Els Ponts de Sant Boi - Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Història

Un Hivern que arrosseguem des de fa 70 Anys

Publicat el 14 de febrer de 2009

A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l’exèrcit republicà espanyol a l’Ebre. El dia 13 de febrer, l’àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d’Ares. Van ser els últims dies d’una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l’imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som “fills de Franco”.
Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d’homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.

A Sant Boi les tropes “nacionales” acompanyades per moros, italians, alemanys, etc.. van entrar el 25 de gener. L’acte de record es va haver de suspendre per la ventada de ponent mortal a la nostra ciutat el dia 24 de gener del 2009. Com diu la dita catalan: “de ponent, ni vent ni gent”. Alguns se n’havien oblidat, però la natura ens va fer un cruel recordatori d’allò que va succeir feia 70 anys. Un recordatori simbòlic, davant dels nostres ulls. El vent rabent va desfer el túnel de bateig del béisbol, i va matar a tres nanos al moment, i un quart al cap de poca estona. I un cinquè amb ferides greus ingressat a la Vall d’Hebron, el qual s’està recuperant de les ferides físiques. De les ferides psicològiques, tots ens hem ressentit.
És sorprenent el paral.lelisme entre els fets d’avui i els de fa 70 anys: quan va caure la República representada per la tricolor, al darrera va caure Catalunya, representada per la quadribarrada. I encara més, podeu imaginar-vos els pins i arbres caiguts a tot el Baix Llobregat com totes aquelles vides que la dalla va segar durant la guerra. I el cinquè nen representaria a tots aquells que vam patir les conseqüències traumàtiques d’una post-guerra de 40 anys. I els arbres inclinats per tots aquells que ja no es van poder redreçar durant la resta de la seva vida.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Fa 75 anys a Barcelona- III amb Colom Català

Publicat el 27 d'agost de 2008

A l’anuari de Barcelona del 1933 apareix un article titulat “Colom y Barcelona” escrit per Ramon Carreres Valls en castellà. En ell reivindica la catalanitat de Cristofor Colom, o Salvador Colom, ja fa 75 anys. Els arguments que exposava aleshores es reprenen avui dia, amb millor que pitjor fortuna, per en Jordi Bilbeny. La documentació que recolza la catalanitat de Colom a partir de la signatura, del fet que era Almirall i que ja tenia escut, i per tant era noble, i que aleshores ja esmenta l’estudiòs peruà Luís de Ulloa com a referent en la reivindicació de l’origen català del navegant i descobridor.
La persistència dels fets farà que algun dia surti a la llum la veritat amagada per interessos aliens, i d’algunes persones d’aquí que no volen alterar l’actual “status quo històric”. Altres exemples de les falsificacions històriques comeses pels estats nacionalistes, com el frau de la troballa de la Dama d’Elx.

Esperem que algun dia es pugui veure editat el treball que va fer l’historiador del Baix Llobregat, amb la documentació original trobada a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi, sobre el testament fet en salut d’en Salvador Colom l’any 1462. Aquesta persona i les seves circumstàncies coincideixen plenament amb les que va viure Cristòfol Colom. No oblidem que Cristòfol és el nom en grec del llatí Salvador, i que la primera illa que va trobar Colom en el seu viatge va ser la de Guanahaní, batajada amb el nom de Sant Salvador. D’aquesta manera, Sant Boi i el seu terme, que comprenia el Prat de Llobregat, van formar part de la vida del famós descobridor.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona – II

Publicat el 4 d'agost de 2008

Ara que estem a l’estiu, és bo donar un cop d’ull a les notícies de l’Anuari barceloní del 1933 relacionades amb el Baix Llobregat. En tenim dos temes destacats aleshores: la reclamació de la construcció i millora de les instal.lacions de l’aeroport del Prat, i de la zona de lleure a la costa del Baix Llobregat. Això l’any 1933. Aleshores es va reclamar el nou aeroport del Prat ja que es van trobar que amb prou feines va poder aturar-se el dirigible Hindenburg en el seu viatge per sobre de Barcelona. Una fotografia espectacular del seu vol per sobre la ciutat. I l’altra es tracta d’un reportatge signat pel famòs Gatpac!!

