Després d’una lectura ràpida dels diaris i d’una escolta també apressada de la ràdio sembla que mossèn Ratzinger és sí però no i no però sí. "Un gran teòleg", diuen els més afins. "Mantindrà la línia dura del seu antecessor", diuen els més allunyats. "Per l’edat que té serà un Papa de transició", diuen els de
Aficionat com sóc als jocs de paraules, contrapets, jeroglífics i altres mecanismes perpetrats per l’enginy humà amb l’objectiu de camuflar coses senzilles sota disfresses complexes em va encantar trobar a Sevilla que la inscripció NO8DO s’havia convertit en el logotip de l’Ajuntament de la ciutat i, per tant, apareixia en lloc preferent en tots els
Feia quatre mesos que no ens vèiem, amb en Jaume. Quatre mesos que han estat marcats per uns transtorns de la seva salut preocupants -si més no, així apuntaven les primeres impressions- que jo he anat seguint de lluny i a través de persones interposades. (n’hi ha més) No sé com justificar-ho, francament, perquè és
Cap de setmana a Sevilla per afers literaris. Dissabte per la tarda, amb la feina ja enllestida, l’Àlex Broch i jo ens perdem pels carrers del barri de Triana. Som en vigílies de l’inici -dilluns al matí- de la “Feria de Abril”. Això pels sevillans és sinònim de primavera i festa grossa, de passejades pel
Està nevant quan ens llevem. Segurament des de fa força estona perquè els carrers estan ben emblanquinats. Al jardí de baix la neu és una catifa immaculada de tres o quatre centímetres ben bons de gruix. Matiner de mena, el veí del quart primera surt cap a la feina. Enfila recte des de la porta de l’escala fins
Llegeixo als diaris que el senyor Albert Boadella ha informat a l’opinió pública -amb la saragata habitual en ell i incrementada amb la que els mitjans de comunicació solen afegir-hi cada vegada que aquest senyor fa alguna declaració- que va refusar la proposta de concessió de la Creu de Sant Jordi quan la Consellera de
Venint des de Barcelona per l’autopista, deu o dotze quilòmetres abans d’arribar a Tarragona, s’arriba a l’àrea de servei del Mèdol. Un indret en aparença tan insubstancial com qualsevol altre espai pensat per alleugerir momentàniament l’existència dels qui fan vida al volant. Un indret a oblidar si no fos perquè encara no a cent metres de l’últim surtidor de benzina es
Un company de la feina que sol fixar-se en aquestes coses em diu que la setmana passada, en el transcurs d’un acte literari celebrat en una localitat del Vallès Oriental, l’escriptora Empar Moliner va obsequiar la concurrència amb un parell de tics facials. Un pas més de la susdita senyora en el seu imparable (amb perdó)
Fa una estona, mentre repassava les coses que hem fet aquest agost, m’he adonat que n’hi ha algunes -tres en concret- que sense haver-nos-ho proposat prèviament tenen un fil comú que les relaciona amb la figura de Salvador Dalí. Avui va la primera i les altres dues pels propers dies. (n’hi ha més) Principis d’agost.
La meva amiga L. (publicat el 18 de juliol). La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més) Feia
La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més) Feia tot just sis mesos que havia ingressat en la diguem-ne