Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: General

Tomàs, Xirinacs

0
Publicat el 31 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 25/3/2009]

Lluís M. Xirinacs, una de les persones més votades a Catalunya en unes eleccions, també fou tractat d’il·luminat quan va començar les seves vagues de fam per les llibertats i per l’amnistia. O això o se’l criminalitzà, ja el 1968, acusat d’haver estat l’inspirador d’alguns actes de resistència que foren jutjats al TOP, i per haver-se oposat al Procés de Burgos contra els independentistes bascos que lluitaven contra la dictadura feixista. Quaranta anys després seguim escoltant la mateixa cançó. I la vaga de fam i les reivindicacions del Tomàs Sayes continuen sent distorsionades o emmudides pels qui pretenen desacreditar-lo per “violent” o per místic-solitari. I el Tomàs tan sols fa allò que hauríem de fer tots, lluitar pels drets col.lectius: demana diàleg amb les institucions i que es retirin els decrets d’expulsió contra els 27 estudiants universitaris acusats de protestar i defensar els seus drets. Només això. Una lluita que obté per resposta el silenci administratiu, els cops de porra i una “línia vermella” traçada segurament per destriar qui podrà (i qui no) en un futur accedir a la formació universitària.

Què en treuríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?…
si el cor ens deia, encara, som esclaus?…

No sé exactament a quins temps es remunten les primeres vagues de fam als Països Catalans. Però ja als anys vint tenim una mostra molt clara de com un vaguista de fam pot esperonar tot un poble, quan una reivindicació legítima no troba altre camí que aquest. Comptem amb un antecedent molt interessant, la recepció que va tenir la vaga de fam (en aquest cas, vaga fins la mort, el 1920) de l’irlandès Mac Sweney, batlle de Corck. Es tracta del poema-homenatge de Ventura Gassol Glossa en la mort de Mac Sweney, que encapçala el meu escrit. La lletra de Gassol, secretari de Francesc Macià i conseller de la II República, descriu com la vaga del batlle de Corck va dinamitzar els lluitadors independentistes irlandesos tant com la resistència armada: Mac Sweney lliure, i més encès encara, / vola al davant dels seus i els dóna ardor.

Una altra referència, menys coneguda, són les invitacions que des de medis del separatisme insurreccional dels anys vint es van fer a Mahatma Gandhi perquè vingués a Barcelona a realitzar unes conferències, que no van acabar de prosperar: així com amb la fascinació pel model irlandès, els catalans també preníem nota de la desobediència civil del poble indi contra l’imperi britànic (malgrat que Catalunya ja comptava amb una experiència pròpia del “Tancament de caixes”). Gandhi, l’impulsor de les vagues de fam des de l’any 1923, també va esdevenir un model de referència. I li seguien la pista lluitadors com Daniel Cardona, independentista que fou alcalde de Sant Just Desvern i partidari de la resistència armada, precisament qui va convidar Gandhi a visitar Catalunya (tal i com ha exposat recentment l’extraordinari estudi biogràfic de Daniel Cardona elaborat per Fermí Rubiralta). Cardona el 1923 escriu al seu article recollit a La Batalla: Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: La nostra arma és el nostre propi dolor.

D’aquesta experiència, durant el desert de la Dictadura franquista, sorgeix en Lluís M. Xirinacs, que va predicar la lluita contra els opressors seguint els mètodes gandhians. Els actes de protesta de Xirinacs van esperonar tota una massa de resistència al règim franquista, que difícilment s’hagués articulat d’aquella manera sense la seva aportació cabdal a aquesta resistència, amb el simbolisme de la seva lluita “silenciosa” .

Però convé recordar també que Xirinacs fou un dels polítics més votats a Catalunya (la Comunitat Autònoma de), amb Josep Benet i Francesc Candel, i que va esdevenir senador per Barcelona durant els anys 1977 i 1979 (càrrec electe des del qual va denunciar les imposicions antidemocràtiques de la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d’esmenes que constituïen un model alternatiu recollit a Constitució, paquet d’esmenes). El lluitador de les vagues de fam, el captaire de la pau de les segudes a la Model va recollir, en un context determinat, tota la confiança que gran part de població catalana li havia atorgat pel fet d’estar al peu del canó, per mostrar-se sempre al costat d’aquells i aquelles que lluitaven contra la Dictadura.