Realment, l’Anuari ens permet comprovar que en ple segle XXI seguim el pensament de principis del segle XX, i que per tant, avui dia això està ultrapassat, i hem comprovat com ha caigut el mite del “progrés” d’aleshores. No vull fer una apologia d’utopies, siguin idealistes, nacionalistes, industrialistes o ecologistes, etc… Precisament formen part d’aquesta manera de pensar nascuda amb el Renaixement Clàssic, i que avui dia estan en plena decadència. Aquesta crisi que s’acosta no és només temporal, sinó que serà estructural perquè a més dels canvis materials implicarà uns canvis immaterials o de pensament humà. Anem cap a la topia, cap allò realitzable al nostre abast humà. Ni més ni menys.
Més enllà de la reivindicació de l’aeroport del Prat, ben actual com ja sabem, encara destaca més el projecte del Gatpac per a Barcelona. En aquest reportatge van establir que la costa del Baix Llobregat seria el lloc ideal per a la zona de lleure de la ciutat. Segons els estudis d’aleshores, es buscava una zona entre 10 i 20 quilòmetres al voltant de la ciutat per permetre als treballadors una zona d’esbargiment. Deixaven en segon terme l’opció nord, la costa del Maresme per la seva estretor i poca disponibilitat d’espai. I es decantaven per les pinedes del Baix Llobregat, seguint el perllongament natural de la Gran Via, que seria l’actual carretera de Castelldefels. De fet, es proposaven muntar uns moduls tipus bungalow prefabricats per a les famílies, amb una capacitat de quatre places, amb totes les comoditats. Les fotos del prototip són fantàstiques: llitera, llit i una cuina americana. Amb aquest projecte es demostra que volien instal.lar aquestos moduls a les pinedes naturals. I fer tota una sèrie de càmpings. Què hem de dir, avui dia?
Quan jo era petit, els barcelonins anàvem a les pinedes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, ens banyàvem, paràvem la taula i menjàvem una truita amb patates. Això jo mateix ho he fet, fa trenta anys o trenta-cinc! Però en aquest curt període de temps, els bons propòsits han quedat esguerrats per la construcció i especulació immobiliària: la transició s’ha demostrat un parany, i el “monstre” ho ha engolit tot. Culpables: els que compren una casa a la pineda, els que planifiquen i urbanitzen, etc… I per fer més riure, el reivindicat aeroport col.lisiona amb les cases que s’han edificat al seu voltant sense cap altre seny que els dels diners.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona – I

Publicat el 3 d'agost de 2008

Un company de feina m’ha deixat uns dies l’Anuari de la Ciutat de Barcelona de l’any 1933, editat per la Societat d’Atracció de Forasters, l’antiga oficina de turisme, vaja!. Un gros volum ben editat com a publicació oficial. Els reportatges i articles escrits no tenen desperdici. A més de poder comparar el pas del temps amb les fotos i els anuncis publicitaris, podem veure també què es volia aleshores, i que tenim ara després de 75 anys. La sorpresa ens arriba perquè podem comprovar que els grans projectes d’aleshores no han canviat gaire. En tot cas, sí que ha canviat la mida, i la manera sobretot de portar-los endavant.

Aquest llibre escrit en ple període republicà, i després de la mort d’En Macià, de la qual es fa ressò, conté tota una sèrie de reportatges molt interessants publicats per els homes capdavanters de la seva època: Artur Martorell, R. Batlle, Alfredo Romea, Santiago Brandolí, Magí Valls, Ramon Carreras, etc… L’objectiu del llibre era atreure el turisme, tant el de plaer com l’econòmic, la qual cosa ja manifesta en la seva portada. A més del català, estava escrit en castellà, i contenia resums de l’any en italià, francès i alemany. L’Anuari recollia les commemoracions del 1993: centenari d’Aribau, i per tant, del Renaixement Català, o el centenari de Goethe i el 25è de Wagner, amb la demostració de la influència germànica a la capital. Entre altres coses recollia la XV edició de la Volta a Catalunya, la revolució de la ràdio, amb Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona, i articles d’interès econòmic.
Un d’aquestos articles estava lligat a la indústria textil, un per al cotó i l’altre per a la llana. En el primer es destaca l’episodi de l’accident a la Colònia Güell. Fixeu-vos com va ser tant excepcional que per salvar la vida d’un xicot, amos i treballadors a l’una es deixessin arrencar un tros de pell. En aquells moments de confrontació social i ideològica, era l’excepció que confirmava la regla. El text recull completament l’esdeveniment, i els seus protagonistes, incloent una fotografia de la sala on s’extreien les pells. El bon desig que va inspirar aquell acte va esdevenir un miracle de l’època, ja que tres anys després esclatava al 1936 la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment la II Guerra Mundial.
Furgant al fons de l’arcó de la meva memòria, m’ha vingut al cap la idea que el motiu pel qual Gaudí va deixar inacabada la cripta de la Colònia Güell va ser l’esclat de la I Guerra Mundial el 1914. L’arquitecte no va acceptar la declaració de neutralitat del Regne d’Espanya degut als interessos comercials dels empresaris textils d’aleshores, dels quals el comte de Güell era l’exponent més clar. Un tema d’objecció de consciència que pot explicar-ho perfectament. A més a més, els beneficis extraordinaris d’Espanya durant la neutralitat del 1914-1918 van comportar potser que s’avancés a Espanya la II Guerra Mundial, amb la Guerra Incivil, amb l’afany de recuperar el tresor acumulat. El capital i altres estats, com Rússia, van recuperar amb interessos monetaris, i de sang, els diners que els espanyols havien guanyat sense remordiments.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Els Llibres de les Bèsties

Publicat el 12 de maig de 2008

Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s’ha de dir, podem resseguir les aventures d’aquells animals que anomenem bèsties, i que s’acosten molt a l’home en les faules. S’acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc… que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.

