotllan va obrir amb l’espasa un pas als Pirineus, la Bretxa de Rotllan. En realitat pareix que els sarraïns en qüestió eren més aviat bascos, però tant se val, a mi m’agrada així, amb sarraïns i arcàngels.

El que no sap quasi ningú és que la roca en qüestió, amb els dos senyals de l’espasa de Rotllan, amb les dues esquerdes fetes per la Durandal, va acabar a Roma, està a un carreronet brut i pudent del centre, prop del Pantheon, que es diu Vicolo della Spada D’Orlando. A la base d’un palau hi ha la roca on es veuen perfectament (ara no perquè estan d’obres i està tapat per una bastida) els dos talls que l’heroi va fer en l’intent de destruir la seua espasa per salvar-la.

“El retrat de Beatrice Cenci és un quadre impossible d’oblidar, ple de dolçor transcendent i de meravellosa tristesa, amb una llum al rostre que em persegueix, la puc veure ara, com veig el paper i la ploma“. Charles Dickens, Pictures from Italy

Beatrice Cenci va nàixer a Roma el 1577 al si d’una família noble i rica. Sa mare va morir quan ella tenia set anys i Beatrice, des de xicoteta, va haver de patir els abusos del pare, Francesco, un home molt violent que, tot i algunes condemnes (per violació i assassinat), havia aconseguit sempre subornar a qui tocava i no anar a la presó. No la va voler casar i els germans grans de Beatrice van demanar vàries audiències al Papa, Climent VIII, per denunciar el pare i salvar a la germana, sense èxit. Cap al 1595, Francesco Cenci va decidir allunyar-se de Roma amb la filla i la segona dona, Lucrezia Petroni, a un castell als Abruços i allà va continuar abusant de les dues dones i maltractant-les. Beatrice va escriure una carta explicant la seua situació desesperada i va intentar fer-la arribar al Papa però la carta va arribar a mans de son pare i la situació de la jove va pitjorar moltíssim. A setembre de 1598 Beatrice i Lucrezia van decidir assassinar Francesco Cenci amb l’ajuda de Giacomo, un dels germans grans de Beatrice i de dos criats, que en van ser els autors materials. Li van donar un somnífer i el van matar a martellades, després el van llançar per una finestra per fingir un accident.
Uns mesos després, Giacomo, les dues dones i el germà xicotet, Bernardo, de dotze anys, van ser arrestats i portats a Roma, a la presó de Corte Savella. Els dos germans i Lucrezia van confessar en ser sotmesos als tormenti della corda (amb els braços lligats a l’esquena i penjats del sostre), Beatrice no va cedir i va ser turmentada ad torturam capillorum (penjada pels cabells) fins que va confessar. El procés va durar un any i tota la ciutat n’estava molt pendent. Tots quatre van ser condemnats a mort. Alguns nobles romans es van mobilitzar per salvar-los però el Papa només va perdonar la vida al jove Bernardo.
L’onze de setembre de 1599, a les 8 del matí els tres condemnats i el xiquet, obligat a acompanyar-los i a presenciar l’execució, van ser conduïts en dos carros cap a Piazza Sant’Angelo, a un carro anaven les dones i a l’altre el xiquet i Giacomo, que havia estat condemnat a morir attenagliato (vol dir que pel camí li anaven arrancant amb una tenalla roent trossos de carn del pit i l’esquena), mazzelato (mort d’una martellada al cap) i squartato (esquarterat).
La processó va durar moltíssim, tota la ciutat volia veure els condemnats, tota la ciutat havia decidit que Beatrice era innocent i que allò era una injustícia del Papa (pocs mesos després va ser cremat Giordano Bruno), pareix que va haver intents desesperats de salvar-les i l’exèrcit de Papa va haver d’intervindre vàries voltes. Les dues dones van ser decapitades amb una espasa i milers de persones les van vetllar aquella nit. Entre el públic hi havia Caravaggio, amb els pintors Orazio i Artemisia Gentileschi.

Segurament la història de Beatrice Cenci no és exactament com l’he explicada, però és aquesta història la que la va convertir en l’heroïna de la Roma anticlerical i en el símbol de l’injustícia papalina i la que van explicar Shelley (The Cenci: A Tradgedy in Five Acts, 1819), Stendhal (Les Cenci-Croniques italiennes, 1839), Alexandre Dumas (Les Cenci, 1856), Antonin Artaud (Les Cenci, 1934), Alberto Moravia (Beatrice Cenci, 1958) i molts altres.
El retrat de Guido Reni de la bellíssima Beatrice pareix que no és de Guido Reni sinó d’Elisabetta Sirani, filla d’un alumne del mestre i és poc probable que la dona del quadre tinga res a veure amb la Beatrice real, però va ser la visió del quadre el que va commoure a Shelley i a Stendhal i els va inspirar el que van escriure sobre Beatrice. 