Crec que, vist amb el temps, l’exemple de Xirinacs no va consistir a predicar al desert. Perquè qui sembra, cull. I la seva tossuderia, amb totes les seves mancances i tots els seus encerts, va contribuir silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat salvaguardat pels qui mantenen el monopoli de la violència. Perquè la gent, quaranta, trenta anys després, continua reclamant drets i llibertats.

Encara em caldria comentar un llarg llistat de vaguistes de fam que han optat per aquesta via com a recurs extrem, quan ja no queden  altres camins, quan cal buscar nous camins on no calguin les paraules. D’aquest llistat de vagues i dejunis caldria esmentar les realitzades pels presos polítics, quan aquesta reivindicació comportava no només una implicació mobilitzadora, sinó també quan es tractava d’un acte de supervivència: exigir els drets més bàsics en una situació límit, davant l’aïllament, la vulneració de la legalitat vigent, les polítiques d’extermini…  A casa nostra les vagues de fam dels presos independentistes han estat recurrents durant algunes dècades, la dels presoners de Terra Lliure que exigien el retorn al seu territori (del compliment de la legalitat) o el respecte dels seus drets com a presoners. I no cal dir que aquest instrument “pacífic”, portat a terme per les mateixes persones havien optat per la resistència armada abans del seu captiveri, va esdevenir tan útil i mobilitzador com la lluita vaguística de tots els Mac Sweney, els Bobby Sands, Gandhis i Xirinacs de la història.

El Tomàs no es troba sol, sinó més aviat acompanyat per la raó de la història. Molts dels que el voldrien emmudir ho saben. I aquest pols que manté ja va més enllà de les seves reivindicacions inicials, pel diàleg sobre el Pla Bolonya i per l’anul·lació de les expulsions. La seva vaga de fam es converteix cada dia que passa en una causa que acumula la denúncia de la prepotència, la supèrbia, la violència, la indigència mental i el descrèdit dels poderosos. El compromís silenciós del Tomàs encarna allò pel que lluitem tantes persones ara mateix. I ha fet recuperar la confiança i l’autoestima a tot un moviment massa acostumat a les derrotes i a l’immobilisme.

En aquest sentit, i retornant a l’estimat Xirinacs, jo veuria amb molts bons ulls que el Tomàs Sayes (amb el seu permís) encapçalés una candidatura de l’Esquerra Independentista en unes futures eleccions. Una resposta que acumulés tot el sentit simbòlic –a l’estil Xirinacs- de la seva lluita a partir de les propostes polítiques que ja té elaborades l’Esquerra Independentista, un moviment amb majoria d’edat i amb la suficient experiència.

El mèrit de la idea no és pas meu, ja que algú altre ha tingut la bona pensada d’una proposta semblant. Aquesta proposta, que crec que hauria de comptar amb la complicitat col·lectiva i, per descomptat amb la seva aprovació, seria el moviment definitiu per desemmascarar la compra-venda dels nostres drets, la renúncia als seus principis dels partits polítics actuals i la subjugació botiflera al projecte de regeneració d’Espanya.

Això serà mentre ens hi deixin participar: si no, potser aleshores haurem d’emprendre nous camins on no calguin les paraules, com el Tomàs.

La República horitzontal (en temps de pandèmia)

0
Publicat el 28 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 25/5/2020]

Se n’ha parlat poc, tot i que hi ha abundants notícies als mitjans, especialment als locals, sobre la xarxa de solidaritat i organització del moviment popular per la independència durant aquest mesos de pandèmia.

