LA VIA SÀNSCRITA

Un sol so pot resumir tota una cosmogonia.  Una manera de veure – i de viure – el món, la pròpia existència.

Això és el que assenyalen els comentaris i les descripcions de la síl·laba OM, una de les paraules més sagrades en algunes religions de l’Índia, nascuda durant els processos evolutius que van culminar en l’adveniment de la consciència.

El Rig Veda – el text fundacional de la cultura indoeuropea, de la que som llunyans  però legítims hereus – no inclou la paraula “om”, però, en dona el coneixement com sobreentès en tant que “síl·laba immortal”:

La immortal síl·laba del cant és l’estatge final on s’han assegut els déus.
(RV I.164.39)

El guerrer de peus lleugers va guiar la síl·laba immortal.
(RV III.31.6)

Al Bhagavad Gita – la síntesi doctrinal que va superar l’anquilosat  bramanisme – s’insisteix repetidament en la identificació entre “om” i l’Univers, singularitzat en el propi Krishna:

De l’aigua, sóc el sabor, la llum de la Lluna i del Sol, la síl·laba OM en el coneixement, el so a l’espai i la humanitat entre els éssers.
(BG 7.8)

Abandona el cos dient OM – la totalitat de Brahma en una sola síl·laba – i,  pensant en mi, eleva’t fins al recer suprem.
(BG 8.13)

Sóc el pare d’aquest món, en sóc la mare, l’avantpassat i el creador. Sóc la Veritat, qui tot ho purifica, la síl·laba OM i els Coneixements.
(BG 9.17)

Però és a la col·lecció de textos que contenen les idees centrals de l’Hinduisme, recollits entre els segles VI aC i XV dC i coneguts amb el nom col·lectiu de Upanishads on millor es defineix la identitat d’OM.

Al Chandogya Upanishad, un dels més antics, antologia de nombrosos tractats anteriors, trobem:

La terra és l’essència dels éssers. L’aigua és l’essència de la terra. Les plantes són l’essència de l’aigua. L’essència de les plantes és l’home. L’essència de l’home és la paraula. L’essència de la paraula és l’himne. L’essència de l’himne és el cant. OM és l’essència del cant.
(1.1.2)

I també:

Totes les fulles surten d’una sola tija. Totes les paraules vénen del so OM. OM és tot l’Univers.
(2.23.2)

Pronunciar “OM” és doncs, segons aquestes creences, integrar-se en el Cosmos.

Això almenys és el que sosté la col·lecció de mantres iòguics Mantra Yoga Samhita (samhita significa col·lecció en sànscrit):

Quan escoltem OM, escoltem el propi Absolut.
Quan diem OM, anem a la seu de l’Absolut.
Qui percep OM veu l’Absolut.
Qui sempre pensa en OM pren la forma de l’Absolut.

L’objectiu perseguit per aquests textos, la recerca de comprensió de l’Univers que manifesten, la intuïció que denoten són claríssims indicis de la voluntat de transcendir l’experiència personal.

 Es tracta de l’actitud que explica el llegat lèxic, els esquemes lògics, els sistemes de valors i les estructures socials que compartim les col·lectivitats que al llarg dels mil·lennis hem transmès i continuem conformant la civilització indoeuropea.

 Una herència intemporal. (*)

(*) Trobareu aquí un altre article sobre OM.

El Rig Veda és – amb tota probabilitat – el llibre més antic de la Humanitat (1).

Fruit de les observacions de la Natura i d’ells mateixos per part dels clans indoeuropeus que van instal·lar-se primer a l’actual Pakistan i després per tota l’Índia, el Rig Veda reflecteix la lenta transformació de les seves primeres intuïcions i interpretacions en una cultura completa i complexa de la que som hereus i que continuem expandint.

El seu miler d’himnes són la mirada més incontaminada i la descripció més precisa del que, des de sempre, hem sentit els éssers humans en el cor i pensat amb l’intel·lecte, siguem on siguem en el planeta.

El sanscritista Jean Herbert ens ho diu ben clar:

Tots els savis, en totes les èpoques, compresa la nostra, reconeixen sense reserves que les escriptures considerades per nosaltres les més antigues, en especial el Rig Veda, contenen la veritat més alta en la seva totalitat; la resta en són únicament comentaris.

Per això, en la confusió del dia a dia que ens assetja, en la cridòria que ens allunya de la serenor i en l’oblit del que ens uneix, obrir de nou les pàgines del Rig Veda – anant més enllà de símbols efímers i de creences transitòries – pot ajudar a recuperar la perspectiva, a posar cada opció al lloc que li pertoca.

Els fragments citats a continuació són una brevíssima mostra, entre moltes altres possibles, del que cada lectora i cada lector podem trobar-hi (3):

1. Ha vingut aquesta Llum,
la més bella de totes les llums.
Nascuda brillant,
creix en la brillantor.
Ha marxat la Nit
i, en llevar-se,
el Sol ha fet néixer el Matí.

12. O Alba, difon avui
la Llum entre nosaltres.
Protectora de l’Ordre,
allunya els nostres enemics.
Porta’ns bons auspicis,
dóna’ns riqueses,
fes néixer cants d’alegria.

(Himne a l’Alba. RV 1.113)

1. Escurça els nostres camins, o Pushan (4),
fes a un costat els obstacles.
Roman entre nosaltres.
Ves davant nostre.

6. Senyor de tota Prosperitat,
millor portador de l’Espasa d’Or,
fes que les riqueses
siguin fàcils de guanyar.

9. Usa els teus poders,
dóna’ns seguretat i aliments,
dóna’ns vigor.
Troba el millor camí.

(Himne a Pushan. RV 1.42)

2. Junts, quedem d’acord.
Que els nostres pensaments
busquin els punts de trobada.
Que els déus antics ens sentin unànimes.

3. Unit estigui el Consell,
en una Assemblea Comuna,
amb una ment unida
en el mateix propòsit.

4. Que una sigui la nostra voluntat,
que un sol cor ens porti
a un acord compartit
per tots nosaltres.

(Himne a la Concòrdia. RV 10.191)

Quan obrim el Rig Veda i busquem entre els seus poemes els que millor puguin il·luminar les nostres passes immediates, connectem, forçosament, amb les nostres arrels més profundes i tenim, en conseqüència, la Veritat individual i col·lectiva més a prop.

Cada lector i cada lectora – en fer la seva providencial i pròpia tria – pot trobar-hi les respostes que hi buscava.

(1) El Rig Veda conté 1.028 himnes, organizats en 10 llibres – o Mandales – dedicats a les deïtats primordials de l’Hinduisme. No hi ha acord sobre la seva antiguitat, però fins i tot les opinions més conservadores sostenen que va ser recopilat al voltant del segle XV aC. Els seus continguts remeten, però, a un passat molt més remot.

(2) Jean Herbert (1897-1980) va ser un eminent orientalista francès, especialitzat en mitologia hindú. Va publicar nombrosos textos sobre el Bhagavad Gita, ioga i espiritualitat.

(3) El títol i l’origen dels fragments seleccionats estan indicats al final de cada un d’ells. Les xifres inicials de cada estrofa correspon al seu ordre dintre de cada himne. Les versions incloses intenten oferir un text entenedor en el català del 2015, respectant al màxim els versos sànscrits originals.

(4) Pushan és la divinitat vèdica responsable dels viatges i dels camins.

Brahmanandam parama sukhadam,
kevalam jnana murtim,
dvandva teetam gagana sadrusham,
tatvam asyadi lakshyam.

Ekam nityam vimalam achalam,
sarva dhee sakshi bhutam,
bhava teetam triguna rahitam
sadgurum tam namami.

Sovint, aquestes paraules – incomprensibles per a la immensa majoria dels habitants del planeta – són unes de les primeres que pronuncien en sànscrit milers de practicants de disciplines originàries de l’Índia, especialment el ioga, però també la meditació, doctrines espirituals o filosofies orientals.

El text correspon a un mantra força popular, adreçat al Guru en tant que institució i conegut, com la major part d’aquestes fòrmules, per les seves primeres paraules, “brahmanandam parama sukhadam”, que poden traduir-se per “Font de felicitat eterna i de suprema alegria”. Se n’ha inclòs una versió al final d’aquestes línies (1).

La paraula mantra, que, segons el Diccionari Sànscrit-Català, pot definir-se com paraula o fòrmula sagrada – però que té infinitat de significats segons el pensament o l’escola dels innombrables traductors -, correspon efectivament a grups de paraules sànscrites amb pretesos efectes de tipus psicològic o espiritual per a qui les entonen, les veuen escrites o, fins i tot, si hi pensen.

Una interpretació hinduista ortodoxa del concepte afirma que es tracta de la forma sonora de la forma d’una divinitat. Així doncs, a cada una d’aquestes abstraccions de fenòmens divinitzats correspon un so, o una cadena de sons, Activar el/s so/ns activa els seus atributs.

Els mantres poden constar des d’una sola síl·laba (com el so “om” que serà comentat més avall) a un text més o menys llarg, com l’inclòs al principi d’aquestes línies.

El mot està compost per la rel “man-“, que correspon al concepte de pensar, al sufix “-tra” que designa eines o instruments. El seu sentit primigeni és doncs “eina per a pensar”.

Els primers mantres van ser compostos en l’època vèdica, a partir de versos del Rig Veda i tenen, per tant, i sent molt molt conservadors, com a mínim, tres-mil anys d’història. És plausible però que comencessin a ser utlitzats poc després del naixement del llenguatge i/o dels rituals religiosos.

Actualment, trobem mantres en l’hinduisme, però també en el budisme, el jainisme i el sikhisme. Himnes, cants, composicions i conceptes similars es troben igualment en el zoroastrisme, el taoisme i, ai déumeu, com bé sabem per aquestes contrades, també en el cristianisme i l’islamisme.

En qualsevol cas, el fet és que s’atribueixen als mantres un gran nombre d’efectes benèfics de tot tipus: redueix els estats d’ansietat, allibera de les neurosis, té efectes tranquil·litzants, millora la relació amb els altres, estimula la resistència a les malalties, augmenta la intuïció i enforteix el caràcter entre moltes altres consqüències, totes positives.

Però cada mantra té les seves propietats particulars.

Un grup de lectors del bloc, tot comentant els continguts d’aquest article, precisava que, mentre el mantra que obre aquest text aporta optimisme, el “Guru Brahma”, citat a l’article anterior sobre el Guruji Iyengar, denota majestuositat i que el Gayatri Mantra, (2) condueix a explorar l’interior de qui el canta.

El que és comprovable ara mateix per qui vulgui fer l’experiment és que recitar el mantra Om (o Aum) (3) aporta una clara consciència de plenitud i d’energia.

El sànscrit és – ho constatem una vegada més – una teranyina de camins per explorar, un feix – o un pom, segons alguns – de qüestions obertes.

Potser cantar un mantra ens ajudaria a resoldre-les.

(1) Font de felicitat eterna i de suprema alegria,
ets la saviesa més fonda,
més enllà de la dualitat,
infinit com el cel.

Ets l’U, permanent, únic i immòbil,
pur i ferm en totes les coses.
Estàs més enllà del pensament i dels tres gunes (*).
Et saludo, gran Guru.

(*) La paraula “guna”, que té el sentit primari de cordill, designa la qualitat constituent de tot fenomen manifestat o no manifestat (harmonia, activitat, desordre), en aquest cas equival doncs a “identitat distintiva”. Com tants altres conceptes de la filosofia hinduista no té equivalent en català, ni en cap altra llengua occidental, per cert.

(2) Llegiu AQUÍ un dels articles dedicats a aquest mantra.

(3) El trobareu en aquest ENLLAÇ.

És preferible deixar-ho ben clar des d’ara mateix: la llengua sànscrita representa un risc per als qui ens hi endinsem.

Més encara: és un perill.

Ho experimentem cada dia els qui en freqüentem els textos, fer servir la seva gramàtica o utilitzem el seu lèxic: el sànscrit mostra tota la complexitat – i la riquesa – de tot allò que envolta les seves temeràries lectores i els seus valents lectors. Pitjor encara: ens posa a tots plegats davant de nosaltres mateixos, sense concessions no ja a la pietat, sinó ni tant sols a la indulgència. Ens canvia. Ens empeny a evolucionar. Ens fa més i més i més humans.

Acostar-se a l’enormitat de la literatura sànscrita significa accedir a un cúmul d’informacions i d’opinions, aplegades al llarg de milers d’anys, sobre la totalitat dels fenòmens als que pot fer front qualsevol persona en qualsevol circumstància: la pròpia existència, la realitat, l’amor, el deure, el matrimoni, la guerra, el sexe, la mort, la violència, el riure, la bellesa, la divinitat, l’Univers, la percepció, la Natura, l’anatomia, la política, la urbanitat, els rituals, el planeta, l’humor, el desig, el menjar, el propòsit, la família, el significat, el llenguatge o l’agricultura, entre centenars d’altres.

Després de conèixer aquests textos, l’opinió que es té de tot plegat resulta més global, més profunda. I els lectors en resultem il·luminats.

Però és que, a més, per a cada un d’aquests conceptes, el sànscrit disposa sovint de dotzenes de paraules que s’hi refereixen des de punts de vista distints i amb matisos diferents.

Així, per exemple, per a dir “amor” en sànscrit, podem triar entre més de cinquanta termes. Direm “snehala” si es tracta d’un amor tendre i afectuós, però “kama” si ens referim a un amor eròtic, o “prema” quan se sent una estima afectuosa, “rati” quan el que es busca i s’ofereix és diversió o “priti” per a dir amor sincer, però també alegre i divertit. La llista podria continuar, però ja es veu que abans de dir que se sent amor per algú en sànscrit cal examinar-se sincerament i en detall i prendre consciència de quins són, exactament, els propis sentiments. És a dir, créixer, ser més un mateix.

Aquesta exigència de precisió queda també reflectida en la gramàtica.

Recordem que, en sànscrit, disposem de tres gèneres (masculí, femení i neutre), de tres nombres (singular, dual i plural) d’una declinació dels noms amb vuit casos – ja que afegeix un anomenat “instrumental” als del llatí – i que la conjugació dels verbs és també més àmplia i sofisticada que les de les llengües romàniques (com el català) o les germàniques (com l’anglès).

És lògic doncs pensar que, si poguéssim mirar el que ens envolta amb ulls “sànscrits” i examinar els nostres pensaments, sentiments i sensacions amb conceptes del mateix origen, en tindríem una percepció més intensa, matisada, diversa i precisa. Més real. I en sorgiríem transformats. (1)

El poeta, assagista i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson (2), en referirse al Rig Veda – el primer recull de poemes conservat en una llengua indoeuropea – feia el següent comentari, extensible a tota la literatura sànscrita i al que no cal afegir res:

Sempre que llegeixo els Vedes sento que m’il·lumina una claror sobrenatural i desconeguda. En els ensenyaments dels Vedes no hi ha lloc per al sectarisme. Pertany a totes les Edats, filosofies i nacionalitats i és el Camí Ral per a atènyer el Gran Coneixement.

Quan els llegeixo sento que estic sota els cels estelats d’una nit d’estiu.

(1) Els practicants assidus de ioga en tenim – modestament i salvant totes les distàncies – una certa experiència. Els noms dels asanes – o postures – i el cant dels mantres que entonem durant le sessions ens acosten a realitats difícilment compartibles amb els qui no tenen el goig de gaudir de les mateixes vivències.

(2) Ralph Waldo Emerson (1803 – 1882) va ser un gran defensor de l’individualisme i de la Natura. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament del moviment del Nou Pensament. Va ser amic i admirador d’Henry David Thoreau i de Walt Whitman i va conèixer l’Hinduisme a través del gran hindòleg, filòleg i fundador de la mitologia comparada, d’origen alemany, Max Müller.

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.

Els textos sànscrits més coneguts sacralitzen déus i reis, guerrers, princeses i bramans i teoritzen, savis i prolixos, sobre filosofia, cosmogonia i tota mena de coneixements.

Però, en contrast amb aquests aspectes, diguem-ne, seriosos, la vida quotidiana emergeix amb tota la seva puixança per mitjà d’una literatura que pot ser qualificada de popular, on l’humor té un paper primordial.

Els acudits recollits aquí baix reflecteixen un sa distanciament dels valors aparentment més estàtics del pensament i de la pràctica establerts.

Una revolta!

Aquell dia, un devot pregava a Krishna:
– O, Krishna sublim! És cert que per a tu un milió d’anys és un segon?
– Certament. Així és. – va respondre l’avatar de Vishnu.
– Aleshores, o Krishna estimat, què és un milió de rúpies per a tu?
– Tot just una sola rúpia.
– O, Krishna poderós, podries donar-me una rúpia?
– Espera’t un segundet! – va dir Krishna, tot rialler.

O, Doctor – reconeixia el malalt davant del seu metge – sou més poderós que no pas Yama, el déu de la mort.
Ell se’ns emporta la vida, però vosté, a més, se’ns emporta els diners.

Tres ascetes meditaven en silenci en una cova de l’Himàlaia i un matí van sentir-se unes passes a l’exterior.
Sis mesos després, un dels ascetes preguntà: Heu sentit l’ós?
Després d’un any durant el qual ningú va dir res, un altre dels ascetes va respondre enutjat: Era un tigre!
De nou, silenci absolut. Tots callats.
Però de sobte, dos anys més tard, el tercer asceta no va poder més: Hauré de marxar d’aquí; no puc concentrar-me. No pareu de xerrar!

O, Pobresa! – deia el captaire – T’estic tant i tant agraït!
Gràcies a tu he adquirit poders màgics.
Jo puc veure tothom que passa davant meu a les escales del temple, però cap dels fidels no em veu a mi!

Quatre monjos meditaven al pati del monestir quan, de sobte, la bandera del terrat va començar a bategar.
El més jove, avorrit, va alçar-se i advertí, tot excitat: La bandera tremola!
El seu company, que duia més temps al convent, li aclarí: La mou el vent.
Aleshores, el tercer monjo, amb més experiència, va instruir els dos novicis: És la vostra ment el que s’agita!
El quart sacerdot, el més vell, va tancar la discussió: Són les vostres llengües el que no paren de moure’s!

La cita següent, atribuïda, com tantes altres, a Gandhi (que, per cert, sembla haver-ho dit tot!) no prové de cap tradició sànscrita, però és divertida i reflecteix, esperem que només en part, la opinió que mereixem de la cultura que n’és l’hereva.

“Podria arribar a ser una bona idea”, va respondre Gandhi quan van preguntar-li el seu parer sobre la civilització occidental.

(Les mirades crítiques sempre són positives. Carreguem-nos d’energia. Som al mig d’una llarga batalla!)

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)

(ALESHORES)

Som al segle VII aC, a l’Índia.

Els valors de la civilització vèdica ja no corresponen a les maneres de viure de la societat. Els ferotges pastors transhumants, arribats fa milers d’anys des de les estepes de l’Àsia Central, s’han convertit en agricultors, en ramaders i fins i tot, urbanitzats, en comerciants i en artesans. I s’han assimilat amb els habitants autòctons.

Però el seu politeisme de base naturalista s’ha mantingut pràcticament igual i, com els fidels són lluny del sentit primer dels himnes vèdics, les funcions sacerdotals dels bramans han esdevingut preeminents. Els cal aclarir el significat dels textos, interpretar-los, traduir-los als nous temps.  El que després serà identificat com a literatura vèdica ha afegit als quatre primers Vedes (el Rig, el Yajur, l’Atharva i el Sama), els Brahmanes que els expliquen, i els Aranyakes (o Llibres del Bosc), que hi aprofundeixen.

Malgrat aquests intents de continuïtat, l’evolució ha estat insuficient. Hi ha massa distància entre les preguntes vives dels creients i les mecàniques i repetitives respostes de la tradició bramànica.  Cal anar més enllà.

(CIMS)

Per a superar la nova situació han sorgit, refusant les doctrines establertes, i quasi bé simultàniament, el jainisme i el budisme. Des de dins del bramanisme, el desenvolupament dels Aranyakes ha cristal·litzat en nous corrents que pretenen atendre els anhels de la societat.

Els textos que exploren la nova societat s’anomenen “upanishads” i aquesta denominació confirma la voluntat de comprensió que, de fet, expressen. La paraula upanishad és un mot compost, format per “upa” (als peus) i “nishat” (seure a sota), que denota clarament el contacte entre qui escolta i qui explica. Sense intermediaris.

Uns versos d’una de les primeres d’aquestes obres deixen clara la insatisfacció de partida i quina es desitja que sigui la resposta:

De l’error, porta’ns a la Veritat,
de la foscor, porta’ns a la Llum,
de la mort, porta’ns a l’Eternitat.
(Brihadaranyaka Upanishad)

Els nous textos desenvolupen reflexions i doctrines metafísiques, espirituals i filosòfiques molt diverses, que preludien l’Hinduisme i que continuen, ara, tant actuals com sempre. A més, els upanishads s’agrupen amb el nom col·lectiu de Vedanta, és a dir la fi (anta) dels vedes, dels que són la culminació.

Els més antics, anteriors a l’aparició de l’escriptura a l’Índia, són transmesos oralment fins ser fixats, probablement cap al segle III aC, de manera definitiva. I se n’escriuen d’altres. Al final del procés, conformen un  corpus de 108 upanishads d’acceptació general, malgrat que el seu nombre pot considerar-se major si no s’és gaire estricte ni partidari de l’ortodòxia.

Sigui com sigui, s’ha convingut en resumir-los en quatre “mahavakyas” (maha: gran; vakya: frase) que, tot centrant l’atenció en l’eix Brahman-Atman, és a dir, en l’emmirallament entre l’Absolut i l’essència individual, condensen les noves mirades creences:

– prajñanam brahma (Brahman és el Coneixement)
(Aitareya Upanishad)

– ayam atma brahma (Sóc l’essència individual, que és Brahman)
(Mandukya Upanishad)

– tat tvam asi (Tu ets això)
(Chandogya Upanishad)

– aham brahmasmi (Jo sóc Brahman)
(Brihadaranyaka Upanishad)

(CAMINS)

Els nous camins ja són oberts. Comença una nova manera de veure, de cercar, d’anar més enllà.

A Occident, la primera edició dels Upanishads va fer-se en llatí, a França, a primers del segle XIX. Va seguir-la immediatament una traducció parcial en anglès. La versió en alemany va publicar-se a mitjans del mateix segle. L’obra va acabar d’incorporar-se al nostre fons cultural quan l’hindòleg i fundador de la mitologia comparada Max Müller va fer-ne una edició en anglès pocs anys després.

Però la sistematització dels intemporals principis upanishàdics va venir de la mà de Schopenhauer, que els qualificava de “fruit de la més elevada saviesa humana” i va incloure’n els conceptes bàsics a “El món com a voluntat i representació”. Després, altres filòsofs, com el també alemany Schelling o els nord-americans Emerson i Thoreau, van continuar-ne els comentaris i els reconeixements. Al segle XX, personalitats tant diverses com T. S. Eliot, a “The Waste Land”, o el Premi Nobel de Física del 1933 Erwin Schrödinger, són alguns exemples d’intel·lectuals captivats pels Upanishads.

Entre nosaltres, hem de referir-nos òbviament a l’imprescindible Joan Mascaró. El seu llibre “Els Upanishads” ens enriqueix amb una extensa presentació de les obres i amb la traducció en la seva línia d’absoluta excel·lència d’una selecció dels textos més representatius.

Les vies cap a la Veritat, La Llum i l’Eternitat conviden a la lectura. I a la descoberta.

(QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ?)

Ja des dels inicis, els pobles indoeuropeus veiem la societat estructurada en diversos estaments cada un dels quals hi té una funció específica, diferenciada de la resta.

El propi Rigveda – el recull d’himnes dels indo-aris, recopilat al voltant del 1700 aC però que inclou referències a fenòmens astronòmics del 4000 aC – dona fe d’aquest punt de vista.

El poema Purushasukta (Himne de Purusha), que narra la creació de l’univers pel mític “Home Còsmic”, proclama:

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(RV 10.90.12)

Aquesta divisió de la societat segons les funcions – anomenades varna (“color” en sànscrit) (*) – que hi desenvolupem els humans va ser codificada no gaire més tard pel llegendari erudit Manu que, a través de les seves Lleis, va assignar a cada tipus de persona unes tasques determinades.

El braman, és a dir, el sacerdot, estudia i ensenya les Escriptures, celebra sacrificis i fa i rep ofrenes; el kshatriya, o guerrer, té el deure de protegir les persones; el vaishya, agricultor o comerciant, ha de tenir cura del bestiar, conrear la terra o fer negocis i, finalment, el shudra, o criat, té com a funció servir els tres grups anteriors.

La doctrina segons la qual cadascú neix en un o altre estament social – i té, per tant, unes obligacions i no unes altres – depèn del seu karma, o, dit d’una altra manera i simplificant molt, les accions bones o dolentes dutes a terme durant l’existència que en modelen la consciència i condicionen les seves encarnacions futures.

El Bhagavad Gita – un dels textos més populars de l’Índia i conegut a tot el món, que insta a l’acompliment del propie deure – deixa clar què determina el dharma – o conjunt de comeses – de cada un:

Els deures dels bramans,
dels kshatriyes, dels vaishyes i dels shudres
estan distribuïts segons les qualitats
que neixen de la seva pròpia natura.
(BG XVIII.41)

Les tres estrofes que segueixen l’anterior detallen quines són les virtuts corresponents a cada varna:

Serenitat, autodomini, austeritat, puresa,
tolerància, honestedat, coneixement, saviesa i fe.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els bramans.

Heroisme, poder, determinació, destresa en la batalla,
valentia, generositat i autoritat.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els kshatriyes.

L’agricultura, la ramaderia i el comerç
són els deures innats dels vaishyes,
mentre que el servei
ho és dels shudres.

L’estructuració de la societat en estaments és una concepte àmpliament compartit. L’antropòleg francès Georges Dumézil va situar aquests mateixos conceptes en, entre d’altres, els antics pobles iranians, en les idees platòniques sobre la república i en la mitologia romana.

Però no cal anar tant lluny.

La desaparició de l’Imperi Romà d’Occident i la subsegüent eclosió de la societat feudal va propiciar l’aparició de formes d’organització social i política més adaptades al nou estadi històric i van emergir – o reaparèixer? – col·lectius amb funcions similars a les desenvolupades fins aleshores en altres moments i indrets de l’espai indoeuropeu.

A Catalunya, aquestes institucions va prendre el nom de “braços”. El braç militar agrupava la noblesa, l’eclesiàstic, la jerarquia religiosa i el reial estava format pels representants de les ciutats a les que el rei n’havia concedit el privilegi.

De fet, però, institucions equivalents romanen plenament vigents ara mateix, ben a prop: perviuen – encara! – algunes monarquies, jerarquies religioses segueixen tenint presència institucional, pes social i, sovint, influència política i cúpules militars continuen formant part de les estructures de molts estats.

El llegat indoeuropeu va més enllà dels àmbits lingüístic i literari. Es tracta d’un conjunt de valors que ha modelat la nostra societat al llarg de la història i que segueix conformant-la.

(I fins i tot, molt probablement, les nostres creences i els nostres comportaments individuals!)

(*) També, segons algunes interpretacions, desqualificades com a castes.