Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Arxiu de la categoria: HISTÒRIES AMAGADES

QUÈ DIANTRES ÉS AIXÒ DE L’AUTOODI?

Deixa un comentari

A l’article d’ahir vaig fer esment a una vinyeta publicada al Cu-Cut! l’abril de 1905. Són moltes les referències bibliogràfiques, fins i tot d’historiadors solvents, que s’hi refereixen com “l’acudit que va provocar l’assalt dels militars”. Enguany, amb motiu del centenari de la desaparició de la revista humorística, es va fer una exposició i, l’acudit en qüestió estava etiquetat com “la causa” de la destrucció del local per part dels militars espanyols. Hem perdut la xaveta? Com podem assumir com a propi el discurs dels enemics? Heu vist una expressió més genuïna d’autoinculpar-nos la violència aliena?

Va ser així? Un acudit pot provocar l’ús de la força bruta? No va ser, únicament, l’excusa que al·legaren els devastadors? La causa de l’envestida a la redacció era el dibuix? És evident que el vertader motiu no era la vinyeta, sinó la victòria electoral del catalanisme, a la qual feia esment Junceda. Qualificar de provocació l’acudit és una argúcia idèntica a la del jutge que acusà la dona violada d’haver provocat el violador per vestir minifalda. En ambdós casos, s’acusa la víctima de provocar l’agressió. El mal és que hi ha persones que arriben a fer seu aquest discurs i assumeixen una culpabilitat que provoca un greu trastorn: la patologia de l’esclau. Una malaltia que sovinteja en polítics i historiadors nostrats.

***
Fotografia del lloc on es va penjar i exhibir el cap del General Moragues.
***

Reconeixement al General Moragues al Memorial 1714 (gener 2014)
Reconeixement al General Moragues al Memorial 1714 (gener 2014)
L’any 2005 vaig visitar una ben interessant exposició del Memorial 1714 al Fossar de les Moreres. Un dels plafons presentava una nota biogràfica del General Moragues i, abans de descriure la sàdica execució, explicava que “va ser detingut quan fugia cap a Mallorca”. La vilesa d’aquell peu d’il·lustració em va convidar a abocar-me en el llibre de visites per canalitzar la meva indignació. L’endemà mateix vaig rebre un correu agraït del Director de l’exposició, l’avui amic Jordi Miravet, que assumia la crítica i corregia l’escrit del plafó, transcrit d’una nota similar que hi havia ni més ni menys que al Museu d’Història de Catalunya. La hipotètica “escapada” del General Moragues només va existir a l’acta del judici de les tropes francoespanyoles per presentar l’heroi com un covard. D’haver fugit, Moragues hauria partit cap a Àustria amb la seva família, com feren altres vençuts. L’any 1935, arran de l’edició d’un segell commemoratiu, S. Molins desemmascarava la mentida dels guanyadors a La Publicitat: “En intentar amb altres patriotes passar de Barcelona a Maó, per a després ajuntar-se amb els que a Mallorca encara lluiten, la delació d’un mal català fa que sigui detingut”. El General Moragues, doncs, no “fugia”, sinó que anava a enfortir la defensa de Mallorca que no cauria fins a l’estiu de 1715.
.

Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 – Barcelona, 1715) va lluitar, amb idealisme i convicció, en defensa de Catalunya contra la invasió de les tropes de Felip V. El Duc de Berwick l’anomenava “el dimoni del Montseny”. En caure Barcelona, el setembre de 1714, va mirar de reorganitzar una part dels resistents per anar cap a Menorca, aleshores sota bandera anglesa, i des d’allà preparar la defensa de Mallorca. Caigudes València i Barcelona, Mallorca era l’únic territori que no estava sota la bota de la flor de lis. Francesc Descatllar, l’amic que havia de proveir les barques per a l’expedició, va ser delatat i executat i mai no es va saber on l’enterraren. Josep Moragues va ser detingut quan embarcava amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els tres foren jutjats i torturats. Descalços, amb una camisa de penitent, foren arrossegats per cavalls fins al patíbul, instal·lat a les Rambles. El cap del General Moragues va ser tancat dins d’una gàbia de ferro i penjat al Portal de la Mar, on hi va romandre 12 anys, vigilat de dia i de nit, per a escarni de tots els catalans. El botifler delator, Gregorio Matas, va escriure al Ministre espanyol Manuel Vadillo: “Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por un caballo, a ser degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta del Mar. Ha sido grande el terror que aquellas sentencias han impreso en los corazones de los más obstinados”. Aquest era l’objectiu: atemorir!

Res d’això no apareix als llibres escolars. El mal, com en el cas anterior, és llegir la història de la deserció de Moragues en llibres escrits per catalans teòricament conscients o, fins i tot, en webs de col·lectius independentistes, partits polítics inclosos. Si per qualsevol cercador mireu de trobar la biografia de l’heroi, veureu com les més nostrades entitats es refereixen a la fugida. Com així hi peguen de morros i fan el joc a la mentida? Com així tants de silencis còmplices? I la veu de la dignitat? On són els líders? I els nostres historiadors? No hem de voler fer més el joc al discurs de l’oprobi que ens dicten, des de les escoles i des de les esglésies, amb manipulacions obscenes i ocultacions barroeres. Els vençuts no ens hem de resignar a llegir i acceptar la història dels vencedors perquè, com diu la frase de Sant Pau que exhibia Sanchis Guarner i que la CIA va adoptar com a lema, només la veritat ens farà lliures.

Tanmateix, la història és caparruda i, com que els fets no es poden canviar, les falsedats s’arriben a destapar. Només els ignorants voluntaris es giren cap a una altra banda quan les mentides es fan evidents. El llenguatge no sol ser mai neutral i en els dos casos referits no és gens innocent. L’acudit de Junceda no va “provocar” l’atac dels militars (1). L’agressió era i és injustificable! El General Moragues no “fugia” cap a Mallorca. Ambdues afirmacions fan part del discurs de guerra elaborat des del poder. No hem de caure en el parany d’assumir la manipulació. La nostra història no es pot explicar amb els llibres dels que ens subjuguen ni, tampoc, amb els llibres de la nostra gent que donen per bo el discurs de l’opressor.

Què dimonis és l’autoodi? Podríem dir que no és cap singularitat; que no existeix. Senzillament, l’autoodi és assumir com a propi el discurs de l’enemic. Les dones que malparlen de les dones i amollen l’estereotip que el pitjor enemic de la dona és la dona fan el discurs del masclisme; aquells negres que maleeixen els negres, fan el discurs del racistes blancs; els jueus que malparlen dels jueus o en fan acudits, fan el discurs dels nazis… Igualment, aquells catalans colonitzats que fan el discurs d’Espanya o de França, fan el joc als colonitzadors. Qualificar els catalans d’avars, transvestint dues virtuts tan nostres com són l’estalvi i l’austeritat, o definir-nos com a covards, oblidant els Almogàvers o les Germanies, són només dos exemples habituals que ens fan doblement víctimes. En primer lloc, de l’oprobi. En segon, de validar la ignorància empeltada, a sang i a foc, des dels mecanismes de poder dedicats a usurpar-nos la memòria.

Potser hi ha moltes de maneres de resumir el sentit del que significa l’autoodi, però és difícil fer-ho amb més enginy i menys paraules que les d’una (2) de les excel·lents cançons de Raimon: “T’adones, amic, que ens amaguen la història? Ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. Doncs no, la nostra no és la d’ells! Ja en poden fer de bots!

(1) La història és cíclica. L’assalt a la redacció del Cu-cut!, de 1905, va ser rememorat l’any 1992 amb l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari EL TEMPS, ordenat per Baltasar Garzón, el mateix jutge que ordenà l’assalt i clausura del diari EGIN. El primer cas va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburt. El segon, vuit anys després i quan el mal ja era irreparable, va ser declarat contrari a Dret.

(2) Podeu escoltar-la a: http://www.youtube.com/watch?v=RnS_l_PNfJg

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 9 de juliol de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

Deixa un comentari

El suplement L’Espira de dia 17 de juny de 2012, publicà un reportatge de Raphel Pherrer a l’entorn de l’edició del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008), a cura d’Antoni Marimon i Sebastià Serra. Em va correspondre la deferència, no sé si gaire honorable, de ser l’única persona viva de totes les que apareixen a les il·lustracions de l’article. En concret, surt en el cartell de les eleccions espanyoles de 1993.

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

 

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

D’aquell ara aplaudit, celebrat i compartit, però en el seu dia controvertit i criticat eslògan electoral, ja en vaig parlar, però l’actualitat convida a repetir-me. Sobretot quan els grans detractors d’aquella campanya (CiU al Principat i el PSM a Mallorca), més de vint anys després assumeixen aquell eslògan, ni que sigui amb la boca petita, carregats de contradiccions amb la seva estratègia de pactes i, sempre, ma no troppo. (*) Que siguin benvinguts a l’única opció realista i amb viabilitat que té el nostre poble: la independència!

*     *     *

 

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

No hi ha temps que no torn! Els catalans (i en la meva boca sempre heu d’agafar el gentilici en el sentit ampli de pertinença a la nació catalana) patim l’espoliació més alta del món civilitzat. Més accentuada, fins a l’abús intolerable, en el cas de les illes Balears i Pitiüses. Aquests dies, m’ha satisfet tornar a veure reproduït el cartell de les eleccions al Congrés de Diputats del 1993, ja fa vint anys. Aleshores jo presidia la Federació Regional d’ERC a les Balears i, per tant, era membre del comitè executiu nacional del partit. Vaig anar a Barcelona amb la decisió presa, però els companys de l’altra ribera (que ja no comanden ni són del partit) es varen regirar. Havien decidit un ridícul: “Endavant!” (cap a on?), que seria l’eslògan d’ERC al Principat. No obstant, vaig fer prevaler el caràcter federal i, com es pot veure a la il·lustració adjunta, el cartell electoral constava d’un eslògan clar i català: assenyalava el problema (Madrid ens roba), però també la solució (cap a la independència!). Aquella campanya va remoure la brunete mediàtica (la de la meseta i la colonial) i va enterbolir la campanya, amb atacs i menyspreus personals que, amb perspectiva, delaten un concepte gens democràtic i amb nul respecte de les legítimes ideologies. La premsa va difuminar també l’afegida vindicació del Concert Econòmic (vg. arxiu adjunt).

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

Això no obstant, possiblement a partir d’aquella fita, l’independentisme a les illes Balears està, si no compartit per la majoria, sí pràcticament descriminalitzat. Els “Sopars per a la Indepencència” a Ses Tarragones i a Sa Creu, ajudaren molt a aquesta descriminalització.

L’abús fiscal ve d’enrere i sembla que les entitats regionals del país (CAEB, CES, cambres de comerç, col·legis professionals, sindicats…) s’hi han avesat. Les actuals comunitats autònomes catalanes, en conjunt o esquarterades en Catalunya, País Valencià i Illes Balears, som l’sponsor per força d’Espanya; és a dir, patim un tractament colonial i, amb el País Basc, ens hem convertit en la mamella de Madrid i de totes les Castelles (Andalusia i Extremadura incloses). Ells dicten el pressupost i nosaltres pagam. Ells fan les lleis i les normes i nosaltres obeïm. Ells imposen la justícia i nosaltres ocupam la banqueta. El diferencial entre imposts recaptats i inversions realitzades per Espanya és la més alta d’Europa. No debades sempre han ocultat la balança fiscal i, quan la mostren, ho fan de manera absolutament maquillada i manipulada.

Dissortadament, la història s’oblida (o es tapa) massa aviat. L’any 1899 va tenir lloc a Barcelona, Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca el famós tancament de caixes. Va ser una resposta eficaç contra l’alça d’imposts imposada per Madrid per eixugar el dèficit de les guerres colonials quan Espanya va perdre gairebé totes (ui, llàstima!) les “seves” illes: Cuba, Filipines, Guam… Els comerciants es negaren a pagar les contribucions i alguns anaren a la presó. Hi varen romandre poc temps. Tothom va fer pinya i es va constituir una junta sindical permanent amb el nom de Lliga de la Defensa Industrial i Comercial, amb la presència de més de 50 gremis. Es va fer una vaga patronal amb amenaces de no satisfer mai més arbitris ni contribucions. En veure les orelles del llop, Espanya va fer anques enrere. Va caure l’alcalde de Barcelona i també alguns ministres. Havien tibat massa la corda i, per evitar que es rompés definitivament (ui, llàstima!) Madrid va afluixar per no perdre la mamella.

Uns anys després, a Mallorca es va viure una situació similar. Dia 18 d’octubre de 1916 la Diputació protestà contra la decisió del ministre d’Hisenda espanyol, Santiago Alba, d’enviar a Mallorca 50 inspectors espanyols a perseguir i castigar els mallorquins, amb la intenció de ser més severs en les recaptacions. Dia 21, s’adheriren a la protesta de la Diputació, l’Ajuntament de Palma, la Cambra de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País i la Unió Industrial que aglutinava les organitzacions patronals de la indústria i el comerç. El regidor Oliver i Roca propugnà la idea d’exigir el règim del Concert Econòmic que ja tenia Euzkadi. Dia 23, es va convocar un tancament patronal que es va fer l’endemà, dia 24, amb un èxit absolut. Es varen paralitzar tots els transports i es tancaren les indústries, els tallers, els comerços i, fins i tot, els bars. Aquell mateix dia, milers de manifestants rodejaren l’hotel on estaven allotjats els inspectors forans, els quals, atemorits, suplicaren poder partir de quatres. El vespre, el governador, el delegat d’Hisenda i els líders de la revolta, acordaren suspendre l’ordre ministerial. Els inspectors de la metròpoli varen ser protegits fins al vaixell. Dia 8 de novembre, el ministre Alba acceptava que les empreses de Mallorca gaudirien d’una inspecció benèvola. A Madrid havien amollat el mac.

He començat parlant de la campanya electoral de 1993. Aquell mateix any, a Itàlia, la Lliga del Nord (recordau allò de Roma, ladrona, la lega no perdona?) es va presentar a les eleccions amb un cartell (vg. arxiu adjunt RomaLadrona). Si substituïu Padania per Catalonia i Roma per Madrid, veureu qui cria la gallina i qui es menja els ous! Més clar, aigua! No és cert consellers d’hisenda? Els senyors Forcades, Matas, Rami, Mesquida, Ramis d’Ayreflor, ManeraAguiló ens podrien explicar fins quan haurem d’esperar un altre tancament de caixes per recobrar la dignitat? Una cosa és solidaritat i una altra robatori!

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

(*) El Congrés del PSM previ a aquelles eleccions se celebrà dia 20 de desembre de 1992 i la gran aportació ideològica va ser rebutjar l’independentisme.

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

Res de nou, el 1984 ja s’havien oposat al Dret a l’Autodeterminació que jo havia defensat dins de la ponència política en el VIIè Congrés. Ai, les hemeroteques! 

