Avui fa una setmana marxàvem a la trobada de blocaires de Vilaweb, que enguany s’ha celebrat a Otos (a la Vall d’Albaida, València). Malgrat les autopistes i autovies, el camí és llarguet des del cap i casal (uns 450 Km). Coses dels barcelonins d’ara, que tot ho veiem a un cop de cotxe i amb
− Home, mira qui arriba per aquí. I no em diguis que és culpa de Rodalies, que tu vius a Sants, oi? − Yes indeed Sir Peter. My deepest apologies… − Carai, de què va això? − Res home, feia tant que no ens veiem que encara et situo tornant de les anglaterres. − Però
Tornar allí on vas viure de petons i de ferides. Per unes hores veure i, potser, sentir qui eres i què volies. Entrar en el mirall del que fou i seguirà essent en algun plec del que esdevinguis. Hi ha passat? No és tot un present indefugible?
Leonard Cohen ha mort i tothom se’n lamenta. Donald Trump és president i tothom, més o menys els mateixos d’abans, s’esquincen els vestits. ¡Oh, quanta desgràcia s’agombola! ¿Què hem fet per merèixer aquest mal fat? Doncs, com sempre, res i tot. Pareu la melangia i no estripeu res més, que la roba va cara. Leonard
Molta política i molt de soroll. Massa lectures prescindibles, mil diaris digitals, tertúlies que es repeteixen d’ignorants professionals. Tothom sap què passa i què passarà, ningú no es disculpa perquè avui passi el contrari del que ahir van pontificar. Periodistes de pega i poca paga, tertulians a sou, misèria. I tanmateix, com no enganxar-se a
Dissabte clar de la tardor primera. Què faig a ciutat? —————————- Finestra closa, silenci, vidre i llum. Cerco el forat. —————————- La migdiada. Ella dorm i descansa i tot està bé.
Sempre hi ha hagut temes sobre els quals no es parla o se’n parla poc o amb segons qui. Temes delicats. A Catalunya i a mesura que el camí cap a la independència sembla que va avançant, aquest procés ho penetra tot i es torna més delicat de parlar-ne. No ho volem reconèixer però és
Disculpes anticipades si el que dic ofèn algú, però no entenc això dels Jocs Paralímpics. Es presenten com una competició i guanya qui més corre, qui salta més alt, etc. Citius, altius, fortius, vaja. En això han de competir persones amb discapacitats físiques i/o intel·lectuals? Malgrat l’enorme complexitat de les categories en què els classifiquen,
Per parlar de tot se n’ha de saber molt. No em refereixo a tenir coneixements enciclopèdics sobre totes les branques del saber, no. El que vull dir es que, almenys a mi, sovint em costa molt parlar de coses que, de tan fondes, no els veig el perfil i les arestes per lligar-les amb les
Ara fa deu anys que tot va donar un tomb. De sobta els meus amics eren uns altres i bastant més joves que jo. Fou i segueix essent una sensació estranya i font de preguntes i respostes que altrament no hauria viscut. Una d’aquestes amigues, sàvia i prudent com cap altra, ahir en feu cinquanta
Com deia el Bachiller Sansón Carrasco (i abans que ell, Plini el Vell), no hi ha llibre, per dolent que sigui, que no tingui alguna cosa bona. El llibre “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” que també toca el tema de cites i plagis, és interessant al principi però cap a la meitat m’ha
És curiós però l’edat et torna més crèdul i més incrèdul. Amb els anys vas veient coses que abans desconeixies, i veus gent que diu o fa el que creies impossible i fora de lloc, de rucs, no de persones. A vint anys et creies que la veritat i la intel·ligència guiarien el món, els
Hi ha alguna cosa més emprenyadora que el brunzit d’un mosquit en plena nit, quan no et vols tapar per no fregir-te i et picoteja insaciable perquè sap que no tens flit?
L’escena (de “Cabaret”) és impressionant. Un noi amb cara de bon noi comença a cantar “Tomorrow belongs to me”: The sun on the meadow is summery warm The stag in the forest runs free But gather together to greet the storm Tomorrow belongs to me. La cançó és preciosa i sembla una cançó popular alemanya.