El Camp de Túria

Dissabte baixarem a València a manifestar-nos. Commemorem el 25 d’abril, 310 anys després de la derrota a Almansa. Defensem que n’hi ha prou de burlar-se dels valencians, pels pressupostos espanyols (que ens posen a la cua, al furgó del carbó), però també contra els abusos de la policia borbònica, que ens identifica com a criminals quan els parlem valencià. Diem prou a la invisibilitat dels valencians, que no pntem una mona en el panorama d’un Estat que ens ha bandejat, ocultat, apartat, que només ens ha acollit quan li hem calgut per omplir-los el pessebre. La inversió en sanitat, educació, serveis socials és la més baixa de totes les autonomies. No cal dir, com ens han robat, fins i tot els diners d’Europa destinats al corredor mediterrani, amb l’excusa que el corredor mediterrani és madrid i rodalia. No cal dir com són els nostres trens de rodalies, les nostres infrastructures en general, i com paguem per viatjar per les autopistes, mentre ells, a madrid, viatgen de franc. I regalats, que nosaltres encara els paguem els desperfectes de les seues ruïnes.

Per tot això, diem prou: una representació de l’Institut baixarà a València pel dret de decidir. De tenir la llibertat de dir quin país volem i com el volem governar.

Això de les plantes invasores no és una pel·lícula com allò de “la invasió de cossos”.

l’Ateneu de Bétera ha organitzat una eixida per a dissabte de matí, amb l’objectiu d’identificar aquelles plantes no genuïnes del nostre medi.

Quines són, de quina manera s’actua per evitar que s’escampen, hi ha cap manera d’evitar que proliferen, com és que arriben amb tanta facilitat al nostre territori… N’hi ha cap risc per a les plantes autòctones? Hi participaran membres del voluntariat mediambiental de la regidoria de joventut, que seran guiats pel botànic Vicente del Toro. Si voleu participar de l’eixida, dissabte, 29 d’abril a les 10.00h a la plaça del Mercat Núm. 5 de Bétera.

Dilluns, 24 d’abril és Sant Vicent, i el Camp de Túria fa festa. Fa festa grossa, perquè la font de Sant Vicent, ara parc de Sant Vicent, ha sigut sempre itinerari festiu i lúdic per als veïns de la comarca. La tradició recomanava anar-hi amb carro i amb colla. No debades, el pare Vicent va fer un dels seus miracles, perquè a la font mai no li faltés aigua. Ai, diuen les males llengües que l’auguri no es complí completament que, un any… Bajanades, el pare miraculós com podia saber que en el segle XX farien tanta urbanització a la comarca que assecaria per ús i abús l’aigua en aquest petit món valencià de Llíria i els voltants?

Dins el programa que ha organitzat l’Ajuntament de Llíria, enguany hi trobareu un potpurri d’activitats: mercat romà (!), actuacions infantils, concerts de música, presentació de llibres —avui actuarà la banda Primitiva al teatre el Clarí, a partir de les 22.30h.

Demà i despús-demà els tradicionals berenars de la mona clouran les festes de Pasqua. Dins el projecte les #7meravellesLlirianes, hi podeu triar el parc, la font i l’ermita de Sant Vicent. Entre els valencians, i el Camp de Túria no se’n salva, quin poble no té una ermiteta?, una font?, una excusa per eixir a berenar?, o una meravella local?

Convidada per les dones progressites de Bétera i la regidoria dona i igualtat, l’escriptora Raquel Ricart presentarà Entre dones a l’Ajuntament Vell. El llibre és un recull de contes de gran qualitat d’algunes de les escriptores valencianes de renom, d’elles n’hi ha que fan literatura majúscula. Hi trobareu contes de Núria Cadenes, Isabel Canet, Pepa Guardiola, Carme Manuel, Anna Moner, i la mateixa Raquel Ricart, que va pensar la idea d’aplegar una selecció de dones escriptores del país per bastir un llibre que mostrés la bona literatura més recent, entre dones.

El 25 d’abril els valencians commemorem una data història, perquè ens recorda la derrota en la batalla d’Almansa, això és, la pèrdua del país a mans de l’exèrcit borbònic de Felip V, que va acarnissar-se contra els vencedors, contra la llengua, els drets i la identitat. Va imposar impostos que encara paguem, per ser valencians, i greuges que patim amb usura i escarni: només cal veure els pressupostos generals d’Espanya per comprovar quines molles cauran del costat valencià durant el 2018, com han caigut el 2017, el 2016 i cent anys enrere. Res no és nou en aquest cel que patim, que segons els estudis més recents, el mal d’Almansa el patim sense desmai. Segons les cròniques, els valencians som molls i vassalls. I en dies a venir, no sembla que vulguem canviar la perspectiva i l’horitzó.

