Els Ponts de Sant Boi

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l’aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers “estragavam” el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien “estragado” el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.

Aquest any 2020 està dedicat a l’escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l’idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d’allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l’idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l’altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l’esquelet o els ossos que sostenien el cos de l’idioma. I per sobre d’ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l’idioma gallec que es trobava ajupit a l’ombra d’una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l’idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d’aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.

Des d’aquí podem recordar a l’estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l’estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, “Coraçom de Terra” de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d’un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

Al voltant del darrer llibre de Jordi Bilbeny, Carles I Sense Censura, voldria fer notar com els fets i els capítols publicats es van fent marxa enrera. Des de la victòria de Pavia i la captura de Francesc I de França anem reculant fins als esdeveniments claus d’aleshores. Em recorda en el fons aquelles pel·lícules que d’entrada et deixen clavat al seient a les primeres escenes, i que ens retornen al punt de partida estirant la corda. A més a més, trobo una comparança amb els escrits de Manuel de Pedrolo, les Cròniques Colonials, que eren articles de combat polític i cultural. En Bilbeny desenvolupa aquest combat en l’àmbit de la història catalana, i per això, es nota com domina l’espai i el temps. Tot allò que ens han explicat, mitjançant unes cròniques falsificades, fonamentades en documents alterats respecte als originals. Res de nou sota el sol, però és clar, aquí molta gent porta la bena als ulls, i per això els afusellen la història, la seva, sense adonar-se’n. Molts amaguen el cap sota terra, o a la panxa del bou, on no neva ni plou, i no s’admet cap posicionament alternatiu, ni tan sols cap ombra de dubte, que els faci trontollar. Senten el vertigen de les alçades, i de sentir com ha estat de fonda la caiguda en el pou. Però com diu el conte, si el ruc no prova de sortir-ne, segur que se n’ofegarà.

Si Manuel de Pedrolo va crear la col.lecció de la Cua de Palla amb l’objectiu de difondre la literatura policíaca, de lladres i serenos, i d’aquesta manera la gent podíem veure reflectit el mirall de la vida, amb la seva distància entre la legalitat i la realitat, els grisos de la justícia i la seva legitimitat… a l’Institut de Nova Història es va furgant seguint les proves del delicte, no tant per trobar l’assassí, que ja coneixem per endavant, sinó per fortificar la causa, i provar davant del tribunal popular quines raons i motius van portar-los a cometre l’assassinat de la Història dels Catalans.  Ja ho diu l’Evangeli, cal tenir més por dels que roben l’ànima que dels que maten el cos.

Es van escampar tota una sèrie de pistes falses en forma de documents que alteraven els originals, i que esborraven les proves que els incriminaven. Calia modificar l’espai, els llocs on deien que van passar els fets, i també el temps, quan s’esdevingueren, per poder crear una realitat virtual, una cosa que no és nova del segle XXI, vés per on…! Per sort, aquesta teranyina deixava moltes escletxes, forats i cicatrius, i lletres i paraules que no enganxen. Com un encreuat que no es pot resoldre correctament perquè és no és perfecte, anem estirant el fil del laberint on ens han ficat. I malgrat que no poden arribar a encertar-ho tot, la tasca de Jordi Bilbeny i dels seus companys va dominant l’espai i el temps d’aquest discurs històric. Posant en relleu les contradiccions, i trobant bones pistes, ens porta a desenterrar la veritat, a entendre millor la nostra història, a entendre’ns millor nosaltres mateixos. Per poder tornar a ser protagonistes, ni més bons ni dolents que els d’altres pobles.

Només cal seguir el pla seqüència del llibre, veure les diferents escenes: les Corts, el model inicial de colonització del Nou Món, amb els virreis i unes lleis, la potència del Regne de València, les lluites de Carles I, i les seves victòries i febleses, els homes i dones que regnaven aleshores, la mentalitat d’un imperi que es volia catòlic, i per tant, universal, reformista segons Erasme però no protestant segons Luter. Tot un món que no cap en aquest llibre, on de forma panoràmica ens va ensenyant aquells segles d’apogeu imperial, que com una estrella que assoleix la seva màxima intensitat, després comença a perdre brillantor i llum pròpia, fins a quedar esmorteïda per altres estels.  Aquesta recerca ens permetrà fer resplendir a la veritat, i així Tirant lo Blanc tornarà a cavalcar.

Quan de jove escoltava la cançó de la Companyia Elèctrica Dharma titulada “La Presó del Rei de França” pensava que era una composició moderna de tanta força i empenta que tenia, fins que em vaig adonar que era una magnífica versió de la Dharma d’una cançó antiga. Una proposta d’actualització, i “aggiornamento” que es deia, i confonia de vegades amb la Presó de Lleida, de to més melangiós i trist. Però fins a hores d’ara, anys després, no he estat capaç d’entendre el significat de la tonada de la Presó del Rei de França. Fins que he pogut llegir el llibre de “Carles I Sense Censura” del Jordi Bilbeny, editat per Librooks aquest 2020.

Les circumstàncies epidemiològiques d’enguany, i les campanyes públiques desautoritzant els treballs de l’autor, i de la gent aplegada al voltant de l‘Institut de Nova Història-INH, fan que es noti una mica en la present edició del llibre. Sembla com si En Bilbeny l’hagués escrit amb una mica de precipitació, però certament sense cap falsificació pel mig. Escriu a raig, el devessall de dades i contradades mareja de vegades. Ens adonem del vertigen històric que provoca la manipulació dels documents històrics, com aquesta base trontolla sota els nostres peus tant com ho fa la creença en els discursos oficials. La meva observació principal seria que el millor títol fos “La Presó del Rei de França.”

Diuen que el mètode d’en Jordi Bilbeny i companyia no és gaire científic, però cal fer-los veure que si podem deduir d’uns documents bàsics una teoria o marc general, de baix cap a dalt, també podem fer aquesta deducció des de dalt cap a baix, des del context general podem enfocar la realitat de sota per il.luminar-la, per poder trobar la veritat. Tal com ens diu precisament en Francesc Pujols en els seus escrits, com el Pròleg a la Matemàtica de la Història, o com qualsevol lingüista sap, que pel context de la frase i de la llengua arribem a trobar el significat concret de les paraules.

Potser podríem justificar alguns canvis de noms o de lloc per motius de secret militar, al seu dia, però no al cap dels anys i segles posteriors. Això ens demostra la perversió que hi ha al darrera. La importància de l’apogeu del Regne de València en el segle XV i XVI, dintre dels regnes de la Corona Aragonesa, i més enllà, dintre de tot l’Imperi. La ruta de navegació i del trasllat del rei de França fins a Alacant, passant per Barcelona, Tarragona, València, etc… és una demostració del poder d’aquell regne en el seu màxim esplendor. Què va passar amb tot això? Doncs que la censura secular va fer com els ocells en el conte de “Pulgarcito”: les molles de pa que va deixar per retrobar el seu camí se les van anar menjant. Això ha provocat que molts dels historiadors oficials es perdin enmig d’una mar de documents alterats i fragmentats a consciència. No saben trobar el camí de la veritat, ni el de casa seva, i ens porten enmig de la foscor del laberint. Potser no entenen per què els borbònics al segle XVIII van socarrar de dalt a baix Xàtiva sense tenir en compte que existia una revenja per haver-hi tancat a Francesc I dos segles abans, per exemple?

Què us he de dir? En Bilbeny arriba a volar molt amunt, per sobre d’aquestes muntanyes. Es podria comparar amb l’alegria que devia sentir l’Emperador Carles I quan va capturar Francesc I, rei de França, i cosí seu, no ho oblidem.  Així l’àguila del Jordi Bilbeny ha capturat la veritat històrica d’aleshores. Com l’àguila mateixa, no sempre pot capturar les seves preses, no sempre caçarà tot lo que és gras, però no per aquest motiu perdrà la seva majestat. L’historiador i l’INH volen alt, han gosat capturar el rei gal, i ara senyoregen en els cels de la Història, no només la catalana, sinó la General, per sobre de la Historiografia Francesa que fins ara ha predominat.

Nosaltres estem trobant el camí de retorn a casa, i ja sabem com “Pulgarcito” guanya al final. Ara mateix, escoltem la cançó de la Presó del Rei de França, i en gaudim. Ens queda molta feina a fer, i encara ens cal trobar més claus per obrir tots els panys, sigui de la Presó de Lleida, i fins i tot, la de Nàpols. Tornem a cantar amb joia, que anem endavant.

Aquestos dies de març he pogut acabar de llegir el llibre de l’historiador Jaume Codina. “Aiguabarreig del Microcosmos”. Sant Boi de Llobregat a mitjan Segle XVI i XVIII. Editat l’any 1998 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’historiador pratenc recull principalment dos processos judicials que es van desenvolupar a la vila de Sant Boi. Amb un pròleg molt ben detallat, exposa com es vivia en aquestes dues èpoques, i en quines circumstàncies personals i socials es desenvolupaven les persones. Dintre d’aquest marc trobem les relacions jurídiques, i econòmiques, així com es pot comparar els canvis entre els dos processos. D’aquí un escriptor en podria treure la matèria primera per una novel·la policíaca.

El primer i més extens dels dos casos, tracta del robatori de la caixa de cabals de l’Església el Cap d’Any del 1555. A l’endemà, Ninou, es va descobrir el fet, i es va fer la inquisició, és a dir, la investigació per poder trobar els culpables. Els detalls de l’enquesta i dels testimonis es van recollir precisament en el mes de març. Fins aleshores es veu com a més dels fets explicats pels testimonis al voltant de les festes de Nadal, també es recullen fets i esdeveniments posteriors que demostren com al poble la gent estava al cas de tot lo que feien els seus veïns. Fos com fos, més que en tot el procés, em centraré en l’acusat, en Joan Vidal, pagès de Sant Boi, i en la seva xarxa de relacions familiars.

Perquè resulta que Joan Vidal era natural del Pallars, del poble d’Orcau. Estava casat i tenia una filleta de pocs mesos. Feia de pagès, i dintre del seu estament, estava ben considerat i bon treballador, tot i que tenia deutes i amb la feina no arribava a guanyar prou per tirar endavant. Penseu que encara no feia un segle s’havia descobert i conquerit Amèrica, el rei d’Aragó Ferran II havia conquerit també el comtat del Pallars, i havia deixat el darrer comte Hug Roger tancat i deixat morir a la presó de Xàtiva el 1503. Ferran II surt vencedor de la Guerra Civil catalana, i amb ell, els Remences. En teoria és així, però el Sindicat Remença només aconsegueix encetar un procés de canvi que fructificarà al cap dels anys. Les condicions socials i econòmiques encara no han canviat massa dècades després. A Sant Boi es troba encara amb la jurisdicció nobiliària de Francesc Gener, com a batlle del noble Joan de Cardona. Justament la família feudal triomfant amb la Guerra Civil, malgrat que Hug Roger també hi està emparentat per part de mare. Els Cardona passen també a ser els Marquesos del Pallars.

Potser, per aquest lligam, trobem que tal com ara al segle XX van baixar cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana molta gent del Pallars, i per extensió de Lleida, també es va produir aquest fenomen al segle XVI. Igualment, ens trobem amb gent com Antoni Bonvale, o Joan Aurer, que provenen del regne de França, segurament ja enceten el corrent occità, que predominarà dintre de la immigració gascona del segle XVII. Tornant a Joan Vidal, els veïns que el coneixen més saben que és del Pallars, i alguns d’oïdes, suposen que ve de la Segarra, i de l’Urgell. És a dir, de Ponent, dels territoris enllaçats pel camí ral. El suposat còmplice de Joan Vidal en el robatori, que és Lluís Cornador, s’escapa durant la investigació dient que se’n va cap a Sant Vicenç dels Horts, o la Palma, i per Olesa de Bonesvalls, se’n va a veure un cosí que diu que té a la Llacuna, població del terme del castell de Vilademàger, al Penedès.

Qui es carregarà el mort serà Joan Vidal, que no ha fugit pas, i malgrat els testimonis de la defensa, serà trobat culpable davant l’evidència d’haver pagat força part dels deutes que tenia pendents, sense poder justificar l’origen d’aquestos ingressos. En la seva defensa, apareix Bernat Pasqual, coraller de Tremp, que viu a Barcelona, aprop del Born, i que li havia prestat alguns diners. També s’esmenta a Barcelona la presència d’una tia d’en Vidal. I com a veí de Sant Boi, també trobem en la seva defensa en Salvador Pagès, natural de la població de Claret, comtat del Pallars, tal com diu ell mateix. Aquesta xarxa familiar i social del Pallars demostra com aquesta immigració respon a necessitats econòmiques, i que l’arribada a un lloc nou buscant un futur millor no sempre és prou reeixida.  Els Reis Mags costen de trobar, i com aleshores anomenaven la diada amb la paraula Parissi. Com es deia aleshores també, poca gent podia gallofejar, i fer el gallofo.

El segon procés judicial sí que està protagonitzat per un que va gallofejant. És més un embolic en ple segle XVIII, després de la Guerra de Successió. El protagonista és Josep Parellada, és l’hereu de la masia de Can Parellada. Pagès ben situat dintre del bàndol dels vencedors borbons, i a qui altres veïns santboians se la tenen jurada per qüestions polítiques. També el fan responsable de la retirada del rector Francesc Albertí de la Parròquia, el qual va aixecar l’Esglèsia nova que avui coneixem. Aprofitant-se de la debilitat de Joan Parellada per les dones, perquè és un faldiller, el faran fora de la seva posició social predominant. Encara se’n sortirà prou indemne, gràcies a les influències i la riquesa personal que salden la pena principal amb una sanció econòmica.

En tots dos casos, podem veure que es compleix la dita: “sempre han tingut bec les oques”. I que depenent de la posició i de la riquesa de l’encausat aquesta permet que la sentència sigui més rigorosa o més lleu. En el cas de Joan Vidal, d’Orcau, la sentència ja estava mig embastada, i els resultats van ser més dolorosos. Les conseqüències en el cas del robatori a l’Església van comportar el canvi en la recaptació de la confraria de Sant Boi. I en el cas de Joan Parellada, en el seu arraconament social. Tots dos encausats, tots dos pagesos, però els temps sí que han canviat, i ara el progrés encetat pels remences haurà permès que la prosperitat dels masos cobreixi les faltes dels culpables. Ara els pagesos benestants porten una bona capa davant dels embats de la vida. Les aigües del Llobregat baixen, i  encara es barregen amb les del Noguera i del Garona, formant aquest aiguabarreig que és el nostre delta.

A Arenys de Mar es va celebrar una conferència sobre Robert Lafont un divendres del mes de novembre del 2019. Era un acte més dels que es van fer aquell any per homenatjar el savi occità, al cap dels deu anys de la seva mort. Es feia a la sala d’actes que es troba davant de la biblioteca Fidel Fita, al carrer Bonaire. A dins els ponents i els assistents eren de primera categoria, tanmateix el temps no ens va gens acompanyar. Plovia a bots i barrals, i els rials baixaven fins a vessar. Comptar amb el Miquel Maresma, amb l’Antoni Rossell, o amb el Xavier Moral del departament de Cultura hi era tot un esdeveniment. Per això, la gent que hi va assistir també ho va fer amb molta afició. Cal felicitar-nos per la possibilitat de conèixer aquest personatge tan destacat en el món occità, malgrat que fora dels cercles coneguts no ho és gaire. Us recomano que mireu atentament la web que se li ha dedicat.

La conferència va fer un repàs de la biografia de Robert Lafont, que va ser un referent de la seva generació, tant a nivell cultural com social. Tant en cercles occitanistes, com catalans, a nivell de l’estat francès i fins i tot, europeu. Reconegut intel.lectual i professor, no va tancar-se pas dins de la seva bastida. Es va comprometre políticament, i malgrat el seu fracàs, va ser el testimoni del profund lligam amb el seu país. Mentre a fora plovia a raig, endins pensava en Robert Lafont com un home compromès, una persona que volia fer de pont per sobre de les aigües tempestuoses, entre les dues ribes que havien esquinçat la Renaixença Occitana. Al Segle XIX, Jan Jorès i Frederic Mistral van anar cadascú pel seu costat: Jorès es va dedicar al progrés social, i Mistral al progrés cultural. Totes dues vies van fracassar, no van aconseguir revitalitzar el país, tal com sí que va aconseguir-ho la Renaixença Catalana. Així com l’estat francès va escapçar la Renaixença Occitana el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, l’estat espanyol va haver d’esperar-se al 1936 amb la Guerra dels Tres Anys per escapçar la Renaixença Catalana.

Lafont va ser conscient d’aquesta profunda divisió entre Jaurès i Mistral, i per això, no va dubtar a treballar tota la seva vida per aixecar un pont entre els dos costats, un pont d’una sola arcada, com els que trobem a les muntanyes de factura medieval, i que aguanten el pas del temps durant segles. Robert Lafont ja no hi és, però el pont que va estendre, tant  bé com va saber, i malgrat els seus desencerts, es perllongarà a través de les properes generacions a banda i banda dels Pirineus.

Tal com existeixen dues Califòrnies, la Baixa a Mèxic, i l’Alta als Estats Units d’Amèrica, també trobem dues portes daurades aprop de la ciutat de San Francisco. Una porta és l’estret famós conegut amb el nom de Golden Gate, el qual permetia l’entrada per mar a la gran badia. Aquest pas difícil de travessar obria la porta al recer de l’enorme regió coneguda com l’actual Bay Area. Precisament per poder evitar fer la volta per terra, el 5 de gener del 1933 es va començar a construir el pont que connectava les dues ribes: des de Sant Francesc cap al comtat  de Marina. Un pont impressionant que no es va acabar fins a l’any 1937. El pont va rebre el nom de Golden Gate, la porta daurada.

Per als catalans existeix un altre pont, encara molt més llarg, el que van aixecar entre Catalunya i Califòrnia al segle XVIII. Un pont dissenyat des del virregnat de la Nova Espanya, a Mèxic, conquerida dos segles abans per Ferran Cortès. En el qual els arquitectes, paletes i manobres van ser principalment militars i missioners catalans del Principat i de les Illes. Els encapçalaven Gaspar de Portolà i Juníper Serra, els quals feren les exploracions dels diferents països i gents que habitaven en allò que avui dia coneixem com a Califòrnia. I encara més enllà, per assegurar els límits de l’Imperi Espanyol. Molts d’ells rebien com a herència dels pares la Guerra de Successió, del bàndol contrari austriacista, i d’altres l’herència d’una sospitosa religiositat jueva. Sota el règim borbònic calia fer carrera i esdevenir un home respectat i admirat.

Aquest pont es va anar esvaint a mida que les vides d’aquestos catalans acabaven.  Però van deixar una herència, van deixar uns fonaments prou fondos per aixecar un nou país. També els seus hereus han volgut reivindicar la seva tasca, de vegades destructiva, d’altres constructiva. Per sort, podem acostar-nos-hi molt gràcies a la publicació del llibre de Santiago Suñol i Molina: “L’Epopeia Californiana de Catalans i Illencs (1764-1848)” editada el 2015 per Llibres de l’Índex. Una bona edició, fàcil de llegir, que flaqueja en la part gràfica, per la dificultat de reproduir els mapes amb prou bona qualitat. Més enllà de la part tècnica, cal deixar-se emportar pel relat dels fets que fonamenten allò que anomenem epopeia. Una fita per retrobar les petjades catalanes resseguint la biografia i els fets de tota aquella gent que hi va anar. No només dels capdavanters, sinó de tots aquells que els envoltaven en aquella aventura. Des dels oficials, fins als soldats, des dels missioners fins als colons. Des dels imperis colonials europeus competint per les riqueses d’Amèrica fins als indis i nadius que patien l’aculturació i el domini per part dels invasors, les seves lluites i els esforços per la supervivència…

Un llibre d’història que exposa una panoràmica de tot allò, sense entrar massa en valoracions personals, deixant això en mans del lector. No pren partit directament, perquè el llibre en sí ja és tota una declaració d’intencions. Parlar de la història per parlar dels seus protagonistes, i de tot allò que podem redescobrir anant a la recerca dels seus escrits, i de les fonts originals quan és possible. Aquesta Nit de Reis us recomano aquest magnífic regal que ens ofereix Santiago Suñol. Una porta daurada al coneixement de la nostra història, i al paper que hem fet els catalans al món.

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.

Aquestos dies ha estat notícia en la premsa del cor que el jugador de bàsquet santboià Pau Gasol s’ha casat amb Catherine Mc Donnell de la ciutat de Sant Francesc de Califòrnia. Han fet un casament allà i  un altre a Catalunya, a l’Empordà, per deixar-ho tot ben lligat. Més enllà de les casualitats, o providències d’aquest estiu, suposo que molts americans que escolten el nom de Pau o Marc Gasol pensen que és només una anècdota o una curiositat. Per a ells no deixen de ser “Spanish”, però els hauria de sobtar que no es diguin ni Pablo ni Marco. Des d’aquest costat, ja sabem que el nom és català, per ser la seva llengua paterna.

Faig aquest pròleg per poder exposar que els “Spanish” no són realment aquell bloc uniforme que els nordamericans tenen per tòpic. Si obrissin els ulls se n’adonarien que la varietat i diversitat es dóna a tot arreu. Els actuals immigrants californians, de llengua hispana, i també ameríndia, procedeixen de països molts allunyats un dels altres: siguin de Mèxic, també de Centre Amèrica, o del Sud, amb dialectes cada vegada més dissemblants. Però si això passa als ciutadans corrents dels Estats Units, perquè no se n’adonen també els estudiosos de les universitats nordamericanes. Per exemple, respecte a l’època de l’exploració de Califòrnia. Si comencem pel navegant Sebastià Bizcaino que diuen que va ser el primer d’explorar amb vaixell la costa del Pacífic de Nova Espanya, ens adonem que ja el cognom diu que és basc. Si més endavant trobem el cognom de la família Castro que dóna nom a un conegut barri de Sant Francesc, es delata l’origen gallec. I si parlem de Gaspar de Portolà i de Juníper Serra, tots sabem que parlaven i sabien escriure el català de Lleida i de Mallorca del segle XVIII. Que sota administració borbònica evidentment que ho havien de fer en castellà, però si parlaven entre ells, quina llengua parlarien sinó la materna…?

A Califòrnia s’ha fet una gran esforç per reconèixer i identificar els diferents pobles indígenes que  habitaven aleshores les diferents regions que avui s’apleguen sota els límits d’aquest estat. Per exemple, a la badia de Sant Francesc es troben els Ohlone, i per la resta del territori n’hi ha tants d’altres, lligats a la naturalesa d’allò que era casa seva. Aquesta diversitat, tant ètnica com lingüística ha estat prou estudiada i reconeguda després de tant anys de menyspreu i colonització. Però aquesta perspectiva ha estat negada per la banda dels pobles que formaven part de l’Imperi Espanyol.

Aleshores ens adonem que les aportacions dels catalans al fonament de l’actual Califòrnia han estat marginades, quan no amagades. Per sobre de Gaspar de Portolà s’ha fet destacar el paper del Pare Serra degut al reconeixement i defensa que ha tingut per part de l’Església Catòlica. Hi ha uns quants llibres publicats sobre Juníper Serra, tant en català, com en castellà o anglès, de prou bona factura, però amb certes mancances. Sorprenentment, una de les poques biografies de Gaspar de Portolà en anglès que es podria trobar a Califòrnia està feta per Josep Carner-Ribalta, és a dir, de la primera meitat del segle XX, i es troba actualment sense cap edició en circulació. Algunes altres publicacions que s’hi acosten són de les dècades dels 70 i 80…!

Si per sort, des de la banda catalana, s’ha fet una bona investigació al voltant dels orígens familiars i de la seva trajectòria militar dintre de l’exèrcit borbònic, aquesta no ha estat prou ben exposada ni traslladada a l’altra costa del Pacífic. També m’agradaria fer notar que Juníper Serra era franciscà, com se sap abastament, però no hem d’oblidar que el pare de Gaspar de Portolà també es deia Francesc, i que el seu cos va ser enterrat al convent de Sant Francesc de Lleida, els Portolà també devien estar molt vinculats a l’Orde Franciscà segurament.

Com ja s’ha estudiat prou, el nom de Califòrnia és català. Però als Estats Units el fan derivar de contes i cites literàries d’origen divers, cosa que demostra que cap d’elles no té cap fonament seriós. I si Califòrnia ja va ser batejada amb un nom català, per què no molts altres llocs i topònims d’allà presenten una adaptació tant alta a l’opció de ser traduïdes al català?. Començant per la mateixa ciutat de Sant Francesc, part civil, i per la missió dels Dolors, per la part religiosa. O si ens n’anem a la ciutat dels Àngels. O a Sant Bernadino, que agafa el nom del convent mallorquí de Sant Bernardí de Siena. O la capital de Sacrament, etc… i així podem continuar per veure com el santoral català es manifesta per tot arreu… Com amb els noms dels militars de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, tots ells van posar els fonaments d’allò que avui dia coneixem com a Califòrnia, la meitat de la part del vessant que fa un taulat. Tal com podem veure aquesta forma en els mapes antics de l’època de Nova Espanya, és a dir, del Mèxic d’aleshores.

Avui dia tothom es vanta de la globalització com a marc mental de progrés, però de vegades ens adonem que en realitat, aquesta perspectiva no existeix. Fins i tot, podem pensar que antigament ja n’eren prou conscients d’aquest punt de vista quan es parlava de conceptes universals. Per fer realitat això, cal utilitzar eines o instruments materials per connectar-hi llocs. En aquest cas, entre la costa catalana i la californiana caldria bastir un pont molt més llarg i alt que el Golden Gate de Sant Francesc de Califòrnia.

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

Aquest mes d’abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l’any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula “Mestres de Casa Nostra” i l’altre “Memòries Heterodoxes d’un Inspector d’Ensenyament”. Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l’educació, tant fent de mestre com d’inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d’En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d’esdevenir una mena d’informes tècnics, sense l’embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l’ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d’aixecar-les al nivell de categoria, com deia d’Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l’ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l’escola catalana, renascuda després de l’ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d’una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s’hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d’aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d’excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l’han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d’Hostalric, que va ser de les primeres professores de l’Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l’Emili Teixidor, o l’Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l’Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals o en escoles urbanes; en escoles petits i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d’una línia tradicional, que sempre ha entès l’ortodòxia com el fonament de l’anar més enllà que suposa l’heterodòxia. El seu “leitmotiv” el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc “Porta patet, Cor magis!”. Que ell mateix tradueix amb “La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!”.

Aquesta setmana passada s’han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula “Desafío Total”, el títol original anglès guanya més en sentit: “Total Recall”, “Recordança Plena” diria jo. Si feu memòria del film d’aventures i ciència ficció, l’actor Schwarzenegger és espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d’explotació a l’entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s’estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s’aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l’explicació: els portals de Cardona, l’Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l’Oficina de Turisme, en el rovell de l’ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l’exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l’aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l’obra de teatre “Les Dones Sàvies”. Basada en l’obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s’ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d’Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l’escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d’enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l’exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l’obra “Mort a les Cunetes” 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d’en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d’altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l’alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s’aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d’aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

La recent lectura del llibre “Devocions Marianes Populars La Segarra” de l’autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d’una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l’escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n’adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l’autoritat religiosa, l’autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l’exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m’han cridat més l’atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d’elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l’advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m’ha cridat l’atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s’escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma “gras” és una paraula germànica que vol dir “herba”. Un significat que s’allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament “ray gras”. Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d’agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d’Oluja, que com diu l’autor, remet a un lloc d’on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d’Oluja va ser molt important a l’època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia “Aluges”…

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s’hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per “Mala Faciei” que l’allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l’autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc… I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic “Mal” o “Mahl”, que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula “Kar” que vol dir circ o cercle, cosa que s’adiu més amb l’espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me’n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d’aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l’església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l’església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell “Mons Ledo” del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l’església dels Hostalets. L’església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se’n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d’Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l’aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d’aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a “Molió”. També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d’indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d’un ” bell rast de corall”. Malgrat l’estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre’ns per la puixança i devoció d’altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d’Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d’aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d’aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film “Guardián y Verdugo”. Vam poder gaudir de la versió original, que es titula “Shepherds and Butchers” rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d’un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l’apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s’encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d’un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l’advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l’home, i de com afronta l’embrutiment d’una feina que l’arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d’un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d’aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d’Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d’aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l’estat espanyol, a les portes d’un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l’assassinat de Pedro Àlvarez a l’Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.