MADRID ESCANYA? IDÒ ADÉU ESPANYA!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 18 de juny de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

L’HIMNE DE L’ONU PROSCRIT; UNA IGNOMÍNIA QUE PERDURA

Deixa un comentari
Pau Casals dirigint el cor i l’orquestra a l’estrena de l’Himne de l’ONU (24-X-1971)
L’octubre de 1971 hi va haver un fet cultural de primer ordre, l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, amagat en el seu moment pel franquisme i, posteriorment, eliminat de la memòria. Vaig destapar i denunciar la ignomínia el desembre de 2008, gràcies al ridícul del Ministeri d’Exteriors espanyol, però tot i la gran repercussió del meu article i de les gestions realitzades per alguns polítics, amb propostes als parlaments de les Illes Balears, de Catalunya i al Senat de l’estat espanyol, l’himne encara roman proscrit a plena consciència dels dos estats autors de la censura.
La il·lustració de capçalera mostra Pau Casals quan dirigí l’estrena de l’himne que podeu veure i escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=col42gODAE4
Després de l’estrena, davant del Secretari General de l’ONU, Casals va fer la famosa proclama: I am a catalan! reivindicant la seva nacionalitat i fent un clam al món en defensa de la pau.

***

LA DESCOBERTA DE LA IGNOMÍNIA

Dia 18 de novembre de 2008, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, el programa de mà repartit als assistents, anunciava a l’ordre del dia que, per cloure l’acte, s’interpretaria l’Himne de les Nacions Unides. Els pocs que coneixíem l’ocultada obra, també coneguda com l’Himne de la Pau, sabíem que era impossible. La sala, atapeïda amb 700 persones, no permetia encabir-hi una orquestra i una coral, tal com exigeix la composició. Quan arribà el moment, es va destapar el lapsus calami dels organitzadors: un violoncel·lista va interpretar El cant dels ocells, melodia que popularitzà Pau Casals. La confusió em va encuriosir i vaig mirar d’esbrinar la font d’un error tan gegantí. D’on provenia tan majúscula equivocació? L’acte estava presidit pel Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, el President del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el Cap d’Estat, Joan Carles I. Tractant-se d’un acte oficial, de no haver-se previst l’Himne de l’ONU, el protocol obligava a fer sonar el d’Espanya, com a estat convocant, i el de Suïssa, com a estat amfitrió. No va ser així. S’havien equivocat els organitzadors? Ho vaig mirar d’aclarir i, tot i la ignorància, primer, i la mala fe, després, que demostraren tant el gabinet de protocol de la corona (eufemisme de la Casa Reial espanyola) com el del Ministeri d’Exteriors espanyol que m’insistiren en respondre que la peça interpretada era l’Himne de l’Onu (així figura encara a la web oficial del govern on s’anuncià l’acte), la conclusió va desemmascarar una infàmia que reclamava i reclama reparació!

L’article que destapà la censura de l’himne

L’ARTICLE-DENÚNCIA DEL 2008, LA RECERCA I ELS ACORDS INSTITUCIONALS

Com que cap dels responsables de l’error va amollar el mac a terra, dia 2 de desembre de 2008, dues setmanes després de l’endemesa de Ginebra vaig publicar un article al Diari de Balears, L’Himne de les Nacions Unides roman censurat (1), un altre a Criteri (2) i un tercer, més extens, a Presència (3), per explicar l’endemesa. Aquells articles varen provocar diverses actuacions que detallaré. Abans, però convé relatar la història des dels seus orígens i, com que la relació de Pau Casals amb l’ONU mereixeria un monogràfic, m’he volgut limitar a explicar els eixos bàsics orientats a resoldre el misteri detectat. El 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, com a contribució a la pau mundial, dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar-ne el 25è aniversari de l’ONU, l’aleshores Secretari General, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’Himne de les Nacions Unides sobre una lletra (4) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat a Wystan Hugh Auden (5).

I am a catalan!

Una vegada enllestida, l’obra es va assajar i, dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’Orquestra i Cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l’Himne de les Nacions Unides davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària: I am a catalan! (6), abans d’interpretar en el violoncel, amb una crida a la pau mundial (7), El cant dels ocells, la cançó catalana que ell va fer popular i universal. En contrast amb el silenci vergonyant de la premsa espanyola, l’acte va fer història arreu del món i, això no obstant, mai més no s’ha tornat a interpretar l’himne de manera oficial. A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne (8) estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut del mapa? Com així roman dins l’arena con la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com un himne, però afegeix que l’ONU no té himne oficial? Qui – i per què – va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició poètica i musical?

No vaig haver d’investigar gaire per aclarir què va passar. És prou conegut que les paraules de Casals, exiliat, varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventre de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco que presumien de renovadors, mentre feien els ulls grossos a les penes de mort i a la profanació permanent dels Drets Humans i de les llibertats democràtiques. De fet, l’octubre de 1971 el ministre espanyol d’exteriors era Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga en el ministeri, declarat falangista i autor del tancament del diari Madrid. La premsa espanyola, sotmesa a la censura, va amagar la transcendència d’aquell acte i es limità a unes breus línies a l’ABC i a La Vanguardia. No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per desautoritzar l’himne. No debades Pau Casals, juntament a Neruda i Picasso (un músic, un escriptor i un pintor) feia part dels coneguts com “los tres Pablos” que, de manera oberta i en actes públics, condemnaren la dictadura militar de Franco.

De la seva banda, Auden, l’autor de la lletra, havia fet part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. A més, Auden vivia amb el poeta nord-americà Chester Kallman en manifesta ostentació de la condició homosexual. En definitiva, el govern franquista odiava als dos autors de l’himne per antifranquistes i, per arrodonir-ho, a la Gran Bretanya li va anar bé la maniobra d’Espanya. Els britànics consideraven Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país nadiu per no haver defensat la causa republicana espanyola i, encara que l’any 1956 Oxford li va concedir una càtedra de poesia, els anglesos no li perdonaren mai la deserció. Tampoc degué agradar gaire als britànics que Casals, en la seva intervenció el dia de l’estrena, deixàs constància que Catalunya va tenir Parlament abans que Anglaterra.

L’actuació d’amagatotis d’Espanya per silenciar l’himne va coincidir amb la mort, quasi simultània, dels seus autors. Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre d’aquell any. Per afegitó, U Thant, la persona que els va encarregar l’himne va morir just un any després. Qui els defensaria? Ningú! Auden i Casals no reberen cap gratitud i encara pateixen injusta censura. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat oficialment, editat oficialment i estrenat oficialment. És evident que el govern espanyol deu una reparació, però l’ONU també és responsable per haver encarregat l’obra, haver-la presentat i, després, haver-la enterrat, censurat, silenciat i proscrit, accedint a pressions polítiques inconfessables contra els autors.

Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que, 40 anys després de la ignomínia, s’ignori la història. La malifeta dels anteriors gestors ha estat substituïda per la pura ignorància dels actuals. No es tracta que hagin fet els ulls grossos o hagin badat. Dia 18 de novembre de 2008, a les Nacions Unides de Ginebra, ningú no va anar a cercar la particel·la de l’himne que s’havia anunciat i ningú no va admetre l’error, però la interpretació de la popular i tradicional cançó catalana El cant dels ocells, anunciada com si fos l’Himne de les Nacions Unides, va servir per desemmascarar l’evidència públicament davant de tot el món. Els fets són els descrits i reclamen justa reparació. Si més no, al bon nom de Casals i d’Auden.

Utilitzant com a referència els meus articles (9) sobre la malifeta, hi va haver un conjunt d’actuacions encadenades amb l’objectiu de reparar l’oblit intencionat. El Parlament de les Illes Balears, en sessió de dia 8 d’abril de 2009 va adoptar aquest acord per unanimitat: “El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors.” (vg. ANNEX 1, amb la transcripció completa de l’exposició dels distints grups i la resolució). Un acord similar va ser adoptat, poc després, en el Parlament de Catalunya i dos anys després (el març de 2011) per l’Ajuntament del Vendrell, a instància de l’Associació Musical Pau Casals. Però la proposició més interessant va ser la formulada en el Senat espanyol per Pere Sampol. L’endemà mateix del meu article en el Diari de Balears, el senador mallorquí ja va registrar una doble pregunta adreçada al ministre Moratinos, referint-se a l’acte d’inauguració de la cúpula de Miquel Barceló: “Com així es va anunciar l’Himne de les Nacions Unides i, en canvi, es va interpretar El cant dels ocells? Creu oportú instar que Nacions Unides reguli la interpretació de l’himne en els actes solemnes?” Com que la resposta escrita va arribar superat el termini màxim que disposava el ministre, Pere Sampol aprofità la badada per mantenir la pregunta oral que es va debatre dia 23 d’abril de 2008. (vg. ANNEX 2, amb la transcripció completa del diari de sessions), amb l’encreuament de paraules entre Pere Sampol i el ministre Moratinos, el qual després de respostes esquives i compromisos incerts finalment accepta realitzar gestions (“vamos a intentarlo aunque haya pasado mucho tiempo“) i a informar-ne posteriorment.

Tant a la resposta escrita com a l’oral, el ministre fa allò tan conegut de confirmar desmentint. Afirma que va ser idea seva proposar la interpretació amb violoncel de l’Himne de les Nacions Unides, però es delata i tàcitament assumeix l’error, en admetre que la composició no es pot interpretar sense orquestra i coral. El ministre es torna a posar en evidència amb el compromís escrit que, si qualque dia l’ONU decideix adoptar un himne oficial, “España apoyaría una composición de Casals que guardara relación con Naciones Unidas“. Tal compromís amaga un sofisma, perquè, a banda de l’himne, l’altra composició possible de Casals és El Pessebre, compost per Casals en defensa de la pau al món i dedicat al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però El Pessebre no és un himne; és un oratori. En conseqüència, amb el compromís de Moratinos, Espanya estaria obligada a defensar l’himne de Casals i Auden. Finalment, el ministre aconsella evitar especulacions quan ell, paradoxalment, en fa una de ben desafortunada referint-se a l’any de l’estrena de l’himne: “quizás se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces“. Aquest pensament faria gràcia en el cas d’haver estat pronunciat amb ironia, però resulta cínic que vulgui fer creure que Franco hauria vindicat un himne de Casals i d’Auden.

 

La premsa, arran de l’article-denúncia, es va fer ressò de la censura hispano-britànica

PERÒ DESPRÉS, QUÈ?

Arran de l’article publicat al Diari de Balears, es posaren en contacte amb mi Carles Coll i Magdalena González. El primer tenia interès en reposar l’Himne amb motiu del proper 40è aniversari de l’estrena, tot i que m’informà que ja havia estat interpretat a Catalunya feia anys sense gaire publicitat ni relleu. La segona va iniciar gestions encaminades a fer sentir l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i l’Orfeó Català. Aquesta proposta va córrer el risc de ser assumida per l’ambaixada d’Espanya i fer sonar l’himne sota la bandera d’un dels estats que l’havia censurat. Tanmateix no hauria estat acollit com un acte oficial i reparador. Tenc notícies que Vicenç Villatoro va evitar la humiliant submissió que hauria significat una vexació per a Pau Casals. Fos com fos, el projecte no va reeixir i, a l’espera de temps millors, la proposta es va reduir a una interpretació a Barcelona. Així les coses l’himne roman proscrit i, per justícia i dignitat, reclama que l’ONU el recobri. Els qui ho haurien d’exigir formalment són, per pura lògica, els governs espanyol i britànic que, per tot el que he explicat, haurien de fer un reconeixement públic per haver imposat la censura de l’himne.

I ELS COMPROMISOS PÚBLICS?

Han servit de res els acords dels Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya? Evidentment no, perquè no només no s’han executat, sinó que ningú n’ha fet el seguiment que pertocava. S’han fet les gestions aprovades tant davant de les Nacions Unides com del Govern espanyol? O, simplement, no han passat de ser uns acords de mostrador sense cap efecte ni interès? I el ministeri espanyol, que es va comprometre davant del Senat a fer gestions i informar dels resultats, què ha fet? La meva opinió és que seria d’ingenus confiar que l’estat que va silenciar l’himne ara el voldrà defensar, però qui més hauria de liderar la defensa de l’obra d’un fill seu, tan il·lustre, és el govern de la Generalitat de Catalunya, el qual hauria d’assumir la responsabilitat davant els organismes internacionals. No es de rebut que, ni que sigui amb la complicitat del silenci institucional, Casals i Auden encara avui es mantinguin censurats pel franquisme. Tanmateix, la restauració borbònica de 1975 no ha estat reparadora sinó continuadora de l’anticatalanisme. La desídia i la negligència no són virtuts del nostre poble, perquè no fan part de la nostra cultura. Els catalans tenim el dret i, per descomptat el deure, d’exigir que es repari una injustícia històrica contra dos genis de la música i de la poesia, contra dos lluitadors per la pau i la llibertat.

 

NOTES

(1) Vg.: Diari de Balears (2 de desembre de 2008)

(2) Vg.: E-Criteri (2 de desembre 2008)

(3) Vg.: Presència (15 de maig de 2009): amb la lletra en català de l’himne, traduït per Miquel Àngel Llauger

(4) La lletra de l’himne diu:

Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
.
(5) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats.
.
.
.
.
(9) Vull destacar que, a gairebé totes les accions realitzades, s’esmenta la font i l’autor que va destapar i indagar la ignomínia. Vull agrair-ho com a persona que, molt sovint, he estat víctima d’utilització grollera i d’apropiació d’escrits sense indicar-ne la procedència. També vull agrair i destacar molt especialment que l’escriptora i amiga Xesca Ensenyat, només quatre mesos abans de morir, traduís l’article del Diari de Balears a l’anglès i en fes difusió arreu del món.
.

ANNEX 1:

Parlament de les Illes Balears Diari de sessions de dia 8 d’abril de 2009

II.2) Proposició no de llei RGE núm. 3129/09, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a himne de les Nacions Unides.