El títol va per aquí, perquè aquests moviments, especialment l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell per la República, han desplegat una ingent tasca de confecció i distribució de mascaretes i altres materials per lluitar contra la Covid 19. Un exemple de construcció de la República catalana des de baix, una feina de formiguetes de moltes persones que ha teixit complicitats molt interessants. Per això el títol, la República horitzontal, que es fa dia a dia i, en aquest cas, en els pitjors moments. Quan parlem d’autoorganització, d’ajuda mútua, de poder popular, ja és això. Més enllà dels càlculs electorals i les tibantors, interessos i recels que distancien els partits parlamentaris.

El títol, en ment, remet a un llibre poc conegut de Manuel de Pedrolo, La nit horitzontal, que té com argument l’activisme d’un grup clandestí nacionalista en temps de dictadura, acció que manté molts paral·lelismes amb altres històries subterrànies reals de la nostra història recent.

L’exercici de República horitzontal i factual de l’ANC, el Consell per la República i altres col·lectius locals ha estat alguna cosa més que simbòlica. La mascareta que vaig poder obtenir, quan era impossible de trobar-ne, era de les distribuïdes per l’ANC de Cerdanyola al supermercat on havia anat a comprar.

He buscat notícies i el Consell per la República havia repartit diversos centenars de milers de mascaretes mitjançant els voluntaris dels consells locals de 180 municipis, de diferents mides i de materials homologats. El Consell també ha recollit i aportat uns quants milers d’euros a hospitals. L’ANC ha confeccionat i distribuït 600.000 mascaretes i també ha fet donacions de diversos milers d’euros a hospitals, així com donacions de pantalles i materials de desinfecció (guants, gel, etc.) a centres sanitaris i entitats de suport social.

El Consell per la República, Òmnium i l’ANC també han establert una col·laboració amb la cadena de supermercats Bonpreu-Esclat per distribuir mascaretes i recollir donacions per la lluita contra la Covid 19. Una cooperació amb certes empreses de fidelitat catalana, especialment tèxtils, que ha dibuixat una complicitat republicana digna de ressenyar.

I no només això, més enllà de la salut, l’ANC ha desplegat la campanya #PropDeCasa, una iniciativa per revitalitzar l’economia catalana ajudant a agrupacions d’autònoms, pimes i cooperatives davant la davallada econòmica causada per la pandèmia. Això és fer República horitzontal i eixamplar la base. I arromangar-se.

El moviment popular per la independència ha donat mostres de vitalitat, fortalesa i encert en la fase 0. Preparem-nos per a una nova fase, d’avenç de la República catalana i terminal per al Regne d’Espanya.

Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont

0
Publicat el 22 d'agost de 2021
Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont
Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont

Publicat a Llibertat.cat el 30/6/2020

La relectura d’un dels llibres menys coneguts del psicòleg i pensador Erich Fromm Tenir o ésser (1976) em va obrir els ulls sobre els dos models de lideratge actual al procés independentista català.

Als apartats “Els dos tipus d’existència” i “Religió, caràcter i la societat nova”, Fromm desplega la idea de dos models o arquetips en l’actuació humana, que basa en la figura dels herois pagans i dels màrtirs cristians.

Més enllà de les conviccions religioses que professin Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, i que és coneguda la inclinació i la filiació catòlica del dirigent d’ERC, els actes i la trajectòria pública dels dos polítics descriuen clarament cadascun d’aquests dos models: el més audaç, que arrisca bou i esquelles i s’enfronta a un enemic rabiós però aconsegueix escapolir-se’n i espera a l’exili (i s’enfronta als antagonistes interns!); i el més circumspecte i messiànic, que ha pagat el càstig dels poderosos, ha esdevingut màrtir d’aquesta injustícia però encara ofereix l’altra galta amb esperances fraternals.

Fromm afirma que entre aquest dos models el poble s’identifica amb l’heroi, tot i que els humans som porucs al desconegut per naturalesa (“No avançar, restar allà on ens trobem, és molt temptador, perquè sabem allò que tenim… Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat”).

