Regina Ferrando

L'art de viure bé

Arxiu de la categoria: General

L’esport d’escampar misèries

Fa feredat veure la facilitat amb què som capaços d’escampar informacions que ens arriben de qualsevol manera, sense fer el més mínim esforç per contrastar-ne ni la font ni la seva autenticitat. Informacions, moltes d’elles, que no són altra cosa que rumors malintencionats, emesos sense cap mena d’ètica ni de vergonya, per afavorir interessos que s’amaguen en l’anonimat.

En això, la nostra societat s’ha convertit en una experta. Ho fem tots en alguna ocasió i, sobretot, i això ja és més perillós, ho fan molts mitjans de comunicació, amb la intenció de crear un determinat estat d’opinió, al servei d’aquells que els financen, aixecant la camisa a la bona gent, que no li cap al cap que puguin desinformar-la de la manera que ho fan.

La informació té molt de poder, però la desinformació és una arma letal, antisocial i perversa. Per això, els ciutadans de peu hem d’estar amatents a totes les informacions que ens arriben, siguin per la via que siguin i, d’entrada, posar-les en quarantena, fins que tinguem la certesa absoluta que distribuint-les no som agents de la mentida. Si no tenim aquesta certesa, hauríem de ser capaços d’aconseguir que no s’escampessin més enllà de nosaltres.

Tots hem rebut i rebem, sobretot per WhatsApp, molta mentida que, inconscient-ment, compartim fent créixer l’engany, confiant que, qui ens ho envia, ho sap del cert. Així, les nostres relacions esdevenen un intercanvi de mentides i rumors, que poden fer molt de mal i que nosaltres contribuïm a difondre. Un consell benintencionat: quan tingueu algun contacte que no pugui estar-se d’escampar misèries, creieu-me, bloquegeu-lo perquè no us fa cap bé.

Per principi, no hauríem de fer córrer res que pogués perjudicar ningú, sigui qui sigui el damnificat. Si bé hi ha persones que obren malament, que n’hi ha, no és la nostra feina fer de jutges.

Digueu-me: serveix d’alguna cosa parlar malament d’algú?, ens beneficia?, n’obtenim alguna recompensa, al marge d’alimentar els nostres instints més bàsics i escampar misèries? A ningú no li agrada que malparlin de nosaltres o dels qui estimem, encara que sigui veritat. Imaginem, doncs, el mal que fem si allò que escampem és mentida!

Està escrit: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jo 8,7).

Compartim només allò que pot fer bé, allò que pot ajudar a crear emocions positives, allò que ens uneix, allò que pacifica el nostre entorn. No escampem allò que ens separa, allò que ens fa mala sang, allò que ens entristeix. Siguem només missatgers de coses bones, vertaderes i amables. Diguem-nos només coses positives que, parlant de defectes, cadascú té prou pena amb els seus.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de febrer de 2020

Recuperar la innocencia

Des que naixem, la nostra vida és un enfilall d’experiències, que van conformant la nostra escala de valors, la nostra manera de veure la vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Amb l’educació incorporem un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults ens transmeten, cosa que en conjunt acaba essent el nostre bagatge humà.

L’infant és una esponja i la seva netedat de cor li permet aprendre dels que l’envolten, més d’allò que fan que no pas d’allò que li diuen que cal fer. L’infant, doncs, es regeix molt més per la intuïció i la repetició d’exemples que no pas per l’intel·lecte.

A mesura que ens fem grans, aprenem que podem fer coses diferents d’allò que diem, sense que els altres se n’adonin, en definitiva, aprenem a mentir, fet que representa la pèrdua de la innocència. Aprenem a reprimir les nostres emocions per por de mostrar-nos febles als altres. Aprenem a interpretar rols diferents, fins l’extrem que pot arribar el dia que ni nosaltres mateixos sabem ben bé qui som.

A partir d’aquest moment, la nostra vida, de mica en mica, va perdent claror, ens anem desconnectant de la nostra essència veritable, i simultaniegem períodes de claror amb períodes de foscor.

Prendre consciència d’aquesta situació, representa emprendre el camí de la recuperació plena com a éssers humans. És quan ens adonem que l’educació que hem rebut anava acompanyada de les deficiències humanes dels nostres educadors que, amb tota la bona fe, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves mancances, de les seves rigideses, de les seves pors.