La primera volta que en vaig sentir parlar els van anomenar així, gli angeli del fango. És una història d’aquelles que, quan la recorde, em fan recuperar la fe en la humanitat, o com es diga.
A Florència, la nit del 3 de novembre de 1966 feia dies que plovia, aquella nit va començar a ploure molt fort, van començar a arribar notícies de l’Arno i altres rius que baixaven molt inflats, però a la ciutat el nivell del riu semblava acceptablement alarmant. A primera hora del matí el riu se’n va eixir i va començar a negar la ciutat. A les 9 del matí a Piazza di Santa Croce l’aigua arriba a cinc metres d’alçada i comença a ocupar la resta del centre històric. A la Galleria degli Ufizzi comencen a intentar salvar obres d’art, decidint ràpidament quins quadres salvar, fent una espècie d’Arca de Noé de la bellesa. El porter de la Biblioteca Nacional i la seua família, que es troben aïllats a l’edifici comencen a salvar els llibres que els pareixen més preciosos, portant-los als pisos alts. La riuada de l’Arno i els seus afluents cobreix la ciutat amb 300 milions de metres cúbics d’aigua. L’aigua va continuar creixent fins a les sis de la vesprada i després va començar, lentament, a baixar. La ciutat està aïllada, la gent, des dels pisos alts només pot mirar els carrers plens d’aigua, convertits en rius que arrosseguen tot, no hi ha llum, ni telèfons que funcionen. La notícia comença a arribar a la resta d’Itàlia i del món, però no se sap ben bé que està passant a Florència. Aquella nit comencen a arribar els primers socors, que comencen a rescatar a les persones en perill. El matí següent, quan l’aigua comença a retirar-se, Florència està coberta d’una capa d’un metre de fang. Un parell de dies després, salvades i assistides les persones comença el malson, una quantitat increïble d’obres (mestres) d’art, quadres, escultures i objectes als museus,  imatges i frescos  de les esglésies, documents i llibres de les biblioteques i arxius  estan sota el fang.
Les imatges del que ha passat, de Florència sota el fang comencen a veure’s a la televisió, comença a extendre’s la consciència del que està passant, del patrimoni que s’està perdent, i aleshores, el miracle: comencen a arribar estudiants, al principi de les altres ciutats d’Itàlia, milers de joves que sense que ningú els cridara van agafar unes botes d’aigua i guants de goma i se’n van anar a Florència a ajudar. La notícia s’escampa i comencen a arribar més estudiants d’Europa i de la resta del món, que, per setmanes, organitzats per professors i per la gent que treballava als museus i a les biblioteques, treballen fins a l’extenuació per salvar les obres d’art i, en aquell moment, sobretot, els llibres i els documents, la Biblioteca Medicea Laurenziana, l’Arxiu d’Estat, la Biblioteca Riccardiana, Florència és plena de biblioteques amb llibres i documents de valor incalculable, manuscrits, incunables… Els llibres preciosos que estaven al soterrani i a la planta baixa de la Biblioteca Nacional es trauen del fang amb cura, fent cadenes humanes com la de la foto i es porten a assecar als assecadors de tabac dels voltants de Florència. Salvats per aquesta mobilització espontània i extraordinària, per l’amor a l’art que va dur a milers (milers!) de joves a córrer a Florència, per salvar la bellesa i el coneixement.

Fa un parell d’anys, quan es complia el quaranta aniversari de la riuada, la ciutat va voler localitzar-los i els va convidar per agrair-los el seu gest en un acte públic, van respondre quasi deu mil persones. Ací la pàgina web que van fer per l’ocasió, explica la història i està plena de fotos i de testimonis.

