Fa escasses setmanes, i en un debat sobre el dèficit crònic sobre el finançament de Catalunya al Palau Robert, el president Jordi Pujol, un assistent més entre el públic, va demanar la paraula per rebatre algunes de les afirmacions que allà es deien. Com una figura emergida de les ombres, i no sense raó, venia a reivindicar el
Per a la memòria oficial, Salvador Seguí constitueix una excepció entre els noms propis de l’anarquisme. En un país –i una historiografia, la catalana, encara amarada de noucentisme– que s’ha esforçat per esborrar del mapa el moviment popular més important de la seva història i el moviment anarquista més important del món, Seguí resulta un
Piotr Kropotkin (1842-1921) és, sens dubte, una de les figures intel·lectuals de la cultura i la ciència europea del segle XIX. Geògraf, zoòleg, explorador, el sentit sobre la injustícia social el va convertir en un dels pensadors més crítics amb l’Estat i amb les formes de govern despòtics així com el capitalisme. Potser per això,
Ministerio de Instrucción Pública, Cartilla escolar antifascista, Ed. Facsímil Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2021, 94 pp. Libros del Zorro Rojo ha sorgit com a editorial arriscada, tant pel que fa al catàleg, com en termes estètics. Coherentment amb aquest esperit provocador ens presenta la reedició de la Cartilla Popular Antifascista, que com s’indica, es
Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà, La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Rosa dels Vents, Barcelona, 2021, 283 pp. Sobre la convulsa Catalunya del segle XIX tinc la impressió que la història és encara a mig escriure. O potser s’ha escrit molt i s’ha conegut poc. Els historiadors no estem exempts de
Piotr Kropotkin, El suport mutu. Un factor d’evolució. Traducció Alba Padrós. Virus, Barcelona, 2021, 381 pp. Per qualsevol que espigolés per les biblioteques llibertàries anteriors al 36, o entre els títols que editaven una vegada i altra revistes anarquistes, no hi podia faltar Kropotkin (1842-1921), de qui fa poc vam celebrar el centenari de la
Jordi Casassas i Ymbert, Giovanni C. Cattini, La identitat catalana renaixent, vol 2. De la inestabilitat del Sexenni a l’ordre de la Restauració (1868-1901), Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, Barcelona, 2020, 343 pp. Quan estudiava magisteri, a mitjans dels anys vuitanta, vaig gaudir del privilegi de tenir com a professor en
Estudios, la revista anarquista, editada a València durant la dècada de 1920, va cisellar un dels millors lemes del moviment llibertari: “a la revolució per la cultura!”. L’enunciat resumeix a la perfecció el projecte de transformació radical d’una societat injusta vers un horitzó d’esperança. Com en tot corrent ideològic fill de la il·lustració, la fe
Ara fa uns dies vaig acabar de llegir el llibre Dora Bruder, de Patrick Modiano. Es tractava d’un encàrrec per publicar una d’aquelles ressenyes minúscules de 1.000 caràcters destinades i comprimides per a la secció de cultura d’una revista en paper, i que obliguen a condensar totes les idees i sensacions presents d’un llibre extraordinari.
Ferran Soldevila, Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1922, 108 pp. Si coneixem i reconeixem Ferran Soldevila (1894-1971) com a un dels més importants historiadors del nostre país és, en bona mesura, gràcies a l’esforç i dedicació d’Enric Pujol, que li va dedicar una tesi doctoral i que ha estat
Nota: article acadèmic que publico al monogràfic de la revista Mirmanda sobre “La permanència del fals: dels mites als fakes” Resum: En cap cas podem considerar els fakes com a una creació contemporània. Al contrari, els fets falsificats, especialment en el camp de la història, representen una deformació de la realitat al servei de projectes polítics i
El meu bon amic Jordi Martí i Font em demana que contesti a un qüestionari elaborat per un col·lega mexicà sobre el paper del moviment llibertari durant el Primer d’Octubre, per elaborar una anàlisi d’àmplia perspectiva sobre aquesta qüestió. Comparteixo les meves respostes en el post d’avui. ¿Cuáles evaluaría usted como las principales contribuciones
A finals de 2007, i per encàrrec de la revista El Contemporani, i arran de la publicació del llibre de Mireia Sopena Editar la memòria, vaig anar a visitar en Josep Fornas a casa seva per entrevistar-lo. Va ser una experiència interessant del que representa un d’aquests personatges fascinants. Malauradament, la revista va deixar de ser publicada i,
El títol d’aquest article no és meu. Es tracta d’una obra de teatre documental escrita per Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, estrenada clandestinament el 1970 als Amics de les Arts de Terrassa, publicada el 1971, reposada a la Sala Villarroel el 1976 i per a la qual es va fer una adaptació televisiva pel
Entrevista que em fa el Portal Cazabaret, a propòsit del meu llibre “Una història crítica de les esquerres Cazarabet conversa amb Xavier Diez: -Amic Xavier, què t’ha fer escriure aquest llibre? Què és el que t´ha abocat a analitzar a les esquerres des de la “crítica”… -Diverses coses. La primera, la constatació de la crisi