Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Arxiu de la categoria: HISTÒRIES AMAGADES

DUM SINGULI PUGNANT UNIVERSI VINCUNTUR

Deixa un comentari

DUM SINGULI PUGNANT UNIVERSI VINCUNTUR

Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714 és un opuscle excel·lent editat l’any 2010 (1). És un treball de caràcter divulgatiu i pedagògic singular. Entre d’altres qualitats i virtuts, té l’esma de brindar un enfocament molt correcte des del punt de vista nacional i no, com sol passar amb moltes publicacions elaborades des del Principat, amb una visió regionalista, esquarteradora i – com diria Guillem d’Efak – “catalunyesa”.

En el recomanable llibretó hi ha un just recordatori al paper de les dones, als regiments valencians de fusellers i als artillers mallorquins que moriren en la defensa de Barcelona i reposen al fossar de les Moreres, allà on no s’hi enterra cap traïdor. És a dir, a tres col·lectius habitualment deliberadament amagats o, si més no, ignorats per desídia o negligència.

*     *     *
La il·lustració ens mostra el cavaller d’Asfeld, el genocida de Xàtiva (1707) i cabdill de les tropes de Felip V en el desembarcament i subjugació de Mallorca (1715).
*     *     *

El regionalisme afavoreix l’esquarterament
El regionalisme fa més mal que una calabruixada d’estiu damunt la vinya. Ara mateix tot gira a l’entorn de 1714 i Barcelona. Hi ha una fixació obsessiva i caldria parar esment si volem evitar que l’eufòria es transformi en decepció col·lectiva. Les expectatives exagerades tenen aquest efecte. Vaig viure els pronòstics dels qui feien volar coloms que el 1992, arran dels jocs olímpics, assoliríem la independència (els noms dels profetes són a les hemeroteques). No tinc el més mínim dubte que, més prest o més tard, serà així. Allò que no crec oportú ni convenient és posar un dit al calendari, perquè abans cal fer uns deures pendents molt necessaris. El primer de tots és tenir present sempre tota la geografia i tota la ciutadania per dotar-la de símbols unificats i no diferenciadors.
No cal minimitzar la importància de l’onze de setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona, cap i casal de la nació, però així i tot la referència no deixa de ser localista. Com així 1714 i no la primera i emblemàtica data de 1707? Menorca, va ser ocupada per les tropes filipistes el gener d’aquell any i no hem d’oblidar que tot el mal ve d’Almansa (abril d’aquell mateix any). Com així no 1715? Tampoc no hem d’oblidar que Mallorca va ser el darrer bastió de la nació catalana. 1714? Sí, però no només 1714! Barcelona? Sí, però no només Barcelona! El reduccionisme alimenta la ignorància i, per això, patim un desconeixement tan gran entre els diversos territoris. La propagació recent de cartells independentistes que només mostren el Principat de Catalunya o les referències patètiques als “som sis milions”, fan part, de manera inconscient, però activa, de la tasca de “provinciar-nos” de la dinastia borbònica. No, no som sis milions! Qui s’atribueix la potestat d’usurpar la nacionalitat catalana a gairebé la meitat de la població?
Hi ha molta de feina per fer i l’hem de voler fer plegats i sense exclusions! Hem de combatre els paranys que s’ha empassat la nostra gent durant tres segles d’intensa colonització i, sobretot, ridiculitzar les fórmules que, adesiara, accepten i propaguen els partits regionalistes
(2). Tot això de “ritmes diferents” o “països” són ganes d’embullar la troca. No tenim mitja dotzena d’himnes nacionals, ni diades nacionals, ni senyeres nacionals… Dum singuli pugnant universi vincuntur. Si lluitam individualment, tots plegats serem vençuts. És una utopia condemnada al fracàs creure que es pot bastir una nació “en clau de volta”. Cap nació digna diria mai que cadascú vagi al seu vent i pari esment al seu redol. La nació catalana s’ha d’aixecar rica i plena, però també completa! Ho dicta La Balenguera: la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Així ens ho va escriure Joan Oliver, Pere Quart a les Corrandes de l’exili:

Una esperança desfeta
una recança infinita
i una pàtria, tan petita,
que la somio completa!

L’esbocinada memòria
Que al fossar de les Moreres hi ha sang valenciana, mallorquina i eivissenca sol dir-se amb la boca petita. Això no obstant, el suport dels mallorquins va tenir una importància majúscula i, malgrat que encara ara no ha rebut el reconeixement merescut, està prou documentat. El març de 1705 arribaren a Barcelona un centenar d’artillers mallorquins per enfortir la defensa de la ciutat. El maig de 1707, just després de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers de Mallorca es desplaçaren i s’instal·laren a Barcelona. Ja en la plenitud de la guerra, el 26 d’octubre de 1713 i protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar, vi, farina i pólvora que també desembarcaren cinquanta-tres artillers experimentats, reclutats per Francesc Antoni Vidal i dirigits pel capità Joan Saurina i el tinent Bartomeu Ballester. Encara dia 9 de setembre de 1714, just dos dies abans de caure la ciutat, dues naus mallorquines varen esquivar el setge marítim de les tropes felipistes i desembarcaren menjar i armes. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle de la Mare de Déu de la Mercè. Els desembarcats lluitaren fins al final a les ordres de Joan Baptista Basset, el general maulet valencià. Es distingiren amb valentia Francesc Costa i Francesc Rovira. A tot això, al llarg d’aquells anys, sovintejaven tant les barques del bou, principalment d’Alcúdia, Palma i Felanitx, que els barcelonins, en veure les naus mallorquines carregades de queviures, feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!”.
En temps moderns, a Barcelona s’han retut homenatges i reconeixements públics al general Basset i als regiments valencians, però no tinc cap notícia que s’hagi fet el mateix amb els herois mallorquins. Passa d’hora!

La caiguda de Mallorca (juny-juliol de 1715)
Caiguda Barcelona el setembre de 1714, el virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors es negà a capitular davant dels emisaris de Felip V. Fins i tot, dia 13 d’octubre de 1714 refusà l’oferiment del comandant Dancourt que li donava 100.000 escuts si es rendia. Rubí reclamà l’auxili de Nàpols, però no arribà. Dia 16 de juny de 1715 l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un fort contingent de cavalleria i d’artilleria. El cavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona de 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència.

Felanitx, poble de patriotes
En parlar de felanitxers, apareixen els noms de Joanot Colom (?-1523), Pere Oliver i Domenge (1886-1968) o Nadal Batle (1945-1997), per destacar tres defensors de la terra. En canvi, hi ha una ignorància general dels felanitxers que moriren en enfrontar-se a les tropes de Felip V que havien desembarcat aquell dia. El 16 de juny de 1715, a l’Horta del poble de Calonge, un improvisat exèrcit popular d’uns sis-cents felanitxers plantaren cara a les tropes borbòniques, ben armades i vint vegades superiors. El desigual combat va durar poc. Moriren alguns felanitxers (una trentena diu la crònica) i foren detinguts, entre d’altres, el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons. Dia 17, les tropes felipistes acamparen i feren nit a Felanitx, just al costat del Convent, a l’indret conegut com el Camp d’en Romaguera o, també, el Camp de la Traïció. L’exèrcit invasor només va fer estada al poble dos dies. Practicaren, segons Pere Xamena, “abusos i ultratges” . En partir, deixaren abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant la façana del Convent.

DUM SINGULI PUGNANT UNIVERSI VINCUNTUR

De Felanitx les tropes borbòniques anaren fins a Alcúdia on també hi va haver una tímida resistència i, després, cap a Palma. Dia 2 de juliol, Mallorca negociava la capitulació, amb un ambigu manteniment dels drets “a voluntat del rei” que no serien respectats. Finalment, dia 11, D’Asfeld entrava a Palma i se li lliuraren les claus de la ciutat. (3)

Una doble reparació imprescindible!
La memòria històrica no es pot circumscriure a la Guerra dels Tres Anys. Si avui ningú no s’imagina que Franco pugui donar nom al Born de Ciutat, hauria de blasmar igualment que a Palma el genocida cavaller d’Asfeld retoli el nom d’un carrer. Els fets descrits, tant la participació mallorquina a la defensa de Barcelona com la defensa de Mallorca, reclamen un tribut de reconeixement. En el primer cas, la iniciativa d’instruir la reparació deguda hauria de sorgir des de Barcelona, molt especialment de les institucions públiques i, més en concret, de l’Ajuntament i la Generalitat. En el segon, caldrà fer-ho des de Calonge, des de Felanitx, des de Palma… però obrint l’univers de participació.

Juliol de 2015; un projecte obert a Catalunya
Els pobles justs i savis enalteixen les actituds lleials dels seus ciutadans. Cada any es commemora a València el 25 d’abril de 1707 i al Principat de Catalunya l’11 de setembre de 1714. Quants de valencians o principatins han tingut qualque record a la caiguda de Mallorca?
D’aquella derrota, i del Decret de Nova Planta que se’n va derivar, varen venir gran part dels nostres mals actuals amb una retallada gegantina dels nostres drets i la instauració d’un règim de tipus colonial que perdura. Dia 16 de juny de 2015 farà tres segles en clau de l’enfrontament dels felanitxers a l’exèrcit de Felip V. Felanitx, en primera instància, però també Mallorca sencera i el conjunt de la nació catalana, tenen el deure pendent de corregir tan injust oblit. La data que marca el tricentenari del final d’aquella guerra és dia 11 de juliol de 2015.
Així les coses, des de la societat civil, caldrà enllestir una proposta per organitzar un conjunt d’actes (exposició, conferències, rapsòdia de poemes…) que haurien de concloure, per deixar constància del recordatori, amb instal·lar una placa al peu del canó del Convent, en el Camp de la Traïció, i qualque símbol escultòric a l’entorn del lloc de l’enfrontament a Calonge. Aquesta iniciativa ha de convidar, sense exclusions, totes les entitats de qualsevol indret del país que s’hi vulguin afegir. El desafiament públic roman obert. Ningú no hauria de fer els ulls grossos. Tal com cridaven els agermanats de Mallorca: Pac qui deu!

(1) Editat per Memorial 1714 l’opuscle va servir de catàleg de l’exposició. Presentat pel president de l’entitat, Jordi Miravet, els escrits de Jordi Peñarroja aporten retalls biogràfics: Antoni de Peguera, Jordi de Hessen-Darmstadt, Pere Joan Barceló, el “Carrasclet”, Francesc Macià i Ambert,”Bac de Roda”, Josep Moragues, Rafel Nebot, Joan Baptista de Cortada, Antoni de Villarroel, Sebastià de Dalmau, Rafael Casanoa i Comes, Joan Baptista Basset, Regiments valencians de fusellers de Sant Vicent Ferrer i M. D. dels Desemparats, Artillers mallorquins al setge de Barcelona, Marianna de Copons, Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès de Poal, Manuel Desvalls i de Vergós, El Regiment de Sant Miquel i les companyies de fusellers aragonesos, Ermengol Amill, Dones de Barcelona, Pau Ignasi de Dalmases.

(2) No poden definir-se com a “nacionalistes” aquells partits polítics que esquarteren la seva acció territorial i l’adapten a les divisions administratives espanyola i francesa. Quina és la nació dels partits nacionalistes valencians, menorquins, mallorquins, principatins…? Amb la nació a Mallorca passa el que va passar amb la llengua. L’anomenaven mallorquí, vernacle, materna o, fins i tot, “la nostra”. Tot per no dir català. Els defensors dels eufemismes al·legaven pragmatisme i prudència. Amb la definició nacional passa tres quarts del mateix. Darrerament, molt més entre els joves militants dels partits illencs, s’ha enfortit un inexistent i irracional “balearisme” que fa un segle era patrimoni exclusiu de la dreta més espanyolista i ara, com els “catalunyesos” del Principat, fa el joc a l’esquarterament i afavoreix l’enfortiment de l’oprobi.

(3) A la magnífica pàgina de Llorenç Buades, d’on he extret la il·lustració, tot i que no esmenta l’enfrontament de la batalla de Calonge, hi trobareu una molt bona cronologia de la poc coneguda caiguda de Mallorca: http://www.ixent.org/milsetcents.html

POST SCRIPTUM (octubre de 2014) Arran d’aquest article, dia 5 de maig de 2013, per iniciativa d’un conjunt d’entitats culturals barcelonines (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Memorial 1714, Indrets del Record, CAOC, Taller d’Història de Gràcia, Perenne Fossar de les Moreres, Patriotes per la Devolució, La Coronela, Germania Randa…), es va retre homenatge als mallorquins en un acte prou reeixit al Fossar de les Moreres. A la seu del Memorial 1714, a la mateixa plaça del fossar, es va instal·lar un plafó amb un extracte d’aquest article. D’aleshores ençà, he participat a diversos actes en record i homenatge a la participació dels valencians i els illencs a la defensa de Barcelona. El Districte de Gràcia (gener de 2014), el Born Centre Cultural (maig de 2014), la Universitat Catalana d’Estiu (agost de 2014) i l’Ateneu Barcelonés (setembre de 2014) ja s’han sumat a aquest reconeixement.

Instal·lació del plafó en record dels artillers illencs
Instal·lació del plafó en record dels artillers illencs

memorialteresasantacana2

La premsa es va fer ressò de l’acte:

segonaniversari

contracobertaDdB

contra7V2013

Dia vindrà que la Barcelona oficial, amb les seves institucions públiques al capdavant, retran el tribut de gratitud que deuen a la terra que més va aportar, en vides i en béns, a la defensa de la ciutat, tal com glossaren els contemporanis d’aquella guerra. La desmemòria de l’esquarterada i regionalista commemoració del “Tricentenari 1714”, amb un oblit ignominiós dels fusellers valencians i dels artillers i mariners eivissencs i mallorquins, contrasta amb un romanç d’agraïment a Mallorca de 1713:

1713-sitio-barcelona-reino-mallorca_001

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 18 d'abril de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN GLOSADOR ESCARNIT I EMMETZINAT?

Deixa un comentari

Amb gran desplegament dels mitjans de comunicació espanyols, l’abril de 2010 es va esbombar la notícia que la catalana Maria Hernández, doctora en filologia hispànica, havia descobert a la biblioteca d’Évora a Portugal poemes inèdits de Quevedo. Per televisió va llegir en castellà uns versos que jo recitava de memòria feia trenta anys en català: el conegut sonet En apreci d’estar enamorat, atribuït popularment al doctor Francesc Vicenç Garcia, el famós Rector de Vallfogona.

Vaig esperar que algú repliqués aquell descobriment que, d’inèdit, no en tenia res de res. Ha estat de bades. Ningú no n’ha dit pruna. Així, amb la complicitat tàcita del silenci, Quevedo, un escarni dels catalans i de Catalunya, encara en fa de les seves post mortem. En canvi, de Francesc Vicenç es posa en solfa tot; fins i tot si va existir o no. Com així?

*     *     *

QUEVEDO VERSUS FRANCESC VICENÇ

1. QUEVEDO

Nascut a Madrid l’any 1580, Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas va estudiar Teologia a Alcalà sense arribar a ordenar-se sacerdot. Durant l’estada de la Cort a Valladolid va guanyar fama amb una novel·la picaresca, La vida del Buscón, de la qual renegaria anys després. Va fer amistat i es posà al servei del Duque de Osuna amb qui va anar a Itàlia quan l’anomenaren Virrei de Nàpols, procedent del domini de la corona d’Aragó. Arran de la caiguda del seu senyor, l’any 1620 va ser desterrat fins que, dos anys després, Felip IV fou entronitzat. Aleshores, l’any 1922, tornà a la Cort, on participà de les tertúlies poètiques que organitzà el nou rei i on podria haver coincidit amb Francesc Vicens. En 10 anys i amb una llarga campanya va aconseguir, l’any 1632, ser nomenat secretari personal del monarca, tot i mantenir enfrontaments amb el Conde-Duque de Olivares. Contra aquest, l’any 1639, es diposità un escrit davall del plat del rei que va propiciar que Quevedo fos tancat a un convent, coincidint amb el doble enfrontament de Felip IV amb Portugal (que s’alliberà del jou) i Catalunya. S’ha dit que l’anticatalanisme de Quevedo obeïa a una estratègia per recobrar el favor del rei i ser alliberat, com va passar l’any 1643, dos anys abans de morir. No obstant, les invectives de l’escriptor contra els catalans són anteriors i no es pot descartar que fes ús d’elles en els combats verbals que hipotèticament va mantenir amb Francesc Vicenç.

Cal admetre que Quevedo atresorava més condicions de comediant i de glosador que no de poeta. Era punyent i sarcàstic, dominava el joc de l’escarni i la burla, s’entretenia en la imitació i la paròdia… La seva fama va néixer de les manipulacions que, sota el pseudònim Miguel de Musa, feia dels poemes de Luis de Góngora (1561-1627). Aquest, en veure que el jove provocador guanyava prestigi a costa de manipular els seus poemes, va respondre i, a banda d’establir una enemistat eterna, encara el va fer més famós. Així i tot, com a poetes, la comparança no té color. No debades els escriptors espanyols de la generació del 27 no varen tenir dubtes a l’hora d’adoptar Góngora com a referent.

Quevedo va tenir sempre vocació de bufó de la cort. Va copiar i atacar sense manies tots quants li podien fer ombra. En dona fe el pamflet que es va publicar a València contra ell l’any 1635, com es desprèn del títol: El tribunal de la justa venganza, erigido contra los escritos de Francisco de Quevedo, maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres. En Quebebo, com l’anomenava Góngora que l’acusava d’alcohòlic, era un anticatalanista i un racista. Frases seves són: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, “Son los catalanes el ladrón de tres manos”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, “Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido”, “El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo”, “En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Amb aquesta manera de pensar, sembla bona de deduir la relació que hauria mantingut amb el seu rival en els possibles combats de l’any 1622 a la Cort de Madrid.

2. EL RECTOR DE VALLFOGONA

Nota biogràfica

Nascut el 1578 o 1579 a Tortosa, Francesc Vicenç Garcia i Torres estudià en el seminar de Barcelona i s’ordenà sacerdot a Vic l’any 1605. L’any següent s’incorporà a la rectoria de Vallfogona de Riucorb i va ser secretari particular de Pere de Montcada, bisbe de Girona. El 1622 es doctorà en Teologia. Segons la part més controvertida de la seva biografia, hauria estat convidat a la Cort espanyola a participar de les reunions literàries, on hauria destacat i provocat la gelosia d’altres poetes que l’amenaçaren de mort i provocaren la seva fugida. L’any 1623 va morir a Vallfogona.

Igual que en el cas de Quevedo, molt poques obres seves varen ser publicades en vida, amb la qual cosa es fa molt difícil assegurar l’autoria de les obres atribuïdes. Es coneix el sermó que va fer a Girona amb motiu de la mort de Felip III. Fins molts d’anys després de la mort, el 1703, no es varen publicar una part de les seves poesies. La Inquisició espanyola prohibí la seva obra, però el poble senzill la va mantenir ben viva a la memòria i feren protagonista l’autor d’una gran quantitat de facècies i d’acudits. La gran quantitat de biografies d’època que se li dedicaren, al llarg del s. xviii i bona part del s. xix, són una prova del nivell de popularitat que va assolir. (1) Al llarg del s. xix abundaren les auques i les publicacions humorístiques sobre la figura del Rector de Vallfogona. (2)

L’excessiva popularitat atapeí d’anècdotes la vida del rector i li atribuïren versos apòcrifs. A la segona meitat del s. xx i en plena Renaixença, fins i tot es posà en qüestió una part de la biografia. En concret, l’etapa que hauria estat a la Cort de Madrid, la fugida i el possible enverinament. Cal observar que els il·lustrats de la Renaixença acusaven Francesc Vicenç d’haver castellanitzat la poesia catalana. Fins molts d’anys després no es va revisar i suavitzar l’acusació, quan al contrari del que s’havia percebut, l’allau uniformitzadora de Castella en plena eufòria literària, incrementada amb els efectes de la Guerra dels Segadors (1640), hauria estat més nociva de no topar amb el prestigi popular d’un autor que havia escrit en català i amb una gran personalitat.

