ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: Graphic Design

Pla Director del Conjunt Franciscà de St. Llorenç de València

Deixa un comentari

Pitgeu sobre l’enllaç i, crec, que vos agradarà.

e.issuu.com/embed.html#0/10972706

La memòria primer.

Els plànols en segon lloc.

I un parell de vídeos entre l’estat actual i la nostra proposta.

Proposta d’illa de cases amb pati a Alcoi. Anàlisi tipològica.

Deixa un comentari

Aleshores un servidor caminava mentalment per la senda de les hoff centreeuropees i una certa mediterranitat racionalista hereua dels Giuseppe Terragni, Coderch de Sentmenat, Francesc Mitjans, Joan-Josep Estellés i Ceba, antic professor meu. L’ombra venerada d’Álvaro Siza Vieira s’intueix de ben a prop.

Heus ací un slider al respecte, a ben segur avui ho faria ben diferent:

https://www.flickr.com/photos/128579527@N08/sets/72157647980637234

Proposta per al StadtMuseum Kassel

Deixa un comentari

Conservar el màxim que tenim. Augmentar l’imprescindible d’acord a un programa de futur a mig i llarg tèrmini. Recuperar el passat i projectar-lo en el present. Donar la mà a la contemporaneïtat dels Documenta en el trànsit de renovació social de la ciutat de Kassel.

 

Projectar la nostra ciutat en el món. Urbanísticament diferenciar, morfològicament, allò permanent del contemporani. Acoblar el modern (banc) veí amb el contemporani. Integrar harmònicament antic i modern amb el contemporani en una unitat. Avui un museu és un centre de estudi, difusió i debat. No és, sols, la mansió de les muses. Es molt més. Es un lloc viu i atractiu per a la generalitat de la gent. Tota, no sols per als experts. Té una funció social i general. Hi haurà espai per a exposicions permanents del llegat però presentades de manera actual. Divertides, no pas avorrides com passa en tants museus d’altres ciutats. Les propostes futures seran diverses, tant, com l’espai que les acull. Per això serà un espai fluid i parcel·lable d’acord a elles. Distribuïble amb panells mòbils. Amb la possibilitat de discussió i de debat rere projeccions, instal·lacions artístiques. Cada esdeveniment, una celebració. Un punt neuràlgic de la persistent i renovellada Kassel. Recuperem l’entrada original en la Ständeplatz, monumentalitzant-la. D’acord a sa rellevància, augmentem la seua escala. Tenim poc de diner per a tanta ambició. Per això cal economitzar mitjançant una construcció prefabricada. Reforcem tot el sistema estructural existent. Esponjant-lo d’ acord a les directrius marcades en les bases concursals. Ha crescut en una planta i s’ha allargat fins crear-hi un passatge semipúblic per al museu i, endemés, les altres entitats que ja existien: els dos bancs. S’hi creen 4 places d’aparcament per al staff del museu i una zona tangencial al braç secundari en el seu interior per a desembarcament de material al muse. S’independitza l’accés de personal i el visitant. S’implementa l’accés general a disminuïts físics.  L’estructura té la possibilitat de créixer una planta més en un futur si fos necessària. La nova construcció és prefabricarà de pilars i bigues prefabricats així com els forjats seran lloses alveolades o de xapa col·laborants. També els tancaments. U-glass amb aïllaments. Les cobertes invertides planes. Posseiran plaques fotovoltaiques i  tèrmiques. Les instal·lacions i centre de transformació s’ubiquen en passatge i llocs estratègicament situats en coberta. L’aire condicionat a la coberta. Es distribuirà amb conductes. Els buits s’han dissenyat per a distribuir per tot l’edifici les diferents instal·lacions que han de servir per al seu funcionament, registre i manteniment. S’hi cerca que hi entre matisada la llum natural mitjançant el tractament del U-glass al àcid.  

La Planta baix és la planta noble. Accessible des del quadrat del cantó que es conforma en un espai a triple altura. Les sales del Kasselforum, Kassel-Studio, plataforma, etc són de accés fàcil. Igualment re-distribuïbles en funció de la magnitud de l’event a exposar. La petita cafeteria y la botiga ateses conjuntament. 6 espais d’exposició distribuïts tangencialment sobre els corredors de distribució. Els corredors també són, com al MoMA, Guggenheim de NY, espais d’exposició. El staff de direcció passa a la zona alta i independent. La sala de conferències pot funcionar aïlladament i independent de la resta de l’edifici. Les aules de pedagogia són servides pel seu propi magatzem entre ambdues. La biblioteca serveix de tap del cos allargat. Visualment, el cos afegit  es separa de l’antic per la marquesina volada, que levita per la llum. Separa nou de l’antic, que el macla tanmateix. Tots els elements de comunicació vertical traspassen l’edifici. 2 escales d’ incendis alunyades en llur situació. Una altra de públic distribueix i desembarca en el nus gordià de l’edifici i realitza la funció de distribució dels visitants per les sales obertes, o privades a públic. L’ascensor interior i panoràmic pot ser vist en la seua dansa vertical des de lluny. Impressionar i maximitzar el buit interior. Existeix la preocupació circulatòria del visitant i la seua comprensió de l’edifici. Per això la vista flueix de braç a braç de l’edifici. No tenir la sensació d’enclaustrament. Per açò perforem murs. Ordenem acadèmicament els buits i massissos. Clàssicament.  El bar interior té la prolongació en la terrassa adjunta com a espai obert d’exposicions i lloc ocasional de happenning.

 

 

 

 

 

Das  zu erhalten, was wir haben. Das Unentbehrliche zu vermehren, nach einem Programm von Zukunft in halbem und langem Ende. Die Vergangenheit wiederzuerlangen und es in der Gegenwart zu schleudern. Die Gegenwart der Documenta im Prozess der sozialen Erneuerung der Stadt Kassel zu akzeptieren.Unsere Stadt in der Welt zu schleudern. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. Moderne (Bank) neben den Zeitgenossen zusammenzufügen. Harmonisch alt und modern mit dem Zeitgenossen in einer Einheit einzugliedern. Heute ist ein Museum eine Studiums-, Verbreitung und Debatte – Zenter. Das ist, nur, die Villa der Musen nicht… Das ist viel mehr. Das ist ein lebendiger und attraktiver Ort für die  Leute. Alle Leute, nicht nur für die Fachleute. Das hat eine soziale und allgemeine Funktion. Es soll bleibende Ausstellungen des Legats aber aktualisierte geben. Geliebten, nicht gelangweilt wie in so vielen Museen anderer Städte. Es gibt verschiedene zukünftige Vorschläge, weil der Raum, der sie aufnimmt, verschieden ist. Deswegen wird das ein flüssiger Raum. Der Raum wird von beweglichen Paneelen verteilt sein, mit der Möglichkeit der Diskussion und der Debatte mittels der Projektionen, künstlerischer Anlagen. Jedes Ereignis, eine Feier. Ein neuralgischer Punkt der andauernden und erneuerten Kassel. Wir erlangen den originalen Eingang in der Ständeplatz wieder, das Denkmal ehrend. Gemäss seiner Bedeutung vermehren wir seine Treppe. Wir haben wenig Geld für so vielen Ehrgeiz. Deswegen ist es nötig, mittels eines vorgefertigten Baus zu sparen. Wir verstärken das ganze strukturelle bestehende System.

Nimm sie es gemäss den in den Grundlagen bezeichneten Richtlinien aufschwemmend, an einem Wettbewerb teil. Er ist in einer Pflanze gewachsen und ist länger geworden, bis er eine öffentliche Passage für das Museum und, außerdem, andere Einrichtungen schafft, die schon existierten: zwei Bänke. Es werden 4 Parkplätze für die Arbeiter des Museums und einer tangentialen innereren Zone für Ausschiffung des Materials im Museum geschaffen.

Es macht sich der Personalzugang und der Besucher unabhängig. Es wird der allgemeine Zugang zu behinderten Physikern implementiert. Die Struktur hat die Möglichkeit, noch eine Pflanze in einer Zukunft zu wachsen, wenn sie notwendig war.

Der neue Bau wird von Pfeilern und vorgefertigten Balken vorgefertigt werden und die verarbeiteten werden Steinplatten oder von Blech sein. Auch die Schlösse. U-glass mit Isolierungen.

Die umgekehrten flachen Hüllen werden fotovoltaische und thermische Platten besitzen. Die Anlagen und Umbildungszentrum werden in Passage und in Hülle strategisch gelegten Orten unterbracht. Die Klimaanlage in der Hülle.

Die Klimaanlage wird von Leitungen verteilt werden. Die Leeren wurden entwickelt, um durch das ganze Gebäude die verschiedenen Anlagen zu verteilen, die für sein Funktionieren, Verzeichnis und Erhaltung dienen müssen. Es wird gesucht, dass zwischen schattiert das natürliche Licht mittels der Behandlung des U-Glass in der Säure. Der Erdgeschoss ist die adelige, zugängliche Pflanze seit dem Quadrat der Ecke, die sich in einem Raum an dreifache Höhe anpasst.

Die Säle des Kasselforum, Kassel-Studio, Plattform, sind sie usw. von leichtem Zugang, gleich redistribuïbles in Abhängigkeit vom auszustellenden Ereignis.

Die kleine Cafeteria und der Laden sind gemeinsam. 6 Ausstellungsräume verteilte auf den Verteilungsläufern.

Die Läufer sind auch, als der MoMA, Guggenheim von NY, Ausstellungsräumen. Der Leitungsstaff begibt sich in der hohen und unabhängigen Zone.

Der Konferenzsaal kann unabhängig vom Rest des Gebäudes funktionieren.

Die Pädagogikhörsäle sind von ihrem eigenen Lager gedient. Die Bibliothek dient von Korken des länglichen Körpers. Seh-, trennt sich der zusätzliche Körper vom ehemaligen durch das gesprengte Regendach, dass Levit durch das Licht. Er trennt neu von alter Alle Elemente von senkrechter Kommunikation sie bohren Gebäude durch.

 

2 Treppen der Feuer. Andere von Publikum verteilt und landet im Knoten vom Gebäude und verwirklicht die Verteilungsfunktion der Besucher durch die offenen Säle, oder entzogen Publikum. Der innerere und Panorama-Aufzug kann in seinem senkrechten Tanz von weit gesehen sein. Beeindrucken und die innerere Leere zu maximieren. Es existiert die Kreisbeschäftigung des Besuchers und sein Verständnis des Gebäudes. Deswegen fließt die Aussicht durch das Gebäude. Die Empfindung der Klaustrophobie nicht zu haben. Deswegen bohren wir Mauern. Wir befehlen die Leeren und Massive akademisch. Klassisch. Die innerere Imbissstube hat die Verlängerung in der angefügten Terrasse als offener Raum von Ausstellungen und gelegentlicher Ort.

 

Alberg a Quesa (Canal de Navarrés)

Deixa un comentari

Emplaçament
La parcel·la d’emplaçament es situa en un poliesportiu a Quesa (la canal de navarrès). Entre la vessant de la muntanya i les instal·lacions de frontó, tenis i camp de futbol. La topografia de la parcel·la és plana. Està situada en una espècie de terrassa abancalada de la vessant de la muntanya, rodejada d’arbres mediterranis que matisen les vistes panoràmiques quedant amagada entre les seues copes, l’extradós del frontis del frontó té coartades les vistes en planta baixa. Els arbres de la vessant del nord-oest impedixen les vistes cap al poble i el paisatge de la vall. El costat est té les vistes cap a la muntanya i la seua esplèndida visió natural. Hi ha un pronunciat desnivell entre els diversos elements del complex. A la parcel·la s’accedix des dels nivells inferiors d’accés al poliesportiu, per una zona encunyada que la separa el camp de futbol immediat.

Urbanització exterior a la parcel·la.
La intervenció és aprofitada per a fer la parcel·la accessible a tot el món, incloent persones amb mobilitat reduïda, per això es proposa un desmunte i inserció de rampes suaus d’accés i escales fins a l’alberg i camps de joc, en compliment de la llei vigent. Els diversos paviments, voreres i zones enjardinades ens conduïxen cap a la recepció de l’alberg.

Desenvolupament de la idea
La parcel·la de l’antic camp de bàsquet, on s’ubica l’alberg té forma de romboide.
Hem fraccionat els usos del programa adaptant-se a l’espai.

  1. Trapezi xicotet de recepció i direcció junt amb l’accés. Cos amb dos plantes.
  2. Trapezi gran extrem de suport logístic amb dos dormitoris, 1 i 2 dedicats a discapacitats. Cos d’una planta baixa.
  3. Un paral·lelepípede de vida comunitària amb dos plantes. La baixa oberta visualment sobre l’espai de trobada anterior a oest. I una planta posterior a este a què s’accedix per sengles espais oberts. En planta baixa tenim cuina-menjador-estar amb possibilitat de modificar els seus límits o unir-los. A més de neteges de suport. La planta superior es destina a 8 habitacions dobles i un quart de magatzematge.

El paral·lelepípede genera dos terrasses: una davantera cap a ponent junt amb el menjador i estar, i una altra posterior cap a llevant més resguardada amb paellero, barbacoa, etc. Inserció paisatgista amb materials propis de la comarca i municipi.

Entre el paral·lelepípede i la recepció s’ha creat un corredor deambulatori que arreplega els elements de comunicació vertical. Una escala i un ascensor exterior que desembarquen ambdós a un corredor de distribució d’accés a les habitacions i a un pas sobre el trapezi extrem per a generar el manteniment dels sostres vegetals i inclús l’evacuació ràpida en cas d’incendi, per a evitar aglomeracions en cas de perill.

Els extrems els hem regularitzat per mitjà de dos romboides que ens deixen un ‘rectangle’ central més net i aprofitable. Ens separem dels obstacles com el frontó i els murs de contenció de terres de la vessant. Sobre el trapezi nord muntem un paral·lelepípede d’hostes on diferenciem les funcions de la intervenció. S’aconseguix la regularització de la superfície de la parcel·la plana i la incorporació de les preexistències topogràfiques. Per mitjà de desmuntes de pendents excessius actualment.

MORE OR LESS. Pavilion in Mexico D.F.

Deixa un comentari

PABELLÓN ARCHIVO
Archivo diseño y arquitectura
General Francisco Ramírez 4.
Col. Ampliación Daniel Garza. México D.F. 11840
MORE OR LESS
EXPLANATORY REPORT

1. SETTING AND COMPOSITION:
An added space to an existing being. A parallelepiped hidden between the surrounding vegetation. Other parallelepiped more in the plot. Preservation of the plant walls that separate us. The pavilion opens towards the already existing building. It does not bother but invites to enter. It invited to visit, to extend and to make the visit more comfortable and interesting. Everybody is invited to participate in a change of
information, feelings and impressions. A neutral space full of empty transparencies.
Our pavilion is raised by a step that separates us from the ground, making the pavilionwith a pure shape. It levitates. Orientation seeks, just like the archivo-building, open in the light of the East and prevent the flush light of the West. The unique plant composition sorts creating a bar storage and bar service that covers Northwest sideof pavilion.


2. WORKING:
Services bar connects the storage space and cafe-service area. The rest of the space is the empty stage that can interact with the outdoor garden. The special grid of pillars arrange the open space, together with the furniture of the pavilion. The public space is fluid and flexible. We contribute a few distributions at random but space is fluid and capable of adapting to numerous options, according to events.

3. CONSTRUCTION:
It is simple. Easily assembly and disassembly, because of its temporary and sporadic character. Minimal foundations of reinforced concrete for transmission of small loads to the ground.
Metal modular bolted structure, 2400 x 3600 mm.
Substructure of panels, 1220 x 1220 mm, from 1220 x 2440 MASISA standards mm with their dimensional tolerances.
MASISA MDF panels used in roofs, walls, partitions and floor coverings.
Inside panels will be painted with paints of bright colors specified in drawings. Floor and ceiling are gray.
The outer skin covering is resolved with HunterDouglas UVELINE panels. This panels are microperforated in windows areas, to obtain as many views as possibles to the garden, but with privacity inside the pavilion.


Thermal and acoustic insulation between the outer skin and the interior panels is made to obtain a comfortable space.
Deck is resolved in the same way of walls, with a small inclination of 3% to collect
rainwater in a small gutter to drain toward the Northwest wall. Such small network has their pipes to devise the water to the garden. The dirty waters of the cafe will be collected in a valve box that connects to the drainage system of the main building.

4. LIGHTING:
We aim to be sustainable, economical, based on the penetration of natural light, through the pavilion’s skin. Cozy inside. Lighting at night will be with linear fluorescent bulbs of energy-saving lights, following the longitudinal lines of the pavilion. Indirect lighting from decorative elements hidden in cafe bar and shelves.

5. FURNITURE:
Furniture benches and desks are part of the general construction made with MASISA panels, with a very simple shape, and painted in white as the main building.

A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE

Deixa un comentari
                                                  “You never change things by fighting the existing reality.
                                                   To change something, build a new model that makes
                                                    the existing model obsolete”.   R. Buckminster Fuller.

Subscriure’s a una enciclopèdia és, gairebé, un acte de fe. L’Encyclopédie, duia aquest mateix sistema d’adquisició. Palissot en 1757, tot fent una crítica aguda , relativitzà el novell d’aquella obra : “Aquest to d’inspiració en uns, d’èmfasi en d’altres, tan allunyat de la raó que dubta o de la veritat que persuadeix, revoltà alguna persona sensata. Examinant de més a prop les obres que prometien tan grans coses, trobaren que les unes eren còpies servils de Bacon sense que s’haguera avisat el lector i que d’altres tan sols contenien pensaments rebatuts mil voltes, però renovellats amb una traça epigramàtica i amb molt mal gust a la moda d’avui o amb un to d’audàcia fet a mida per a seduir els ximples”.

Tanmateix, l’obra féu el seu camí, fent (-se) creure en l’autonomia del pensament.

Dos-cents quaranta-un anys més tard apareix ART de Catalunya (Ars Cataloniae, a partir d’ací AC). El ximplet de llavors sóc, ara, jo. Havent rebut cinc volums dels setze, puix encara es troba en procés d’elaboració, un hom s’endinsa a observant-ne la qualitat de la impressió, fotografies i estructuració temàtica. Per tal de detectar els criteris emprats i escatir la metodologia emprada en aquesta nova obra.

Emmarcada l’obra des de la història, doncs, és impossible fer història sense crítica i aquesta sense criteris.

Després de la fullejada i trobant-ne una sèrie de criteris estranys, hom recorre a llegir el fulletó de presentació feta pel M.H. President de la Generalitat de Catalunya i per en X. Barral i Altet, director de la mateixa. És a partir d’ací hom trau el desllorigador de quins han estat els criteris formulats. I la dispersió d’aquests que amalgama. Mancant-ne dotze, de toms, cal que, si estem encara a temps, introduir-hi una reflexió; i si cal esmenar una sèrie de criteris amb els que es mena aquesta obra. Relligant les presentacions – com a guió – amb els continguts dels cinc volums arribats.

Dóna força joia i nervi haver foragitat, definitivament, la correlació entre el flux literari i la resta d’arts clàssiques, ja que ací la historiografia de l’art s’havia encomanat de tal mancança provinent en bona mesura dels erudits de la Renaixença. Aquesta enciclopèdia farceix els buits deixats per aquells, ja que, influenciats per l’anomenada Decadència literària d’una banda, que no fou tan pregona com s’està demostrant a hores d’ara, i de l’altra, la comparança amb els esplenderosos períodes contemporanis d’altres societats, com ara, Renaixement i Manierisme italians, barrocs de tota mena centreuropeus, Contrareformisme italià i castelllà, Neoclacissisme, Rococó i Il·luminisme francesos comportava una Decadència artística. De fet la història de cada societat té la seua pròpia cronologia, amb llurs clarsobscurs, i no han de ser coincidents ni tan sols semblants.

A tall d’exemple, la cronologia social en el gòtic català encara conviu llargament amb models decoratius renaixentistes. Talment com a Anglaterra, però en grau menor per l’influx castellà i el desplaçament del centre de poder. Que, en el nostre cas, es relaciona pregonament amb el ressorgiment i re-estudi, dins del barroc de finals del segle XVII i principis del següent, de l’arquitectura gòtica. Fenomen aquest, encara avui, no massa estudiat.

L’obra defuig de la visió classicista de Beaux-Arts. Introducció d’una visió àmplia, des de l’urbanisme al disseny i tradicions (àdhuc l’expressió de les minories (ètniques?) jueves, àrabs, etc.

Per a confegir una enciclopèdia cal plantejar-se la qüestió sempiterna de saber què és una obra d’art i com estudiar-la. I ací ve la recança. La presentació d’En Barral persisteix a distingir entre obra d’art i artesania, hom no té en compte que des d’una perspectiva actual, mitjançant la transvehiculació, el que antigament fer un atifell era pura necessitat, avui fet per Picasso o Miró i Artigues, tal estri és una obra d’art i no sols això sinó que considerem igualment art aquell antic.
Pel simple fet d’haver estat fet pels homes. Haver vessat intel·ligència i intenció sobre aquella matèria. De fet tots dos són, avui, als museus, perquè en són representatius d’un moviment, societat etc. d’un temps i un lloc. Punt central de l’immens camp de la Història de l’art. Els humans no creem, sinó que transformem la natura.

L’art NO és el conjunt de llocs o fets demostratius d’una identitat col·lectiva. L’art és treball comunicatiu. ¿Com demostra la catalanitat una obra bofillana o gaudiniana ?

Comença la Presentació amb ” l’art és un dels aspectes principals del que constitueix l’essència mateixa d’una nació…..”.

Per tant, de AC hom pot deduir que partint-ne de l’art com a : l’essència com a categoria permanent que tritura i passa pel sedàs de la seua essència tots els períodes artístics, i quan per diverses raons hom “passa de puntetes” i no fa una producció a l’alçada d’altres societats, ¿què fem? ¿No n’hi ha d’art? Quan, ans al contrari, una nació se consolida precisament a través del seu art, de les seues maneres de fer característiques, en un sentit històric.

Des d’aquest concepte que intente d’introduir-hi : “L’important no és l’ésser sinó l’esdevenir”.

L’art d’una societat és el conjunt d’experiències, esdevingudes, producció simbòlica que realitzen els seus individus, per a consum propi i, per intercanvi cultural, amb la resta de societats.

Aquesta enciclopèdia d’Ars Cataloniae parteix de la concepció epistemològica provinent de les teories d’en Jacob Burckhardt(1818-97) que dóna predomini a la intuïció i a l’impuls vital de l’artista – la intensitat de què en parla en Jordi Pujol- tot incloent-hi la idea d’esperit nacional, intenta de comprendre els fenòmens estilístics en sí, abstenint-s’hi de donar judicis de valor, i d’ací s’hi afegeixen les idees evolucionistes amb elements de la psicologia amarades per Wölfflin (1864-1945). Adobat amb una mica d’estructuralisme – supose que pel pas per la Sorbona, del sr. Barral, que tendeix a veure el conjunt de l’experiència humana com l’efecte de la cultura, com la seua conseqüència. En l’orientació d’aquesta tendència la cultura és vista com un tot programàtic i de conductes que fan de filtre en el procés d’aprehensió del món, per part dels subjectes culturals.

Consciència humana com a mera projecció de la cultura, progressivament autònoma del seu ésser real-concret-històric.
Per comptes, cal d’inserir-nos en el debat cultural del segle XX, almenys, que ha estat basant-se sistemàticament sobre els models industrials de comunicació en l’establiment de la relació social i la transformació i el consum culturals. Al capdavall superar la visió mítica dels models culturals preindustrials.

Ultrapassant el concepte Cultura com a objecte donat, que cal administrar-se per convertir-se en l’objecte cultura que tots fem quotidianament. I aplicable no sols a hores d’ara sinó, també, en un sentit retrospectiu. Perquè la supervivència de l’art en el món de l’esdevenidor, qualsevol que siga, depèn sobretot del projecte d’art que fem avui.

En definitiva, sembla, que en aquesta obra No s’està treballant amb els paràmetres metodològics més actuals, la base és més o menys Noucentista, i d’arrel, si més no, més antiga.

Noucentista, on el Principat, bàsicament central, subjecte fet, tot ell, de consciència -nacional- practica l’art com experiències puntuals en el camp experimental. Amb això s’arriba a concloure que entre el gòtic i el modernisme, a grans trets, continua havent-hi una enorme Decadència.Tenim, doncs, un art, sincopat i sense continuïtats. Quan la realitat és ben diferent, tal i com demostren avui les investigacions sobre microhistòria, on es palesa una activitat rica i diversa. En aquest sentit els nuclis d’investigació de les universitats, entre elles la de València, són capdavanteres a desentranyar la història que se’ns amagava rere les historietes èpiques dels Grans Capitans.

Altrament introduir-hi el disseny industrial a llurs pàgines no significa que la base metodològica siga d’avui, simplement que aquest concepte és al carrer i no han pogut evitar-ho. Al·ludir, calladament, W. Benjamin no és assumir-lo i actualitzar-lo transposant-lo.

” Avui dia l’art és una part essencial del món…” . No senyors, avui i sempre des d’aquesta perspectiva és CONSUBSTANCIAL, doncs en considerar art els estris quotidians de d’altres societats per l’arquelogia ¿ no és en el fons una transposició del concepte d’art actual -de la societat de masses actual ?. On s’apliquen els criteris d’anàlisi actual a tots els períodes. Hom diu que Sanchis Guarner explicava que cada generació ha de repensar tota la història. I ho ha de fer des dels paràmetres actuals i contemporanis, que expliquen el present i també el passat. Per tant és sempre un procés obert i sistemàtic que engloba , sempre als precedents. Talment com s’encapsen, en un joc de nines russes Euclides-Descartes-Newton-Einstein-Hawking. O l’arqueologia industrial del segle passat, molins de vent i aigua, els “vapors”, les taulelleres i factories d’automòbils d’avui mateix.

Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers, correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries, com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals: 1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia). 2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast, i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

Com ara, exemplar i remarcable la famosa anàlisi d’Oriol Bohigas, feta als anys ’60, sobre la projecció posterior en comparar l’obra de Domènech i Montaner i la de Gaudí. I destriaríem punts foscos encara i d’abast general com és la conceptualització, casual o no, de la primera etapa cubista parida simultàniament i sense gaire connexió entre Braque a Ceret i Picasso a Horta d’Ebre i Gósol, amb les idees parisenques que hi havien importat.

Els límits geogràfics de l’art d’un país ni coincideixen pas amb la història política recent, la cronologia, en canvi, seria infal·liblement unes etapes històriques per enumerar la feina de l’historiador“.

No coincideixen, efectivament, i a Catalunya menys encara, per dos motius efectius i instrumentals :

A) La societat catalana no és solament la que es troba al Principat. L’art de Catalunya és l’art generat per la societat catalana. Per tant una societat com la nostra, força bellugadissa històricament, és dificilíssim i poc susceptible de territorialitats. Ja si partint dels pressupostos de l’obra amb el fil conductor de la consciència nacional, comença badant puix aquesta consciència no s’hi plasma després de sentir-se forts durant l’època comtal – en període romànic- sinó a la nostra època gòtica, quan es té clara la situació dins del món conegut, es domina bona part de la mediterrània, ço és, quan la capital i la classe benestant baixa a València. De manera semblant a Portugal amb Coimbra o a Espanya amb Toledo. Si considerem el període entre el final del gòtic i el Modernisme, bàsicament no n’hi ha de consciència nacional pròpia. Espanyola i francesa sí i a dojo. I tanmateix hi hagué art de Catalunya. Aquesta societat continuà fent. Des d’aquest punt de vista és simptomàtic el recent Manifest revulsista nord-català. No n’ix del no-res.

B) La cronologia d’una part del país no pot ser contínua quan resta el seu desenvolupament mutilat i esquarterat. ¿Com explicar sinó l’accés del Renaixement per València dins de la cultura catalana?, ¿ Com explicar el Modernisme esbiaixadament sense comentar l’altra galta del Modernisme la d’arrel germànica i anglesa, que sí dóna el pas cap al Noucentisme, Neobarrocs i algun castissisme, a Mallorca, Alcoi, València i Girona, que no es prodiga a les contrades barcelonines ?. ¿ I les esglésies jesuïtiques, començant pel Gesù vignolià sense les esglésies parroquials de nau única amb capelles entre contraforts, transportades per st. Francesc de Borja a Roma? I a l’inrevès ¿S’explica el Grup R sense les relacions amb el Piamont i la Llombardia?. S’explica Calatrava sense Gaudí, Candela, les vagues universitàries i la biblioteca de l’ETSA de València – amerada de llibres tecnològics i gens conceptuals- i el pas per l’ETH de Zuric ?.

El discurs científic dels conceptes i les nocions que els desenvolupen, si bé, no tenen una funció estrictament instrumental, és fonamental en el desenrotllament posterior de la història de l’art de què parlem.

Per tant hom defineix, art de Catalunya com aquell que es desenrotlla per la societat de cultura catalana. Amb tots els seus ets i uts. Sinó, perquè hom destaca l’art dels fenicis, ibers, grecs, romans, etc i “penosament” s’hi amaga l’art desenvolupat pels “moros” d’aquest soler.

Perquè eixa por o dèria a estar englobats o estar incòmodes dins de l’Ars Hispaniae pels sudcatalans i deixar al seu albir i joia els nordcatalans amb les històries de l’art franceses amb llurs vôutes roussillones, cayroux, mahous, petits carreaux, Loges et Aristides Maillol ?. Si evitem l’arquitectura, pintura i treball del corall de la Sardenya i en particular de l’Alguer cal, coherentment també, obviar l’actual i delicada intervenció d’en Joan Busquets al Lungomare (Passeig marítim).

¿ Quan l’art d’aquesta societat és molt més rica i fluïda amb d’altres societats ?

¿ Com s’explica sinó la catedral catòlica de st. John Divine a Harlem o les voltes del metropolità novaiorquès? Obres del cabanyaler Rafel Guastavino, precisament, amb vôutes roussillones de formigó armat.

Perquè assumir la relació tan sols amb Espanya o Europa ? ¿ Què fem amb l’arquitecte Tolsà a Mèxic, amb els Sert, Miranda, Valdés, Renau, Bofill a EUA , amb Torres-Garcia a Montevideo, Bonet a l’Argentina, etc.?

Art de Catalunya tan sols es refereix a Catalunya més Andorra i la Catalunya Nord “quan històricament això es justifica i les referències comparatives més o menys directes al País Valencià o a les illes Balears hi són quan cal.”

Doncs, HI CALEN SEMPRE. De fet els cinc toms van corrulls de la interrelació que s’intenta ocultar. El tema de les llotges tractat sense relació explícita i a sobre posar com a paradigma la de València és el marasme en que es mou AC. Item: inserir Andreu Alfaro per la relació que manté amb Barcelona és falsejar la realitat. Hom suposa una boutade similar per a Barceló. El·ludir l’Art Déco de València o l’obra urbanística dels mallorquins Forteza i Alomar, és no tocar el terra. Quan el primer elabora la primera teoria completa d’un Wolksgeist general i nostre. Ja superat en molts aspectes, però. Sinó, tenim una història de l’art escarransida i irreal. I els tres objectius de l’Art de Cartalunya no són atansats quan hom diu haver-los-hi assolits :

a) Construir una història pròpia de Catalunya NO ÉS POSSIBLE. A no ser que reste com a una història esbiaixada, plena de sotracs i pauses, sense continuïtats. Com ho són les històries parcials de les Illes o del País Valencià. Fins i tot, totes tres juntes, donat el caràcter de profunda relació amb d’altres cultures, tampoc no sería possible, sinó queda ben paleses aquestes relacions. A tomb d’açò:

Si comparàrem la totalitat de l’enciclopèdia amb una obra d’art i de fet segons els criteris que m’esmerce a que siguen adoptats, és vàlida la comparança com a producte cultural i símbòlic del nostre temps podríem concloure, seguint Arnheim, que distingeix entre dos tipus de forma. Continguda i continent. La significada (form) i la significant (shape). Si aquesta obra pretèn dibuixar un esbòs de la història de l’art a Catalunya. Hi hauria de poder-se fer amb uns trets que el consideraren característics, que ens hi familiaritzaren amb ells.

Per a Arnheim la forma d’un objecte ve determinada pels seus límits. Però no amb el seu contorn necessàriament ni amb la seua silueta, que remet directament a la línia. Els ulls -i el cervell- reben informació de les formes externes i la forma perceptual pot canviar considerablement si alterem el punt de vista o la seua orientació. O dit altrament, a l’estil de la Gestalttheorie “el tot és major que la suma de llurs parts”. És a dir, tenint en compte l’existència dels components estructurals de la forma contingut tenim grans possibilitats d’extraure l’evidència de l’estructura global. Que és el que pretenia l’AC.

Amb la dispersió de criteris no posats en comú entre els diferents autors passa igual amb la crítica que li fa l’abat Didier-Pierre Diderot a son germà Denis amb l’Encyclopédie en 1772 : “Em guardaré bé prou de llegir l’Enciclopèdia; només hi trobaria una colla d’opinions heterodoxes, de sentiments estrambòtics…..un maremàgnum de totes les idees més singulars dels homes més extraordinaris que mai hagen aparegut al món; en una paraula, una Torre de Babel on els autors no s’entenen entre ells”.

El que no vol dir que el fet que explica cada matèria d’aplicació siga coincident i definitori per a totes. L’escultura no té el mateix tret definitori que l’arquitectura o l’enginyeria o el disseny.

Amb els continguts donats per la línia actual d’AC i per a qui es dirigeix AC, “un públic molt ampli, inquiet, interessat… universitaris i els estudiants utilitzin aquesta obra com a llibre de consulta…” no estarà en disposició de traure’n l’entrellat de l’art que s’hi ha fet, fa i es farà.

b) Elaborar una temàtica pròpia, tractar individualitats i entrar en terrenys fins ara poc explorats. Posem dos exemples contradictoris. Les obres valencianes de Soler i March són art de Catalunya?. Els ponts 9 d’Octubre i de l’Exposició són menys art de Catalunya que el de Bach de Roda ?.

c) A col·lació d’això la relació disseny industrial i numismàtica esmentada anteriorment és paradigmàtica.

d) Amb recança es pot concloure que AC no és una fita bibliogràfica, doncs ja hi era la Història de l’art català d’Edicions 62 una bestreta en la mateixa direcció.

Per tant, ens trobem, davant d’una altra ocasió perduda. Amb açò quèiem en la paradoxa d’estar fent una història convergent, en resulta una de divergent.

Senzillament la metodologia és repudiable pel marc metodològic en el que s’hi desenvolupa, de l’instrumental i corol·làriament de societat i territori, esdevenint una ENCICLOPÈDIA DE L’ART DE CATALUNYA DE D’ORS. Però del de Madrid, D. Eugenio.

Josep Blesa i Morante, arquitecte

Restaurant L’ALTELL. València.

Deixa un comentari
DESCRIPCIÓ.
Local comercial del ram de l’HOSTELERIA.
L’edifici on s’insereix el bar-restaurant és un edifici plurifamiliar construït aproximadament en la dècada dels 1930′. És perfectament clara la lectura de buits i massissos, al seu torn podrà ser reversible en la seua intervenció posterior, el dia que deixe de funcionar tal establiment. Originàriament era un garatge de reparació de vehicles.
Atés que la façana està ja estructurada es pretén que la inserció dels elements de tancament de buits siga el més discreta possible, d’acord amb la resta de la frontera de l’edifici dins dels requeriments d’un comerç que demanda l’invers.
ESTUDI FUNCIONAL.
P. Baixa: Entrada – zona públic – Barra – Cuina – Distribuïdor – Lavabo de dones/minusvàlids – Lavabo d’hòmens – Lavabo personal – Magatzem.
DISSENY GRÀFIC.
També hem realitzat el logo del restaurant per als cartells, cartes…

SAPUCAY (STAND del COACV)

Deixa un comentari

A) MEMÒRIA——————————————————–.                                                                         

Concepte.

Aquest stand representa la funció social del C.O.A.C.V. en la nostra societat.

Un espai que il·lumina el trànsit en la construcció de la ciutat. Entesa en un sentit extens.

Un plantejament ètic i moral de la tasca edilícia. No de caràcter gremial. Com generalment se’ns ha titlat.

Petita peça lumínica. Imprescindible. Com un far. En los procel·losos mars del disseny i la construcció d’espais urbans, arquitectònics, industrials, comercials, lúdics, etc. endreçats fins arribar a llurs més petits components.

Menat tot això per l’aparició, en els darrers anys, amb caràcter prospectiu de debats, estudis teòrics sobre la conservació, la sostenibilitat, el desenvolupament tecnològic i econòmic, incardinat en la indústria-empresa productiva. No l’especulativo-financera.

Protagonitzada per aquesta societat situada en aquest racó d’Europa. Manta vegades caricaturitzada i miniaturitzada amb l’odiós i insidiós “Levante feliz”.

Un embolcall que transparenta el seu espai interior, ple de projectes. I el reflex cap a l’exterior de la societat que transita junt amb ell. Embolcall, la llum del qual prové de tots llurs components, tret del terra que marca la fermesa de la institució i  rectitud de la tasca. Cobert, tènuement, per una superfície flexible lleument guerxa que adjectiva l’espai de trànsit que evoquen les diverses seus de demarcacions del C.O.A.C.V. per sa morfologia, materials i colors.

Referències implícites en els gests a la sostenibilitat amb el petit arbre; a l’accessibilitat amb suaus rampes de doble curvatura de fusta; a la tecnologia amb els embolcalls de vidre i acer ocult i sa il·luminació; als materials de nova creació i llur formes audaces amb els tensors de cables  lones de la coberta. En definitiva, a l’humanisme del segle XXI.

Compromís amb l’arquitectura, en sentit ampli, amb el seus baixos costos, que no és entrebanc per a la seua qualitat. Sí ho és la peresa mental per a dissenyar-la, per a convèncer  els promotors i inserir-la en llurs plans i seduir els consumidors en eixir del seu adormiment.

La importància de l’intangible: l’espai intern de trànsit dels visitants. Un contenidor-túnel, transparent i translúcid. La irregularitat fictícia dels seus paraments es un trompe d’oeil, car s’hi manté, sempre, la mateixa amplitud de pas, s’hi esviatja.

Proposta material.

Façanes: les façanes laterals no es materialitzen. Lluquen l’ull a fer entrar-hi. Simplement. Quatre plans fugats endins el seu interior. Rampa de fusta, sostre de loneta i ambdós paraments verticals. En són els marcs que configuren els límits de l’embolcall.

La façana longitudinal conformada per una estructura de tubs de quadradets, modular i encadellatge, s’assenta sobre el terra del mateix recinte firal. La dita estructura metàl·lica rep i suporta els vidres modulars. La llum inserida al seu interior, aquí es difracta i uniformitza. Una nova obertura forada l’embolcall de vidre per a el seu accés en aquest parament longitudinal, front la taula de cortesia. Hom percep tota la paret d’espatlera: panell d’ exposició. En ell, s’agrupen totes les necessitats funcionals.

Sòl: el terra es troba sobrealçat 16 cm. sobre un empostissat reticular que suporta un tauler d’alta densitat folrat amb planxes d’alumini lacrimat. Un segment longitudinal de vidre laminar de seguretat il·luminat al seu interior marca, tènuement, la rectitud del recorregut del visitant.

Coberta: La coberta s’hi desenrotlla a través d’una loneta blanca translúcida tesada amb cables d’acer i que configura dos plans en ambdós accessos laterals i una suau superfície guerxa i tibant.

Panell d’exposició: panell blanc, repenjat sobre l’espatlera, es desenrotlla sobre la mitgera, amb una gruixa variable  que conté al seu interior l’estructura de quadradets a l’igual que la façana longitudinal. En aquest cas empanellada amb tauler o posts de DM contraxapat que oculta al seu interior les instal·lacions elèctriques i electròniques, ofimàtiques i el projector de vídeo que va vinculat als ordinadors per a visualitzar simultàniament en els monitors i en la pantalla de vídeo lo que succeeix en les pàgines web o qualsevol projecció en format digital. Concavitats paral·lelepipèdiques revestides amb panells contraxapats de cara vista de xapa de faig entintada, il·luminades interiorment que contenen els ordinadors, el material d’exposició: llibres, revistes Via, i publicacions dels diversos col·legis territorials.

En ambdós laterals d’una de les entrades s’ha reservat tres estructures de tensors, subjectes a parament i terra, per a la col·locació de panells de penjament de cartells de les societats vinclades i/o participades amb el col·legi, serveis específics i programes de govern.

Dos ordinadors en cavitats amagades se vinclen a l’activitat dels dies de fira. Un d’ells per a les projeccions i presentacions i el segon directament i permanent al web del c.o.a.c.v.

Emmagatzematge, transport i muntatge: Tot l’stand, paraments verticals, terres i estructura, està perfectament modulats en dimensió i pes, de manera que les parts que el componen sien fàcilment ensamblables i transportables, i no presenten complicacions en el seu muntatge i desmuntatge. Avaluant-se el temps de muntatge complet en 30 hores, amb un total de sis operaris de diversos oficis implicats.

B) Plantes, alçats i seccions ( veure panell )……………………

0 LAMINA

C) Definició del muntatge del material a exhibir………………….

Les publicacions s’hi exhibiran en distintes concavitats del panell d’exposició de la mitgera, que estaran il·luminades puntualment a través de tubs de llum fluorescent ocults en l’interior del panell, l’altura d’aquestes concavitats estan en funció de l’accés als mateixos.

Els ordinadors estaran ocults dintre del panell d’exhibició, i sols se’n podrà accedir als monitors de pantalla plana i teclats també allotjats en una de les concavitats del dit panell.

Los cartells, pòsters i afitxes de les diverses empreses que acompanyen el col·legi seran ubicats en las superfícies de les parets subjectes mitjançant tensors d’acer i planxes de metacrilat il·luminat amb llums puntuals.

La taula de cortesia és un moble únic de fusta de faig entintada amb dues altures que servirà de recepció i altres de bancada.

La projecció de vídeo se realitzarà des del panell d’exposició vinclat als ordinadors i sobre la pantalla subjectada amb tensors, igualment, situada al parament interior confrontant de la paret de vidre longitudinal matejat o glassat.

Els mobles auxiliars precisos s’hi n’han inserit endins dels caus efectuats a l’efecte al panell d’exposició.

D)  PRESSUPOST————————————————–                                                                        

El pressupost per a l’execució material del stand, encloent-hi material i mà d’obra ascendeix a la quantitat de cinc mil tres-cents dèsset euros amb seixanta cèntims d’euro.

5.317,60 , més l’impost del valor afegit.

…………………………………………………………………………………….Sapucay.

SHIMENAWA (3ª proposta per al concurs del logo d’ERC)

Deixa un comentari
En aquesta darrera proposta vam intentar ser una mica més audaços. Vam voler fer un disseny lliure. En general els logos són tancats en si mateixos i continguts, en aquesta proposta vam intentar que tingués dinamisme i que no s’albirara el final. El triangle preceptual quedà sols intuït per les línies de la senyera i una de les barres s’avançava i perllonga més. Volíem fer un disseny més oriental on léspai no tinguera topall. Això que tan poc agrada als clients que tan s’estimen que siga “redó” i acabat. Contundent en la seua percepció. Doncs aquest volia trencar amb tot això. Sabíem que era un “cavall perdedor” d’entrada però ens venia de gust.

El Shimenawa és motiu decoratiu urbà o rural consistent un cordó fet a base de tiges plantes de cànem, arròs, joncs o similars que estan entrellaçades entre posts de fusta, roques marítimes o qualsevol element que sobreïsca en alçada o sota teulades col·locats per a lliurar-se dels esperits malignes i simultàniament rebre-hi en senyal d’amistat i honor als que vénen a eixa zona sagrada, neta, temple, etc. Pertanyent a la cultura sintoïsta japonesa era comú en molts llocs que vaig visitar fa tres anys en aquell país. Fins i tot la meua venerada Björk li’n té dedicada una peça instrumental. Quan m’ho van explicar vaig drecordar l’eixempli d’en Muntaner en la nostra cultura. L’al·lusió de que les quatres zones encara no estem suficientment entrellaçades, car semblem deslligats, com enlaire, sent-ne el leitmotiv del disseny. A la fi, i com a motiu un poc entre mariscalià i mironià, pel to innocentment infantil, vaig penjar l’estrella de de cinc puntes com a signe de la llibertat amb el blau de la humanitat d’aquell barra que sobresortia del triangle.

Com en les dues anterior, vos adjuntem un slider de tot el desenvolupament i modalitats en fotos i en l’arxiu adjunt dinferior la jsutificó del disseny amb els pantons cromàtics, el tipus de tipografia, etc. Aplicació a bosses, webs, mobiliari urbà, correspondència, cartes, fulls, carpetes, CD’s i DVD’s, etc. Posiblement la reiterada inclusió del perfil marítim i les “gotes” que conformen les Illes que apareix en aquesta proposta i la primera, tot tallant les quatre barres de la senyera ha comminat a una percepció gesthaliana contrària a aquells que hi havien de fallar. Calia d’intentar-ho. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Graphic Design el 30 de setembre de 2012 per josep_blesa

FRACTAL (2ª proposta per al concurs del logo d’ERC)

Deixa un comentari
Us presentem la nostra segona opció que hem presentat en el concurs del logo d’ERC, on hem volgut jugar amb la senzillesa del triangle, element fonamental en el disseny del logo.

Partint de la base del triangle i dels tres colors pantoms requerits en el logo. hem multiplicat per tres els triangles per a donar moviment a la nostra idea, obtenent un logo dinàmic, però mantenint la connexió amb el logo anterior on la simplicitat és la seua major característica.

Dinamisme al logo i dinamisme en els plantejaments adaptatius d’ERC, tot fent una connexió entre el disseny del logo i les idees del partit al què ha de representar. D’igual manera que l’anterior opció hem inclòs un slider d’aplicacions concretes.

La simplicitat geométrica del triangle es superposa al joc geométric del fractal i, amb aquestes idees, el resultat es aquest què us mostrem. Teniu adjunt a la part inferior, en format Pdf, el desenvolupament complert del disseny i les seues aplicacions diverses en paperia, tanques, webs, bosses, etc emboltoris, correspondència, etc..

Aquesta entrada s'ha publicat en Graphic Design el 28 de setembre de 2012 per josep_blesa

VELA (1ª proposta per al concurs de logotip d’ERC)

Deixa un comentari
Han estat triades pel jurat del concurs dues opcions guanyadores i que pertanyen d’altres dissenyadors i per això fem ja públics les tres nostres. Aquesta fou la nostra primera.
Aquesta primera opció de les tres que vàrem presentar al concurs de disseny gràfic per a ERC. a idea de VELA que reconvertia el triangle fundacional en un element més dinàmic. En totes tres vam pretendre incloure per primera vegada la silueta del conjunt nacional amb gest subtil minimalista sobre el conjunt del territori. Per una altra banda sempre ha estat present la inserció de l’estel al·lusiu a la llibertat.

En totes tres les ocasions vam pretendre fer un desenvolupament del paquetatge i bossatge, correspondència, cartes, fulls, cartellisme, la inserció urbana, etc.

Hem inclòs també el desenvolpament dels pantons cromàtics i el perquè de cada línia del logotip en un pdf inserit en la part d’arxius per si voleu aprofundir-hi més.

Tot seguit vos enllacem amb un set que mostra tot el desenvolupament del disseny.

Aquesta entrada s'ha publicat en Graphic Design el 27 de setembre de 2012 per josep_blesa

CARTELL

Deixa un comentari
Amb motiu del XXV aniversari de La Capella de Ministrers, la Universitat de València-Estudi General prepara una exposició que es dirà “El Cicle de la Vida“, la curadora de la qual ens ha proposat dissenyar un cartell gràfic direccional que n’indicarà les obres exposades.

L’exposició es produïrà al claustre de la Universitat en un moment en què s’està restaurant el mateix a hores d’ara. L’espai de l’exposició seran les ales claustrals que en quedaran lliures i resguardades a ambdues bandes en protegir les columnates.
L’estàtua d’en Joan Lluís Vives serà evacuada.

L’espai expositiu serà una mena de deambulatori on s’exponen les obres de
Carme Calvo,  d’Eva Lootz, Isabel Muñoz i Flor Garduño.

Una exposició és també una obra d’art en si mateixa. ¿No sé perquè s’ha perdut el sentit espaial en les exposicions darrerement?. Ni tampoc perquè no hi ha tot un sentit audiovisual en aquesta activitat. Muntar una exposició, performance o instal·lació requereix de molta imaginació i capacitat de ‘visualització i sensorització’ del conjunt, així com la determinant manera d’il·luminar. N’és tot un repte artístic. Pluridisciplinar.

A TOMB D’AÇÒ
Recorde una exposició total de Joseph Beuys a la Stäat Gallerie de Berlín (National  Gallery), on fins i tot podies sentir un “Jaaaa” seguit d’un “Neinnnn” de cadència impertorbable mentre anaves descendint per les rampes al soterrani d’aquell immens espai suportat per sols vuit columnes gegants metàl·liques. Tota una experiència sensitiva.

QUID PRO QUO
Una de les intencionalitats evidents rau en el xoc ‘contrast’ entre la música medieval de tendència misògina front a la selecció d’artistes actuals de fort sentit clànic femení.

El resultat final és el producte de més mitja dotzena de ‘provatures’ que pogueren addir-se amb el ‘sentit’ que hom vol impregnar-hi la curadora.

Al vull llegir més hi ha uns d’ells. Massa tendenciosos per l’elecció del color. 

I també alguna de les fotografies a ésser exhibides

Aquesta entrada s'ha publicat en Graphic Design el 23 de novembre de 2011 per josep_blesa