Aquest paràgraf descriu molt bé aquesta identificació amb l’heroi:

I en canvi, tot i que tenir coses ofereix seguretat, la gent admira aquells que tenen una visió del nou, els que obren nous camins, aquells que s’atreveixen a avançar. A la mitologia, aquesta mena d’existència està representada simbòlicament per l’heroi. Els herois són aquells que s’atreveixen a deixar allò que posseeixen (la seva terra, la família, propietats) i avancen no sense temences, però sense sucumbir a aquests temors. A la tradició budista, el Buda és l’heroi que abandona totes les seves possessions, tota la certesa recollida a la teologia hindú (el seu rang, la família) i avança en la recerca d’una vida sense cadenes.  (…)

Els grecs comptaven amb herois seculars, el destí dels quals era la victòria, la satisfacció del seu orgull, la conquesta. En canvi, així com els herois espirituals, Hèrcules i Odiesseu van avançar sense témer els riscos i els perills que els esperaven. Els herois dels contes de fades satisfan el mateix criteri: se n’allunyen, avancen, i resisteixen la incertesa

Així i tot, més endavant adverteix que “Admirem aquests herois perquè creiem fermament que ens agradaria seguir el seu camí, si poguéssim; però en sentir por, creiem que no podem ser com ells i que tan sols els herois el poden fer.” I recorda que:

L’heroi cristià va ser el màrtir, perquè en la tradició jueva el fet més gran era oferir a Déu o als nostres consemblants la pròpia vida. El màrtir és exactament l’oposat a l’heroi pagà, personificat en els herois germans i grecs. (…)

Fromm resol resol en un altre moment que en la societat occidental contemporània:

 “…es necessita la ideologia religiosa per impedir que la gent trenqui la disciplina i amenaci la coherència social; però hi ha una altra raó més important: els qui creuen fermament en Crist com el més gran amant, el Déu que es sacrificà, poden convertir aquesta creença, d’una forma alienada, en l’experiència que Jesucrist ama per ells. Així Jesucrist es converteix en un ídol; creure-hi es converteix en un substitut del propi fet d’estimar.”

El màrtir o l’heroi. Però de les reflexions de Fromm no ens podem quedar sols amb els tòpics. Segurament és el pensador que més ha meditat sobre el concepte de llibertat. I els dubtes sobre aquests models més aviat convindria plantejar-los des de la reflexió que “Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat.”

El cert és que, malgrat la ideologia conservadora del seny i l’ordre, hem estat històricament un poble que ha lluita reiteradament per les seves llibertats. Que hem estimat aquestes llibertats. Hem comptat amb herois antològics o anònims en un vell combat de segles fins als nostres dies. Herois que van emprendre nous camins i es van atrevir a deixar allò que posseïen.

La Catalunya màrtir o la Catalunya heroica? Estimar la llibertat o substituir-la per un ídol inabastable? Sentirem por o avançarem?

Un procés de clarificació

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

Publicat a Llibertat.cat el 14/12/2020

Manifestació contra la represión daban el TSJC. 19/10/ 2019 Foto: Albert Salamé / VWFoto
Manifestació contra la represión daban el TSJC. 19/10/ 2019 Foto: Albert Salamé / VWFoto

Fa unes setmanes piulava, davant la desorientació que percebia, que em feia la impressió que “en comptes de fer gimnàstica (praxi*) fem intriguisme/entreguisme i autobombo.”

Per això, com a recordatori, reprodueixo les paraules i anàlisi d’una de les organitzacions independentistes que van contribuir als avenços del moviment independentista. Perquè ens les gravem amb foc, perquè convé recordar quines van ser les bases que ens van permetre avançar amb èxit, tot i els entrebancs: entre aquestes, la defensa política dels represaliats i la lluita per la Ruptura, és a dir, una lluita sense caure en el parany de l’assimilació, el confort o la claudicació.

Del fragment convé subratllar l’advertència que el germen del reformisme (*) pot aparèixer “en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa”, i que es fa present especialment “en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió.” Dos elements molt presents en l’actualitat política al nostre país. A ningú se li escapa quin paper juga i ha jugat cadascú/cada organització en aquesta conjuntura de tres anys de repressió persistent i a poques setmanes de les eleccions autonòmiques al Principat.