I passam ara al debat de la Proposició no de llei RGE núm. 3129, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a l’himne de les Nacions Unides. Per defensar la proposició no de llei té la paraula l’Hble. Diputat senyor…, qui la defensa? Sr. Antoni Alorda, té la paraula.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta. “Amb tot l’entusiasme, sona, músic, les cordes perquè puguem cantar”. Així comença aquest himne -no l’entonaré-, l’himne oficial de Nacions Unides. La lletra és de Wystan Hugh Auden i la música de Pau Casals. Per cert, la versió que he llegit, la té en el seu bloc, l’ha traduïda, Miquel Àngel Llauger, col·lega del nostre grup, i crec que també n’ha sortit una versió molt reeixida, per si la volen consultar. L’himne va ser comanat per U Thant com a secretari general de Nacions Unides amb motiu del 25 aniversari de Nacions Unides, i fou solemnement estrenat l’any 1971. De llavors ençà sembla que aquest himne ha desaparegut. Avui reconec que presentam una d’aquelles iniciatives que semblen menors, que no afecten directament al dia a dia dels ciutadans del país, i que tanmateix crec que ajuden a dignificar el paper del Parlament, perquè procuren dignificar, procuren reparar injustícies històriques, i transmetem entre tots missatges a favor de les llibertats i de la nostra condició de ciutadans del món. La iniciativa els he de confessar que sorgeix, i tota la seva argumentació hi està recollida, d’un article del Sr. Bartomeu Mestre al Diari de Balears de dia 2 de desembre de l’any 2008, on explica els avatars de l’himne i explica com se’n tem, amb la seva presència, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló, un altre felanitxer, de Nacions Unides, on s’anuncia en aquell acte solemne que sonaria l’himne de l’entitat. El Sr. Mestre coneixia la peça instrumental, sabia que era per a cor i orquestra, i li va sorprendre que en aquell espai tan reduït es pogués interpretar. En realitat allò que al final va sonar va ser El cant dels ocells en versió de Pau Casals, aquella peça popular catalana que ha popularitzar universalment aquell genial músic català. De fet va ser en aquell acte de 1971, quan s’inaugurava l’himne, que hi ha unes imatges jo crec que conegudes per tothom perquè varen circular, durant anys han estat circulant com una defensa de la llibertat, que va ser quan, una vegada interpretat l’himne, Pau Casals pren la paraula i expressa una denúncia del règim franquista i la seva proclama “ I’m a catalan”, just abans d’interpretar precisament El cant dels ocells, i aquestes són imatges colpidores que encara circulen per la xarxa i que són consultades arreu del món. Bé, idò, a partir d’aquella inauguració solemne l’himne desapareix. El Sr. Mestre aventura en aquest article, que hi pot haver hagut una censura, primer unes pressions del franquisme; és cert que també el mateix poeta Auden és un poeta incòmode, i hem de convenir que en tot cas és sorprenent allò que va succeir. No hi ha una versió oficial, però d’ençà que el 1973 moren Auden i Casals l’himne s’oblida. Des del nostre grup hem pensat que valdria la pena que aquest parlament fes un gest. Pau Casals per descomptat no mereix aquesta ofensa, ni com a músic ni molt menys com a defensor demòcrata, haver tengut cap mena de represàlia el seu art per aquestes conviccions. Per això proposam que avui el Parlament miri de reparar aquest greuge i demani a la Secretaria General de Nacions Unides el restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, i en el mateix sentit que insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors. Aquesta mateixa iniciativa, la té presentada el senador Pere Sampol per promoure també que sigui el Govern de l’Estat el que tengui aquest gest, i crec que a tots ens honoraria donar aquesta empenta, recuperar aquesta peça musical, seria bo per al patrimoni de Nacions Unides, i jo crec que també seria un missatge en benefici de la justícia i de les llibertats en el món.
Per tant, confiant en la unanimitat d’aquesta cambra en aquesta humil petició però plena de significat, acab la meva intervenció. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. En torn de fixació de posicions, grups que vulguin intervenir? En nom del Grup Socialista el Sr. Costa té la paraula

EL SR. COSTA I SERRA: Gràcies, Sra. Presidenta. Crec que no és menor; la simbologia de les institucions forma una part important de la mateixa, però voldria que la política fos com la música, que com diu Auden a la lletra de l’himne, i he tengut el plaer de llegir-la, i diu “perquè amb els mots mentim, i amb els mots diem pau quan volem dir guerra i amagam la maldat, i fem promeses falses. La cançó és vertadera, que la música sigui un model per a la pau, perquè la pau vol dir canviar cada cop que ens ho marca el tic-tac del rellotge del món”. Crec que la història ja s’ha emmarcat d’una forma clara pel portaveu que m’ha precedit en l’ús de la paraula, i per tant no en faré una reiteració. Jo crec que s’ha de ficar en un context molt diferent que vivia el món a l’actual; l’hem de situar fins i tot en uns usos socials i en una relació geopolítica molt diferent, i probablement les pressions de diferents estats, entre els quals hi havia la del general, com deia un, segur que va pressionar perquè aquest magnífic músic no pogués dar la música a l’himne de Nacions Unides, i probablement un magnífic poeta, exbrigadista de les Brigades Internacionals i homosexual, anglès, no pogués posar la lletra a aquest mateix himne. Crec que és un avanç poder entrar en una realitat normalitzada, amb una societat democràtica allí on convivim tots i amb una societat allà on el respecte cap a la diferència sexual és simplement una part més de la vida; ja no hi ha allò que deien abans, els normals i el no normals, sinó que hi ha opcions sexuals diferents i per tant no hi ha d’haver cap discriminació per aquest motiu. Jo crec, i per això ho apuntava molt bé el portaveu Sr. Alorda, que crec que més que res és la restauració a la dignitat del que representaven els dos que varen intervenir en l’himne, el poeta, l’escriptor i el músic, i aquest és jo crec el reconeixement que la comunitat internacional a allò que representen ha de fer. Però crec que així com he volgut fer un reconeixement a la part de l’himne, crec que queda a Nacions Unides una altra cançó igual o més important, és a dir, que sigui realment l’òrgan de Nacions Unides que més enllà dels interessos d’estat, com amb un senzill himne es produeixen conflictes internacionals, vulneracions de drets humans com es produeixen al Sàhara, a Palestina, o crims contra la humanitat per interessos d’estat no quedin impunes, o resolucions de Nacions Unides no quedin injustament aturades com els conflictes que anteriorment he mencionat. Gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Costa. En nom del Grup Popular el Sr. Cardona té la paraula.

EL SR. JUAN I CARDONA: Moltes gràcies, Sra. Presidenta. Jo no seré tan líric com el Sr. Costa, llegint la poesia, però sí que vull anunciar, d’una manera si tan volen menys solemne, però sí la voluntat del Partit Popular de donar suport a aquesta moció. Sí que he de dir que algunes coses m’han fet pensar, per exemple que és cert i reconec que, aquest tipus de proposicions, està bé dur-les al Parlament i sobretot amb la intenció, com deia el Sr. Alorda, de reparar injustícies històriques. Però és que ara acabam de rebutjar fa un moment una reparació d’una injustícia històrica; crec que la igualtat de la dona és una injustícia històrica també que s’ha de reparar, i aquí l’hem rebutjada; bé, uns, els altres no l’hem rebutjada. Per tant dins aquesta filosofia, dins aquesta idea que tots compartim, jo suggeriria que procuràssim restaurar, recuperar, reparar totes les injustícies històriques i no només unes quantes. Dit això hi ha una qüestió també que vull comentar. Mirin, jo crec que allò important és la decisió de recuperar l’ús de l’himne de les Nacions Unides, crec que és important, i si volen egoistament, fins i tot, vull dir que un dels autors és una de les persones més universals que ha nascut en aquest país, i si volen ja des del punt de vista purament egoista nostre, que estam orgullosos que una persona s’hagi triat per fer aquest himne, idò ja només bastaria això, però crec que també té un altre significat fins i tot com a símbol de pau. La resta, permetin-me que els ho digui, la resta no importa, o a mi almenys no m’importa; és a dir, jo ara entrar a parlar sobre si probablement hi va haver pressions o no, sense tenir certesa que hi hagués aquestes pressions o no, i haver de continuar dient probablement, com han dit els altres portaveus, em pareix que és absolutament innecessari. Allò important què és?, voler recuperar aquest himne? Idò això és el que hem de fer, i em pareix molt bé aquesta proposta que fa el grup del BLOC. Jo, com que crec que dins la proposta es diu que s’han de dur a terme gestions diplomàtiques, a mi em permetran que els faci un suggeriment, no és una esmena però sí un suggeriment. Amb aquesta redacció de l’acord no sé si és estrictament diplomàtica l’expressió final, vull dir que el Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de les Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, perfecte, i en el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients a favor de l’himne, perfecte. I crec que fins aquí hauria de ser el text; jo suggeresc al grup proposant que l’expressió “per reparar el greuge comès contra els autors”, com que fins ara només hem dit “probablement” i, com que si parlam de consens i si parlam sobretot de relacions diplomàtiques, no sé si el més diplomàtic és aquesta expressió i suggeriria que la suprimissin. Però de tota manera comptin amb el vot favorable del Partit Popular respecte d’aquest acord. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Cardona. El grup proposant vol intervenir per contradiccions? Té la paraula el Sr. Alorda.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta, no només per agrair sinó per subscriure tota la resta de paraules que s’han aportat. Jo crec que fins i tot el suggeriment que ens fa el portaveu del Grup Popular es pot tenir present, el que gestioni. Jo crec que si no és una esmena tampoc no importa modificar la iniciativa. El greuge comès entenc que es pot entendre fins i tot el fet mateix que dos autors de prestigi tenguin durant 30, 40 anys aviat, una obra lliurada sense tenir la seva eficàcia com himne, més enllà dels motius, que és el que en tot cas seria més el major retret. Jo crec que qualsevol secretari general de Nacions Unides que proclami que recupera l’himne, segur que dins el seu speech inicial apuntarà que lamenta que durant aquests 40 anys no s’hagi pogut interpretar o no s’hagi interpretat, més enllà de quines hagin estat les motivacions. Per tant també hi ha aquest element, amb dos grans artistes, cada un dins la seva vessant, i per tant jo crec que serà bo i positiu. Només una precisió d’allò que s’ha dit, que una cosa és qüestionar el que i l’altra el com. Jo crec que tots estam a favor de la igualtat, tots estam a favor de la pau; a vegades l’instrument per arribar-hi, ens hi posam o no ens hi posam d’acord, però una cosa és discrepar del com i l’altra molt diferent és del que. I en tot cas, com que el destí és…, o la nostra aposta és com acaba aquest himne, que el destí és la llibertat, (…) aquí ens hi hem de trobar, com també la gràcia i al final la sorpresa que és el final d’aquest himne, i crec que tot serà bo, que tots ens sorprenguem en positiu amb iniciatives positives; avui n’hem aprovades dues de tres per unanimitat, i això també jo crec que en una comissió d’Institucionals també apunta més bé que no els retrets que no la manera de veure com implementar unes determinades polítiques. Moltes gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. Passam, doncs, a… La donam aprovada per unanimitat, si els pareix bé. En conseqüència queda aprovada per unanimitat.
.
ANNEX 2

Preguntes del Senador Pere Sampol al ministre Moratinos (amb les respostes!) Contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto, sobre las causas por las que se modificó el programa de la solemne inauguración de la cúpula de la Sala de los Derechos Humanos de la sede de la Organización de las Naciones Unidas (ONU) en Ginebra (Suiza) y se suprimió la interpretación del Himno de dicha Organización. (681/000805)

La señora PRESIDENTA: A continuación, señorías, pasamos al tercer punto del orden del día, que es la contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto.

Tiene su señoría la palabra por cinco minutos como máximo, senador Sampol.

El señor SAMPOL I MAS: Gracias, señora presidenta. Convendrá conmigo, señor ministro, en que el tema objeto de esta pregunta como mínimo es curioso, incluso con ciertas dosis de misterio. Por ello he mantenido la pregunta en comisión, a pesar de que su ministerio me la ha respondido por escrito, cosa que agradezco. Lo primero que sorprende de esta historia es que el programa oficial de la inauguración de la cúpula de las Naciones Unidas, obra de Miquel Barceló, en la sala de los Derechos Humanos de las Naciones Unidas, anunciara la interpretación de “El himno de las Naciones Unidas”, cuando, como admite en su respuesta escrita, este himno nunca llegó a ser oficializado como tal. Pero para mí lo más importante –y de ahí la insistencia de la pregunta- es intentar esclarecer por qué el “Himno de las Naciones Unidas y de la Paz”, obra de Pau Casals y del poeta británico Wystan Hugh Auden, ha permanecido en el olvido desde su estreno oficial el 24 de octubre de 1971, en la sede las Naciones Unidas de Nueva York. Porque lo cierto es que el entonces secretario general de las Naciones Unidas, U Thant, lo encargó formalmente, incluso indicando a Auden que el texto debía referirse al preámbulo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, como así es. El himno, además, se estrenó oficialmente y con gran éxito, no consta que nadie mostrara la menor crítica u oposición. La prensa internacional mostró entusiasmo por la calidad de la obra, si bien la prensa española del momento lo silenció. No solo esto, sino que el himno se editó oficialmente por el sello de Alexander Brown ¿?, en Nueva York, con el título “Himno de las Naciones Unidas”. A partir de aquí empieza el misterio. ¿Cómo es posible que de un himno encargado, estrenado y editado oficialmente se niegue la oficialidad? ¿Qué oscuros intereses maquinaron para que la gran composición de Auden y de Casals fuera proscrita? El investigador mallorquín Bartomeu Mestre ha desarrollado la única explicación posible: Pau Casals formaba parte de los tres Pablos: Picasso, Neruda y el mismo Casals, músico, que condenaron el franquismo en sus giras por todo el mundo; de hecho Casals era un exiliado republicano, el propio himno lo compuso en su exilio en Puerto Rico. Por su parte, Auden formó parte de las Brigadas Internacionales y esto también debió provocar el odio franquista; incluso fue muy crítico con el Gobierno británico, al que acusó de abandonar a la República española, hasta el punto que dejó su país y se nacionalizó norteamericano; además nunca ocultó su homosexualidad, y sitúense en lo que esto suponía a principios de los años setenta. Por si fuera poco, el día del estreno mundial del himno, interpretado por la orquesta y coros del Festival Casals, dirigidos por el propio maestro, de 95 años, Pau Casals pronunció aquel extraordinario discurso que proclama su catalanidad -I’m a catalan, empezaba- y en el que defiende la democracia poniendo, por ejemplo, la propia Cataluña como primera nación del mundo que ya en el siglo XI tuvo el primer parlamento, incluso antes que Inglaterra. En este discurso proclamaban la paz en el mundo y contra la inhumanidad de las guerras. Por tanto, no es difícil imaginar la reacción de las autoridades franquistas españolas, y quien sabe si también de las propias autoridades británicas, pues no podían consentir que dos de sus principales detractores pasaran a la posteridad como autores del himno de las Naciones Unidas y de la paz, y debieron utilizar todas sus malas artes para impedirlo; y lo impidieron. A pesar suyo, Pau Casals ha pasado a la historia como un catalán universal y una canción popular interpretada por él, “El cant dels ocells”, se ha convertido en un auténtico himno a la paz. Por su parte, Auden es un icono indiscutible de la poesía inglesa y objeto de culto en las universidades norteamericanas.
Señor ministro, en su respuesta advierte que las Naciones Unidas admiten la necesidad de tener un himno, si bien no aceptan sugerencias al respecto. Yo admito que el mundo de la diplomacia es muy complicado, pero usted es un diplomático con una gran experiencia y no dudo que sabrá transmitir a las Naciones Unidas la necesidad de reparar una injusticia histórica. Desde el ámbito político hoy no existe ninguna causa que justifique dejar perder este magnífico himno, obra de dos grandes genios y luchadores por la paz y por la democracia, por razones ideológicas que escapan de la pugna derecha-izquierda y que obedecen a pugnas entre demócratas y franquistas.
No sé hasta dónde podrá llegar en su respuesta, pero no dudo que, como demócrata y gran diplomático, y una vez que ha resurgido este tema de forma accidental, hará lo posible por convencer a las autoridades de las Naciones Unidas para recuperar y adoptar oficialmente como himno de las Naciones Unidas y de la paz la composición de Pau Casals y Wystan Auden.
Muchas gracias.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol.