També podeu aprofitar la data i l’activitat a Bétera per celebrar la fira del llibre, que ja és oberta a Vivers. Si llegim més, potser que aprendrem que cal fer alguna cosa per guanyar-se el respecte i l’admiració. Perquè els valencians ni volem ser tan molls ni ens mereixem caure d’una figuera.

Antoni Marzo, que és director general de medi ambient, acaba d’estrenar bloc a MésVilaweb, “El país d’Edetània”, i comença amb un article sobre contaminació. Vos deixem un fragment de l’article…

Molt especialment, al Camp de Túria, la proliferació d’urbanitzacions disseminades durant els anys de la bombolla urbanística, va trencar el model tradicional d’ocupació del territori, basat en la ciutat compacta mediterrània i provocà un notable increment de la contaminació lumínica, en portar la llum a espais rurals on abans regnava la foscor de la nit.

Una il·luminació que sovint és ben inútil, quan enllumena polígons desaprofitats, urbanitzacions a mig fer o carreteres que són buides de nit i que a més a més, causa desorientació i pertorba els bioritmes de les espècies de fauna nocturna i hi genera fragmentació de les poblacions en dificultar-ne el desplaçament.

Altre efecte perniciós de la il·luminació excessiva és la pèrdua de la possibilitat d’observar el cel nocturn amb plenitud, el paisatge dels astres, la foscor profunda de l’Univers, tant si ho volem fer per gaudir-ne, com si el motiu és l’estudi científic o de divulgació.

Em venen a la memòria nits de ple estiu, al calvari de Bétera, en què jugàvem a descobrir constel·lacions i a endevinar-ne els noms, entre la immensa polseguera d’estrelles que omplia el cel, un joc que a hores d’ara és ben bé impossible, perquè, en poques dècades, hem esborrat la nit dels nostres pobles i ciutats, convertint la visió del cel nocturn en un record d’infantesa que ja només conservem la gent d’una determinada edat.

Al poble, en aquell temps, l’enllumenament públic era molt escàs, amb fanals a les cantonades d’una única pereta incandescent. Més enllà de les últimes cases, només s’hi distingien els horts més propers, que emergien tímidament de la foscor, la claror de la Lluna, quan tocava i a terra, el tapís de puntets de llum de les lluernes, sempre abundants als indrets on creixia l’herba. Aquelles lluernes o cuquets de llum que s’incorporaren ja fa molts anys a l’ampli catàleg de béns naturals desapareguts, en intensificar-se l’ús de pesticides i productes fitosanitaris en els conreus agrícoles.

Al País Valencià no hi ha encara una regulació normativa de la contaminació lumínica que, entre d’altres coses, salvaguarde els espais menys contaminats, dicte mesures de racionalització de l’enllumenament públic i incorpore condicionants als procediments d’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes, tant d’urbanització com d’implantació d’activitats econòmiques.

si el voleu llegir sencer, ací: “si voleu salvar la nit”

«Ací teniu un llibre excels, pel que aporta d’emoció, d’informació, d’estima a l’escola.» Mestres que van regalar la vida, en una època entusiasta per l’ensenyament, que després el feixisme espanol va estroncar, liquidar, perseguir durant seixanta anys, fins avui mateix.

Aci hi ha dones que ho van donar tot per l’escola, en temps de recursos mínims, gairebé inexistents, però amb una il·lusió que no necessitava res, tan poca cosa. Ací hi havia una professionalitat sentida que ja voldríem ara professors i mestres amb màsters, jornades o congressos. Hi havia menys queixes, i major visió. Potser la necessitat en feia lliçó, cada dia. N’hi havia respecte i admiració per la feina. Amb això i una clau que obria la porta de l’escola, era suficient.

Ferran Zurriaga, Carmén Agulló i Alfred Ramos presentaran aquesta joia a València, a partir de les set de la vesprada. A l’Octubre, en la llibreria Fan Set, o en fan set, l’antiga tres i quatre. Mestres, veniu a aprendre. I llegiu.

