Bloc de notes

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot explicar per trams:

• de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
• d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
• d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
• del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
• del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

• Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
• Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
• Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
• Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem per sota d’un pont a prop de la C-35. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

• Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
• Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
• St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
• Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
• Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant (“Arrels”) i just abans d’un escorxador industrial (“Coopecarn”). Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més planers. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després, al cap de poques desenes de metres, l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Les escapades en bici m’han permès de conèixer racons que d’altra manera no hauria gaudit mai. La foto no ha quedat gaire bé, per variar, però vist al mateix lloc és com una postal de Nadal. És Osor.

Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:

• Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
• Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els suposats unionistes (probablement brètols) havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

En fi, tornem a la bicicleta. No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, facilita considerar el Carrilet una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i notant simplement unavia verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixem la ruta del Carrilet i sortim del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que sortim per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i seguim el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.

L’Adrià i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en Miquel per comentar-li-ho i m’explica que la raó delmal estat és l’incompliment del contracte per part d’una empresa que va ser autoritzada a fer obres per manteniment del sistema de subministrament de no recordo si gas o aigua i no ha complert el que va signar; el Consorci els va empaitant.

Poc abans d’arribar a St Feliu de Pallerols també hi ha un tram en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’Enric m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de St Feliu, l’Adrià i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la Nuri i en Jep.

Sortim tots tres amb la idea que l’Adrià i jo farem una ruta llarga, d’uns quants dies, ja veurem quants, i en Pau tornarà cap al Vendrell un cop haguem arribat a Salt. En Pau ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses; el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Fem tots tres cap a Platja d’Aro, doncs, per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. 

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en Vasek i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En Vasek i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec més bé (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.

Divendres de sotragada emocional, sentida considerable. Què cal fer per passar pàgina? Sense haver dormit gaire, dissabte al matí decideixo agafar la bici i fer una bona suada. Demà serà un altre dia i ja hi pensarem més fredament, o al menys sense xarbotament hormono-neuronal.

Surto de Salt pel camí del Sitjar i just abans d’arribar a la carretera d’accés a l’autopista trenco a l’esquerra fins que trobo la riera del Mas Roc, o Marroc, o Mas Marroc, moment en què he de girar altre cop a l’esquerra fins que arribo a l’avinguda de la Pau i tiro cap a la dreta fins al polígon de Mas Gri. Una marrada considerable per no gaire res, ja ho veieu, però aquest bloc va justament d’això, de marrades.

Tanmateix, el dia m’acompanya: és un matí plàcid d’hivern, fred però lluminós.

Quan ensopego la carretera de Santa Coloma, cap a la dreta i al Perelló. Només d’acabar-se les cases del poble i les naus del polígon agafo l’ultima pista asfaltada a mà esquerra (vull dir l’última abans del pont de l’autopista).

Giro un moment el cap enrere i veig que el Pirineu m’acompanya de lluny, nevat, bell, ferm a la llunyania. Tot ha d’anar bé, avui. La pista esdevé de seguida de terra mentre pedalo entre arbres fruiters, sobretot perers. Endavant paralel·lament a l’autopista, en sentit sud. Aquesta pista forma part de l’itinerari número 7 del Centre BTT de Quart, de manera que de tant en tant anem trobant cartellets indicadors. És un recorregut fàcil, de color blau (o verd? sóc daltònic!), i encara que jo en sortiré ben aviat, el meu recorregut també serà de poca dificultat.

Hi ha un moment en què em trobo en una cruïlla característica. Per cert, hi estan fent obres i potser el croquis ja no servirà d’aquí a poc. De moment, m’hi acosto amb l’autopista a la dreta i hi entro tot girant precisament cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra dues vegades, de manera que me n’allunyo tot deixant cruïlla i autopista a l’esquena. De seguida ensopego amb les obres del TGV dels collons, quina pena! De fet, no crec pas que triguem gaire a tenir completament asfaltada tota la plana de Salt i el que queda al sud de Girona. I si no hi fem res, els espais no asfaltats estaran ocupats per les cicatrius que deixen MOPU i PTOP. No ens hi resignem!

Procuro afanyar-me perquè aquestes obres em porten mal rotllo i tiro recte. Tot seguint per la pista arribo ben aviat a la zona de l’Altamira, on travesso la N-II (encara es diu “Nacional-II”? no m’ho puc creure) pel semàfor que hi ha instal·lat gairebé davant per davant del restaurant. Ara tinc el camí asfaltat (de fet, és un carrer!) i baixo avall avall fins que entro a Fornells de la Selva. Fa molts anys que no hi vinc i em costa de reconèixer els carrers (la bombolla immobiliària ha fet estralls en aquest paisatge!), però el campanar de l’església de sant Cugat m’orienta i vaig a parar on volia anar a parar: a la plaça de l’església. De l’espai que hi ha entre l’església i el local social del poble (no goso dir-ne plaça) surt una carretera que porta cap a l’Onyar; som-hi. Un descens curt i ràpid em porta fins al riu, que travesso pel pont nou, i a l’altre costat segueixo la carretera fins que al cap de dos o tres-cents metres agafo un trencant a mà esquerra que indica “Quart”.

Vorejo el camp de golf, que queda a la meva dreta, i vinga pujadeta! Sort que és curta. Em giro un moment i a la meva esquena veig el Montseny nevat que observa atentament els golfistes.

Una mica més endavant entro en un bosc. Déu n’hi do els arbres que va esqueixar la tempesta de la setmana passada. N’hi ha uns quants per terra, i sobretot moltes branques.

Al cap de poc ja arribo a una urbanització dels afores de Quart. Sense perill de perdre’m, el camí principal, que estic seguint, em porta a un altre descens vertiginós (i també curtet), que em du per sota la carretera de la costa fins al centre de Quart i el Centre BTT.

Aquí agafo la via verda i cap a Girona i Salt. Per cert, no sé si valia la pena “construir” aquest tram de carril bici que fa de via verda. Les voreres-bici com aquesta només serveixen per crear conflictes entre ciclistes i vianants. Ni tan sols hi havia necessitat de fer un carril bici aquí tenint en compte que és un carrer pacificat al trànsit, on els vehicles a motor circulen tan a poc a poc. I si volien fer-hi carril-bici, doncs que haguessin fet un carril-bici, i no pas robat espai de la vorera per encabir-hi bicicletes.

Després de Quart, cap a Girona i després a Salt. Per cert, no se us acudeixi pas anar per aquesta via verda un diumenge al matí: riu-te’n dels embussos de Girona a les hores punta!

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix per arrencar-la. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer una bona suada, per exemple fins a l’aeroport. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi; jo surto de Salt pel camí dels Carlins en direcció a St Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta duria a St Menna i el cementiri trenco a l’esquerra com si anés cap al Perelló. No cal pas que hi arribi: passo de llarg el següent trencant que hi portaria i continuo per la GI-V-5332 fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

M’incorporo a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns dos-cents metres, hi ha un giratori. Aquí tinc dues opcions; si agafo la primera sortida, la carretera porta a Aiguaviva, on puc agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també duu a la terminal.

M’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda, que és un camí que està asfaltat només en els primers metres i que de seguida es converteix en pista de terra. Cal anar-la seguint paral·lelament a l’autopista, que em queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat arribo una cruïlla una mica particular. Cal travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida, de manera que continuo altre cop paral·lel a l’autopista però ara la tinc a la dreta.

De seguida es veu una àrea de descans a la dreta. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: no hi ha cap porta i algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per acompanyar un nen que fa pipí.

D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió higiene personal.

De cop, el camí se separa de l’autopista però no cal patir perquè torna a acostar-s’hi al cap de molt poc fins al punt que un pont permet de passar a l’altra banda. Només de travessar hi ha dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Jo agafo la primera cap a l’esquerra i torno a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que torno a tenir a l’esquerra) fins que trobo una carretereta asfaltada que agafo cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ja sóc a la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafo cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portava i al cap de poc ja tinc la pista d’aterratge a la vista. Passo per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuo endavant fins a la terminal.

Total porta a porta de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (que ara és només de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats.

Sí, això potser també seria diferent si Napoleó hagués guanyat la guerra.