Un glosador de combat

L’any 1610 el rector va adreçar-se a un jove que va trobar en el camí: “D’on vens? Cap a on vas? Com et dius? Amb qui estàs?”. El jove respongué: “Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.” La resposta rimada del jove, va fer que li demanés per ser el seu escolà. Una altra facècia, confirma el caràcter de glosador improvisat del rector i, alhora, del seu gran enginy i ocurrència. (3) Quan, durant l’estada a Madrid, anava a trobar-se amb Lope de Vega (1562-1635) que el volia conèixer, el va veure que mirava un nin que dormia sobre un banc de pedra i deia: “O el niño es de bronce, o la piedra es de lana”. El rector va respondre: “Qué más bronce, que no tener años once? Y, ¿qué más lana, que no pensar que hay mañana”. Davant l’enginy de la resposta, ajudat per l’accent català i la sotana, Lope l’abraçà: “Vuesa merced debe de ser sin duda el doctor don Vicente García”.

Tot i que no estan descrites les normes amb tot detall, és sabut i conegut que els primers jocs florals consistien en enfrontaments orals. Són nombroses les referències. Està documentat, per exemple, que el doctor Francesc Vicenç, ja molt malalt com a resultat de l’enverinament del seu enemic, en no poder participar a un “torneig poètich”, convocat amb cartells penjats a tots els pobles, que se celebraria a Girona dia 24 de juliol de 1623, va enviar-hi un dels seus deixebles. A Castella també eren freqüents les conegudes “justas literarias”. D’aquella època, estan ben documentades la de 1612 a Toledo o la de 1614 dedicada a santa Teresa de Jesús.

També està prou documentat que el rector no es limitava a participar als actes de caràcter religiós, sinó que bona part de la seva fama la va guanyar en els combats dialèctics més profans i, tal com acrediten moltes de les poesies que se salvaren de la cremadissa que en va fer poc abans de morir, la condició de sacerdot no va impedir que tractés temes eròtics i escatològics.

Les enveges de Madrid, persecució i enverinament

Encara que un poc llarg, és molt interessant llegir aquest fragment de la llegendària tragèdia de Francesc Vicenç escrita per un estudiós madrileny (4):

La visita que el Rey Felipe IV hizo al principado de Cataluña en 1622, fue triste suceso para nuestro poeta, que a consecuencia de ella perdió la envidiable quietud de que gozaba, y por último la vida. Llegado el Rey a Barcelona, deseó, llevado de su afición a las letras conocer a los más señalados ingenios que ilustraban aquel país, y entre ellos al buen párroco de Vallfogona. Recibió éste orden de presentarse a S. M.; y lo verificó en una especie de audiencia académica, donde el monarca, rodeado de poetas castellanos y catalanes, le sujetó (dicen los biógrafos) a la más rigorosa prueba de sus talentos, habiendo dispuesto que todos los concurrentes le dirigiesen cuantas preguntas y cuestiones, serias y jocosas, les pudiese inspirar la más fina sutileza. Con la misma contestó a todos el doctor García (…) y el Rey quedó tan complacido y prendado de él, que le continuó sus favores, y al partir ordenó que se trasladase a Madrid, y allí se le presentase cuanto antes.

Recibió el Rey al doctor García con nuevas muestras de estimación; y desde luego le mandó concurrir á las reuniones poéticas de palacio. En la improvisación de comedias, frecuente en aquella academia de ingenios, sobresalía muy particularmente el ingenioso, fácil y agudo García. Los aplausos de que era objeto, y, sobre todo, las pruebas de aprecio que le prodigaba el joven monarca, le suscitaron envidiosos émulos que procuraron desconceptuarle, esparciendo papeles en que se le satirizaba y calificaba de ignorante coplero. La réplica que escribió a estos vejámenes irritó más a los libelistas; llegaba la encarnizada querella al mayor grado, cuando, noticioso el Rey, interpuso su autoridad manifestando muy expresamente su disgusto a los agresores; de los cuales algunos más señalados hubieron de reconciliarse aparentemente con el ofendido. Conociendo García lo mentido de aquellas amistades, combatido de recelos y alhagado con el recuerdo de su pacífica soledad, resolvió dejar la corte, y lo ejecutó secretamente, acompañado de su criado, dirigiéndose a Zaragoza, donde quiso descansar algunos días. Escribió a Lope los motivos de su determinación y la que había tomado de morir retirado y tranquilo en Vallfogona. Desgraciadamente, a los tres días de su estancia en Zaragoza, fueron (después de haber comido) atacados él y su fiel criado de un violentísimo cólico, acompañado de ardor y sed insoportables. El criado sucumbió; García pudo salvarse provocando el vómito. Las reticencias de sus primeros biógrafos son, acerca de este caso, bastante significativas; y a la verdad todos los indicios y antecedentes concurren a presentarle, como debido a un intento criminal.

Llegado a Vallfogona, los cuidados y auxilios médicos, el descanso y las condiciones de salubridad que allí le rodeaban, contribuyeron a restablecerle temporalmente. Vivió algunos meses ocupado en sus sagrados deberes. Pero habiéndose agravado su padecimiento con grave complicación, a primeros de agosto siguiente quiso prepararse para la muerte con ejemplo notable de piedad en un intervalo de mejoría que le proporcionaron los recursos médicos. Hizo escrutinio de sus papeles y entregó a las llamas la mayor parte de sus escritos. Cayó de nuevo en cama a los últimos de agosto, y rodeado de sus amigos, falleció el 6 de setiembre con la más ejemplar resignación, siendo de edad de solos cuarenta a cuarenta y tres años.”

Com a complement de la nota transcrita, a la biografia que escriviren els rectors de Banys i Pitalluga l’any 1700, encara es fa més èmfasi en les amenaces rebudes a Madrid i en els libels escampats contra Francesc Vicenç per alguns adversaris de les reunions poètiques de la Cort a qui el rei hauria recriminat. Segons la crònica, la fugida de Madrid s’hauria produït devers el mes de juny. La mort del criat a una fonda a Saragossa, va alertar el rector que s’hauria salvat d’una mort immediata, en purgar-se amb oli de ricí. Això no obstant, moriria tres mesos després. (5) Aquesta part de la biografia del rector es va donar per bona fins que, a partir de la Renaixença, en comptes d’un enverinament intencionat, s’apuntà que la causa de la mort del criat i de la seva malaltia podia ser un menjar en mal estat.

EL DESCOBRIMENT… MA NON TROPPO

La notícia referenciada al començament d’aquest article, va ocupar cridaners reportatges a les televisions espanyoles (6) i als diaris El Mundo, El País, La Razón, El Norte de Castilla, El Correo Español, ABC, Libertad Digital… Quina festassa d’espanyolitat es varen pegar! Provocava vergonya aliena llegir tants i tans de panegírics i hagiografies del “siglo de oro español” sense el més mínim pudor ni sentit del ridícul. Em recordava el divertit fragment dedicat, mireu les coses!, als filòlegs que exposa Erasme de Rotterdam (1466-1536) a L’elogi de la follia:

Ai, els gramàtics! Estan d’allò més satisfets quan creuen descobrir en un pergamí una parauleta que la gent desconeix, o quan creuen desenterrar una inscripció mutilada, o un enllaç a una baula perduda. No cal ni parlar de quan fan ostentació d’unes poesies de mal gust, sobretot quan troben algú a qui agraden. Se senten posseïdors de la glòria i l’ànima de Virgili. En canvi, si un s’ha equivocat en el sentit d’un mot i, per atzar, un altre ho descobreix, per Hèrcules!, quina gran tragèdia i disputa, quantes i quantes invectives!”

L’espectacle contrastava amb el silenci de la premsa catalana. Ingenuament esperava que, a un moment o a l’altre, es desemmascararia aquell frau. Passaren els dies i les setmanes i ningú no va dir absolutament res. Me’n feia creus! No me’n sabia avenir! Com era possible? Vaig escampar la notícia, acompanyada de referències anteriors al poema en qüestió i només vaig rebre una resposta de Jordi Bilbeny. Han passat mesos i anys i encara ara ningú no ha desdit ni desfet el caràcter d’una troballa tan antiga, ja publicada i ben manyuclada. Passa d’hora d’aclarir les coses.

A una conferència que va fer a Palma, Harold Bloom va dir que a internet hi ha informació, però no hi ha saviesa. Avui internet és la biblioteca oberta més gran del món i una font d’erudicció que raja, cada dia amb més cabdal, sense aturar. Els cercadors han millorat la investigació i, tot i perdre moltíssimes hores de manera infrucuosa, permet aclarir històries amagades de manera deliberada. En el cas que ens ocupa, el gran descobriment no va resistir una mínima recerca i es va esvair en un alè. El poema en qüestió era conegut i ja s’havia analitzat feia mig segle per acreditats experts que havien descartat l’autoria de Quevedo. Fins i tot, Albert Rossich (Girona, 1952), ja havia analitzat i comparat les dues versions a La poesia eròtica del barroc (7) l’any 1987, més de vint anys abans de la tan celebrada notícia.

L’EUFÒRIA ES DESINFLA

De tot el rebombori del descobriment, allò que és indiscutible és la valentia agosarada de la jove investigadora i l’atreviment de l’editorial Libros del Silencio de publicar Francisco de Quevedo. Poesia inédita. Atribuciones del manuscrito de Évora.

La filòloga, amb només 28 anys, però més viva que una alatxa, explicava a les entrevistes que va acudir al manuscrit de la biblioteca d’Évora quan cercava material per a la seva tesi doctoral sobre el teatre del segle d’or espanyol. El manuscrit en qüestió, el codi CXIV/1-3, ja era conegut i motiu de referències i treballs anteriors d’Eugenio Asensio i, sobretot, de José Manuel Blecua (1913-2003), una autoritat acadèmica (Premi Sant Jordi 1983) i bon coneixedor del manuscrit abans de publicar l’obra completa de Quevedo l’any 1969.

La feinada de la filòloga va ser purgar els milers de fulls del codi. Va eliminar les falses atribucions a Quevedo de poemes d’altres autors (Bances Candamo, Cepeda y Guzmán, Juan de Salinas, Góngora, Figueroa, Lope de Vega) i, de la resta, va deixar només aquells que no apareixien a l’obra esmentada de Blecua. Aquí potser rau l’error principal, ja que si el recopilador de l’obra coneixia el codi i no havia volgut incorporar-hi aquells poemes, qualsevol atribució posterior havia de ser molt mesurada i raonada. Pablo Jauralde, un dels experts actuals sobre Quevedo, recomanà a la investigadora – tal com ella explica a una entrevista – que fos “cautelosa”, perquè les atribucions “siempre son muy discutibles”. Jauralde, en el pròleg del llibre, no s’està d’advertir-ho: “Cierto es que en algunos casos la valentía atribuidora de María Hernández es notable”.

ELS PLAGIS I LES PARÒDIES

El concepte d’autoria a la Castella dels segles XVI i XVII no tenia res a veure amb l’actual. En una època que no existien els drets d’autor, era molt habitual veure com els autors es plagiaven sense miraments. Se sap que Calderón de la Barca (1601-1681) va plagiar una obra de Carlos Alberto Cepeda y Guzmán (1640-1690), curiosament un dels autors a qui s’atribueix el sonet objecte d’aquest comentari.

Hi ha alguns casos de plagis demostrats de manera fefaent i indiscutible. És el cas del portuguès Francisco de Moraes que l’any 1567 publicà a nom seu Palmerín de Inglaterra, un llibre publicat a Toledo l’any 1528, amb un acròstic format per les inicials de les primeres quatre octaves del llibre, que deien: “Luis Hurtado, autor, al lector da saludos”. Clar que, per acabar d’embullar la cosa, el llibre no era altra cosa que una traducció castellana de l’anglès d’una altra obra que, alhora, era una versió de l’Amadís de Gaula. L’exemple demostra com la propietat intel·lectual no prové d’aquell temps.

A banda dels plagis intencionats dels mateixos autors, també era habitual de l’època atribuir falsament per part de tercers diverses autories d’una obra. En algun cas, eren errors intencionats dels editors que s’aprofitaven del nom d’alguns autors populars, morts feia poc, per vendre millor les obres d’altres autors poc coneguts. Fins i tot, hi havia falsificacions dels llibreters que manipulaven les caràtules dels llibres per promocionar-ne la venda. Finalment, hi havia adjudicacions errònies de lectors que confonien les obres. Tot plegat, conforma un món de confusions que també s’ha vist en el cas de les obres de William Shakespeare,(1564-1616), contemporani de Quevedo i de Francesc Vicenç.


EL SONET “INÈDIT”…


Descripción de la hermosura

Piojos cría el cabello más dorado,

lagañas hace el ojo más vistoso,

en la nariz del rostro más hermoso

el asqueroso moco está enredado.

La boca de clavel más encarnado

tal vez regüelda a hálito fatigoso,

y la mano más blanca es muy forzoso

que al culo de su dueño haya llegado.

El mejor papo de la dama mea

y dos dedos del culo vive y mora,

y cuando aquesta caga, es mierda pura.

Esto tiene la hermosa y más la fea,

veis aquí el muladar que os enamora,

cágome en el Amor y en su hermosura.


…I EL SONET CONEGUT (8)


En apreci d’estar enamorat

Sarna i polls cria lo cabell daurat,

lleganyes cria l’ull que és més cristós

i en lo nas del rostre més hermós

lo moc, que és verd i negre, està encollat.

Lo llavi del clavell més colorat

és pudent a vegades i asquerós

i la mà, hermosa i blanca, és molt fereós

que al cul de sa senyora hagi arribat.

D’aquest món, lo cony millor se’l veu pixar,

està a dos dits del cul, habita i mora,

del trassero polit ix merda pura

que a la bellesa fea sol deixar.

Est és lo muladar que us enamora?

Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!

LA INDAGACIÓ

Quin va ser primer dels dos sonets? Algun dels dos és original? Pertany a algun dels sis autors a qui, de moment, ja s’ha atribuït? La feina està servida. Sembla clar que la versió catalana, tal com afirma Rossich en el treball abans esmentat, prové d’una versió castellana, però això tampoc no exclouria del tot que l’autor no fos Francesc Vicenç, perquè en els seus combats orals amb poetes forasters, possiblement utilitzava el castellà.

D’altra banda, a la versió espanyola transcrita, això del moc “enredado” és extravagant i, la manca de la preposició a en el vers 10 també denota que, com a màxim, no passa de ser una transcripció. També resulta un contrasentit, en el cas del sonet castellà, el canvi de gènere que fa del personatge que es descriu, passant d’un home a una dona. Molt més coherent, en canvi, el sonet català que, a tot moment, es refereix a una senyora. Els títols també són diferents i, mentre el sonet castellà se’n riu de l’hermosura, el català ridiculitza l’amor.

En el curs de la recerca, he vist una altra dècima de Francesc Vicenç que, per la gran simil·litud amb el missatge del sonet, convida a la reflexió:

Quan veig la cara més bella

m’apar per moltes raons

capsa de destil·lacions

i me la imagino vella:

Dela boca més vermella

ix lo reumàtic gargall,

i la postura i lo tall

de gràcia més peregrina,

una pudenta letrina

porta encoberta davall. (9)


NOTES

(1) Vg. http://ca.wikisource.org/wiki/Protestaci%C3%B3_dels_rectors_dels_Banys_y_Pitalluga http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12583859723477162098435/index.htm

(2) Vg. arxius adjunts REVISTA i AUCA

(3) De l’enginy i capacitat de l’autor vg. http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ms_vb185 “L’analisi del múltiple acròstic” de Màrius Serra. Molt interessant.

(4) Cayetano Alberto de la Barrera y Leirado (1815-1872), biògraf de Lope de Vega, va publicar un interessant Catálogo bibliográfico y biográfico del teatro antiguo español: desde sus orígenes hasta mediados del Siglo XVIII (Madrid, 1860). A l’extensa biografia de Francesc Vicenç diu: “Nada más sucio que algunos de sus versos; pero en todos ellos chispea el ingenio y resalta la agudeza; en sus obras festivas, García es un Góngora sin la mordacidad. La expresiva sencillez de la lengua catalana realza más la dulzura de algunas composiciones serias, amatorias y filosóficas, en corto número, que encierra el tomo de sus versos.”

(5) La presència a la Cort espanyola del rector, també va ser recollida per Fèlix Torres Amat (1772-1847), bisbe d’Astorga que l’any 1836 va escriure Mermorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. L’autor, del Llobregat, també va ser senador i apostà per reivindicar la llengua i la cultura catalanes.

(6) Podeu veure i escoltar María Hernández llegint el poema:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/filologa-catalana-descubre-poemas-ineditos-quevedo/746972/ (TVE, 16 d’abril de 2010) Penjat també a http://www.youtube.com/watch?v=7jHhSaFabTI

(7) Caplletra. Revista de filologia. Núm. 2 València, 1987. Podeu llegir l’article a: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12160545341252617432435/p0000007.htm#I_10

(8) El me va regalar imprès l’amic Biel Camps i Moranta l’any 1983 i el vaig aferrar al suro de la cuina de casa meva. Allà, encara ara, “habita i mora”.

(9) Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara de F. Vicenç Garcia (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, edició a cura d’A. Massip i J.F. Massip)

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 8 d'abril de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN CRIM POLÍTIC NO RECONEGUT

Deixa un comentari

L’assassinat de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976 en els soterranis dels grans magatzems de la família Franco, constitueix un episodi amarg i amagat que, per dignitat, reclama el just reconeixement públic que acabi amb el silenci oficial imposat. Els actuals hereus ideològics del PCE i del sindicat CCOO, organitzacions en les quals militava la víctima, tenen la major responsabilitat de posar-se al capdavant per tal d’exigir la reparació d’un deute col·lectiu pendent. Passa d’hora!

***
La il·lustració mostra la caràtula de la publicació-testimoni que es va fer arran del crim, bastida sobre l’anunci que, amb gran desplegament publicitari, va emplenar durant setmanes les pàgines de tots els diaris de Palma. L’anagrama del títol es va fer a partir d’un dibuix de la víctima.
***

UN CRIM POLÍTIC NO RECONEGUT

 

Entre les endemeses que reclamen memòria i justícia dels primers anys de la darrera Restauració Borbònica, una de les que més em colpeix, ni que sigui per haver conegut i tractat la víctima, és la mort de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976, al soterrani dels grans magatzems del carrer Jaume III de Palma. En versió de La Vanguardia: “El vigilante jurado de Galerías Preciados Juan Gómez Geoda, de 36 años de edad, al encontrarse con el escaparatista don Pedro Mascaró Rodríguez, de 26 años, le recriminó delante de sus compañeros que le hubiese difamado y antes de que pudiera darle explicaciones, el vigilante le disparó varios tiros causándole la muerte y, inmediatamente después, se suicidó. El escaparatista don Pedro Mascaró era miembro del Partido Comunista i de CCOO pero se descarta cualquier motivo político en el homicidio que se atribuye a un arrebato de violencia del guarda.”

Com que cada dia (i cada dia més) ens fan tocar amb les mans quanta veritat hi ha en la locució llatina excusatio non petita accusatio manifesta (qui s’excusa, s’acusa – en bon català -), davant de la reiterada insistència de tots els mitjans de comunicació de descartar una connotació política a l’assassinat, fa arrufar el nas i convida a posar en solfa el discurs oficial. Els qui patírem el xoc brutal de la notícia vàrem tenir clar, des del primer moment, que al darrera d’aquell crim hi havia un substrat ideològic. Tant és així que, tot i no poder amagar la reconeguda militància política i sindical de la víctima, sí que s’ocultà a l’opinió pública la militància franquista del seu botxí. La perspectiva del temps no ha apaivagat la intuïció inicial. Al contrari, repassar les circumstàncies del tràgic incident confirma que l’evidència supera l’especulació. Es va tirar terra damunt dels fets i sal damunt de la memòria col·lectiva. De la investigació, si és que n’hi va haver, mai no se’n varen saber noves.

El 15 de desembre de 1976, el dia abans de l’assassinat, s’havia celebrat el referèndum per aprovar o no la llei de la Reforma Política, la darrera de les Lleis Fonamentals. La reforma, tramitada a la correguda el novembre de 1976 (just un any després de la mort de Franco), pretenia legitimar tàcitament l’herència del franquisme, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica una Monarquia Parlamentària instaurada per una Dictadura i, sobretot, extingir els tímids intents d’una esquerra covarda a l’hora de reclamar el debat democràtic previ per tal d’escollir entre ruptura o reforma. La campanya de l’extrema dreta a favor del no, l’abstenció poc activa que propugnava l’esquerra i la confusió a les enquestes prèvies, serviren d’excusa al president Adolfo Suárez per a no respectar el dia de reflexió. El vespre de dia 14, tant per ràdio com per les dues cadenes de l’única televisió existent, amb un dramàtic patetisme, el president espanyol va fer una crida a la participació: “Creemos que nadie, salvo el pueblo, como dueño de su destino, tiene autoridad para decidir”. La frase, certament, conté una veritat com un puny: la sobirania rau en el poble, titular indiscutible i únic del dret a decidir. El mal és que l’evidència no serveix, i bé que ho han tocat amb les mans Ibarretxe i Artur Mas, quan “el pueblo” és el basc o el català.