L’alliberament nacional ha fet passes de gegant gràcies a les urnes, a la praxi de les urnes i de les paperetes clandestines, però ja sabem que l’alliberament no es resoldrà amb vots en unes eleccions autonòmiques, ni invocant la desobediència en abstracte ni prometent una administració magnífica que ens meni al 99% d’independentistes.

Però no siguem pessimistes. Ben mirat, ha sorgit tota una nova generació d’independentistes amb les coses clares, que recull l’esperit de confrontació i de Ruptura que la lluita independentista ha acumulat durant dècades. És, amb tota probabilitat, un foc nou producte d’un procés de clarificació. Un altre.

“És en aquest context de consolidació de la reforma que l’independentisme ha començat a tenir una presència política real, ja que, malgrat existir durant tot el franquisme, la seva política va anar sempre supeditada a la política reformista (…). És a partir de la mort del dictador, i en constatar que el canvi ho era tan sols de façana, que l’independentisme retroba el seu nord i engega un lent procés de clarificació, tant pel que fa als seus objectius com pel que fa a les organitzacions de les quals cal dotar-se per lluitar. (…)

Quant al procés de clarificació, creiem que serà molt llarg, cosa que ens ha de fer molt cauts a l’hora d’analitzar la presència del reformisme en el nostre ventall polític. Creiem que hi ha una certa presència reformista en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa, fet que es pot comprovar fàcilment en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió. En el primer cas, tots tenim presents els trasbalsos que això ha produït al si de les organitzacions polítiques nacionalistes, tant si han arribat a produir trencaments com si no. En el segon cas, creiem que aquells dirigents polítics que en conjuntures especialment repressives han optat pel replegament en lloc de la mobilització, han mostrat la seva veritable ideologia reformista en oposició a radicalismes anteriors. (….) No cal dir que aquest reformisme, expressió política de tendències petitburgeses, cal que sigui perseguit i anorreat al si de les organitzacions revolucionàries.”

————————————————————————————

Del Diccionari bàsic de categories marxistes de Néstor Kohan:

Praxi: Activitat humana que transforma la societat i la naturalesa tot transformant, alhora, el subjecte que l’exerceix, ja sigui en la política, en l’art, en la ciència o en el treball productiu. Com a concepte, expressa la unitat de la teoria i la pràctica. És la categoria fonamental de la filosofia de Marx.

Reformisme: Corrent polític que pretén posar pegats i pedaços al capitalisme, reclamant reformes i engrunes per al treballador, però sense qüestionar al sistema en el seu conjunt. Combat els efectes “no desitjats” del sistema, no pas les seves causes. Proposa canvis graduals. Rebutja la confrontació amb el poder. Limita la lluita a l’immediat i puntual, sense apuntar a la totalitat.

Salves d’honor per en Ton Ribas -en uns dies de vergonyes-

0
Publicat el 22 d'agost de 2021
Ton Ribas i Sala (l'Hospitalet de Llobregat, 1933 - l'Hospitalet de Llobregat, 2017)
Ton Ribas i Sala (l’Hospitalet de Llobregat, 1933 – l’Hospitalet de Llobregat, 2017)

Publicat a Llibertat.cat el 28/04/2021

Avui fa quatre anys que morí en Ton Ribas, veí de l’Hospitalet, lluitador independentista i tantes coses més. Aleshores vaig escriure una ressenya sobre en Ton, en forma de comiat i homenatge.

He pensat molt en Ton Ribas aquest Sant Jordi, per la publicació recent d’alguns llibres o capítols d’unes històries de l’independentisme. Alguns amb solvència acadèmica i d’altres en clau autojustificatòria. Precisament ell, obrer manual de cultura catalanista i popular, explicava que la “Història”, els fets, les accions, sempre les expliquen uns però les fan uns altres, referint-se als episodis polítics més clandestins o més remots en la memòria. I exposava una història del caçador, amb to de faula, que mata l’ós, o el llop, i del cronista que explica que ha estat ell qui ha mort la fera. El de les medalles, és clar.

Aquests dies, després de l’1 i 3 d’Octubre de 2017 i ara amb les darreres notícies sobre les gestions farisàiques per formar el govern autonòmic al Principat -o sigui, tornar al corral autonomista-, la memòria d’en Ton Ribas em fa bullir la sang. I hagués volgut intitular aquest article “Escopiu a la closca pelada dels cretins, vividors, covards i telepredicadors.” M’indigna i m’entristeix que tanta lluita, tants esforços, la memòria dels lluitadors independentistes, es malbaratin en tripijocs i interessos palatins.

Indignació de comprovar com es fabriquen uns acords que apuntalen l’autonomisme (llegiu “La ressuada temptació de la jaqueta reversible”), uns acords i actituds desmobilitzadores i de rendició. Però també de veure que, dels esforços i compromís de gent com en Ton, n’hi ha que en treuen profit. Ho van fer el 2010, quan van posar el nom del Ton, sense el seu consentiment, en un “Manifest a favor d’ERC” de “militants de l’Esquerra Independentista.” Aquella falsa adhesió va aparèixer en alguna publicació local i del partit, i poc més. Una maniobra miserable i sense recorregut. En Ton ja era molt gran i -recordo els blasmes per telèfon- va posar el crit al cel perquè es va sentir enganyat.

I m’indigna i m’entristeix igualment que la memòria i la desmemòria per en Ton coincideixin amb la notícia que un (ex) alt càrrec d’ERC del Baix Llobregat, Xavier Vendrell, aparegui implicat en requalificacions urbanístiques a Cabrera de Mar  i adjudicacions d’obres per a una escola concertada. En casos de corrupció, vaja, i que ho disfressin com vulguin. El Xavier Vendrell que el desembre de 1992 va fer el paper que va fer. Ja sabeu, la via de Joan Ridao i d’Àngel Colom i el 57bis. Delació, penediment, rendició.

No tenim memòria, no n’aprenem i ens la tornen a colar els mateixos. Com hi podríem confiar?

Una sensació amarga, dolorosa, que un lluitador com en Ton morís en l’escassetat i en el quasi anonimat, amb una pensió minsa, mentre alguns espavilats feien i fan negoci amb la política, tot invocant el país o la lluita independentista. Fa quatre anys vaig explicar una situació semblant. En aquella ocasió era en Jordi Pujol. Però el cas d’en Vendrell, a mi, em fa encara més vergonya:

En Ton explicava, en una de les comptades ‘confidències’, que com a membre de la secció d’acció del FNC va ser l’encarregat d’anar a l’avinguda General Mitre a visitar la Marta Ferrusola, el 1960. A causa dels Fets del Palau, la protesta amb octavetes contra la visita de Franco, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat. En Ton picà a la porta, va parlar amb ella, i seguint les instruccions del seu cap militar (amb tota certesa en Jaume Martínez Vendrell) va oferir l’ajuda de l’organització per tot allò que calgués. I tot allò que calgués cal que ho entenguem com un suport humanitari o polític, una operació per alliberar-lo o les represàlies que s’escaiguessin.

La paradoxa i la vergonya d’aquesta ‘anècdota’ és que en Ton va morir en uns dies en què la família Pujol era notícia pels comptes a paradisos fiscals i altres escàndols financers. En Ton, que s’hi va deixar la pell i la salut, ha mort amb una pensió de misèria, assetjat per la pressió immobiliària, sortejant els problemes de salut com podia, ignorat per unes generacions anestesiades. Però amb dignitat i portant-se molts secrets a la tomba.

En un dia com avui convé reclamar unes salves d’honor per en Ton Ribes. I recordar les paraules, molt actuals, de Joan Salvat-Papasseit al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona (“Coses ni començades ni acabades”):

I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny —en un poble d’un seny extraordinari— fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta.

(…)

Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners. Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.

Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Publicat a Llibertat.cat el 10/07/2021

Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica. I això és el control col·lectiu per part de tots els seus membres; la solidaritat entre els més pròxims; la presa de decisions en cadascun dels assumptes que ens afecten, la transparència, fins la lluminositat, en totes les gestions, assignacions, despeses, etc.; i la incentivació de la participació per al conjunt de les persones que formen part de cada col·lectiu i, és clar, del conjunt de la col·lectivitat.

No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici democràtic de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct. En aquest sentit, ho he percebut i comprovat, podem assegurar que tot i l’esperit i la praxi del Referèndum de 2017 vivim un contrarevolució sorda i intrigant per posar fre a la presa de decisions, la participació, la transparència, etc.

Carles Castellanos descrivia després del 2012 que “Una revolució es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país.” Una definició molt encertada. Una revolució no es redueix a una trencadissa de nit de revolta. El dilema és saber si aquell canvi descrit es manté vigent i vital o recula en uns temps dominats per les renúncies, les hipoteques i pels tripijocs parlamentaris. Sense desanimar ningú, molt em temo que aquell canvi gegantí en les consciències independentistes es desinfla gradualment. També entre els nuclis més polititzats. Tot i que, i aquesta és l’esperança, el sediment de ruptura podria revifar en qualsevol moment a causa d’una guspira o d’un fet absurd que actuï de catalitzador.

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

L’existència i les relacions socials es mouen per interessos: l’explotació laboral, les hipoteques, la plusvàlua, l’espoli, el patriarcat, l’ocupació militar, els crèdits… però també l’ajuda mútua, les cooperatives o els gestos solidaris més quotidians. Negar-ho ens convertiria en uns ximples idealistes. Existeixen interessos en clau col·lectiva de tots tipus i per altra banda interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica, com el poder, l’odi o la inseguretat, però també per l’amor, la pertinença de grup o fins i tot per la natura. A cadascú de nosaltres ens toca triar, i reconèixer quins d’aquests interessos mouen la nostra existència. I sobretot, ens correspon decidir si molt egoistament (“interessadament”) desitgem gaudir d’una consciència neta, d’actuar amb coherència, o bé subjugar-nos als interessos miserables i gasius d’aquells que, per exemple, obstaculitzen la presa de decisions, la participació o la transparència.

No fem bullir l’olla: cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

0
Publicat el 25 d'agost de 2017
Mural en memòria d'Antoní Massaguer a Berga
Mural en memòria d’Antoní Massaguer a Berga

Publicat a Llibertat.cat el 5/07/2008

L’independentisme català viu moments (2008) de canvis importants, que podrien ser abastament favorables si els afrontem amb el valor i la maduresa de la nostra capacitat de decidir. De decidir individualment i col·lectivament. Però per avançar en qualsevol de les direccions cal que ens desempalleguem de molts tòpics i prejudicis fixats per una sèrie de temors, mistificacions i fins elements ideològics profundament conservadors que entrebanquen l’avanç del nostre moviment.

(més…)

El republicanisme, fonament de l’independentisme

0
Publicat el 21 d'agost de 2017
Commemoració de l'Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera República
Commemoració de l’Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera (segona) República

Publicat a Llibertat.cat el 15/03/2008

Després de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles.

(més…)

L’ecomàfia i els residus

0
Publicat el 17 d'agost de 2017
Imatge que mostra el vessament de lixiviats a l'abocador de Cerdanyola
Imatge que mostra el vessament de lixiviats a l’abocador de Cerdanyola

Publicat a Llibertat.cat el dia 1/02/2011

Fa tres anys la regió italiana de la Campània esclatava amb greus aldarulls i acumulació de deixalles als carrers de Nàpols. Una revolta i un conflicte que van posar de manifest que el problema de la gestió dels residus és una bomba de rellotgeria. Europa suma les seves contradiccions en la gestió de la seva riquesa i els seus recursos naturals: ens manca aigua, enverinem els aqüífers, cremem els nostres boscos i ens amunteguem en una muntanya de deixalles. Uns residus emmagatzemats a les entranyes de la nostra terra o enviats a països escarnits amb la fam i la dictadura.

(més…)

Garzón, el torturador

0
Publicat el 16 d'agost de 2017
Imatge apareguda a la revista 'El Temps' sobre els sistemes de tortura el 1992
Imatge apareguda a la revista ‘El Temps’ sobre els sistemes de tortura el 1992

Publicat a Llibertat.cat el 28/02/2012

La tortura és la més abjecta de les transgressions que es puguin cometre contra un ésser humà, contra un ésser de la mateixa espècie. Una transgressió abjecta i covarda. I el jutge Baltasar Garzón s’ha valgut de la tortura durant anys, per algun motiu potser ocult, per una rivalitat contra l’enemic polític o amb ànim d’engreixar el seu ego i la seva figura com a magistrat. I això darrer és el de menys.

(més…)

1979: créixer i combatre

0
Publicat el 13 d'agost de 2017
Placa al Castell de Rià (Conflent), que reivindicà lloc de naixement de Guifré el Pilós el 1979
Placa al Castell de Rià (Conflent), que reivindicà lloc de naixement de Guifré el Pilós el 1979

Publicat a Llibertat.cat el 08/12/2008

Durant les aquestes darreres setmanes s’han celebrat diferents actes d’aniversari relacionats amb l’independentisme català: la cloenda dels actes del Centenari de la creació de l’estelada, el 20è aniversari del sindicat d’estudiants BEI i els 20 anys de Maulets, els diferents actes i exposicions que recordaven la creació del PSAN i la celebració dels 40 anys d’independentisme modern a Berga coincidint amb el naixement d’aquest partit degà del moviment independentista. Però en general, aquest independentisme actual, desmemoriat i volgudament orfe tantes vegades (o volgudament edípic), ha passat per alt que l’estratègia de l’Esquerra Independentista es va gestar ara farà trenta anys, al voltant de l’eix CSPC-TL.

(més…)

Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat
Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat

Publicat a Llibertat.cat el 10/09/2011

La mort ahir de Josep Termes deixarà un buit important en l’estudi de la nostra història. Historiadors i amants d’aquesta ciència han perdut un referent i un pou de saviesa. Però ens ha deixat eines d’anàlisi de la nostra història molt importants que prevaldran, que seran útils per combatre les mistificacions i lectures esbiaixades sobre la història de la formació i l’evolució de la consciència nacional. Seran útils per combatre els tòpics encara presents que volen desvincular el moviment obrer i les revoltes socials del catalanisme. I per desmuntar els sopars-de-duro que alguns pretenen fer empassar a les noves generacions sobre la desvinculació i el trencament de la continuïtat històrica d’aquestes lluites.

(més…)

Més enllà de l’11-S: L’experiència, la complicitat, el combat i l’esperança

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Manifestació de l'11 de Setembre de 2012
Manifestació de l’11 de Setembre de 2012

Publicat a Llibertat.cat 10/09/2012

Com ja han advertit algunes persones, la lluita independentista no s’acabarà aquest 11 de Setembre. Això hauria de ser el nostre primer antídot davant l’eufòria i l’expectació de les mobilitzacions independentistes d’aquesta Diada, especialment la convocada per l’ANC, amb tota probabilitat el revulsiu nacional més important des de fa dècades. Perquè encara ens esperen mesos de batalla i de treball fins arribar a desempallegar-nos dels ocupants. Però en qualsevol cas, no es pot menystenir ni ocultar que la consciència independentista ha crescut i s’expressa sense inhibicions com mai havia passat. Només això és un motiu d’alegria i d’optimisme. Perquè realment s’ha avançat molt i ens queda menys camí.

(més…)

“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
"4 contes socials" (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya
“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

Publicat originalment a Llibertat.cat 23/06/2012

El context històric en què es realitzen els dos concursos de contes socials convocats per la Secció de Literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona és un moment de transició en la conjuntura política catalana, que té molt a veure amb el contingut d’aquests cinc contes socials que s’analitzen i que van ser presentats al concurs literai de l’Ateneu.

(més…)

Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà
Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà

Publicat a Llibertat.cat 06/08/2012

Fa justament un any, per aquestes dates, vaig publicar un article a Llibertat.cat en un sentit similar al que escric ara. En aquella ocasió prenia com a motiu els versos de l’obra prohibida de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. I plantejava diverses idees entorn del rumor, la possibilitat i algunes dades que ens indicaven que el borbó Juan Carlos I podria estar morint-se.

(més…)