Arxiu de la categoria: General

MANTRES: EL PODER DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

Brahmanandam parama sukhadam,
kevalam jnana murtim,
dvandva teetam gagana sadrusham,
tatvam asyadi lakshyam.

Ekam nityam vimalam achalam,
sarva dhee sakshi bhutam,
bhava teetam triguna rahitam
sadgurum tam namami.

Sovint, aquestes paraules – incomprensibles per a la immensa majoria dels habitants del planeta – són unes de les primeres que pronuncien en sànscrit milers de practicants de disciplines originàries de l’Índia, especialment el ioga, però també la meditació, doctrines espirituals o filosofies orientals.

El text correspon a un mantra força popular, adreçat al Guru en tant que institució i conegut, com la major part d’aquestes fòrmules, per les seves primeres paraules, “brahmanandam parama sukhadam”, que poden traduir-se per “Font de felicitat eterna i de suprema alegria”. Se n’ha inclòs una versió al final d’aquestes línies (1).

427px-Gayatri1La paraula mantra, que, segons el Diccionari Sànscrit-Català, pot definir-se com paraula o fòrmula sagrada – però que té infinitat de significats segons el pensament o l’escola dels innombrables traductors -, correspon efectivament a grups de paraules sànscrites amb pretesos efectes de tipus psicològic o espiritual per a qui les entonen, les veuen escrites o, fins i tot, si hi pensen.

Una interpretació hinduista ortodoxa del concepte afirma que es tracta de la forma sonora de la forma d’una divinitat. Així doncs, a cada una d’aquestes abstraccions de fenòmens divinitzats correspon un so, o una cadena de sons, Activar el/s so/ns activa els seus atributs.

Els mantres poden constar des d’una sola síl·laba (com el so “om” que serà comentat més avall) a un text més o menys llarg, com l’inclòs al principi d’aquestes línies.

El mot està compost per la rel “man-“, que correspon al concepte de pensar, al sufix “-tra” que designa eines o instruments. El seu sentit primigeni és doncs “eina per a pensar”.

Els primers mantres van ser compostos en l’època vèdica, a partir de versos del Rig Veda i tenen, per tant, i sent molt molt conservadors, com a mínim, tres-mil anys d’història. És plausible però que comencessin a ser utlitzats poc després del naixement del llenguatge i/o dels rituals religiosos.

Actualment, trobem mantres en l’hinduisme, però també en el budisme, el jainisme i el sikhisme. Himnes, cants, composicions i conceptes similars es troben igualment en el zoroastrisme, el taoisme i, ai déumeu, com bé sabem per aquestes contrades, també en el cristianisme i l’islamisme.

En qualsevol cas, el fet és que s’atribueixen als mantres un gran nombre d’efectes benèfics de tot tipus: redueix els estats d’ansietat, allibera de les neurosis, té efectes tranquil·litzants, millora la relació amb els altres, estimula la resistència a les malalties, augmenta la intuïció i enforteix el caràcter entre moltes altres consqüències, totes positives.

Però cada mantra té les seves propietats particulars.

269px-Aum_calligraphy.svgUn grup de lectors del bloc, tot comentant els continguts d’aquest article, precisava que, mentre el mantra que obre aquest text aporta optimisme, el “Guru Brahma”, citat a l’article anterior sobre el Guruji Iyengar, denota majestuositat i que el Gayatri Mantra, (2) condueix a explorar l’interior de qui el canta.

El que és comprovable ara mateix per qui vulgui fer l’experiment és que recitar el mantra Om (o Aum) (3) aporta una clara consciència de plenitud i d’energia.

El sànscrit és – ho constatem una vegada més – una teranyina de camins per explorar, un feix – o un pom, segons alguns – de qüestions obertes.

Potser cantar un mantra ens ajudaria a resoldre-les.

 

(1) Font de felicitat eterna i de suprema alegria,
ets la saviesa més fonda,
més enllà de la dualitat,
infinit com el cel.

Ets l’U, permanent, únic i immòbil,
pur i ferm en totes les coses.
Estàs més enllà del pensament i dels tres gunes (*).
Et saludo, gran Guru.

(*) La paraula “guna”, que té el sentit primari de cordill, designa la qualitat constituent de tot fenomen manifestat o no manifestat (harmonia, activitat, desordre), en aquest cas equival doncs a “identitat distintiva”. Com tants altres conceptes de la filosofia hinduista no té equivalent en català, ni en cap altra llengua occidental, per cert.

(2) Llegiu AQUÍ un dels articles dedicats a aquest mantra.

(3) El trobareu en aquest ENLLAÇ.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga el 17 de novembre de 2015 per toni-f

IYENGAR A TOTS ELS CORS

Deixa un comentari

El passat dimarts 20 d’octubre del 2015 va fer dos mesos que es va publicar en aquest bloc l’article “Iyengar: llum sobre el ioga… i sobre els sànscrit” (1). S’hi commemorava el primer aniversari de la mort del mestre de ioga B. K. S. Iyengar i es presentaven els aspectes bàsics de la seva obra i de la seva personalitat, tot relacionant-los amb el que va representar per al coneixement del sànscrit a Occident.

1. PISSARRA ESQUERRAEl Guruji Iyengar – com afectuosament se l’anomena (2) – va ser un dels grans introductors del ioga a Europa i a Amèrica del Nord i tenia un carisma especial: una combinació de força i de cordialitat que el feia immediatament estimat pels qui van tenir la sort de conèixer-lo personalment.

En l’antiquíssima tradició dels gurus de l’Índia – que es remunta al període vèdic – Iyengar ha estat un fidel exemple de mestre doblat de preceptor espiritual. Fins i tot els seus llibres sobre asanes i pranayama són molt més que manuals tècnics d’instruccions sobre postures i respiració i inclouen aspectes filosòfics d’una gran profunditat.

El contacte personal amb els seus deixebles va ser un dels factors determinants del seu mestratge i les visistes als centres d’ensenyament de Ioga Iyengar d’arreu del món una de les seves activitats principals.

La seva presència entre nosaltres va tenir lloc al setembre del 1996 i l’empremta que va deixar continua ben viva a les sessions de Ioga Iyengar del país.

2. BNDurant la seva estada al Principat, Iyengar va visitar, entre d’altres escoles, el Centre de Ioga de Reus, que manté l’adreça i conserva, fonamentalment, l’aspecte que tenia en aquella data.

Les sessions de ioga del Centre es desevolupen seguint l’esquema bàsic del Ioga Iyengar: a partir d’una bona col·locació del cos, estant el practicant dret, es milloren els peus, cames i pelvis i es fan estiraments de la columna vertebral en totes les seves possibilitats, adaptant-los a l’estat de practicant. S’aconsegueix així una millora en la seva condició de salut. Després d’una classe de Ioga Iyengar la persona en surt refeta i amb un grau de millora conscient i relaxat.

L’estima de la que gaudia el Guruji Iyengar és el motiu pel qual, des de la seva mort i en senyal d’agraïment i de respecte, el mantra “Guru Brahma” és cantat per nombrosos grups de practicants del seu mètode tant aquí com també a tot el món:

Gurur brahma.
Gurur vishnu.
Gurur devo
maheshvarah.

Guruh sakshat
parabrahma.
Tasmai shri
gurave namah.

 

(1) Podeu llegir-lo aquí.

(2) La paraula “guruji” és un mot compost format pel substantiu “guru” – que segons l’Institut d’Estudis Catalans és un “mestre espiritual hindú” definició que el Diccionari Sànscrit Català amplia amb els conceptes de “feixuc, gran, important i honorable” – i el sufix “-ji”, un tractament de respecte, afegit al nom de les persones que mereixen una consideració especial. Gandhi, per exemple, continua sent anomenat avui “Gandhiji” pels seus adeptes.

(3) Montserrat Fortuny, fundadora del Centre (seguiu aquest enllaç) – i que, a més de fer-ho a Reus, dona també classes a Barcelona (informació aquí) – continua impulsant una pràctica totalment fidel als ensenyaments originals, basant-se en la seva formació i en unes excel·lents instal·lacions i equipaments.

Les seves informacions han estat fonamentals per a la redacció d’aquest article i per al publicat el 20 d’agost.

(4) Com és freqüent en els mantres més difosos, en trobem – pràcticament – tantes traduccions com cites.

La versió següent, que presindeix, per exemple, d’aclariments sobre els atributs dels déus que s’hi anomenen i el sorprenent sentit que té per a nombrosos traduccions el concepte de salutació, intenta ajustar-se el més fidelment possible a l’original:

El guru és Brahma.
El guru és Vishnu.
El guru és el deu
Maheshvara. (*)

El guru
és certament
el Brahma suprem.
Salutacions al guru.

(*) Maheshvara és un dels epítets de  Shiva. La paraula està formada pels mots “maha” (gran) i “isvara” (mestre o Senyor).

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Ioga el 26 d'octubre de 2015 per toni-f

EL SÀNSCRIT O ELS PERILLS DE LES NITS D’ESTIU

Deixa un comentari

És preferible deixar-ho ben clar des d’ara mateix: la llengua sànscrita representa un risc per als qui ens hi endinsem.

Més encara: és un perill.

AustraliaSky - CòpiaHo experimentem cada dia els qui en freqüentem els textos, fer servir la seva gramàtica o utilitzem el seu lèxic: el sànscrit mostra tota la complexitat – i la riquesa – de tot allò que envolta les seves temeràries lectores i els seus valents lectors. Pitjor encara: ens posa a tots plegats davant de nosaltres mateixos, sense concessions no ja a la pietat, sinó ni tant sols a la indulgència. Ens canvia. Ens empeny a evolucionar. Ens fa més i més i més humans.

Acostar-se a l’enormitat de la literatura sànscrita significa accedir a un cúmul d’informacions i d’opinions, aplegades al llarg de milers d’anys, sobre la totalitat dels fenòmens als que pot fer front qualsevol persona en qualsevol circumstància: la pròpia existència, la realitat, l’amor, el deure, el matrimoni, la guerra, el sexe, la mort, la violència, el riure, la bellesa, la divinitat, l’Univers, la percepció, la Natura, l’anatomia, la política, la urbanitat, els rituals, el planeta, l’humor, el desig, el menjar, el propòsit, la família, el significat, el llenguatge o l’agricultura, entre centenars d’altres.

Després de conèixer aquests textos, l’opinió que es té de tot plegat resulta més global, més profunda. I els lectors en resultem il·luminats.

Però és que, a més, per a cada un d’aquests conceptes, el sànscrit disposa sovint de dotzenes de paraules que s’hi refereixen des de punts de vista distints i amb matisos diferents.

Així, per exemple, per a dir “amor” en sànscrit, podem triar entre més de cinquanta termes. Direm “snehala” si es tracta d’un amor tendre i afectuós, però “kama” si ens referim a un amor eròtic, o “prema” quan se sent una estima afectuosa, “rati” quan el que es busca i s’ofereix és diversió o “priti” per a dir amor sincer, però també alegre i divertit. La llista podria continuar, però ja es veu que abans de dir que se sent amor per algú en sànscrit cal examinar-se sincerament i en detall i prendre consciència de quins són, exactament, els propis sentiments. És a dir, créixer, ser més un mateix.

Aquesta exigència de precisió queda també reflectida en la gramàtica.

Recordem que, en sànscrit, disposem de tres gèneres (masculí, femení i neutre), de tres nombres (singular, dual i plural) d’una declinació dels noms amb vuit casos – ja que afegeix un anomenat “instrumental” als del llatí – i que la conjugació dels verbs és també més àmplia i sofisticada que les de les llengües romàniques (com el català) o les germàniques (com l’anglès).

És lògic doncs pensar que, si poguéssim mirar el que ens envolta amb ulls “sànscrits” i examinar els nostres pensaments, sentiments i sensacions amb conceptes del mateix origen, en tindríem una percepció més intensa, matisada, diversa i precisa. Més real. I en sorgiríem transformats. (1)

El poeta, assagista i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson (2), en referirse al Rig Veda – el primer recull de poemes conservat en una llengua indoeuropea – feia el següent comentari, extensible a tota la literatura sànscrita i al que no cal afegir res:

Sempre que llegeixo els Vedes sento que m’il·lumina una claror sobrenatural i desconeguda. En els ensenyaments dels Vedes no hi ha lloc per al sectarisme. Pertany a totes les Edats, filosofies i nacionalitats i és el Camí Ral per a atènyer el Gran Coneixement.

Quan els llegeixo sento que estic sota els cels estelats d’una nit d’estiu.

 

(1) Els practicants assidus de ioga en tenim – modestament i salvant totes les distàncies – una certa experiència. Els noms dels asanes – o postures – i el cant dels mantres que entonem durant le sessions ens acosten a realitats difícilment compartibles amb els qui no tenen el goig de gaudir de les mateixes vivències.

(2) Ralph Waldo Emerson (1803 – 1882) va ser un gran defensor de l’individualisme i de la Natura. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament del moviment del Nou Pensament. Va ser amic i admirador d’Henry David Thoreau i de Walt Whitman i va conèixer l’Hinduisme a través del gran hindòleg, filòleg i fundador de la mitologia comparada, d’origen alemany, Max Müller.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Literatura sànscrita el 13 d'octubre de 2015 per toni-f

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de setembre de 2015 per toni-f

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Deixa un comentari

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 10 de setembre de 2015 per toni-f

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Deixa un comentari

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.

 

 

IYENGAR: LLUM SOBRE EL IOGA… I SOBRE EL SÀNSCRIT.

Deixa un comentari

“B. K. S. Iyengar ha afegit una nova i més profunda dimensió a la vida dels occidentals, instant-nos a unir-nos als nostres germans de totes les races i creences per a celebrar la vida amb resolució i reverència.”

B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l'interès popular pel sànscrit.
B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l’interès popular pel sànscrit.

Aquestes paraules del famós violinista Yehudi Menuhin (1) descriuen amb exactitud el camí que el professor de ioga indi Bellur Krishnamachar Sundararaja Iyengar ha obert davant dels practicants d’aquesta disciplina.

El ioga, en efecte, basat en sèries de postures i d’exercicis de respiració (anomenats “asanes” i “pranayama”, respectivament) i que, en un primer estadi, proporciona salut física i equilibri psicològic, condueix, finalment a qui el cultiva límits enllà.

Va ser el propi Menuhin qui va convidar Iyengar a ensenyar ioga a Suïssa al 1954. A partir d’aleshores, la seva presència i la seva influència arreu del món no han parat de créixer.

A casa nostra, els centres de difusió dels coneixements del professor Iyengar són especialment nombrosos (2) i alguns d’ells fins i tot han estat visitats per ells mateix.

Iyengar, que va néixer a la població de Bellur, a l’actual estat de Karnataka, a la costa occidental del Sud de l’Índia, el 14 de desembre del 1918, ben aviat va començar a ensenyar ioga i a desenvolupar un sistema propi.

El seu concepte d’aquesta disciplina – conegut com a Ioga Iyengar – es basa en l’aplicació dels antiquíssims Ioga Sutres de Patañjali (S. III aC), que inclouen des de preceptes ètics a tècniques de meditació.

Patañjali és l'autor dels "Ioga Sutres"que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.
Patañjali és l’autor dels “Ioga Sutres”que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.

Sobre aquests sòlids fonaments teòrics, Iyengar centra l’atenció en la precisió en la realització de cada postura, l’alineament perfecte de totes les parts del cos i el control de la respiració. Per a fer accessibles els seus exercicis a persones de totes les edats i condicions, s’utlitzen, a vegades, suports auxiliars de pràctica, com mantes, estores antilliscants, cordes a la paret, espatlleres o bancs, entre d’altres.

La tasca divulgadora d’Iyengar inclou la publicació de manuals de postures i de respiració, però també de filosofia del ioga. Des de que, al 1966, va donar a conéixer “Llum sobre el ioga”, Iyengar ha editat més d’una dotzena de llibres dels que, traduïts a disset llengües de tot el món, se n’han venut molts milions d’exemplars.

En català disposem de “L’arbre del ioga”, una de les seves obres fonamentals (3).

Aquesta voluntat difusora del ioga – a més d’eixamplar entre els seus practicants la consciència de formar part d’una col·lectivitat universal – ha estat acompanyada per la introducció de munts de paraules sànscrites en diferents nivells de l’ús de la llengua.

Algunes corresponen als noms de les postures del seu mètode – sovint compartits amb les denominacions utlitzades per altres sistemes – però també a conceptes nous i a aspectes molt precisos de fenòmens i processos psicològics i emocionals poc coneguts o no descrits a Occident.

Tot plegat ha contribuït decisivament a incrementar l’interès popular pel sànscrit,  una llengua que – com no deixa d’insistir aquest bloc! – és tant i tant admirable.

Però B. K. S. Iyengar va morir avui fa exactament un any (el 20 d’agost del 2014) a la ciutat índia de Poona, on tenia la seva residència i que acull la institució que vetlla pel seu llegat.

Afortunadament, el seu mestratge és perenne i viu cada vegada que algú, arreu del món (amb tota seguretat, ara mateix, sense anar més lluny), fa una de les postures que ell ensenyava, llegeix algun dels seus llibres o, com és ara el cas, en aquest text, el manté present en la seva memòria i en el seu cor.

Iyengar il·lumina el ioga.

I el sànscrit.

 

(1) Yehudi Menuhin  va ser un violinista i director d’orquestra nascut als Estats Units (Nova York, 1916 – Berlín, 1999). La cita prové de la seva introducció a l’obra d’Iyengar “Light on pranayama”.

(2) Per a localitzar els Centres de Ioga Iyengar a La Franja, Les Illes. el País Valencià i del Principat, cal consultar el WEB DE L’AEYI

En el cas del Principat, també és útil AQUEST BLOC.

Per a Catalunya Nord cal que cerqueu a l‘ASSOCIACIÓ DE L’ESTAT FRANCÈS.

(3) El llibre, que compta amb una excel·lent traducció de l’Ares Gratal, ha estat editat per PAGÈS EDITORS.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Ioga, Sànscrit el 20 d'agost de 2015 per toni-f

HUMOR SÀNSCRIT: “ESPERA’T UN SEGUNDET”, VA DIR KRISHNA, TOT RIALLER.

Deixa un comentari

Els textos sànscrits més coneguts sacralitzen déus i reis, guerrers, princeses i bramans i teoritzen, savis i prolixos, sobre filosofia, cosmogonia i tota mena de coneixements.

Humor

 

Però, en contrast amb aquests aspectes, diguem-ne, seriosos, la vida quotidiana emergeix amb tota la seva puixança per mitjà d’una literatura que pot ser qualificada de popular, on l’humor té un paper primordial.

Els acudits recollits aquí baix reflecteixen un sa distanciament dels valors aparentment més estàtics del pensament i de la pràctica establerts.

Una revolta!

 

Aquell dia, un devot pregava a Krishna:
– O, Krishna sublim! És cert que per a tu un milió d’anys és un segon?
– Certament. Així és. – va respondre l’avatar de Vishnu.
– Aleshores, o Krishna estimat, què és un milió de rúpies per a tu?
– Tot just una sola rúpia.
– O, Krishna poderós, podries donar-me una rúpia?
– Espera’t un segundet! – va dir Krishna, tot rialler.

O, Doctor – reconeixia el malalt davant del seu metge – sou més poderós que no pas Yama, el déu de la mort.
Ell se’ns emporta la vida, però vosté, a més, se’ns emporta els diners.

Tres ascetes meditaven en silenci en una cova de l’Himàlaia i un matí van sentir-se unes passes a l’exterior.
Sis mesos després, un dels ascetes preguntà: Heu sentit l’ós?
Després d’un any durant el qual ningú va dir res, un altre dels ascetes va respondre enutjat: Era un tigre!
De nou, silenci absolut. Tots callats.
Però de sobte, dos anys més tard, el tercer asceta no va poder més: Hauré de marxar d’aquí; no puc concentrar-me. No pareu de xerrar!

O, Pobresa! – deia el captaire – T’estic tant i tant agraït!
Gràcies a tu he adquirit poders màgics.
Jo puc veure tothom que passa davant meu a les escales del temple, però cap dels fidels no em veu a mi!

Quatre monjos meditaven al pati del monestir quan, de sobte, la bandera del terrat va començar a bategar.
El més jove, avorrit, va alçar-se i advertí, tot excitat: La bandera tremola!
El seu company, que duia més temps al convent, li aclarí: La mou el vent.
Aleshores, el tercer monjo, amb més experiència, va instruir els dos novicis: És la vostra ment el que s’agita!
El quart sacerdot, el més vell, va tancar la discussió: Són les vostres llengües el que no paren de moure’s!

 

La cita següent, atribuïda, com tantes altres, a Gandhi (que, per cert, sembla haver-ho dit tot!) no prové de cap tradició sànscrita, però és divertida i reflecteix, esperem que només en part, la opinió que mereixem de la cultura que n’és l’hereva.

“Podria arribar a ser una bona idea”, va respondre Gandhi quan van preguntar-li el seu parer sobre la civilització occidental.

 

(Les mirades crítiques sempre són positives. Carreguem-nos d’energia. Som al mig d’una llarga batalla!)

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 5 d'agost de 2015 per toni-f

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Deixa un comentari

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 24 de juliol de 2015 per toni-f

SHIVA I EL SEU TRIDENT

Deixa un comentari

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Mangal_Mahadev_Shiva_Statue

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 10 de juliol de 2015 per toni-f

UNITAT! (FINS I TOT ELS COLOMS HO SABEN. DES DE SEMPRE.)

Deixa un comentari

Quan aquell matí, Chitragriva (Coll Virolat; chitra, virolat, griva: coll), el rei dels coloms, volava esperançat tot buscant menjar per als seus súbdits, va descobrir, sota un arbre, una estesa de grans d’arròs.

Es va posar content. No sabia que es tractava d’un parany: un caçador volia atrapar amb unes xarxes tots els ocells que hi acudissin a esmorzar.

XARXA 2.300X328

Per això, poc més tard, mentre els coloms s’atipaven pensant en la seva bona sort, van quedar empresonats dins de la malla.

Però Chitragriva no es va posar nerviós. Després de ruminar una estona, va tranquil·litzar el seu seguici:

Qui en les dificultats
manté el cap clar,
amb l’ajut del seu magí
venç totes les dificultats.

Aleshores, cada colom, al mateix temps que els altres, amb el seu bec, va aixecar el filat per sobre del seu cap.

I així, tots plegats, van volar cap a la llibertat.

COLOMS 3.400X314

Les coses petites, quan s’uneixen,
es tornen fortes.
Fins i tot els fils de cotó, entrellaçats,
són impossibles de trencar.

Aquesta història prové del Panxatantra (Cinc Llibres; panxa: cinc, tantra: llibre) un recull d’antiquíssimes faules d’animals, recopilades a l’Índia, en sànscrit, cap al segle III aC (*)

Traduït i versionat des d’aleshores per tot el món, a vegades sencer, a vegades parcialment, el Panxatantra, amb aquest o amb algun altre títol, mai no ha deixat de volar.

(En aquest precís instant, per cert, el breu fragment narrat més amunt acaba d’aturar el seu viatge mil·lenari davant dels ulls del lector i, tal vegada, està niant en el seu cor…)

De fet, el Panxatantra sempre ha servit per al mateix: distreure i educar.

O també, com és aquí el cas, insistir en quin és el millor camí per a avançar, amb pas ferm i malgrat tots els vents interns i externs en contra, cap a l’èpica fita col·lectiva que ens hem proposat.

 

(*) Disposem d’una bona versió del Panxatantra. Està editada a la Col·lecció Samadhi Marga de R. Dalmau, Editor.

També es pot llegir un altre article sobre aquest llibre imprescindible (“Panxatantra. Els lloros, les grues i la resta de la família.”) a la secció Literatura Sànscrita d’aquest bloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de juny de 2015 per toni-f

RIG VEDA IX 112. ENLLÀ DELS ANHELS

Deixa un comentari

Diversos són els desitjos dels homes
i diversos els seus camins:
l’obrer busca feina,
el metge, el malalt i el braman, el devot.
Degota sobre Indra, llum del Soma!
(*)

El ferrer – amb plantes màgiques
i plomes dels ocells del cel,
amb pedres encantades
i la dansa de les flames – cerca clients rics.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

Jo sóc un poetastre,
el papà és metge i la mamà, molinera.
Maldem per les riqueses amb tota mena de cabòries.
Anem darrera dels nostres anhels com si fóssim bestiar.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

El cavall vol un carro lleuger,
el seductor, un somriure,
el penis, una clivella peluda
i per l’aigua es deleix la granota.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

640px-Indra_sur_Airâvana_(Banteay_Srei,_Angkor)_(6843503801)

 

 

 

Els himnes del Rig Veda transmeten una saviesa profunda i serena, assentada, probablement, en l’observació tranquil·la i perllongada de la Natura.

No tots però estan adreçats a fenòmens astronòmics, geogràfics o quotidians “seriosos”, més o menys divinitzats i/o convertits en elements dels rituals.

Alguns són plenament humans, adreçats a la família, a un pretendent (o a una pretesa), a un veí barrilaire, etc. Bon exemple és el traduït més amunt, dedicat als desitjos individuals.

Però més enllà de la precisió – i la cruesa – dels retrats, sobta l’actualitat dels trets que destaca. En aspectes ben bàsics, entre els indoeuropeus que van compondre i recollir aquest poema fa quatre o cinc-mil anys i nosaltres mateixos hi ha una clara identitat.

Constatar-ho i, sobretot la ironia crítica que traspua l’himne ens ajudaran potser a distanciar-nos del superflu, prendre perspectiva i resoldre millor la històrica cruïlla en la que estem immersos.

 

(*) Indra és el rei dels déus de la religió vèdica, prèvia a l’hinduisme, i el Soma, el licor sagrat utilitzat en la seva litúrgia.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 7 de juny de 2015 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA CRIDA A L’ACCIÓ. I A LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

arjun3

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

 

 

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 19 de maig de 2015 per toni-f

EL SECRET D’ARJUNA

Deixa un comentari
En una ocasió, durant els seus anys d’aprenentatge, Arjuna – el gran heroi del Mahabharata, conegut per la seva excel·lència en el combat amb arc – participava en una competició amb els seus condeixebles. Quan va arribar el seu torn i tenia la sageta dirigida a l’ocell de fusta que servia d’objectiu, va sentir la veu del seu mestre:- Què estàs veient, Arjuna? Em veus a mi, i als teus companys, i l’arbre en el que hi ha la diana?

– No, mestre – va respondre el noi -. Només veig el cap de l’ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l’arbre.

– En aquest cas – continuà el mestre – descriu l’ocell que has d’escapçar.

– Em sap greu, mestre – digué Arjuna-. Veig el cap de l’ocell i prou.

El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L’arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d’una el coll de l’ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.

El seu mestre va abraçar-lo o l’anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.

(El Mahabharata és ple d’episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l’interès a l’admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l’Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.)