Dia 16 de desembre els titulars de premsa informaven del resultat del referèndum: amb una participació del 77% del cens, el 80% d’electors votaren a favor. Els qui havien pronosticat el fracàs, atribuïen el canvi de tendència a la intervenció a darrera hora de Suárez. L’esquerra romania desautoritzada, l’extrema dreta estava indignada i la ciutadania, molt majoritàriament, s’havia empassat i cregut que s’acabava d’inaugurar la primera pedra d’una vertadera democràcia. Malgrat tot, a l’atmosfera social hi havia un gran desconcert, aires d’incertesa i un cert tuf d’estafa històrica. El projecte polític que personalitzava Suárez amagava, amb eufemismes, quina seria la següent etapa d’allò que ell mateix segellaria amb el nom de Transición Democrática per assenyalar, al marge dels cànons tradicionals de la historiografia, la consolidació d’un règim instaurat com a conseqüència d’un aixecament militar contra un govern legítim, en un procés que, irònicament, tenia per objectiu fonamental barrar el pas a la restauració democràtica de la República usurpada.

Aquell dia luctuós, els testimonis del crim als soterranis de Galerías Preciados reproduïren el breu diàleg. El guarda jurat, que presumia de ser membre de la Guardia de Franco i no s’estava d’exhibir-ne el carnet, va entrar amb una pistola a la mà a la sala on els operaris preparaven els mostradors de Nadal. Apuntant Pere Mascaró va dir: “Tu y el bombero me habéis deshonrado!”. L’amenaçat, mostrant una gran sorpresa, replicà “No sé de que me hablas. Por favor, guarda el arma… si quieres que te pida perdón, lo haré de rodillas pero dime de qué”. No hi va haver més paraules. En qüestió de segons hi havia dos morts a la sala. Els companys de Pere Mascaró, testimonis directes del crim i del suïcidi, declararen que en el cas que el guarda jurat sabés com així matava, la víctima no va saber com així moria. L’endemà, amb un cinisme repugnant, els magatzems reforçaren la presència de guardes jurats a totes les plantes dels magatzems i ompliren els diaris de Palma amb un anunci a tota pàgina: “Venga a «VIVIR» la Navidad a Galerías Preciados”. Aquell «VIVIR», destacat amb majúscules i entre cometes, mostrava el paradigma de la publicitat més vomitiva. Estava escrit i pensat sobre una taca de sang amagada.

Aquella mateixa nit del crim, un grup de companys de Pere Mascaró enllestírem una publicació testimoni de 12 pàgines en protesta per l’assassinat. La titulàrem BORT (amb “t” final, en al·lusió crítica a l’aleshores popular revista CORT). L’anunci infecte de l’empresa on hi va haver el crim ens facilità la portada. Únicament férem visible la taca amagada de l’assassinat sobre aquell «VIVIR» tan grosser. El personatge que representa la darrera lletra de l’anagrama del títol es va fer sobre un dibuix de Pere Mascaró; un autoretrat en caricatura, amb un tronc en els braços per donar branca. La “i” del pit, segons ell deia, significava “independència” i corresponia també a la inicial d’Ivan, el seu nom de clandestinitat. A la contra-coberta, el BORT reproduïa una carta als Reis d’Orient, escrita per Jaume Vaquer, avui reconegut crític i impulsor del món del còmic i aleshores un infant d’onze anys, que deia: “Els nins de Mallorca que no volem pistoles per jugar, tampoc comprarem on hi hagi pistoles per matar.” (1) A la penúltima pàgina de la publicació hi havia un anunci. Sota l’eslògan del recent referèndum, “¡El Pueblo toma la palabra!”, s’instava a acudir dia 23 de desembre a les vuit del vespre davant dels grans magatzems per expressar el rebuig del crim.

D’acord amb la convocatòria, els autors del còmic i una trentena de persones, ens plantàrem a les portes dels magatzems, altament vigilades per una dotzena de policies de paisà que no varen intervenir durant l’acció de protesta. Procedírem a repartir la revista a les persones que entraven o sortien de Galerías Preciados i, a continuació, vàrem fer una cremada de targetes d’aquells grans magatzems. Entre d’altres, hi va comparèixer l’advocat Antoni Ramis Rabassa, el qual anys després, quan era senador del PSIB-PSOE i presidia la Comissió de Justícia, va morir en un tràgic accident de cotxe a Madrid. De la nostra acció pública, la premsa no en va parlar mai. Les pàgines senceres d’anuncis dels magatzems propietat de Carmen Polo de Franco, coercien la llibertat de premsa.

Just un mes després d’aquell assassinat, concretament dia 24 de gener de 1977, cinc advocats laboralistes varen ser assassinats al seu despatx de Madrid en el que es coneix com “la matança d’Atocha”. L’extrema dreta, amb totes les seves marques (Guerrilleros de Cristo Rey, Triple A, Pie…), gaudia de la màxima tolerància i, en més d’un cas, de la complicitat activa i directa de la policia franquista. Dia 20 de novembre d’aquell any, just dos anys en clau després de la mort de Franco, els feixistes varen dipositar una bomba al setmanari humorístic El Papus de Barcelona que va matar el conserge, Joan Penyalver Sandoval. Dos dies després de l’atemptat mortal, dia 22, en senyal de dol no es va editar cap diari de tot l’estat, excepte El Alcázar. Han passat els anys i hem vist com, periòdicament, sovintegen merescuts actes en record de les víctimes d’Atocha o de la revista El Papus. En canvi, de Pere Mascaró, només en serven memòria la família i els amics. Ni els actuals gestors hereus del PCE, el seu partit, ni els de CCOO, el seu sindicat, mai no han enaltit el seu record ni vindicat el seu nom.

El juliol abans de morir, l’estiu de 1976, Pere Mascaró, activista en el món de l’associacionisme veïnal, havia participat en una acció plàstica per reivindicar l’art al carrer i, amb una dotzena de pintors (Páez Cervi, Horacio Sapere, Ramon Cavaller, Esperança Mestre, Martí Company, Joan Mas…), va penjar un mural al carrer d’en Berard al barri de Sa Calatrava. Estava carregat d’idees creatives i, a l’entorn de l’inquiet animador cultural Antoni Rotger, era un dels que més ganes mostrava en la futura edició de la revista BORT que mai no veuria publicada. Pere Mascaró era un jove ple de vida i d’esperances. Va ser protagonista innocent d’una pàgina dramàtica i no va ser l’única víctima, perquè quan l’assassinaren la seva dona esperava un fill. La defensa de la Memòria Històrica no s’ha de circumscriure a un període limitat al de la Guerra incivil dels Tres Anys. Els crims, la repressió i la manca de drets i de llibertats democràtiques va continuar durant el franquisme, el postfranquisme i el neofranquisme actual dels orgues que torna a cavalcar al galop i ens emboira de pols la memòria, entabana la intel·ligència i ens entela la mirada cap al futur. Malgrat tot, hem d’evitar perdre els ideals i els objectius, perquè si qui lluita pot perdre, qui no ho fa ja ha perdut!

(1) Vg. arxiu adjunt Contra-coberta

UN CRIM POLÍTIC NO RECONEGUT

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 6 de març de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

23-F; LA PARÒDIA BORBÒNICA

Deixa un comentari

La representació del 23-F de 1981 va ser una comèdia bufa, pensada, dissenyada i executada des dels aparells de l’estat, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica la Restauració Borbònica de 1975, una de les darreres imposicions (però no l’última) del dictador assassí que acabà amb la República i amb mig milió de vides per la força de les armes.

Els articles d’opinió d’Iñaki Anasagasti, de Josep Maria Xirinacs i del poeta Joan Oliver (Pere Quart), a més del llibre Un rei colp a colp de Pepe Rey, foren algunes de les poques veus que assenyalaren l’esperpèntic muntatge com un acte de traïció a la ciutadania i a la democràcia. A l’altre cantó, la paròdia no ha merescut mai el rebuig de les forces polítiques que, acomodades al sistema i a la bondat salarial dels càrrecs, no només feren els ulls grossos a l’estafa i miraren cap a una altra banda, sinó que enlairaren l’actitud de la “corona espanyola” i feren que, una presa de pèl col·lectiva, esdevingués una fita de la falsa consolidació democràtica.

*   *   *
Les dues portades que il·lustren l’article, de 10 de novembre i 24 de desembre de 1980, són premonitòries de la farsa imminent del cop d’estat; una representació de comèdia bufa.
*   *   *

Encara avui és l’hora que algú aporti la vertadera història de la paròdia de l’hipotètic cop d’estat del 23-F de 1981. La sèrie que, més de 25 anys després de l’episodi, va produir i emetre TVE és una hagiografia de la família reial que no resisteix una anàlisi rigorosa. Com deia Perry Mason, si es troba el motiu del delicte apareix el delinqüent. A qui beneficiava la pantomima? Ens han volgut fer creure que a la democràcia, però la gran beneficiada va ser la monarquia. A qui perjudicava? A la democràcia, a la llibertat i a l’autogovern. Per aclarir com va anar la cosa, resulta alliçonador endinsar-se en la lectura dels diaris previs a l’endemesa. Sense gaire esforç, sobresurten les peces clau de l’opereta, els noms d’alguns dels actors i el balanç final de la festa pirotècnica.

El 10 de novembre de 1980 la premsa destapava que uns militars d’alta graduació havien lliurat al cap d’estat un document, per forçar l’entrada dels socialistes en el govern. La informació destacava: “Sorprende que una intervención militar – pacífica, pero intervención – no haya merecido una reprobación de los socialistas.” També s’informava que “Personalidades del Gobierno han señalado que Adolfo Suárez sólo saldrá de La Moncloa si el Rey le pide que dimita.” Curiosament (o no), el mateix dia la premsa destacava que Fraga Iribarne, no escalivat ni assaciat amb els seus assassinats de Vitòria, reclamava en el congrés d’Alianza Popular al País Basc un altre estat d’excepció. Alfonso Guerra, xuclant roda, afirmava estar “tanto o más preocupado por el sentimiento nacionalista insolidario de los catalanes sin terrorismo que por el separatismo vasco.” Ja tenim els Dramatis Personae de la representació: Juan Carlos, els generals, Suárez, Fraga, Guerra… tots a punt de parar taula, amb el poble de públic per força.

Només sis setmanes després, el mateix dia que el rei d’Espanya feia el discurs de Nadal, el govern aprovà la redacció d’una llei orgànica de armonización de los procesos autonómicos; la tristament famosa LO(h)APA. L’esborrany limitava l’ús de la senyera i la ikurriña (talment com havia fet mig segle abans Primo de Rivera) i, el més patètic de tot (qui eren ells per decidir què són els altres?), decretava que no existia altra nació a l’estat que l’espanyola. Els militars exigien “un cop de timó”?

Encara no havia transcorregut un mes d’ençà de l’anunci de la restrictiva llei en curs, quan, dia 20 de gener de 1981, s’anunciava el II Congrés d’UCD que se celebraria a l’Auditòrium de Palma i Adolfo Suárez confirmava que encapçalaria la candidatura al comitè executiu. Deia que el seu objectiu principal era “democratitzar el partit i evitar involucions”. Una insensatesa? Un avís directe als que remenaven casseroles a les casernes? En tot cas, el desafiament no va durar ni deu dies. Dia 29 de gener, just una setmana abans del congrés del seu partit, Suárez dimitia per sorpresa com a president del govern espanyol sense explicar cap motiu. L’endemà, la premsa obedient va atribuir la renúncia a les tensions internes del partit. Els més agosarats especulaven que era per “manca de sintonia” amb el rei. De les pistoles, de les bravejades dels militars, ningú no en va dir pruna!

Just una setmana després de dimitir Suárez, el dia 5 de febrer, a la Casa de Juntes de Gernika, en el primer viatge oficial del rei d’Espanya a Euzkadi, quan Joan Carles I començava el discurs (1), més de 30 càrrecs electes d’Herri Batasuna es posaren a cantar l’Eusko Gudariak, l’himne del soldat basc (2). El rei d’Espanya va arraconar el discurs que havia començat i va extreure de la butxaca de l’americana un altre discurs alternatiu on parlava d’intolerància i de respecte mentre l’Ertzaintza foragitava, a tocs, els membres d’HB. L’endemà, dia 6 de febrer, Suárez inaugurava el II Congrés d’UCD a Palma i, en un discurs mediocre i sense explicar les causes reals (ni reials) de la dimissió, s’acomiadà fent èmfasi en “los peligros de seguir l’actual corriente internacional de derechización”. S’iniciava el procés de relleu. El nou líder d’UCD i candidat alternatiu a la presidència del govern espanyol seria Leopoldo Calvo Sotelo, anticatalanista, molt ben vist per la dreta i nebot de l’autor del “antes roja que rota”. Així i tot, es veuria obligat a continuar, com Suárez, al davant d’un govern feble que no disposava de la majoria parlamentària.

Dia 23 de febrer de 1981, mentre Calvo Sotelo se sotmetia a la votació d’investidura, el Congrés de Diputats era assaltat per Antonio Tejero, reincident colpista i inconscient titella del general Alfonso Armada, lleial tutor de Joan Carles I, el qual, set hores després, vestit de militar i en condició de cap de les forces armades (i no, com corresponia fer-ho en democràcia, com a cap d’estat), va condemnar l’acció per esdevenir el salvador de la pàtria. Amb el temps es va saber que Armada havia parlat amb el socialista Enrique Múgica per pactar un govern de concentració nacional (la proposta que va defensar Tejero fins que va saber que no seria un executiu de militars i que no hi figuraria Milans del Bosch). Anys després, el Partit Popular designaria Múgica defensor del poble i, en aquesta condició, denunciaria l’Estatut de Catalunya. Tot encaixa? Algú creu que tot plegat són especulacions? Tant de bo els comentaristes i els historiadors no deixassin tant de camp per investigar! Per revalidar la voluntat de Franco i legitimar la Restauració Borbònica, només calia desballestar UCD i que el PSOE assolís el poder amb majoria absoluta. Així va ser, l’octubre de 1982, i així es va dur a terme la reconversió industrial (sense rebuig sindical), les successives “loapas” (sense oposició política), l’entrada a l’OTAN (amb un plebiscit apocalíptic), el GAL… Bé, el GAL i Mr. X no és segur que aleshores ja fessin part de la paròdia. El fet és que la comèdia no ha acabat!

(1) En aquesta fotografia podreu veure la portada de l’ABC arran del judici contra els parlamentaris bascos que cantaren el seu himne, processats per injúries al cap de l’estat espanyol. Els acusats al·legaren una raó de pes: “Cantar el nostre himne nacional no és insultar ningú. D’haver-ho volgut fer, en sabem!“. Ara, les escridassades i els insults als borbons, totalment desacreditats, són molt habituals i, amb el temps, la gent indignada reclamarà els seus caps, tal com va passar amb la seva dinastia a França.

(2) Podeu escoltar-la a https://www.youtube.com/watch?v=WuEKr9Nux-E

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 21 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN audaç i eficaç SETMANARI DE COMBAT

Deixa un comentari
El primer trimestre de 1999 va néixer una publicació de combat que concentrà les energies en advertir del risc d’una nova majoria absoluta del Partit Popular. La iniciativa, compartida de manera absolutament altruista per un grup de persones compromeses en la defensa de la regeneració democràtica, va assolir els objectius marcats .

*   *   *
La il·lustració, una de les portades del setmanari, demostra el valor premonitori sobre les intencions del PP contra la premsa en català. Arran de la majoria absoluta actual, el Partit Popular ha espanyolitzat IB3, ha rodat clau a Ona Mallorca i Televisió de Mallorca, i ha girat l’esquena a les sacrificades publicacions de la Premsa Forana.
*   *   *

Just abans de les eleccions municipals i autonòmiques de 1999, va comparèixer NOVES Setmanari d’Informació General de Mallorca. Vaig tenir el privilegi de participar activament en aquella exitosa i reeixida aventura periodística. El director era Pere J. Costa i el redactor en cap Francesc Seguí. Amb el primer havia compartit escola, escoltisme i militància clandestina; amb el segon havia coincidit a Sa Lavativa i a ERC. Al costat, hi havia el periodista Antoni Oliver, el fotògraf Jaume Rosselló, l’advocat laboralista Rafel Miquel, dels Verds, el mestre Pere Polo de l’STEI i l’apotecari Joan March Noguera del PSIB, per esmentar els més implicats en la iniciativa. Aleshores, tots els qui ens embolicàrem en l’empresa estàvem allunyats de la política activa. La diversitat ideològica confluïa en un objectiu: foragitar el PP de les institucions.

Des de les primeres eleccions autonòmiques de 1983 la dreta tenia el poder i calia rodar clau als vicis. Malgrat el baf de casos de corrupció (Bon Sosec, Calviagate, Brokerval, Fundació Illes Balears, Túnel de Sóller, ISBA, DOT…), les enquestes concedien al PP una ampla i còmoda majoria absoluta. NOVES pretenia una missió gairebé impossible: incidir sobre l’abstenció i donar moral a les barriades i als pobles on l’equilibri era més fràgil. Durant el primer trimestre de l’any, estudiàem i analitzàrem els resultats dels darrers anys. Calia optimitzar els recursos per treure el màxim profit de la tirada de 20.000 exemplars de la revista que s’havia de repartir en bustiades selectives. Els col·laboradors cercàrem aportacions econòmiques i publicitat. Teníem consciència del paper de David contra Gol·liat, perquè competíem en inferioritat de condicions amb la tasca i el capital de Javier Mato, totpoderós controlador de la premsa illenca, i amb Illespress, l’obscena i pamfletària revista del PP, subvencionada amb doblers públics, a les ordres de Jaume Matas i de Carlos Delgado, i dirigida per Antonio Alemany.

Setmana a setmana, cada exemplar presentava a la pàgina 2 un Editorial de combat, inusual a Mallorca, i, al peu, una vinyeta, L’acudit d’en Balutxo, una secció gràfica que elaboràvem Jaume Sastre, Josep Palou i jo. En Pep era el celebrat i admirat dibuixant desconegut d’uns acudits sense manies que es dividien entre forts i molts forts (1). No ens podia tremolar el pols, perquè la situació no estava per ambigüitats. Calia rendibilitzar al màxim tots els esforços i mirar de ser efectius, a risc de ser excessivament efectistes.

En el número del 29 d’abril, Xisco Seguí destapava un fet que incidiria positivament a les eleccions. Es tractava d’una amagada publicació institucional del govern, Baleares, la niña de tus ojos, distribuïda només a les cases de Balears d’Amèrica. Tot i la reclamació del periodista, el govern es negà a declarar el cost d’aquell pamflet propagandístic del PP. Un primer exemplar es publicà el desembre de 1998 i el segon, i darrer, el març de 1999. Ambdós eren una hagiografia del poder, editats a tot color i en paper d’alta qualitat, amb l’objectiu de facilitar la nacionalitat espanyola als fills i néts d’emigrants illencs per obtenir el seu vot! Ensabonat per Miquel Segura, cap de premsa de la Conselleria de Presidència i director del luxós fulletó, Jaume Matas instava la inscripció en el Centro Español de Residentes Ausentes “paso primordial para ejercitar sus derechos y beneficiarse de cualquier iniciativa del Gobierno”. Els “derechos” eren la tramitació del vot i la recompensa, viatjar de franc a les illes. A l’interior hi havia un ensucrat reportatge fotogràfic de les visites de Jaume Matas i Rosa Estaràs als casals de La Plata, Rosario, Uruguai i Santa Fe, i una especial atenció als amics del PP (Romeo Sala, del golf de Pula, només és un exemple). Al final, en un destacat, s’explicava el mecanisme per obtenir els grans beneficis de tenir nacionalitat espanyola. Encara avui, rellegir aquella revista repugna qualsevol esperit democràtic. Si el segle XIX els cacics compraven el vot, ara se’n fabricaven de nous amb viatges pagats amb doblers públics. Un escàndol de gran magnitud que, incomprensiblement, era ignorat en els mitjans de comunicació. Els silencis delataven les hipoteques de les editorials a l’abundant publicitat que els facilitava el govern del PP.