Señor ministro, tiene la palabra.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Muchas gracia, señora presidenta. Le doy las gracias por su pregunta, pues cambia el registro tradicional de este tipo de comparecencias e intervenciones en la Cámara. Siempre es una enorme satisfacción poder hablar de Pau Casals o de Auden, dos personalidades admiradas que no necesitan presentación y que gozan de gran estima.
Mi respuesta inicial es que no vea fantasmas ocultos y voluntades extrañas en el porqué de que no se aceptara en su momento o no se consiguiera cerrar esa solicitud del antiguo secretario general de Naciones Unidas, Utan, respecto al himno de Naciones Unidas de Pau Casals.
Si no hubiese sido por mi propia intervención y sensibilidad hacia Pau Casals no se hubiese producido esta pregunta, pues fue preparando la inauguración de la Sala de los Derechos Humanos de la Alianza de Civilizaciones del Palacio de las Naciones cuando se me ocurrió sugerir -porque conocía el encargo que se hizo en su día a Pau Casals-, al mismo tiempo que los discursos oficiales de Su Majestad el Rey y del presidente del Gobierno, la celebración de ese pequeño acto musical donde poder recuperar el himno de Naciones Unidas de Pau Casals, cuyo encargo era conocido por muy poca gente. Al final, por cuestiones de tiempo y organización, no pudo escucharse el himno y fue sustituido por la interpretación del que ya es conocido como el gran himno por la paz y los derechos humanos, “El cant dels ocells”, que goza de reconocimiento universal.
No obstante, haremos llegar alguna aproximación en este sentido al secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon -que reacciona positivamente ante cualquier sugerencia de la diplomacia española y que, lógicamente, conoce la excelente obra de Pau Casals-, aunque no le doy ninguna garantía, pues como señalábamos en la respuesta escrita, Naciones Unidas tiene sus propios criterios a la hora de asumir un himno. Ya sabemos que los himnos son siempre muy complicados y quizá se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces. Por lo tanto, no vea fantasmas y obstrucciones en este acontecimiento, sino que, desgraciadamente, las circunstancias no permitieron cerrar esa petición. Vamos a intentarlo, aunque quizá haya pasado mucho tiempo. Desde luego, puede contar con la admiración y el respeto que todos tenemos a la obra del compositor español, Pau Casals.

La señora PRESIDENTA: Muchas gracias, señor ministro. Señor Sampol, tiene la palabra.

El señor SAMPOL I MAS: Muchas gracias, señora presidenta.
Valoro su compromiso de presentar alguna gestión ante el secretario general de Naciones Unidas. Me pide que no vea fantasmas ni complots, pero ¿qué otra explicación puede existir al hecho de que un himno encargado formalmente a dos genios ya consagrados en aquel momento -Casals, como he dicho, contaba ya con 95 años- no se aprobara? Ni Casals ni Auden eran personajes cómodos para la España de Franco, incluso, ni siquiera para el Reino Unido. No sé si habrá constancia en los archivos del ministerio de si su antecesor en aquel momento, creo que era el ministro López Rodó, llevó a cabo alguna maquinación…

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Los archivos están abiertos y los pueden consultar.

El señor SAMPOL I MAS: En todo caso, debería ser un motivo de orgullo para el Gobierno español que la parte musical del himno de las Naciones Unidas fuera obra de un catalán como Pau Casals. En todo caso, sería muy triste que este himno no se oficializara por motivos técnicos o musicales, sino por presiones por parte de la dictadura del general Franco. Sitúense ustedes en la época y en lo combativos que fueron estos dos artistas. No debía ser muy grato para las autoridades del momento que uno de sus principales adversarios tuviera el reconocimiento mundial de ser el autor del himno de las Naciones Unidas.
En todo caso, se tendría que reparar esta injusticia histórica. Me quedo con su promesa de efectuar gestiones al respecto ante el secretario general de Naciones Unidas, esperando que concluyan positivamente.
Muchas gracias, señor ministro. Muchas gracias, señora presidenta.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol. Para terminar, tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Vuelvo a reiterar que es un orgullo para todo español que el himno de Naciones Unidas esté escrito por un gran compositor como Pau Casals, como también es un gran orgullo para todos los españoles el tener dos salas en el Palacio de las Naciones de Ginebra obra de José María Sert y de Miquel Barceló, pues tanto la cúpula de Barceló como los frescos de José María Sert contribuyen al compromiso de España con Naciones Unidas.
Si tenemos el punto de vista pictórico, sería muy satisfactorio tener también la contribución musical.
El periodo del franquismo es el periodo del franquismo, estamos en el siglo XXI y lo que hay que hacer es –como he dicho- llevar a cabo una gestión diplomática y ver si es posible conseguir que Naciones Unidas se dote de un himno, que es el primer acuerdo que tienen que alcanzar los 192 países que ahora forman parte de Naciones Unidas, y, en segundo lugar, que acepten la propuesta, pero la personalidad de Pau Casals y de Auden quizás avalan ese esfuerzo, que, desde luego, vamos a hacer. Le tendremos informado.

…i encara bela!

 

Ginebra 2008. Damunt el bastiment a la cúpula dels Drets Humans en construcció

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 11 d'abril de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

L?AMAGAT MISSATGE DELS VALENCIANS DE JUNY DE 1936

Deixa un comentari
Una pàgina desconeguda de la nostra història social i política és la triple crida que, el maig i el juny de 1936, es va fer des de Barcelona, Palma i València. A l’espera d’una nova Germania, aquell clam roman mig amagat. Passa d’hora de retre un just tribut d’homenatge a les persones que varen reclamar la unitat lingüística, cultural i nacional de tots els territoris per on la gent respon “bon dia!” quan li diuen “bon dia!”.

***

L’any passat, arran del 75è aniversari de l’esdeveniment, s’hauria d’haver commemorat i enaltit el significat d’aquell clam conjunt a enfortir-nos per prosperar agermanats. Això no obstant, per culpa de l’esquarterament que patim, la memòria sembrada de sal i la ignorància empeltada a sang i a foc, l’efemèride va passar gairebé desapercebuda tant al Principat de Catalunya com al País Valencià i només va ser destacada a la premsa de Mallorca. El silenci i l’oblit, siguin innocents o covards, conviden a revoltar-nos amb l’evocació dels fets i, sobretot, romandre a l’espera d’una futura avinentesa més profitosa per renovar els vells i nobles objectius.

El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s’estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.

Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: “Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l’esperit d’aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d’Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”

REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA

Aquell compromís públic de fa 75 anys estimula una reflexió col·lectiva. Com han canviat els temps! Trobaríem avui un estol d’intel·lectuals d’aquell nivell disposat a mostrar cara? Hi ha, al País Valèncià, al Principat i a les illes Balears un nodrit grup d’il·lustrats compromesos en fer una crida a la unitat nacional? Quants d’escriptors i creadors d’opinió denunciarien cara alta l’esquarterament que patim? No ho sé i és un dubte que em mou al desafiament públic, perquè d’allò que estic convençut és que la millor forma de mostrar gratitud a les 346 persones que, des de Barcelona, Palma i València, mostraren cara, és convidar les entitats culturals del país a actualitzar aquells missatges en defensa de la llengua, la cultura i la unitat de la nostra terra i, així, renovar el camí cap a una nova Germania. El repte ja està fet. Veurem si algú aixeca aquestes paraules o les esborra el vent.

(1) Entre els col·laboradors del País Valencià, destaquen Joan Chabàs i Martí (novel·lista, Dènia, 1900 – La Habana, 1954), Daniel Martínez Ferrando (poeta i professor, València, 1888 – Palma, 1953), Enric Navarro Borràs (narrador i dramaturg, València, 1891 – València, 1943) i Artur Perucho Badia (periodista i polític, Borriana, 1902 – Mèxic, 1956). 
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 29 de març de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA COVARDIA DE LA CLASSE POLÍTICA

Deixa un comentari
Coneixeu qualque expresident de la Generalitat satisfet amb la seva gestió? Macià i Companys moriren amb sentiment de fracàs. Un sentiment que comparteixen Pujol, Maragall i Montilla.

Solen fer autocrítica quan ja no poden esmenar la manca de valentia per plantar cara a un estat maltractador. És evident que la classe política catalana no està a l’alçada de la societat civil.

Els dos referents històrics que explicaré, tant el de 1932 com el del 2010, quan el poble de Catalunya aixecà un clam de dignitat, han estat aigualits per uns partits polítics que, rere la cortina del pragmatisme, amaguen una covardia immensa. 

***

Just després del 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República Catalana i (hores més tard) de l’establiment de la Segona República Espanyola, els diputats catalans varen enllestir, a Núria, un projecte d’Estatut d’Autonomia que es va sotmetre a referèndum dia 2 d’agost de 1931, amb un 99% de vots a favor sobre una participació del 75% del cens. Tot i que el vot femení no era legal, s’instal·laren urnes simbòliques i 400.000 dones varen poder votar per primera vegada. L’Estatut aprovat definia Catalunya com un Estat dins la República Espanyola i reclamava el control de l’Educació, la Sanitat i la Justícia. Burlant la sobirania popular, Espanya mostrà les dents. Es multiplicaren els anuncis de retallades des de la dreta i des de l’esquerra, tan espanyolistes com intercanviables. La premsa informava dels treballs d’una comissió dedicada a “cepillar” articles i a buidar de contingut el text aprovat pel poble. Per oposar-se a l’abús d’Espanya contra la voluntat dels catalans, es va convocar una manifestació que se celebrà dia 24 d’abril de 1932. Una multitud va sortir al carrer amb l’eslògan: Per l’Estatut íntegre! L’endemà, sota la fotografia de l’acte, el titular era: “La gent dóna suport a l’Estatut de Núria tal com el van votar a les eleccions de dia 2 d’agost”. L’entusiasme popular va fer creure tothom que, a partir d’aquell dia, les coses ja no serien iguals; hi hauria un abans i un després del 24 d’abril, perquè Espanya escoltaria el clam de Catalunya! Santa Innocència! Un mes després, dia 27 de maig de 1932, en una sessió a les Corts espanyoles, Azaña, president del Consell de Ministres, aclaria: “Las regiones son España. El organismo de gobierno de la región – en el caso de Cataluña la Generalidad – es una parte de España, parte integrante de la organización del Estado. Mientras esto no se comprenda, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la Autonomía”. Miguel Maura, fill del mallorquí renegat i anticatalà Antonio Maura, complementava: “La posición del Parlamento ante el dictamen del Estatuto es muy sencilla; lo que esté dentro de la Constitución, pasa; lo que no esté dentro, no pasa”. La cosa era clara: Espanya decidiria i la voluntat del poble català no valia una espardenya!

En els debats hi va haver tres posicions: els qui defensaven el dret dels pobles a decidir, els de l’Espanya “plural” i els de l’Espanya uniforme. Tot talment com ara, excepte una figura que avui es fa enyorar: Gabriel Alomar, el setembre de 1932 va intervenir per defensar que les Balears poguessin anar unides a Catalunya amb el mateix estatut i va obtenir el suport de la majoria dels diputats illencs. Tot va ser inútil. Finalment, dia 12 de setembre de 1932, el Congrés dels Diputats va aprovar, ben “cepillado”, l’Estatut de Núria. Maura s’adreçà als monàrquics i joseantonianos que auguraven que Espanya es rompria: “El depósito que nos entregasteis de una España unida lo hemos conservado y no lo hemos roto”. Catalunya, per voluntat i decisió d’Espanya, no seria ni un estat ni una nació, sinó una regió espanyola. La retallada a les competències va ser dràstica. La manifestació del mes d’abril no havia servit per altra cosa més que desmobilitzar la gent, per generar una nova vacuna decebedora. El president de la Generalitat, Francesc Macià, declarà que era el dia més trist de la seva vida i, un any després, moriria amb conciencia d’esclau i totalment decebut.

Cal tenir ben clar que l’Estatut d’Autonomia no és cap altra cosa que una llei espanyola més. Una llei que deriva d’un pacte desigual i extravagant, perquè qui decideix només és Espanya. L’Estatut és la corda que lliga una nació subjugada a l’estat colonitzador. Reclamar més competències és demanar més corda i això legitima el lligam i la dependència. Dia 10 de juliol de 2010 va ser un nou 24 d’abril de 1932. La ciutadania va tornar a donar una lliçó exemplar en defensa del dret a decidir. Just tres dies després, els partits polítics catalans, rebutjaren una iniciativa legislativa popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Així se desmarcaren de la societat civil. Si depèn de la classe política, Catalunya continuarà com una ovella fermada a la qual, cada 30 anys, li canvien un poc l’espai on pastar, per continuar agafant-li la llana, la llet, l’esforç i, si cal, la carn! Això, amb les oportunes amenaces de bombardeig que, cíclicament solen fer els polítics espanyols de la dreta i l’esquerra, en veu dels Fraga Iribarne o Peces-Barba de torn.

Lluny de plantar cara i de fer front comú, els partits catalans (ben partits i mal repartits) es dediquen a enfrontar-se i exhibir una divisió que no demostra mai, quan és requerida la seva veu, la societat civil catalana. És evident, per tant, que la classe política no està a l’alçada del poble. El sectarisme es multiplica cada vegada que hi ha eleccions espanyoles, comprovadament inútils i adverses als interessos de Catalunya, però que provoquen uns atacs desmesurats i guerracivilistes que no apunten en la direcció del maltractador. Escoltar els atacs entre CiU, PSC, ERC, PSM i IC, certifiquen que no es fa camí en la direcció oportuna.

Cal deixar de confiar en uns polítics que, al capdavall, fan part d’unes institucions totalment espanyoles (com molt bé va dir Azaña). No és a Espanya (ni a França) a qui s’ha de pidolar agenollats el dret a decidir, sinó reclamar-ho ben cara alta als pobles lliures del món! Cal que la societat civil, com a les manifestacions esmenades, lideri un moviment popular que sintonitzi amb la ciutadania i no amb els llunyans criteris partidistes o, pitjor, amb els interessos personals dels professionals de la política. Cal vertebrar un projecte social. La llibertat d’un poble sempre l’ha assolit la societat civil, mai els partits polítics. Que ningú passi gens d’ànsia: quan el poble es posi a caminar cap al seu objectiu, els polítics pegaran colzades per agafar les torxes de la marxa. Si no, Pujol, Maragall, Montilla i “tuti quanti” moriran tan decebuts o més que Francesc Macià. No hem de permetre que ens estafin sempre els de sempre. Ni que ens furtin la il·lusió. Ni, sobretot, el dret de ser qui som; és a dir, de conèixer el nostre passat per tal d’exercir en plenitud el dret a decidir el nostre futur, en pau i llibertat. La resta, són vuits i nous i cartes que no lliguen!