“Les reaccions viscerals d’aquests dies em fan pensar que la profunda ferida que es va obrir a Itàlia durant la Segona guerra mundial no s’ha tancat encara“
Spike Lee

La darrera pel·lícula de Spike Lee, Miracle at St. Anna,  explica la història d’una matança de civils feta pels nazis durant la II guerra mundial a Itàlia: el 12 d’agost de 1944 a Sant’Anna di Stazzema (Toscana) la 6na divisió de les SS va matar a 560 persones, a tot el poble. La pel·lícula està basada en una novel·la de James McBride amb el mateix títol.
El 1994, al soterrani de la fiscalia militar de Roma, un fiscal que s’estava ocupant del procés contra Priebke, va trobar un armari, amb les portes contra la paret, ple de documents sobre crims de guerra nazis comesos durant l’ocupació: l’armari de la vergonya , contenia un document titulat Atrocities in Italy, lliurat pels serveis secrets britànics  als jutges italians amb tota la documentació i que aquests van amagar fins que va ser trobat al 94. Gràcies als documents de l’armari, aquest any han estat condemnats en via definitiva, deu ex-SS per la massacre i, a més, el jutge militar va determinar que no es va tractar de represàlia (acceptada pel dret militar) sinó d’un assassinat massiu i premeditat. Com en molts altres casos de matances nazis, durant molts anys s’ha discutit sobre la responsabilitat que els partisans podien haver tingut en provocar als ocupants, en els danys patits per la població civil,  i encara se’n discuteix.
La pel·lícula de Spike Lee encara no s’ha estrenat i ja està fent córrer rius de tinta, l’ANPI, Associazione Nazionale Partigiani d’Italia, han criticat durament el film acusant-lo de responsabilitzar als partisans de la matança, de revisionisme i de fals històric i reclamen que el director demane perdó per la pel·lícula.  
Ahir, Giorgio Bocca, un dels periodistes més seriosos d’aquest país i ex-partisà va publicar a Repubblica  un article contestant a unes declaracions de Lee on deia que “Després dels atentats els partisans fugien a les muntanyes deixant a la població civil exposada a les represàlies alemanyes“. L’article es titula Estimat Spike Lee, per açò jo partisà disparava i fugia, on explica com funcionava la guerra partisana i fa una defensa aferrissada dels partisans, del seu honor i de la seua memòria. Hui Spike Lee li ha contestat: Estimat Bocca, jo no sóc el seu enemic, dient que la frase en qüestió havia estat treta de context, que, òbviament, ell no condemna aquestes tàctiques de la guerra partisana i demanant-li que quan haja vist la pel·lícula la jutge, però que no ho faça en base d’una citació mal feta.
La polèmica està servida, demà s’estrena la pel·lícula amb la presència del President de la República, ex-partisà, només puga aniré a veure-la i ja diré què m’ha paregut.  

U me cori doppu tantanni e a Purtedda enta petri e nto sangu di cumpagni ammazzati (El meu cor, després de tants anys és a Portella, a la pedra i a la sang de tants companys assassinats).

El 1947, uns dos mil treballadors de la zona agrícola al voltant de Palerm, es van reunir a la vall de Portella della Ginestra per commemorar l’1 de maig, per manifestar-se contra el latifundisme i a favor de l’ocupació de les terres incultes i per celebrar el triomf del Blocco del Popolo, coalició formada pel PSI i el PCI, que pocs dies abans, a les eleccions a l’Assemblea Regional Siciliana havia derrotat a la DC. Quan el primer orador va començar el seu discurs, de les muntanyes que envolten la vall, van partir ràfegues de metralleta cap a les persones concentrades a la plana, tot va durar un parell de minuts, van morir 11 persones (9 adults i 2 xiquets) i 27 ferits, alguns dels quals van morir després a conseqüència de les ferides.  
Poc després es va saber que qui havia disparat era Salvatore Giuliano, al primer informe elaborat pels carabinieri es deia que els autors eren “elements reaccionaris i mafiosos locals“. Encara ara no s’han aclarit els fets, el govern no va permetre que se seguira la pista apuntada pels carabinieri i encara ara es parla de la implicació del govern, de les organitzacions feixistes, dels propietaris de terres, dels serveis secrets nordamericans i de la màfia, en perfecta i italiana combinació. Aquests fets van inaugurar les actuacions en clau anticomunista de la màfia i van inaugurar, també, una sèrie de matances i de bombes mai aclarides (com la de l’estació de Bolonya del 80). L’any passat algunes personalitats van demanar, inútilment, que es tornara a obrir el cas. Giuliano va ser assassinat tres anys després i el seu probable assassí va morir enverinat a la presó, fí de la història.

Ara no maten a ningú per anar a commemorar l’1 de maig, però en el que va d’any a Itàlia han mort 349 persones en accidents de treball, no, no m’he equivocat, quan he escrit 349 volia escriure 349.