Està escrit: “El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran, la foscor!” (Mt 6,22-23).

Prendre consciencia d’aquesta realitat, lluny de fer-nos emprendre una croada contra dels nostres educadors, (Déu ens en guard!), ens ha de fer reaccionar per, si més no, poder ser una millor imatge per als ulls tafaners i delerosos de saviesa dels infants que ens envolten.

I el més important: hem de saber descobrir que els infants tenen un pou de saviesa natural, que ens permet recuperar allò que nosaltres hem perdut, i que abans de fer-los arribar la nostra experiència, passada per l’intel·lecte, hauríem d’aprendre a alliberar-nos de les màscares que ens amaguen el rostre. Només aprendrem a viure, si ens tornem lluminosos com els infants.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de febrer de 2020

Confiança plena

Les pors acumulades en el decurs de les nostres experiències passades, massa sovint, ens impossibiliten la contemplació de la realitat d’una manera objectiva. Les vivències negatives del passat mal resoltes ennuvolen la nostra percepció del present i ens fan projectar a l’exterior un món que, més que real, és una conseqüència del nostre estat interior.

Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertinença a un tot que ens nodreix, ens acompanya i té cura de nosaltres.

Cadascun de nosaltres som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, representen un estímul per a la resta de la creació.

Aquesta realitat immensa que ens transcendeix, i de la qual formem part, no és intel·ligible dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, la seva col·lecció de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.

L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a  conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí de la saviesa, consciència, en definitiva, de que estem en les millors mans.

Està escrit: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi; em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons” (Sl 130).

Tot en la nostra vida conté píndoles de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança bàsica de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres, ara per ara, no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers el coneixement i la consciència plena. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la d’amor, de confiança i -no ens n’oblidéssim pas!- d’agraïment.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 de gener de 2020

Un món millor

Hem començat un nou any curull d’oportunitats, curull de reptes, curull de possibilitats, tant a nivell personal com a nivell social. Un nou any que podem esculpir d’acord amb allò que desitgem. I ho dic així perquè -a aquestes alçades ho hauríem de saber-, depenent d’allò que sembrem en el nostre dia a dia, allò serà el què recollirem demà.

I és que massa sovint ens oblidem de la nostra capacitat d’influència tant en nosaltres mateixos com en el nostre entorn. No ho dubtéssim pas: el món que ens envolta depèn únicament i exclusiva de la nostra mirada personal i intransferible. Allò que passa fora de nosaltres no és més que una projecció fidel d’allò que passa al nostre interior. Conscients d’aquest fet, no podem fer altra cosa que posar fil a l’agulla perquè el nostre interior sigui una bassa d’oli, si volem que l’exterior es pacifiqui.

I, sobretot, procurem no caure en la temptació de pensar que tot allò que ens passa de negatiu és a causa dels altres, perquè, creieu-me, no és així. Si som capaços de parar-hi l’atenció necessària, podrem descobrir que tot allò que ens desagrada de l’entorn, no és més que un reflex de les nostres lluites internes. Aquesta, amics, és la crua realitat que ens ofereix dues possibilitats: obviar-ho i seguir carregant els neulers als altres; o esmerçar-nos a fer un treball personal que pacifiqui el nostre interior.

Hem de reconèixer i eradicar tots aquells pensaments de judici, de condemna, d’odi, d’intolerància, de manca d’acceptació, de creure’ns millors que els altres, de menyspreu, de rebuig, …, en definitiva, tots aquells pensaments que fan visible la nostra mala relació amb nosaltres mateixos i ens allunyen dels altres; i substituir-los per pensaments que sembrin pau, concòrdia, acceptació, amor, …, en definitiva, tots aquells pensaments que ens permeten acceptar-nos tal com som i acceptar els altres sense condicionar-los.

Està escrit: “No us hi torneu contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya’l dos quilòmetres” (Mt 5,39-41) o bé “Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,44).

Només des d’un esperit pacificat, serem capaços de projectar la pau al nostre voltant, només acceptant-nos i estimant-nos tal com som, serem capaços d’estimar i de respectar els altres com Déu mana.

L’opció és personal i intransferible, exactament com la nostra mirada al món. Esmercem-nos aquest nou any a canviar per dins, si estem disposats a participar en la construcció d’un món millor. Un món que es conforma amb suma de les humils aportacions de tots aquells que en formem part.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de gener de 2020

Torna a passar

Un any més, la segona quinzena de desembre ens porta l’època de l’any més esperada per infants i grans, delerosos d’amarar-se d’aquella innocència que ens caracteritza en els primers anys de la nostra vida.

