Haikus

La Fundació Sant Egidi ofereix els seus serveis mitjançant el treball d’un gran nombre de voluntaris que ofereixen el seu temps i els seus recursos econòmics per crear una societat més humana i de convivència. Els serveis i activitats que promou són acollida i acompanyament, alimentació i assistència domiciliària, formació, informació i orientació, promoció cultural i sensibilització.

Fa més de 10 anys que la Casa de la Solidaritat obre les portes cada setmana a centenars de persones que pateixen una situació de necessitat. Des de la seva inauguració, el 12 d’octubre de l 2013, aquest menjador de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona n’ha acollit més de 6.000, de fins a 81 nacionalitats diferents. Cada dimarts i dissabte, esperen en un racó del carrer Ataülf del Barri Gòtic per poder menjar un plat calent entre quatre parets que esdevenen un refugi comunitari. “Ens dediquem a servir taules, a servir als altres.  Volem ajudar com ho fa una família quan un dels membres necessita el suport de la resta” –diu un dels voluntaris.

Fulla caiguda,

amb bon acolliment

al si de l’ombra.

La dansa de la vida (en noruec: Livets dans) és una pintura del pintor noruec Edvard Munch, que va ser creada entre 1899 i 1900. És un dels darrers quadres del Fris de la vida, la recopilació de les seves obres centrals sobre els temes de la vida, amor i mort. En el context d’un ball a la platja a la nit de Sant Joan, el focus de la imatge està en una parella dansant en primer pla i dues dones que la flanquegen. Té arrels autobiogràfiques en la relació de Munch amb Tulla Larsen, que està representada a les dues dones a la vora de la imatge. Posteriorment, Munch va repetir el motiu diverses vegades, també sota els títols Ball a la platja (noruec: Dans på stranden ) o Ball al costat del mar (noruec: Dans ved sjøen).

A l’esquerra de la parella hi ha una dona somrient amb un vestit blanc decorat amb un estampat de petites flors grogues i un cinturó del mateix color. El seu braç lleugerament doblegat apunta la parella al centre, potser indicant el desig de rellevar la ballarina. La dona de la dreta està vestida completament de negre i té les mans entrellaçades davant de la falda. Ella també mira la parella de ball. La seva mirada lleugerament baixa expressa decepció.1

Quatre parelles més contrastant el vestit blanc, elles, i el negre, ells, capturades en moviments de dansa arremolinats, formen el fons. Només una figura a la dreta té cara: el grotesc d’un home, rodó amb ulls molt oberts i llavis vermells que intenta forçar la seva companya de ball a un petó mentre ella s’encongeix i es gira. A l’alçada del cap de les figures en primer pla hi ha l’horitzó, on el mar blau i el cel blau vermellós es fonen. A la banda esquerra de la parella, la lluna es reflecteix al mar en una “columna de llum lunar” típica de Munch.

La pintura La dansa de la vida m’inspira el següent haiku:

A pas de dansa

fulla i ventijol.

Cercar on jeure.

Qui no és part de la solució, és part del problema. El seu silenci el fa còmplice; qui calla, otorga.

Arbust podat,

ni niu ni covarada.

Branquilló nu.

Arbre cremat.

Desposseït de nius.

Guardant silenci.

La pregunta de retret i lamentable “per què” del sofriment toca el sentit més profund d’abandonament de Déu davant el sofriment i la persecució múltiple dels enemics. A causa de la vaguetat de la súplica que fa la primera part del salm, s’ha convertit  en un testimoni atemporal aplicable a moltes situacions de persecució. (Viquipèdia).

Aquest Salm 22 de l’Antic Testament m’inspira el següen haiku.

gronxolant-se suplica

un lloc on caure.

“El millor moment per a menjar cireres de temporada és entre els mesos de maig i juny, és per això que el país s’omple de fires i festes amb aquesta fruita com a protagonista. Des d’aquest cap de setmana i fins a final de juny, uns quants municipis dediquen jornades festives i plenes d’activitats populars a tastar cireres del territori i comprar-ne. Sucoses, brillants, vermelles, de textura carnosa i amb el punt just de dolçor i d’acidesa. Als Països Catalans es produeixen cireres de gran qualitat i de moltes varietats. Algunes de les més freqüents són la Burlat, les més primerenques; laStarky Hardy Giant, una de les més resistents; la Picota i la Sweetheart, que és una de les que triga més a sortir i que permet d’allargar la temporada.” (Emma Granyer, 24-5-24)

“Si no et mostres, no existeixes” (Jacques Delors):

De nit neva.

Lleus volves apareixen

prop del fanal.

És en el no-res que l’ésser brilla en tota la seva esplendor:

Refrec de l’au

amb les ales al cel.

Roman a lloc.

“La defensa de la llengua és important sempre, perquè és allà on en realitat comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és si tan sols mantenim viva i potent aquesta llengua que tenim un futur com a cultura, com a poble, com a nació.” (Vicent Partal, 23-5-24)

Si el català mor, morim també com a poble. La llengua és la identitat d’un poble:

Lleugeres volves.

Es posa a nevar.

Neix un paisatge.

L’ametller (Prunus) és un arbre d’origen oriental. Les flors són blanques o rosades segons la varietat. L’època de floració és molt primerenca i especialment vistosa per produir-se abans del brot de les fulles.

“Flor de gener, no omple paner”, diu el refrany. De la flor de gener ningú omple el graner. Si l’ametller floreix massa primerenc, és a dir, a l’hivern, probablement  la flor es glaçarà, caurà i l’arbre no farà fruit. Ben al contrari, un altre refrany diu: “Flor de febrer, omple paner”. Si la florida és a l’entrada de la primavera, el fruit és més garantit.

 

 

A tomballons,

una flor d’ametller.

Silenciosa.

“…buscant les seves ombres, per poder representar allò que es veu reflectit i que moltes vegades no saps que és. Com ens passa a la vida que moltes vegades hi ha coses que no entenem, solament  veiem el reflex però no la realitat.”  (Emília Boix, pintora)

Posta de sol.

L’ombra de la pineda

al mar s’endinza.

El haibun Oku no hosomichi de Bashô és un diari de viatge.  El següent haiku està inclòs en el primer capítol, Els preparatius, del diari.

Arriba el dia

d’acollir altres hostes:

casa de nines.

FITXA, CARACTERÍSTIQUES FORMALS I ESTRUCTURA DEL POEMA

Autor: Matsuo Bashô (1644-1694)

Classificació: Haiku clàssic

Tipologia: Haiku sagrat

Estructura: Tres versos de 5-7-5 síl·labes; la tònica, a l’última plana de cada vers.

Tema: Diari de viatge. Haiku inclòs al haibun Oku no hosomichi, títol original; traduït al català, L’estret camí de l’interior, per Jordi Mas López

Kigo o mot estacional: sobreentès en el poema

Kireji o cessura: al final del segon vers del haiku

Subjecte: sobreentès en el poema. El mateix Bashô

INTRODUCCIÓ

Matsuo Bashô decideix començar un viatge que feia temps estava somiant: “Després d’anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent”. El viatge que Bashô comença és una peregrinació espiritual.

TEXT

La paraula clau d’aquest haiku és “arriba el dia” (primer vers), el dia de la partença i està en plens preparatius. Busca a qui cedir la cabana. Hi residirà una família amb filles (“d’acollir uns altres hostes: casa de nines”). Segon i tercer vers, amb kireji entre ambdós.

Kigo: “Vaig vagar per la costa fins a la tardor de l’any passat […] l’any va tocar  a la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines”. El període del viatge fou de tardor a la primavera de l’any següent.

El subjecte, protagonista del viatge, és el mateix autor del diari. Tot el haibun, prosa i vers, està escrit en primera persona.

CONCLUSIÓ

Covertir la vida en un viatge. “Són viatgers els qui […] converteixen els seus dies en un viatge i el viatge, en la seva llar. Són incomptables els personatges de l’antiguitat que han mort al camí”. Bashô no pensava ni l’espantava la possibilitat de la mort pel camí: ” la crida dels déus […] era massa poderosa i m’impedia pensar en cap altra cosa.”

Els mesos i els dies són viatgers d’eternitat:  “Els dies i els mesos són passatgers de les eres” (Era entès com l’espai de temps caracteritzat per una sèrie d’esdeveniments determinada).

Aquesta reflexió em du a escriure el següent haiku:

Al caminar

pas a pas endavant

s’obre camí.