Bon primer de maig a tothom.

Un dia estava a una botiga al centre, propet de Campo de’ Fiori, comprant-me un jersei i l’amo de la botiga em va preguntar si era espanyola i si era de prop de València. Em vaig quedar parada perquè normalment no em pillen l’accent i, sobretot, mai amb aquesta exactitud geogràfica, li vaig preguntar com havia endevinat d’on venia i em va dir que no ho havia endevinat, que m’ho preguntava perquè em volia demanar un favor molt gran. Li vaig dir que si podia que clar que sí i aleshores em va explicar una història:

Ell és jueu (molts amos de botigues de roba ho són) i va arribar de Líbia als anys 60, ja vaig parlar dels jueus de Líbia que viuen a Roma en un altre apunt. Em va explicar que a cap d’any, Rosh Hashanah, en el segón dia de celebració, és costum menjar coses dolces i bones com a auguri i celebració de dolçor pel nou any que comença. Cada tradició té uns aliments especials per aquesta celebració, que, a banda de l’auguri d’un bon any té també un significat d’oferir a Déu, i a les persones estimades, les primícies, fruits nous i bons…

Resulta que els jueus a Líbia, celebraven aquesta festa també menjant xufes i van haver d’abandonar el costum en deixar el país. Ell, fa uns anys, en un viatge a València va veure xufes al mercat central i no s’ho podia creure, pensava que era una cosa que només es podia trobar a Líbia, així que en va comprar moltes i va preparar bossetes amb unes quantes xufes i en la següent celebració de cap d’any en va repartir entre els membres de la comunitat vinguts de Líbia, que les van rebre emocionats i sorpresos, ja que feia quasi quaranta anys que no en veien i no podien menjar-les per celebrar el nou any. Tot això m’ho explicava emocionat, amb una emoció que em va transmetre. El favor que em volia demanar era si li podia portar xufes quan anara a València, i, òbviament, li vaig dir que sí.

El 13 de març de 1944 ‘a muntagna (com anomenen al Vesuvi els que hi viuen) es va despertar. Els habitants de Nàpols i dels pobles sota el volcà no li van fer massa cas, tenien altres problemes, els angloamericans havien alliberat la ciutat poc abans i en aquells dies els alemanys estaven bombardejant molt durament la zona. El dia 18 la cosa va començar a fer-se més seriosa i el 19, rius de lava van començar la lenta relliscada cap a les zones habitades.

Els habitants de San Sebastiano, poblet de 2000 habitants construït en una llengua de terra envoltada de camps de lava de l’erupció de 1872, veien impotents com la lava s’arrimava inexorablement al poble. El dia 22, quan ja estava arribant, la gent del poble va dur al patró, San Sebastiano, en processó, cap a on la lava estava començant a destruir les cases. La devoció era tanta (i la desesperació) però el miracle que li demanaven al sant era molt gros: aturar una muntanya de lava bullent. Van pensar que potser era massa per a San Sebastiano, si algú els podia ajudar era San Gennaro, el de veritat, el de la catedral de Nàpols. Van decidir portar a San Gennaro, des de Nàpols, però per no ofendre a San Sebastiano ho van fer d’amagat, la imatge de San Gennaro anava al final de la processó embolicada amb un llençol i la van deixar darrere d’un cantó per a que San Sebastiano no se n’adonara.

Malauradament ni els dos sants junts van poder aturar la lava i més de mig poble va quedar completament destruït. Els operadors de cine de la V Armada van filmar imatges terribles de la destrucció del poble i Norman Lewis, agent del servei d’intel·ligència anglès ho explica en l’excel·lent Nápoles 1944 (Muchnik Ed.).

El 25 de setembre de 1943, pocs dies després de l’ocupació alemanya de la ciutat, Herbert Kappler, el cap de les SS a Roma rep l’ordre d’arrestar i deportar tots els jueus

del ghetto romà. El capità té una idea millor: convoca els representants de la comunitat hebraica i els comunica que els jueus romans salvaran la vida si lliuren 50 quilos d’or a les SS. Tenien 36 hores per reunir l’or, la comunitat es va reunir per discutir, hi havia molta gent que no es fiava dels alemanys, joves que deien que seria molt millor emprar l’or per comprar armes per defensar-se… al final va començar la recollida. Pareix que entre l’or recollit hi havia alguna creueta d’algun veí solidari. Quan ja tenien els 50 quilos (més 300 grams per si de cas), el 28 de setembre,  van anar a lliurar l’or als alemanys a via Tasso 155 (que més avant es convertiria en centre de tortura i presó de les SS, ara és la seu

del Museo Storico della Liberazione).  (…)