L’article de Seguí provocà reaccions. L’intrèpid sindicat Unió Obrera Balear, un ens democràtic nascut l’any 1881, refundat cent anys després i de gran incidència d’aleshores ençà, havia aconseguit d’Argentina alguns exemplars de les revistes i les va divulgar amb una campanya a Formentera, punt àlgid de la maniobra. En lliuraren còpies a la presidenta del Consell d’Eivissa i Formentera, Pilar Costa,  i a la premsa. Aquesta, tímidament i lentament, va haver de començar a parlar-ne. L’operació romania desemmascarada i va ser la gran protagonista de la campanya electoral. Dia 13 de juny, contra tot pronòstic, Jaume Matas perdia el poder. Havia fet malbé la majoria absoluta. Dos dies després, NOVES informava que el govern amagà la victòria fins a la matinada de dia 14 per evitar la festa de celebració. També destacava el vot de Formentera a favor de la coalició progressista, determinant en el resultat final. A l’interior, Xisco Seguí recordava que NOVES destapà la feina de claveguera del PP de fabricar vots incauts d’importació i informava que el PSIB-PSOE, el PSM i EU denunciarien la maniobra als tribunals. Calia eradicar accions com la que s’anomenaria Operació Mapau.

El nou govern, derivat d’un pacte de progrés feble i inestable, va ser presidit per Francesc Antich que va haver de menjar morena i aquietar-se als interessos de quatre partits polítics. El repartiment dels llocs de responsbilitat no es va fer en atenció a la qualificació de les persones, sinó que va distribuir els càrrecs entre gent inexperta en el món de la gestió, a les ordres d’uns líders mediocres i egòlatres. Tot plegat, l’antítesi de NOVES: gestió eficaç i nul protagonisme. El setmanari continuà fins al novembre i, en digital, encara un altre any més. S’havien aconseguit les fites. Baleares, la niña de tus ojos i Illespress varen desaparèixer del mapa, però sobretot s’havia assolit el principal objectiu: la regeneració democràtica! Ja fa anys que Pere Costa i Xisco Seguí moriren, ambdós joves, sense rebre cap reconeixement (2), l’agraïment ni que fos, de cap partit polític. Altres es penjarien les medalles. Tanmateix, els de NOVES no volien flors!

(1) Vg. arxiu adjunt Mostra, amb dos dels acudits publicats. El primer, durant la campanya i el segon, arran del desenllaç electoral.

(2) L’any 2004, aprofitant la presentació a Palma de la revista El Triangle, en el Club Diario de Mallorca es va recordar l’aventura periodística de Noves i es destacà el paper de Pere Costa, mort un any abans. Xisco Seguí moriria el juliol de 2007. Ambdós ho feren amb 51 anys.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 20 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL BASTIÓ ALLIBERAT

Deixa un comentari

Una de les poques alegries que han donat les pales excavadores a Mallorca els darrers anys ha estat la demolició dels habitatges militars que ens havien entaferrat damunt del Bastió del Príncep (1).

***
La il·lustració pertany al còmic Calatrava Story (1976), ideat per l’inquiet activista Toni Rotger, amb dibuixos de Joan Mas. La vinyeta denuncia quan els militars aixecaren uns habitatges just damunt del bastió… amb el silenci imposat com s’explica l’article.

***

El recobrament de la visió lliure de la murada ha estat un encert. Sobretot quan, a dues passes i en el mateix conjunt de l’anomenada façana marítima, ens espanta la ment i l’enteniment un faraònic i abominable (2) Palau de Congressos aprovat i mai no acabat per uns polítics de mans foradades, responsables de malversar doblers públics, que haurien de ser a penita fa anys. Just per això, té molt més valor l’alliberament del bastió, un espai de referència carregat d’història, que fins fa pocs anys estava trepijat per un conjunt horrible d’edificis que agredia la vista i feia mal al cor.

En mirar com era fa un segle i mig la Porta del Camp (3), podrem concloure que cap persona viva no ha vist mai el bastió tal com es va bastir (ostres! ara entenc millor l’etimologia!). Què havia passat del s. XVI ençà, quan es va construir? D’on havien sortit aquells edificis espantosos palplantats que ens havien esclafat la mirada de la murada? Que ni tan sols no permetien passejar-nos-hi? Per entendre d’on ens va caure aquella cimentada, n’hi haurà prou de concentrar la mirada en el dibuix de la capçalera. Cal afegir cap explicació?

El dibuix en qüestió pertany al còmic Calatrava Story, editat la darreria de 1976, que acabava amb un “continuarà si ens deixen!” i que va ser únic. Quan es va publicar, Carlos Blanes Nouvilas, Director de la Caixa de les Balears, coneixedor de la meva vinculació amb el nucli d’organitzadors de les Festes de Sa Calatrava, em va parlar del còmic. Després de manifestar, amb grans elogis, el seu entusiasme per la reivindicació d’aquell barri que ell anomenava “el balcó de Palma”, va posar el dit sobre la vinyeta que es reprodueix i, gairebé de manera clandestina, abaixant la vista i el to de veu, em va demanar: “Els autors no han tengut cap problema?” Em va venir de nou la pregunta, però ho vaig entendre quan m’explicà la seva peripècia personal, relativa al fet que descrivia el dibuix: “Jo en vaig tenir molts, de problemes, fa devers 25 anys! Quan començaren les obres per edificar aquests pisos horribles i subvencionats només per a militars, vaig enviar una carta al director d’un diari de Mallorca per protestar per l’atemptat a la murada i a la vista. La carta mai no es va publicar, però l’endemà d’enviar-la es va presentar la guàrdia civil a ca meva i em varen dur al cuartelillo de la Guàrdia Civil de Bons Aires, on ara comença el carrer del General Riera. Allà, sense moltes de manies i amb més d’una clatellada, m’interrogaren sobre el motiu de la meva protesta i, sobretot, amb una pregunta que, justament, era el títol de la meva carta: ¿Què hay detrás? Jo, al darrera, només tenia un guàrdia civil i el clatell fent flamada. La meva família va moure cel i terra per alliberar-me i, finalment, l’endemà mon pare i les seves influències em varen treure. Abans d’amollar-me, em varen fer un sermó de quaresma per fer-me avinent que no provàs de dir ni ase ni bèstia. Sabien que jo estudiava Dret i m’amenaçaren que, si comentava la detenció o tornava a escriure una carta al diari per qualsevol cosa, m’expulsarien de la Universitat. Què hi havia al darrere? Aquell projecte l’havia fet un enginyer que era ministre de l’exèrcit (aleshores n’hi havia tres: de Tierra, de Mar y de Aire) i, per tant, tenia cera del corpus. Els autors d’aquest dibuix han estat molt valents i atrevits, però estic segur que qualque dia l’Ajuntament de Palma recobrarà totalment la murada”.


Han passat més de 35 anys d’aquella conversa. L’autor d’aquella
non nata carta al director no ha vist realitzat el seu somni. De fet, encara ara el Palau dels Reis de Mallorca està ocupat per l’exèrcit i persidit per una bandera aliena als qui l’alçaren,  però almenys una part de la murada ha estat recobrada. D’ençà que ja no hi ha els edificis, no m’he referit més a aquell espai com el cantó o la punta dels militars, ni com a Bastió del Príncep. Ni que sigui metafòricament, sona millor dir el bastió alliberat.

(1) Sí, ja sé que molta de gent li diu baluard i que és el nom que s’ha implantat, però si Gabriel Bibiloni, que li dedica un espai en el seu bloq, diu que el nom tradicional i correcte d’aquestes fortificacions defensives és bastió, tant me fa si el corrector digital no em reconeix l’antic i, en canvi, ha assimilat el nou. Encara val més fiar-se de les persones que de la tècnica. Bé, d’algunes persones, perquè n’hi ha que quan no s’equivoquen és perquè s’han equivocat.
Publicat originalment al
Diari de Balears l’abril de 2009 (vg. arxiu adjunt article).

(2) Vg. arxiu adjunt Buc

(3) Per fer-vos una idea de com era la Porta del Camp, la podeu veure retratada pel pintor Bartomeu Ferrà a l’arxiu adjunt Original.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 19 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

Deixa un comentari
7 de febrer de 1993. Acte en record de la Germania de Mallorca

Dia 7 de febrer de 1521, coincidint aquell any amb el dijous llarder, es considera la data de l’inici de la revolta de la Germania de Mallorca. El dia abans, havien estat detinguts, entre d’altres, Joan Crespí i els germans Francesc i Joanot Colom. Feia mesos que la Germania de València i les Comunidades castellanes ja estaven en marxa per plantar cara contra l’abús de poder, l’espoliació fiscal i la corrupció; tres manifestacions del mal govern que van sempre de la mà i que, si es vol corregir el mal major, s’han de combatre en conjunt i mai per separat, perquè són indissociables.

7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

Ofrena quan la placa encara presidia la plaça del Roser (7 de febrer de 1993)

***

Vençuda la Germania es va esvair el triple crit dels agermanats: pac qui deu! visca la terra! mori el mal govern! i el que Cosme Bauçà atribueix a Joanot Colom de Pau, Justícia i Germania! La repressió va ser duríssima contra els revoltats i les seves famílies, amb incautació de béns i imposició de més arbitris. El gest d’esbaldregar la casa de Palma de Colom i, després, sembrar de sal el solar delata l’intent d’esborrar la revolta de la memòria popular. De fet, va ser així durant gairebé tres segles, durant els quals el cap de Joanot Colom va romandre a la Porta Pintada  tancat dins d’una gàbia i “vigilat de nit perquè no parli!”). Els cronistes oficials s’encarregaren de divulgar el discurs dissenyat des del poder per criminalitzar els agermanats. Aquest discurs oficial preval, encara ara, des de les trones acadèmiques.

La història, més prest o més tard, sol imposar el rigor de la veritat. A partir de La Renaixença, i gràcies als investigadors que destaparen els motius més que justificats de la indignació popular que precipità la revolta, es va procedir a rescabalar el bon nom de la Germania. Els poetes romàntics els glossaren i els treballs que desfeien el discurs oficial es multiplicaren.

La primeria de 1870, en protesta contra un decret del govern espanyol que ordenava la incorporació a l’exèrcit d’una lleva de quaranta mil homes, de manera semblant com la ciutadania s’havia revoltat a Barcelona (especialment a Sants i a Gràcia), la majoria de pobles de Mallorca apel·laren a la insubmissió amb protestes importants a Artà, Felanitx, Lloseta, Maria de la Salut i Pollença. Dia 7 de febrer d’aquell any, commemorant la data de la Germania, es va fer una gran manifestació a Palma que, segons el diari El Iris del Pueblo, va arreplegar vint-i-dues mil persones que arribaren fins a l’antiga placeta d’en Colom (la plaça del Roser), on els regidors republicans varen destapar una placa d’homenatge als agermanats amb aquest text: “Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma.”.

Les gloses populars varen deixar recordatori d’aquella protesta, adreçada bàsicament contra les quintes, contra els imposts i contra l’abús de poder. La Germania de Mallorca va ser un referent de dignitat col·lectiva. Joan Crespi (el 1870) i Joanot Colom (el 1841 tot i que era de Felanitx) varen ser proclamats fills il·lustres de Palma i els hi dedicaren carrers amb els seus noms.

Arran de la insurrecció militar i feixista de 1936, l’Ajuntament de Palma va posar el nom d’Espanya a la plaça de Joanot Colom. La placa de la plaça del Roser es va retirar per protegir-la de la destrucció dels nous governants, amagada i custodiada per un ciutadà honorable, fins a l’any 1979 quan va ser retornada a l’Ajuntament de Palma que la va instal·lar al bell mig de la plaça, on s’hi va estar, presidint l’espai i il·lustrant la memòria del poble durant uns anys, fins que s’adoptà la lamentable decisió d’arraconar-la de la vista de la gent a una paret lateral on roman actualment amb més pena que glòria.

Dia 7 de febrer de 1993, el matí d’un diumenge plujós de ja fa un quart de segle, per iniciativa d’Esquerra Republicana de Catalunya, per lluitar contra l’oblit i el silenci, es va realitzar un acte de reivindicació i homenatge (vg. arxiu adjunt 7-II-1993). Amb l’acompanyament, a la guitarra, de Delfí Mulet, es va rapsodiar la Cançó de Son Coletes de Guillem d’Efak i, a continuació, Jaume Santandreu va recitar tres poemes patriòtics i potents, extrets del seu poemari Cançons per al meu poble, dedicats a Simó Tort Ballester, cabdill de la Revolta Forana de 1450, a Joan Crespí i Joanot Colom, Instadors del Poble durant la Germania de Mallorca.

Sant Simó Tort Ballester

patró de la part forana,

mostrau-nos de bona gana

el camí que ens toca fer.

Retornau-nos la primícia

d’aquells camperols alçats

per les seves llibertats,

la germanor i la justícia.

Removeu pels quatre vents

la llecor dels vostres ossos,

que entri dins els nostres cossos

la fe dels independents.

(…)

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

Despertau l’embruixament

d’aquell poder popular;

que altre cop tornem lluitar

per obrir el començament

de la nostra llibertat

i la nostra retrobada,

caparrudament guanyada

amb la nostra identitat.

(…)

Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem SER EL QUI SOM!

És tan trista nostra sort

de Poble sempre vençut

que, més que en esclavitud,

sembla que vivim en mort.

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

(…)

 

Aquell acte, carregat d’emoció i bastit de senzillesa, es va repetir a partir de l’any següent i, d’aleshores ençà tot i no gaudir mai de cap suport institucional, s’ha mantingut i commemorat, amb alguna intermitència dels organitzadors i amb major o menor fortuna, però sempre amb la dignitat que exigeix qualsevol vindicació de la memòria i de la justícia històrica. 

 

7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

 

Avui, com sempre fins ara, les velles raons de la revolta són les mateixes. Ara no són temps de falcelles ni de ganivets, però sí d’exigència col·lectiva amb tanta de fermesa, de rigor i de coherència com l’any 1521, com l’any 1870, com l’any 1993. Per aquest motiu, ara i sempre, recordar, reivindicar i honorar la bona memòria de la Germania de Mallorca és un deure de la societat civil. El triple crit (pac qui deu! visca la terra! mori el mal govern!) és tan necessari com fa mig mil·leni. Els mals que patiren els agermanats són idèntics als d’ara i, per això, cal com mai activar la ciutadania contra l’abús de poder, l’espoliació fiscal, la corrupció política i la confiscació de les llibertats.

Per aquestes llibertats: VISCA LA GERMANIA!

NOTES: Més informació en clicar damunt dels enllaços relacionats:

1. ELS ITINERARIS MACABRES DE JOANOT COLOM:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=204477

2. JOANOT COLOM, DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227063

3. UNA PASSEJADA AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269401

4. PAU, JUSTÍCIA I GERMANIA! (1)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

5. PAU, JUSTÍCIA I GERMANIA (2)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

Per a saber més coses és imprescindible la pàgina de Llorenç Buades Castell (1952-2015)

http://www.ixent.org/germania.htm

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 6 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

MONTPELLER; EL BRESSOL ESVAÏT I ENVAÏT

Deixa un comentari

Dia 2 de febrer de 1208 naixia Jaume I a Montpeller. L’estiu de fa cinc anys, amb Biel Majoral, vàrem agafar els atapins cap allà per visitar l’exposició commemorativa que s’hi va fer. Abocàrem la decepció del viatge en una crònica, Vergonya cavallers, vergonya!,  publicada al Diari de Balears l’11 de setembre de 2008 en un article que instava a salvar la casa natal del Conqueridor.

La il·lustració és una foto antiga de la Dansa del Cavallet
***

MONTPELLER; EL BRESSOL ESVAÏT I ENVAÏTJa han passat anys d’aquella proposta pública. Salvar, protegir i enaltir la casa pairal de Jaume I esdevenia molt més que un símbol o una metàfora. Significava mantenir un emblema, un estendard, un símbol d’agermanament i d’unió de les terres catalanes. El casal podia esdevenir un museu i una porta oberta a Europa per difondre la història de Catalunya. Avui, com cada any, l’avinentesa de la data convida a rememorar les impressions d’aquell viatge i reiterar algunes reflexions que no han perdut actualitat.

L’anada a Montpeller, aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, pretenia ser una passejada cultural, amb perspectiva històrica, i recórrer el primer espai vital de qui va ser centre, origen, referent i vertebrador de la nació catalana. No era la primera vegada que havia anat a córrer la gandaina per aquella gran ciutat occitana, amb una arrelada universitat. La novetat era visitar-la amb intenció de recerca a l’entorn del bressol del Conqueridor. Els pocs vestigis que hi trobàrem, varen ser com un mal-te-toc-pesta que feien mal als ulls i emmalaltien l’enteniment.

Una placa en occità de 1976 (vg. arxiu adjunt) a la Torre dels Pins informa del naixement: “En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires…” per confitar-ho amb un final aberrant: “…e morí a Valensa d’Espanha”. Quan va morir, València, evidentment, ni era Espanya ni tampoc, encara, d’Espanya. No gaire lluny de la placa hi ha la Rue du carrer du roi Jacques (sic) i, poc més enllà, una horrible escultura dedicada a Jacques d’Aragon que també li afrancesa el nom. Al museu Languedocien (una burla lingüística més, si més no a l’occità) s’exhibia fa cinc anys una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Espanya? Tant els rètols de l’exposició com el catàleg eren totalment en francès i sense fer esment a quina era la llengua de l’homenatjat. Després de l’exposició, amb “els ulls baixos i els ànims abatuts” (tal com Pere Capellà descriu el sentiment dels vençuts) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la galtada de l’escarni! Una modesta placa en francès, datada dia 2 de febrer de 2008 i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informava de l’antiga pertinença d’aquell casal… convertit ara en apartaments, excepte la planta baixa que emparava l’hamburgueseria Mata Hari. Ja no estàvem per espants. De fet, a Perpinyà havíem trobat l’amic Jaume Fàbregues i ja ens havia informat que no feia molt que hi havia anat i es va topar amb el local era una tintoreria!

Tot això passava mentre arreu de la nació es feien multitud d’actes commemoratius del 800è aniversari del naixement de Jaume I. El dia 2 de febrer, havia viatjat a Montpeller una delegació del Consell de Mallorca. També el Museu de Mallorca havia organitzat una visita, però a cap de les cròniques de la premsa ningú no va descriure la situació del casal. Cap dels visitants, cap dels nostres governants n’havien dit pruna. Tampoc no feien esment a la situació actual cap dels llibres editats aprofitant l’avinentesa del vuitè centenari. Sense excepcions i, pitjor encara, sense manies, la figura i la gesta del rei en Jaume era presentada dins les aigües estantisses del temps perdut dins la boira de l’oblit, com un personatge de rondalla, subordinant i decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda. Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (segurament arrebossades de drets d’autor i retribucions de conferències justificadores) només serviren per aixecar una cortina de fum que esquivava reivindicar una justa rehabilitació. El doble fet lamentable era (i és) que Jaume I és un desconegut a la ciutat on va néixer i que la casa pairal no brinda la imatge que mereix i requereix.

De retorn del viatge, però, Mallorca també ens obligà a la reflexió del contrast. Ben mirat, no teníem massa dret a escandalitzar-nos del menyspreu dels francesos quan, aquell mateix any, Carlos Delgado es va vestir de bufó per insultar la història i, de la mateixa manera que a Montpeller han afrancesat el nostre rei i l’anomenen Jacques, el batle de Calvià va espanyolitzar el rei Jaime. No només fa vergonya l’estrafolari botifler dels ous (ni que siguin de cérvol damunt de la closca!). També fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el Palau dels Reis de Mallorca de Palma, davant La Seu. Al contrari del palau de Perpinyà, on hi ha la senyera, el de Palma és un quarter del mateix exèrcit que ens va sotmetre per les armes, l’estiu de 1715, a les ordres del Caballero d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta. I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, al costat de la Porta Pintada, i que abans s’anomenà de Joanot Colom, exhibeixi encara el nom que imposaren l’any 1936 arran de la revolta militar feixista? Què en direm, per afegitó, que a un dels caps de cantó de la plaça, per obrir pas i designar un tram de les avingudes, hi hagi la placa amb el nom del patrocinador d’aquella guerra sense que la Llei de Memòria Històrica l’hagi fet retirar? Montpeller ens havia provocat un efecte bumerang, perquè tot allò que allà ens va fer mal, ho trobàrem servit igualment aquí. La submissió, sigui al francès, sigui al castellà, de la nostra llengua, la nostra història, les nostres institucions…

Retornant a Montpeller, ens demanàrem què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprat, restaurat i exhibit per enviar-ho una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les terres d’on la gent diu “bon dia!”. Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina era la deducció? La Casa Reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de comprar, mantenir, preservar i enaltir aquell casal. Com que no ho fa, el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal: una hamburgueseria!

No calia ser un endevinador per veure que el borbó, digitat per Franco com a cap d’estat, s’estimaria més anar de regates (bona vela i barca nova!) que no haver de prendre consciència de les obligacions, però… i els nostres representants públics elegits democràticament? Decidírem no intentar aclarir els comptes que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’havien destinat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi hauria hagut prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural! Amb aquest pensament, vàrem interpretar que seria bo reclamar que els representants dels governs d’Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) paressin taula de remeis. Si no volíem arribar a la mort més morts encara o si no volíem romandre dins l’arena com la flor romanial, passava d’hora de fer qualque cosa més efectiva que les exhibicions protocol·làries. Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: “E haja’n consciència qui ho ha afollat!”.

Vaig escampar aquell escrit, posant èmfasi a la proposta de salvar el casal, tant a institucions polítiques com a entitats culturals. Vaig moure cel i terra, vaig escriure i em vaig entrevistar amb gent del país amb responsabilitats públiques. Fins i tot vaig proposar fer una campanya pública de subscripció popular arreu de les terres catalanes per comprar el casal. Hi havia mitjans de comunicació disposats a ajudar a difondre el projecte. Per tot vaig trobar suport, comprensió, expressions de voluntat de corregir l’endemesa… però cap gest, cap iniciativa concreta. Desenganyat de tantes bones paraules, vaig considerar que ja no era cosa meva. Ho sabia qui podia posar-hi remei. Ho sabia qui podia liderar l’acció. El missatge estava servit: qui perd els orígens no només perd identitat, sinó que sovint també perd la dignitat!

Mai no he rebut cap resposta. Cap indici d’actuació. Ni una sola de les institucions i entitats a les quals vaig anar a repicar baules, no s’ha dignat a donar senyals de vida. No he sabut mai, per tant, si alguna persona de les que havien recollit el desafiament varen fer cap gestió. A tot això, encara no havia esclatat la crisi econòmica ni s’havien iniciat les retallades en matèria de cultura. El temps dirà. Qui sap! Si l’esperança és el darrer que s’ha de perdre, caparrut i tenaç (a més de mordaç) confiaré en l’arribada d’una represa, ni que sigui en aquest temps de resistència. Cal mantenir el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria malmena el seu futur. I ja que als catalans ens furten la història i, fins i tot, ens envaeixen i esvaeixen el bressol, hem d’exigir el dret a decidir aquest futur!

(1) A l’arxiu adjunt podreu veure la crònica tal com va sortir publicada. Interessa visionar la foto del casal el dia de la commemoració del 800è aniversari del naixement de Jaume I.

1(11-9-08)

(2) font: http://chevaletcournon.canalblog.com/ Aquesta dansa, segons la tradició, va ser creada per celebrar el naixement de Jaume I. Avui encara es balla i constitueix un dels pocs vestigis de l’esdeveniment que romanen vius. En clicar l’enllaç podreu veure vídeos tal com es dansa avui, amb un cavaller i quatre balladors que l’acompanyen.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 3 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

A LA MANERA DELS MAULETS

Deixa un comentari
Dues notícies d’avui m’adrecen a un article publicat al Diari de Balears (4-V-2009) i conviden a l’evocació. Una és a les portades dels diaris espanyols, amb filtracions del CNI per desacreditar les institucions catalanes, amb acusacions de corrupció que no mereixen ni la presumpció d’innocència i que fan pegar de morros als incauts i puristes catalunyesos que no veuen que ens han declarat la guerra. La segona notícia és la bona nova que els repetidors de TV3 tancats per la Generalitat valenciana podran tornar emetre aviat.Il·lustració extreta de http://micalets.flog.cat/
***

A LA MANERA DELS MAULETS

 

 

 

 

Ambdues notícies em fan apel·lar a la resistència dels Maulets! La primera recorda èpoques pretèrites quan Alfonso Guerra va amollar els tigres contra Jordi Pujol i inflaren el cas Banca Catalana que va ser talment els mistos de fer pets de les fires: molt soroll per a no res! El resultat va ser el contrari del desitjat. Va ser precisament Guerra qui va veure desfilar els escàndols de corrupció del seu partit: el seu germà Juan, que traficava influències des d’un despatx institucional, en Roldán, cap de la Guàrdia Civil, en Rubio, al davant del Banc d’Espanya i Filesas i altres històries fins arribar a les clavegueres brutes del GAL. Ara, de nou, encara que de la mà del PP de Gurtel, la intenció és presentar Catalunya com una comunitat ingovernable de lladres corruptes. Obliden l’escena de la pel·lícula Ghandi quan el líder de la independència replica el general anglès que li retreu que l’Índia és un poble d’ignorants i corruptes: “M’estimo més ser governat per qualsevol dels meus homes, ni que fos ignorant i corrupte, que no colonitzat pel millor dandy o gentleman britànic.” En tot cas, farien bé de posar-se un mirall i començar per la seva intocable corona.

La segona notícia, em remet a una de l’any 2008 quan, a València un grup de gent valenta va plantar cara als funcionaris i a la guàrdia civil que anaven a precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Em va satisfer llegir que “Els manifestants, sota una intensa pluja, barraren el pas fent sonar corns a la manera dels Maulets.” A la manera dels Maulets! Tot un exemple!

Quan jo era un infant, a una finca de foravila, damunt d’un pedrís a la façana de les cases (ep, en plural) hi havia un corn que la majorala feia sonar a punt de migdia per fer avinent, als missatges i bracers que feinejaven les tanques, que la taula era parada i el dinar a punt. M’abellia escoltar aquell so que, amb temps i esma, vaig arribar a fer meu. De la charonia nodifera, el caragol marí més gran de la Mediterrània, s’explicaven històries populars que embadalien. El corn té poders màgics i és una eina d’encanteris i sortilegis. No debades, quan es posa a l’orella se sent el cant de les sirenes i les ones de la mar. Amb la màgia del seu so, el corn marca el pas dels carretons de les peixateres i protagonista de més d’un combat de glosadors:

– Vós qui sou un homo entès/ i de llest passau la mida,/ quin és l’animal que crida/ quan té la carn consumida/ i quan és viu no diu res?

– Jo no som tan innocent/ com vós vos deveu pensar/ Aqueix animal se fa/ devers el fons de la mar/ i, si el voleu fer cridar,/ pes cul li heu de dar vent/ com si el volguéssiu inflar!

D’ençà del Neolític, els corns han estat utilitzats per emetre senyals de guerra, una pràctica que explica Joanot Martorell en el Tirant lo blanc i que també apareix a les cròniques de la batalla d’Almansa, on “els Maulets feien sonar los corns”, i a la repressió posterior (que no ha acabat), quan “tot home que tinguera un corn a casa era sospitós d’haver sigut Maulet i, per tant, esquarterat”.

Vaig reviure l’associació del corn amb la defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, arran d’un article de Llorenç Capellà, el qual, amb na Margalida germana, és la més digna vacuna de la premsa illenca contra la memòria mutilada a sang i a foc. A un article recent, Capellà es referia a la commemoració d’un fet luctuós: el bombardeig l’any 1939 de l’estació de Xàtiva que ocasionà 144 morts i més de 300 ferits. Aquella matança franquista de l’aviació alemanya, me’n va evocar una altra d’anterior sobre la mateixa població. Tot va començar dia 25 d’abril de 1707, la més trista batalla, com bé diu la crònica: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”. A partir d’aquell dia, començà la resistència. El 17 de juny de 1707 les tropes borbòniques calaren foc a Xàtiva i la batejaren com San Felipe, el nom del rei que el mes de novembre faria cremar Lleida i que, fins que l’any 1714 va caure Barcelona, calà foc a Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges, Vilanova i tantes altres poblacions. De l’endemesa, en dóna fe el gentilici “socarrats” aplicat als ciutadans de Xàtiva. En justa rèplica, el retrat de Felip V del Museu de l’Almodí, roman castigat cap per avall mentre no reparin l’afronta i, arreu de terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre a Mallorca, que va caure l’any 1715, per dir que algú és a l’excusat solem dir que seu en el trono. Tot, en record de l’autor dels Decrets de Nova Planta, ben vigents en essència encara avui.

Per combatre una llei de memòria històrica eixorca, covarda i restringida a la guerra dels Tres Anys que amaga intencionadament que els catalans vàrem ser annexionats a Espanya per la força de les armes, passa d’hora de fer sonar els corns, amb un bramul eixordador, a la manera dels maulets! Visca la terra!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 16 de gener de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

BALEARISME? VALENCIANISME? CATALUNYA! (1)

Deixa un comentari

Vilaweb
, dies després de publicar un reportatge sobre la hipotètica Identitat balear, va tenir la deferència de demanar-me que hi digués la meva. L’article, com era d’esperar, atià la polèmica en denunciar les maniobres dels mecanismes de poder per mantenir-nos separats. Com vaig advertir, l’article reclama una segona part, en curs de redacció, per atendre les rèpliques de bona fe i alliberar-nos del parany on viu una part de la ciutadania catalana de tots els territoris.

La il·lustració (Els Estats de la Corona d’Aragó) és un mapa de 1653 (just acabada la Guerra dels Segadors i poc abans del Tractat dels Pirineus).

***

EL BALEARISME; EINA DE L’ESPANYOLISME (*)

A banda de la indiscutible realitat geogràfica de l’arxipèlag, les illes Balears i Pitiüses són territoris que, políticament i culturalment, no constitueixen cap ens amb entitat i identitat definides. Fan part, totes i cada una de les illes, de l’esquarterada nació catalana. Aquesta realitat objectiva no va poder ser esvaïda ni tan sols amb els Decrets de Nova Planta. L’allau de dades i documents que certifiquen la pertinença a la catalanitat és, per més que amagada, intensa i immensa. Tal era la dimensió, impulsada i multiplicada arran de La Renaixença, que per fer-hi front, Espanya va inventar i atiar una hipotètica identitat mallorquina o balear. Aquesta pràctica ha deixat petjades inesborrables de la malifeta. El problema és que, en els darrers anys, alguns hipotètics nacionalistes han oblidat la manipulació i caigut en el parany de quatre potes.

Hi ha una realitat inqüestionable i és que Espanya no podria suportar enfrontar-se al conjunt de la Nació Catalana. L’èxit de l’esquarterament és indiscutible. El valenciamisme i el balearisme són, per tant, una victòria d’Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del divide et impera.

Referències a la identitat nacional de les Balears

El març de 1902, l’arribada a Mallorca de les despulles de Jaume III, s’utilitzà políticament per afavorir un artificial sentiment balear anticatalà. Al darrera, hi havia la mà d’Antoni Maura i d’Alfons XIII. Els intel·lectuals illencs aprofitaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, per fer una proclama més enllà de la lingüística. Prat de la Riba ho descriu: «Alcover ha afirmat la unitat de Catalunya en declarar que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Pere Oliver i Domenge també se’n fa ressò: «Mossèn Alcover s’aixecà per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans». Gabriel Alomar refermà el sentit unitari: «Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiva». Antoni M. Alcover persevera: «¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa». El febrer de 1909, el Centre Català de Mallorca organitza un cicle de conferències sobre el fet nacional. Entre d’altres, hi intervé Llorenç Riber: «Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, sempre el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». El 1911, Gabriel Alomar publica l’assaig Catalanisme nacionalista, on deixa clar el concepte unitari de la identitat catalana.

I, de cop, brolla el Balearisme!

El balearisme, com a unitat identitària, apareix l’any 1916 quan Lluís Alemany, cap del partit liberal, fa la conferència «La Mancomunitat balear», on defensa un projecte d’ens limitat al conjunt de les Illes. A Menorca, els republicans rebutgen la tesis. El setmanari La Aurora publica un contundent editorial que combat i desfà la proposta per defensar que les Balears s’han d’integrar dins la Mancomunitat catalana. Lluís Alemany insisteix, distreu el vertader debat i aconsegueix que bona part d’intel·lectuals perdin energies i surtin a camí del pervers objectiu de presentar Catalunya versus Mallorca o Balears. Ho denuncia, des de l’esquerra, Pere Oliver: «Sabut és que, a Mallorca, l’home conscient de l’esser nacional es diu catalanista i l’anticatalà, mallorquinista». I, des de la dreta, ho denuncia Joan Estelrich: «Si el mallorquinisme no pot esser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista». Alemany està més tot sol que la una amb la seva creuada, però el mes de juny de 1917 pren possessió de la presidència de la Diputació i aprofita per continuar teoritzant sobre la identitat balear, maquillada amb l’acceptació d’una llengua comuna amb Catalunya. Ara l’objectiu d’Alemany és obstaculitzar el retrobament nacional que propugnava la revista Mallorca, creada aquell any de la mà d’Emili Darder. Lluís Martí, conciliador, intentà convèncer Alemany d’una entesa amb el Principat. Tot va ser inútil. En realitat, igual que abans Alexandre Rosselló o, a Eivissa, Pere Matutes, Alemany obeïa el dictat de Joan March, en Verga, que veia perseguit el contraban, sobretot quan Cambó ocupà el Ministeri d’Hisenda. L’anticatalanisme, a més d’interessos polítics, amagava els econòmics del futur esponsor de Franco. També l’any 1917, sota la presidència de Guillem Forteza, es crea el Centre Regionalista a l’entorn del setmanari La Veu de Mallorca, des d’on Forteza ironitza contra l’invent del balearisme: «La personalitat balear del senyor Alemany, què ha d’esser? una nació? una regió? una província? un organisme administratiu?» El 1918 Cambó remet una carta a La Almudaina per oferir col·laboració vers la unitat nacional, amb reconeixement de l’autonomia pròpia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes». Des de Madrid detectaren l’alt risc d’aquella invitació i el diari El Heraldo publica un article alarmista: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España». Joan Pons i Marquès replica: «Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes sanos y bien entendidos. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat». Tanmateix, Cambó acabà pactant amb Lerroux ajornar les reivindicacions nacionals. Una vegada més, al·legant l’obtenció de millores econòmiques, es renunciava a vindicar l’emancipació.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el balearisme desapareix d’escena. Una prova més que només s’utilitza quan és necessari. La caiguda de la Dictadura permet, de nou, reivindicar la identitat. Ho fa l’Editorial de La Nostra Terra: «Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteïsme vuitcentista. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». La Voz de Menorca publicà un conjunt d’escrits sobre la identitat per desmarcar-se de l’Estatut Balear. Amb referències històriques, Menorquit escriu: «Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana».

El 1931, a les Corts espanyoles, Gabriel Alomar vindica la federació de territoris i protesta perquè les Balears no puguin anar unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. Lluís Alemany, el balearista, és l’únic diputat mallorquí que s’hi oposa. Antoni Salvà escriu: «Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Aquesta antipatia, conseqüència de l’atracció assimilista del centre de l’estat unitari, fomentada pel caciquisme polític de l’Espanya borbònica, no pot servir per a recolzar-hi cap argumentació. Els prejudicis no són arguments». El socialista Alexandre Jaume, a El Obrero Balear, se situa al costat d’Alomar i es reafirma en un escrit de joventut: «Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era desconocer en absoluto la realidad viva del problema e inventar entidades artificiosas y fantásticas. Sigo aferrado a los mismos principios. Sigo luchando por la consecución de la ilusión que he acariciado durante toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana». El mes d’abril de 1934, fruit de la fusió d’Acció Republicana i el Partit Republicà Socialista, es constitueix Esquerra Republicana Balear i, des de la revista República, adverteixen: «I que no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt bàsic és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Catalunya no pot esser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra història és la seva, el seu pensament, el nostre pensament». L’any 1936, arran de la victòria de la Cruzada Nacional contra el separatisme, tornen esvair-se els intents de promoure una identitat balear.

A tall de conclusió

La pertinença nacional ve determinada per un conjunt de factors que, de forma acceptada en els cànons convencionals de la historiografia, són els eixos definitoris d’un poble: la llengua, les tradicions, la cultura, la història i, fins i tot, la connexió geogràfica. Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és la única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!

La identitat balear és un invent de fa cent anys que adoba l’esquarterament. Es fonamenta en la creació de símbols regionals (banderes, himnes, diades i entitats balears) com a factors de separació. Dit això, tan evident, cal advertir que no és un fet aïllat de les Balears. Quina és la identitat nacional catalana? El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S’anuncia, com a gran esdeveniment “nacional”, la commemoració de l’11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d’Almansa, Xàtiva, Lleida i altres poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l’himne nacional? Quina la festa? Quin el projecte nacional? És cert i evident que els qui defensen una identitat balear són uns ignorants (la tesi gradualista no ha reeixit i l’exemple d’Irlanda del Nord ho certifica) o són uns manipuladors, però no difereixen gaire dels regionalistes valencians o dels principatins, amb actituds inconscients similars, que multipliquen els efectes de la divisió. Que, en definitiva, d’això és tracta!

                                                                                                   continuarà

(*) Totes les dades i citacions són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002).

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 12 de gener de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL PARLAMENT QUE NO INTERESSAVA

Deixa un comentari
Dia 8 de maig de 1983 se celebraren eleccions municipals i autonòmiques. Aquestes darreres, després de l’època preautonòmica del Consell General Interinsular, decidirien la composició del primer Parlament de les Illes Balears, després de l’aprovació, l’any abans, de l’Estatut d’Autonomia, un dels darrers de tot l’estat i aprovat per la via lenta de l’article 149 de la Constitució Espanyola (1) i no del 151, com preteníem des del Partit Socialista de Mallorca.

***

El resultat electoral va ser decebedor. El PSM només va obtenir dos diputats a Mallorca (Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç) i va perdre el regidor que havia tengut a Palma la legislatura anterior (2). La Comissió Executiva del partit va dimitir en bloc i abandonà, amb veus que fins i tot proposaren la venda de l’organització al PSOE per dos milions de pessetes, l’import del deute contret. Enmig de la crisi, un grup voluntariós de persones vàrem constituir una Comissió Gestora per convocar el VIII Congrés. Jo havia ocupat el segon lloc de la llista de Palma i vaig assumir la Secretaria d’Organització. La Tresoreria la va agafar Enric Rovira i, amb una política d’austeritat espartana, va eixugar en un any el dèficit econòmic, gràcies a les aportacions dels càrrecs públics, a les quotes d’afiliació i a algunes accions recaptadores. És just recordar, ara i sempre, els noms d’aquella reduïda però molt fenera gestora de salvació: Norma Tolosa, Joana Maria Sampol, Miquel Ferragut, Jaume Montcades, Jordi Fiol i Rafel Oliver. El darrer d’ells, alliberat, organitzava concerts (Aute, Ana Belén, Lluís Llach…) per mirar d’eixugar els deutes i impulsà la creació de Ciutat-Ràdio.

Professionalment, des de 1979, jo era responsable de l’obra social de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1982, la institució va commemorar el centenari de la fundació amb un ric i exitós programa d’actes. Aquella celebració posà en relleu la mancança d’un centre de cultura propi a Palma i, per aquest motiu, Carles Blanes, director de l’entitat, m’encarregà l’elaboració del corresponent projecte. Varen ser mesos intensos de feina. Aquell mateix any el Banc d’Espanya havia instruït les caixes d’estalvis a no crear obres socials que requerissin de manteniment. De fet, “la Caixa” ja havia iniciat les “generoses donacions” de les seves clíniques i biblioteques. Els Ajuntaments “beneficiats” rebien el regal enverinat amb alegria i posant plaques d’agraïment per la donació. El cert és que les caixes quedaven com un sucre i penjaven el mort a les institucions públiques, les quals s’havien de fer càrrec del personal i del manteniment dels centres rebuts.

En aquell context, per obtenir l’aprovació d’una obra social nova com era un centre de cultura, s’havia de justificar molt bé la necessitat i raonar, amb garanties objectives, la seguretat del manteniment futur. No va ser una feina fàcil, però la realitat és que, en aquells moments a Palma, no hi havia cap instal·lació mínimament ben dotada. Vaig elaborar el projecte, titulat Ateneu Sa Nostra, amb un ambiciós i complet programa d’actuació que incorporava l’aleshores avantguardista proposta (inexistent a tot l’estat) d’una videoteca. Definides les característiques, es varen posar anuncis encriptats, sense desvetllar la destinació ni el comprador, i es publicaren als cinc diaris d’aleshores (Baleares, Diario de Mallorca, El Día, La Tarde i Última Hora) sol·licituds de locals amb les condicions definides en el projecte (ubicació, metres, estat de l’edifici…). Es va rebre un sac de propostes: el Gran Hotel (en procés de subhasta pública per part de l’Institut Nacional de Previsió), Can Bauçà de la Plaça de Cort, Can Barceló de la Plaça Quadrado… Al Consell d’Administració que havia de decidir, vaig defensar la proposta del Gran Hotel, entre la ciutat alta i la baixa, entre la Rambla i el Born, amb un aparcament públic avinent, amb el Teatre Principal al costat… Abans d’aprovar-ho, decidiren encarregar, al cap del departament d’immobilitzat, l’elaboració d’un informe de viabilitat. Tot i el preu assumible (no arribaria als cent milions de l’anterior subhasta frustrada), va ser totalment negatiu. Entre d’altres coses record que deia que el Modernisme no resolia els llums interiors, però el motiu principal era el cost de la reforma (3). Descartades, com a possibles alternatives, totes les altres ofertes rebudes, alguns membres del Consell d’Administració apuntaren la situació crítica que patia el Círculo Mallorquín a punt de liquidació. Decidírem visitar les dependències i vàrem veure que reunia les condicions establertes en el projecte.
 
La negociació amb els responsables del Círculo Mallorquín va ser de les més fàcils i diligents que he viscut mai. Vaig haver d’elaborar una breu història del local i la societat (4) per incorporar al dossier amb la proposta que havia de beneir o denegar el Banc d’Espanya. En poc temps, el desembre de 1982, vàrem rebre l’autorització del pressupost i del projecte, amb felicitació inclosa. El preu de compra es va establir en cent milions de pessetes per l’edifici i altres 50 per tota la biblioteca, la pinacoteca i el mobiliari. La compra-venda es va materialitzar el primer trimestre de 1983. L’Ateneu seria una realitat a finals d’any. La primera constatació lamentable va ser veure l’estat de la biblioteca. No hi havia inventari fet. A molts de llibres, fins i tot enciclopèdies, s’havien arrabassat pàgines amb evident intenció de censura. El nom d’Emili Darder que durant anys havia tengut cura de la biblioteca estava proscrit. Tot plegat, allò requeria reparació. M’hi vaig capficar. Ens trobàvem immersos en la preparació de la campanya electoral i, atesa la circumstància que Joana Maria Palou del Museu de Mallorca també anava a les llistes li vaig comentar el tema i em va suggerir de contractar dos becaris per fer l’inventari. Com a mínim, evitaríem l’espoliació de la biblioteca i de la pinacoteca. Amb Miquel Pasqual, company de feina, encarregàrem l’elaboració de l’inventari a Andreu Ramis i a Gabriel Camps. En paral·le es començava a dissenyar la programació de l’Ateneu, de cara a 1984, que havia d’inaugurar-se amb l’exposició de la pinacoteca de l’entitat. Tot això, però, es feia en la més absoluta discreció i retardant la política de comunicació fins a finals d’any. (5)

A mitjan mes de juny, quan ja s’havia definit el primer govern autonòmic de les Balears (6), em convocaren hora per hora a una reunió urgent. Carles Blanes, director de la Caixa de Balears, coneguda ja popularment com Sa Nostra, em va instar a cercar un nou local, perquè el Círculo Mallorquín el compraria el govern. Em vaig exclamar per l’any de feina tudat i em va confiar que ell ja s’havia rebotat, però que era una decisió forçada per la política. Aleshores el President de Sa Nostra era Josep Zaforteza que havia estat senador en el mateix partit de Jeroni Albertí i Antoni Cirerol, els dos promotors principals d’aquella cessió. Una cessió més que generosa, perquè Sa Nostra va efectuar la nova compra-venda per l’import exacte que n’havia pagat, cent-cinquanta milions de pessetes, i es va menjar fins al darrer cèntim totes les despeses d’ambdues operacions i l’assumpció de les plusvàlues generades. En definitiva, el negoci de Madò Coloma o de Na Peixfrit. A més, va lliurar als nous compradors l’inventari que s’havia fet, tant de mobiliari, com de la pinacoteca, com de la biblioteca. A canvi, en reconeixement al traspàs, el Parlament regalaria un quadre del Círculo Mallorquín a Sa Nostra. Cap dels que vàrem proposar Carlos Blanes i jo no va ser acceptat i, al final, va ser un oli de Llorenç Cerdà de la badia de Pollença.  

La notícia es va escampar a la premsa i el sigil que havia mantingut Sa Nostra li va anar a la contra. De fet, tot es presentava com si la iniciativa de comprar el Círculo Mallorquín hagués estat del nou Parlament. Ni el més mínim reconeixement a Sa Nostra. Durant anys i panys, s’han publicat monografies sobre el Parlament, en llibres i en còmics destinats als escolars. A cap de les cronologies apareix la doble compra-venda de Sa Nostra. Al contrari, sempre s’havia amagat de manera ben intencionada fins que dia 5 de maig de 2004, més de vint anys després d’aquella operació, es va posar una placa reparadora en reconeixement al paper de l’entitat. Hi va haver un dinar entre els membres de la Mesa del Parlament i l’equip directiu de Sa Nostra. En aquesta darrera condició, vaig tenir ocasió d’assistir-hi i em vaig permetre la satisfacció personal de repartir l’article que havia publicat en el seu dia.  

L’article (el trobareu al final en un arxiu adjunt) es va publicar a la pàgina 3 del diari El Día el 27 de juny de 1983, quan la premsa ja havia donat per fet que el Parlament comprava l’edifici del Círculo Mallorquín. El vaig titular El do de l’oportunitat i vaig fer ús únicament de la informació que havia aparegut als diaris per no ser acusat de violació del secret professional. Crec que, ara, trenta anys després, la lectura completa resulta més que il·lustradora. En síntesi, l’article manifesta una gran sorpresa per les presses en adoptar, a la primera reunió de la Mesa del recent constituït Parlament, l’aprovació de la compra sense cap estudi previ. Retreia que l’anterior Consell General Interinsular, que havia improvisat les instal·lacions a la Llotja, no hagués previst la situació i que la decisió fos presentada, sense debat polític previ, com un fet consumat. Explicava que es perdia l’oportunitat de comptar a Palma amb un Ateneu Cultural. Però, el bessó de l’article era més ambiciós, perquè assenyalava una molt major oportunitat perduda, ja que el lloc idoni per fer més exemplar el recobrament de les institucions era el Palau Reial de l’Almudaina, símbol de l’autogovern, en una situació privilegiada i amb unes infraestructures prou amples (Palau de la Reina, Capella de Santa Aina, Capella de Sant Jaume, el pati d’armes…). Convertit en quarter de l’exèrcit, la propietat s’havia transferit al Reial Patrimoni. Atesa la circumstància que la família reial havia ocupat, per donació irregular de l’antiga Diputació (7), el Palau de Marivent, la meva tesi era que el Parlament podia i devia reclamar-ne la cessió.

Aquell article, signat amb el meu nom sense esmentar cap condició professional ni política, em motivà dues estirades d’orella que vaig recollir amb detall en el meu dietari. L’article es va publicar un dilluns, el dia de la setmana que, els matins, a Sa Nostra es feia la Comissió Executiva i al PSM, els vespres, les reunions de la Gestora. Carles Blanes, em va cridar a capítol al seu despatx i em va amonestar per l’escrit… de part del President! El mateix matí, ja a darrera hora, entrà al meu despatx i em va amollar: “Cada dia estic més content de tu.” Dit això, va partir sense esperar rèplica ni agraïment. Aquell mateix dia, el vespre, hi havia Comissió Gestora del PSM. Record que, a més dels membres habituals, aquell dia varen comparèixer els dos diputats Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç. Aquest mostrà el seu disgust pel meu article. Qualificà d’utòpica i d’ingènua la meva proposta de reclamar el Palau de l’Almudaina. Es posicionà en defensa del Círculo Mallorquín perquè, entre d’altres coses, era un símbol que representava el final d’un privilegi de classe i la implantació de la Democràcia. Fins i tot, a un moment de la conversa va dir que la idea era seva i que no li havia costat gens convèncer Jeroni Albertí i Antoni Cirerol. La meva visió era l’adversa: situar institucionalment els polítics electes en el mateix espai que havien ocupat els botifarres i la dreta més franquista era un mal començament de l’autonomia. Allò que calia, al meu entendre, era recobrar el símbol de l’autogovern i cap altre millor que el Palau de l’Almudaina. De fet, fins i tot després de l’ocupació borbònica de 1715, va ser la residència dels virreis. Quant a la utopia, vaig dir que la proposta no era utòpica, perquè era ben real. Altra cosa seria el possible resultat, però jo creia que la possible negativa de la sol·licitud, posaria en evidència la Casa Reial.

Ningú no esmentà la meva proposta, però seria injust no voler recordar que algunes persones del meu entorn em valoraren la idea: les de la Gestora del PSM, i Biel Majoral, i Damià Pons, i molt poques més. Tota la premsa va aplaudir la nova seu del Parlament. Els senyors del Círculo es mostraven més contents que unes castanyetes. Alguns s’havien mostrat molt crítics amb el projecte de Sa Nostra, per la connotació republicana dels ateneus. Ja havien mostrat objeccions i intentat forçar el canvi de nom del futur cenre de cultura (8).  El meu article no va rebre més que un comentari de menyspreu d’un monàrquic, signat amb un pseudònim que possiblement amagava Antonio Alemany; una prova de qui anava bé. Creia i crec que es varen perdre dues oportunitats: disposar d’un Ateneu Cultural i perdre l’opció de recobrar el Palau dels Reis de Mallorca. Després de tres dècades, la meva ingenuïtat perdura.
 
(1) Precisament l’article restrictiu on, entre moltes altres competències que blinden i anul·len les aspiracions de les Comunitats Autònomes, reserva per a l’Estat l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.

(2) El resultat a Palma l’any 1979 havia estat de 13 regidors UCD, 11 PSOE, 2 PC i 1 PSM. Malgrat la feina excel·lent de Joan Perelló, impulsor de la Política Lingüística, les eleccions de 1983 varen demostrar que el peix gran es menja el petit. El resultat fou: 14 PSOE, 11 AP i 2 UM. UCD s’havia desfet i esvaït.

(3) Ho corrobora el fet que, quan s’anuncià que “la Caixa” comprava l’edifici per fer-hi la seva casa de cultura, el pressupost de restauració s’acostava als mil milions de pessetes.

(4) Vaig ajudar-me dels llibres La ciutat esvaïda de Marius Verdaguer i Los cien años de Círculo Mallorquín de Julio Sanmartín, adobats amb referències històriques, entre les quals hi havia la de la recent pel·lícula Bearn, rodada en part en aquells locals. 

(5) Entre d’altres troballes, vàrem descobrir que Emili Darder havia fet funcions de bibliotecari i, amb Carlos Blanes, coincidírem que seria un nom ben escaient per l’Ateneu o, si més no, per la biblioteca, però decidírem no divulgar la idea, conscients que abans caldria fer una feina prèvia de conscienciar la Junta. Tot es feia amb gran discreció. Jacint Planes i Santmartí publicà a la popular secció Gente del diari Última Hora que m’havia convidat a dinar per obtenir informació sobre els rumors que el Círculo s’havia venut per convertir en un centre cultural, però que no li havia confirmat res, tot i que estava segur que m’havia fet el suec.

(6) El resultat de les eleccions autonòmiques va ser: 21 AP, 21 PSOE, 6 UM, 2 PSM, 2 PS de Menorca, 1 CIM i 1 PDL. Tot i intentar que UM optàs per fer govern amb el PSOE (en una proposta amb Fèlix Pons de President que incorporava els dos PSM), al final Jeroni Albertí va donar la Presidència a Gabriel Cañellas, ell va ser President del Consell Insular de Mallorca i Antoni Cirerol del Parlament.

(7) Saridakis va fer donació del palau al poble de Mallorca per fer-hi un Museu. La Diputació, per tant, va burlar la voluntat del donant. De fet, després de diverses reclamacions judicials, els hereus legals varen rebre indemnitzacions i recobraren una part important del mobiliari. Record que Bartomeu Payeres a la llibreria Ereso s’exclamà de la reforma que hi feren. Entre d’altres barbaritats, denunciava que havien fet una escala amb pedres litogràfiques d’alt valor.

(8) Quan jo ja no feia feina a l’Obra Social, es va habilitar un local al carrer de la Concepció de Palma, comprat als hereus de Fulgenci Rosselló, expresident de Sa Nostra, i es va destinar a Centre de Cultura, amb aquest nom. L’Ateneu , doncs, no va arribar a existir mai, tot i que entre els fundadors de Sa Nostra hi havia hagut els més destacats membres de l’Ateneu Balear (Antoni Maria Sbert. Josep Lluís Pons i Gallarza…).

NOTA FINAL Vaig anunciar aquest article al post scriptum final del que vaig dedicar al llibre-entrevista a Damià Ferrà-Ponç que podeu trobar a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233463

PAC QUI DEU! MORI EL MAL GOVERN! VISCA LA TERRA!

Deixa un comentari

http://dbalears.cat/actualitat/balears/inaugurat-monolit-record-dels-agermanats.html

La notícia de l’enllaç informa del monòlit per recordar la batalla de Son Fornaris, que suposà l’inici de la derrota de la Germania de Mallorca.

***

El monòlit, inaugurat dia 3 de novembre de 2012, en commemoració del 490è aniversari de la batalla de Son Fornaris. coneguda també com “de la Marjal”, ha estat una bona iniciativa de l’Associació Cultural Poblera Albopàs, perquè combat l’oblit intencionat que patim amb unes institucions que ens volen sembrar de sal la memòria. Ja se sap, com va escriure Àngel Guimerà que “la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”.

La Germania de Mallorca és una fita clau en la lluita en defensa de les nostres llibertats. El poble, al crit de “Pac qui deu!”, s’aixecà contra l’abús dels senyors per reclamar justícia. És per això que la història oficial, al dictat de la monarquia espanyola, presentà els agermanats com uns radicals exaltats i ha fet i fa tot quant pot per esborrar-nos de la memòria la gesta de la Germania i amagar-nos els noms dels seus líders: Pau Casesnoves, Joan Crespí o Joanot Colom.

Per això, l’acte d’Albopàs d’ahir és una acció balsàmica. Com ho va ser la que va tenir lloc dia 7 de febrer de 1870 (dia de la Germania) quan, a convocatòria de l’Ajuntament republicà de Palma, es va fer una manifestació contra els imposts (segons “El Iris” d’entre vint mil i vint-i-dues mil persones) que va acabar a la plaça del Roser, coneguda per tradició oral com “la placeta d’en Colom”. Els regidors hi posaren la placa que podeu llegir: “A los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas“. L’any 1936, arran de la insurrecció armada feixista militar, la placa va desaparèixer. Per sort l’havia amagat a casa seva un ciutadà honorable per preservar-la del vandalisme i, quaranta anys després, la va retornar al seu lloc. Dia 7 de febrer de 1992, ara ha fet 20 anys, vàrem iniciar un acte de reconeixement que, d’aleshores ençà, es fa cada any. La fotografia que il·lustra el comentari és el testimoni de l’ofrena floral que es va fer aquell dia davant de la placa que, inicialment, ocupava el centre de la plaça i que avui penja a una paret lateral.

Igual que València té la Gran Via de les Germanies, a distints indrets de Mallorca s’han honorat i reconegut els herois d’aquella justa i noble revolta popular. Joanot Colom, per exemple, Instador del Poble i del Bé Comú, té una escultura a Palma i el seu nom retola carrers a Palma, Esporles, Inca, Montuïri… al seu poble no! Felanitx és diferent i tots els seus ajuntaments (almenys fins ara) indiferents. Allà, ni les entitats culturals, ni les associacions cíviques, ni les persones compromeses, ningú no ha fet absolutament res per reparar la ignomínia de 1936, quan li fou usurpada la plaça amb el seu nom per retolar-la amb el de la família dels Pacs (Pax), els enemics de la Germania. Un oprobi que reclama reparació, perquè el silenci és covard i traïdor.

No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria â los Catalanes todo aquello, que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres, sino ceden en beneficio de Vuestra Magestad; porque de otra forma se seguirá, que se les irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre de sus primitivas libertades.” Està prou clar? Aquest text és un fragment del “Informe final del Consejo de Castilla” presentat a Felip V dia 13 de juny de1715, és a dir, només tres dies abans del desembarcament a Cala Llonga de les tropes borbòniques, comandades pel Cavaller d’Aspheld. Un exèrcit improvisat de felanitxers va acudir a plantar cara a les tropes de Felip V. A Calonge va tenir lloc una batalla desigual, on moriren sis felanitxers i foren detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Palma es va rendir el dia 2 de juliol de 1715 i es va consumar l’ocupació militar dels Països Catalans, iniciada el 1707 a Almansa i reforçada amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

A Felanitx i a Mallorca ens ho voldrien esborrar tot de la memòria. No els ho hem de permetre. Els crits dels agermanats de 1522, els dels maulets resistents a l’ocupació borbònica de 1715 i els dels defensors de les llibertats democràtiques de 1936 han de sonar més clars que mai:

VISCA LA TERRA! VISCA LA LLIBERTAT!

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

Deixa un comentari
En el seu poble nadiu, el felanitxer Joanot Colom, Instador del Bé Comú, és com si no hagués existit mai, tot i haver estat un líder que defensà la Justícia i lluità fins a la mort en defensa de les llibertats.
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE
La il·lustració, de l’historiador Guillem Morro (autoritat de les Revoltes Foranes i la Germania), idealitza el gest de Simó “lo Tort” Ballester, líder de la Revolta de 1450, fent la crida a l’aixecament popular.
***

 


Pere Oliver i Domenge
, el novembre de 1929, publicava a les pàgines de la revista La Nostra Terra un llarg i excel·lent treball: Joanot Colom i Cifre, Instador del Poble. Oliver corregeix una de les pàgines més manipulades de la història, sobretot per Quadrado (1), i descriu la vida de l’heroi felanitxer, la tràgica mort i l’injust i intencionat oblit.
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE
Joanot Colom lliurà Palma el 1523, després dels dos anys que la Germania governà Mallorca, amb un majoritari suport popular, contra la fam i la misèria derivades de la corrupció i l’abús dels senyors. Els qui asseguren que “paraula de rei no pot mentir” han de deixar de creure en les rondalles, perquè el perdó reial promès va ser una traïció i Joanot va patir un sàdic martiri. Fermat dalt d’un carro a Bellver, va fer l’itinerari macabre de davallada, mentre els botxins li aplicaven ferros roents a la carn, l’esquarteraven, penjaven els seus trossos als pilars de la ciutat per escalivar el poble i, finalment, el degollaren i penjaren el seu cap, dins d’una llanterna de ferro a la Porta Pintada, “vigilat de nit, perquè no parli”. Allà va estar fins a l’any 1822.
El cap engabiat de Joanot Colom
El cap engabiat de Joanot Colom
Esbaldregaren i enrunaren ca seva i sembraren el solar de sal per extirpar qualsevol record, amb el cinisme de fer-ho “para borrarles para siempre de la memoria”.

Tot i que la història l’escriuen els vencedors, el temps a vegades imposa el rigor de la veritat. A la segona meitat del s. XIX els poetes romàntics i els historiadors repararen el deshonor. L’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles i dedicaren el nou carrer de davant la Sala, que anava fins a la plaça Major, a Joanot Colom. Dia 7 de febrer de 1870 (dia de la Germania) es va fer una manifestació contra els imposts que va acabar a la plaça del Roser, coneguda per tradició oral com “la placeta d’en Colom”. Els regidors hi posaren la placa que podeu llegir: “A los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas”. El maig de 1892, l’Ajuntament de Palma encara va voler enaltir més Joanot Colom i, tot i la plena consciència que era felanitxer, el va fer fill il·lustre de Palma i li dedicà la plaça on s’exhibí el seu cap (2).

Galeria de fills il·lustres de Palma
Galeria de fills il·lustres de Palma

 

 

 

 

 

 

 

Anys després, a Felanitx, es posà el seu nom a la plaça de la Torre (o de Ses Torretes).