 

LA DRETA NO VOL TREN (i l’esquerra bada)

Deixa un comentari

Quan creus que una cosa s’oblida, veus repetir errors que confiaves caducats.
A la novel·la El darrer manuscrit vaig explicar com la desaparició del tren a Mallorca representà un canvi radical i irracional, amb una concentració urbana gens harmònica, la destrucció del territori, el malbaratament de recursos i un mal immens i intens a la pagesia i al paisatge.

LA DRETA NO VOL TREN (i això no és d'ara!)

La il·lustració, i només és un exemple, mostra la bella estampa que brindava l’estació de Llucmajor. Avui, totalment destruïda, és un supermercat alemany.

***

 

Dia 5 de maig de 1865 el Diario de Palma publicava això: “No vamos a enumerar las grandes ventajas que en sí lleva una línea férrea. Ventajas que llevarán paso a paso a la isla por la senda de una revolución pacífica al colmo del bienestar.” Quina descripció tan perfecta en poques paraules! 10 anys després s’inaugurà el primer tram de ferrocarril a Mallorca i semblava que aquella revolució pacífica a la recerca del benestar, estava ben encarrilada (mai millor dit). No obstant, les coses es varen fer amb els peus i ja se sap que allò que neix malament, malament acaba. Abandonats per Espanya, que patrocinava línies fèrries a rompre arreu de l’estat, aquí el tren va ser fruit de la iniciativa privada i no es va projectar en clau de servei públic sinó d’inversió especulativa. Bàsicament per raons de mesquinesa econòmica, l’amplària de la via escollida no era l’estàndard, els carrils eren lents, i la xarxa dissenyada va ser un ventall radial des de Palma que provocà la progressiva concentració urbana i la deserció de la part forana. Mirar la línia de Felanitx en el mapa (i només és un exemple), delata l’absurd que el tren passàs per Santa Maria i Santa Eugènia, perquè els 46 km que hi ha entre Felanitx i Ciutat es convertiren en més de 70 km i més de dues hores de trajecte. No s’havia pensat en ramals. El tren no s’orientava a les persones, sinó a l’economia i encara malament. La comoditat i la velocitat no varen rebre l’atenció deguda. Tot se supedità, només en clau dels interessos de Ciutat, a les mercaderies (les mines d’Alaró, les efímeres pedreres de Campos, les bodegues de Felanitx, els sequers de Porreres, les salines de Migjorn…). Els doblers comandaren!

Després de la guerra, el règim franquista protegí les concessions d’autocars i limità el preu del tren. El 1945 anar i tornar de Palma a Felanitx costava 12 pessetes en tren i 10 en autocar que, a més, feia el camí en la meitat de temps. L’objectiu era el sabotatge: dinamitar (descapitalitzar) el ferrocarril. La bancarrota es precipità. El 1951 l’estat va assumir la gestió i el 1959 comprà la companyia al preu inicial de les accions. El març de 1962, per no haver de fer les inversions que calia, Espanya s’aferrà a un informe del Banc Mundial que encoratjava tancar les línies no rendibles. Eren els anys del boom turístic. S’encetà la balearització, entesa com a sinònim de creixement no planificat. L’especulació salvatge, la fórmula més perversa de corrupció, va tenir dues conseqüències nefastes que encara patim: excés de població i destrucció del territori. El tren, que representa austeritat i solidaritat, hauria minvat ambdós efectes, però a Espanya la destrucció de Mallorca li importava un rave! Allò que volia, a qualsevol preu, era crear llocs de feina i espoliar-nos en tots els sentits com una colònia. Els països àrabs, amics de Franco, proporcionaven petroli a un preu més baix que el del mercat internacional i això deixava un marge de benefici important al calaix públic… i a les butxaques corruptes. Els untats ministres tecnòcrates volien omplir Mallorca de carreteres, de SEAT-600, d’urbanitzacions, d’habitatges nous i el tren els feia nosa. Fins i tot atiaren la campanya Túnel SÍ, Tren NO! contra la línia del tren de Sóller quan ja era rendible gràcies al turisme. Volien omplir Mallorca de carreteres, de cotxes, d’autocars…

L’any 1964, FEVE, l‘organisme estatal, inicià el desmantellament. L’ampliació de les pistes de Son Santjoan va servir d’excusa per a la primera gran endemesa. En comptes de fer una estació nova a l’aeroport (com a Barcelona o Madrid) suprimiren la línia que anava a Santanyí, amb estacions al Coll, l’Arenal, Llucmajor, Campos, Banys de Sant Joan i Ses Salines, a més de davalladors a Can Pastilla, Ses Fontanelles, Es Munts, Es Pil·larí, Es Palmer i Es Llombards. La línia, inaugurada l’any 1917 no havia durat ni 50 anys. Ara que tant es parla del tramvia, algú s’imagina un tren que unís Palma, l’aeroport, S’Arenal i el Trenc? Doncs, el teníem i el se carregaren. La supressió progressiva de les distintes línies anava seguida de la immediata liquidació i venda dels terrenys. Així va passar amb les línies de Santanyí i de Felanitx. La majoria d’estacions foren enderrocades pels nous propietaris per evitar el risc cert de declaració d’edificis singulars. Certament, ho eren!

El ferrocarril és el transport de menor consum i el més ràpid. Ben gestionat, permet millors horaris, freqüències, comoditat, regularitat, seguretat i capacitat. El tren representa una via de progrés, com bé explica Nicolau S. Cañellas en els seus treballs, i incideix en la forma d’estructurar la societat i de modelar la geografia humana. D’haver-se fet les coses bé, una altra Mallorca seria possible: més racional, més harmònica, més humana, més ben repartida, amb l’optimització i diversificació de tots els seus ports, i amb una qualitat de vida més alta. Espanya no ho va permetre. Ara, amb còmplices d’aquí, tot segueix com abans. Com pot ser que un govern que es diu progressista patrocini amb doblers públics la compra de vehicles (que fan més mal que el tabac) i la inacabable ampliació de carreteres que provoquen més destrucció? Què ha passat? Palma és una ciutat de dies feiners que els caps de setmana esdevé mig morta per l’abundància de segones residències. Els polítics, principalment els de la dreta, no pensen en els seus fills ni en el futur i fan talment com els ministres de Franco. Mirar les vies de cintura i autopistes que conflueixen a Palma ens mostra trens de vehicles particulars que contaminen i consumeixen recursos. Hem de concloure, per tant, que aquella revolució pacífica que, segons la premsa de 1865, ens havia de portar al límit del benestar va ser objecte d’un sabotatge. Un sabotatge que ara es repeteix.

UNA PARAULA QUE FULMINÀ UN GOVERN (i afectà, de rebot, la República)

Deixa un comentari

És difícil trobar a la història del llenguatge un cas tan curiós com el de la paraula estraperlo. Es tracta d’un acrònim de 1934 que, tan bon punt va néixer, s’incorporà al llenguatge popular i, amb una velocitat vertiginosa, es va incloure en els diccionaris. Les diverses accepcions de la nova paraula giren a l’entorn del mateix fet: negoci il·legal, mercat negre, operació clandestina de compra-venda, acció irregular, comerç il·legal o, en espanyol, chanchullo.
***

Estraperlo és una paraula que encara no té 80 anys però que, en un tres i no-res, va ser d’ús comú. Malgrat derivar d’un gran escàndol polític, i malgrat la vinculació dels seus orígens amb Mallorca, molta de gent ignora la procedència del mot, el qual sovint s’utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l’efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat pròpia, perfectament definida, i deriva d’un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el segle XX. Ho explicà Indalecio Prieto a les seves memòries, a les quals detalla com Segismundo Moret, Ministre espanyol de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats de l’Estat, per atiar l’enfrontament ètnic, amb l’arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants. A la pel·lícula La ciutat cremada es va retratar molt bé l’actitud dels lerrouxistes a una escena que fan una torrada popular i canten:

En el fondo de un barranco
canta un negro con afán:
¡Ay, madre, quien fuera blanco
si no fuera catalán!

Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l’any 1914 l’electorat català li va girar l’esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d’ús comú i l’hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Calvià, Sant Joan…), amb polítics excedents de la milícia (fins i tot qualque capellà “castrense”) que, la majoria de vegades, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té bons imitadors que es dediquen a anar a ficar el dit dins de l’ull dels altres, com fa Rosa Díaz quan es presenta a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers de torn, a donar receptes sobre quina ha de ser la nostra política lingüística, d’altra banda idèntica a la del PP valencià o illenc. En realitat, la composició ideològica dels Ciutadanos del Principat o del Circulo Balear és de signe lerrouxista i tenen com a principal objectiu esclafar la cultura catalana amb el pervers argument d’uns hipotètics drets lingüístics dels immigrans procedents d’un estat opressor en tots els ordres; el mateix estat que els ha forçat a abandonar la seva terra.

Tornem a la història de la paraula. El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s’havia nacionalitzat mexicà, s’associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, sempre rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta (1) de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim dels tres llinatges (Strauss, Perel i Lowmann, tot i que hi ha veus enciclopèdiques que parlen d’un Perlowitz o d’un Perlo, inexistents). Amb la patent reconeguda, sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l’hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys, s’hi va negar en rodó, d’acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L’oposició de la Generalitat va obligar els estafadors a desviar el centre d’opercions cap a Mallorca, on Francisco Franco, aleshores Comandant Militar de les Balears, imità la Guàrdia Civil a l’hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant esponsor personal i patrocinador de la sublevació feixista-militar. D’aquesta manera, els tres personatges varen estrenar la primera de les ruletes a l’hotel Formentor i, just després, una d’idèntica en el Círculo Mallorquín, la classista associació de la noblesa i l’aristocràcia. Amb el precedent d’aquestes dues ruletes, ja podien apuntar cap a objectius més ambiciosos.

Per legalitzar el joc a nivell de tot l’estat i, així, imposar-lo per força a Catalunya i al País Basc que no el volien, els estafadors varen subornar Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i així varen poder instal·lar el seu invent en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una nit, perquè es va veure i es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L’escàndol polític es va destapar el setembre de 1935, quan Strauss va presentar al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d’ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del contracte privat subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d’octubre, en vista del sospitós silenci d’Alcalá-Zamora, varen facilitar una còpia dels documents a Manuel Azaña, aleshores cap de l’oposició. Es va crear una comissió d’investigació, la qual va veure indicis certs de delicte i, en base a la divisió dels poders, va traslladar les proves al Tribunal Suprem. Entre d’altres documents aportats, es feia evident que la ruleta trucada s’havia presentat en el registre de patents amb el nom straperlo (tot i que, a Madrid, l’acceptaren com a estraperlo), amb una divisió en dècimes parts i una curiosa participació dels socis, ajustada a la hipotètica aportació en nombre de lletres al nom: 4 parts dels beneficis per a Straus (STRA), 3 per a Perel (PER) i 2 per a Lowman (LO). La darrera i dècima part, segons el document, havia d’anar destinada a despeses de difusió del nom. Aquesta era la part de benefici de Lerroux. Tot i l’evidència, a finals de 1935 el Tribunal Suprem, totalment polititzat, va descartar depurar responsabilitats i va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions. L’escàndol, a nivell de la ciutadania, va ser majúscul i l’intent de tapar la corrupció va afegir aigua al banyat. La indignació popular va posar punt i final al govern republicà de centre-dreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i es convocaren eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria al Front Popular. Tanmateix va ser una victòria pírrica. No tant per ser molt ajustada, sinó perquè va resultar efímera, atesa l’actuació desfermada del mal perdre de la dreta espanyola que, contra les urnes, va treure les armes.

Definitivament prohibida, el nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la Guerra dels Tres Anys, s’aplicà a l’activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat “estraperlista” per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les cartilles de racionament (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina…). L’Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l’any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i, fins i tot, exportar mots gens edificants. El diccionari britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una allau de paraules que no tenien equivalent en anglès (2). Com a exemple destacat, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de pronunciamiento, una aportació espanyola gens d’estraperlo.

(1) La ruleta en qüestió és la que il·lustra aquest comentari.

(2) The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure algunes d’aquestes paraules espanyoles incorporades a la llengua anglesa: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, Junta (en el sentit de grup d’oficials militars en un cop d’estat), reconquista, renegado, vigilante. Com es pot veure, per la temàtica, totes giren a l’entorn del món dels pronunciamientos. Bé, també hi ha la paraula machismo. Elemental – com diria el detectiu -, elemental.

EL REI TRAÏDOR

Deixa un comentari
Entre les històries poc conegudes que he divulgat, aquesta és de les més vergonyants i amagades. El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava Alfons XIII culpable d’alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. Aquella llei va ser abolida il·legalment per Franco, l’any 1938, en ple aixecament feixista militar. Els qui tramaren la mal anomenada “transició democràtica” (una restauració borbònica més auspiciada per la insurrecció armada) feren els ulls grossos. El resultat? Una democràcia en llibertat condicional que ens demostra qui són els borbons: jacobinisme, corrupció, guerres (Cuba, Marroc, Iraq…), caceres, amants… tot a costa del poble!Foto: Alfons XIII condecora Franco. Aquest, anys després, coronaria el nét.

*   *   *

 

I què, si les mares ploraven
amb el més gran desconsol?
I què, si a l’estat espanyol
els pirates governaven?
Si a ell no li faltaven
a dotzenes les querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessin tantes vides!

Els versos, de Pere Capellà, popularitzats per Biel Majoral, són extrets del CD Cançons Republicanes. El protagonista és Alfons XIII i la cançó esmenta la mortaldat que hi va haver al Marroc. La primera derrota, el 27 de juliol de 1909 (fa més de 100 anys) va ser en el Barranco del Lobo (1). Hi moriren molts de reservistes catalans embarcats només una setmana abans a Barcelona, enmig d’una protesta ciutadana que desencadenà la Setmana Tràgica. Les cançons populars (2) destapen els interessos econòmics del gran amic del rei: el comte de Romanones (3):

 

Los obreros de la mina
están muriendo a montones
para defender las minas
del conde de Romanones.
que luego los asesina.

En el Barranco del Lobo
hay una fuente que mana
sangre de los españoles
que murieron para nada.

¡Pobrecitas madres,
cuánto llorarán,
al ver que sus hijos
ya no volverán.

Ni se lava ni se peina
ni se pone la mantilla,
hasta que vuelva su novio
de la guerra de Melilla.

Melilla ya no es Melilla,
Melilla es un matadero
donde van los españoles
a morir como corderos.

