Al nord polar, a les esplanades desertes, a les gelades zones muntanyoses o sota l’assot implacable de l’escalfor dels estius mediterranis, els humans no engendren el mateix catàleg d’etiquetes per parlar del temps. A nosaltres ens agrada parlar-ne, a més. Les prediccions meteorològiques tenen un èxit especial entre l’audiència i les converses de carrer comencen o
Res ens fa més únics que la manera com hem fet nostra la llengua. Ni haver nascut el mateix any, al mateix carrer i al mateix poble és garantia de compartir al cent per cent el mateix repertori lèxic. No hi ha cap parlant idèntic a un altre en tota la comunitat. La producció lingüística
La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per a parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera. Qui no blasma, en honor del multilingüisme, aquests eslògans? Costa admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen la supremacia lingüística i cultural de les llengües hegemòniques del món. I
Veure’ns, sentir-nos i mirar-nos des dels altres ens descobreix una part de nosaltres que potser no percebem. És una via recíproca de coneixement i, segurament, difícil d’explorar sense prendre-hi mal. Pel que fa a la identitat lingüística, si practiquem una variant dialectal fora del seu àmbit territorial natural, aquesta descoberta no s’acaba mai per més
Les tradicions que perduren al cap d’uns quants segles de ser inventades han de tindre força bons ingredients per continuar triomfant entremig de la programació de la modernitat. Per Corpus a Sitges petites legions de voluntaris s’aixequen de matinada per començar a calcar unes elaborades plantilles damunt del ciment dels carrers i per omplir amb
Poetes i científics s’asseuen en butaques de platea davant l’incessant espectacle de la vida. Sempre buscant preguntes noves: què hi ha de cert? què és només engany? I vet aquí una pregunta cabdal: què separa un prejudici d’una predicció científica? Què fa pensar que s’estan expressant opinions preconcebudes o que, per contra, es reflexiona a
La idea d’una divinitat amb el do de la ubiqüitat és inquietant. Algú que ho veu tot, que ho sap tot, que ho entén tot. És una imatge poderosa i terrorífica alhora, perquè vol dir que ningú seria mai en cap moment invisible. Per sort, els humans no tenim aquesta capacitat. La nostra realitat és
Estudiar gramàtica et fa veure la llengua com el resultat de la lluita entre l’ordre i el desordre; entre les forces homogeneïtzadores i els instints salvatges. Entre la regulació i la desregulació. A l’aula treballem per centres d’interès i ara ens toquen els hàbits alimentaris. En un exercici de lèxic ens ha aparegut el verb
Diuen que els estereotips no són bons, ja que funcionen com una bena als ulls. Però si ens faciliten una realitat subtitulada, no cal que ens esforcem a desxifrar-ne els missatges complexos que ens envia. Aquest deu ser, doncs, un motiu prou potent perquè tinguin tant d’èxit. A les botigues del poble, els caps de
Monocàrpic és una paraula monosèmica. No genera malentesos, si sabem què significa. Té un referent exacte, únic, diàfan. Ens parla de les plantes que floreixen una sola vegada i moren després de fruitar. Però obrir un diccionari ens ajuda a comprendre fins a quin punt el nostre vocabulari tendeix a generar polisèmia. Una mateixa entrada conté
Quina distància hi ha de l’illa de Socotra a l’hort que teníem a casa? La distància que existeix entre el que diu un diccionari i el que ha quedat en un reducte de memòria col·lectiva. He estat furgant en el passat perquè havíem d’escriure l’autobiografia lúdica amb els alumnes i, fins i tot, ens havíem
En una aula es produeixen molts intercanvis. Sempre que propiciem una trobada regular de persones, en traiem un sac ple d’anècdotes, de rialles còmplices i, inevitablement, de silencis de reprovació. Tot ben barrejat i amb efectes a llarg termini. Fa un mes i mig que he estrenat alumnes. La majoria són persones que fa molt
Darrera de cada paraula hi ha infinits relats. No s’ha inventat encara cap núvol capaç d’encabir totes les historietes que estan lligades per un fil invisible a cadascuna de les boniques paraules del nostre diccionari col·lectiu. Dilluns de Pasqua és un moment especialment entranyable del nostre calendari, i encara més si coincideix amb l’esclat de
Les ampolles de vidre han perdut definitivament la funció de transportar a un destinatari desconegut un missatge transcendent. Ara tenim permanentment a la butxaca un sistema múltiplex que ens connecta amb una llista interminable de contactes i amb grups amb afiliacions dispars. Gràcies a aquesta tecnologia, la llengua escrita ha saltat de la vida laboral
El soroll ens assetja constantment. Ni en la més íntima solitud, n’hi ha que no se saben abraçar al silenci. I sense l’entrenament a l’absència de brogit, ens tornem uns ineptes perceptors dels matisos. A l’hora de la veritat, aprendre a parlar correctament una llengua representa tenir un rebost de paraules ben fornit, però calen