«Als fills lleguem aquest país valencià i aquest camp de túria que sempre haurem de continuar fent»

És la citació que va escriure el professor Josep Maria Jordan del seu llibre El Camp de Túria, dins la col·lecció ‘Descobrim el País Valencià’ que va editar la Institució Alfons el Magnànim el 1980. Per aquest quadern, i els estudis que l’havien precedit, Vicent Partal afirmava que el professor Josep Maria Jordan era l’inventor de la idea “El camp de Túria”. No li mancava raó.
El foro empresarial de l’Horta Sud, l’ha convidat a parlar d’economia, d’Europa, d’Amèrica i dels valencians. Sobretot dels valencians. La conferència serà avui dilluns 3 d’abril a les 19.00 hores, al Casino de Quart de Poblet, amb el títol “El nou escenari europeu: Brexit i EEUU. Repercusions per a la xicoteta i mitjana empresa”.
Josep Maria Jordan va ser dues vegades president de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Malgrat que s’ha jubilat de la feina de docent a la Universitat de València, d’on era catedràtic d’economia aplicada, continua el voluntariat docent a l’escola d’Adults de Llíria, i roda pel món fent conferències o escrivint en els mitjans sobre la vida dels valencians i dels altres.

El club de muntanya d’Olocau i l’Institut d’estudis organitzaven avui un itinerari didàctic per la lloma de la Pelà i les penyes de Pedralbilla, les casetes dels Julios i de Caragol, el corral Topero i les Amitges.

El mestre d’aquests guiatges didàctics és Ferran Zurriaga, veí d’Olocau, un dels estudiosos de la serra Calderona que ha acompanyat l’itinerari amb la visió pedagògica del paisatge. La informació que passa el mestre de l’itinerari és la següent:

«L’itinerari de diumenge recorria les cotes més altes del terme d’Olocau, sempre per damunt del 600 metres. El terreny juràssic aflora en aquella solana de la Lloma de la Pelà i s’escampa per les seues vessants cap a les partides del Campillo i el Pla de Sanxis. Si el dia és clar, les panoràmiques són espectaculars. La Lloma de la Pelà, el més complet herbassar d’herba anual (teròfits) baix i no molt dens, dominat pel llitsó ( Brachypodium retusum ), i el fenàs ( Brachipodium phoenicoides). També hi creix un naixent carrascar que s’ha recuperat en els darrers anys en els camps del tio Quelo l’Aguatzil. Al voltant de la mallada, dalt de les Penyes de Pedralbilla, podem trobar en l’herbassar una sèrie d’herbes que sempre han estat una atracció per als ramaders locals: el tomello, timonet o farigola (Thymus vulgaris), la ruda (Ruta angustifolia ), l’orella de llebre (Blupleurum rigidum), la corretjola (Convulvulus lanuginosa), el crespinell gros ( Sedum sediforme) i les estepes blanques (Cistus albidus), sempre acompanyades del fenàs.

En el recorregut també veurem un conjunt d’arquitectura rural, com són la caseta dels Julios, el model més corrent de les construccions rurals olocauines. Un altra edificació semblant, que mostra l’aprofitament mínim d’un espai per guardar el ruc i el seu amo, la caseta dels Caragols. Altres detalls de les construccions rurals són un conjunt de ribassos o marges de pedra seca. També podrem visitar el molló del Punxó o del Rejo —per a la gent de Marines i Gàtova, únic punt dels mapes on coincideixen els termes dels tres pobles de la Vall.

Finalment a les Amitges, topònim que als que practiquen els esports de muntanya, ela recordarà les agulles d’Amitges (2.665 m) a la vall d’Espot (Pallars Sobirà), trobarem un racó amable i fresc on creixen pins i carrasques i existeix un dels aljubs millor conservats del terme. El juny del 1978, hi vam celebrar el II Aplec dels xiquets d’Olocau.»

©ferran zurriaga, mestre

Ferran recomana de portar un bon entrepà i uns termos d’infusions, cafè i pastes.

Rosa Dasí, Bétera, el Camp de Túria (1964). És llicenciada en història contemporània per la Universitat de València, coordinadora tècnica de la Universitat popular de Sagunt, amb més de1.300 alumnes. També coordina el projecte “dones i visibilització” de l’UJI. Es va especialitzar en la politització de la dona en la II República. És a l’Institut des de la seua fundació el 1989, on ja havia ocupat els càrrecs de secretària i vocal.

— És la primera dona presidenta d’aquest Institut, després de 27 anys. Té cap significat això?

És un fet important; les dones han estat presents a l’institut, però no sé si han sigut prou dins l’estructura organitzativa. Potser han defugit ocupar les presidències.

—Els instituts d’estudis omplin un buit cultural a les nostres comarques, en revitalitzar els estudis locals, fins i tot proven de dinamitzar la cohesió comarcal… Quin sentit tenen avui?

Tenen la feina de continuar els estudis de la comarca, i de fer comarca encara avui. Som un element vertebrador. Però també treballem aspectes com el patrimoni, sobretot el patrimoni mediambiental. Potser vivim un impàs, ha passat gairebé sempre. Per això necessitem major acció.

—Quin serà l’objectiu prioritari de l’institut d’estudis a dos anys vista?

Sensibilitzar. Fer veure que tenim una comarca poc definida, ací tenim un repte. Donar suport a altres grups organitzats, coordinar totes aquelles associacions que vulguen fer comarca. El repte és ampliar el marc de l’acció.

—Què afegirà la vostra presidència a l’Institut d’estudis?

Tinc il·lusió de fer un programa anual d’acció que puga obrir-se a més grups, que convide a col·laborar, que els nostres socis estiguen informats d’allò que fem, que s’hi involucren. Necessitem ser una comarca activa. I necessitem que l’institut deixe un segell, una marca d’allò que fa, cultural, social, política o econòmica. Volem ser una plataforma comarcal ben activa.

—Sou de família de llauradors, té sentit la defensa del camp des d’un institut d’estudis?

El camp és una activitat viva a la comarca, així que té sentit que l’institut hi participe. El camp reclama una nova estructura, i necessitem fer valdre l’economia dels nostres avantpassats i l’hem de revifar i donar suport. La coordinació amb el sector agrari no s’hauria de descartar.

—A la comarca hi ha cooperatives del camp amb una certa importància local, com es podrien beneficiar d’un institut d’estudis comarcals?

Hem de saber fer-mos escoltar. Les jornades d’estudi creen espais de debat que podrien convertir l’institut en un element d’ajut i de contribució a donar respostes als problemes del camp, per exemple, però també de l’escola, o de la cultura, o del jovent.

Encara som una comarca on el camp té vitalitat o, com ha passat amb la majoria d’instituts, el camp acabarà com un anacronisme?

No té per què. El sector és important, i el camp viu plataformes, consells agraris, bancs de terres, que han de demanar a les institucions que adquerisquen compromisos. L’institut hauria de donar suport a aquests moviments.

El Camp de Túria té un índex de llicenciats elevadíssim, com és que això té una incidència mínima en aquest i en altres instituts d’estudis?

—Vivim una etapa individualista, i és difícil arrancar el compromís de la gent. D’una gran part de la gent que no és militant de res. La qüestió quotidiana allunya el compromís, que és treball. Passa a tot el país, i també a la resta d’instituts. Cal treballar amb sensibilització per crear consciència.

Per què pensa que el jovent ha desestimat la participació en aquestes institucions comarcals?

—Els joves no acaben d’identificar-se en els instituts d’estudis. El cap i i els objectius els tenen en altres coses. Ens cal més debat de com integrar més gent en els estudis locals. Amb qui comptem i amb qui hauríem de comptar. Calen noves estratègies que facen atractiva la participació. Caldria col·laborar amb associacions de joves que també treballen el fet comarcal.

Quina relació manté l’institut que presideix amb la federació d’instituts del País Valencià?

—De moment tenim l’adhesió. La participació en un futur congrés. I animar la gent perquè presente treballs i comunicacions. És una forma de treballar pel país, i d’aportar a la comarca allò que fem a través d’una federació.

Per què els estudis reglats de l’escola o els instituts de secundària i batxiller trauen tan poc profit de la feina dels instituts d’estudis?

—Perquè viuen al marge de tot. Allò que suposa un treball fora de l’escola no ho contemplen com un fet educatiu. Malauradament, l’educació no es treballa de forma integral, sobretot a secundària.

Amb una majoria d’ajuntaments progressistes, de quina manera poden ajudar el seu projecte dins l’Institut?

—Només que feren suport a les iniciatives que proposem, farien un gran pas. Els ajuntaments ens haurien d’escoltar més. Som una veu que té credibilitat, però els ajuntaments no l’aprofiten. En general, mai no l’han aprofitada. Com si els férem por o no els interessés en absolut l’estudi que proposem.

Com pensa millorar el finançament de l’institut que presideix?

—El finançament és un tema complex, en els instituts. Depenem d’ajuts minsos; per això hem creat seccions locals, perquè els ajuntaments puguen ajudar-nos. Les institucions haurien d’implicar-se més en els estudis locals i comarcals.

Per què voldríeu que fos recordada la vostra feina a l’Institut?

—Com un moment viu d’activitat. De programació intensa, i sobretot per sumar-nos a col·lectius d’iniciatives semblants, per crear marcs d’acció comuns. Cal sumar iniciatives, aquest fóra el major repte en favor del Camp de Túria. Necessitem una comarca més completa, de major identitat. Fa vint-i-vuit anys que mantenim la il·lusió de la comarca. Avui amb més fermesa encara.

Divendres 31 de març, l’Ateneu de Bétera, un dels més vius i actius del país, farà l’Assemblea general. Passarà balanç d’activitats i d’economia i renovarà una part de la seua junta. L’assemblea començarà a les 19.00, a la seua seu, plaça del Mercat número 5 de Bétera.

Una representació de l’Ateneu va ser a la festa homenatge a Vicent Pastor que va organitzar el grup Tres fan ball i el mateix Ajuntament de Picanya dissabte passat. Un homenatge extraordinari, en el qual van participar-hi 1.500 persones, de deu hores de música, ball, sarau, i un sopar d’olleta que tombava de tos.

El dos d’abril, la colla excursionista de l’Ateneu farà una nova eixida a la serra Calderona. Aquesta vegada caminaren pel barranc de Marianet i la font de la Prunera. Del conjunt d’eixides, l’Ateneu organitzarà una exposició d’imatges de la serra que mostrarà en el mes d’agost. Si hi voleu participar, en el cartell teniu les dades i les indicacions necessàries.

Picanya és ara una festa en favor de la música popular. Més de vint grups s’hi han volcat a participar de l’homenatge a Vicent Pastor. A més de la banda de música, colles muixerangueres, colles de tabals i dolçaines, grups de danses, dimonis, cantaors, tothom volia ser en favor d’un home referent dins la música tradicional, entre els valencians, capaç de cent projectes, de fer escola, de treballar perquè el país recuperés l’esperit perdut qui sap lo. Potser perquè en vida va ser una lliçó per tothom, tant d’entusiasme i tanta il·lusió. La plaça del País Valencià a Picanya serà la festa i serà el país durant unes hores, perquè Vicent era mereixedor d’aquest agraïment col·lectiu que tanta gent voldria compartir.

Més dades sobre la tria dels models lingüístics de les escoles poble a poble, que vam publicar ahir, amb dos errors. Penseu que n’hi ha centres privats que no estan obligats a seguir el decret de llengües de la conselleria, com n’hi pot haver que no han enviat correctament la tria del model, possiblement per qüestions tècniques. Continuem sense tenir la tria de Casinos, potser que els mestres eren a ca Apol·lònia o a ca Ximo compran torrons.

Va la segona tanda de dades:

Benaguasil, 50% d’avançat i d’intermedi

Sant Antoni de Benaixeve, 100% intermedi

Benissanó, 100% avançat

Bétera, 40% avançat (tot el públic), 60% d’intermedi (tot concertat)

l’Eliana, 60% avançat, 20% intermedi, 20% bàsic

Olocau-Gàtova, 100% avançat

Llíria, 50% d’avançat i 50% d’intermedi

Marines Nou, 100% intermedi

Nàquera, 100% avançat

la Pobla de Vallbona, 50% avançat, 40% intermedi, 10% bàsic

Riba-roja, 80% avançat, 20% intermedi

Serra, 100% intermedi

Vilamarxant, 66% avançat, 33% intermedi (l’1% restant per a l’agranador)

Més qüestions que ens podem demanar a partir de les dades:

Primera. El percentatge es calcula sobre el total d’escoles, no sobre el nombre d’alumnes, que seria una altra dada de molt d’interés. No la tenim.

Segona. N’hi ha escoles privades que no han donat dades. No estan obligades a donar-les. Compteu que no peguen en gaire valencianistes.

Tercera. Riba-roja és dels pobles més grans en nombre d’escoles (similar a Bétera, la Pobla, Llíria i l’Eliana) que fa una aposta més decidida per l’avançat.

Quarta. Del conjunt d’escoles consultades (39), només dues es queden en el nivell bàsic. Visca.

Cinquena.El Camp de Túria és l’espill del país. Una llàstima. L’Horta Nord i l’Horta Sud, que no són zones més valencianoparlants que nosaltres, aconsegueixen un nivell d’avançat molt major.

Sisena. El camp de Túria va viure un allau d’urbanitzacions que han aconseguit de fer escoles pròpies d’urbanització: això és, desarrelades de la identitat comarcal.

Setena. Amb tot, les dades són positives si considerem la quantitat d’escoles concertades de la comarca. Una majoria de públiques han apostat pel model avançat.

Vuitena. Les dades finals no es publicaran sinó més endavant, en el període d’admissió, aleshores acabarem de corregir la situació definitiva a la nostra comarca.

Hem explicat que el model Avançat (el model que recomanava Escola valenciana) ha sigut triat pel 54% de les escoles del Camp de Túria. Un model que garanteix, segons els experts lingüístics, que els xiquets eixiran dominant les tres llengües bàsiques que es treballen als centres.
El decret de la Conselleria d’Educació pretenia corregir el desequilibri de competència en l’aprenentatge del valencià en el conjunt de l’escola. Així com la manca de domini real de l’anglés, dèficit que arrosseguen els valencians sense voler-ho. Ja ho diu el decret, que la millora depén no només de l’escola, sinó del conjunt de la societat. Els valencians volen aprendre llengües o volen continuar analfabets? I pel que fa als usos, volen ser capaços de compensar la desigualtat lingüística o volen arrossegar ignorància durant anys i panys?
L’escola ha sabut donar un gran pas endavant, i ara necessita que els polítics, l’empresa privada, els mitjans, la societat civil, facen costat a aquesta desig d’aprendre. Ser a l’alçada del repte aconseguit, declarat a consciència, demanarà un esforç col·lectiu de tothom. Per bé que hi ha una minoria enrocada a malmetre el coneixement. Curiosament, lligada a un president del govern d’espanya analfabet lingüístic. Ells s’ho perden? Al Camp de Túria, i al País Valencià una majoria han triat aprendre i aprendre millor.

Pel que fa als pobles del Camp de Túria, avancem algunes dades:
les escoles de Nàquera i Olocau, per exemple, s’han llançat a l’Avançat. I una gran majoria de Riba-roja, també. A Bétera, l’escola pública tria unànime Avançat, en canvi la concertada, no. L’Eliana fa costat a l’Avançat, majoritàriament, Llíria fa un 50% d’Avançat i un 50 d’Intermedi i bàsic, com Benaguasil. Vilamarxant també empata en la tria… I la Pobla de Vallbona?, entre tant d’ensenyament religiós, l’Avançat fa figa, però n’hi ha zones del país, en canvi, que són les escoles confessionals les que han triat l’Avançat2, la proposta més arriscada de totes. Serra s’ha quedat lluny de la millor exigència, potser que el vent del Garbí o l’aigua de Barraix els ha afectat en excés. I Gàtova, Casinos, Benaixeve, Marines, Benissanó, que no comptem?
Ara demanarem què diuen els mestres i els directors d’escola…

En el mes de gener de 2017, la Conselleria d’Educació va publicar el nou decret plurilingüe, a partir del qual les escoles havien de triar un dels sis models proposats per ensenyar llengües. Malgrat les crítiques rebudes en un primer moment, la proposta del Govern valencià ha aconseguit d’animar l’escola a triar, majoritàriament, els models Avançats, que són els que garanteixen l’aprenentatge real d’almenys tres llengües: la pròpia del país, el valencià; l’obligada per la llei espanyola, el castellà; i l’anglés, indiscutiblement la llengua franca internacional. Si considerem que els models Avançats són equivalents als d’ensenyament en valencià, el curs 2017-2018 n’hi haurà un 20% més de centres que trien aquest model. Una xifra espectacular, en un sol any. Segons les dades publicades, el Camp de Túria també se situa en la franja majoritària dels models Avançats, si bé arriba pels pèls.

Model Avançat: 54%  /  Intermedi: 41%  /  Bàsic: 5%

Hi ha comarques que depassen el 80% del model Avançat, la Costera, la vall d’Albaida, la Safor, la Plana, la Marina, com n’hi ha del 100%, els Ports…, com n’hi ha zones on encara hi ha reticència contra la llengua, en realitat contra l’ensenyament multilingüe. En tenir més dades per pobles, afegirem més informació.

La valoració que n’ha fet Escola Valenciana és molt satisfactòria. Escola valenciana és un dels informants de major interés, ja que coneix a fons la realitat de l’escola dels valencians.