La segona gran derrota, el Desastre d’Annual (4), va ser el 22 de juliol de 1921. Hi moriren més de 23.500 homes (20.000 de l’exèrcit colonial espanyol). En aquells 12 anys, moriren més de 50.000 soldats. El fracàs s’havia d’imputar als generals Franco, Millán Astray, Dámaso i Silvestre. Només el darrer assumí responsabilitats i es va suïcidar. Això no obstant, la pressió popular (5) exigí obrir una investigació que seria coneguda com L’expedient Picasso, amb el llinatge del general instructor, Juan Picasso, el qual va decidir una cosa tan insòlita com arribar fins a les darreres conseqüències, caiga quien caiga y sin exclusiones.

L’expedient posava en evidència les irregularitats i la corrupció de l’exèrcit espanyol a Àfrica i la implicació del rei d’Espanya. La informació era de tal magnitud que, l’agost de 1921, Alfons XIII encarregà a l’anticatalanista Antoni Maura la formació d’un nou govern. Era el peix que es mossegava la cua. Tota una ironia, perquè Maura havia caigut l’any 1909, arran del descrèdit internacional per la repressió de la Setmana Tràgica, especialment l’afusellament de Ferrer Guàrdia. En tot cas, la investigació va continuar i l’abril de 1922 Picasso lliurava 2.433 fulls al Congrés dels Diputats. Les filtracions a la premsa demostraven que l’instructor no s’havia deixat intimidar per les orientacions del general Berenguer de limitar-se als fets bèl·lics i evitar referir-se a les ordres superiors.

La comissió del Congrés havia d’emetre el dictamen dia 1 d’octubre de 1923, però tres setmanes abans Miguel Primo de Rivera, amb el suport i estímul d’Alfons XIII i l’aquiescència dels socialistes espanyols, instaurà la Dictadura Militar i ordenà destruir l’expedient. Per sort, Mateo Sagasta n’amagà una còpia a la Escuela de Ingenieros Agrónomos que dirigia. Gràcies a aquesta còpia, l’abril de 1931, arran de la proclamació de la República, el va tornar al Congrés. Això va permetre reprendre els tràmits interromputs i acusar formalment l’exrei d’actuar per damunt de les seves facultats, de ser responsable d’instaurar una dictadura militar, de perjurar, de suprimir els drets, garanties i llibertats dels ciutadans, de violar la Constitució en vigor, d’alta traïció, d’actuar contra el poble, de fomentar un exèrcit per enfortir el seu poder absolutista, d’estimular les matances d’Àfrica, d’actuar contra la voluntat del poble i del delicte de lesa majestat.

Després dels debats corresponents, dia 26 de novembre de 1931, les Corts espanyoles publicaren la llei que condemnava in absentia l’acusat: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. Sí, ho heu llegit bé! La República va condemnar el rei traïdor i sentencià la il·legalitat futura de la dinastia borbònica!

El 1938, en plena rebel·lió militar i, per tant, il·lícitament, Franco derogà la llei i, el 1969, designà successor el nét del condemnat. Ordenà destruir l’expedient (no debades, Franco era un dels majors responsables dels crims contra els marroquins), però va ser inútil, perquè la documentació es publicà a Buenos Aires. Entre molts d’altres covards i criminals, hi apareix el tinent coronel Ricardo Fernández Tamarit, anys després jutge instructor de l’expedient contra el batle Emili Darder a qui condemnaren a mort i afusellaren.

De tot això, no se’n parla ni poc ni gens. Al contrari, s’ha tirat sal a les totes contra la memòria. D’aquesta manera, s’ha enterrat una altra història que ens han amagat els grans còmplices del silenci: els autors dels infectes programes escolars d’un postfranquisme inscrit en la vigent restauració borbònica que ens anul·la el pensament. Tanmateix, la història és cíclica i, com que els borbons mantenen totes les caracteristiques de l’estirp (sexe, caça, doblers, espanyolisme…), una vegada i una altra revivim el patiment que provoquen uns vicis que patrocina el poble.

NOTES

(1) Vg. arxiu adjunt Barranco del Lobo.

EL REI TRAÏDOR

(2) Podeu escoltar una versió de les moltes cançons sobre aquella matança a: http://www.youtube.com/watch?v=fTOXRN9WIZ0

(3) Alvaro de Figueroa y Torres (Madrid, 1863-1950), íntim col·laborador d’Alfons XIII, era el propietari de les mines del Marroc. Va ser president del Senat, del Congrés de Diputats i, en tres ocasions, del Consell de Ministres.

(4) Vg. arxiu adjunt Annual. Foto que mostra com, durant mesos, es varen trobar espargits els cadàvers mutilats dels milers de soldats morts.

EL REI TRAÏDOR

(5) Vg. arxiu adjunt Manifestació. Fotografia d’una manifestació el desembre de 1922 a Sant Sebastià que forçà la investigació i obligà a obrir l’ara amagat Expediente Picasso.

EL REI TRAÏDOR

UN MANIFEST (AMAGAT) EXEMPLAR

Deixa un comentari

Sovint oblidem la història i repetim errors que ja s’havien advertits i, per tant, fàcils de corregir. Aquests oblits no són innocents, sinó conseqüència de la manipulació.

En els darrers vint-i-cinc anys hem patit dos “manifiestos” que, en realitat, eren dos atacs frontals contra la llengua catalana. Tant el de Jiménez Lossantos i Amando de Miguel com el més recent de Fernando Savater delaten qui són els nacionalistes agressius que tant critiquen.

Hi ha un precedent històric reeixit de l’any 1924 que ens hauria de servir de model i referent per replicar amb fermesa i per combatre i anul·lar tots els atacs a la llengua. Com que això només acaba de començar, ens calen referents com l’actitud de Federico García-Lorca i altres intel·lectuals demòcrates.

***

Circula el discurs que no havíem estat tan malament mai com ara. Brolla de boques derrotades que ocupen llocs responsables de l’actual situació per haver actuat amb connivència amb els enemics. Es detecta la reculada d’ús i prestigi de la llengua. Qualsevol nouvingut adopta impunement actituds colonials. Les institucions públiques fan la farina blana amb els atacs exteriors. Les entitats cíviques es distreuen amb actes, que duen una feinada i aporten ben poc, o amb campanyes similars a festes de final de curs de primària. Quan el lleó rugeix no s’ha d’anar amb globus de colors ni banderetes, sinó amb fones. Lluny de lamentacions eixorques, cal reflexionar sobre les estratègies que, fins ara, ens aboquen al fracàs. En contra del que es diu, aquesta no és, ni de molt, la pitjor època que hem patit i, fins ara, n’hem sortit sempre. Per això, cal aprendre de les lliçons reeixides que ens brinda la història i preparar els antídots per respondre futures i ben segures envestides en curs. El precedent del País Valencià i el cas actual de les illes Balears, amb autèntics etnocides de la llengua i la cultura al capdavant, ens ha de convidar a preparar-nos per a les imminents batalles de l’espanyolisme.

Un fet, relativament recent, que ens serveix d’exemple és el Manifiesto por la lengua común, promogut per individus, com Boadella o Savater, amb provada animadversió bel·ligerant i racista contra el català i el basc. La seva primera frase ja és falsa: Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana. Aquí hauria d’aparèixer aquell personatge de TV3 que, des d’un camp de futbol, cridava exaltat: “Ho haveu vist?”. Doncs sí, ho “havem” vist i ho “havem” llegit i, perquè l’afirmació dels pseudointel·lectuals espanyols sigui correcta, només cal baratar la darrera paraula per “catalana”. No obstant, la Brunete mediàtica (que creix a les totes i es multiplica en l’àmbit televisiu) va brindar el Manifiesto com una bandera de guerra a mans del nacionalisme agressiu (no cal afegir espanyol, perquè seria iteratiu). Si bé s’alçaren algunes poques veus castellanes contra els nostàlgics del franquisme, foren aïllades i excepcionals. La nostra gent no va esbravar la indignació. GALEUSCA, l’entitat que coordina els esforços de les associacions d’escriptors en gallec, euskera i català va replicar el juliol de 2008. El document, reactiu i no proactiu, queia en el parany dels agressors, perquè establia dues trinxeres i, tàcitament, convidava tothom a situar-se en una d’elles, amb una evident desproporció que ens perjudicava, perquè el partit es jugava a camp contrari. Calien respostes a l’atac barroer i demagògic dels etnocides? I tant! Però no es va planificar l’estratègia guanyadora i, en comptes de capgirar l’endemesa, es va exhibir la llagrimeta. No es va fixar l’objectiu de posar en evidència que els autors del pamflet no només no eren ignorants, sinó que no eren innocents. Els que certificaren ser innocents i ignorants varen ser els hipotètics intel·lectuals que lideraren la resposta. Desaprofitaren un referent magnífic i tudaren una excel·lent oportunitat que ens brindava la història no ja de fer pedagogia, cosa inútil per als idiotes que no volen aprendre, sinó d’invertir l’atac, com en el judo, amb la força dels atacants.

La història lliura penyores de franc a qui les sap aprofitar. En temps més difícils es va actuar amb més eficàcia i major intel·ligència. En el moment àlgid de la dictadura de Primo de Rivera, davant de les mesures contra la llengua, Miquel Ferrà, director de la residència d’estudiants de Barcelona, no va anar per les bardisses. Lluny de fer el ploricó amb els damnificats, va apel·lar a les patums des d’on procedia l’agressió. El Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana és un document emblemàtic que ens han amagat, perquè constitueix una fita exemplar. El març de 1924, molt poc després del cop d’estat de setembre de 1923, 120 intel·lectuals castellans de prestigi, a risc de patir la repressió, varen remetre aquell document al Directorio Militar. Entre d’altres noms reconeguts de les lletres espanyoles signaren Azorín, Federico García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Ramón Menéndez-Pidal i José Ortega y Gasset. Aquell escrit de fa 85 anys començava: Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como vehículo para la difusión del pensamiento (…) se dirigen para expresar su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano. El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados. Primo de Rivera fracassà i, el gener de 1928, Miquel Ferrà li fregà pels morros La Nostra Terra, la revista en català més important de Mallorca fins avui.

Entre el manifest d’uns intel·lectuals espanyols condrets i el d’uns ideòlegs cretins hi ha la distància que separa García Lorca de Savater. Clar que, de part nostra, també hi ha diferències notables. Sobren associacions innocents i il·lustrats ignorants. En canvi, cal definir estratègies eficients, calen líders solvents i, sobretot, cal no girar l’esquena a la història.

PS.- Com a complement, he volgut afegir un escrit d’Azorín de 1931 que, per l’efecte contrast, demostra la reculada actual dels il·lustrats i intel·lectuals de llengua castellana.

LES FITES CLARES

Deixa un comentari

La vinculació que habitualment s’estableix entre les assignatures de Geografia i Història està plenament justificada. Una prova que ho verifica és la cartografia. Els mapes polítics són com una fotografia d’un perióde d’història i mostren les modificacions de les fronteres i una mala fi de detalls afegits. L’autoria dels mapes també aporta la visió i, sovint, la intenció política. N’hi ha que fan mostrar el llautó. Aquí en tenim un bon exemple. 

*** 

És cosa sabuda, no només per cartògrafs i geògrafs, que els mapes també són com a llibres que constitueixen una font d’informació extraordinària que vinculen la geografia amb la història. Els canvis en el control dels diversos territoris tenen una incidència transcendental sobre els seus habitants. El pobles dominadors acaben imposant els seus eixos d’identitat sobre els pobles dominats i es consuma, fins i tot en el cas que es faci per les bones, l’etnocidi; l’extinció de la cultura dominada. Tot va a l’encant! La simbologia (heràldica, himnes, institucions, referents…), la llengua, els costums, les festes, els temples i els déus, tot el compendi que defineix una identitat cultural, es posen en quarantena i comença la cerimònia de suplantació, mitjançant la força o les lleis, sempre amb abús. La paraula clau és assimilació. Els dominadors confien que el procés conclogui amb l’èxit absolut: l’anorreament dels dominats, amb l’assumpció voluntària o per força dels annexionats a la cultura del conqueridor. La majoria d’unificacions (en realitat, hauríem de dir uniformitzacions) es poden llegir en els llibres d’història, però sempre amb cautela, perquè la crònica la solen escriure els guanyadors. Els mapes, també amb certa precaució contra les possibles manipulacions, són com una fotografia d’un període històric que ens mostra, amb més objectivitat i precisió, les modificacions de les fronteres i una mala fi de dades afegides (topònims, escuts, banderes…). Un exemple significatiu, per llegir la història més recent des dels mapes, el podem veure en comparar l’Europa d’avui amb la de fa 25 anys, just abans d’esbaldregar el mur de Berlín (no sé com els historiadors cauen en el parany dels polítics i anomenen “caiguda” un enderrocament forçat políticament). Al llarg del s. XX, Europa havia vist néixer diferents estats: Albània (1912), Finlàndia (1917), Hongria (1918), Noruega (1920), Malta (1918), Polònia (1918), Islàndia (1944), Irlanda (1949), fins al cas especial de Xipre (1960). Això no obstant, la segona guerra mundial havia posat pals a les rodes a la creació de nous estats i, amb l’excusa de l’estabilitat i d’evitar nous conflictes bèl·lics, es va privar Europa de seguir l’exemple recent d’Amèrica o el procés del continent africà. Els grans estats decidiren que concedir sobirania a les nacions dominades (sobretot a les europees) s’havia acabat!

S’havia acabat vertaderament? Ca, barret! Hi ha cicles inevitables i, sobretot, com varen descobrir, descriure i aplicar Gandhi, Fanon i els israelians, hi ha una tendència, gairebé biològica, de les cultures sotmeses a sobreviure i a resistir contra els intents d’assimilació. És paradoxal que els jacobins, ultranacionalistes radicals (tant els de la grandeur de la France com els epígons de la sagrada unidad de España), qualifiquin de “malaltia del nacionalisme” (el nostre, és clar) la resistència natural a defensar la identitat que no és altra cosa que pur instint de supervivència. El cas, fruit d’observar la realitat, és que sempre s’arriba a un punt sense retorn. El motiu és l’avarícia de l’opressor quan perd les formes i activa amb excés els mecanismes de poder. En aquest punt, el poble dominat descobreix fins a quin nivell està espoliat econòmicament, anorreat judicialment, etnocidat culturalment, explotat geogràficament, subjugat lingüísticament, ocupat militarment, esquarterat nacionalment…

Quan el dominador vol regular i administrar la llengua i els drets més elementals al dominat, com fa ara Espanya amb Catalunya, destapa el seu paper i produeix un doble desemmascarament. Es descobreix, sense manies, com a colonitzador i mostra, almenys a la gent conscient del poble dominat, que són una colònia; una nació assimilada. El punt sense retorn també s’activa per mecanismes exteriors. Europa va veure, a partir del 9 de novembre de 1989, data de la demolició del mur de Berlín, com despertava la consciència i renaixien, ara ja com a estats sobirans, una plèiade de nacions: Armènia (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Croàcia (1991), Eslovàquia (1993), Eslovènia (1991), Estònia (1991), Geòrgia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Macedònia (1991), Moldàvia ( 1991), Ucraïna (1991), Txèquia (1993) i, ja dins del nou segle, Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Molts d’aquests estats fan part de la Unió Europea o són en vies d’integrar-s’hi. En tots els casos, hi havia raons objectives que possibilitaven exercitar el dret de cada un dels pobles a conèixer el seu passat i a decidir el seu futur. Finalment, la força de la cultura va vèncer la de les armes, per més que, excepte la remodelació dels Balcans (l’exemple abanderat dels jacobins), la majoria de processos varen ser, si no pacífics, almenys incruents.

