LA VIA SÀNSCRITA

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

T’acostes, Nit.
Ara, tornem a casa,
com ocells que nien
a la llar de l’arbre.

RIG VEDA X.127.4

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

(Algunes notes, traduccions, preguntes, apunts personals… a l’entorn de Laksmi, una de les tres grans deesses primordials de les literatures sànscrites.)

LAKSMI

Laksmi és la deessa de la Bona Sort, de la prosperitat, de l’abundància. És, també, l’esposa de Vishnu, la divinitat del Bé. El seu altre nom és Shri.

VUIT DIMENSIONS

Els Ashta Laksmi són les vuit manifestacions bàsiques de Laksmi. Cada una d’elles correspon a una font de riquesa:
– Adi (o Maha) Laksmi: la primera (o gran) Laksmi essencial.
– Dhana Laksmi: la Laksmi dels diners.
– Dhanya Laksmi: la Laksmi de la riquesa agrícola.
– Gaja Laksmi: la Laksmi de la prosperitat ramadera.
– Santana Laksmi: la Laksmi donadora de descendents.
– Veera Laksmi: la Laksmi que assegura força i determinació.
– Jaya Laksmi: la Laksmi victoriosa en qualsevol sircumstància.
– Vidya Laksmi: la Laksmi de tota mena de coneixements.

ESPOSA DE VISHNU I DELS SEUS AVATARS

Quan Vishnu baixa a la terra sota la forma de Rama o de Krishna, Laksmi també descendeix i pren les formes de les seves respectives consorts: Sita o Rukmini.

UNA ODA

Cada dona és tu mateixa.
Com una noia en la infantesa,
Com una fadrina en la joventut,
Com una dama en la maduresa.

Oda recollida per Constantina Rhodes (2011), Invoking Lakshmi: The Goddess of Wealth in Song and Ceremony, State University of New York Press.

PURANES

Laksmi apareix freqüentment en els Puranes (textos antics sobre Història, mites, religió…), especialment en el Vishnu Purara:

Shri, lleial a Vishnu, és la mare del món.
Vishnu és el significat, Shri és la paraula.
Ella és la conducta, ell el comportament.
Vishnu és el coneixement, ella la comprensió.
Ell és el Deure, ella l’Acció Virtuosa.
Ella és la Terra, ell allò que la sosté.
Ella és la joia, ell la satisfacció.
Ella és el desig, ell és el delit.
Shri és el Cel, Vishnu el Tot.
Ell és la Lluna, ella la llum de la Lluna.
Ell és l’Oceà, ella és la riba.

TRIDEVI

Amb Parvati (la deessa de la fertilitat) i Saraswati (la del Coneixement), Laksmi conforma el Tridevi, versió femenina de la Trimurti (tríada de Brahma, Vishnu i Shiva). Són també les seves tres esposes.

LAKSMI TÉ MOLTS MÉS NOMS

A més de Laksmi i Shri, Laksmi té molts més noms, la majoria vinculats al lotus (padma en sànscrit), la flor sobre la que se sosté: Kamala (un altre nom dels lotus), Padmapriya (amant dels lotus), Padmamaladhara Devi (deessa amb una garlanda de lotus), Padmamukhi (cara bella com un lotus), Padmaksi (amb ulls bonics com els lotus), Padmahasta (mans que porten uns lotus), Padmasundari (bonica com un lotus)…

Però té també altres identificacions: Vishnupriya (amant de Vishnu), Ulukavahini (que vola com un mussol), Manushri, Chakrika, Kamalika, Aishwarya, Lalima, Indira, Kalyani. Nandika, Nandini, Rujula, Vaishnavi,Samruddhi, Bhargavi, Sridevi, Chanchala, Jalaka, Madhavi, Sujata… entre d’altres.

L’ESTEL DE LAKSMI

L’Estel de Laksmi – ashtalaksmi: vuit Laksmis – és un polígon regular compost per dos quadrats amb un mayeix centre els costats dels quals formen angles de 45 graus. Representa les vuit manifestacions de la deessa.

UNA ALTRA ODA

Nascuda dels lotus,
Reclama tota la dolçor del seu nom.
Laksmi, la reina de la fortuna, et defensarà.
Nascuda amb el lotus com tu
T’envia llunes amables d’amor que et beneeixen,
Vents feliços i suaus per a acariciar-te.
Donzella dels lotus,
Que siguis perfumada per tots els èxtasis.
Ets la deessa més estiamada de Krishna.

Extreta de “The Heavenly Gods’Praise-Song for Laksmi” de Sri Daivakarta Laksmi Stotram.

A POMPÈIA

Què hi fa – i com i quan ha arribat – aquesta menuda i primitiva estàtua de Laksmi al jardí d’una casa de Pompèia, perdurant sota les laves del Vesuvi?

1. S’ha publicat una nova – i excel·lent – versió del Panchatantra. Es tracta de PANTXATANTRA, a càrrec d’Aleix Ruiz Falqués. Recomanable.

2. També s’ha publicat un nou article al bloc No-violència/territoris. En aquesta ocasió el tema és “Repúbliques bàltiques. A la llibertat per la no-violència.”

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.

UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

Sabré perquè – quan s’acabi el temps –
I hauré deixat de preguntar-me perquè –
Crist explicarà cada una de les angoixes
En la bonica aula del cel.

Em dirà el que Pere va prometre –
I jo – en la sorpresa del seu dolor –
Oblidaré la gota d’Angoixa
Que ara em crema – que ara em crema!