Poc més de dues setmanes després, el dissabte 16 d’octubre, els alemanys van començar la deportació. Des de la promulgació de les leggi razziali els jueus italians estaven fitxats, amb les llistes fornides per l’Ufficio Demografia e Razza del Ministero dell’Interno meitat de la feina estava feta. A les 5 i mitja

del matí va començar la cacera, contemporàniament al ghetto i a la resta de Roma, amb les llistes amb noms i adreces. A les 2 de la vesprada havien acabat, van buidar el guetto, també a Trastevere, Testaccio i Monteverde van arrestar a  moltíssima gent. És cert que molts jueus romans es van poder amagar, molts d’ells a edificis religiosos (la meitat dels edificis de Roma ho són), però aquella nit 1024 persones, més de 200 xiquets, van ser carregades en camions i portades al Collegio Militare de via della Lungara, just a l’altra banda de riu del ghetto. Dos dies després, a l’alba del dilluns 18 d’octubre, els van carregar a 18 vagons per bestiar, a l’estació Tiburtina, a les 2 de la vesprada els trens van partir, Orte, Chiusi, Firenze, Bologna…i així per més de quatre dies, fins a la nit del divendres 22 d’octubre que el tren es va aturar a Auschwitz II, Birkenau. El dia següent, dissabte 23 d’octubre de 1943, una setmana justa després de les detencions, quasi tots van ser assassinats. “Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.”^*

De les 1024 persones deportades aquella nit només 15 en van tornar: 14 homes i una dona.

*Robert Katz, Il secondo sabato-la fine

del viaggio. http://www.theboot.it . Rober Katz és un dels màxims especialistes en la Roma ocupada (és especialista també en judicis llarguíssims cada

volta que el Vaticà el denúncia). Crec que no hi ha res en català, en castellà, l’excel·lent La Batalla de Roma. Los nazis, los aliados y el Papa (Septiembre 1943 – Junio 1944)

Quan el 1942 el port de Nova York es va convertir en fonamental per a l’esforç bèl·lic dels Estats Units, la intel·ligència militar se’n va adonar que havien de negociar amb la màfia italoamericana que controlava els sindicats del port, i per tant, el port, per garantir-ne la seguretat. El 1943, quan es va decidir el desembarcament angloamericà a Sicília aquesta col·laboració és va revelar molt important. Sicília era un territori completament desconegut, no disposaven de mapes prou detallats i calia organitzar contactes a l’illa per començar a infiltrar gent i per garantir l’èxit del desembarcament. (...)

Cosa Nostra estava en condicions de garantir-ne l’èxit. Tot i que el règim de Mussolini havia atacat fortament la màfia a l’illa i molts dels seus membres havien fugit als Estats Units, a Sicília en quedaven molts i van preparar “la benvinguda” als nous aliats. De fet, en dos dies ja havien desembarcat 80000 homes de l’armada angloamericana i en poc més d’un mes tota l’illa va ser conquerida (alliberada, com vulgueu) pràcticament sense lluitar i amb molt poques baixes. Es va formar l’Amgot (Allied Military Government of Occupied Territory) que, comandat per un oficial italoamericà, era el responsable de nomenar governadors i alcaldes, i ho va fer. Al voltant del 80% dels ajuntaments van passar a mans dels boss locals. Cosa Nostra va passar, així, a controlar directament quasi tots els ajuntaments i centres de poder civil de l’illa. Veure a Vito Genovese (un dels boss més poderosos de la història i, sembla, el que va inspirar a Mario Puzo el personatge de Vito Corleone) amb l’uniforme de la marina americana en el seu paper d’intèrpret i mà dreta del cap de l’Amgot devia treure els dubtes a la població, si és que algú encara en tenia.

Les conseqüències que tot plegat va tindre en la història de Sicília i d’Itàlia són difícils de calcular, però, sense dubtes, d’això i del fet que el control del territori per part de Cosa Nostra vinguera molt bé als primers governs de la postguerra (i als serveis secrets americans) en clau anticomunista, se n’estan pagant les conseqüències, i a un preu molt alt.

Nota: El títol del post és el d’un excel·lent llibre d’Aldo Caruso que explica els detalls del desembarcament, i més coses.