SALVADOR BALCELLS

‘Tal com havien quedat, el cambrer li indicà qui era Pons quan aquest acabava de creuar la porta d’entrada. Espinosa, en veure’l, tingué una sorpresa. Pel to de veu quan havien parlat per telèfon, esperava un home d’aspecte semblant a Raül Valero. Però la fila d’aquest home era a les antípodes: més aviat baix d’estatura i prim com un fideu. Li va resultar impossible d’endevinar els anys que podia tenir, possiblement entre quaranta i cinquanta. El cabell engominat, pentinat enrere i presumiblement tenyit de color negre li donava un aspecte tètric, accentuat per uns ulls negres dins d’unes conques profundes solcades per unes potes de galls immenses. Quan li va donar la mà li va semblar com si toqués la pell d’una mòmia, de seca i arrugada que estava. Es van adreçar al petit reservat i van demanar la carta. Era un dels moments preferits d’Espinosa per conèixer els seus interlocutors. Com hi passejaven els ulls, quins plats triaven, quin vi seleccionaven, tot plegat eren elements que denotaven el gust i el nivell econòmic del comensal. Com que en aquest cas el compte anava a càrrec d’Espinosa, no li va importar que el seu convidat fos un home que demanés vi negre amb gasosa i triés la paella més barata, a base de musclos i conill, obviant l’exquisidesa de marisc, especialitat de la casa.’

‘El local, força gran i pràcticament buit a aquella hora, semblava fet a consciència per afavorir la intimitat. Il·luminació escassa i vermellosa, butaques verd oliva envoltant tauletes rodones i tot de racons discrets amb sofàs també de color verd. En un dels costats, una llarga barra amb el frontal il·luminat per una llum blavosa, que permetia veure la silueta de les cames d’algunes noies assegudes als tamborets. A l’altre extrem de la sala, una ampla escala pujava cap el pis superior. A Espinosa li va cridar l’atenció que en una de les parets interiors hi hagués un rètol lluminós de color groc, amb la paraula puticlú. Ho va atribuir a l’especial sentit de l’humor que sempre havia caracteritzat el seu antic confident. Valero demanà dos whiskies. Però Espinosa refusà el seu i acceptà només una cervesa. Una noia va començar a preparar les begudes i les portà fins al lloc on eren asseguts. Els ho va servir amb mirada avorrida.
—Totes tenen els papers en regla i són majors d’edat —va dir l’empresari com si parlés de bestiar, en observar com se la mirava Espinosa.’

A PARTIR DE DIMECRES A LES LLIBRERIES

‘Abans de prosperar, Raül Valero havia estat una mena de pinxo simpàtic que es movia com peix a l’aigua pels ambients de la delinqüència de la ciutat de València i voltants. I, a partir d’una topada amb l’Espinosa d’aleshores, havia jugat a dues bandes: operava fora de la llei al mateix temps que li feia de confident informal, generalment sense retribució econòmica, només perquè el deixessin tranquil. Però va arribar un moment que aquest pastel que s’havien muntat començà a trontollar quan, arran d’una borratxera, va parlar més del compte. Si seguia fent d’informador s’exposava a un risc molt gran, que probablement tard o d’hora li hauria costat car. Però Emili Espinosa ho va poder aturar a temps fent córrer la veu per on calia que a Valero se’l buscava per diversos delictes. Aquesta fou l’excusa perfecta per amagar-se i desaparèixer de la circulació una bona temporada. Després d’allò, Emili Espinosa va marxar de la Guàrdia Civil als Mossos d’Esquadra. I, un cop lluny de València, la relació entre tots dos es va refredar.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘Li van explicar que les reunions setmanals eren d’assistència obligada. També que feien, un cop al mes, trobades obertes amb simpatitzants que volien col•laborar i rebre formació política. Es tractaven temes monogràfics, com ara el darrer, que havia estat “Els ajuntaments, primera línia de combat”. La següent trobada, al cap de tres setmanes, seria per preparar una campanya de recollida d’aliments bàsics, per repartir-los entre les famílies del Vendrell que ho necessiten perquè estaven a l’atur. Només famílies autòctones espanyoles, recalcaren, que sempre eren les més necessitades per culpa de la política complaent amb la immigració il•legal dels grans partits. Siurana es moria de ganes de preguntar alguna cosa sobre possibles accions contundents contra el separatisme, però s’adonava que hauria estat contraproduent. Hauria d’esperar que fossin els altres que en parlessin. De manera que s’havia de conformar amb seguir malparlant dels immigrants, que de moment semblava ser el tema estrella de les reunions, i continuar estirant de la llengua els companys més boques, en les trobades informals al bar. El procés no era un tema del què es parlés gaire, i tot i que planejava sobre qualsevol qüestió relativa al futur, no s’hi entrava mai a fons. La sensació que va tenir Siurana era que ningú no es creia que arribés a bon port. Potser esperaven que s’estavellés per mèrits propis.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘Tot aquest rebombori polític repercutia de manera negativa en el treball policial. A la comissaria no es parlava d’altra cosa i el nerviosisme era evident. Els caps feien el possible per tal que el cas no passés a mans d’altres cossos de seguretat, més per mantenir el prestigi dels Mossos que per altra cosa, perquè alguns d’ells, en el fons, ho haurien agraït. Mentrestant, Espinosa i els seus col•laboradors havien de bregar amb més dificultats de les habituals. La negativa dels tres polítics a parlar amb la policia catalana només va servir per incorporar-los a la llista de sospitosos, que encapçalava, encara amb molts dubtes, el cuiner anarquista. Si no podien interrogar els tres comensals, almenys que ho fes la policia espanyola i els informés després del resultat de l’interrogatori. Però ni això tenien garantit. El problema tornava a ser la política. Espinosa estava convençut que si els agents dels diferents cossos poguessin parlar els uns amb els altres, sense intermediaris, les investigacions avançarien a un altre ritme.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘La meva és una feina com qualsevol altra, li havia dit Murgades en alguna ocasió, una feina que algú ha de fer. En la darrera conversa que havien tingut, el forense havia intentat convèncer Espinosa de la possibilitat de donar el cos a la ciència. Un tràmit senzill, havia assegurat. Simplement personar-se a la Unitat d’Anatomia Humana i Embriologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili, a Reus. I, allí, manifestar la voluntat de fer-ho. Espinosa odiava els funerals i tot el que els envoltava. El negoci funerari i les rotllanes de gent que, mentre esperaven la sortida del difunt de la sala de vetlles, parlaven animadament de futbol o de política. Cada cop més sovint s’anava trobant coneguts de funeral en funeral, com en un macabre joc de l’oca. No volia això per a ell. I encara menys per a la seva família. Però hi havia un problema. Des de feia tres anys pagaven els morts, com en deia Cinta. Era quan ella havia calculat que Emili començava ja a tenir possibilitats de morir fulminat per un ictus, un atac de cor o qualsevol altra malaltia insidiosa. I, d’altra banda, què diria tothom d’ella si no procurava un bon funeral al seu marit? Semblava clar que estava segura de sobreviure’l i ni s’havia plantejat la possibilitat que aquell negre futur també la podia afectar a ella. De manera que Emili havia hagut d’abandonar la idea de donar el cos a la ciència.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘El líder carismàtic va arribar a l’acte amb vint minuts de retard i rodejat dels seus col•laboradors més pròxims, quan el públic ja començava a impacientar-se. A la sala, no gaire gran, hi havia just cent cadires però s’hi havien reunit quasi el doble de persones. Només va caldre que es deixés veure perquè comencessin els aplaudiments i els crits del seu eslògan preferit, proferits per bona part del públic. Els assistents, dempeus, ballaven al ritme de la música ensordidora que acompanyava l’entrada del seu líder. La cançó era un combinat de diversos estils, des de la rumba fins el rap, una melodia certament enganxadora. Ni l’oïda més fina hauria pogut desxifrar algunes paraules que no fossin les de la tornada i que corejaven els presents fins a perdre la veu. Des de l’improvisat escenari, s’aplaudia també al públic enmig d’una orgia de crits i petons adreçats als assistents de les primeres files. Fotògrafs de premsa i públic competien en aconseguir les millors instantànies del líder, que demanava calma. Quan es va fer el silenci, va començar a parlar amb el seu to de veu més vehement…’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘El cas d’aquell mort era paradigmàtic. Per experiència, Espinosa sabia que un dels elements que contribueix a agreujar el dol és quan la família intueix que la mort no ha tingut sentit. Un cas de mala sort, només que s’hagués ajupit, el dol potser el patiria una altra família. Els amics o companys podrien dir que havia mort pel país, però no li corresponia a la policia fer aquesta mena d’apreciacions, tot i que a Brufau se li escapà. La vídua semblava una dona vençuda. Espinosa calculà que tindria uns quaranta anys i que devia haver estat una persona prou conscient del seu atractiu, la típica dona d’una certa posició benestant que es cuida, potser gimnàs diari i perruqueria setmanal, ben vestida i amb una bona manicura. Ara, però, encongida i amb els ulls buits i aquosos, havia perdut l’encís que sens dubte la feia sentir segura i amb ganes de viure. El pis era un dúplex, moblat amb un gust exquisit, gens recarregat, la qual cosa corroborà les primeres impressions que va tenir de la dona. No era casualitat que Ramon Dorca fos propietari d’una casa de mobles. La dona no va acceptar la negativa incipient dels agents i preparà cafè, que va servir junt amb unes peces de xocolata negra en una safata de fusta amb cert aire oriental. Les tasses de cafè, sense nanses, semblaven també de disseny. Espinosa va pensar que hauria d’anar en compte de no cremar-se i vessar el cafè sobre la catifa persa que hi havia sota els sofàs on s’havien assegut.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.

‘Els tres dies següents, després d’una enganyosa millora, s’informà del deteriorament de les funcions hepàtiques, fortes diarrees, vòmits i deliris, fins que, finalment, Adell entrà en coma. A partir d’aleshores els esdeveniments es precipitaren. Després de fer-li tot tipus de proves mèdiques i sense un diagnòstic del tot clar, es conclogué que només podria salvar-lo un trasplantament de fetge. Però no hi havia temps. I així, irremissiblement, el conegut diputat castellonenc moria a l’hospital de Tarragona a conseqüència, a parer dels metges, de la ingesta d’un bolet verinós i mortal, la cogoma o farinera borda, coneguda científicament com amanita phalloides…’

La darrera del sotsinspector Espinosa, el 3 de novembre a les llibreries.

‘El fet que en els dies següents continués sense haver-hi cap reivindicació de l’atemptat donà peu a moltes especulacions, especialment a les xarxes socials. Els tuïts #AssassinsDeLlibertat i #NoEnsAturaran foren trending tòpic durant unes quantes hores. A Facebook s’especulava, i una part de la premsa també se’n feu ressò, que en el crim del Vendrell podien estar-hi involucrats els serveis secrets. Les teories de la conspiració guanyaven adeptes arreu. Tot que alguns comentaristes consideraren el crim una demostració de desesperació i d’impotència per part d’alguns sectors, la realitat era que el país es trobava amb el primer mort d’un procés que fins aleshores s’havia mantingut estrictament en el terreny de l’enfrontament verbal i de la no violència…’

La darrera del sotsinspector Espinosa, el 3 de novembre a les llibreries.

‘Els trets, molt seguits, amb prou feines es van sentir, confosos amb la fressa del motor que en aquell moment accelerava per desaparèixer seguint la mateixa ruta d’hores abans. La plaça, força animada al llarg del matí, feia estona que era pràcticament buida. De ben segur, els de la moto havien escollit el moment per poder tornar, disparar i fugir sense cap entrebanc.
Tot va ser molt ràpid. Oriol es va girar cap als altres, alhora que Ramon queia com un ninot de drap sobre la taula, que es va plegar pel mig arrossegant el tendal. El seu cos va donar un cop sec al terra. Els ulls oberts, l’esguard buit. Una taca de sang espessa i d’un vermell fosc va començar a estendre’s al voltant, tacant la seva camisa groga.’

La darrera del sotsinspector Espinosa, el 3 de novembre a les llibreries.

CARRERS I CASES A JAPÓ

A diferència del que estem acostumats als nostres pobles i ciutats, els carrers de Japó no tenen nom ni número. Davant d’aquesta constatació, el primer que hom es pregunta és com s’ho fan els japonesos per trobar una casa, per exemple en una conurbació tant gran com la ciutat de Tòquio, amb més de 13 milions d’habitants i 23 districtes, cada un d’ells format per nombrosos barris.

Però resulta que un cop conegut, el sistema no pot ser més fàcil d’entendre: A cada barri, es numeren els blocs o illes de cases. A cada cantonada, un rètol indica el districte, el barri i el corresponent número d’illa. I cada casa té un doble número, el de l’illa i el de la casa.

En aquesta fotografia el número 38 és el bloc o illa de cases, Ogikubo és el barri i Suginami-ku és el districte.

En aquesta segona fotografia, 38 és el bloc o illa de cases i 4 és el número d’una de les cases corresponent a aquesta illa. Una illa o quadrícula de cases dóna a quatre carrers, i els números de les cases van resseguint aquesta quadrícula en el sentit de les agulles del rellotge, fins que el darrer ( per exemple el 20), comunica amb el primer.

Parlant de districtes, s’hi poden trobar pels carrers, cada cinquanta metres aproximadament, extintors públics per ser usats de forma immediata per la població en cas d’incendi. Això malgrat que el servei de bombers és molt ràpid i efectiu. Els extintors de carrer també estan numerats i distribuïts per zones.

Aquest és l’extintor de carrer número 122 de la zona 41 del districte de Suginami. Malgrat la seva facilitat d’accés, la gent els respecta escrupolosament i seria extraordinari que algun desaparegués.

Aquest diumenge, més de trenta de membres de la Colla ens vam aplegar al bonic poble de Llorenç del Penedès per fer una caminada matinal circular que ens havia de portar fins el cim de les Gemenelles, amb tornada a Llorenç pel sud.
El dia va acompanyar. Lluïa un sol intens i s’havia aturat el vent que bufava els dies anteriors. Vàrem travessar diverses pistes entre camps de conreu, passàrem a prop del castell de Gemenelles (avui casa de turisme rural), vam creuar alguns torrents secs, albiràrem algunes cabanes de pastor amb la seva singular arquitectura i vàrem penetrar en algunes zones boscoses, fins que vam agafar un corriol “trialer” que s’enfila muntanya amunt i que desemboca en una pista ampla que fa de tallafocs i de pas dels camions de bombers. Així vam arribar fins a dalt de la primera Gemenella. La vista del Penedès és esplèndida. La baixada va ser per una pista de fort pendent. Un cop al pla, altres pistes entre camps en van portar de tornada al poble. Durant una estona ens van acompanyar els trets propers d’uns caçadors. La jornada es va completar amb un dinar multitudinari en un restaurant de Llorenç del Penedès.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic.

Ahir al vespre, com una mena d’avançament del festival BCNegra que s’inaugura avui, va tenir lloc a la biblioteca La Bòbila, especialitzada en novel·la negra, la presentació del llibre ‘Rafael Tasis, novel·lista policíac’, escrit per Àlex Martin Escribà i publicat per l’editorial Alrevés. L’autor i l’Anna Maria Villalonga, ambdós estudiosos del gènere, ens van explicar aquesta faceta d’en Tasis, que va viure entre 1906 i 1966.

Va escriure, a l’exili de Paris, tres novel·les d’aquest tipus: ‘La bíblia valenciana’, ‘Un crim al Paralelo’ i ‘Es hora de plegar’, on presentava una Barcelona que ja només existia en la imaginació dels exiliats com ell, la dels anys previs a l’esclat de la guerra.

Però també convé explicar que Rafael Tasis va ser molt més que un novel·lista. Era crític literari, traductor, impressor, llibreter, periodista, activista polític i, per damunt de tot, un autodidacta amb una voracitat lectora poc habitual i una fabulosa curiositat intel·lectual. Havia estat director general de presons de la Generalitat republicana. I a partir del retorn de l’exili, l’any 1948, la seva llibreria de la Rambla va esdevenir un centre neuràlgic del catalanisme cultural i literari de la postguerra. També va escriure i publicar obres de teatre, llibres d’història, antologies literàries, llibres d’assaig i innombrables articles en diaris i revistes de l’interior i de l’exili.

Era tal la seva fama de divulgador cultural, intel·lectual compromès i batallador constant, que pels ambients catalanistes de l’època s’havia fer popular la frase: “Quan no sapigueu una cosa, pregunteu-ho a en Tasis”.

Avui tinc el gust de compartir amb tots vosaltres el goig que ens produeix a la Maite i a mi el fet de poder passar algunes setmanes al Japó en companyia de la nostra estimada néta Marina, el nostre fill i la nostra jove (aquests dies, per cert, ella és a Catalunya acabant un treball sobre els castells i els castellers, però aviat serà també amb nosaltres).
Aquí teniu algunes imatges de la Marina, que té poc més d’un any i mig.