Els mapes europeus no han pogut resistir els canvis dels darrers vint anys i han caducat més aviat que la llet formatjada. En canvi, hi ha mapes que duren més temps. Alguns massa hi tot. El de la il·lustració, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid, és de 1852, però només ha caducat en part, per a desgràcia nostra (tant dels qui ho saben valorar com dels entabanats que van amb cucales). Si el llegiu amb deteniment, descobrireu que, excepte la part colonial reconeguda (Cuba, Filipines…), hi apareixen tres blocs més. El major, l’Espanya uniforme o purament constitucional, disposa de 34 províncies. El menor, el foral, corresponent a Euzkadi, compta amb 4 províncies amb un règim especial. La llegenda del mapa, en el punt geogràfic que ens afecta directament, és prou explícita: La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Doncs això: mentre aquí n’hi ha que només veuen el rostoll, ells sempre han tengut les fites clares! Passa d’hora de saber quines són les nostres i mirar de recobrar la veu i la dignitat en el concert de les nacions lliures del món.

LA GUERRA COLONIAL

Deixa un comentari

No hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres. Aquest fet ha motivat l’anàlisi simplista de la Guerra dels Tres Anys, com un conflicte entre el Front Popular i el feixisme, reduït a la dialèctica esquerra-dreta. Però la realitat és que aquella va ser també una guerra colonial.

Iñaki Anasagasti, en el llibre Llámame Telesforo, aporta unes claus que destapen que els espanyols consideren totalment secundari si Espanya és azul roja. En canvi, les mateixes claus permeten deduir inequívocament el major dels objectius d’aquella guerra; el mateix objectiu que, ara mateix, mantenen en perfecta sintonia el PP i el PSOE: subjugar el País Basc i Catalunya com a colònies d’Espanya.

***

Els primers historiadors no franquistes que tractaren la insurrecció armada feixista-militar de 1936 apuntaven la raó de ser de la rebel·lió en foragitar el Front Popular. Varen caure en el simplisme de reduir el conflicte a la dialèctica dreta-esquerra. Això no obstant, s’han aixecat veus i documents que assenyalen que la guerra incivil va ser, part damunt de tot, una cruzada nacional (tal com la declarà la Conferencia Episcopal Española) contra el separatisme. He rellegit els diaris de sessions de la República i, a més de certificar la histèria d’Espanya i el caràcter repetitiu dels tics dels actuals partits polítics, he confirmat que, efectivament, la dels Tres Anys va ser fonamentalment una guerra colonial contra el País Basc i Catalunya. L’Espanya republicana (com la monàrquica d’ara) havia patit governs dels dos colors i, per tant, la CEDA i el PSOE sabien de la seguretat que dóna el “torn de partits” que, per entabanar la ciutadania i dotar-la de falses esperances, inventaren Cánovas i Sagasta i que, encara ara, practiquen els seus actuals hereus. Allò que preocupava era, allò que preocupa és, el que ells anomenen ruptura: el dret a decidir!

La darreria de 1935, en el frontó Urumea de Sant Sebastià, Calvo Sotelo va mostrar el llautó quan amollà el seu “antes roja que rota”. Aquella sincera confessió pública delatava que, més enllà d’ideologies, el que volien els espanyols (fossin falangistes, fossin socialistes) era la unitat per la força. No content amb això, el líder de la dreta espanyola va sol·licitar la il·legalització del PNV. Cal fer notar que aleshores no existia l’excusa d’ETA per deixar clares les intencions d’Espanya. Telesforo Monzón, intel·ligent líder del PNV, pensador, bon prosista, creador de l’ertzaina i dels serveis secrets bascos, va aprofitar l’atac antidemocràtic i, a la sessió de dia 5 de desembre de 1935, va fer una intervenció antològica que aclaria quines eren (quines són) les vertaderes trinxeres del conflicte. Monzón, que aleshores tenia 31 anys, va dir, segons el diari de sessions de les Corts espanyoles: “En la trayectoria de la historia de España hay un momento, precisamente aquél en que éramos soberanos y libres, como lo habéis visto aquí, en que dependía de España medio mundo. Y, señores, ¿dónde está ese medio mundo? ¿Dónde está vuestra gran potencia? ¿Qué ha sido de Filipinas? ¿Qué ha sido de Cuba? Cuando un pueblo pide a España la autonomía, España, en vez de autonomía, envía lo que, por lo visto, va a mandarnos ahora el Gobierno: persecución. Entonces, la voz de libertad de un pueblo crece.” El President va haver d’aturar la sessió enmig de la cridòria dels exaltats diputats espanyols de tot signe, però no va ser per reprimir els crits ni els insults contra el líder basc, sinó per cridar l’atenció i amonestar Monzón per “falsificar nuestra realidad” (sic). Els diputats bascos i, molt tímidament, els catalans, feren intervencions pedagògiques eixorques sobre la legitimitat d’aspirar a la sobirania nacional. Calvo Sotelo va explicar la seva frase: “Dije que prefería una España roja a una España rota. ¡A mí eso qué me importa si va a sobrevivir la unidad nacional, si con una España roja que ha de ser pasajera y temporal no se va a romper el vínculo o la unidad nacional de mi Patria! ¡A mí eso qué me importa si ha de subsistir la Patria, mientras que con una España rota la Patria quedaría muerta!”. Telesforo Monzón, el mateix que va dir que “una llengua només mor si els seus parlants l’abandonen”, el mateix que va dir que “serà quan no ens entendran que ens voldran entendre”, va replicar: “Llegará un momento en que la autonomía que vosotros ofrezcáis ya no satisfará. Cuando los vascos os reclamen más que una autonomía, entonces querréis concedernos un trocito; pero puede ser tarde, como os fue en Cuba”.

Mig any després els militar es revoltaren. Per combatre l’Espanya roja? No! Tant els hi és que sigui roja com blava! Tres mesos després de la insurrecció, l’octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, Francisco Maldonado (avui podria ser Savater) va explicar novament de què anava la cosa: “Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva como un cirujano resuelto”. El Rector de la universitat, Miguel de Unamuno, va intentar replicar aquella frase, però Millán Astray el va interrompre per cridar: “¡Viva la muerte! ¡Abajo los intelectuales!” enmig del deliri de satisfacció d’un públic sadoll de sang contra els catalans i els bascos.

Ha passat el temps i només hem millorat en una cosa: els militars d’ara no es podrien sublevar! La resta? Exactament igual! Monzón s’avançà 70 anys a Ibarretxe, al qual han insultat des de l’esquerra i des de la dreta, des de l’Església als sindicats UGT i CCOO, per la proposta de voler consultar el seu poble! Calvo Sotelo s’avançà 70 anys a Rajoy i a Zapatero. Allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Ho han demostrat a Navarra on el PSOE ha cedit el govern al PP, emmascarat d’UPN, i a Euzkadi estricta on el PP ha escenificat “La Torna”. “Antes roja o azul que rota!”, criden del bracet PP i PSOE, tant si es diuen Arenas com Ibarra. De fet, José Bono (PSOE) i Esperanza Aguirre (PP) no es cansen de fer propostes d’unitat nacional i governs de coalició, amb l’excusa d’enfortir l’estat, i amb la veritat amagada de barrar el pas al dret a l’autodeterminació.

Els espanyols, ho tenen ben clar. Ells són els ultranacionalistes que tant critiquen. En canvi, a l’altra trinxera, quants de catalans o bascos d’esquerres serien capaços de cridar: “abans de dretes que subjugada!”? I quants de bascos o catalans de dretes acceptarien “abans d’esquerres que sotmesa!”? Aquesta és la més exacta definició del contradictori “sectarisme nacionalista” que professen els espanyols i que ens imputen als bascos i als catalans.

Per decidir el model polític del nostre país, abans cal la llibertat. Aquest és l’ordre de prioritats correcte si volem aspirar a figurar en el concert de les nacions lliures del món i volem decidir en el futur, democràticament i entre nosaltres, el govern que la majoria consideri més eficaç.

FRANCESC ARAGÓ, MALLORQUÍ DEL NORD

Deixa un comentari

Francesc Aragó va ser una figura universal com a científic i també, encara que en menor mesura, com a polític.

La seva peripècia mallorquina, en plena guerra entre França i Espanya, va estar a punt de costar-li la vida. Va salvar-se gràcies a ser català del nord, concretament de les terres que havien fet part del vell regne de Mallorques. Va ser un bon mallorquí continental!

La il·lustració mostra l’estàtua que tenia dedicada al seu poble i que els nazis varen destruir, com feren amb la que també hi havia a Perpinyà. Posteriorment, se n’intal·laren de noves.

***

Qualsevol viatger inquiet a París s’haurà fixat que, en terra, davant de la Comèdia francesa, el Louvre, l’Institut del Teatre i altres indrets neuràlgics, hi ha unes medalles de llautó amb el nom Aragó que marquen el nord i el sud. Les va fer servir, amb un ús esbiaixat del tot, Dan Brown a la gens recomanable novel·la El codi Da Vinci. En total, són 135 plaques, conegudes com “la línia rosa” que marquen l’antic meridià 0 (també dit “el meridià verd”). La inscripció es refereix al llinatge de Francesc Joan Domènec Aragó, nascut el 1786 a Estagell, a devers 20 km de Perpinyà i a 10 de Rivesaltes. Fill de Bonaventura Aragó i de Maria Roig, ambdós de conviccions republicanes, Francesc era el major de quatre germans. Tots ells destacaren: Joan com a general que lluità contra Espanya a la independència de Mèxic, Jaume com a periodista i Esteve com a autor de teatre i col•laborador d’Honoré de Balzac. Cap dels tres, però, no reeixí tant com el germà gran.

Francesc estudià a Perpinyà, al liceu que avui porta el seu nom. El 1803 va anar a la Politècnica de París, on va tenir conflictes, perquè segons Adrien-Marie Legendre, el matemàtic, Aragó no podia estudiar, perquè era català i no francès. Malgrat les discriminacions, gràcies a l’alt nivell acadèmic, el 1804 ja era secretari de l’Observatori de París. Aquell any va morir Méchain, mentre treballava a definir la longitud del metre, i Aragó i Jean Baptiste Biot referen el projecte. El 1806 viatjaren a Castelló per mesurar el meridià de París. La visió òptica, per obtenir la necessària referència, era una gran foguera que es feia cada nit al sud de l’illa de Formentera. Així ho explicava el novel·lista Jules Verne: “Aragó i Biot cercaven el punt de llum necessari. Quan ja eren a punt de renunciar, la nit que va fer seixanta-una veren la claror que no es podia confondre amb una estrella. Seixanta-una nits d’espera!”. Després de Castelló, ja sense Biot, Aragó es desplaçà a Eivissa i, els primers dies de maig de 1808, viatjà a Mallorca, coincidint fatalment amb l’aixecament de Madrid que encetaria la Guerra del Francès, coneguda pels espanyols com la de la independència.

S’establí a una caseta a la Moleta del Clop del Galatzó, amb Sa Dragonera com a referent on fitar el meridià de París per continuar els càlculs. La guerra posà en risc la seva vida. Denunciat com a espia francès, li va anar just esquivar els perseguidors com explica a les memòries: “Damià, patró del vaixell que tenia a disposició, els va avançar, em va dur roba i em vaig disfressar de pagès. Caminant cap a Palma, en companyia del valent mariner, ens creuàrem amb els que m’anaven a prendre. No em descobriren, perquè jo parlava un bon mallorquí. Fins i tot, els vaig orientar en la seva ruta”. Ja a Palma, Aragó va voler aclarir la situació, però el tancaren al Castell de Bellver, d’on feia mesos havia sortit Jovellanos. A finals de juliol va fugir i, quan arribava a Marsella, va ser abordat per un vaixell espanyol i, amb tota la tripulació, tancat a Palamós. El jutge creia que era un desertor valencià o un francès i la pena de mort semblava dictada, però va exhibir tal domini de la seva llengua materna que un eivissenc assegurà que era de Vila i un gironí que era de l’Empordà. La confusió el va mantenir en presó fins que, gràcies als soldats francesos, arribà a la Provença el juliol de 1809 amb 23 anys. A l’interior de la camisa hi portava el resultat del seus càlculs.

Com a director de l’Observatori de París, el seu prestigi s’escampà i és un referent científic a les novel·les de Jules Verne De la Terra a la lluna, Hector Servadac i Clavis Dardentor, amb part de l’acció a Mallorca, on explica l’empresonament al Castell de Bellver. El 1830, Aragó inicià una brillant carrera política i va ser ministre de Marina i de Colònies. El 1848 signà la proclamació de la República i, exercint de Cap d’Estat en funcions, decretà l’abolició de l’esclavitud.

Va morir el 1853 quan redactava les memòries. A Histoire de ma jeunesse (*), explica amb nostàlgia la seva peripècia per les terres catalanes d’Espanya: En el moment que escric, vell i malalt, amb les cames que gairebé no m’aguanten, el pensament vola a l’època de la meva vida que era jove i fort, quan resistia i caminava dia i nit per les contrades que separen els regnes de València i Catalunya del d’Aragó per mirar d’unir almenys els nostres signes geodèsics.

L’obra científica d’Aragó, com a geògraf i matemàtic, va voltar el món. Un dels seus descobriments (la velocitat de la llum és independent de la velocitat relativa de l’emissor i el receptor), seria la base de la teoria de la relativitat d’Einstein. El seu nom, que figura a la base de la Torre Eiffel, batejà l’asteroide 1005, el quart anell de Neptú i un cràter a la Lluna. Té monuments a Perpinyà, Estagell i París, tot i que els originals en bronze varen ser destruïts pels alemanys durant l’ocupació nazi. El juny de 2008, amb motiu del 200 aniversari de l’estada a l’illa i amb més pena que glòria, el Consell de Mallorca va inaugurar a Sa Dragonera una placa que recorda Aragó i una línia de pedra viva que fita “el meridià verd”, talment les plaques de llautó a la “línia rosa” de París.

Francesc Aragó, defensor del progrés i la llibertat, va salvar la vida a Mallorca i a Palamós gràcies al retret d’aquell professor de matemàtiques; efectivament, ell era català!

(*) Aquestes memòries varen ser traduïdes per Jaume dels Domenys, pseudònim d’Alfons Maseras, i publicades l’any 1937 a la Col·lecció Popular Barcino. En un futur, parlaré d’aquest traductor i literat, col·laborador de la revista La Nostra Terra, que va esdevenir la primera víctima de l’exili provocat per la guerra dels Tres anys.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 24 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

SANTA LLIBERTAT!