Els savis han explicat que les persones podem aprendre en la vida llegint de tres tipus de llibre: el llibre de la vida, el llibre de la natura i el llibre de l’home. I tots tres estan a l’abast de tothom, cadascú pot triar quin prefereix, i què vol aprendre o trobar.
En Llull, amb el Llibre de les Bèsties ens fa una reflexió global sobre el poder. Com a escriptor general, sempre té en compte a tots els possibles lectors. Com a polític, busca la manera d’ensenyar què és el poder, i quin és el seu costat bo i dolent, i com es poden esmenar els torts, si es produeixen. Aquest lligam amb el poder, va acompanyat del lligam religiós, la qual cosa era comprensible en l’Edat Mitjana, i el feudalisme.
Diem que el poder va lligat a l’autoritat i a la potestat, representats pels dos apòstols del començament. Això és així, per als responsables polítics d’aleshores, i de totes les èpoques, i que el llibre ens ho ensenya a simple vista. Però no podem oblidar altres possibles lectures. El Llibre de les Bèsties no es pot reduir a un nivell estrictament polític, sinó que també amaga un nivell simbòlic que cal cercar, no a l’exterior, sinó al seu interior. Amb això vull exposar que el Llibre de les Bèsties és alhora un retrat de l’ànima i la psicologia de la persona, i que també està abocat a l’educació i el creixement espiritual del lector. L’ús que fa dels animals com a representació de vicis i virtuts, com la vanitat amb el paó, la por amb el conill, l’astúcia amb la guineu, etc… són un món interior que es manifesta paral.lel a l’exterior. De manera semblant a la posterior “La Flauta Màgica”, per exemple.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Història Natural dels Catalans-IÌI

Publicat el 9 de gener de 2008

Aleshores, els romans aixecaran les parets de l’edifici sobre els
fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La
colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats,
de diferents parts de l’imperi, i els esclaus que tindran per a
treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa,
des dels confins de l’est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani,
i des de Grècia, molta gent de l’est del mar Mediterrani són enviats a l’oest per colonitzar l’aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.

Afegir-hi un comentari

La colonització comença amb el desembarcament dels Escipions durant les
guerres púniques a la badia de Roses. Progressivament s’anirà ocupant
el país. L’organització des de Roma estableix el que coneixem com a
Gal.lia Narbonesa, que va des de Nimes fins a l’entrada de la
Tarraconense, a Torredembara. A cada lloc existeix l’arc d’entrada i
sortida d’aquest territori. L’antiga Tarraco era la capital de la
Hispània Citerior, és a dir, la Hispània més propera a Roma. I Barcino,
o Gerunda quedaven dintre de les Gàl.lies, tal com esmenta Juli Cèsar
en el seu llibre de la guerra de les Gàl.lies. Cèsar ja coneixia el
territori abans, quan va guanyar la guerra a Pompeu, en la zona
d’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre. Els monuments de les Cluses
controlen el pas del Pirineu per terra, el camí cap a Hispània, però
encara no hi han arribat. No hi arribaran fins a l’Arc de Berà, passant
per la via Domitia, i la via Augusta. Allò que serà el Principat de Catalunya encara no existeix, es bastirà sobre una part de la Gàl.lia i una part de la Hispània. La capital de la província romana serà Narbona, i Barcino, Gerunda, o Nimes seran ciutats petites. Els Pirineus estan encara poc romanitzats, i amb restes de població d’orígen íber o basc.
Els romans conformaran el cos dels catalans, però encara faltarà el cap. El sostre que tancarà la casa del nostre poble vindrà del nord. Seran els bàrbars vinguts del nord que arriben empesos per altres pobles, i aprofiten la decadència de l’imperi romà. Roma deixa d’existir tal com la coneixíem, i qui aportarà nova gent seran els guerrers germànics. La gent goda que s’establirà en bon nombre a Catalunya, li donaran una personalitat diferenciada i el nom del país. El país del Gots, Cata-lònia.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Història Natural dels Catalans-IÌ

Publicat el 8 de gener de 2008

Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d’establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.

Si haguèssim d’establir els límits d’un país com el nostre, diríem que és un país entre dos grans rius, l’Ebre i el Ròdan, composat per moltes valls que s’enfilen com esgraons fins a les muntanyes del Pirineu des del mar Mediterrani. Cal tenir en compte que aquestos límits són flexibles, i que funcionen com a zones territorials de frontera, i no com a ratlles definides en un mapa tal com les entenem avui dia. Tot i que sempre, el concepte natural de frontera guarda relació amb la zona geogràfica de transició entre pobles diferents. I que no sempre ve determinat per un riu o per una montanya, ja que la visió del món dels pobladors determinen quin element geogràfic marca la “seva” frontera.
El paisatge que hem establert abans presenta diferents perspectives. Això vol dir que aquest paisatge el podem girar i enfocar des dels quatre punts cardinals, o fins i tot sis si es vol. Feu la prova amb un mapa físic, per exemple. I després podeu comparar-ho amb una mapa polític. El nostre territori ha conformat generalment un punt de pas entre el nord i el sud d’Europa, a tocar del continent africà, i per tant, el pont més occidental entre Europa-Àsia i Àfrica.
Les primeres poblacions d’aquest territori van venir doncs, des del sud, i altres vegades, successives, des del nord. Però també des del mar. No podem oblidar-nos que abans també altres pobles que navegàven per la
Mediterrània van arribar-hi des de l’est: les mines neolítiques i la
variscita així ho proven. Així, arribaríem al temps dels íbers, arribats des del sud, i procedents d’Àfrica segurament. El seu nom vé del grec, ja que el progrés de l’home va fer que el Mediterrani fos una via d’entrada al país. Així, directament de l’est, van arribar amb vaixell a l’oest de la Mediterrània, i per tant, a les costes actuals, els fenicis i els grecs. A partir d’aleshores, comencem a tenir elements personals “històrics” relevants i documentats amb testimonis materials. Sobre un arc que abasta els dos grans rius de l’Ebre i el Ròdan, tenim una població íbera amb algunes aportacions anteriors escadusseres, que reben una influència exterior, ja que els grecs comercien i estableixen ports, però no arriben en gran quantitat. La referència seria “El Periple” de Ruf Aviè.
El tomb decisiu el donaran els cartaginesos i els romans. La guerra pel domini del món que coneixien els porta cap a la península ibèrica, i el control dels Pirineus és fonamental. Els cartaginesos pugen del sud, i volen conquerir tota la península, i colonitzar-la. En aquella època, les riqueses naturals i minerals eren enormes, i calia controlar el trànsit per l’estret de Gibraltar, aleshores les Torres d’Hèrcules. El xoc entre imperis serà inevitable. La perspectiva de la península ibèrica des de Roma és la d’una zona d’expansió natural. Així, un cop derrotats els cartaginesos, l’imperi romà comença la colonització a costa dels íbers, menys desenvolupats, i per tant, més fàcils de conquerir malgrat la seva resistència ferotge. La conquesta de Roma va reduir a l’esclavatge els supervivents íbers, i va comportar la seva desaparició dintre del magma de l’imperi. Podem comparar l’impacte d’aquesta conquesta a una escala semblant a la conquesta d’Amèrica per part dels europeus sobre la població indígena. Parlar d’integració a gran escala no té gaire sentit, el món íber desapareix gairebé del tot.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Història Natural dels Catalans-I

Publicat el 6 de gener de 2008

Parlar de la història d’un poble, d’una gent, no deixa de ser una gosadia tan gran com parlar de la vida d’una persona. Si una persona és tan gran i tan petita en comparació amb d’altres, i si la seva vida interior és tan gran com la seva vida exterior, no podem deixar de meravellar-nos de l’enormitat de la tasca. I si creiem doncs que un poble és la suma de les persones que el composen, i que alhora el doten de personalitat, encara se’ns fa una muntanya molt més gran. Per sort, conscients dels nostres límits, intentarem fer una descripció des del punt de vista “natural” de la nostra Història.

Què entenc per Història Natural? Doncs aquella que recull el naixement, la joventut, la maduresa, la vellesa i la mort d’un poble. És un concepte personalista equivalent al que podem veure d’una sola persona. També entenc per Història Natural aquella que veu els processos històrics com aquells models o formes de vida, de cultura, o de civilització que segueixen un cicle natural: llavor, naixement, maduresa, flor, sembra, decadència i mort per poder passar a un altre cicle. Per exemple, així entenc el pas històric del món clàssic, al món medieval, al renaixement clàssic i la il.lustració, i al cicle de decadència i mort d’aquest que estem vivint a l’Europa Occidental. Així com Alexandre Deulofeu fa ensenyar-nos els grans cicles de les civilitzacions, jo em limitaré a seguir el cicle europeu en el qual vam néixer els catalans.
Abans de passar a fer una descripció, voldria donar els punts de referència de la perspectiva històrica que faré servir. Intentaré centrar-me en el concepte de la gent, de les persones, i li donaré prioritat davant dels altres tres referents. Us recordaré que els grecs establien que la realitat i les coses es composen de quatre parts, en diferent proporció: aigua, aire, foc i terra. I per a qualsevol poble o nació, tots quatre intervenen de manera equivalent amb la sang o família; la voluntat; l’acció, les gestes i els treballs; i el territori, o lloc. Faig aquesta precisió perquè avui dia domina a Europa Occidental el concepte d’estat, on predomina l’element territorial per sobre dels altres. I per als pobles, i per als catalans, aquesta no és la seva base principal, sinó l’aigua o la sang. D’aquí surten conceptes jurídics als quals estan vinculats, “ius soli” per al territori, i “ius sangue” per a les persones, per exemple.
Una altra metàfora de la “vida natural” seria el cicle de les estacions de l’any. Un magnífic exemple català és el Tapís de la Creació de Girona.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Una Breu Història del Món