Un cop més, embadalits davant les figures del pessebre, entonarem les nadales nostrades que ens transporten a dies feliços. Reviurem l’esperança d’un món millor, amb el naixement de l’Infant en una establia, ben acomboiat en una menjadora, mentre Maria i Josep l’adoren contemplatius, el bou i la mula l’alenen perquè no tingui fred i una munió de pastors, de reis, d’infants, com tu i com jo, s’atansen als vidres dels diorames per reviure de prop la gran joia de Nadal.

I tornarà a passar enguany, quan els dies freds rodolin pel pendent del canvi d’any, oferint-nos l’oportunitat de despertar el nostre infant interior, aquell que roman amagat en un racó de la nostra ànima, sempre delerós de deixar-se anar, de treure el cap a la superfície, de fer-nos entendrir i plorar d’emoció.

Deixem que la nostra part més sensible ens permeti gaudir d’uns dies que, per damunt de la resta de l’any, ens fan sentir més a prop els uns dels altres. Ens fan adonar de l’existència d’una munió de benaurances, que sovint obviem perquè el neguit i els maldecaps quotidians ens en dificulten el gaudi.

I la major benaurança és que des de sempre i per sempre, hem estat, som i serem estimats, amb un amor apassionat. El mateix amor que desperta en nosaltres l’Infant del pessebre. Aquest amor que ens fa sortir de nosaltres mateixos, mirar el nostre entorn i maldar per fer feliços aquells que ens envolten.

La gran nova de Nadal és que mai no estem sols, sinó que formem part d’un Tot que ens abraça, ens acarona, ens estima i té cura de nosaltres sense demanar res a canvi. Nosaltres formem part d’aquesta essència meravellosa i, si estem ben desperts per adonar-nos-en, som eines de transformació d’un món que, ara per ara, necessita totes i cadascuna de les nostres aportacions, tant humils com vulgueu, per completar el somni creador.

Està escrit: “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.” (Lc 2,10-12)

No tinguem por. Aquest Nadal i sempre, sortim fora de nosaltres mateixos amb les nostres millors gales: la confiança, l’esperança, l’amor incondicional, la tendresa, la il·lusió, la innocència, la joia sens límit… i com l’Infant del pessebre donem-ho tot, sense escatimar res, a aquells que ens envolten. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la nostra millor aportació a un projecte meravellós. Us desitjo el millor Nadal i confio a retrobar-vos en un any per estrenar que, entre tots, farem créixer.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de desembre de 2019

A les portes de desembre

Avui que tot just fa 5 dies que hem encetat desembre, m’agradaria centrar-me en l’ambient de les festes que s’acosten i que per als cristians són cabdals perquè representen la certesa d’un amor infinit. Un ambient -no ens enganyéssim pas- que alguns podem trobar massa influenciat per la flaire capitalista que caracteritza la nostra societat, però que, tot i així, desperta en nosaltres unes emocions ancestrals que romanen en algun racó del nostre interior per desvetllar-se cada desembre i sortir a treure el nas a la superfície. Són records amarats d’innocència, emocions enregistrades en els anys de la nostra infantesa, vincles que ens desperten la nostra il·lusió més íntima, la joia ancestral, el propòsit de ser bones persones, la necessitat d’estimar aquells que ens envolten.

Per això, ja que l’ambient propicia la florida d’aquella part nostra més autèntica, aquella que ens caracteritza com a éssers humans de debò, cada any quan s’acosten aquestes festes, és un bon moment per fer un repàs de la nostra vida, per prendre consciència de l’estat de les nostres relacions amb la parella, amb els fills, amb la família, amb els amics, amb els companys de feina, per fer, en definitiva, un escandall de les nostres fortaleses i dels nostres punts febles, perquè la forma com es desenvolupen les nostres relacions amb tot allò que ens envolta, ens mostrarà com ens relacionem amb nosaltres mateixos, la confiança que ens tenim, de quina manera ens acceptem i ens estimem tal com som i fins a quin punt estem disposats a créixer. Fet això, podrem prendre consciència d’allò que volem ser quan siguem grans, ja que cal tenir clars els nostres propòsits de futur, cal saber cap on anem i de quina manera ens agradaria arribar-hi.

Està escrit: “L’àngel li digué: -No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedir la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim.” (Lc 1,30-32)

Preparem-nos, doncs, i aprofitem aquest nou fragment de la nostra vida per dedicar-nos amb joia a estimar sense límits. Estimem-nos a nosaltres mateixos, des de la certesa plena que cada un de nosaltres és un ésser meravellós en potencia, que cada un de nosaltres, tot i que segurament té aspectes a millorar, també té capacitat plena per ser feliç i fer feliços aquells que l’envolten.

No deixem passar ni un minut més sense concretar el nostre amor en les petites coses de cada dia. No cal que ens proposem grans gestes difícils d’aconseguir, proposem-nos fites senzilles i quotidianes. Siguem capaços d’estimar amb cada gest, amb cada mirada, amb cada paraula. Proposem-nos eliminar totes aquelles actuacions que puguin ferir, que puguin incomodar, que puguin sembrar la discòrdia. Fem que el respecte més sincer amari totes les nostres accions i sigui la característica que ens representa i, sobretot, no deixem que la innocència que aquestes dates es desperta torni a adormir-se la resta de l’any. Conjurem-nos perquè l’esperit que Nadal desperta, romangui sempre més en nosaltres i en el nostre entorn.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   

e-mail:regina@reginaferrando.cat

5 de desembre de 2019

El rierol de la vida

Això que en diem vida, que va des del naixement fins a la mort, es caracteritza per una col·lecció de relacions amb el nostre entorn. La cultura del món ens submergeix en una visió segmentada de la realitat que ens fa creure que estem separats de tot i de tothom, que vivim aïllats i que tot depèn de les nostres forces. Això sovint ens enfonsa en una sensació falsa de solitud que ens trasbalsa i ens fa cercar constantment el recolzament, l’acceptació i la dependència dels altres.

Aquesta visió, se’ns fa palpable en moments concrets. Recordeu sinó situacions de separació dolorosa, quan pels motius que siguin es trenca una de les nostres relacions o bé quan perdem un ésser estimat. Ens situacions així, tenim una clara percepció de mutilació, ens sentim incomplets, abandonats, decebuts i tristos.

A mesura que la nostra consciència s’expandeix, aquesta visió de la realitat va canviant de forma progressiva, fent-nos veure que formem part d’un tot. Que formem part de l’univers. Que cada una de les nostres paraules, cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres accions, modifica la nostra energia i influencia l’energia de l’entor

Així mateix, aprenem a percebre la unitat. Reconeixem que som energia que no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Res en l’univers desapareix sinó que pren formes diferents. Que els nostres lligams mai no es trenquen sinó que perduren i que tot allò que hem perdut no és que hagi deixat d’existir sinó que forma part d’un altre pla de consciència al qual, ara per ara, no hi tenim accés.

La nova consciència ens permet reconèixer que mai no estem sols i que no depenem només de les nostres forces, sinó que formem part d’un univers que ens agombola i ens mena pels camins que desitgem, i que això és així sense que nosaltres haguem d’esforçar-nos, simplement hem de lliscar i deixar-nos portar pels signes que la vida ens va oferint.

Aquest deixar-se anar, requereix una capacitat essencial: la confiança plena que la vida ens ofereix a cada instant allò que precisem per créixer. I per aconseguir surar pel corrent de la vida no hi ha més solució que entossudir-nos a aprendre a gaudir  plenament del moment present. Només així som capaços d’alliberar-nos de les pors, de les culpes, dels ressentiments, de la nostàlgia, en definitiva, dels sentiments que ens ancoren en el passat o en el futur i que ens impedeixen veure les oportunitats que ens ofereix el present.

Està escrit: “No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34).

Hem d’aprendre, doncs, a acceptar-nos i a acceptar la nostra realitat, a respectar-nos i a ser respectuosos amb tot i amb tothom. I així, lliscant joiosament pel rierol de la vida, podrem anar recollint els regals que, a cada instant, la vida ens ofereix.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

28 de novembre de 2019

Només el present facilita el canvi

Sovint, en arribar a la cinquantena, hom es dedica a fer un tomb per la vida, fent balanç dels actius i dels passius, a voltes per arribar a la conclusió que s’ha perdut el temps, cosa que comporta insatisfacció i decepció de la pròpia existència. Hom s’adona que ja ha acomplert molts anys i que la situació no és, ni de bon tros, tal i com havia somniat.

En aquestes ocasions, hi ha persones que opten per fer un gir a la pròpia vida, perquè creuen que només canviant d’entorn podran aprofitar els anys que encara els resten. Així, hi ha qui decideix canviar de parella, canviar de feina, canviar de casa o canviar-ho tot alhora. Aquest comportament és una conseqüència de no voler agafar les rendes de la pròpia responsabilitat, perquè no és ni la parella, ni la feina, ni la casa, ni res d’extern que ens condueix a una realitat o a una altra.

És evident que hi ha situacions en la vida que clamen un canvi, però no siguem il·lusos: els primers que hem de canviar sempre som nosaltres mateixos. No oblidem mai que la vida que hem viscut cadascun de nosaltres és, ni més ni menys, la vida que hem triat viure -massa sovint des de la inconsciència, sí-, però no per això hem de caure en el parany de pensar que són els altres els que no ens deixen viure com nosaltres desitgem.

La nostra vida té el contingut que nosaltres li vulguem donar i el grau de satisfacció és directament proporcional al nostre nivell de consciència, a la nostra pau interior, a la mesura que emprem per estimar-nos i respectar-nos. I, el que és més important: sempre hi som a temps. En qualsevol moment de la nostra vida podem decidir com la volem viure. Res del passat no té cap importància, només el present ens ofereix la possibilitat de canviar. A cada instant som capaços, si ho volem, de renéixer a una nova vida, sempre podem triar la quantitat d’amor i respecte que volem a la nostra vida, això només depèn de nosaltres. Exercir-ho és un dret que té recompensa.

Està escrit: “Decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Sl 34,15).

A cada instant, comença la resta de la nostra vida. No ens ancorem en la nostàlgia d’allò que creiem que hauria d’haver estat i no ha esdevingut, d’allò que hauríem d’haver fet i no ens n’hem sortit. La solució rau a fer-ho ara i prou.

I si tot això ho sabem fer des de la pau, des de l’amor i des del respecte, el canvi s’esdevindrà sense necessitat de fer mal a aquells que ens envolten. Aquells que ens estimen saben acollir el nostre canvi i el respecten, quan s’adonen que sabem el que volem i vivim satisfets. Cada dia és bo per canviar el rumb de la nostre vida i ho podem fer sense massa soroll ambiental, en la nostra intimitat, tant sols canviant la nostra mirada i la forma de relacionar-nos. El canvi positiu i perdurable neix de l’expansió de la nostra energia d’amor i això només dóna bons fruits, tant per a nosaltres com per als que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

14 de novembre de 2019

Fem-ho entre tots

La consciència és la lent amb la qual mirem el món i, a mesura que s’expandeix, ens va permetent que la nostra percepció sigui cada vegada més àmplia i, alhora, més subtil. Així, doncs, la nostra visió del món va canviant, en el decurs de la nostra vida, a mesura que la nostra consciència es va expandint.

Si el nostre estat de consciència és reduït, percebem un món fragmentat, perillós i amenaçador. Veiem diferències irreconciliables entre nosaltres, desconfiem dels nou vinguts, quina cultura és molt diferent de la nostra, i ens sentim amenaçats enfront de qualsevol canvi.

A mesura que la nostra consciència s’expandeix allò que percebíem com a greus problemes es va relativitzant i ens anem adonant que la solució als grans esculls de la humanitat passa pel respecte més absolut envers nosaltres mateixos i envers els altres, constatem que ens cal aprendre a veure les diferències com una font d’enriquiment i no una amenaça i, finalment, començar a educar els infants des de la visió d’un món unit i respectuós, on cada ésser humà, home o dona, tingui la tendència sexual que tingui, tingui l’origen que tingui, ric o pobre, tingui dret a ser respectat i a tenir l’oportunitat de desenvolupar-se com a persona. En definitiva, podem saber que no existeixen diferències, sinó fragments de l’infinit trencaclosques de la humanitat, on totes les peces són fonamentals i imprescindibles, i encaixen a la perfecció.

Mentre visquem enfrontats a causa d’una educació deficient, mentre siguem incapaços d’acceptar i respectar éssers amb ideologies o religions diferents a la nostra, mentre veiem com una amenaça la pobresa que arriba a cada nostra, en un intent desesperat de supervivència, perquè posa en perill la nostra abundància vergonyant, en el món regnarà la desigualtat i la injustícia.

Està escrit: “Doneu a cadascú allò que li deveu (…), reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar” (Rm 13,7)

En la mesura que cada un de nosaltres sigui capaç d’esdevenir respectuós amb ell mateix i amb els altres, i sigui capaç de canviar la seva percepció i la de l’entorn, una nova consciència s’anirà estenent com una taca d’oli, fins arribar el dia que els llocs de poder siguin ocupats per persones completes. La nostra aportació ens pot semblar minsa i insignificant, però no podem d’oblidar que un oceà està format per infinites gotes d’aigua, totes elles importants i imprescindibles a l’hora de formar el tot.

Només així aconseguirem no tant sols que homes i dones ens dediquem a  fondre les nostres grans potencialitats per aconseguir un món millor, no tant sols que races i ideologies diferents ens comprenguem i ens respectem, sinó quelcom molt més important: que milions d’ésser humans deixin de morir-se de gana o de qualsevol malaltia, per manca de recursos, i que els conflictes bèl·lics deixin d’existir.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

31 d’octubre de 2019

Parlem d’amor i de respecte

Els mitjans de comunicació es fan ressò puntualment d’un dels problemes més greus de la nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No podem saber si avui hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim  estadístiques que ens ho puguin demostrar. És altament possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no estàvem informats a l’instant com ara.

Dic que és un dels problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes. Enfrontament afavorit per la història, pels costums i per la cultura, que ens ha portat, a través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.

L’enfrontament entre sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que siguem capaços de menysprear un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres. Sense respecte les relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers distints, singulars i complets.

Si bé la manca de respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del concepte amor pel concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència, havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de possessió- dependència.

L’amor és l’únic element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, sense aferraments, des del sentiment profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya, ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.

Està escrit: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jo 13,35), o “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).

Avui, quan ens trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra aportació per pal·liar aquest desgavell. I tinc el ple convenciment que la nostra aportació no ha de ser només de rebuig als maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.

Quan tu i jo ens estimem, deixem d’existir per passar a formar part de la unitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 d’octubre de 2019

Estimar també és saber dir no

Per norma general, exceptuant possibles casos de malaltia mental, tots desitgem el millor per als éssers que estimem. No hi ha ningú a qui li agradi veure patir aquells que estima.

Massa sovint, però, d’entrada, sempre desitgem que l’altre no cometi els mateixos errors que nosaltres hem comès i, amb aquesta sana intenció, podem arribar a protegir en excés aquells que estimem, cosa que els impossibilita desenvolupar-se en llibertat. I l’altre és la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, aquell que la vida ens ha posat a la vora i a qui desitgem tota la felicitat i que ens fa patir quan pateix.

El patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens fan créixer. Sense trasbalsos, possiblement, restaríem estancats en la nostra evolució. Amb això no vull dir que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guard!, però sí que els esculls que la vida ens posa al davant són també oportunitats per mantenir-nos desperts i enfocar amb bona punteria el nostre camí. L’experiència personal ens mostra que cada fracàs ens permet valorar l’èxit amb més intensitat; que cada malaltia ens permet prendre consciència del gran regal de la salut, i així podríem arribar a la conclusió que ens convé passar gana per descobrir la joia de viure satisfet i que ens convé aprendre a guanyar-nos les coses per poder valorar-les en la seva justa mesura. Tot plegat fins que no siguem prou conscients com per saber valorar els aspectes positius, sense necessitat de patir els negatius.

Cal ser ben conscients que, per créixer, només comptem amb la nostra experiència personal. De poc ens serveix l’experiència dels altres. Per això, hem de voler entendre que estimar també vol dir acompanyar l’altre sense interferir en el seu propi camí. És de suma importància que maldem per estar a la vora dels que estimem, sobretot quan pateixen, però sense privar-los de l’experiència que els permetrà fer l’evolució que els pertoca. I una cosa molt important és saber que moltes vegades, estimar vol dir saber dir que no.

Dir no a algú que estimem, no és una tasca fàcil, requereix una violència, perquè ens genera contradicció. Perquè de vegades tenim por que, en dir no, deixin d’estimar-nos i la por condiciona la nostra acció. Procurem ser-ne conscients i espolsem-nos-la de sobre. La por no ens permet ser nosaltres mateixos. I, per altra banda, si algú deixa d’estimar-nos perquè li hem dit algun no, comencem a dubtar del seu grau d’estimació.

Està escrit: “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9) i “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena” (Col 2,2)

Cal que aprenguem a relacionar-nos com a éssers adults, responsabilitzant-nos totalment de la nostra vida i respectant plenament la dels altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 d’octubre de 2019

Arran de l’espiritualitat

L’espiritualitat és un dels pilars de la nostra vida, sense el qual no podem arribar a ser complets. És la conseqüència d’una determinada mirada al món i d’una forma de viure, de la relació amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, i potser no van cada dia a l’església.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera de viure, per la quantitat d’amor que desprenen i pel respecte que demostren per tot allò que és. No miren d’arreglar-nos la vida, ni donen consells, no imparteixen normes, ni pretenen ser mestres de res, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Molt sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquestes persones. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals. I, per això, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa “pseudo-espiritual” de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

Està escrit: “quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen(…), quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara” (Mt 6,16-17).

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No cal que ens deprimim si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans i si passem desapercebuts. La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tots els nostres esforços. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant d’amor, de perdó i d’agraïment, com a eines necessàries per esdevenir éssers complets, sense oblidar que el servei als altres és la millor font de felicitat. Si aconseguim ser conscients de cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i la recompensa serà esdevenir un regal tant per a nosaltres mateixos com per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de setembre de 2019

Vigilem els nostres pensaments

Una meravellosa manera d’estimar, consisteix a no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres o, dit d’un altra manera, fer als altres allò que ens agradaria que ens fessin. Aquest és un ensenyament que hem après de ben menuts i que forma part del nostre bagatge cultural, de la nostra forma de relacionar-nos, de les nostres creences, del nostre ADN, bo i que de vegades ens n’oblidem i caiem en la temptació de fer allò que no toca.

D’entrada, tots sabem quan les nostres accions beneficien els altres o els perjudiquen, tot i que, de vegades, les nostres limitacions ens impedeixin desfer-nos a temps de l’enveja, de la rancúnia, de l’impuls de revenja, de la por, de la inseguretat, … Si no hi posem atenció és possible que ens deixem endur per la nostra part més primària i perjudiquem algú. Per experiència personal, però, tots hem experimentat, en un moment o altre de la vida, que el mal que haguem pogut infringir sempre és font de dolor que ens retorna i ens dificulta l’existència.

Està escrit: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,19; Mt 19,19; Mt 22,39; Mc 12,31; Lc 10,27; Rm 13,9; Ga 5,14, i Jm 2,8). Aquesta és una de les frases més repetides a les Escriptures.

Avui, però, us convido a anar una mica més enllà encara: què passa amb els nostres pensaments?

Si tenim en compte que els pensaments són energia, que ho són, que enviem a l’univers, energia que pot ser reutilitzada per qualsevol, això implica que hem de tenir cura de l’energia que emetem, perquè si no ho fem, la nostra relació amb l’entorn es pot complicar i molt. No és ja que sigui imprescindible no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin, sinó que cal anar més lluny i procurar no pensar a fer als altres allò que no ens agradaria que els altres pensessin a fer-nos.

El pensament és una energia poderosíssima que crea el nostre futur i participa en el futur de la humanitat. Podem, si ens ho proposem i hi dediquem esforç, intentar controlar els nostres pensaments conscients, ara bé, què passa amb els pensaments inconscients? Heus aquí el nostre gran repte.

Controlar els pensaments inconscients, només s’aconsegueix entossudint-nos-hi i procurant que els seu volum disminueixi amb el temps a la seva mínima expressió. Perquè els pensaments inconscients tenen exactament les mateixes conseqüències que els conscients i que les nostres accions. per tant, la tasca que ens pertoca comporta una dificultat afegida i es tracta de tenir una cura immensa d’allò que pensem i això, en un món embogit com el que ens toca viure, requereix dedicació.

Pensem sempre a fer el bé, amb accions que no perjudiquin ningú, i de ben segur aconseguirem plantar llavors de bondat en el nostre univers que, tard o d’hora pacificaran el nostre entorn i els nostres cors.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de setembre de 2019

Per què ens sentim sols?

Hi ha persones que viuen soles i es passen la vida lamentant-se de la seva solitud. Se senten víctimes dissortades per no poder compartir la seva vida amb ningú i romanen a la seva llar, enfonsades en la tristor, esperant que algú truqui a la porta i les consoli. Aquesta és una manera ben peculiar de mirar-se la vida, perquè consisteix a viure amb la pretensió de rebre, sense plantejar-se l’acte de donar.

És cert que l’ésser humà és social per naturalesa i troba la felicitat quan pot compartir. Ara bé, el fet de compartir requereix una predisposició a sortir d’un mateix, deixant de mirar-se el melic i volent trobar la manera de fer felices altres persones. Sense aquesta predisposició indispensable, la solitud és possiblement l’única opció.

Per a les persones que se senten soles, la millor solució és cercar altres persones que necessitin afecte. Hi ha moltes persones grans, sense mobilitat, que agraeixen la visita d’algú que els posi en contacte amb l’exterior. Hi ha també molts malalts, en fase terminal, que el fet d’estar acompanyats els fa el tràngol més suportable. Hi ha persones invidents que agraeixen la companyia d’algú que els llegeixi un llibre. Hi ha, en definitiva, i si hi estem disposats, moltes maneres de sortir d’un mateix per fer feliços els altres. És només en aquest acte de donació desinteressada, on rau el veritable amor i l’acte de compartir que ens omple i ens retorna el goig de viure.

El fet de no tenir parella per compartir, no és una condemna a la solitud si estem disposats a donar. Sempre hi haurà qui necessiti el nostre amor amb una mirada, una frase amable, una abraçada o qualsevol altre gest que sigui un regal.

No hem d’esperar que la felicitat truqui a la nostra porta, ans hem de sortir a cercar-la. No malmetem el nostre temps en lamentacions egoistes. No deixem que la negativitat envaeixi el nostre pensament i ens aïlli d’allò que ens pot donar vida.

Estiguem disposats a mirar sempre enfora. Avui, els asils són plens de persones grans a qui una estona de companyia els dóna vida. Els hospitals estan curulls de malalts que també se senten sols i no estan en condicions de sortir al carrer. No hi res que ompli tant com acompanyar un moribund solitari en la seva darrera hora.

Està escrit: “Qui estima, no fa cap mal als altres” (Rm 13,10), o bé “No deixeu d’estimar-vos com a germans” (He 13,1), o bé “Diu l’Escriptura: El qui vol estimar la vida i veure dies feliços, que guardi la llengua del mal, que no diguin res de fals els seus llavis” (1Pe 3,10).

Com podeu veure, només ens sentirem sols, quan estiguem tancats en nosaltres mateixos. Aquesta és la solitud irremeiable. Ara bé, si prenem consciència que aquesta és la nostra situació, no ens hi rebolquem més, arremanguem-nos, sortim al carrer i cerquem algú necessitat d’afecte i d’atenció, i estiguem disposats a estimar. D’aquesta manera l’acte de compartir es converteix en el millor regal. Molt bones vacances d’estiu!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 d’agost de 2019

La nostra visió del món

Les nostres mancances sovint ennuvolen la nostra visió del món fent-nos projectar a l’exterior les nostres pors internes, les nostres indecisions i els nostres dubtes. La nostra visió del món, doncs, no és més que una projecció del nostre estat intern, del color del vidre de les nostres ulleres.

Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols, aïllats i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertànyer a un tot que ens nodreix, ens protegeix des de sempre i té cura de nosaltres, tot del qual formem part.

Sí, som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, tenen una repercussió en la resta de la creació.

Aquesta realitat immensa que ens transcendeix no és mesurable dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, el seu conjunt de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.

L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí vers la consciència plena.

Des d’aquesta perspectiva, el més intel·ligent rau a ser capaços de fer una lectura positiva de totes i cadascuna de les situacions que ens toca viure, des de la seguretat que sempre podem, si ens ho proposem, aprendre coses noves.

Està escrit: “Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de molt gran” (Lc 16,10) o bé “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya” (Mt 5,14).

Totes les nostres vivències contenen en sí mateixes una píndola de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers la plenitud del coneixement. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la de confiança, d’amor i d’agraïment. Siguem agraïts amb el llegat que hem rebut des de sempre.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

25 de juliol de 2019