LA VIA SÀNSCRITA

La sort no és casual –
És feina –
El car somriure de Fortuna
És guanyat –
L’Origen del Tresor
És aquella Moneda fora d’ús
Que vàrem menysprear –

En convertir la virtut individual i privada en pràctica pública i col·lectiva, Gandhi ens indica el camí cap a una Humanitat més humana:

– La no-violència és la força més poderosa del món. Una persona que usa la no-violència exerceix un poder superior al de qualsevol brutalitat.

– Una llei injusta és, per ella mateixa, un tipus de violència. Cal resistir-s’hi per mitjà de la no-violència.

– El poder d’una persona no violenta sempre és més gran que el que tindria si fos violenta. Per a la no-violència no hi ha derrota possible.

– El coratge dels no violents és enormement superior al dels violents.

– El poder no prové de factors físics. Emana d’una voluntat indomable.

– Els febles mai no poden perdonar. El perdó és l’atribut dels forts.

– La no-violència és una llei universal que actua en totes les circumstàncies.

– La no-violència és una qualitat que no prové del cos sinó de l’ànima.

– La no-violència és la força més gran de la que disposa la Humanitat. És més poderosa que l’arma de destrucció més potent inventada per la ingenuïtat de l’home.

– La no-violència és una pràctica en constant procés d’evolució. Les seves extraordinàries possibilitats encara estan inexplorades.

La substitució de la llei del més fort per la proposta del bé compartit és, sens dubte, un nou pas en l’evolució dels éssers humans.

Avui pot ser, com, per altra banda, probablement, cada dia, el millor moment per a fer-lo.

Un mot és mort,
Quan és dit,
Diuen alguns.

Jo dic que justament
Comença a viure
Aquell dia.

Vine en la plenitud
de la teva bellesa;
el vigorós aplec que s’apropa
continua el seu camí!

Vine amb els millors auguris
– amb els més generosos -,
entonant un himne de lloances
i de certeses.

Seguim en marxa
i, plens d’ambició,
alcem, més alt, major,
el nostre afany.

Allunya, Alba,
la foscor!
Derrota-la
amb la teva excel·lència.

L’himne 172 del desè Mandala (o, en aquest context, Llibre) del Rig Veda va ser compost – com la resta de textos inclosos al recull – fa més de quatre-mil anys.

(La secció “Literatura vèdica” d’aquest bloc conté versions d’altres himnes i informació sobre diversos aspectes d’aquesta etapa inicial de la Cultura Universal.)

Si no fos viva
Quan vinguin els Pit-roigs,
Dona al de la Corbata Vermella
Una molla de Difunts.

Si no pogués agrair-t’ho
Perquè m’hagués tot just adormit
Sàpigues que ho estic intentant
Amb els meus llavis de Granit!

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.

L’Aigua, es revela per la set.
La Terra – pels oceans trobats.
L’exaltació – per l’aflicció –
La Pau – per la narració de les seves batalles –
L’Amor, per l’Osca a la Memòria –
Els Ocells, per la Neu.

Aquesta versió del poema 135 d’Emily Dickinson (que alguns reculls cataloguen amb el número 133) manté les majúscules i minúscules, la puntuació i els guionets establerts per l’Autora. El text intenta un equilibri entre les paraules originals i la parla dels lectors d’aquí, avui.

(*) For Laura (48!), again.

El Gita Govinda, un dels poemes lírics més coneguts i celebrats de la literatura sànscrita, descriu en  una atmosfera pastoral pròpia de Virgili, l’apassionada relació amorosa entre un Krishna adolescent, en aquells moments pastor de vaques, i Radha, dedicada, com ell, a tenir cura d’un ramat.

Però més enllà d’això, el text, a la manera del bíblic Càntic dels Càntics, és una bellíssima celebració de les experiències espirituals de la devoció religiosa.

Composta al segle XII per Jayaveda, l’obra així com la resta dels treballs del poeta, manté encara ara, una profunda influència en la cultura de l’Índia ja que està a la  base de la dansa clàssica del subcontinent i també de la música que l’acompanya.

El Gita Govinda inspira igualment l’important corrent religiós del culte a Vishnu, del que Krishna és el vuitè avatar.

Els tres breus fragments de més avall són un modestíssim  testimoni dels textos.

I una invitació a una lectura completa:

Krishna viu ara al mig del bosc; 
fa temps que ha marxat de casa.
Dorm intranquil a terra
i sempre diu el teu nom.
Guarnit amb una garlanda de flors salvatges,
pateix per no poder estar al teu costat.

El cel està ennuvolat i el bosc s’assembla
al cel: un gran arc de negres branques de tamal.
“Oh Radha, Radha! Porta aquesta ànima tremolosa,
en la profunda mitjanit, al teu estatge d’or “.
Això va dir Nanda i, guiats pel cor de Radha,
els peus de Krishna van trobar el camí més dret
perquè, en la felicitat que tots els alts cors hereten,
tastessin junts el diví delit del seu amor.

… I Krishna demana a Radha:
fes que les paraules surtin
dels teus dolços llavis,
semblants al nèctar que sobreïx de la lluna.
Amb els elixirs dels teus llavis,
feréstega, feréstega dona, porta’m amb tu.

El Gita Govinda és un clàssic de la literatura sànscrita que forma part del patrimoni cultural de la Humanitat.

I de les nostres biblioteques personals!

(*) El títol i el text d’aquest article pretenen ser un homenatge i un agraïment a Barbara Stoler Miller (1940 – 1993), estudiosa i traductora de nombrosos textos sànscrits, entre ells una meravellosa versió del Gita Govinda, que, tot fent referència al color de la pell de Govinda, un dels sobrenoms de Krishna, va titular “Love Song of the Dark Lord”.

No importa quantes vegades hi hem tornat, ni en quines circumstàncies, sempre que rellegim el Bhagavad Gita hi descobrim estrofes que ens interpel·len de manera directa i personal.

Es tracta sovint de nous reflexos de l’humanisme integrador i universal que hi llueix permanentment però que no havien sabut encara veure.

I també clars senyals per a gaudir d’una vida més agradable i serena.

Entre aquest devessall de consells pràctics, d’aplicació immediata en la vida quotidiana de tothom, podem trobar-hi clares indicacions per a aconseguir o recuperar, però en tot cas mantenir, la salut i el benestar.

LA SALUT ÉS UN PASSEIG TRANQUIL

Per al Gita, la salut només pot ser el resultat d’un dia a dia equilibrat i tranquil, un passeig encalmat per un camí delitós o davant d’un panorama na obert a totes les llums:

La salut no és ni per a qui menja massa ni per a qui dejuna, ni per a qui dorm massa ni per a qui vetlla.
(BG 06.16)

I tot seguit aclareix, des d’una perspectiva més àmplia, que inclou la resta de les activitats humanes:

El capteniment que allunya tota mena d’afliccions és el que equilibra els àpats i les diversions, allunya l’agitació dels actes duts a terme i harmonitza el dormir i el vetllar.
(BG 06.17)

EL QUE SOM, EL QUE MENGEM, EL QUE FEM

Més endavant, a propòsit de l’exposició dels tres tipus de qualitats  que segons el Gita caracteritzen totes les realitats manifestades (1), inclosos els éssers humans i els aliments, el text estableix una clara relació entre els uns i els altres:

Així com la resta de les seves activitats, els aliments preferits per cadascú són de tres menes.
(BG 17.07)

I immediatament detalla quins aliments són avantposats per cada classe de persona i, per tant, els que els afavoreixen:

Els aliments que allarguen la vida, tranquil·litzen, vigoritzen, són saludables, aporten benestar i plaer i resulten saborosos, de gust suau, fortificants i agradables són triats per les persones equilibrades.
(BG 17.08)

Les persones centrades en l’acció s’estimen més els àpats de gust fort, fins i tot amargants, àcids, salats, molt calents, picants, crus o ardents, malgrat que poden causar  indigestions, molèsties i malalties.
(BG 17.09)

Aquells que són passius prenen aliments que han perdut les seves propietats i el seu sabor, d’olor desplaent, cuinats fa temps o que poden contaminar el que els envolta.
(BG 17.10)

UN PAS MÉS: OPTAR PER LA SALUT

Per a la síntesi del pensament hindú que el Bhagavad Gita ofereix, l’alimentació i el tipus de vida en el que la nutrició s’emmarca formen part de  processos molt més amplis, fins i tot holístics i, per tant, àmpliament guaridors.

El seu consell és ser conscient dels propis actes amb l’objectiu d’evitar-ne les conseqüències negatives (2).

De fet, segons aquestes creences, avançar cap a un estil de vida més saludable està a l’abast de la majoria, perquè tothom és el responsable últim de les opcions que tria:

Que cadascú se salvi ell mateix, que ningú no es perjudiqui. Cada u és el seu millor amic, però també el seu pitjor enemic.
(BG 06.05)

La salut – el benestar que l’inclou – està doncs, segons el Gita, permanentment disponible.

En tot cas… bon profit!

(1)  Es tracta dels “guṇa” – literalment “fil” – que, segons el context, es pot traduir per virtut, mèrit, peculiaritat, atribut, propietat, etc. Cal distingir entre el guna satttva (equilibri), el rajas (activitat) o el tamas (passivitat). En el Gita la paraula pren el sentit concret de natura individual innata.

(2) L’estrofa del Gita, en la que Krishna s’adreça a Arjuna, fill de la reina Kunti i un dels grans herois del Mahabharata, i que inclou aquests conceptes, fa referència als rituals i a les creences bàsiques de l’hinduisme:

Facis el que facis, o mengis, o ofrenis, o donis, o sacrifiquis, fill de Kunti, fes-me’n una oblació i jo desfaré els lligams del karma, del bons i dels mals fruits.
(BG 09.27)

Després de llegir “Shakuntala”, una de les obres més famoses de l’escriptor sànscrit Kalidasa, Goethe va compondre aquesta estrofa:

Vols les flors primerenques i els fruits dels anys tardans?
Vols el que sedueix i el que exalta? Vols el que sadolla i el que nodreix?
Vols el Cel i la Terra inclosos en un sol mot?
Dic Shakuntala, i així tot t’és explicat. (1)

Aquest entusiasme, que “Shakuntala” suscita en Goethe, és inevitablement extensible a tota l’obra literària de Kalidasa, caracteritzada per la bellesa del seu llenguatge, la precisió de les descripcions i la profunditat i novetat de les anàlisis d’emocions i pensaments.

De fet, la importància literària i cultural de Kalidasa és absolutament extraordinària, només equiparable a la d’altres escriptors de les dimensions de Ramon Llull, el Dant, Cervantes o Shakespeare.

UNA SUBTIL BIBLIOTECA INTEGRAL

Kalidasa visqué molt probablement al segle  V i tot el que se’n sap és igualment imprecís ja que ha estat deduït de les seves set composicions arribades fins a nosaltres: tres obres de teatre (2), dues epopeies i dos llargs poemes elegíacs que constitueixen, per elles mateixes, una veritable enciclopèdia del saber humà més profund.

Les dues elegies inclouen els títols “Ritusamhara” (literalment, El Cicle de les Estacions), que descriu la natura al llarg de l’any, i “Meghaduta” (El Núvol Missatger),  un altre dels poemes més coneguts de Kalidasa en el que evoca els diversos paisatges que recorre un núvol que comunica un espòs i la seva estimada (3).

Per la seva banda, les dues epopeies s’inscriuen en el prestigiós gènere de la literatura sànscrita conegut com mahakavya (maha: gran; kavya: poesia, però també “saviesa”) que  desplega els seus arguments a partir d’episodis i de personatges extrets de les grans narracions èpiques Mahabharata i Ramayana.

Mentre a “Raghuvamsa” (La nissaga de Raghu) Kalidasa estableix una panoràmica sobre els reis de la llegendària dinastia de reis guerrers Raghu (descendents directes, segons les creences hindús, de la deïtat solar Surya i a la que pertany el gran monarca Rama), a “Kumarasambhava” (El naixement de Kumara) el poeta descriu la victòria del déu de la guerra Kumara, fill de Shiva i de Parvati, contra el diable Tarakasura.

KUMARASAMBHAVA: VICTÒRIA SOBRE LA NIT

Malgrat el seu títol, Kumarasambhava va molt més enllà  de descriure el  naixement del seu protagonista, ja que Kumara, neix amb el destí i el propòsit de destruir el dimoni Tarakasura, només mortal si era atacat per un fill de Shiva i Parvati, cas del propi Kumara. La narració es va convertint així en la crònica del constant combat per a restablir la Llum.

El text – que desenvolupa un breu episodi del Ramayana i culmina amb el combat i la victòria sobre Tarakasura – supera de molt el llenguatge, les metàfores i els codis de la millor literatura culta de la seva època i la situa en un nivell molt superior, definitivament perdurable, convertint el poema en un veritable clàssic de la Literatura Universal (4).

Veié la glòria esvaïda, l’abandó,
les ruïnes i la tristor de la ciutat d’Indra,
com una dona amb un espòs vençut
i el cor dissolt en la pena més fonda.

Barrejats amb la pols del camp de batalla,
dos llancers ferits de mort,
amb el cabell privant-los la mirada,
buscaven a les palpentes
que el seu punyal llevés la vida a l’altre

El que diu el teu orgull,
o demoníac príncep, és tant sols còlera;
sóc prest a seguir lluitant
i arribar fins al final.
Són l’arc ben tens i el vol de l’espasa
qui decideixen; no pas les paraules.

(1) El poema va ser publicat per primera vegada al “Deutsche Monatsschrift”, a Berlin, al 1791. Aquesta versió – amb una lleu variant – ha estat ja inclosa en aquest bloc: tanca l’article “Bojos pel sànscrit, també”.

(2) El text “Dels vedes a Bollywood, passant per Catalunya. La paradigmàtica vida de Shakuntala” d’aquest mateix bloc conté informació sobre “El reconeixement de Shakuntala”, que és el títol complet de l’obra.

(3) El poema ha estat traduït al català per Aleix Ruiz Falqués i editada per Adesiara (2013). Imprescindible.

(4) El Kumarasambhava té 1.096 estrofes. Cada una d’elles és una inèdita joia poètica. Les versions incloses aquí pretenen ser-ne l’aroma d’un tast, una invitació al memorable festí intel·lectual i estètic que representarà per al lector una visita tranquil·la i completa al poema. Tota l’obra de Kalidasa és assequible a internet.

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

Situat entre dos exèrcits enfrontats en una guerra que, com totes les guerres, és irreparablement fratricida, Arjuna – un dels grans protagonistes de la immensa epopeia sànscrita del Mahabharata – dubta sobre si ser fidel a la seva condició de guerrer i lluitar contra parents, mestres i amics o bé renunciar al combat i, en conseqüència, trair-se a ell mateix.

Davant de la seva vacil·lació entre dos comportaments igualment dolorosos,  el desorientat Arjuna demana consell a l’assenyat Krishna, conceptualització divinitzada del principi del Bé, present també en el combat.

El diàleg subsegüent, recollit al Bhagavad Gita – fonamentalment, una síntesi de les diverses escoles de pensament de l’Índia de l’època -, inclou nombrosos consells d’aplicació immediata que, a més d’ajudar a resoldre les incerteses de l’heroi, interpel·len directament els lectors d’arreu, en tots els temps.

L’estrofa que descriu l’estat d’ànim de qui no està segur de què ha de fer confirma aquesta validesa universal i intemporal, ja que reflecteix una situació que reconeix tothom que hagi dubtat alguna vegada:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment està confusa. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble, m’he lliurat a tu. Instrueix-me!  (2.7)

BHAGAVAD GITA: UNA MÀQUINA DE DECIDIR

Les respostes de Krishna proposen sempre un allunyament del dilema per tal de situar-lo en una dimensió més àmplia, que n’aclareixi tant els límits com el caràcter.

Segons aquesta nova perspectiva, l’origen del dubte es troba dins de qui vacil·la. La condició per a veure-hi clar fora és veure-hi clar dins, és a dir prendre consciència de la pròpia identitat:

Els teus pensaments depenen de les teves conviccions; la teva identitat està formada pels teus valors. Ets allò en el que creus. (17.3)

És només a partir d’aquí que es pot tornar a avançar, amb seguretat, allunyat de qualsevol vacil·lació:

És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades,  la feina d’un altre. Fent la pròpia tasca ningú incorre en error. (18.47)

COM SUPERAR ELS OBSTACLES, UN A UN

Els sintètics consells de Krishna orienten  Arjuna – i els lectors del Gita – per a vèncer les principals dificultats que es troben en qualsevol viatge:

Centra’t en cada acció, no pas en els fruits que en puguis obtenir. No et moguis tampoc per a aconseguir cap resultat concret, però no deixis mai de fer el que has de fer. (2.47)

Qui es concentra en el que fa i retira els sentits del que l’envolta – com fa la tortuga quan amaga els seus membres – es manté ferm en el seu propòsit. (2.58)

Regula les teves energies. Fes respiracions tranquil·les i profundes. Observa la teves inspiracions i expiracions. (4.29)

Qui és moderat en el menjar i en el dejuni, que actua amb calma i és mesurat en el dormir i en la vigília es manté allunyat del desànim. (6.17)

MÉS ENLLÀ DE DUBTES, DESÀNIMS I TENSIONS

La proposta del Bhagavad Gita està basada en una ètica humanista de valor universal, més enllà de tota creença, ja que remet, de fet, a cada consciència individual.

A més, la validesa dels seus consells es fonamenta en uns resultats comprovats una i altra vegada, al llarg dels temps.

L’horitzó de dibuixa sembla perfectament versemblant, indiscutiblement lògic:

En aquest camí, no hi ha esforç inútil ni obstacles que impedeixin avançar.  Fins i tot una petita passa allunya dels neguits. (2.40)

Bon viatge!

(*) Per a Laura

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

– Què cal fer per a ser estimat?
– Desitjar el millor per a tothom sempre crida els bons sentiments.
 
– I per a evitar les afliccions?
– Per a esquivar la tristor cal deixar la còlera de banda.
 
– Que cal fer per a ser ric?
– Abandonar els desitjos porta a l’abundància.
 
– I per a ser feliç?
– Per a sentir-se plenament satisfet cal renunciar a la mesquinesa.
 

Aquestes preguntes sobre les nostres inquietuds més freqüents i quotidianes i les assenyades respostes del reflexiu  interlocutor – que sempre ressitua els dilemes en una dimensió més àmplia – provenen del Yaksha Prashna (*), un dels episodis didàctics incorporats – juntament amb altres tractats polítics, filosòfics i espirituals – a la trama èpica primigènia del Mahabharata.

Sens dubte el centenar llarg de qüestions plantejades i resoltes, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, polítics, econòmics o professionals, explica perquè el Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és ben conegut a l’Índia i cada vegada més valorat arreu del món.

 
UN GUERRER, UN OCELL, UN ESTANY
El pretext narratiu del relat és un lloc comú en la literatura popular de  tots els temps: l’heroi ha de superar una prova per a aconseguir l’objectiu perseguit, habitualment salvar – o rescatar – un o una innocent.

En aquest cas, l’episodi s’inscriu en el llarg exili dels germans pandava i descriu el  llarg interrogatori a la que és  sotmès el príncep Yudhishthira per un misteriós ocell a la vora d’un estanyol.

Només responent de manera correcta les preguntes de l’au – en realitat el Dharma (o Deure, en aquest cas, personal) sota l’aparença d’un Yaksha, al seu torn disfressat d’ocell –  els quatre germans, morts en no superar prèviament la mateixa prova, tornaran a la vida.

Òbviament, el príncep respon totes les preguntes, el seus germans ressusciten i l’ocell desvetalla, una darrera de l’altra, la seqüència de les seves aparences encavalcades.

PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES

Però més enllà de la dramàtica anècdota – que, narrada de manera intensa i molt viva, desperta i reté l’interès per continuar la lectura  –  i de la fórmula literària utilitzada,  el text és una proposta de comportament que, basat en l’observació de la natura, de les dones i dels homes i de la societat, va més enllà del simple sentit comú i propugna una conducta humanista, profundament ètica.

Altres exemples, també extrets de les pàgines del Yaksha Prashna, ho posen de relleu:

– Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat.
Per tant, preservo la virtut ja que, si no ho fes, seria destruït.
 
– Què és més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
– La ment va més de pressa que el vent. Els pensaments són més nombrosos que l’herba.
 
– Què hi guanya qui planeja el que fa?  I qui viu segons els seu dharma?
– Qui preveu tots els aspectes del que fa sempre aconsegueix allò que vol. Qui es manté fidel a ell mateix guanya totes les batalles.
 

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.

La varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la permanent vigència del text.

(*) La versió en català del Yaksha Prashna, juntament amb una extensa introducció i les notes corresponents, està disponible a Amazon en format electrònic i pot ser llegida en tota mena de dispositius: ordinadors, tauletes, smartphones i lectors d’ebooks.

Per a descarregar-la, un cop a amazon.es, cal buscar el títol complet de l’obra:
Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata.

Tots els fragments inclosos a l’article han estat elaborats a partir dels que figuren al llibre.