Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Han dit altres

POTSER SÍ

2

“La literatura no és res més que les històries d’homes aïllats, sobrepassats per tot allò que els envolta i que, intentant donar forma a tot el que hi ha al seu voltant, es veuen forçats al canvi mentre interactuen amb els esdeveniments i coneixen una dona”.

                                                                                                           James Ellroy

UN FIL

2

MATÍ AL BAR

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

                                                       Francesc Parcerisas. L’edat d’or

UN CAMÍ ENTRE ELS NÚVOLS

1

El poema que ocupava el lloc d’una muntanya

Era allí, paraula per paraula,
el poema que ocupava el lloc d’una muntanya.

Ell en respirava l’oxigen,
fins i tot amb el llibre capgirat damunt la pols de la seva taula.

Recordava com havia necessitat
un lloc on anar en la seva mateixa direcció,

com havia refet els pins,
apartat les roques i emprès un camí entre els núvols,

fins trobar l’atalaia adequada
on sentir-se completat endins un inexplicable completar-se:

la roca exacta on les seves inexactituds
descobrissin, per fi, la vista cap a la qual havien avançat,

un lloc on estirar-se, i tot contemplant el mar,
reconèixer la seva única i solitària casa.

                                                                   Wallace Stevens. The rock

                                                                   (Versió de David Figueres)

ELS DIES FELIÇOS

0

“(…) la vida és una barreja de dies i estones d’anar passant com una seda, amb moments que queden, amb estones grandioses que se’ns planten a la memòria, però amb intervals una mica dolorosos, tristos, pesats, que provem d’oblidar. I això sense comptar les estones d’avorriment mortal, on no passa res de nou ni es veu res en perspectiva, si no és un fred de peus paralitzador, una gana salvatge o un mal d’estómac infernal.

                                 Ramon Erra. Desfent el nus del mocador

ACORDANZA DE LA FORMA

0

INTERVALU

Nun escribo
pa que me sobreviva un versu.

Pa eso ta la castañal inmensa
que mira indiferente pal molín.
Cuando la tierra yá nun guarde
acordanza de la forma d’estos didos,
ella seguirá, com siempre fexo,
                           retoñando al chegar la primavera.

                                                Taresa Lorences. Sobre l’arena

EM FARÉ EL ROSTRE PÀL·LID

0

Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
           el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
          que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç al seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

                                         Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis

UN MOLT D’ADDICCIÓ

0

“No m’és un plaer escriure, ni tampoc un dolor. És un treball amb riscos. L’esvarada és fàcil, i l’error. Em cansa. Em produeix un desfici que es pot convertir en ansietat. També m’excita i em provoca insomni: una nerviositat general, concentrada, que deixa el cervell pastós i que no és gens amena. Amb tot, quan he trencat el gel, podria estar escrivint hores i hores, en una estranya suspensió del temps, i em deixe endur per l’ebrietat que instal·la el joc de les paraules; llavors escriure es pot assemblar a un plaer solitari, però em resistesc a començar com un condemnat es resistiria a una tortura.

Sovint m’hi he d’obligar, per a complir els compromisos adquirits. De vegades, les notes d’aquests quaderns no són més que escapatòries intersticials entre redaccions ineludibles, com contrapunts, quan l’exercici d’escriure ja havia començat. Per contra, un període llarg sense prendre aquestes notes em deprimeix i em fa sentir vergonya. O més exactament m’estranya. I és en elles on finalment em retrobe. Escriure així, per això, té una mica de bogeria i un molt d’addicció, ho sé”.

LA PARAULA ÉS EL MÓN

0
Publicat el 3 de juny de 2009

LA PARAULA

Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

                                Quina tremolor antiga
                                oir “ginjoler”, i sentir
                                la lluminosa distància
                                entre el color d’una branca
                                i el seu nom que en mi sona!

                                La paraula és el món
                                que surt ungit de la fonda
                                aurora constant de Déu
                                dins nosaltres, amants pal.lids.

                                I som canyes humanes
                                que sona Déu, sonant-les,
                                quan parlam. Canyes fràgils,
                                però plenes de música.

                                                                                         Blai Bonet

A LES PORTES DE ROMA

1
Publicat el 7 de maig de 2009

“Un cop s’hagué reunit amb les seves cohorts a la vora del Rubicó, que era el riu que limitava la seva província, s’aturà una estona i, pensant en la gran empresa que covava dintre seu, digué, girat als del seu voltant (…) “Anem”, digué Cèsar, “cap on ens criden els signes dels déus i la iniquitat dels nostres enemics. La sort ha estat tirada”

                                                                           (Suetoni. Vida dels dotze Cèsars)