Haikus

La força del silenci

Arxiu de la categoria: Haiku i comentaris

Amb lliris blaus… (Bashô)

Publicat el 5 de febrer de 2024 per lluisroig-haikus

Amb lliris blaus

em lligaré, d’ara endavant,

les espardenyes.

 

INTRODUCCIÓ

“Vam entrar a Sendai creuant el riu Natori el dia que en aquella zona és costum de cobrir els sotres de lliris.”

 

EXPLICACIÓ

“En acomiadar-nos, Kaemon ens va donar un mapa en què havia dibuixat indrets famosos com Matsushima i Shiogama, així com dos parellls d’espardenya de palla amb les vetes de color blau fosc (lliris blaus)”.

El traductor Jordi Mas descriu en una nota del llibre, referint-se als lliris blaus del haiku: “En aquesta zona, el dia cinc del cinquè mes es posaven fulles de lliri als sostres de les cases per allunyar-ne els dimonis”.

 

FINAL

Lliri blau. Rar de trobar i amb una belles única, també conegut com el lliri sagrat i és originari d’Orient. Significa puresa espiritual.

Per algunes cultures, és un címbol de seguretat, bons sentiments, estabilitat, confiança i durabilitat.

 

 

ACLARIMENTS

Autor del diari: Matsuo Bashô (1644-1694).

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Tipus de lletra en les transcripcions: Referències als versos del poema, en lletra cursiva; referències al text en prosa del haibun, entre cometes.

Classificació: Haiku clàssic.

Tipologia: Haiku sagrat.

Kigo, estació: Tardor, “el dia cinc del cinquè mes”.  “Mymagino estava completament cobert de trèvols: a la tardor, el paisatge devia ser magnífic. […] Antigament era tan humit com ara i també queia la rosada de les branques.”

Kireji: cesura a la meitat del segon vers.

Paraula clau: Lliris blaus

 

Les mans que avui… (Bashô)

Publicat el 30 de gener de 2024 per lluisroig-haikus

Les mans que avui

cullen plançons, antany

tenyien teles.

 

INTRODUCCIÒ

“En fer-se de dia, ens vam dirigir cap a Shinobu per veure le pedra que antigament s’usava per tenyir roba. La vam trobar mig enterrada en un llogaret apartat, a l’ombra de les muntanyes. Una merrecs de la zona van venir a explicar-nos que antigament la roba era dalt de la muntanya, però que la gent hi anava arrencava blat dels camps per provar d’estampar-hi la roba, fins que els pagesos se’n van atipar i la van fer rodolar fins a la vall, on ara jeu boca per avall. No seria gens d’estranyar.”

 

EXPLICACIÓ

Contraris

  1. Un abans (antany) i un després (avui).
  2. Les mans: antany, “la gent que hi anava arrenava blat dels camps” (plançons) ; avui, “cullen plançons”.
  3. Les mans:  antany, de la “gent que hi anava”; avui, mans dels “pagesos”.

 

ACLARIMENTS

Autor del diari: Matsuo Bashô (1644-1694).

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Tipus de lletra en les transcripcions: Referències als versos del poema, en lletra cursiva; referències al text en prosa del haibun, entre cometes.

Classificació: Haiku clàssic.

Tipologia: Haiku sagrat

Kigo, estació: primavera (cullen plançons)

Kireji: cesura a la meitat del segon vers

Paraula clau: Les mans

Els primers passos… (Bashô)

Publicat el 27 de gener de 2024 per lluisroig-haikus

Els primers passos

lírics: a Oku canten

plantant arròs.

 

INTRODUCCIÓ

“Després de passar així la barrera de Shirakawa…”

 

TEXT

“A la posta de Sukagawa vam visitar un home que es deia Tôkyû  […] El primer que en va preguntar va ser com havia estat creuar la barrera de Shirakawa. “Tenia el cos i el cap tan cansats després d’un viatge tan llarg, i estava tan fascinat pel paisaige, tan ric de ressonàncies dels viatgers que m’havien precedit, que no he estat gaire per comprendre res” –li vaig respondre. Però no podia pas deixar de celebrar un moment com aquell […] Els meus companys hi va afegir una segona estrofa i una tercera…”

Octavio Paz, el 1970 va escriure: “Oku vol dir fons o interior, en aquest cas designa a la distant religió del nord, al fons del Japó, anomenat Oou i escrita en dos caràcters, el primer dels quals és Oku. El títol evoca no només l’excursió als confins del país, sino també una peregrinació espiritual.”

Bashô fa els primers passos / lírics, expressant de forma poètica sentiments i impressions i “els meus companys van afegir una segona estrofa, i una tercera, fins que a la fi vam acabar amb un poema encadenat que omplia tres pàgines” (ca:nten) a la primavera (plantant arròs).

 

CONCLUSIÓ

Refranys. Qui canta els seus mals espanta. Cantant, cantant les penes se’n van.

 

PS

Autor del diari: Matsuo Bashô (1644-1694).

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Tipus de lletra en les transcripcions: Referències als versos del poema, en lletra cursiva; referències al text en prosa del haibun, entre cometes.

Classificació: Haiku clàssic. Primera estrofa d’un poema encadenat-

Tipologia: Haiku sagrat

Kigo, estació: primavera (plantant arròs)

Kireji: cesura a la meitat del segon vers

Paraula clau: creuar la barrera

 

Una flor blanca… (Bashô)

Publicat el 19 de gener de 2024 per lluisroig-haikus

Una flor blanca

al barret: tot a punt

per creuar la barrera.

Sora

 

INTRODUCCIÓ

Al primer capítol del Diari, Els preparatius,  Bashô escriu: “L’any va tocar a la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines em va assaltar la idea d’anar més enllà de la barrera de Shirakawa i ja no me la vaig poder treure del cap.”

Bashô segueix la pròpia màxima de no imitar els autors clàssics, sinó buscar el mateix que havien buscat ells.

 

TEXT

“Després de dies de frisança, la meva ànsia de viatger es va començar a apaivagar quan ens acostàvem a la barrera de Shirakawa.”

Shirakawa era coneguda antigament com l’entrada a l’antiga província japonesa de Mutsu. Fins el període Edo prospera sota el control del clan Shirakawa com ciutat fortificada.

Durant el període Heian, el monjo i poeta waka japonès Nôin composà un breu poema sobre la regió que venia a dir que va sortir de la capital amb boira de primavera, però a la barrera de Shirakawa bufava un vent de tardor.

“Recordant-me els poemes, amb el vent de tardor […] els arços florien al costat del blanc puríssim de les dèutzies, i vaig tenir la sensació de creuar entre la neu. Kiyosuke va deixar escrit que, a l’hora de creuar-la, un personatge de l’antiguitat es va vestir amb la roba de cort i va comprovar que tingués barret  posat.”

A la nota 22 de la traducció de Jordi Mas es diu textualment: “Fujivara no Kiyosuka (1104-1177) recull aquesta anècdota: l’acció de vestirse formalment i posar-se bé el barret és un homenatge al monjo Nôin (988-1051, més o menys), que establí la barrera de Shirakawa com a motiu poètic convencional.”

 

CONCLUSIÓ

Viatjar és dialogar amb el passat. Amb la seva història, amb la seva gent, amb els seus costums, amb la seva natura, etc.

 

PS

Autor del diari: Matsuo Bashô (1644-1694); autor dels haikus: Sora, que acompanya Bashô en el viatge.

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Tipus de lletra en les transcripcions: Referències als versos del poema, en lletra cursiva; referències al text en prosa del haibun, entre cometes.

Classificació: Haiku clàssic

Tipologia: Haiku sagrat

Kigo: estació de primavera-tardor

Kireji: cesura a la meitat del segon vers

Paraula clau: creuar la barrera

 

 

 

Se’n va la primavera… (Bashô)

Publicat el 15 de gener de 2024 per lluisroig-haikus

Se’n va la primavera…

Els ocells ploren, llàgrimes

als ulls dels peixos.

Matsuo Bashô

 

INTRODUCCIÓ

La partença d’un viatge tan llarg, i que no sabia on l’havia de dur, l’omple d’emoció. Matsuo Bashô melancòlic (“En veure les capçades florides d’Ueno i Yamaka em vaig preguntar, ple de malenconia, quan les podria tornar a contemplar”).

 

TEXT

S’acomiada dels seus amics i també dels ocells (els ocells ploren ) i dels peixos (llàgrimes /  als ulls dels peixos) que també l’acompanyen en el “seu recorregut en barca”). Els peixos que l’acompanyen salten fora de l’aigua; les gotes rellisquen per les escates en forma de llàgrimes.

El viatge comença a finals de primavera (kigo).

  1. Les paraules claus són “ploren / llàgrimes” al segon vers, que, al mateix temps, els dos mots estan separats per una cesura (kireji). 

La natura és un element important en tot haiku clàssic ja

L’actitud dels seus amics “que semblaven decidits a quedar-se allà, drets fins que la seva figura es perdés a l’horitzó”, l’encoratgen a la partença.

 

CONCLUSIÓ

“No busquis l’amic per matar el temps;busca’l per viure el temps” (Khalil Gibran)

 

PS

Autor: Matsuo Bashô (1644-1694)

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Tipus de lletra en les transcripcions: Referències als versos del poema, en lletra cursiva; referències al text en prosa del haibun, entre cometes.

Classificació: Haiku clàssic

Tipologia: Haiku sagrat

 

Sobre l’informe PISA

Publicat el 5 de gener de 2024 per lluisroig-haikus

El pedagòg i doctor en filosofia  Gregorio Luri, analitza,  en una entrevista el dia 24 de desembre de 2023 a Vilaweb, els resultats del darrer informe PISA. Heus aquí alguns fragments sobre els que he reflexionat amb senyurs del tipus pregunta-resposta.

 

“…Fins els nou anys, els nens aprenen a llegir. A partir de nou, aprenen llegint. Quan aprèn llegint, com més ric sigui el vocabulari, més fàcilment llegeixes, més coneixements assoleixes.

[…] Tothom parla del pensament crític. Si vols que el nano sigui crític, ensenya-li subordinades. No hi ha manera de pensar críticament sense  conjuncions. Sembla simplista. Però és així. Si vols que el teu fill sigui autònom i crític, ensenya-li subordinades i conjuncions…”

SÍNTESI

Sintetitzar

per un pensament crític,

amb l’ajut del haiku?

 

Dir en tres versos.

Expressió d’un màxim

en un mínim de síl·labes.

 

“…Avui, a Catalunya, és més fàcil que un mestre surti de la facultat coneixent tots els discursos a favor de la fi de l’escola, que no pas amb un coneixement ferm d’allò que significa la dislèxia…”

DISLÈXIA

Infant dislèxic.

Trastorn d’aprenentatge.

Té cura si no es tracta?

 

Edat adulta.

Sense cura. Es paga

amb gran esforç mental.

 

“…La societat sempre és molt més complexa i més intel·ligent que no pas els nostres esquemes sobre la realitat. Quan hi ha gent que es queixa que el món s’enfonsa, no s’adonen que l’única cosa que s’enfonsa és la seva imatge del món…”

IMATGE DEL MÓN

En front la queixa,

realitat complexa.

S’enfonsa el món?

 

 Només s’enfonsa

la imatge del món,

i hom no se n’adona.

La bellesa del misteri

Publicat el 24 de novembre de 2023 per lluisroig-haikus

 

Shinkei (1406-1475) poeta de tanka i renga. Sacerdot budista japonès. Durant més de trenta anys va romandre estudiant del poeta Shätetsu. Els seus poemes es basen en l’ideal estètic japonès anomenat yûgen. Considera la poesía com un mode de vida religiós. Els seus poemes es basen sobre l’ideal estètic japonés anomenat yûgen.

Yûgen, que es pot traduir com bellesa profunda, bellesa misteriosa o encant subtil, és un concepte de l’estètica japonesa aplicada a les arts: les arts escèniques, la literatura i la poesia.

Yûgen es refereix a la comprensió i l’evocació nostàlgica de la misteriosa bellesa del món. No es tracta d’apel·lar a la imaginació ni de descriure  la realitat concreta, sinó de percebre el món com a dotat d’una profunditat implícita que els artistes poden expressar  de manera subtil. Yugen pren sovint la forma de misteri, de profunditat, d’elegància i nostàlgia.

Yugen fa referència a allò molt més profund. Un primer significat, podria ser precisament “profund”, però també “misteriós” i “fosc”. El complex terme oriental vol recollir “el misteri de la bellesa”, a vegades estrany, d’allò que ens envolta i les emocions que sentim, que ens fan reflexionar sobre la pròpia existència. És una berreja d’intronspecció i reflexió, però també de deixar-nos sorprendre pel món, per la naturalesa o pels petits detalls de la vida quotidiana que, en un moment donat, ens desperten sentiments inexplicables.

Una bonica posta de sol a una platja, contemplant com el cel es torna vermellós i el sol s’amaga submergint-se lentament al mar: mirar aquest meravellós espectacle ens pot fer reflexionar sobre com és posible que aquest aconteixement succeeixi cada tarda i concluïm que, en realitat, no entenem del tot la bellesa del món en què vivim. D’aquest planejament, no és complicat continuar meditant sobre la pròpia existencia de l’ésser humà. Aquest munt d’emocions, de pensaments, de profundes emocions, algunes molt estranyes… tot és yûgen.

Yûgen és un concepte de la cultura japonesa, i oriental en general, que es refereix a la bellesa de quelcom que no entenem exactament, però que ens fa sentir emocions i ens porta a profunditzar al nostre propi interior.

La filosofía yûgen implica la contemplació atenta de tot el que ens envolta, descobrint la seva bellesa i deixant-nos portar pel seu misteri i pels sentiments que provoca en nosaltres fins aconseguir aquesta sensació de conscient profunditat que, encara que en un primer moment ens pot espantar o desconcertar, implica finalment una experiència de creixement personal.

Les nostres sensacions al llegir un poema, escoltar a un amic afligid per un problema o contemplar un bonic paisatge o un extrany quadre que ens crida l’atenció. Observar amb calma i deixar fluir aquestes profundes sensacions que sorgeixen a cada un dels passos que donem a la vida és pura filosofia yûgen.

Aquesta filosofía es basa en la proximitat del yûgen, que està per tot arreu, ja que no només es pot trobar en les meravelles naturals que ens envolten, sinó en els petits detalls que poden arribar a commoure’ns, a més d’aquells que ens entristeixen o simplement no arribem a entendre.

El yûgen expressa el misteri que emana de la sacralitat de les coses, provocant l’estorament. L’emoció és energía concentrada i la brevetat del poema la concentra encara més. Així és el haiku, i el haiku no està en la lletra, sinó al cor.

 

Nota: Comentaris basats en els autors

  • Esperanza Ramírez-Christensen: La flor del cor: la vida i la poesia de Shintei
  • José María Bermejo: Nueva antología del haiku japonés

 

 

 

Els ocells ploren…

Publicat el 19 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

Fragment del diari de viatge de Matsuo Bashô (1644-1694), L’estret camí de l’interior, amb traducció  de Jordi Mas López. El següent fragment és refereix a la partença del viatge, del mateix Bashô:

“Els amics més íntims s’havien aplegat a acompanyar-nos durant el breu recorregut en barca. En baixar a terra, en un lloc anomenat Senju, la idea d’escometre un viatge tan llarg em va omplir d’emoció. Vaig vessar llàgrimes en acomiadar-me dels meus amics en una cruïlla que no sabia on m’havia de dur.

Se’n va la primavera…

Els ocells ploren, llàgrimes

 als ulls dels peixos.

[…] en girar-me veia el grup format pels meus amics, que semblaven decidits a quedar-se, drets, fins que la meva figura es perdés a l’horitzó.

[…] A la fi vaig resoldre que fos el destí que decidís si podria tornar o no a casa.”

—————————-

Flors d’iris!

 penseu que se’n va de viatge

qui us contempla.

Îo Sôgi (1421-1502)

Les flors d’iris simbolitzen notícies o esperança, ja que estan associades amb l’arribada de la deessa Iris, que era l’encarregada de portar notícies als humans per part dels déus.

Publicat dins de Haiku i comentaris i etiquetada amb | Deixa un comentari

Èxode de Gaza

Publicat el 15 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

 

 

Les ordres d’evacuació de l’exèrcit d’Israel han obligat centeners de milers de palestins a fugir cap al sud de casa seva al nord de Gaza. Ës l’onada de desplaçament civil més gran en una setmana de guerra amb Hamàs, segons les Nacions Unides.

Les carreteres principals que van del nord al sud de la franja són congestionades, després dels anuncis de l’exèrcit israelià perquè els civils es moguin pels carrers designats cap al sud dels aiguamolls del Wadi Gaza. En algunes zones, el trànsit s’ha aturat amb camions, autobusos, cotxes sobrecarregats i gent amuntegada que miren de passar tots per les mateixes  estretes carreteres cap al sud.

 

Silenci. Pànic.

Corrua: tancs i bombes.

 Lladruc d’un gos.

 

 

Publicat dins de Haiku i comentaris i etiquetada amb | Deixa un comentari

Una nit de diversió, una enorme matança

Publicat el 13 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

COM UNA NIT DE BALL I DIVERSIÓ A ISRAEL ES VA CONVERTIR EN UNA ENORME MATANÇA

“Els primers coets els van llançar a trenc d’alba, resseguint el cel sobre milers de joves que havien estat ballant tota la nit en un festival de música  trance anunciat com un acte que celebrava “ l’amistat, l’amor  i la llibertat infinita.” […]

“Vam sentir sirenes i coets, un munt de coets”, explica Millet Ben Haim, de vint-i-cinc anys, que havia assistit a la festa amb un grup d’amics […]

Ben Haim va veure de lluny com els militants s’hi acostaven a peu. “Vaig agafar les claus del cotxe d’un amic meu que estaba molt perdut, vaig carregar tanta gent com vaig poder al cotxe i vaig començar a conduir com una boja”, explica. “De la gent que es va quedar, la majoria van ser segrestats o assassinats.”

Món – The Washington Post, 9-10-2023

 

Retorn a casa.

Corre-cuita i pànic.

Roba de festa.

Publicat dins de Haiku i comentaris i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’únic que veus és la mort

Publicat el 12 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

“…Vaig arribar a casa mitja hora més tard i vaig trobar-me amb la noticia que una cinquantena de persones s’havien mort en l’atac. Vaig veure cossos sense extremitats, cares irrecognoscibles. Hem de continuar anomenant-los cadàvers?

A terra vaig veure alvocats, esquitxats de sang, al costat d’un carro sepultat entre els enderrocs i els cadàvers. Hem de continuar anomenant-los alvocats? Tornaré a menjar alvocats?

Sé que aquests dies vinents sentirem caure més bombes. Esperarem amb por i pensarem: “Em tocarà a mi aquesta vegada?”.

Quan vegem la resplandor de l’explosió, sabrem que ens n’hem deslliurat: si et toca a tu, l’únic que veus és la mort. Li ha tocat a algú altre.

I aleshores, entre l’alleugeriment, recordem de plorar els morts.”

Mosab Abu Toha,

poeta, escriptor i assagista palestí resident a Gaza.

Món – The Washington Post, 11-10-2023

 

———————

 

Volves de neu

Cop d’ull per l’espiell

Farola. Nit

 

Solitud. Tranquil·litat. Manca d’empatia. Estreta percepció del món i de la realitat. Evitar allò que pot remoure les tripes.

 

Publicat dins de Haiku i comentaris i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cant del poble jueu assassinat

Publicat el 8 de juny de 2023 per lluisroig-haikus

Itsjok Katzenelson, autor del llibre de poemes El cant del poble jueu assassinat,  neix  el 1886 a Karelitz, Bielorrúsia. Des de molt jove escriu i publica poesies, poemes en prosa i breus obres dramàtiques, tant en ídish com en hebreu. Escriptor i traductor. Exerceix apassionadament la docència i es reintegra al reanomenat grup literari jueu d’aquesta ciutat. Viu a Lodz amb la seva dona i els seus tres fills al començar la guerra, i serà reclòs amb ells al gueto de Varsòvia entre 1941 i 1943. Durant les persecucions que marcaven la vida diària al gueto, perd la seva dona i  dos fills en una de les redades.

Itsjok Katzenelson, el 14 d’agost de 1942, al tornar amb el seu fill del taller on treballaven, trobaren l’habitació buida. La seva dona i els seus fills petits havien sigut deportats a un camp d’extermini

Escriu nit i dia i els seus poemes circulen en centenars de còpies que criden a la lucidesa i a la resistència contra el gran objectiu d’exterminar i no deixar ni rastre. Conscient d’això i impulsat per la deseperació, Katzenelson, presoner a un camp d’internament a Vittel (França), al que havia aconseguit fugir amb el seu fill gran gràcies a l’ajut del moviment clandestí jueu, composa una elegia que canta l’horror: El cant del poble jueu assassinat.

Katzenelson mitjançant  Myriam Novitch, també detinguda, aconsegueix treure el diari a través d’una dona francesa, empleada del camp. Amaga el manuscrit dins tres ampolles segellades i les enterra sota les arrels recargolades d’un pi. En difon les senyes entre els seus companys

El seu rastre es perd. A l’abril de 1944, Katzenelson i el seu fill són deportats a Auschwitz, on moren a les cambres de gas.

El 12 de septiembre de 1944 Vittel és alliberat, i una interna, Miriam Novich,  desenterra el manuscrit El cant del poble jueu assassinat  i aquest surt a la llum.

A qui va dedicat sobretot aquest cant és als morts; és dir que els vius, nosaltres que ho escoltem al llegir-ho, som els tercers que permetem que aquestes paraules arribin fins als morts i mantinguin (és una forma de conversar) el vincle simbòlic que el genocidi tendeix essencialment a destruir: “On están els meus morts? Busco els meus morts […] ¡Veniu tots, de Treblinka, de Sobibor, d’Auschwitz; […] de tot arreu, veniu […] Veniu, feu un cercle, cremats, ressecs, triturats…!”

Després de la guerra, en un dels llibres de memòria evocant el record  d’una comunitat jueva desapareguda es diu: “Cada vegada que agafem el llibre, tindrem la impressió d’estar junts al costat de la tomba [de la víctima], perquè fins i tot d’això els privaren els assassins”. La impressió i la cruesa d’aquests poemes em criden a traduir-los del castellà (original en ídish) al català i a escriure unes tankes.

 

L’horror m’habita.

Escolto plors de lluny.

Estic ben sol.

Ja no sou més aquí,

 poble incinerat.

 

Deixeu-vos veure.

Veniu, formeu un cercle

i cantaré:

turments, dolors, penes

tots immensos i certs.

 

Els carros plens

de clams silenciosos

i plens de vida.

Carregats de dolor

conduïts a la mort.

 

Cavalls caminen

capcots i abatuts.

Saben on van?

Roden molt tristament,

no poden pirafar.

 

On conduïu?

Vagons, on vau estar?

I els jueus?

Ahir sortieu plens,

avui buits de tornada.

 

Muts testimonis,

portaveu a la mort

el poble jueu.

Just us carreguen

i ordenen: aneu!

 

Suor de mort,

estretor, mancats d’aire.

Asfixiats,

drets sense poder caure

els caps se’ls  balanceja.

 

Tot un comboi

obert de bat a bat.

Taula servida.

Amb les boques obertes

llestos per devorar.

 

Taüts enormes.

Conteu vagons, presents

en foreu únics.

Escolto en silenci

i en silenci ploro.

 

Buida, Varsòvia.

Els carrers estan morts,

desolats, erms.

Edificis oberts,

ningú entra ni surt.

 

Conec l’inici,

però no el final:

l’últim camí.

Roca apallissada

de la que el plor raja.

 

Gana i polls,

nens devorats pel fred.

Orfes de pares,

arrabassats a mort

llançats a uns grans carros.

 

Com femta i

bosses d’escombraries,

tots massacrats.

El món no ho veié

ni res semblant la terra.

 

Ni cap paraula

en els llavis i ulls.

Ulls que temien,

mirades que delaten

paraules invisibles.

 

Pàl·lides, mudes,

callades, abatudes.

Ens observaven

les pedres del carrer:

jueus, aniquilats.

Camins tancats

amb clau fronteres totes.

Fum, sang i foc

per angoixes empesos,

avançada la mort.

 

Mateix espant,

mateix infern d’anada

i mateix risc.

Els camins de tornada

amb mirada amarga.

 

Hitler, Himmler,…

jueus assassinats

per set de sang.

La mort els acompanya

com la pròpia ombra.

 

Tots escolteu-me!

Ni què, quan, com ni on…

no pregunteu.

No vull tornar, mai més,

repetir allò  vist.

 

El cor, del pit

arrencat. Al seu lloc,

una pedra.

 

Els ulls humits

treu del cap i col.loca

trossos d’argila.

Taps a orelles

i no escoltar res.

 

Com ésser sord.

vull veure a tots.

Sou testimoni

del meu poble jueu.

No hi sou. Cantaré!

 

No tenir por

a la repressió.

Sí tenir por

al silenci d’un poble

mut i cap cot.

 

Destí dels jueus:

poble assassinat.

Pocs, desolats,

em tenen ja per mort.

Tant de bo n’estigués!

 

 

 

 

 

Issa, el tercer gran mestre del haiku

Publicat el 3 de maig de 2023 per lluisroig-haikus

 

Kobayashi Issa (1763-1827), el tercer gran mestre, després de Bashô i Buson, no és desceple directe d’aquests dos homes; de fet se’l considera inferior a ells en tècnica, però, al mateix temps, és potser el haijin més estimat pel públic degut a la seva tràgica vida, la seva empatia vers tots els éssers vius i la manera com va reflectir aquests aspectes de la seva existància a través del haiku.

En els seus versos predomina un sentit de simpatia i empatia que el poeta sent vers totes les coses, que moltes vegades es confon amb un sentiment de llàstima i de tendresa condescendent.

L’absència del jo probablement és el que provoca que els seus poemes siguin apreciats com simples postals d’animals realitzades per un agent que mai s’involucra, quan realment Issa composava per a si mateix.

Issa troba un paral·lelisme entre el món dels animals i el món dels humans, veient-los com un joc de reflex i contrarreflex de la societat en la que visqué el poeta. Molts dels haijin traslladen els seus sentiments als animals per suggerir en el lector un estat d’ànim. Issa dóna un pas més: ell no només sent empatia o simpatia pels animals, sinó que ell es veu en ells. Issa sent simpatia per si mateix. En molts dels seus poemes sembla donar ànims als animals enfront a alguna adversitat, quan el que fa realment és donar-se ànims a si mateix.

Issa també utilitza els animals per criticar o fer reflexions agudes i iròniques sobre la societat humana.

(Lenin E. Gutiérrez Cervantes)

 

Poeta sense mestres ni deixebles, portà una vida de pobresa i infortunis.

Posseeig un amor cap a les coses petites digne de sant Francès d’Asís. Només que no predicà als ocellets sinó que aquests li van predicar a ell. Tendència al sentimentalisme, i el seu amor pel contrast i al sarcasme. La seva humanitat el fa ser el menys japonès dels poetes del haiku. Dirigeig el seu interès cap a la soledat còsmica de les coses.

(Antonio Cabezas: Jaikus inmortales)

 

Buson i Issa complementen, juntament amb Bashô, la tríada dels grans mestres que fixen i enriqueixen el haikai com a poema autònom, projectant-lo vers el futur com observació de les coses i expressió del que és fugaç i del que és intemporal.

Issa destaca pel seu llenguatge col·loquial, ple d’humor i d’inflexions dialectals, i pel seu amor vers les criatures més insignificants i vers les persones més humils.

(José Maria Bermejo: Instantes – Nueva antología del haiku japonés)

 

La seva obra transpira una ternura i un humanisme que ens dominen; perquè Issa estima el  món i a les seves petites criatures, i al cantar-los canta també la seva pròpia vida, la seva eufòria i la seva desgràcia. El món de la naturalesa que ell coneix li parla del què ell mateix és.

El seu haiku fou la seva vida, la seva evasió d’una existència segellada per la tristesa.

Tal vegada per la fusió del haiku amb la seva vida ha esdevingut al més alt grau d’originalitat poètica. La vida el tractà durament, i desarrollà en ell un caràcter rebel.

La infelicitat d’Issa fou deguda també a la seva inquietud filosòfica i religiosa. La vida l’havia format en rebel·lia: amb els convencionalismes de l’època, en el Budisme convencional, en el món del haiku tracta d’escapar de la normativa del seu temps,… El haiku d’Issa té l’espontneitat de l’home que viu i pateix intensament, i busca en la vida de la naturalesa el consol de la seva malenconia.

Els seus millors poemes són els més espontanis. Sempre és directe en la seva poesia. Per a ell la vida és més importannt que l’art, i és en la vida diària on  cal  trobar la bellesa. La creació poètica brota així espontània i natural.

La naturalitat ens parla de la seva delicadesa de l’ànima i dels seu fi sentit del llenguatgei del ritme.

Issa se sent mogut pel fat(1). Li condueixen l’alegria i les penes de la vida. No alaba ni condemna la vida ni veu al món dirigit per una finalitat desconeguda. Es redimeix per la seva tendresa i compasió, que li dóna un cert caràcter diví. . La simpatia d’Issa pels petits animals de la naturalesa és per ell un desfogar-se necessari.  En ells veu reflectides les seves petites lluites i penes. Per això alguns dels seus versos sobre bixos i animalets estan carregats de connotacions autobiogràfiques.

El petit món dels animals és un petit reflexe del món en què vivim. La simpatia d’Issa pels animals és com una necessitat instintiva, com l’amor fratern de Francesc d’Asís per tot allò que es mou. És notable el respecte –meitat ironia, meitat tendresa— amb què menciona els animals. No desprecia els animals més minúsculs i repugnants (per exemple, les pusses). Els animals són una miniature del retaule humà. A l’arrel de l’amor als animals hi ha l’animisme japonès, tan gravat en la mentalitat oriental com seqüela del budisme.

Issa té una figura solitària i original. La seva soledat no l’amarga. Sap trobar consolació en si mateix, en la seva presència davant els animals, en el tendre món dels nens…

El seu haiku tendeix a ser objectiu, més que místic. El seu delit en el contrast i la ironia.

  • Fat: Divinitat o forma desconeguda i ineludible, que, segons els pagans, fixava per endavant la successió i desenllaç dels esdeveniments.

(Fernando Rodríguez-Izquierdo: El haiku japonés)

 

Per acabar, transcric uns exemples de haikus del mateix Issa, traduïts per Jordi Pagés i J. N. Santaeulàlia trets de la seva antologia Marea baixa – Haikus de primavera i d’estiu.

Dins la gàbia, l’ocell

mira la papallona,

amb quina enveja!

 

Pluges de maig.

La nena ensenya dansa

al seu gatet.

 

Canta un cucut.

Mosques i altres insectes,

escolteu bé.

Cigala, insecte fascinant

Publicat el 26 de març de 2023 per lluisroig-haikus

El paper de la cigala a la cultura asiàtica és fascinant. El significat associat amb l’insecte va des de simplement indicar l’inici de l’estiu fins a temes més complexes, com el renaixement i la immortalitat. El símbol d’una cigala denota el desig d’immortalitat. Vistes com un símbol de resurrecció, associació que es deu al seu fascinant cicle de vida. Els insectes només de néixer cauen de les branques per enterrar-se a terra,  on s’alimenten de les arrels dels arbres de disset anys abans de sortir del sòl. Aleshores pugen dalt dels arbres i la seva pell exterior s’obre per a permetre que apareixin els insectes adults.

Aquest procés fou vist com una analogia dels esperits dels morts que s’aixequen en un camí vers l’existència eterna en un regne trascendent.

A partir d’aquest fascinament, he versionat dos haikus, el primer de Sogni i el segon de Bashô.

Una parella.

Una sense cantar.

Pi i cigales.

Sorpresa al tercer vers. Relació entre versos: es van interaccionant l’un amb altre. Mètrica del haiku clàssic japonès: 5-7-5. L’una del segon vers té el mateix significat que l’una del primer vers? Al segon vers (una sense cantar) hi ha una explicació: podria ser que el so que emeten les cigales és produït només pels mascles, perquè les femelles són mudes; els mascles criden estrepitosament per atraure les femelles.

La cigala, amb el seu so, representa l’estació de final de la primavera, i el pi, l’ubicació. Instant i percepció d’eternitat, atemporal: verb en infinitiu (cantar). Haiku descriptiu: el subjecte és una bestiola (cigala), i també haiku auditiu (cantar).

La clau d’aquest haiku d’enigmàtica bellesa està en la forma negativa del verb. No-acció, no-succés. El haiku “del què no” succeeix accentua l’interès d’allò que sí ha succeït o d’allò que simplement provoca o centra l’atenció. També introdueix al haiku allò que “ja esperàvem” que succeiria. La realitat és el que succeeix i les infinites possibilitats d’allò que no ha esdevingut.

La forma negativa del verb i el silenci tàcit són conceptes similars. Entenc per silenci tàcit aquell que fa referència a qui sap allò que pot callar, però també sap allò que pot dir. En aquest hi ha un valor indiciós. El seu indiciari no és altra cosa que aquella que no és significada i només és aprehensible conjecturalment. El silenci ens revela el ser de les coses. La riquesa de lo tàcit engloba tant l’univers d’allò que es  com d’allò que no es diu i la relació conjectural entre ambdós.

Les cigales tenen un significat profund i una rica història cultural al Japó, en simbolitzar la reencarnació i els cicles de la naturalesa.  El seu cicle de vida les obliga a centrar-se en la reproducció i motiva el seu persistent cant estrident. Juntament amb la flor de cirerer, aquestes criatures, que passen uns pocs dies a la superfície vivint les seves vides molt de pressa abans d’allunyar-se ràpidament, representen aquest concepte japonés per excel·lència: Muja, la naturalesa passatgera de totes les coses. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.<

Les cigales representen la resurecció, immortalitat, vida després de la mort, eterna juventud, felicitat, nostàlgia, allunyament de desitjos carnals i vicis. Per a molts representa espiritualment el canvi personal, la renovació, el renaixement i la transformació. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.

Senzillesa, naturalitat que captiva al poeta i al lector, també.

 

El segon haiku és sobre una versió d’un de Bashô (1644-1694) que he versionat:

De dalt de l’arbre,

cau sense més ni  més.

Pell de cigala.

Desgloç dels tres versos, d’acord amb les característiques dels haikú clàssic: al primer vers, referència espacial (dalt de l’arbre); al segon vers, l’eix del poema, la cigala que al Japó sempre fou el símbol d’allò efímer (cau sense més ni més), i al tercer vers, el protagonista del haiku (pell de cigala), i a més té el caràcter de sorpresa. La mètrica també és la del haiku clàssic: 5-7-5.

La categoria del haiku és filosòfica, és fruit  d’una valoració, no de la impressió d’un instant. El poeta ens fa contemplar allò que ell contempla. Té evidents ressonàncies budistes. El poeta fa una valoració de les coses. Valoració que encaixa amb la naturalesa del món; univers on lo més trascendental succeeix perquè sí (sense més ni més).

 

 

Haikus sobre haikus de Buson

Publicat el 10 de març de 2023 per lluisroig-haikus

Taniguchi Buson (1716-1783) No és místic com Basho però el guanya en finor de sensibilitat. Buson era pintor a més de poeta. Això vol dir que els sentiments més delicats i els més profunds significats de les coses s’han de retratar com si fossin aconteixements de cada dia.

Inspirant-me en haikus de Buson en creo de nous i faig senzills comentaris. La mètrica és  del haiku clàssic: 5/7/5. Aprendre seguint els Mestres.

Mar sense fi,

vaivé de les onades.

Vol de gavines.

Mar sense fi pot referir-se tant a la llunyania de l’horitzó com a la constància i el mai parar de les onades (vaivé de les onades).

Estació de l’any: Primavera-estiu (vol de gavines). Haiku sense cap verb: instant amb projecció universal. Metrlca: 5/7/5.

Gotes de rou

sobre els pèls de l’eruga.

Curta la nit.

Rou: Rosada, en mallorquí.

Curta la nit: Nit curta, nit d’estiu, però nit freda. Gotes de rosada als pèls de l’eruga. Metrica: 5/7/5.

 

Sol de ponent,

paisatge fascinant.

Tons de tardor.

El poeta fascinat davant el paisatge de diversitat de colors i tons de les fulles, fruit dels raigs de sol a l’hora baixa (sol de ponent) de la tardor.

El subjecte és el poeta o un altre o altres persones. Sigui qui sigui, absent en el haiku. Verb no personal (fascinant), però que demana un espectador.

 

A la campana,

quieta i dormida.

La papallona.

Estació: primavera (la papallona). Tercer vers: sorpresa. Temps de verb no personal (quieta, dormida). Caracter Universal

Crida al silenci (campana), a la pau interior (quieta, dormida).

 

 

 

 

 

 

.