Publicat el 19 d'octubre de 2007

Aquest mes d’octubre he acabat de llegir-me el llibre escrit per Ernst H. Gombrich titulat en català "Breu Història del Món", editada per Empúries i traduïda de l’alemany austríac de l’autor. En el títol original del 1999 consta "Una curta història del món per als joves lectors". Un llibre ben escrit des del punt de vista d’aquest autor austríac, que va fer la seva carrera a Anglaterra per l’ascensió del nazisme. De manera amena i didàctica explica els fets històrics, d’una manera "natural" i "universal". I si ho poso entre cometes, és per aclarir què ens diu l’autor.

I allò que ens diu, malgrat els intents de neutralitat i objectivisme pedagògic, no deixa de tenir un punt de vista personal. En aquest cas, parlem del punt de vista d’un austríac, centrat en el desenvolupament dels estats-nació europeus, i de l’enfoc cap a una Europa Centreuropea, la Mittel Europa. Seguint un cànon del Renaixement clàssic, oposat al Gòtic medieval. És a dir, som persones, i tenim un centre a partir del qual vivim, i veiem el món. Allò que els filòsofs alemanys van batejar amb la Weltanschaung, la cosmovisió. Perquè hem de tenir en compte que l’univers l’hem d’explicar des d’algun lloc, i tenint en compte qui som. Un bon científic ha de tenir en compte aquestes qüestions, que no són ni bones ni dolentes, senzillament hi són.
Per això, em sorpren quan la didàctica recorre als tòpics històrics per descriure alguns fets. Per exemple, la descripció de Colom, com a cobdiciós, segons els càrrecs pels quals fou jutjat i fet empresonar pels Reis Catòlics en el capítol dedicat al Nou Món. La Guerra de Successió a Espanya queda entesa dins d’una discussió dinàstica, on la futura protagonista serà l’emperadriu Maria Teresa d’Austria, hereva de l’Imperi de Carles III, conegut per nosaltres com l’Arxiduc. O que la revolució americana sigui considerada una revolta de les colònies, sense entendre el seu profund sentit antiimperialista, comparada amb la revolució francesa, que té un sentit antijeràrquic.
En fi, el llibre m’ha servit per veure que tota història "universal" neix d’un punt de vista determinat. I allò "natural" és que això sigui evident, malgrat els títols oficials i el renom professional de l’historiador. Així doncs, cal que els catalans escrivim la "nostra" història universal, i que sigui també una història "natural", és a dir, que mitjançant la "nostra" història es descobreix la nostra naturalesa personal. D’aquesta manera, nosaltres també podrem explicant qui som, i què podem aportar al món.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Sant Jordi ens arriba de Bohemia

Publicat el 30 d'agost de 2007

Aquestes vacances d’agost vaig passar una setmana visitant la capital de Bohèmia, Praga. La capital de la República Txeca estava força plena de turistes, i als seus encants, hi afegia uns preus més barats que altres països del voltant com Àustria. Certament, n’hi ha vida bohèmia a Praga, però no tanta com alguns es pensen. Més aviat el país està treballant molt per assolir un nivell de vida més alt. I en aquest cas, és a dir, fent el turista, vaig trobar un Sant Jordi que arribava en cavall des de l’est d’Europa.

A la part antiga de Praga, a la Ciutadella que domina una de les ribes del riu Moldava, s’aixeca entre altres edificis l’esglèsia de Sant Jordi. És un dels edificis més antics visitables, que conformava un convent benedictí. Aquesta esglèsia estava dedicada a Sant Jordi, el patró dels cavallers, en aquest cas de Bohèmia. I a l’entrada presentava la imatge del cavaller matant el drac. Però em vaig adonar que Sant Jordi, a Catalunya, ataca el drac d’esquerra a dreta. I en canvi, a Praga, el nostre cavaller atacava de la dreta cap a l’esquerra. És a dir, com si un vinguès de l’oest, i l’altre de l’est. Un símbol evident de què els bohemis i els eslovacs són un poble eslau, original de l’est d’Europa. De fet, amb germànics: alemanys i austríacs, i hongaresos, conformen la zona de contacte de Mitteleuropa. Una centreuropa on s’entrecreuen camins que s’ajunten i es separen.
Una altra curiositat, l’esglèsia forma part d’un convent benedictí, però femení. És més, l’abadessa del convent havia de ser la filla del rei de Bohèmia, i per tant, amb el títol de princesa. I per als estudiosos de l’antropologia, la cultura dels pobles i els seus drets, l’abadessa o princesa era la única que podia coronar com a reina l’esposa del rei. Aquesta és una versió molt espectacular de la nostra llegenda de Sant Jordi.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les Manipulacions de les Cançons de Gesta: Roland

Publicat el 26 d'agost de 2007

He estat llegint la cançó de gesta de Roland. El text correspon a la part fixada per escrit segles més tard d’haver-se cantat. Certament, és un dels poemes bàsics iniciàtics dels francesos, equivalent al del Mio Cid. Està escrit des d’un punt de vista determinat, el dels francs, i per justificar les reivindicacions d’aquestos. Cap problema, doncs, però sí que cal anar amb compte amb les tergiversacions modernes interessades.

Si els poemes cantats a partir del segle IX i X estan recollits en els textos del segle XII, gairebé tres segles més tard no és per casualitat. Al segle XII calia donar fonament a les reivindicacions dels francesos, com a hereus de la tribu germànica dels francs, i de Carlemany. I sobretot de la Casa d’Anjou. El judici al traïdor Ganelon és guanyat en combat per un membre dels angevins. La mort de Roland no serà en va.
Però avui dia els estudiosos de les universitats i altres savis continuen establint quines coses del poema són correctes o no. Vull dir que hi ha coses que s’han manipulat, i ningú bada boca. Per exemple, els llocs on es desenvolupa l’acció. I el nom de Roncesvalls, situat en un punt de la geografia pirenaica una mica inversemblant. Que hi passi el camí de Sant Jaume per aquest famòs punt, no vol dir que sigui el mateix del poema. I més tenint en compte que al text està escrit com a Ceresvallis. En ell es parla de Saragossa, i d’altres llocs, com els ports o les portes d’Hispania. Però és que el camí entre la vall de l’Ebre i les planes franceses passa per Catalunya! I la gran via d’accés és per la banda de la Cerdanya, les valls ceretanes.
Com que aquesta posibilitat incomoda a molta gent, tant espanyols com francesos, incloent els catalans, ja que obliga a replantejar algunes coses, molts prefereixen no tocar res establert. Per això, també em queixo que els poemes èpics catalans, com el del comte Gerard de Rosselló se’ns amaguin als soterranis de les Biblioteques Nacionals. Encara que alguns diguin que no són prou catalans!. Podeu donar un cop d’ull almenys?

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Michael Collins: Lliçons Irlandeses

Publicat el 26 d'agost de 2007

Aquest mes d’agost es van fer a Irlanda les cerimònies en record del líder irlandès Michael Collins. Al poble on va morir en combat, Beal na mBlath a la regió de Cork, el britànnic Lord David Puttnam va llegir un escrit d’homenatge al general. El va situar entre els dirigents més destacats del segle XX, com Gandhi o Mandela. Després de 85 anys de la seva mort, l’illa torna a tenir una oportunitat de pau per a Irlanda del Nord.

Mentre uns quants santboians gaudiem d’unes vacances per l’illa d’Irlanda buscant inspiració i serenor, molts diaris recordaven la figura d’aquest militar irlandès que va portar la llibertat i la guerra civil al seu país. Molts llibres s’han escrit sobre ell, el més recent precisament per un anglès, en un to controvertit: clars i obscurs, com tot allò que forma part de la persona i de la condició humana. Això darrer, per exemple, aplicable als darrers llibres sobre Lluís Companys. Com si la part fosca amaguès la seva part més lluminosa, quan en la nostra vida, només fa que donar relleu i magnificar allò de més positiu que podem donar malgrat les nostres misèries.
Així, Michael Collins, guerrer comparable al mític Cuchulain celta, membre del clan dels O’Coileain, va encapçalar la lluita per la llibertat del seu poble. Un poble que estava disposat a lluitar i que combatia costat per costat. Unes guerres terribles, després d’unes fams encara més terribles al segle XIX. Que van portar també a la guerra civil, però que a la fi Irlanda del Sud esdevenia estat lliure associat el 1924. I després del 1945 estat sobirà. Quedava Irlanda del Nord per més tard, amb un pacte aconseguit a principis del 2000.
Malgrat les comparances, ni Irlanda ni el País Basc són exemples aplicables. Ens poden ensenyar moltes coses. Però com diu un savi proverbi: "cada terra fa sa guerra". Des del seu poble natal, Clonakilty, on trobareu a les afores un museu dedicat a la seva memòria, podem prendre nota. Sobretot dels sacrificis necessaris per tirar endavant un projecte: la casa cremada, el territori i els amics dividits. Però avui dia, malgrat els problemes del país, tenen un tresor més gran que els de totes les olles juntes dels gnoms dels seus boscos: la de viure en llibertat.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Postal de Praga de Jan Palack per a Lluís Mª Xirinacs

Publicat el 13 d'agost de 2007

Aquestes vacances d’agost passades a Praga, a Bohèmia, m’han recordat la Primavera de Praga, quan enmig de la Guerra Freda es va intentar obrir pas la llibertat. Esclafada l’anomenada Primavera de Praga amb l’entrada de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia, l’estudiant Jan Palack va prendre la decisió de suicidar-se. Ell mateix es va cremar viu en protesta per l’ocupació soviètica. Després d’uns quants anys, les restes de Jan Palack reposen en el cementiri de Praga, a la zona reservada als herois nacionals. Potser per això, avui dia es pot viure amb més llibertat a la República Txeca. Segur que des d’on és, enten perfectament que Lluis Maria Xirinacs prengué aquesta decisió.
Amb tot el respecte, ja que personalment no la comparteixo. Però la seva decisió presa durant la nit de Sant Llorenç ens fa sentir que ell va ser com un d’aquestos estels que il.luminen la fosca volta del cel. Tot escoltant de fons la veu de l’estimat Xesco Boix. Amb tot el respecte per a Xirinacs, perquè en el futur els catalans lliures poguem enterrar amb tota la seva dignitat i sense cap vergonya el cos d’aquest heroi.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El triomf de Pere I a la batalla de Muret

Publicat el 15 de juliol de 2007

La historiografia oficial que ens fa veure algunes coses amb un sentiment de tristor , que, de vegades, no ens deixen veure-hi clar. I em refereixo tant a la que està a favor com en contra d’una determinada interpretació. És com el blanc i negre, i no es veuen els colors de la vida. En la història de la construcció espanyola i francesa, Muret va ser una fita gloriosa, i per a la construcció d’una nació catalana un desastre. Però per al naixement del poble català, només va ser una fita més.

La forja d’un poble rau en les adversitats que va superant, en el foc, el mall i l’enclusa. Al segle XIII, als anys del 1200, la revolució feudal està en el màxim esplendor. Però les contradiccions d’aquella societat estan a punt d’esclatar. Des de finals del segle V, l’imperi romà s’ha anat desfent a poc a poc. A Constatinoble encara hi ha un emperador, a Roma encara regna l’altre emperador, l’Apostol, el Papa com se l’anomenava aleshores. Després dels darrers intents de Carlemany de restaurar la força de l’imperi, al segle IX, l’evolució social comença a donar els primers fruits al segle X, i passat l’any 1000, al segle XI. Aquella provincia romana anomenada Gal.lia Narbonessa, que va de Nimes fins a Barcelona, sota el domini del poble got, s’està expansionant de punt a punta. Ha nascut una nova societat pròspera i en desenvolupament. A l’any 1000 tots els comtes catalans, els d’Urgell, Empúries, Barcelona, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Carcassona, sota l’empara de l’esglèsia de Roma, comencen la conquesta més avall del riu Llobregat, més enllà de la Torre de Berà i la Marca d’Hispania. És una marxa cap al sud, però no són els únics que marxen cap al sud, els francs també ho fan.
A la Jihad islàmica que arriba a l’Andalus, els cristians han aprés a oposar la Croada. La Gàl.lia Narbonesa està creixent, es succeixen la Marca de Gótia, la Septimània, etc… L’antiga província narbonessa està prenent el relleu a la florent Provença d’aleshores. Però aquest creixement comporta una crisi d’adolescència. Quin projecte polític ha d’encapçalar aquell poble nascut a l’antiga Gàl.lia romana? I la resposta a la pregunta es va prendre al segle XIII.
Cal pensar que aleshores tota el territori des del Ròdan fins al Llobregat i fins al Garona parlaven la mateix llengua romanç, batejada com a llemosí, vivien de manera política i social semblant, sota el sistema feudal que aportava prosperitat i llibertats després de l’esclavatge i decadència de l’Imperi Romà. I una religió cristiana que donava un sentit a la seva vida després de la caiguda dels ídols. Una societat feudal i cristiana que es fonamenta en la fidelitat i el jurament, a Déu i als homes. Quan els senyors havien de prometre els drets davant Déu i els homes, abans de rebre l’homenatge dels seus vassalls. Però el creixement i prosperitat d’aquell país s’estava esquerdant.
La prosperitat fa que augmentin les lluites entre cristians, i no es pot sortir d’aquest cercle. A la relaxació moral i religiosa, neixen els càtars demanant una ascesi i una reforma religiosa. No ens enganyem, és una resposta puritana als problemes d’una esglèsia decadent. Els monestirs travessen una crisi també. Els nobles feudals, laics i religiosos, es disputen les riqueses materials. El país està dividit, i els voltors estan aprop. El papat es troba en un dilema: com que havia emparat la lluita dels nobles al seu servei, veu que se li comencen a escapar, i a anar per lliure. Calia posar ordre, i decreten una croada de cristians contra cristians. Els francs de Simó de Monfort, i altres nobles que volen aconseguir honors i riqueses, ataquen el país. El motiu oficial era erradicar l’heretgia càtara. Però l’altre era ocupar el lloc dels senyors que els governaven. I aquestos es van trobar al mig del dilema: per una banda devien obediència al papat, però per l’altra, el mateix jurament els obligava a defensar els seus vassalls dels enemics. I entre els seus vassalls es comptaven catòlics, no catòlics i càtars. El papat va obligar a tothom a triar, i va arribar a posar la religió entre l’espasa i la paret. Mai més res no tornaria a ser igual.
El comte de Barcelona, Pere I, n’era conscient. El seu primogènit i hereu estava en mans del papat i de Simó de Montfort com a hostatge per complir les promeses que havia fet. Però tampoc no podia desemparar els seus vassalls. I cap a Muret es van aplegar els dos exèrcits. La sort ja estava decidida per endavant. Els catalanoccitans van guanyar la batalla, però el comte no podia sortir-ne viu. Si ell vivia, el papat i Simó de Montfort matarien el primogènit. No hi havia altre sortida, i es va llençar sol enmig dels enemics, on va morir lluitant. L’aparent derrota d’aleshores va obrir les portes a un nou camí. Mentre la part nord del país, l’actual Occitània passava a dominar i civilitzar els francs. La part sud, la part de Catalunya, passava a conquerir el Mediterrani. El nou comte de Barcelona, Jaume I, aixecava el seu projecte d’un mediterrani català. Del llemosí es va passar al català i llenguadocià actuals. El provençal i el català no es dirien igual, però no deixarien de ser mai allò que van ser: sang de la mateixa sang. Una sang compartida durant molts segles, i que ara alguns tenen la gosadia de dir que va ser només un somni.
Com que la Història torna, i ara l’imperi català s’està desfent i la pressió torna a empènyer cap al nord, aviat els catalans i occitans tornarem a estar junts. I el papat haurà de tornar a demanar ajuda als catalans. Sigui aquí o en qualsevol lloc del nostre món.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Lo Somni entre Catalans i Occitans?

Publicat el 15 de juliol de 2007

Alguns estudiosos amb càtedra i recolzament institucional han fet un bon treball de recerca sobre les relacions entre Catalunya i Occitània. Com a colofó, diuen que el projecte comú no va existir mai. El titular era concloent: “Un somni, res més que un somni”. Però de debó va ser només el somni d’una nit d’estiu?. Només va ser el fruit d’una idea romàntica dels segles XIX i XX. Ara s’imposa una euroregió més prosaica de funcionaris i administracions? Potser és una part de la realitat, però no és tota la realitat!

Aquesta Setmana Santa, 2007, vam estar a Lata, una població al costat de Montpeller. Va ser una antiga ciutat romana, que va esdevenir el port de Narbona, i més tard, un poble situat a la vora d’una gran ciutat. Però en aquest poble han aixecat en un lloc cèntric un monument a Jacme I, senyor de Montpeller. Aquest és el mateix senyor que amb el títol de comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, era el senyor dels catalans. Deixem lo del títol de rei per als aragonesos, a cadascú lo seu, que els catalans érem homes lliures.
I això precisament és el quid de la qüestió. No vull posar-me al costat d’aquells que parlen amb nostàlgia d’aquella arcàdia felíç d’Occitània i Catalunya, ni d’aquells que ens diuen que allò que vam viure va ser tot un somni. Vull dir que tot allò va ser història, amb la seva part clara i la fosca, però sobretot, que va ser una cosa viscuda. Ara els estats, i tots aquells que segueixen una línia oficial que falseja algunes coses que no convenen saber avui dia, ens fan passar gat per llebre. El punt important que ens amaguen era que el poble català tenia uns drets i unes constitucions guanyades a pols, i que per això erem el poble més lliure de tota Europa, sinó del món en aquella época medieval. No eren drets abstractes, ni somniats, sinó que eren drets autèntics i vius. I per això, tenen por que comparem aquella época amb l’actual.
Com van bescantar els il.lustrats del segle XVIII els segles medievals! Però ells mateixos es regiraran a les seves tombes quan vegin que tot allò pel que vàren lluitar es fa malbé en aquest segle XX i XXI, i serà criticat per les següents generacions com a segles d’il.lusió, engany i mentida.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari