Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Història

Lo Somni entre Catalans i Occitans?

0
Alguns estudiosos amb càtedra i recolzament institucional han fet un bon treball de recerca sobre les relacions entre Catalunya i Occitània. Com a colofó, diuen que el projecte comú no va existir mai. El titular era concloent: “Un somni, res més que un somni”. Però de debó va ser només el somni d’una nit d’estiu?. Només va ser el fruit d’una idea romàntica dels segles XIX i XX. Ara s’imposa una euroregió més prosaica de funcionaris i administracions? Potser és una part de la realitat, però no és tota la realitat!

Aquesta Setmana Santa, 2007, vam estar a Lata, una població al costat de Montpeller. Va ser una antiga ciutat romana, que va esdevenir el port de Narbona, i més tard, un poble situat a la vora d’una gran ciutat. Però en aquest poble han aixecat en un lloc cèntric un monument a Jacme I, senyor de Montpeller. Aquest és el mateix senyor que amb el títol de comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, era el senyor dels catalans. Deixem lo del títol de rei per als aragonesos, a cadascú lo seu, que els catalans érem homes lliures.
I això precisament és el quid de la qüestió. No vull posar-me al costat d’aquells que parlen amb nostàlgia d’aquella arcàdia felíç d’Occitània i Catalunya, ni d’aquells que ens diuen que allò que vam viure va ser tot un somni. Vull dir que tot allò va ser història, amb la seva part clara i la fosca, però sobretot, que va ser una cosa viscuda. Ara els estats, i tots aquells que segueixen una línia oficial que falseja algunes coses que no convenen saber avui dia, ens fan passar gat per llebre. El punt important que ens amaguen era que el poble català tenia uns drets i unes constitucions guanyades a pols, i que per això erem el poble més lliure de tota Europa, sinó del món en aquella época medieval. No eren drets abstractes, ni somniats, sinó que eren drets autèntics i vius. I per això, tenen por que comparem aquella época amb l’actual.
Com van bescantar els il.lustrats del segle XVIII els segles medievals! Però ells mateixos es regiraran a les seves tombes quan vegin que tot allò pel que vàren lluitar es fa malbé en aquest segle XX i XXI, i serà criticat per les següents generacions com a segles d’il.lusió, engany i mentida.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Imago Cataloniae, els Canvis al Baix Llobregat

2
Publicat el 7 de juny de 2007

Amb l’excel.lent treball de recopilació dels Atles del llibre "Imago Cataloniae" podem passar a observar la zona de l’actual comarca del Baix Llobregat. Per a aquells que volen que tot continui igual, només cal ensenyar-los els mapes i fer servir la lupa. Els mapes també recullen els canvis vitals d’un territori, tant per l’espai físic i les comunicacions, com per la gent que hi viu. I el Baix Llobregat no és una excepció.

Com que els mapes que tenim només arriben al final de l’Edat Mitjana, no podem afirmar ni negar amb aquestos quina era l’organització de la nostra comarca. Sí podem esbrinar-ho per altres fonts. Potser direu que el país no ha canviat des de fa cinc cents anys, i amb els mapes podreu veure que no ha estat així. Hi ha canvis, alguns més lents, altres no tant, més traumàtics.
Podem viatjar a finals de l’Edat Mitjana, i principis del Renaixement, i observar amb lupa. Podreu veure que aleshores la comarca del Baix Llobregat pertanyia a la vegueria de Barcelona, la qual incloia l’àrea metropolitana i la zona de Moià. Però si baixeu al detall dels noms dels llocs us quedareu força sorpresos. Alguns s’esmenten i altres no, això volia dir que alguns eren importants i altres no gaire. Alguns apareixen col.locats en llocs que avui dia no porten el mateix nom, a més a més. Algú pot dir que qui va fer el mapa s’equivocava, o que no sabia que es feia. Però amb quina autoritat pot dir que aquelles persones s’equivocaven?
Com a exemple destacat a simple vista, els mapes antics al 1714 situen Gavà al costat de Sant Boi, i Viladecans al lloc actual de Gavà!!! I més coses, s’esmenta Salvador a sobre de Castelldefels, que és un dels nuclis antics de la població, però també es col.loca el nom de Gramanet sobre l’actual Santa Coloma de Cervelló!!! També he observat que de Barcelona sortien dos camins per creuar el riu Llobregat: un per l’Hospitalet, i per tant Sant Boi, quan el riu tenia poca aigua, i l’altre cap a Molins de Rei, quan el riu en portava molta. Podeu mirar-ho tot als atles, no crec que enganyin. Som nosaltres els que estem enganyats, més aviat. Perquè com diu la dita: "la Història l’escriu qui guanya". Per això Joan Fuster parlava de quan "el nom fa la cosa".

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Imago Cataloniae, els Canvis de Mapes a la Història

0
Publicat el 21 de maig de 2007

Aquest mes he estat mirant, més que llegint, el magnífic volum editat per la Generalitat l’any 2005: "Imago Cataloniae". En ell es recull un compendi de mapes sobre el nostre país des del final de l’Edat Mitjana fins als temps moderns. Els mapes van representar una revolució i són el símbol del món modern. A l’Edat Mitjana la realitat es representava amb els llaços de vassallatge i de familiars, i el Renaixement va portar a veure el món d’una altra manera primant el territori físic. Amb la voluntat des de l’inici de cartografiar tota la Terra, l’Orbe.

Com que els mapes eren una eina molt útil, també pateixen les vicissituds de la Història. I amb això vull dir que estan sotmesos a pressions polítiques, i que no tenen un ús tècnic neutral. Dels primers mapes o portolans ja es poden veure que es dibuixaven d’acord amb la seva finalitat. Una finalitat militar assenyalant els castells en alguns, en altres una finalitat religiosa, en altres civil.
Com a exemples, el mapa encarregat per l’orde religiós dels caputxins. Els mapes nàutics amb la indicació dels llocs: un portolà català amb els noms de les illes Canàries com aquestos: Ferro, Forteventura, Lancelot, etc… Us recomano l’ús de la lupa, encara que fixant-vos-hi podreu llegir-los. Per defecte, en un proper escrit parlaré d’alguns canvis en el Baix Llobregat,.
Ara mateix, només volia apuntar que el fet d’assolir el cim de la cartografia, que és conèixer tota la Terra, almenys en la seva part física, des del fons de l’Àfrica fins a l’Antàrtida, implica la davallada en l’ús dels mapes. I com s’entèn això, ara que tothom té accés en qualsevol moment, incloent internet o el gps? Perque passen a ocupar un lloc secundari en el món que neix. Com que ja sabem tot de la terra, ara és més important saber tot allò pertanyent a la gent. El mapa del genoma humà, el mapa de relacions interpersonals, allò que en cert sentit identifica les persones, i que era tan important a l’Edat Mitjana. No és ben bé igual, és clar, però per aquest camí anem.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les pedres del camí

0
Publicat el 14 de maig de 2007

A Montpeller vaig comprar per Setmana Santa el llibre de Joan Bodon "La grava sul camin"-"L’Evangeli de Bertomeu" que recull les seves vivències de la II Guerra Mundial i la Postguerra. Aquest gran escriptor occità va començar a escriure aleshores. Va ser la seva manera d’expressar i treure fora tot allò que es va haver d’empassar en aquells anys tan difícils. Més proper, podem recòrrer en català a "Les Amnèsies de Déu" d’en Beszonoff.

El dolor d’aquelles experiències va ser inenarrable. L’Evangeli de Bartomeu d’en Bodon és el primer text que s’hauria de llegir d’ell. No estava acabat, perquè els seus silencis parlen més que la seva prosa escrita. Després "La grava del camí" ja ens porta a l’acceptació i duresa del viure quan ja no hi ha marxa enrera, aquestes pedres del camí que fan que el cos i l’ànima pateixin quan caminen. Allò que ens ha endurit i aixecat l’esperit. Potser la grava del camí o del riu, tant se val. Al darrera del temple jueu de Budapest trobareu el monument a l’Holocaust format per tot de pedres i còdols. Sense comentaris.
Potser això té preparat Nicolas Sarkozy als francesos. Ell que precisament és d’origen hongarès. Certament, el model d’esquerres estava esgotat a França. Ni la "grandeur" ho dissimulava. Però les meves preferències per Segolene Royal no amaguen la meva lluita contra els estats que no compleixen la Declaració dels Drets Humans. Francesos que ens trobavem pel altres camins parlaven dels abusos de la societat de la subvenció. Els treballadors que pagaven les pensions dels altres estaven cansats. Tanmateix, la classe dirigent francesa no els salvarà. I Sarkozy és el seu representant. Del foc han anat a parar a les brases. El sol de Montpeller ens va acompanyar, allà on dies després feia el seu darrer miting de campanya Nicolas Sarkozy. El Midi ha votat per Sarkozy, ja veurem els resultats amb el temps.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Després de les Termopiles, la Batalla de Salamina

0
Publicat el 2 d'abril de 2007

El
dia 8 de setembre del 2002 es va publicar un article del Senyor José
García-Montalo al diari Avui parlant de la nova economia. En
aquest article es referia a un altre de la revista The Economist. En
ell es deia que les regles del conegut joc de nens del paper, la
pedra i la tissora havien canviat. Si la pedra eren els totxos, el
paper les accions i la tissora el govern, durant aquestos anys, el
totxo manava sobre els altres dos. Tot el globus immobiliari
d’aquests anys ha estat el sector que ha recollit els diners que van
sortir després de reventar la borsa, o el paper com a
metàfora. Però avui, a l’any 2007 què ens
trobarem, o quin camí es farà?. Es mantindrà la
situació actual, o bé, tornarem a les regles de
sempre?. Desorientats, intentem buscar una explicació, tant
pel que fa a les noves tecnologies, com al paisatge que contemplem.
Però també podem mirar en la memòria, i fer un
salt enrera.
En
el temps clàssic dels grecs, a la segona invasió dels
perses. Va ser un moment decisiu per a la seva civilització.
Les ciutats-estat independents anaven creixent, i tot el futur
resplendent que s’intuïa va estar en greu perill. L’imperi persa
envaïa la península grega. Un gran imperi atacava, i la
lluita semblava la de David contra Goliat. Les ciutats s’ajuntaren
per defensar-se contra l’enemic comú. Però no hi havia
res a fer : una darrera l’altra els exèrcits perses anaven
conquerint una darrera l’altra.

 

 

Els
valerosos espartans van intentar barrar el pas dels perses al congost
de les Termòpiles. Leònides i els seus guerrers lluitaren de
valent, i amb pocs homes pogueren aturar el gran exèrcit
enemic en aquest estret. Eren uns bons soldats, i amb empenta i
destresa aconseguiren la victòria moltes vegades. Però
llavors, els perses buscaren un traïdor, i aquest els va portar
pels passos de les muntanyes per atacar-los per darrera. Els van
encerclar , i no en va sobreviure cap. Això està explicat en la recent pel.lícula “300”.
Ja
no quedaven obstacles al pas dels perses. I s’adreçaren cap a
Atenes. En aquells moments tan crítics els atenencs buscaren
l’ajut de l’oracle de Delfos. La seva resposta els va deixar encara
més dubtosos : “La fusta d’Atenes us salvarà”. No
quedava gaire temps, i calia decidir-se ràpid. Un grup
d’atenencs va decidir quedar-se a la ciutat perquè confiaven
que els poders màgics de la muralla, que en aquella època
era de fusta, aturaria l’enemic. Els perses van arribar, i el mateix
dia entraren a sang i fetge a la ciutat, agafant tot lo que trobaren
i fent esclaus els qui van quedar vius.
Per
sort, un altre grup va decidir una altra cosa. Agafaren lo
imprescindible, i es feren a la mar. Amb les naus van buscar recer, i
cercar el moment i el lloc propici. L’exèrcit persa estava
lluny del seu país, i necessitava els queviures que li portava
la seva flota. Els grecs van aplegar totes les naus, i en la badia de
Salamina van presentar batalla. Després d’un combat ferotge,
la flota persa va ser anorreada, les naus que no es van enfonsar, van
ser capturades. Sense els proveïments, l’exèrcit de terra
persa va haver de tornar ràpidament al seu país. La
fusta d’Atenes havia salvat Grècia ! I aquella civilització
encarava amb entusiasme l’entrada a la seva època d’or.
Tornant
d’aquesta antiga història, podem girar els ulls al paisatge
que tenim avui dia. Si mirem atentament, veurem els perses acostar-se . Van vestits de moltes maneres, i l’amenaça que
representen és molt gran. Hem vist també que els
pioners de les noves tecnologies, igual que els espartans, van
lluitar amb coratge i saviesa malgrat la superioritat dels enemics
contra els que combatien. Dintre del congost dominaven el terreny,
però no tenien prou marge de maniobra, i els enemics els
atacaren per l’esquena. Els perses van trencar les regles del joc,
perquè a la guerra tot s’hi val. D’aquestos pioners de la
societat de la comunicació i la tecnologia gairebé no
en queda cap.
La
nostra societat també ha buscat els seus oracles, els seus
gurus, i confiant en l’estat de les coses, han buscat la salvació
en el poder de les pedres per protegir-se dels enemics. Una actitud
passiva que també els pot portar al desastre. Els qui restaren
en la seguretat de la ciutat d’Atenes perderen la llibertat i les
seves propietats. En això, no som gaire diferents confiant en
l’especulació immobiliària i la fortalesa de l’euro.
Sobretot les pedres.
Evidentment
cal coratge per tirar endavant, i pensar que la victòria
s’aconsegueix lluitant fins al final. Potser caldrà deixar
enrera moltes coses, però també es guanyen moltes
altres, i sobretot, es conquereix la llibertat. Potser avui l’oracle
hauria dit : “Els totxos us salvaran” . Però no és
el totxo qui ho farà, sinó el material de què
està fet : el silici. Curiosament el mateix material del que
estan fets els semiconductors dels nostres ordinadors.
Espero
que la història de la batalla de Salamina esvaeixi els nostres
dubtes, ens esperoni cada dia, i puguem conèixer que la
fortuna somriu als valents. Així
sia.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Diccionari de les Paraules Oblidades

1

Aquestos dies es fa la presentació de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana feta per l’Institut d’Estudis Catalans. S’hi incorporen paraules noves, que posant-les al diccionari sembla que tinguin validesa oficial. Com em fa notar un amic, sempre és millor fer servir aquelles paraules naturals de la llengua, davant d’altres opcions. I això va més enllà de modes temporals, o de paraules de moda, que amb el temps també decauen ràpidament. Però el meu propòsit d’avui es refereix a totes aquelles paraules oblidades en el temps. Aquelles que han perdut el significat que se li va donar al seu dia, i en aquest cas per qüestions polítiques i culturals.

Avui dia els estudis filològics esmenten de passada la influència de la llengua goda, del grup germànic, en el català. Tot i que la base llatina predomina evidentment, el fet que la població goda tinguès importància en el nostre naixement com a poble, incloent l’orígen del seu nom, fa estrany que no se’n parli gaire d’aquest punt de vista. Em sembla estrany que l’origen desconegut d’algunes paraules no sigui investigat prou en aquest àmbit gòtic. Parlem de fa mil anys, amb la gestació de Catalunya. I com a exemples, no em mouré del Baix Llobregat.
Són noms que encara pronunciem: Sant Boi, de Sant Baldiri, o Baldrich, oi? Més noms germànics: Castelldefels, alguns parlen de "castell de fidels"?, jo proposo "castell de la roca", en alemany "felds", tal com està situat. Tenim també el nom de Gavà, potser del germànic "gau" contrada, país, pagès? En català tenim una expressió: "és un gau!", per dir que una persona és un no-res, un murri. També tenim el castell d’Eramprunyà. Fent de Sherlock Holmes, puc deduir un Er-Der, que seria l’article, un Amt- que vol dir institució, cort, lloc oficial- i un Prunk que vol dir majestuós, cortesà, pompós? Aquelles pedres caigudes dalt d’una punta del Baix Llobregat, no van ser en aquells temps de glòria un castell altívol i senyorial durant molts segles? Només unes quantes paraules trobades en el Diccionari d’Alemany-Català de l’Enciclopèdia Catalana.
La meva pregunta s’adreça a molts estudiosos, què passa quan existeixen evidències i per què no s’expliquen a la gent? La ciència està lliure de prejudicis, i d’interessos?

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El 1714 que van escriure per a les generacions del futur

16

En la conferència que ha pronunciat Oriol Junqueras a Sant Boi, ha rememorat els fets, les vivències i les paraules d’aquells homes. Uns homes que no es van rendir fins al final, combat a ultrança, que pregaven a Nostre Senyor i lluitaven pels Drets i Llibertats dels catalans. Perquè eren homes lliures, i sabien el valor de la llibertat. Ara , a Catalunya el 2006, qui sap el valor de la llibertat? Ara, a Catalunya el 2006, algú sap què és ser un esclau?

No es tracta només dels lligams físics, la força bruta, sinó també de la força psicològica i mental. Gràcies a recuperar la memòria del nostre poble, i dels emocionants fets que explica amb passió l’Oriol Junqueras, podem entendre alguna cosa. Però encara hi ha moltes barreres mentals, moltes presons dels quals no veiem els barrots. Reprenem el fil de la història, i pensem perquè les monarquies europees van girar-se d’esquena als catalans? S’ha insinuat que això va ser perquè era un model polític diferent. Certament ho era, i per evitar-lo, van liquidar el model i amb ell el poble que representava aquestes idees. Aleshores, com és que els catalans encara volen estar a la Unió Europea, encara volen fer cas del model monàrquic que han heretat els estats moderns? Només per un concepte geogràfic?
Després de tretze mesos de setge, Barcelona capitulava, i al final Cardona. El 1714 els catalans van esdevenir esclaus. I les monarquies europees van dominar el continent. Estaven al cim de la glòria. Les nacions van desfer els pobles. Però 60 anys després, el 1774, naixia un nou poble, els Estats Units d’Amèrica. Tretze mesos de setge a Barcelona es van convertir en tretze colònies nordamericanes que es van aixecar i es van alliberar del jou. Com sabien els catalans que van lluitar fins al final que cada mes de lluita, cada dia guanyat al temps, feia tanta falta al poble, a tots els pobles del món?. Ho sabien perquè tenien fe en Nostre Senyor. La gran majoria de catalans avui dia no tenim fe en gaires coses, o massa en altres ídols. Com a homes necessitem fe i raó. Però potser ara mateix hi ha més fe en un de sol immigrant que ve en patera o caiuco que en una sala plena de catalans parlant sobre la llibertat del nostre poble?

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Colom i Amèrica

0
Hem llegit amb molt d’interès el llibre de Jordi Bilbeny titulat "Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya", d’editorial Proa. En la seva recerca sobre Colom, ha pujat un graó més. I per als catalans és una cosa molt important. Si sobre el navegant existeix el misteri, on es barreja l’admiració i la vergonya a causa de les conseqüències de la colonització, cal afrontar els fets cara a cara. I si cal desaprendre allò que ens han ensenyat, no tinguem por. Perquè com diu la Bíblia, "la veritat us farà lliures".

La recerca de Jordi Bilbeny va avançant. Enmig de la boira que s’aixeca del mar de documents, es poden trobar ports segurs i arrecerats. En aquest cas, amb l’ajuda inestimable de Víctor Ferro, que amb el seu llibre "Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta", de l’editorial Eumo, posa en el bon camí els seus treballs. Aquest llibre permet entendre tota la part pública del dret civil dels catalans, i d’aquesta manera, Bilbeny pot demostrar que la descoberta d’Amèrica parteix d’un sistema jurídic català. I això sense necessitat de recòrrer a altres fonts com el dret de sang.
Certament, el llibre de vegades es fa reiteratiu, o una mica espès. Però sempre sobre aspectes secundaris. Cosa disculpable davant la necessitat de justificació que els historiadors oficials demanen, per allò de la palla a l’ull de l’altre.
La seva recerca deductiva es fa tan interessant com una novel.la de Sherlock Holmes. I encara caldrà arribar fins al final. En aquest sentit, cal tenir en compte que el sistema jurídic català es fonamenta en el dret civil, i per a aquest, no hi ha distinció entre dret privat i públic. Per la qual cosa, caldrà continuar observant tot el conjunt. I per entendre això, cal tenir en compte que el dret català és el més acostat al dret anglosaxó. Si Colom va descobrir Amèrica, ara Amèrica descobrirà que Colom era català.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Perpectives Catalanes

0

Aquestos dies he estat llegint "La Solució Cambó" del Francesc Pujols editada per l’editorial L’Esfera dels Llibres. Com que tot allò que prové del Pujols no té desperdici, aquesta lectura us aprofitarà més que qualsevol llicenciatura en politiqueses. Com sempre, no us deixarà indiferents perquè aporta una perspectiva catalana de les coses. Amb això vull dir que parla de què pensem, què fem i com som. La solució que proposa als nostres mals podia ser bona o dolenta, de fet, va ser impossible. La raó, com l’enraonar, no va triomfar. Ara per ara.

Allò important del nostre escriptor és que fa un esborrany i neteja el mirall en el qual els catalans ens mirem. De manera que podem veure si el nostre vestit ens va curt, si està arrugat o tacat. I només per això, el Francesc Pujols és un dels grans filòsofs catalans, i potser universals. Com diu el seu ofici, filo sofia, és a dir amic del coneixement o la veritat.
Però sent com som els catalans, caldria actuar en conseqüència, però de vegades no és fàcil. Els nostres enemics ens tenen engabiats. Però es que nosaltres tampoc no som pas uns sants. Sigui com sigui, i si Déu vol, existeixen diferents camins per aconseguir la llibertat. Una opció seria encongir-nos tant que poguèssim passar pels barrots de la presó. I l’altra seria engrandir-nos tant que trenquèssim igualment les reixes. Si ens fem petits abandonant qualsevol aspiració a Madrid o a París. Si ens fem grans posant els nostres ulls en la conquesta de l’imperi nord-americà.
En tot cas, si un president dels Estats Units va aconseguir que un president d’Espanya parlés americà, nosaltres hauríem d’aconseguir que un president nord-americà parlés català.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari