SALVADOR BALCELLS

La sortida d’aquest mes ha estat un bonic i variat recorregut circular des del poble de Vallcebre, a l’Alt Berguedà, resseguint una part dels cingles que tanquen l’altiplà, per damunt de la vall del riu Saldes. Es total de l’excursió ha estat d’uns 13 quilòmetres.
Ha estat una caminada interessant i vistosa en un dia que ens ha acompanyat, passant un bon tram del recorregut per damunt de la cinglera, amb vistes espectaculars. La resta del camí ha alternat trams de pista amb altres de corriols. Alguns d’aquests darrers, els més onbrívols, ben coberts de neu dura.
Hem fet el recorregut en sentit contrari a les agulles del rellotge.

La ruta d’aquest mes, circular, ha transcorregut per un dels indrets més solitaris del nord-est de la Conca de Barberà.
Després de la visita obligada al santuari de Sant Magí de Brufaganya, tancat i barrat, on hem fet la foto de grup, ha començat l’excursió al fons de la vall, a les fonts que, segons la llegenda, va fer brollar Sant Magí. Uns enormes roures, algun d’ells ja mort, ens recorden la important roureda que s’hi trobava fa anys. La primera meitat del camí, fins a Viladeperdius (nom ben curiós), passem per costat de camps on tot just comença a albirar-se la verdor dels cereals.
La tornada ha estat més variada, amb tres petits trams per asfalt i alguns camins fangosos que ens han deixat les botes i els baixos dels pantalons ben empastifats.
Hem anat a dinar a Santa Coloma de Queralt, a pocs quilòmetres de distància (cal dir que els seus habitants es consideren més de la Baixa Segarra que no pas de la Conca). Aquesta població té un nucli històric que val la pena de conèixer. I als afores la bonica església de Santa Maria de Bell-lloc, del segle XI i declarada monument nacional.

El diumenge 11 de febrer, la Colla va fer una sortida de les que anomenem Off, aquelles que no formen part del calendari anual. Va ser un recorregut geogràfic, geològic, botànic i històric pel mil·lenari Rec Comtal, sota l’expert guiatge de Miquel Jaumot i Carme Gómez. Construït al segle X, o fins i tot abans, subministrava aigua a la ciutat de Barcelona. Actualment encara sobreviu en els primers trams del seu recorregut.
Iniciàrem la marxa al naixement del Rec, a Montcada i Reixac. Des d’allí vàrem recórrer tot el tram descobert fins el barri de Vallbona, ja a Barcelona, on actualment les seves aigües van a parar al Besòs. Després vàrem seguir el recorregut per la Trinitat Vella fins el cor de Sant Andreu de Palomar, al punt on és previst fer-hi el Centre d’Interpretació del Rec Comtal. Per tota aquesta zona les restes de l’antic Rec sòn soterrades i segueixen així fins la plaça de la Catedral, al cor de la Barcelona vella, on desaiguava al Bogatell. Entre les restes arqueològiques del Born se n’ha posat un tram al descobert. I a la plaça de les Glòries es previst recuperar-ne 400 metres més.

Un dels meus records d’infantesa, de principis dels cinquanta, és d’acompanyar la mare a comprar queviures i veure amb delectació com, a la botiga, li donaven la compra embolicada amb papers de diari. Quan arribàvem a casa, i abans que aquell paper fos tallat a trossos per convertir-se en paper higiènic penjat d’un filferro al costat de la comuna, l’agafava pel meu compte i procurava llegir tot el que hi posava, encara que fos una plana d’anuncis.
Aquesta passió per la lectura l’he mantingut tota la vida. I entre les diverses professions que he exercit, on sempre m’he trobat més a gust ha estat en aquelles relacionades amb la lletra impresa. Per això, el 1972, amb 26 anys, vaig obrir la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat. El 1983, des de la mateixa llibreria vaig publicar el meu primer llibre, ‘Visca la terra’, que sis anys després el reeditaria Edicions Lluita amb el subtítol ‘Manual de l’ecologista català’. Van seguir ‘Energia i societat’, que va obtenir, a València, un premi de monografies per a l’ensenyament, i ‘Barcelona 92, com desfer Catalunya’, un llibre que va formar part de la campanya de sectors ecologistes i independentistes contra el projecte dels Jocs Olímpics de Barcelona, per espanyolista i especulatiu. En aquella època també feia de corresponsal de diverses publicacions i vaig publicar tres revistes: ‘Alenar’, un trimestral ecologista del Baix Llobregat, ‘Viure’, una publicació ecologista del Prat, i ‘Tot el Prat’, un mensual informatiu i publicitari. Posteriorment he treballat, fins la jubilació, en feines de gestió cultural i econòmica relacionades amb la premsa, primer al setmanari ‘El Temps’ i després, durant disset anys, com a secretari tècnic de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC).

Tot i que com a lector hi he dedicat bona part de la vida, vaig començar ja força gran a escriure novel·les. La primera, ‘La taca negra’, va obtenir l’any 2005 el premi Joan Arús de Castellar del Vallès i dos anys després la va publicar l’editorial Meteora. Fou el primer cop que apareixia el personatge del sotsinspector del Mossos d’Esquadra Emili Espinosa. Després d’aquesta han seguit ‘El vi fa sang’ (2010), ‘Dur de pair’ (2012), ‘Tempesta al Bàltic’ (2014) i ‘Procés enverinat’ (2016), totes policíaques i protagonitzades pel mateix Espinosa. Recentment he fet la meva primera incursió en la novel·la històrica amb ‘Els crims del convent’ (Editorial Gregal, 2017), una obra també amb clau detectivesca. També he col·laborat amb contes curts en diverses obres col·lectives. Actualment treballo en tres o quatre noves novel·les…

‘Una il·luminació blanca i difusa. Un remoreig com de veus pròximes. Un gust amargant a la boca. Un mena de dolor desagradable que li bategava per tot arreu. Quan va intentar obrir els ulls, un resplendor intens l’obligà a tancar-los de nou. Les veus es van fer més sorolloses i li va semblar que alguna li era familiar. Poc a poc va anar agafant consciència que estava tombat de cara amunt. I va intentar incorporar-se. Però aquell dolor, intens i generalitzat, el va fer desistir. Molt a poc a poc va anar recordant que algú l’havia colpejat amb acarnissament. Li semblava una cosa pròxima i llunyana al mateix temps.
Quan finalment va poder obrir els ulls i veure què l’envoltava, el primer que va trobar-se va ser la cara de la seva dona. Estava molt pròxima i semblava com desencaixada. Li deia alguna cosa que ell no acabava d’entendre.
Lentament s’anà adonant de les coses. Estava tombat en el que devia ser el llit d’un hospital i amb algunes persones al seu voltant.’

‘—Clar! Per a tu la Diada només és un dia de més treball, oi? Teniu feina a sortir al carrer amb les porres i les pilotes de goma, a apallissar manifestants! —ho va dir alçant la veu i amb la seva habitual impertinència.
Satoshi, impassible, feia estona que no mirava ningú. Núria l’havia posat en antecedents sobre determinats comportaments i enfrontaments que es donaven de tant en tant a la seva família. Alçar la veu als pares davant d’altres persones no formava part de la etiqueta japonesa, tot i que ell havia vist algunes baralles familiars després d’àpats generosament regats amb sake, però mai davant d’estranys. Potser és que ja el consideraven de la família Espinosa. Era molt estrany però, que les filles s’enfrontessin als pares, aquest era un comportament generalment masculí. I encara trobava més estrany que fos per qüestions polítiques, pel que li semblava entendre.
—Això és una gran injustícia, filla —va intervenir Cinta— Quan has vist el teu pare anant a apallissar algú?
—Ell ja sap a què em refereixo, mama. Sempre ha sigut solidari amb els altres mossos. Amb aquells robots teledirigits de la Brigada Mòbil. O no? —es va tornar a adreçar al seu pare.’

‘La fotografia que encapçalava l’informe era d’un home relativament jove, d’uns quaranta anys, tot i que completament calb i amb cara de mala llet. L’escrit deia que pertanyia al grup o partit anomenat La Falange Verdadera, escissió d’una escissió del partit històric procedent del franquisme. Entre d’altres malifetes, havia participat recentment, segons va llegir Espinosa acostant la vista a la pantalla, en una crema d’estelades i en uns aldarulls posteriors a la concentració antiindependentista del 12 d’octubre de 2012 a la plaça de Catalunya de Barcelona, d’on n’havia estat expulsat pel propi servei d’ordre de l’organització convocant, acusat d’excessivament extremista. També era l’encarregat de mantenir una pàgina web dedicada, sobre tot, a combatre el separatisme, amb crides constants a la intervenció de l’exèrcit. Així mateix, pertanyia a una associació de recreació històrica de la División Azul i al club de col·leccionistes de caps de toro. En la mateixa línia, havia figurat entre els promotors d’una campanya per intentar impedir la prohibició dels toros a Catalunya.’

‘Per les comissaries i casernes de tot el país s’acabava de filtrar un document sobre les tasques i funcions dels Mossos en el context d’una suposada desconnexió de l’estat espanyol. El document portava impresa una filigrana en diagonal: Molt confidencial, hi deia. I allò havia estat motiu de força conya entre els agents.
L’intendent Xavier Cabana tenia altres preocupacions. Si l’Estat, contra les cordes, engegava algun dia tota la seva maquinària, si es donava aquest cas, quin paper haurien de jugar els Mossos d’Esquadra? Ell ho tenien clar: Romandria sempre a les ordres del Govern de la Generalitat. Però no estava segur de que la majoria de comandaments i mossos el seguissin quan es tractés de desobeir ordres arribades de Madrid. I menys si aquestes ordres procedien de jutges o tribunals.
Però mentre el cap de la comissaria de Tarragona es feia aquelles elucubracions, la realitat del dia a dia s’imposava. I aquesta realitat volia dir que encara quedava per resoldre el crim del Vendrell. Un crim també amb un alt voltatge polític.

‘Feia estona que havia començat la compareixença i el fiscal encara no havia obert boca. Probablement per això se li notava un cert malestar. L’intendent se n’havia adonat i es va fer el propòsit d’oferir-li contestar la següent pregunta adreçada a ell. Però aquesta va ser diferent. La va fer, en castellà i precipitadament, un periodista de mitjana edat que ningú no coneixia:
—Borja Pelaez, de El Juicio. La pregunta és per a tota la taula. Sense posar en dubte el que ens han dit, no troben que és molta casualitat que en uns moments com els actuals d’enfrontament entre l’Estat i la Generalitat hagi aparegut un culpable que sembla fet a mida per afavorir les tesis independentistes enfront les unionistes en un moment tan delicat en què l’estat esta en perill de fractura? En espanyol, per favor.
Espinosa es va mantenir impassible. L’intendent i el fiscal es van mirar i cada un d’ells va fer el gest d’oferir la resposta a l’altre. Finalment va agafar la paraula, per primer cop, Salvador Martínez:
—Faré veure que no he sentit algunes de les coses que ha insinuat vostè. En tot cas, la casualitat no existeix, atenent que la declaració respon a una confessió feta pel mateix detingut, auto inculpant-se del crim i adduint els motius pels quals va actuar. El codi penal és igual per a tothom i, si algú delinqueix, se’l deté i se li aplica, al marge de les qüestions polítiques i territorials, aquí i a tot arreu! Jo mateix he interrogat a l’acusat i ho ha reconegut tot, fil per randa. Deixem-nos, doncs, d’especulacions fora de lloc!’

‘L’arribada d’Espinosa a la comissaria de Tarragona va causar sensació. Havia trucat des de l’estació de Castelló, a punt d’agafar el darrer tren del dia. Almansa havia tancat la seu del partit amb suavitat, com el malalt terminal que tanca la porta de casa seva conscient que mai no tornarà. Havien caminat fins l’estació, els estómacs buits, els silencis plens. Afortunadament era un tren amb restaurant i van poder fer un mos. Calia agafar forces. Espinosa no recordava haver fet mai un arrest d’aquests tipus, però li agradaven les pel•lícules americanes on sovintejaven aquesta mena de situacions. Intentà fer memòria, però no recordava cap títol en concret. Blanc i negre, barret calat, cigarreta penjant dels llavis, manilles evidents però sense necessitat de fer-les servir, el malfactor enfonsat… Però qualsevol que s’hagués fixat en ells hagués apostat per dos homes de negocis que tornaven cap a casa després d’enllestir alguna pesada operació financera.’

‘La va veure en mig d’un petit grup de persones que semblaven mantenir una animada conversa mentre prenien combinats de diferents colors. Ella se’l va quedar mirant, com si el conegués, tot i que a ell no li sonava de res. Segur que si l’hagués vista abans no li hauria passat desapercebuda. Molt rossa i amb els cabells llargs i sedosos, com a ell li agradaven. I escultural, es va dir a si mateix. Un vestit negre arrapat a un cos generós delatava moltes hores de gimnàs. Més a prop dels quaranta que dels trenta, una bona edat, per al seu gust. Morbo segur. Quan la dona havia abandonat el grup amb unes breus paraules de comiat i s’adreçà cap on era ell amb un somriure, es va sentit afalagat. Ella s’assegué al seu costat i el primer que va notar va ser un perfum indubtablement car, que s’esqueia amb el seu cabell i la seva pell tan blanca. Encetar una conversa presentant-se amb un nom inventat li resultava divertit. Semblava que hi hauria sort. Sabia per experiència que en llocs així acostumava a haver-hi més homes que dones, sobretot els dies i a les hores que ell podia anar-hi, per la qual cosa s’havia d’afegir a quadres de grup que no li acabaven de fer el pes. Cada cop hi havia més gent passada de voltes i podies prendre mal. La barreja de coca, pastilles, alcohol i viagres feien perdre a alguns el món de vista, sobretot en les pràctiques d’ofegament. Ell preferia trobar una companya de jocs sexuals i tancar-se en alguna de les habitacions habilitades.’

‘Abans de marxar li va demanar a Rosa Pitarch una fotografia del seu marit per si més endavant li calia una identificació, amb la seguretat que no la faria servir per a res més, va recalcar. Tampoc no hauria calgut, perquè quan ella li va donar semblava encantada. Va insistir molt que el sotsinspector la mantingués informada. Espinosa va haver de frenar l’impuls de fer-li dos petons de comiat.
Ja camí de l’estació, encara estava desconcertat. Es preguntava com era possible que li hagués vingut aquell desig de tocar-la i petonejar-la. I també tenia dubtes sobre si realment aquella dona volia venjar-se del marit perquè sospitava que podia haver mort l’amant. O si era simplement el seu caràcter franc i obert, afegit a una vida familiar poc gratificant, que la feien interessar-se per la investigació que s’estava duent a terme. O, fins i tot, gaudir-ne. Mai se sap amb aquestes burgeses insatisfetes, es digué. Tenen altres valors, una altra manera de fer les coses. És l’avantatge de no haver-se de preocupar de fer bullir l’olla.’

‘El policia es va quedar mirant la dona per si afegia alguna cosa, però va ser el capellà qui va continuar parlant:
—No entenem què fa vostè per aquí, perdent el temps amb preguntes estúpides, quan és evident que la mort d’Alfonso té a veure amb la seva obsessió malaltissa per Catalunya, que li havia fet perdre tota la credibilitat entre els seus. S’havia ficat en el vesper català, on es conrea l’odi cap a tot allò que és espanyol. Ell no hi combregava, naturalment. Era un patriota i ho feia de bona fe. Però ja se sap: De bones intencions l’infern n’és ple —ho va dir tot seguit i com si sermonegés Espinosa. Aquest, però, va aprofitar per donar-li la volta:
—Així, segons vostè, si l’han enverinat només pot haver estat algú relacionat amb la independència de Catalunya, favorable o contrari. Perquè sembla que feia nosa als dos bàndols.
—No posi en la meva boca paraules que jo no he dit —el mossèn s’havia posat vermell —Qui atia l’odi només són uns, els separatistes!
—Per cert —Espinosa va preferir canviar de tema— M’ha dit que sabien de què parlava quan he citat els ambients que freqüentava. No se’ls ha passat pel cap que podria ser per ací el motiu de l’enverinament?
La vídua feia una estona que estava callada, però ara s’adreçà a Espinosa amb la veu encara més escardada i amb neguit evident:
—Mire el què li dic! Si eixe fóra el motiu, ben mort està!

‘El silenci semblà imposar-se. Emili aprofità per recordar tot el que sabia sobre el partit. I tant que en sabia de coses. Més de les que Empar s’imaginava. Tan aviat com la noia va començar a militar, ell havia parlat amb uns mossos dels serveis d’informació. Coneixia els noms dels grupuscles que el formaven, la seva procedència, jerarquia i organització. Tot un embolic per un neòfit de la política. Pel que semblava la seva filla militava en un sector format majoritàriament per joves radicals en idees però no tant en fets. En altres paraules, poc partidaris de desordres al carrer i més proclius a la participació en el debat polític. El perfil del militant era polièdric i polimorf. Els noms dels diferents sectors alternaven mots revolucionaris que es prestaven a una certa confusió. Els militants veterans, procedents de sectors molt radicalitzats durant la transició, prenien el nom de Nova era, mentre que els nouvinguts a la formació s’anomenaven Som roig!. Hi havia també sectorials d’estudiants universitaris i de secundària, de pagesos, d’okupes, d’afectats per la crisi i de diferents opcions sexuals.’

‘Es coneixien des que, feia molts anys, l’un i l’altre havien compartit caserna a Burjassot i havien conreat una bona amistat. De la mateixa edat que Espinosa però lleugerament més alt, ros i ben plantat, semblava força més jove. Abans de decidir fer el pas als Mossos, Emili ho havia parlat amb ell. I Català li havia recomanat que no s’ho pensés més. Tots dos eren valencianoparlants i sabien els problemes que això comportava en una casa caserna plena de gent procedent de diversos indrets de l’Espanya profunda, on la ignorància i el menyspreu per la diferència eren habituals. Català s’havia mantingut solter i ho suportava millor que Espinosa, que amb la dona tortosina i dues filles petites, es trobava contínuament amb conflictes per raons de llengua. Encara recordava un poema d’Antonio Machado que el seu amic li havia recitat, feia molts anys, i que començava així: “España miserable, ayer conquistadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”. Vicente Català era un admirador dels poetes espanyols de la generació del noranta-vuit i del vint-i-set i no se n’estava de citar-ne versos sovint. Emili també sabia d’ell que pertanyia al sindicat clandestí de la Guàrdia Civil. I que sempre havia blasmat del fet que se’ls considerés un cos militar. Continuava solter i vivia en un àtic pròxim la Ciutat de les Arts i les Ciències, en un edifici de solera, deia ell.’