Pere Oliver i Domenge parla a la plaça de Joanot Colom
Pere Oliver i Domenge parla a la plaça de Joanot Colom

L’any 1936, arran de la insurrecció militar feixista, tant a Palma com a Felanitx es va retirar el nom de les dues places. Les dues es retolaren amb noms oprobiosos. La de Palma va passar a ser plaça d’Espanya i la de Felanitx, per a més afronta i humiliació, plaça Pax, però no amb referència a la pau, sinó a Pere de Pacs, un dels majors enemics de la Germania. Es tractava d’humiliar Joanot Colom. L’any 2005 l’Ajuntament de Palma inaugurà una escultura de Joanot Colom, feta per Jaume Mir, que presideix un parc infantil a la barriada de Son Gotleu. L’octubre de 2009, arran d’una polèmica encetada en el Diari de Balears, l’Ajuntament de Palma s’acovardí i, en comptes de retornar el nom de Joanot Colom a la plaça d’Espanya, la de la Porta Pintada, va reposar el seu nom al primer carrer que li havien dedicat més d’un segle abans; el que va de Cort a la plaça Major, molts d’anys reconegut com a carrer Colon, en referència al descobridor d’Amèrica.

Escultura de Joanot Colom a Palma del felanitxer Jaume Mir
Escultura de Joanot Colom a Palma del felanitxer Jaume Mir

I a Felanitx? A Felanitx, res de res. Encara ara no s’ha fet justícia i, fins ara, cap partit polític no ha gosat proposar la deguda reparació de la malifeta que la història reclama. Resulta paradoxal que Joanot Colom tingui carrers dedicats a Palma, Esporles, Inca, Montuïri i altres pobles i no al seu.

Passa d’hora de reparar la ignomínia. Per a major escarni, el batle mascarat (3), Onofre Ferrandell, alineat amb els opressors i traïdor als seus conciutadans, té un carrer a la Vila, obert naturalment pels feixistes durant la incivil Guerra dels Tres Anys i encara és l’hora que cap Ajuntament hipotèticament democràtic hagi retirat. Al port del mateix municipi, hi ha carrers dedicats a contemporanis forans de Joanot Colom: als navegants que portaren la mort, la desolació i la desfeta de cultures i pobles d’Amèrica, retolen els caps de cantons. És el cas de Cristòfol Colon a qui, a diferència de Joanot Colom, un insensat i inculte equip de govern municipal (4) volia fer fill il·lustre, contra la raonada opinió dels historiadors locals. El navegant, que va obrir camí a un dels genocidis més gegantins de la història de la humanitat, no era de la Vila, perquè mai a la història un felanitxer que vol anar a un lloc ha anat a pegar a un altre. No era d’aquí, perquè el seu nom hauria sortit a rotlle amb els Coloms agermanats que patiren la repressió i no hi ha cap referència. Però fins i tot si, en contra del que diuen els historiadors de prestigi, el navegant hagués nascut a Felanitx, no l’hem d’enaltir, perquè ell, de manera conscient i reiterada, va proclamar-se d’una altra terra i hauríem de ser molt curts de gambals i d’enteniment per honorar a qui s’avergonyeix i renega del seu poble, cosa gens felanitxera. Retre homenatges a qui no vol ser dels teus, és voler fer ganes de riure. Bona vela i barca nova!

Així i tot, el cas de Cristòfol Colon és dels menys criticables. Feis una volta per Portocolom i veureu com és de necessari elaborar una nova nomenclatura dels carrers. Genocides, assassins, lladres i violadors, cínicament contemporanis de Joanot Colom, donen nom a carrers del nostre poble. Hernán Cortés, genocida de Mèxic, i el seu cosí Francisco Pizarro, destructor del Perú, només són dos exemples. Hem perdut la xaveta? Els pobles que, en comptes d’honorar la seva gent, enalteix els opressors estan condemnats a viure esclaus, una actitud que no és gens felanitxera.

Què fan els altres pobles? Contemporània a la Germania, Castella va viure una revolta similar, la de Las Comunidades i el desenllaç va ser idèntic. Si els nostres caps foren Joanot Colom, JoanCrespí Pau Casasnoves (al qual, per cert, a Inca li varen dedicar un Institut), a Castella els líders executats varen ser Padilla, Bravo i Maldonado. També allà manipularen la història fins a finals del s. XIX quan els investigadors fiables i els historiadors solvents destaparen les justes i poderoses raons de la revolta popular. Sabeu què han fet a Castella? Doncs, Padilla, Bravo i Maldonado donen nom a multitud de places, escoles i monuments, són reconeguts com a herois populars i la data escollida com a dia de la Comunidad Autónoma de Castilla y León és el 23 d’abril, dia dels Comuneros. A València, una de les vies més importants de la ciutat està dedicada a la Germania.

Una mostra dels monuments dedicas a Padilla, Bravo i Maldonado
Una mostra dels monuments dedicats a Padilla, Bravo i Maldonado

 

 

 

 

 

 

Hauríem de provocar vergonya aliena. Al seu poble i al conjunt de Mallorca, Joanot Colom va ser degollat de nou l’any 1936 i, d’ençà de la Restauració Borbònica de 1975, no s’ha corregit l’endemesa. Així que, sense altre mèrit que el de ser fill del mateix poble que l’agermanat, vull convidar la bona gent felanitxera, molt majoritària al poble, a reclamar que es faci efectiva una doble proposta reparadora.

En primer lloc, cal restituir el nom que l’Ajuntament de Felanitx, per acord democràtic, va donar a la plaça de la Torre i que, per la força de les armes, va ser usurpat il·legal i il·legítimament l’any 1936 i conferit a un opressor. És evident que reposar la plaça de Joanot Colom és un acte simple de justícia reparadora que no requereix arguments, perquè és el reconeixement de la Democràcia i, tàcitament, el rebuig a la imposició i la condemna a la Dictadura franquista que va eliminar el seu nom dels carrers i dels llibres.

En segon lloc, en aplicació rigorosa, en plenitud i sense restriccions, de la Llei de la Memòria Històrica que reclama eliminar els noms que recordin matances i fereixen la dignitat de les víctimes i la sensibilitat de les persones, atesa la circumstància insòlita, incomprensible i intolerable, que a Portocolom un dels carrers més emblemàtics, encara porta el nom del Crucero Baleares, el vaixell que el mes de febrer de 1937 va protagonitzar una de les pitjors massacres de la guerra incivil, coneguda com “la desbandada”, cal esmenar la malifeta.

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

“La desbandada” va ser un crim de guerra planificat que va deixar un riu de sang entre la població civil, majoritàriament gent vella, dones i infants que fugien del bombardeig dels avions nazis alemanys i feixistes italians sobre Màlaga, per la carretera de la costa que va a Almeria, on esperaven a punt els canons del Canarias i del Baleares, els quals provocaren entre cinc mil i quinze mil víctimes innocents. Passa d’hora de reclamar la retirada de l’abominable nom de tal màquina assassina i que, en el seu lloc, s’estampi amb tots els honors el del felanitxer que s’aixecà contra l’abús, defensà la justícia, lluità per la llibertat i governà Mallorca: Ronda de Joanot Colom, Instador del Bé Comú.

Si la primera proposta, la de reparar el nom furtat de la plaça de la Vila, és de pur sentit comú, la segona és un acte que qualsevol demòcrata acceptarà ulls clucs. El crit principal de la Germania de Mallorca era pag qui deu! i Felanitx està en deute. Com a gent condreta, no hem de consentir que passi un dia més sense corregir la vergonya. Si la gent que governa les institucions negligeix i, en comptes de retre testimoni de reconeixement i gratitud als bons fills de Felanitx, manté els caps de cantons amb noms de genocides, criminals de guerra o màquines de matar, caldrà plantar cara fins que els responsables reparin la ignomínia i deixin d’una vegada d’amagar-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. No és de rebut que Felanitx amagui el nom de Joanot Colom, perquè això és degollar i esquarterar de nou a un dels seus fills més il·lustres i valents que ha donat el poble al món, com a símbol del valor de la Justícia i de la Llibertat.

PAG QUI DEU! MORI EL MAL GOVERN! VISCA LA TERRA!

(1) L’aportació de Quadrado és important, perquè va publicar dades profitoses extretes dels l’arxius. Això no obstant, defuig la tasca d’historiador per bastir una crònica, carregada de judicis de valor i qualificatius, que delata una submissió absoluta al discurs oficial.

(2) Així, varen quedar tres places en el mateix entorn: la de la Porta Pintada (*), a l’actual indret del mateix nom, la d’Eusebi Estada (*) que definia l’espai entre les estacions de tren (que obriria el carrer del mateix nom) i  la de Joanot Colom (*), d’ençà de la Guerra dels Tres Anys Plaça d’Espanya, on hi ha l’estàtua del rei en Jaume. L’Ajuntament de Palma, tot i retornar el nom del carrer Colom a l’agermanat (*), no va tenir prou coratge per retirar el de la plaça d’Espanya, imposat pels feixistes.

Plaça de Joanot Colom a Palma
Plaça de Joanot Colom a Palma
Plaça d'Eusebi Estada (a les estacions)
Plaça d’Eusebi Estada (a les estacions)
La Porta Pintada
La Porta Pintada

 

(3) Amb el nom de mascarats es coneixien els contraris a la Germania.

(4) Gabriel Tauler, batle de Felanitx i membre de l’executiva de Joseramón Bauzá, lluny de mirar d’atendre els greus problemes socials que pateix el poble, és el principal protagonista d’una campanya de persecució ideològica, tudant doblers públics, en una caça de bruixes mai vista des de 1936, contra els joves que defensen la festa, la llengua, la cultura i la llibertat. No va assumir les seves responsabilitats, arran d’un greu incident, quan la policia local va ruixar amb gas la població civil que feia bulla com cada any. En comptes d’obrir l’oportú expedient contra els qui varen exercir la violència, va instar la mateixa policia local autora de la irracional actuació a elaborar un informe i, posteriorment, atiar denúncies contra 12 persones i reclamant multes injustes, abusives i arbitràries. Des del primer moment, va mentir en tot el que ha fet referència a aquesta qüestió. Afirmà que els responsables de l’incident eren gent de fora poble i que el seu equip de govern s’inhibiria i no s’implicaria en la qüestió. Mentides com la Seu! El resultat del seu guerracivilisme ha obert una esquerda social de primer ordre a la comunitat felanitxera i, com mai s’havia vist, un atac frontal del seu equip al més important patrimoni cultural del poble: la llengua de Joanot Colom i de Nadal Batle. Per a saber-ne més: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204700
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

 

RECOMANACIONS FINALS:
* L’Ajuntament de Felanitx hauria d’obrir una ponència per revisar la nomenclatura dels carrers del poble i de Portocolom. Hi ha prou historiadors i investigadors solvents a la Vila per dur a terme aquestra feina i elaborar una proposta rigorosa i documentada. Per raons de dignitat i sensatesa, tenim noms pendents d’honorar i altres que reclamen ser retirats.

* Podeu accedir a les excel·lents pàgines de Llorenç Buades i de Josep Vilchez. A la del primer, http://www.ixent.org/germania.html, hi trobareu informació sobre la Germania de Mallorca. A la del segon, http://www.fideus.com/, hi trobareu informació sobre la República i la Guerra dels Tres Anys.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 21 d'agost de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

L’HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES

Deixa un comentari

 

L'HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES

El Tesorillo. Mallorquins rere les passes de Joan March és un llibre apassionant d’Honorat Bauçà i Margalida Juan que desenteranyina les peripècies d’unes famílies mallorquines que feren feina per Joan March a un latifundi andalús.

Dia 18 d’agost a Ses Salines, amb els autors i Biel Majoral, vaig fer de padrí jove il·lustrant la intervenció amb una presentació en power-point. Aquí teniu, mínimanent retocat i ampliat, el text que vaig llegir.

* * *


 

Qualsevol activitat literària ha d’aportar a la gent qualque cosa que no sap o, almenys, no ha d’avorrir. Amb aquest axioma, podria concloure que la recerca d’Honorat Bauçà i Margalida Juan ens lliura una informació desconeguda que té la virtut d’enganxar-nos a una lectura farcida d’intriga i passió. Aquest fet d’ampliar-nos el coneixement i de fer-ho amb un llenguatge viu és poc freqüent en aquestes saons, on la gent es repeteix o diu les coses sense traça. N’Honorat i na Margalida ens brinden un llibre veraç, ben escrit, molt interessant i absolutament recomanable.

Arran d’una trobada de documents, els autors iniciaren una recerca que els ha permès destapar un episodi, callat pels protagonistes i llurs descendents, que analitza uns anys de la vida d’un latifundi. El Tesorillo escampava 24.000 quarterades per Màlaga i Cadis, amb 12 km de costa i més de 300 cortijos. L’any 1928, Joan March comprà la finca i la societat que l’explotava al Marquès de Larios, amb l’aparent intenció de parcel·lar-la, i n’encarregà l’explotació agrària a persones de la seva confiança que havien dirigit sa Vall. És bo d’imaginar el rebombori dels jornaleros en veure comparèixer uns majorals mallorquins, als qui difícilment entenien i als qui haurien d’obeir, i veure com arribaven amb màquines agrícoles que posarien en risc la seva feina. Bastit sobre els retrats dels protagonistes, bàsicament saliners i campaners, la narració explica el poder dels homes d’en Verga i les peripècies que varen patir. Es posa èmfasi en la proximitat de la finca amb Gibraltar, la qual cosa a més d’afavorir el contraban, va servir a Joan March com a via d’evasió, després de, com ell sabia fer, corrompre i subornar els directius del penal d’Alcalà d’Henares i, tot seguit, fer-los xantatge per fugir.

Els autors han estructurat el llibre conferint un tracte personalitzat a cada protagonista. Aquesta tècnica els permet contrastar versions i resoldre l’embull de llinatges duplicats. Esvaeixen enigmes, però avisen que hi ha més coses que, de moment, han estotjat. No fan sang amb els descobriments i circumscriuen la recerca a fets provats. El llibre és dens, però es llegeix en dues fues, amb l’impuls d’unes il·lustracions que canten santa clara. El resultat és un complet compendi de l’univers de Joan March: contraban, amors furtius, explotació, negocis bruts, guerra, especulació, assassinats, secrets… Com a les novel·les d’aventures, hi trobareu passió, amor, odi, venjança, traïció, intriga i, encara que els autors defugen l’especulació, si patiu la funesta mania de pensar o la malaltia crònica de destapar amagatalls, rebreu una calabruixada d’evocacions.

Trobareu estremidors alguns passatges d’aquesta història, millor dit, d’aquestes històries. Per exemple, arran de la mort de Miquel Perelló, detingut i afusellat per les milícies republicanes per no haver partit com els altres en no voler abandonar la maquinària agrícola, Raimundo Burguera, secretari de confiança de March, escriu una carta als familiars per informar de la tragèdia i els recorda el deute que Perelló tenia contret i que superava els deu mil duros. D’això se’n diu aprofitar el sobre i el segell, però delata la manca d’escrúpols d’en Verga.

Un altre relat que inquieta i fa pensar és la mort de l’amo Antoni de sa Vall i el seu cunyat, Miquel Felia. A qui beneficiaven les morts? Com així es va tapar el crim? Com així no perseguiren els assassins? Amb l’ascendent que tenia March sobre Franco, com així ni es va investigar? Podria ser que els dos encarregats fessin negocis particulars? Potser l’estraperlo que va dur a la presó Antoni Burguera es feia d’amagat d’en Verga? Feia ostentació de riquesa en aquells anys de misèria? O va fer allò que no agradava al senyor: cridar l’atenció amb el parament de la casa i un combregament sumptuós? Potser la parcel·lació tan anunciada a Madrid sis dies abans, a les noces de Bartomeu March, anava endarrerida, tot i les instruccions rebudes? De fet, fins un any i mig després d’aquelles morts de maig de 1943, no comença a aparèixer publicitat en premsa de la parcel·lació del Tesorillo. El primer anunci és de dia 10 d’octubre de 1944: Parcelamiento de San Pablo, la mejor finca del grupo Tesorillo; dia 24 d’octubre s’anuncia el de La Herradura, el mejor cortijo del patrimonio; dia 28 de novembre el de La Dehesa de Guadalquitón, la mejor de las que posee la Sociedad. La cosa no devia anar com volien, perquè el 31 d’octubre publicaven un anunci gegant per advertir que “Habiendo circulado rumores de que se han parcelado todas las tierras y casas, la Sociedad Industrial y Agrícola de Guadiaro hace público por el presente que los únicos cultivos completamente vendidos son los olivares de riego y secano.” Les coses no anaven com s’havien pensat i, fos per la malfiança de la gent de la contrada o per la misèria del moment, la publicitada promoció s’allargaria més de sis anys. També sobta l’actuació de March, després dels assassinats, fent aixecar un monòlit dedicat als morts, a la sortida del poble de San Martín, i patrocinant la tornada dels cadàvers a Campos, com havia fet amb Rafel Garau a Santa Margalida.

L'HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES        L'HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES

Sorprèn igualment l’interès personal d’en Verga a distribuir les comissions als hereus dels morts i, fins i tot, a destinar una quantitat important a l’amant clandestina d’Antoni Burguera que haurien de pagar per força els familiars que no l’acceptaven. Tot plegat, fa part de la vida secreta de Joan March, però el seu currículum i la litúrgia que envolta els fets conviden a no descartar la seva implicació en el doble assassinat.

El llibre té el rigor que exigeix una investigació. Només hi he trobat un punt obscur derivat del criteri dels autors a orientar la recerca cap a les persones. Potser aquesta orientació els fa passar de puntetes sobre una qüestió, al meu entendre transcendental, que no hauria ocupat gaire pàgines més de la publicació: la Reforma Agrària, aprovada l’any 1932 i aplicada anys després, alteraria el curs de la història i, específicament, la vida dels protagonistes. Dia 19 d’abril de 1936, just dos mesos després de la victòria del Front Popular, el diari ABC publica: “El director del Instituto de Reforma Agraria ha recibido hoy el siguiente telegrama del jefe del servicio en la provincia de Cádiz: Ayer, cumpliendo acuerdo Junta provincial, ocupóse finca «El Tesorillo», propiedad de Juan March, donde podrán asentarse aproximadamente mil familias.” Dos dies després, el 21 d’abril, La Vanguardia confirma l’ocupació que, com és sabut, va afectar altres latifundis de l’estat: “Comunican de La Línea que han sido incautados para la Reforma Agraria los terrenos del lugar conocido por «El Tesorillo», propiedad de don Juan March, y se ha procedido al reparto de tierras.” Ja podeu imaginar la pujada de sang d’en Verga! Una raó més per animar i patrocinar la insurrecció feixista contra la República, un cop d’estat fet a grapades que provocaria la mort de més de mig milió de persones. No havien passat tres mesos d’ençà de l’ocupació de la finca quan, el juliol de 1936, s’aixecà l’exèrcit i només en passaren dos mes fins que, l’octubre del mateix any, les tropes revoltades, a instància de Raimundo Burguera, recobraren el domini de la finca per reincorporar-hi els mallorquins, que s’havien amagat a la mateixa finca o s’havien refugiat a Gibraltar.

Com deveu endevinar, el llibre apassiona, commou i manté un ritme frenètic. Provoca l’interès dels lectors i obliga a fer preguntes. La primera que m’he fet és: què en sé jo, d’en Verga? A més de les sentències populars (cada dia neix un beneit, l’important és saber-lo trobar), de les seves tècniques per fer negocis (no m’interessa el projecte, només qui el dirigirà. Si teniu l’home que el dugui, m’interessa el projecte.) i de les seves malifetes, escoltades a l’àmbit discret i familiar, l’any 1976 vaig comprar i llegir el llibre de Manuel Domínguez Benavides, El último pirata del mediterráneo, on hi ha informació incorrecta, esbiaixada i encriptada, però que situa l’atmosfera i l’univers de Joan March, transvestit de Juan Albert, a qui presenta com “el ladrón del dinero y de la conciencia de su país”. Un altre referent important per a mi sobre en Verga el vaig descobrir gràcies al treball que vaig fer sobre el llibre L’illa de la cara girada d’Albert Vigoleis Thelen, un escriptor alemany que l’any 1954 publicà les memòries novel·lades sobre la seva estada a Mallorca entre 1931 i 1936. Vigoleis no juga amb eufemismes i qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols, descriu els negocis bruts durant la guerra, el tràfic de drogues, el suport a Franco a canvi d’una permanent immunitat i destapa un assassinat concret: el del gerent del club Venta Eritaña de Palma. Tot això ara ja ho sap tothom, sobretot d’ençà de la cabdal contribució de Pere Ferrer Guasp, autor d’excel·lents aportacions sobre l’sponsor de Franco i prologuista del llibre que avui presentam. Aleshores, la pregunta s’ha de concretar més: què en sé jo, d’en Verga, que no s’hagi divulgat? Dues coses. Sé on s’amagà a Felanitx: a la Travessa d’en Riera, a Can Bono, on encara hi ha el zulo. I sé també de la cisterna condemnada del magatzem de Can Balutxo al carrer de la Mar. La segona cosa és més sucosa. L’any 1979, un llibreter de vell m’explicà la tècnica que seguia per comprar biblioteques familiars per, després, vendre els llibres a la menuda: parar esment a les esqueles. En veure noms de casa bona, principalment botifarres i millor si tenien molts de fills, es plantava a la casa mortuòria carregat de targetes que repartia als familiars als quals, en un sentit condol, deixava caure que, anys enrere, havia tractat sobre la gestió de la biblioteca amb la persona morta. El llibreter definia la tècnica al detall: “El mort ha de ser calent quan fas la visita, però has d’esperar que sigui fred per fer el negoci i, sobretot, esperar que siguin els hereus que et vénguin a cercar. La visita només és l’esca.” El llibreter sabia que, passats uns dies, els hereus tindrien problemes per xapar la biblioteca i algú en suggeriria la venda. L’èxit estava garantit i l’avalava una teringa d’operacions comercials fetes a Mallorca prou conegudes. Doncs bé, el llibreter m’explicà que va aprendre la tècnica arran d’una conversa amb Joan March, amb qui havia mantingut petits tractes. En Verga li va ensenyar a comprar a l’engròs i vendre a la menuda (deia que un peix gros no té tantes espines com una dotzena de petits), però sobretot li va fer veure que les esqueles eren una immillorable oportunitat de negoci.

