Els grillons caduquen? “L’home no ha de ser esclau de la llei. La funció de les lleis només té sentit si protegeix l’home” (anònim del segle XXI). De vegades, una arbitrarietat pertinaçment sostinguda en el temps es converteix en un dogma: veritat indiscutible acceptada per les masses instruïdes en uns determinats programes educatius. Una cosa
A qui vols més, a Puerto Rico o a Catalunya? “Els voltors nacionalistes són de l’ordre dels falcònids nacionalistes” (anònim, segle XXI). Les commovedores reaccions del mitjans de comunicació espanyols respecte als relats de certs testimonis en el judici dels presos polítics demostren, una vegada més, dues qüestions. La primera és la constatació empírica de
”Ells” tornaran? Hi ha períodes fèrtils en materials que poden estructurar cròniques, assajos, articles de premsa, etc. Però, lamentablement, no sempre l’abundància és sinònim de goig. Ho dic perquè vivim una actualitat situada en el zenit d’una resurrecció ideològica de ressonàncies lúgubres a cavall de victòries ominoses. Declaracions i discursos recuperen, ara i adés, pensaments
Ja la tenim, pare rector… Era inevitable. Un dia o altre, les espoletes sepultades d’aventures passades havien d’esclatar com acaba de fer-ho una, per boca del president dels Estats Units de Mèxic. N’hi ha més, hàbilment ocultes sota una capa historiogràfica que la metròpoli s’encarrega de divulgar dins i fora de la península. És el
Cento de Gorga… No sé si m’indueixen a creure’m un cuc o em dibuixen epopeies de gesta, però he de confessar que em fan sentir un insecte inferior i subaltern; simple i vil auxiliar de llinatges tan sonors com els que omplin l’actualitat. Perquè no ens posarem a qüestionar transcendències adquirides en noble lliça i
Fletxes i dogma Quan es produí el triomf dels exèrcits de Franco (1939), la quinta columna i el funcionariat procedent de l’Espanya nacional –uniformat o no–, ocuparen el nostre territori. Era el mateix efecte poblacional afavorit per la victòria que els valencians ja havíem patit en diverses ocasions. L’explotació de l’èxit es va dur a
“Voy por rutas imperiales…” Quina sort que ha tingut Madrid de créixer enmig d’una xarxa perfecta de rodalia ferroviària! Quanta fortuna acumula el gresol que liqua els capitals que recapta i els balafia pro domo sua! Quanta intel·ligència tingueren els pròcers que aconseguiren absorbir, mitjançant estratagemes legals, els recursos d’altres territoris, dòcils o rebels. Com
Atàviques cançons de guerra Cavalquen bèsties solípedes ancestrals impulsades pels vents encesos del ponent immutable. Són els centaures de la redempció que declaren les hostilitats. Altra vegada. El camp de batalla, en letargia intermitentment, s’ha despertat bramulant contra el díscol mal assimilat que gosa resistir-se a l’imperi de la força. D’aquesta capacitat exclusiva –la força–
Des del triclini Recolzat en el triclini, implore l’assistència de la musa corresponent que em permeta enllestir un article interessant o, si més no, digne de l’atenció del lector. Com que la inspiració m’esquiva, he optat per anar per travesses traçades en el mapa de la reflexió. Heus-ne ací les conclusions. Els ocupants d’un territori
Preguntes innocents Un migjorn hivernal, assaboria jo uns gallons de taronja reclinat en el triclini envellutat del menjador de casa. Ho podia fer perquè la fruita valenciana, tot i ser la millor entre les excel·lents, no podia eixir de casa a conquistar els seus mercats històrics. Encara més, els horts quedaven sense collir perquè la
A cada ruscada perdem un llençol Cada idioma té unes característiques que el singularitzen i el fan únic. Però quan eixos trets exclusius afaiçonats per segles d’ús es perden per influències d’un altre, l’idioma propi perd el geni popular que l’ha anat configurant a través dels segles. Efectivament, em referisc al valencià i les seues
Franco i la transcendència Més d’una vegada he qualificat l’herència espiritual de Franco com un sistema de pensament. I un sistema és superior a una ideologia perquè el primer és quasi irreversible i la segona pot ser conjuntural. Per això es pot militar en l’esquerra o amb la dreta, o simpatitzar-hi, segons convenciments o interessos
Crema Catalunya! Destinem els lubricants a altres quefers, deixem-nos de romanços i arrisquem-nos, perquè en algun moment les anàlisis han de servir-se crues i, si pot ser, acabades de collir. Anem anant. La fòbia irracional al català no és un fenomen exclusiu de les darreres dècades. A Espanya, amb minses excepcions personals, li repugna una
Al voltant del Sr. Cantó, sense ira Jo podria desfermar una ofensiva contra el pensament que representa qui, probablement, serà un dels aspirants a la presidència de la Generalitat. Podria i tal vegada ho hauria de fer si raons de tipus personal no m’ho impediren. Per tant, intentaré llevar ferro a un assumpte que m’afecta
No és això, companys Efectivament, això els falta als qui intenten agenollar-vos a colp de jutges, amenaces, titulars mediàtics i exèrcit. No sé si sou prou conscients que actuant de manera explosiva, poseu en safata de plata el cap de la nació que no volen reconèixer. És a dir, amb el comportament que dicta la