Deixa un comentari

Una altra història que ens ha estat ocultada i manipulada deliberadament: el segrest del vaixell Santa Maria, rebatejat com Santa Liberdade. Una acció, adreçada contra Franco i Salazar, realitzada per independentistes gallecs. Serveixi aquest article com a modest desgreuge contra un nou oblit gens innocent. Al cap a la fi, com va dir sant Pau (plagiat per la CIA en el seu lema): només la veritat ens farà lliures!

***

Postal del vaixell

Dia 22 de gener de 1961, militants del Directorio Revolucionário Ibèrico de Libertaçao segrestaren el transatlàntic portuguès Santa Maria i l’anomenaren Santa Liberdade.

El vaixell feia la ruta Caracas-Lisboa, amb 586 viatgers (molts d’ells nord-americans) i una tripulació de 350 mariners. L’objectiu, aprofitant el sentiment favorable a l’emancipació de les colònies, era anar a Fernando Poo i a Angola i instar la revolta contra Franco i Salazar. El cap de l’acció va ser Henrique Galvao, capità portuguès que ja havia intentar derrocar la dictadura i havia estat empresonat a Angola, on publicà treballs sobre flora i fauna africana. Va fugir, s’exilià a Veneçuela i l’any 1959 va crear el DRIL amb exiliats gallecs com Jorge Soutomaior, exmilitant del partit comunista i excomandant de la marina republicana durant la guerra incivil, i Xosé Velo Mosquera, fundador de les Mocedades Galeguistas i de la Unión de Combatientes Antifranquistas Nacionalistas Gallegos.

EL DRIL ja havia realitzat altres accions silenciades sempre pel franquisme. Cal destacar les bombes que feren esclatar el febrer de 1960 a Madrid. A la que esclatà als locals de Falange Española va morir l’antifeixista José Ramón Pérez Jurado i fou detingut Antonio Abad Donoso, al qual, després d’una pantomima de judici, varen afusellar dia 8 de març, just un mes després de l’explosió. Un crim d’estat més de Franco, poc o gens recordat, comès passats més de 20 anys de l’hipotètic final de la guerra incivil que provocà amb la seva insurrecció armada feixista-militar beneïda per l’església catòlica.

L’acció va ser objecte d’informacions canviants i contradictòries

El segrest del vaixell va servir per divulgar internacionalment el DRIL i, sobretot, denunciar el caràcter feixista dels règims espanyol i portuguès, malgrat la confusió generada a plena consciència per la premsa dels dos estats ibèrics.

Portugal va entendre que el primer objectiu era assolir la independència d’Angola

El segrest del vaixell no va anar com s’havia planificat. Quan els membres del DRIL ocuparen el pont de comandament, es va produir un intercanvi de trets que provocaren la mort del tercer oficial i dos ferits. El pla previst es va haver de canviar quan un vaixell danès els va localitzar camí de les costes africanes. L’endemà, el buc insígnia de la marina franquista, el destructor Canarias, va iniciar la persecució del Santa Liberdade amb autorització de Portugal d’enfonsar el transatlàntic si no es rendia. Calia escalivar els autors i, sobretot, evitar la crítica internacional als règims de Salazar i Franco. El mateix dia, les ràdios portugueses inventaven que els segrestadors amenaçaven de volar el vaixell. Fins i tot, per embullar la troca, Portugal intoxicava amb la noticia que “la persecució” la feien vaixells d’altres països.

Quan la tragèdia combinada amb la mentida semblaven inevitables, va aparèixer el destructor Gearing dels Estats Units. Just dos dies abans del segrest, John F. Kennedy, crític amb la política colonial de Portugal i Espanya a Àfrica, havia jurat com a president. L’almirall Allen Smith va pujar al Santa Liberdade a negociar i brindà escolta al vaixell que emproà cap a Brasil. Per tal d’evitar la intervenció dels destructors espanyols i portuguesos, sol·licità la protecció aèria que, irònicament, va ser objecte de burla de la premsa dels respectius règims feixistes.

La premsa feixista transvestí la protecció americana del vaixell en “vigilància”
El fet cert és que la protecció dels americans evità l’enfonsament
L’arribada del vaixell va ser saludada amb crits de Liberdade

El mateix dia de l’arribada al Brasil, dia 3 de febrer, Janio Quadros que també acabava d’accedir a la presidència, concedí asil polític als segrestadors (10 gallecs, 6 portuguesos, 4 veneçolans i 4 espanyols), tot i la protesta oficial de Portugal i Espanya que es tornaren a posar en evidència. Si els primers dies ja havien deixat caure que els segrestadors farien explotar el vaixell, ara, en protesta contra l’asil polític del Brasil, el diari Arriba escrivia: “Conforme a las leyes del mar, los piratas deben ser colgados del palo más alto sin juicio alguno”.

Al llarg dels 13 dies, la censura franquista va ser absoluta. Sense esmentar la presència dels antifeixistes gallecs i espanyols, l’acció es qualificà de terrorista. Després va ser atribuïda a una conspiració comunista i, quan es posaren de relleu les contradiccions, ho presentaren com un problema de Portugal amb els independentistes de les seves colònies africanes. Ningú no va aclarir què havia passat. Arreu del món, la farsa es desemmascarà.Als dos dies de l’ocupació del vaixell, en sospitar que les marines portuguesa i espanyola tenien per objectiu volar el Santa Liberdade, París-Match va enviar el periodista Gil Delamare que es llençà en paracaigudes i pujà al vaixell per fer la crònica d’aquella acció. La revista dedicà la portada i un reportatge als “pirates de la révolution” i, a nivell internacional, va desacreditar els règims de Salazar i de Franco. També la revista mexicana Aventuras de la vida real va fer un còmic sobre l’esdeveniment. Paradoxalment, des de l’exili, el partit comunista espanyol condemnà l’acció dels antifeixistes. No eren dels seus, evidentment.

Ha transcorregut més de mig segle. A Portugal, arran de la revolta dels clavells d’abril de 1974, es va retre homenatge al DRIL i el desembre de 2009 s’estrenà una pel·lícula sobre els fets.

Anunci del film sobre aquella acció antifeixista

Quan es compliren els 50 anys dels fets, es va aixecar un memorial en record dels antifeixistes i novament es feren actes commemoratius a Portugal.

Espanya no ha fet altra cosa que amagar i manipular la història i gairebé ningú no sap el sentit d’aquella acció. El DRIL no ha rebut el record que mereixen unes persones que posaren en risc la vida per lluitar contra dos dictadors assassins. Tant la dreta com l’esquerra espanyoles han tirat terra damunt. Tot ja és mort i enterrat. Amb el temps, els mecanismes de poder s’han blindat i, en paral·lel, han afeblit les ideologies. Com a tants d’episodis, la memòria històrica molesta, perquè no es vol exercir justícia històrica. Se sap que la documentació oficial sobre el cas va passar de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, on deneguen l’accés, amb pobres excuses, als qui volen consultar la paperassa. La família de Jorge Soutomaior, nom de guerra de José Fernández, cap de l’aparell militar del DRIL i ideòleg de l’acció del Santa Liberdade, va llegar els arxius personals a l’Arquivo da Emigración Galega de Sant Jaume de Galícia. Poca cosa davant l’eixordador silenci i desmemòria de la història i la histèria d’Espanya.

L’ideari del DRIL està publicat i es fonamentava sobre 47 aforismes en gallec, la gran majoria relacionats metafòricament amb la vida del mar. El primer (Aprovietar o vento e non esquecer o rumbo…) instava a mantenir sempre el nord i a no claudicar. El darrer, advertia que cal estar sempre preparats tant per guanyar com per perdre i, tant una cosa com l’altra, saber-la fer sense retre mai la dignitat. L’objectiu d’aquella acció és l’essència que definia el Directori Revolucionari Ibèric: L’ALLIBERAMENT!

SANTA LIBERDADE!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 23 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA BORBONA DECAPITADA

Deixa un comentari

LA BORBONA DECAPITADA

Al final del regnat d’Isabel II, es publicà Los Borbones en pelota, crítica mordaç a la regalada vida de la viciosa dinastia. L’any 2007 un acudit sobre la mateixa família va ser penalitzat amb el segrest de la revista El Jueves. El contrast certifica que la “democràcia parlamentària” de la restauració franquista no ha millorat les llibertats civils, ans el contrari.

El peu de la més puritana de les aquarel·les del llibre esmentat, diu: Pio nono agradecido a los dones de Isabel/ le da bula singularia para que pueda joder.

*   *   *

 

 

SEM era el pseudònim que feren servir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà pintor, Valeriano, per elaborar Los Borbones en pelota, un retrat de les orgies d’Isabel II, exponent de la hipòcritament ocultada addicció al sexe que defineix tan singular família. Malgrat els esforços d’eliminar-ne el record, el llibre es va salvar gràcies a un catàleg publicat als Estats Units que hauria posat en evidència la censura dels descendents de la protagonista. Els cercadors d’internet faciliten la instructiva visió de les 89 sucoses aquarel·les (1) que retraten, amb els rodolins corresponents, la vida dissoluta d’aquella reina, casada als 16 anys per força amb un cosí homosexual, zoofílic, voyeur i carregat de manies, del qual la seva dona arribaria a dir: ¿Qué puede esperarse de un hombre que la noche de bodas llevaba encima más encajes que yo?

Isabel II
, a banda de nombrosos avortaments, va parir deu vegades de, com a mínim, sis relacions fructíferes. És sabut, i fins i tot reconegut oficiosament, que Alfons XII era fill del tinent d’enginyers valencià Enric Puigmoltó i Maians. Per això el poble anomenà l’infant el puigmolteño, atenent la gran semblança física a son pare. Òbviament, va desaparèixer gairebé tota la documentació dels arxius referida al militar, tot i que gaudia de títols nobiliaris i que vivia a la cort reial. L’Espanya jacobina no resistiria mai un rei amb un llinatge català que ni tan sols no sabria pronunciar.

Les bacanals organitzades a palau, segons les cròniques de l’època, gaudien de molta participació de nobles i de militars, però també de clergues. Entre aquests, Antoni Maria Claret, el mallorquí Francesc Valldemossa, professor de cant de la família, o Sor Patrocinio, una estafadora que al·legava tenir les nafres de Jesús als peus i a les mans per, així, recaptar almoines i enriquir-se. Finalment, en demostrar-se la farsa que acabà confessant, va ser condemnada.

La gran presència de religiosos corruptes a la cort espanyola va tenir un alt rendiment pràctic: el generós concordat que concedí Isabel II al Papa que supeditava drets civils a l’església catòlica i que condicionaria, i condiciona encara, la llibertat religiosa i el laicisme a tots els àmbits de la vida ciutadana, especialment el de l’educació. Pius IX, agraït, concedí a la reina la “Rosa d’Or”, una medalla pontifícia destinada a les persones distingides per la seva vida cristiana. Quan els cardenals italians explicaren al bisbe de Roma que no només no era cap model de vida cristiana, sinó que era reconeguda la intemperància i lascívia de la reina espanyola, el Papa pensant en els regals rebuts d’ella, amollà la famosa frase: E puttana, ma pia! Posteriorment es va destapar que aquell mateix dia, Isabel II havia regalat a Pius IX un Murillo, a plena consciència que era un quadre fals. D’haver-ho sabut, segurament aquell Papa no hauria instruït, a instància de la puta, però beata reina, un doble expedient per santificar Cristòfol Colom i Isabel de Castella per haver incorporat Amèrica a la fe cristiana. Segurament tampoc no hauria instat, per compensar el fracàs cantat d’ambdues canonitzacions rebutjades de pla per l’advocat del diable, la del pare Claret, confessor de la reina, protegit i possiblement amant del rei consort. Aquesta canonització sí que va quallar, per la mateixa via pietosa i dinerària que va seguir un segle més endavant el procés finançat (molt ben patrocinat) d’un altre sant: Josemaría Escrivá Albàs (que no, de cap manera, “de Balaguer”, en tot cas de Barbastro!).

Filla de la quarta esposa de Ferran VII, Isabel havia accedit al tron espanyol gràcies a la derogació de la masclista Llei Sàlica que excloïa les dones de poder regnar, tal com ara estableix la vigent constitució espanyola. Aquella disposició legal va ser la causa de les guerres carlines, amb un conflicte dinàstic mai no resolt pels borbons. La vida llicenciosa de la cort, la corrupció electoral (sempre guanyaren els partits que convocaven les eleccions), els obstacles contra la participació ciutadana, les absurdes guerres colonials i les contínues intervencions de la reina en política (fins al punt de postular-se com a presidenta del govern), l’arrossegaren a un descrèdit que, accentuat per la situació econòmica que va enfonsar la indústria naviliera mallorquina, desembocà en la revolució de 1868, la Gloriosa, iniciada a Cadis, amb l’adhesió immediata de Barcelona i de tots els territoris catalans que feren inútil la resistència monàrquica. La reina, destronada, va refugiar-se a París.

Vuit anys abans, el setembre de 1860, amb motiu de la seva visita a Palma, Isabel II havia inaugurat la “plaça de la Reina” allà on fins aleshores hi havia el convent i l’església de Sant Francesc de Paula. Enmig de la nova plaça, mirant cap al passeig del Born, el novembre de 1863 s’instal·là un majestuós monument que, tanmateix, no va durar cinc anys, perquè dia 1 d’octubre de 1868, arran de la Gloriosa, els republicans procediren a decapitar i destruir l’escultura de la infausta reina i substituir la placa amb el seu el nom pel de “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge (2) va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Misteriosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007 (3). Ateses les irregularitats detectades, posteriorment es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca, de moment, no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i potser qualque dia el tornarem a veure”.

Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover ens torna a recordar la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de la gent conscient i condreta, tal com ho feia, fins fa no res, el monument als Jinetes de Alcalá o com fa, encara ara, el monòlit feixista de la Feixina, gràcies a la negligència o la complicitat de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979.

Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la puta pietosa borbona que només ens generà misèria i dolor, disposi de nou, a partir del franquisme, d’una plaça emblemàtica (4). Sembla mentida que ningú no apel·li a la dignitat i miri d’inquietar els polítics de saló, amb els seus corresponents bufons il·lustrats, vertaders responsables de mantenir l’endemesa d’haver bescanviat de nou “la llibertat” per “la reina” que el poble va decapitar.

(1) http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Los_Borbones_en_pelota

(2) Vg. en arxius adjunts tres il·lustracions. La primera, de quan s’aixecà el monument i les altres dues del moment de la demolició.

582534_439448516084714_1297946602_n

LA BORBONA DECAPITADA

LA BORBONA DECAPITADA

(3) Sobre aquesta sospitosa desaparició, vaig rebre notícies de Joan Arrom, l’honest director i gestor del teatre que, abans de doblegar-se als atacs dels adversaris i a les pressions polítiques “dels seus”, dimití dignament el càrrec.

(4) Fa tanta de nosa o més que La Rambla profanada amb el complement d’uns ducs, d’uns cucs o d’uns rucs!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 14 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda