LA VIA SÀNSCRITA

Segons els Vedes, estem a l’inici del Kali Yuga, la més nefasta de les quatre eres que conformen la concepció cíclica del temps, pròpia de les creences del subcontinent indi.

D’acord amb aquesta cosmogonia, Brahma – el principi creador de la tríada vèdica – viu durant cent anys. Cada un dels seus anys té 365 dies i cada un dels seus dies una durada de 4.320.000 anys humans. És dins d’aquests dies de Brahma que cal distingir quatre eres, clarament relacionades, per cert, amb les Edats descrites per Hesíode i amb el concepte d’Etern Retorn de Nietzsche.

LES ENORMES DIMENSIONS DELS TEMPS

La primera d’aquestes eres, anomenada Krita Yuga, es perllonga durant 1.728.000 anys, la segona – o Treta Yuga – durant 1.296.000, la següent – Dvapara Yuga – dura 864.000 i la darrera, el Kali Yuga en el que ens trobem, 432.000.

Però a cada Yuga, a més de l’extensió, disminueixen també el dharma, la saviesa, els coneixements, la capacitat intel·lectual, l’esperança de vida, l’estabilitat emocional i la força física.

A L’ULL DE L’HURACÀ

Així doncs, durant el Kali Yuga en el que ens trobem, els governants han passat de promoure el benestar general a convertir-se en perills públics i hi ha grans migracions a la recerca d’aliments. Per altra banda, a nivell individual, prevalen els valors materials i creix la violència.

Pinten bastos! perquè, a més, no s’albira cap solució ni a curt, ni a mig, ni a cap termini i només portem cinquanta dels més de quatre-mil segles de l’era en la estem: aquest Kali Yuga va començar quan Krishna va marxar de la Terra durant la batalla que descriu el Mahabharata, és a dir, segons alguns càlculs, entre el 17 i el 18 de febrer del 3102 aC.

VIES DE FUGA?

D’acord amb la mitologia vèdica, Vishnu, el gran impuls preservador, torna a la Terra al final de cada Kali Yuga. La propera vegada – que serà la desena – s’encarnarà en Kalki i, damunt del seu cavall blanc, anunciarà l’arribada d’un nou Krita Yuga, és a dir d’una nova era daurada.

Si preferim no esperar tant, podem fer com Arjuna quan, davant de l’holocaust que estava a punt de començar en forma de veritable guerra d’extermini i totalment col·lapsat pel dubte sobre quin era el seu deure, va seguir el consell que Krishna va oferir-li per mitjà del Baghavad Gita (II.14):

La calor i el fred, el plaer i el dolor procedeixen del món dels sentits, o Arjuna! Venen i van. Són fugaços. Aprèn a transcendir-los. 

És un fet repetit mil·lenni rera mil·lenni i tothom hi està d’acord: tenir present Ganesha – l’ancestral divinitat hindú amb cap d’elefant – ajuda a eliminar els obstacles en qualsevol comesa.Fins i tot el propi Brahma – l’impuls creador en la triada suprema del panteó hinduista – va invocar-lo abans de generar aquest univers que coneixem. I després, milions i milions i milions de persones, en tot tipus de situacions, han demanat i obtingut – i continuen fent-ho – el seu suport.De fet, quan s’hi pensa, és lògic. L’etimologia de la paraula Ganesha ho deixa clar: “isha” vol dir Senyor i els “gana” són – d’acord amb la cosmogonia vèdica – les categories, o feixos de conceptes, que configuren la realitat.Comptar amb el Senyor de les Categories és disposar del millor guia, sigui quin sigui el camí emprès.MIL NOMSDes del seu origen anterior a la Natura, Ganesha ha anat acumulant multitud d’atributs i, per tant, de denominacions.

Amb elles s’ha creat un lletania que les recorda. Al Ganesha Sahasranama (Sahasra: mil; nama: nom), cada nom és el símbol sonor d’algun dels seus aspectes com, per exemple: Ganapati (sobirà de les categories), Vighneshvara (mestre dels obstacles) o Vinayaka (millor dels guies).

TRESOR SIMBÒLIC

La interpretació dels seus trets, el significat dels atuells amb el que es guarneix i  la resta de detalls que l’acompanyen ha estat també objecte de tota mena d’interpretacions.

Totes il·luminen la seva influència i així, entre d’altres:
– el cap d’elefant i el cos humà representen el macrocosmos i el microcosmos,
– els seus quatre braços, els quatre vedes,
– la trompa simbolitza la sinuositat del coneixement i que sigui corba, la seva capacitat per a rodejar obstacles,
– el seu únic ullal és el signe de que uneix la unitat, de la que tot prové, amb l’existència, impossible sense dents,
– la seva gran panxa conté tot el que ha estat manifestat,
– les seves orelles són com garbells que trien el real entre l’il·lusori.

Per altra banda, en moltes de les representacions del déu – que no exclouen la resta – Ganesha sosté un llaç per a atrapar els errors i un ganxo per a conduir elefants (i el món). En una altra mà mostra la seva generositat a qui l’invoca i amb la quarta allunya la temença, indicant que està fora de l’abast del temps.

Finalment, el ratolí sobre el que cavalca representa el domini sobre el significat real de les aparences, capacitat que permet superar – novament – les dificultats.

AL 3013

Ganesha ha acompanyat sempre els homes, adaptant-se a les successives circumstàncies, evolucionant amb les diverses societats, però el seu culte és permanent, perquè es fonamenta en la pròpia condició humana: l’anhel de realització personal, la voluntat de triomfar, el desig d’un demà millor.

És fàcil imaginar els nostres successors fent el que també fem nosaltres mateixos, davant de qualsevol comesa: localitzar els possibles entrebancs, establir alternatives, valorar les diverses opcions, triar la millor solució i, aleshores, tirar endavant per a arribar a bon port.

És a dir, aplicar, de fet, el que la simbologia de Ganesha assenyala!

Podem convenir doncs en que al 3015 – i més enllà -, transcendint tota mena de símbols, cultures i creences, el seu mantra (*) seguirà plenament vigent?

(*) OM! SHRI GANESHAYA NAMAH!!

(Om. Salutació al Senyor Ganesha:)

 

 

Es tracta d’una realitat empírica que – més enllà de teories i de creences – pot ser comprovada ara mateix pel lector d’aquest text: repetir lentament, tres vegades, amb plena consciència, ja sigui en veu alta o mentalment, la paraula “shanti”, omple el cor de pau i la ment de calma.

La paraula sànscrita shanti significa, en efecte, pau, però també tranquil·litat, serenor, calma, quietud i la resta de conceptes associats a aquests mots i la seva triple repetició té un origen antiquíssim ja que es troba recollit, per primera vegada, en les upanishads, els tractats filosòfics que, a partir del segle X aC, desenvolupen els vedes i examinen, amb màxima profunditat i des de tots els punts de vista, la unitat entre Brahman (l’Absolut) i Atman (l’Ésser).

Aquesta repetició és una pràctica que ha arribat ben viva fins a nosaltres i que – com molts saben – força adeptes al ioga i a la meditació reciten en l’actualitat, precedint-la o no de la síl·laba “om”, abans i/o després de les seves sessions.

Convertida així en mantra – és a dir, en la fòrmula sonora considerada capaç de produir efectes tangibles -, cap dels seus elements no hi és per atzar i, per tant, cada un dels tres mots de la repetició, malgrat ser idèntic a la resta, té com a intenció superar un àmbit específic dels obstacles que separen de la serenitat i de l’equilibri:

– El primer shanti ajuda a vèncer els fenòmens negatius que provenen de l’exterior, ja sigui humans (guerres, discussions i altres agressions ), naturals (tempestes, terratrèmols, ventades, inundacions, etc.) o animals.

– El segon allunya els danys pretesament sorgits en àrees sobrenaturals, com la mala sort, les malediccions, els mals esperits i altres manifestacions negatives amb aparença d’inexplicables.

– Finalment, el tercer shanti permet triomfar sobre les pròpies limitacions, ja siguin físiques, emocionals o mentals (malalties, mals hàbits, desequilibris…)

Així, una vegada pronunciat en la seva totalitat, el mantra pretén haver establert un nivell d’harmonia més profund i integral.

Sigui com sigui, aquest mantra, oportú en tot moment, és especialment adient en aquestes dates, quan els solstici d’hivern i les festes nadalenques són a tocar.

Per tant, més encara que en altres ocasions, ara és una excel·lent oportunitat per a dir-nos els uns als altres: shanti, shanti, shanti! 

Nascut, com Jesucrist, sense intervenció masculina (personatge amb qui comparteix, per cert, molts altres paral·lelismes biogràfics) i mort a causa d’una sageta clavada al peu, com Aquil·les, el llegendari heroi grec, Krishna és considerat una de les reencarnacions de Vishnu, el déu preservador de la tríada hindú.

El seu nom – que, en sànscrit, significa negre i també blau fosc – figura amb profusió al Mahabharata, on la seva presència resulta essencial per al desenvolupament de la gegantina història i és l’interlocutor d’Arjuna en el famós diàleg que recull el Bhagavad Gita. Però apareix ja abans, al propi Rigveda, el primer text poètic conservat en una llengua indoeuropea, i continua després en alguns tractats doctrinals, esdevé popular en la literatura i en la cultura de l’Índia i és l’eix de nombroses pràctiques espirituals de tots els temps, inclosos els actuals.

La seva vida, que té com a un dels seus primers episodis la pastura de vaques, és plena d’actes de bondat, de valentia i de saviesa: heroic destructor de monstres demoníacs, príncep que recupera el seu reialme, rei amic de reis, marit de 16.100 donzelles que allibera del diable que les havia segrestat, espòs també de vuit avatars de Lakshmi, la dona de Vishnu, i pare d’una nombrosa nissaga. La seva mort té diferents versions segons les tradicions i marca, d’acord amb altres doctrines, l’inici de la Kali Yuga, l’era en la qual estem vivint.

En qualsevol cas, la seva vigència literària i espiritual es manté ben viva arreu. Proclamat per alguns presència permanent de la bondat a la Terra o bé que apareix, una i altra vegada, quan la seva vinguda esdevé indispensable per a restablir la pau i la justícia, Krishna roman a través de les èpoques i acumula nous matisos i atributs segons els successius punts de vista des dels que és recuperat, observat, interpretat i descrit.

Com altres personatges històrics, literaris, llegendaris i espirituals de la cultura sànscrita (i també de la grecollatina, de l’eslava, de la semítica i d’altres) la seva biografia i els seus ensenyaments són fites que anem trobant al llarg dels camins de la nostra geografia personal. 

“Namasté” és una salutació de benvinguda i de comiat freqüent a l’Índia i també entre alguns practicants de ioga i d’altres disciplines afins, arreu del món.

La paraula sol anar acompanyada d’un gest de les mans que se situen, palmell contra palmell, davant del pit. Aquest gest – que s’anomena Añjali Mudra o Pranamasana – pot fins i tot substituir la pronunciació de la paraula i es completa sovint amb una lleu inclinació del cap.

El mot està format pel substantiu “namas” – que significa salutació, reverència o inclinació, però també pot voler dir honor a, lloat sigui, etc. – i pel pronom “te”, que té el mateix sentit que el nostre pronom equivalent (és a dir, el pronom feble singular, de segona persona).

Així doncs, namasté significa, simplement, “et saludo” o bé “m’inclino davant teu”, “et faig una reverència”, “t’honoro”, etc.

De tota manera, el seu ús per tota mena de persones i de col·lectivitats ha engrandit el seu significat que inclou en l’actualitat un gran nombre de traduccions, sobretot en la línia de les tradicions hinduistes i budistes.

Algunes d’aquestes traduccions poden ser:
– El Déu (o l’energia) que hi ha en mi saluda el Déu (o l’energia) que hi ha en tu.
– El meu ésser interior beneeix i saluda el teu ésser interior.
– Honoro el lloc on viu en tu tot l’Univers, un lloc d’amor, de veritat i de llum. Sé que quan estàs en aquest lloc dintre teu i jo estic en aquest lloc dintre meu, tu i jo som un.

Però n’hi ha moltes altres.

(Per cert: coneixes alguna altra traducció? La vols compartir amb els altres lectors d’aquest bloc? Pots afegir-la com a comentari a aquesta entrada i amb molt de gust la publicaré.)

Sigui com sigui, fins aviat i (en el sentit que prefereixis)… namasté!

 

Fins i tot les persones que ignoren les tradicions de l’Índia relacionen la paraula om amb la meditació oriental. I és cert; om és una síl·laba pròpia de l’hinduisme, a més de ser-ho també del jainisme i del budisme. La seva popularitat prové dels nostres esquemàtics coneixements sobre les tradicions espirituals índies i sobre el ioga.

Com saben els practicants d’aquesta disciplina, per a pronunciar om correctament es comença amb la a, es continua amb una u i s’acaba amb la m. Una mica d’atenció suplementària fa adonar-se de que el mantra, empès per l’alè, neix a la gola, segueix al vel del paladar i finalitza als llavis.

Segons els textos sagrats, cada una d’aquestes lletres té el seu significat particular. La a simbolitza l’inici de l’univers i l’estat de vigília que permet percebre’l; la u remet a la consciència interior de l’ésser i de la realitat que l’envolta, característica del somni; la m expressa l’estat previ a la manifestació de la realitat, quan es dorm profundament, sense somiar i la paraula sencera representa la totalitat del cosmos, sense distincions entre l’ésser i el no ésser.

En qualsevol cas, amb independència de creences i de doctrines, pronunciar el so om és una experiència profunda i agradable, tranquil·la i poderosa, que connecta, clarament, amb un sentiment de plenitud i de globalitat.
 

En una ocasió, durant els seus anys d’aprenentatge, Arjuna – el gran heroi del Mahabharata, conegut per la seva excel·lència en el combat amb arc – participava en una competició amb els seus condeixebles. Quan va arribar el seu torn i tenia la sageta dirigida a l’ocell de fusta que servia d’objectiu, va sentir la veu del seu mestre:- Què estàs veient, Arjuna? Em veus a mi, i als teus companys, i l’arbre en el que hi ha la diana?

– No, mestre – va respondre el noi -. Només veig el cap de l’ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l’arbre.

– En aquest cas – continuà el mestre – descriu l’ocell que has d’escapçar.

– Em sap greu, mestre – digué Arjuna-. Veig el cap de l’ocell i prou.

El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L’arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d’una el coll de l’ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.

El seu mestre va abraçar-lo o l’anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.

(El Mahabharata és ple d’episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l’interès a l’admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l’Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.) 

Des de fa milers d’anys, cada dia, mentre el sol s’alça i es pon, milions de persones, arreu del planeta, canten o reciten les paraules: “Om. Bhur bhuvah svah, tat savitur vareniam, bhargo devasya dhimadhi, dhiyo yo nah pracodayat”.