Així com els pagesos miren les estelles i els somiadors les estrelles, Joan March era l’home que mirava les esqueles! En posaré un exemple, relacionat amb El Tesorillo. L’1 d’abril de 1926 Joan March crea la Banca March, una catapulta més d’enriquiment. A la setmana de seure al nou despatx, va veure l’ostentosa esquela de la Marquesa de Larios, amb informació de les dotzenes de misses que es dedicarien a la morta a moltes esglésies de Madrid i Màlaga i a totes les de l’entorn de la finca El Tesorillo. La direcció de la Banca March, a més d’accentuar el caciquisme, brindava al fundador el millor i més barat actiu: informació! Així va saber que el Marquès, just en morir la dona, disposà traslladar la residència de la finca andalusa a la seva segona possessió: La Dehesa de los Llanos a Albacete. Segur que March també va saber que l’economia del marquèsestava en una situació precària, perquè feia pocs mesos havia comprat les bodegues de Pedro Giménez, descapitalitzades i necessitades d’inversió. L’esquela, efectivament, era una oportunitat clara de negoci.

Quina carta de condol degué enviar Joan March? El fet és que, en dos anys, es va fer la compravenda. Larios va atendre el caprici de rellançar les bodegues per exportar els brandys 1866 i Príncipe i crear, l’any 1933, la ginebra que porta el seu nom. El negoci de March va ser més eficient i lucratiu, perquè no suposava cap risc nou. Feia anys que, a Mallorca, ja actuava com una llebre, d’esquela en esquela, per comprar als botifarres foradades finques per parcel·lar o, com presumia amb molt de cinisme, per socialitzar la propietat, amb préstecs als compradors a llarg termini que fidelitzaven per sempre la relació entre els petits propietaris i el seu banc.

Una segona evocació que m’ha suggerit el llibre d’Honorat i Margalida pertany a l’àmbit familiar. Al llarg dels anys 20 i fins a la guerra incivil, una empresa mallorquina era líder en la fabricació de maquinària agrícola. És una fita desconeguda a reivindicar, perquè desmenteix la tesi, escampada amb insistència pels acadèmics des de les trones universitàries i llurs cretines publicacions, que a les Balears no hi havia indústria. Allò que no hi havia, i ara a poc a poc corregim, eren cronistes i historiadors solvents per descriure la realitat. A Felanitx, el meu padrí patern, contrabandista, conegut com en Verga petit, l’any 1921 va patentar i fabricar diverses màquines, entre les quals destacaven les premses de raïm, les cossetxadores i la revolucionària batedora La Mallorquina que va tenir una gran acollida (de fet, a la Ribera Baixa les batedores són conegudes com mallorquines).

L'HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES

N’exportaren arreu: Albacete, Barcelona, Burgos, Conca, Guadalajara, Madrid, Múrcia, Saragossa, Sevilla, Sòria, Terol, València i, fins i tot, a França i a Itàlia, on, aprofitant la inexistència de protecció de les patents i l’inici de la guerra espanyola, l’any 1938 copiaren la màquina i l’abaratiren, amb la consegüent liquidació de l’empresa felanitxera, que no va superar les dues dècades d’existència. D’aquella aventura industrial, el que interessa palesar avui és que varen ser aquestes les màquines diabòliques que veren arribar els treballadors de les finques que integraven El Tesorillo. Les persones que anaven a instal·lar i, quan calia, a arreglar les màquines eren Andreu Mestre, germà del meu avi, i Mestre Jaume (Jaume Vaquer, Rosselló).

L'HOME QUE MIRAVA LES ESQUELES

I encara una tercera gran evocació que sura damunt les planes del llibre és la reflexió sobre la nostra identitat cultural. Els mallorquins, fills i part de la cultura catalana, fenera, austera, estalviadora, restringim la manifestació de les emocions a l’àmbit discret de la privacitat personal i familiar. No som gent d’escandalosa rialla i preferim plorar tots sols. Defugim l’exhibicionisme i protegim l’anonimat. Sovint s’ha volgut establir la semblança entre els contrabandistes i l’estructura de la màfia siciliana, quan aquesta és ostentosa i cridanera. La diferència és abismal tot i que hi ha qualque punt de coincidència com el pacte de silenci. L’omertà, paraula que significa humilitat o discreció, sí que fa part de la nostra cultura. De fet, fins fa no res, no hi havia entre la nostra gent bocamolls disposats a actuar com a únic element d’imputacions judicials, ni tan sols per exonerar i eximir els propis delictes. Això pertany a una altra societat cultural empeltada de nova planta, capaç de trair, matar i regalar Viriato a Roma. L’escola franquista ens definia com allò que no som i ens feia combregar amb rodes de molí. És per això que apareixen pregoners de lloguer per divulgar que els mallorquins som covards. És la mateixa gent que aplaudeix la delació i, com solen fer els qui cerquen exculpar la mala consciència, no els importa si no hi ha proves ni si les acusacions són certes o falses. No hem de confondre silenci i covardia; no són sinònims. En canvi, excepte els qui acusen sota tortura, tots els delators són covards. Hem vist, ara i aquí, com la justícia espanyola recompensa els cuetes si esdevenen l’únic argument de l’acusació. La delació no és cosa nostra. Vaig aprendre de la meva nissaga, com la majoria de gent condreta d’aquesta terra, que és preferible rebre un càstig injust per una acció aliena que revelar-ne l’autoria.

El llibre de na Margalida Juan i n’Honorat Bauçà mostra com el silenci ha mantingut la història anestesiada, però també com a garantia de protecció familiar. Un pacte, tàcit i sense papers, que fa part d’una conducta assumida per la gent al marge de la llei, siguin agermanats o contrabandistes, col·lectius estimats pels seus contemporanis per defensar la llibertat o la supervivència del seu poble. En el cas dels segons, a costa d’un estat depredador i en benefici econòmic de la població illenca i, en més d’un cas, com el tràfic de l’estreptomicina i la penicil·lina, amb repercussions positives per a la salut de la ciutadania. El contraban va ser durant un segle a Mallorca, principalment als pobles de llevant i de migjorn, un modus vivendi. Els qui el practicaven sabien que si eren detinguts no havien de passar pena per la família; no patiria fam ni calamitats. La discreció de no profanar l’anonimat dels superiors esdevenia un quid pro quo, la moneda de canvi, amb un compromís que segellava una mútua i simbiòtica lleialtat. Els qui s’han adherit al discurs dominant i n’han fet una lectura políticament correcta no han sabut discernir entre les causes derivades de l’abús i els efectes beneficiosos del silenci.

Aquesta recerca és una nova contribució al coneixement de Joan March, venerat i temut, ocult i llegendari, i, més que això, al reconeixement dels seus subordinats i, molt sovint, víctimes. Na Margalida i n’Honorat ens ajuden a esbaldregar mentides, esvair la por, denunciar l’esclavatge, desfer el concepte equívoc d’un hipotètic respecte que, en realitat, és subjugació. Hem viscut una descripció falsa de com som els mallorquins. Ens han dit i repetit que això és l’illa de la calma, que som covards, que no sabem defensar els nostres drets. Això no és una definició, és una consigna per fer-nos por. El desembre de 1911, Miquel dels Sants Oliver publicava La evolución de un pueblo. L’article desfeia el discurs imposat. “Los pobladores de la isla no perdieron la aspereza de sus ascendientes. Por sus venas circulaba sangre de los barones de la conquista y sus almogávares. El carácter se puso de manifiesto en las conmociones civiles de los siglos XIV, XV y XVI contra la burguesía de la ciudad y contra los nobles y plutócratas en la terrible explosión de los agermanados. Estos dos siglos y medio de revolución social, a trechos latente y subterránea, a trechos manifiesta y violentísima, comunican a la historia mallorquina cierto carácter de increible tragedia en minúsculo escenario.”

Mig segle després, l’agost de 1966, aquell pensament d’Oliver desfent la mentida sobre la covardia dels mallorquins, troba un altre juglar. A La Vanguardia, Baltasar Porcel publica a tota pàgina El carácter mallorquínque ridiculitza l’illa de la calma, a partir dels nostres mites. A l’article no hi sobra res, però només en transcric un fragment: Fue el coraje, lo que resistió. Se dirá, en apoyo de la teoría calmista, que el único santo que ha producido la isla, era una ingenua libélula de prístina fragancia popular, la monja sor Tomasseta. Bueno. Pero igualmente era mallorquín don Valeriano Weyler, cuyo mando en Cuba fue de dureza frenética. O el peleón canónigo don Antoni Maria Alcover, cuya prosa polémica es de un incendiarismo contundente. Y nuestros dos grandes escritores clásicos, LIull y Turmeda, son dos rebeldes: genial y de derechas el uno, socarrón e izquierdista el otro. Lo mismo podría opinarse de nuestro mayor poeta moderno, Joan Alcover, pasional, y del prosista contemporáneo más racial, mossén Salvador Galmés, que da sus mejores páginas al retratar la payesia. Y es en esta ruralia donde se ve completamente el carácter luchador, la recia fibra del mallorquín. Las revueltas sociales han sido vastísimas. En 1391 ocurrieron dos sucesos que marcaron el primer gran estallido. Primero, el asalto y saqueo del call judio de Palma, que fue la víctima propiciatoria de la furia popular, desviándola así de la clase alta, verdaderamente responsable. El 1450 vio un enorme levantamiento foráneo, a las órdenes de Simó Tort Ballester y Pere Mascaró, al que se sumaba la baja menestralía. Por tres veces sitiaron la ciudad. Fue sangrientamente sofocado. En 1521 se alzaba otra vez la gente, harta de hambre, de pobreza, de opresión. La exasperación se agermanó a las órdenes de Joan Crespí y del legendario Joanot Colom. Se hicieron dueños de la isla. Y podríamos alargarnos con las peleas de Canamuns y Canavalls, Armadans y Espanyols, etcétera.

Todo lo cual no ha obstado para que los partidarios del coto fluix mallorquín se recrearan explicando lo contrario, como lo escrito en una ideografía balear reciente: «Las luchas sociales que, en pos de una reforma agraria, en todo el mundo han enfrentado al hombre del campo, en Baleares son desconocidas, pues, desde la Conquista, nobles y amos, propietarios y arrendatarios, colonos y jornaleros, han vivido una patriarcal colaboración».

Pese a este y otros propagandistas de la calma, el mallorquín es, a mi modesto entender, un trabajador obstinado, un luchador violento, un ser de interior apasionado y exterior muy compuesto y sonriente. Su apariencia pacífica le viene, como a toda diminuta comunidad en tiempos de paz y rutina, de la estrecha relación humana y diaria, que procura limar lo detonante y realizarse, en lo posible, por medio de la vaselina de la cortesía. Es, al fin y al cabo, una consecuencia de la civilización. Y los mallorquines somos civilizados: somos catalanes trasplantados en el siglo XIII, catalanes de la Cataluña Vieja, de la Europa carolingia, por tanto. Mejor patente de civilización, es difícil hallarla. No somos un islote al margen de la historia y del nervio del hombre, un roque sesteante, aislado. Lo de la calma queda como tópico de salón. En el transcurso de la existencia y sus circunstancias, hemos laborado y luchado como aquel pino de Costa y Llobera que quizá sea ciertamente un símbolo: “i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer”.

Aquests pensaments d’Oliver i de Porcel, sobre qui som i d’on venim, amara el llibre de na Margalida i en Norat. En la seva modèstia han posat un sotstítol per enaltir el record dels protagonistes que no s’ajusta al que va passar. No eren “mallorquins rere les passes de Joan March”, perquè cap d’ells no el podia seguir. Simplement anaren on en Verga els envià a fer feina, fos darrera, fos davant, fos al costat; fos a Mallorca, fos a Andalusia. A quí sí que és d’aplicació, en justícia i rigor, el sotstítol és als dos autors. Tant una com l’altre, una mallorquina i un mallorquí, sí que han anat rere les passes de March per explicar-nos aquestes interessants biografies. Han captat el comportament dels protagonistes per contar-nos les històries d’unes persones, feneres i valentes, que no només varen saber lluitar per defensar la seva gent, sinó que també varen saber callar per protegir-la. Per això, ara, el llibre és un exorcisme de justícia reparadora; una finestra que s’obri de pinte en ample a la veritat. Raimon diu que “ens amaguen la història, diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. També diu que “venim d’un silenci”. Jo afegiria que no només hi venim, sinó que hi vivim i que, quan algú apel·la a enaltir els referents que ens han estat negats i amagats, patim la tendència malsana dels qui s’apresten a tancar finestres. Com diu Sant Pau, amb una frase que la CIA s’ha fet seva: “tan sols la veritat ens pot fer lliures”. Ni que fos només per això, a l’espera d’una futura i desitjable ampliació de la recerca, n’Honorat i na Margalida mereixen felicitació i gratitud.

(*) Vg. il·lustracions adjuntes

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 19 d'agost de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

CAPARRUDA HISTÒRIA! (fa dos anys o en fa 80?)

Deixa un comentari
CAPARRUDA HISTÒRIA! (fa dos anys o en fa 80?)
Avui fa dos anys de la gran manifestació de Barcelona en defensa de l’Estatut. Va ser una concentració memorable en protesta per les sentències espanyoles sobre una llei que havia estat votada pel poble de Catalunya. Com és possible que la sobirania popular se supediti al poder i no a la inversa? Es va dir que aquell dia marcava un abans i un després en el camí cap a la llibertat. Avui ja no s’ho creu ningú!
El 1932 (en fa 80) ja ho havíem viscut. Tanmateix la història és cíclica i caparruda. Qualsevol situació té, en el passat, el seu referent. El problema sol ser perdre el fil de la història, perquè ens sembren de sal la memòria. Aquesta amnèsia induïda provoca repetir els errors i fer-nos voltar com l’ase a la sínia.***

 

Immediatament després del 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República Catalana que, hores més tard, desencadenà la Segona República espanyola, els diputats catalans varen enllestir, a Núria, un projecte d’Estatut d’Autonomia que es va sotmetre a referèndum dia 2 d’agost de 1931, amb un 99% de vots a favor sobre una participació del 75% del cens. Tot i que el vot femení no era legal, s’instal·laren urnes simbòliques i 400.000 dones varen votar. L’Estatut aprovat definia Catalunya com “un estat dins la república espanyola” i reclamava tot el control de l’Educació, la Sanitat i la Justícia.

Burlant la sobirania popular, Espanya mostrà les dents. Es multiplicaren els anuncis de retalls de la dreta i l’esquerra, tan espanyolistes com intercanviables. La premsa informava dels treballs d’una comissió dedicada a cepillar articles i a buidar de contingut el text aprovat pel poble. Per oposar-se a l’abús d’Espanya contra la voluntat dels catalans, es va convocar una manifestació que se celebrà dia 24 d’abril de 1932. La xifra d’assistents no es va concretar, però sí l’eslògan: Per l’Estatut íntegre! L’endemà, sota la fotografia de l’acte, el titular de premsa era: “La gent dóna suport a l’Estatut de Núria tal com el van votar a les eleccions de dia 2 d’agost”. L’entusiasme popular va fer creure tothom que, a partir d’aquell dia, les coses ja no serien iguals; hi hauria un abans i un després del 24 d’abril de 1932, perquè Espanya escoltaria el clam de Catalunya! Santa Innocència!

El mes següent, concretament dia 27 de maig de 1932, en una sessió a les Corts espanyoles, Azaña, president del Consell de Ministres, aclaria: “Las regiones son España. El organismo de gobierno de la región – en el caso de Cataluña la Generalidad – es una parte de España, parte integrante de la organización del Estado. Mientras esto no se comprenda, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la Autonomía”. Miguel Maura, fill d’Antonio, complementava: “La posición del Parlamento ante el dictamen del Estatuto es muy sencilla; lo que esté dentro de la Constitución, pasa; lo que no esté dentro, no pasa.” La cosa era clara: Espanya decidiria i la voluntat del poble català no valia una espardenya! En els debats hi va haver tres posicions: els qui defensaven el dret dels pobles a decidir, els de l’Espanya “plural” i els de l’Espanya uniforme. Tot talment com ara, excepte una figura que avui es fa enyorar: Gabriel Alomar, el setembre de 1932 va intervenir per defensar que les Balears poguessin anar unides a Catalunya amb el mateix estatut. Finalment, dia 12 de setembre de 1932, el Congrés dels Diputats va aprovar, ben “cepillado”, l’Estatut de Núria. Maura s’adreçà als monàrquics i als joseantonianos que auguraven que Espanya es rompria: “El depósito que nos entregasteis de una España unida lo hemos conservado y no lo hemos roto”.

Catalunya, per voluntat d’Espanya, no seria ni un estat ni una nació, sinó una regió espanyola. El retall a les competències va ser dràstic. La manifestació del mes d’abril no havia servit per altra cosa més que desmobilitzar la gent. El president de la Generalitat, Francesc Macià, declarà que era el dia més trist de la seva vida i, un any després, el Nadal de 1933, moriria amb consciència d’esclau i totalment decebut.

Cal tenir clar que l’estatut d’autonomia és una llei espanyola més que deriva d’un pacte desigual i extravagant, perquè només decideix Espanya. L’estatut és la corda que lliga una nació subjugada a l’estat colonitzador. Reclamar més competències només és demanar més corda i això legitima el lligam i la dependència. Dia 10 de juliol de 2010 es va viure un nou 24 d’abril de 1932. La ciutadania va donar una lliçó exemplar en defensa del dret a decidir. Just tres dies després, els partits polítics catalans, en rebutjar una iniciativa legislativa popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació, se desmarcaren de la societat civil. Si depèn de la classe política, Catalunya continuarà com una ovella fermada a la qual, cada 30 anys, li canvien un poc l’espai on pastar, per continuar agafant-li la llana, la llet, l’esforç i, si cal, la carn!

Cal deixar de confiar en uns polítics que, al capdavall, fan part d’unes institucions totalment espanyoles (com molt bé va dir Azaña). No és a Espanya (ni a França) a qui s’ha de pindolar agenollats el dret a decidir, sinó reclamar-ho ben cara alta als pobles lliures del món! Cal que la societat civil, com a les manifestacions esmenades, lideri un moviment popular que sintonitzi amb la ciutadania i no amb els llunyans criteris partidistes o, pitjor, amb els interessos personals dels professionals de la política. Cal vertebrar un projecte social. La llibertat d’un poble sempre l’ha assolit la societat civil, mai els partits polítics. Que ningú passi gens d’ànsia: quan el poble es posi a caminar cap al seu objectiu, els polítics pegaran colzades per agafar les torxes de la marxa. Si no, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i tuti quanti moriran tan decebuts o més que Francesc Macià.

No hem de permetre que ens estafin com sempre els de sempre. Ni que ens furtin la il·lusió. Ni, sobretot, el dret de ser qui som; és a dir, de conèixer el nostre passat per tal d’exercir en plenitud el dret a decidir el nostre futur, en pau i llibertat. Cal tallar la corda si volem sortir d’aquest cercle tancat. La resta, pacte fiscal i altres herbes, són vuits i nous!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 10 de juliol de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda