Els dies i les dones

“(…) ha d’estar preparat per suportar tot el que li tingui reservat la vida, encara que això signifiqui l’exili, la tasca no reconeguda i l’oprobi. I, si suspèn la prova suprema de l’art, si resulta que finalment no està beneït pel do, també s’ha de preparar per suportar això: el veredicte inflexible de la hstòria, el destí de ser, malgrat tots els sofriments presents i futurs, un artista menor. Molts són els cridats i pocs els escollits. Per cada gran poeta hi ha un núvol de poetes menors, com mosquits brunzint al voltant d’un lleó.”

Escric molt poc i amb patiment terrible.

Ni tan sols bec i sols folle divendres.

                                                         Vicent Andrés Estellés

Poètica

S’alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut al llindar
del poema que dur
                                   trenca regles i normes 
                                   el vers és un clar
                                   pur silenci ple d’ombres
                                   que fugen quan vull
                                   jugar amb elles i es fa
                                   sense cap barca mut
                                   el meu somni que es mor 
                                   sol enfront d’aquest mar
                                   desolat del llenguatge.

                                                                       Ponç Pons. Desert encès

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
“Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

                                                                     Josep Carner. Nabí

Pròleg

Sols un lleuger, deshabitat perfum
d’albada amb aigües per despertar,
i el son ja es terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.

Aparegut de mi, sense resum
                                    al pensament, estigmes a la mà,
                                    truco -no te’n recordes- a l’envà
                                    que em guarda dona conservada amb llum.

                                    I llavors m’imvesteixo d’espectacle,
                                    prenc amb els llavis fosos un bocí
                                    de cervell fresc, quasi sortit d’estable,

                                    sento un gust de paraula sense dir,
                                    em llanço, caçador, cap a la fi
                                    i excito l’interès d’un vell diable.

                                                                                  Màrius Sampere

                                                                        Josep Maria Espinàs. El meu ofici

“S’ha de ser molt ingenu per no entendre que un escriptor és un intèrpret que representa el paper que millor sap fer, i que no és menys intèrpret quan es posa la màscara de la primera persona singular. Aquesta pot ser la millor màscara de totes pel seu altre Jo. Alguns (molts) fingeixen ser més encantadors del que són i altres fingeixen ser-ho menys. Això és irrellevant. La literatura no és un concurs de bellesa moral. El seu poder procedeix de l’autoritat i de l’audàcia amb què es porta a terme la representació; la creença que inspira és el que compta”.

Philip Roth. Lecturas de mí mismo

Taula parada

Posem que dic que el ponent és la música
i que el llevant són els llibres. Descric
d’aquesta forma un àmbit compartible
que només comparteixen fugaçment
passavolants discrets i afectuosos.
L’àmbit també té nord i té migdia:
el migdia és el dubte i la pregunta
i el nord té i tindrà sempre nom de dona.
I ara, tancant els ulls, puc establir
tots els límits que vulgui i transgredir-los.
Sé tanmateix, que mai al meu davant
no hi ha ningú que em faci companyia.

                                                                               Miquel Martí i Pol

“En aquest segle XX que he viscut gairebé de cap a cap, Catalunya ha patit molt, ha estat derrotada i materialment esclafada, i per una revolució derivada en guerra civil entre catalans, ha estat envilida  ha vessat la seva sang en una guerra espanyola imposada i perduda. Però no ha estat vençuda. El segle XX ha estat, malgrat tot, el segle de la recuperació de Catalunya, el seu segle d’or, procés essencial que mai no ha cessat, ni en els pitjors moments. Ha significat el retrobament d’una pàtria i, amb ella, el de la dignitat d’una llengua pròpia, tant en l’ordre individual com en el col·lectiu. En canvi, poc abans d’entrar al segle, calgué presentar batalla, davant una audiència culta, nostrada i hostil, al lliure ús en tribuna acadèmica del català i fer-ne la lloança reivindicativa. Al cap de cent anys, la validesa total i la independència de la llengua catalana són indiscutibles i, per això mateix, atien l’hostilitat i la indignada sorpresa, sovint hipòcrita, dels seus adversaris multiseculars, tant d’Espanya com de França.”

                                                                   Joan Triadú. Memòries d’un segle d’or

Poeta de mig segle

Els admiraves
perquè havien callat. Ara sospites
que potser van mentir-se
una vida més dòcil, més avara
sense la poesia, perquè ja no podien
plantar cara a la vida.
                                   Als cinquanta anys,
és cert, la mort es fa més íntima,
somriu amb les dents roges, sembla humil,
i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.
                              També és cert que els poetes
quasi sempre tendim a sentir més que els altres,
i si acabem abans, som uns morts lúcids,
i si ja no escrivim, som més sincers.
-La canalla s’ho creu, i als crítics els agrada
explicar la impotència.

Arribes al mig segle vulgarment:
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.

La mala bèstia et parla  cada dia
i t’ha gelat els llavis més d’un cop,
però saps com tractar-la.
                                        Saps acabar l’ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles

                                                             Pere Rovira. La mar de dins

“La literatura no ha de ser altra cosa que l’emprempta de la veu”

                                                       Gao Xingjian

“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb ressurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. (…) Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quen em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai”.

Mercè Rodoreda. Pròleg a Mirall trencat. Setena edició (abril 1983) Club editor

HORA FOSCANT

Hora foscant,
a la llum encara indecisa
de la lluna, la ciutat plena
de records m’assetja.

I em pregunto si
són de debò els canvis,
els nous invents sorgits

al llarg d’una existència,
quan encara hi queden
tants nusos per desfer.

                                                                            Montserrat Abelló