Malgrat la insistència de bona part de la informació sobre la llengua dels gitanos, el seu idioma no deriva del sànscrit. Es tracta d’una llengua clarament emparentada amb la resta de les que es fan servir a la vora del curs mitjà del Ganges d’on prové.

El que sabem del cert és que el poble “rom” – que és com ells s’autoanomenen – va desplaçar-se massivament en dos grans grups cap a l’Oest cap a finals del segle XI per una causa desconeguda. Una corrent va arribar a Egipte i acabà passant a la Península Ibèrica, des d’on va seguir emigrant fins Amèrica del Sud. L’altra va fer cap fins a Turquia, Grècia, els Balcans i Europa Central fins a Gran Bretanya i d’allà, una part de la seva població, va anar a Amèrica del Nord.

Actualment, els grups més importants es troben a Turquia, al Brasil i als Estats Units, a més de Bulgària, República Txeca i Eslovàquia, Hongria, Romania i Grècia.

La seva situació sempre ha estat molt difícil, sotmesos a discriminacions i maltractes, a vegades en perill d’extinció. Es creu que un 20% dels gitanos continua practicant el nomadisme.

Els gitanos segueixen conservant en gran part la seva llengua però adoptant, i parcialment subministrant, una part del lèxic esdevingut comú i fent seva la gramàtica de cada lloc.

LA LLENGUA ROMANÍ

La llengua que parlen els gitanos s’anomena “romaní”, paraula derivada de “rom”, i presenta en l’actualitat multitud de variants segons els territoris on es fa servir. Aquestes modalitats van des de simples modificacions a veritables dialectes i fins i tot llengües mixtes.

Cada parlar dels gitanos europeus està caracteritzat per una forta influència de les llengües de l’entorn, sobretot en el lèxic, encara que també, en menor grau, en la fonologia, la morfologia i la sintaxi.

El seu sistema gramatical és anàleg al de les llengües actuals del nord de l’Índia i l’ordre dels elements de les frases és l’habitual dels nostres idiomes: subjecte, verb i predicat.

El cas romaní anomenat directe acull expressa el nominatiu i l’acusatiu, mentre que l’oblic es deriva del genitiu. Com en hindi i en bengalí, amb propòsits sintàctics, es poden afegir posposicions. Els noms són animats o inanimats, sent els animats masculins o femenins i hi ha dos nombres.

Els verbs es marquen segons persona i nombre i només es distingeix el gènere en el participi. Hi ha dos modes, l’indicatiu i l’imperatiu i es distingeixen quatre temps: present, futur, passat imperfet i passat perfecte.

Es tracta d’una llengua extremadament flexible i adaptable, amb una molt elevada consideració entre els seus parlants i per tothom que s’hi acosta.

PARLEM CALÓ

El romaní que es parla tant als Països Catalans com a la resta de la Península i als països relacionats és anomenat “caló” i, a més d’assimilar la seva gramàtica fonamental a la dominant en cada territori, ha adoptat moltes paraules i n’ha transmès d’altres d’ús col·loquial i freqüent.

Pensem, per exemple, en Halar (amb hac aspirada), Xaval, Guipar, Dinyar, Filar, Pispar i Pispa, calés, Cangueli o Paio/Paia.

A Catalunya els nuclis més nombrosos es troben sobretot a Barcelona (Gràcia, Sants, El Raval,,,), Mataró, Manresa, Tarragona, Girona, Figueres, El Prat, Sant Adrià, Lleida i Balaguer, entre d’altres. També se’n troben grups al País Valencià i a les Illes.

A més dels enclavaments gitanos dintre del territori sota administració espanyola, probablement la que té més entitat és la situada a la ciutat de Perpinyà on viuen agrupats en un barri específic.

PARLAR ÉS VIURE

Com la resta de les llengües minoritàries, el romaní sempre ha estat una llengua amenaçada de desaparició i se n’ha dit que el jovent no l’usava. Però ha sobreviscut.

Arreu hi ha grans nuclis que la fan servir i, sense proposar-s’ho, en fan una raó d’identitat, no fent més soroll que el de les pròpies converses.

Si la llengua dels gitanos ha sobreviscut deu segles en condicions d’extrema adversitat, es fa difícil tornar-ne a anunciar, una i altra vegada, l’extinció.

Per a adonar-se’n només cal donar un cop d’ull al web http://www.gitanos.cat/ o a http://www.museuvirtualgitano.cat

Un Pertot d’Argent
Amb Cordes de Sorra
Per a evitar que s’esborri
El Camí anomenat Terra –

Hem sortit de la foscor;
veiem la Llum davant nostre.
Anem cap al sol, cap al déu entre els déus;
la Llum més alta.

Rig Veda I.50.10

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…

És cert que entre els 1.028 himnes del Rig Veda – col·lecció de textos majoritàriament sagrats, recollida fa més 3.500 anys – els dedicats a assumptes profans – bodes, conflictes domèstics, afers de feina, aficions… – són una ínfima minoria (una cinquantena a tot estirar) i que pràcticament tots es troben al desè llibre del recull. Però hi són. I la seva concentració en un sol volum i la seva temàtica secular els fan destacar entre els altres.

UNA COMPILACIÓ ARBITRÀRIA!

Un bon exemple és l’himne 10.97, conegut, a més d’altres noms més o menys descriptius del seu contingut, com “Himne de les herbes remeieres”.

Es tracta en efecte d’un seguit de 23 lloances, peticions i reflexions al voltant d’aquests vegetals tant especials. Els conceptes estan compilats sense cap ordre, com si es tractés d’una llista col·leccionada amb més voluntat de recordar-la que no pas oferir-ne cap projecció narrativa ni doctrinal.

En selecciono alguns exemples.

SORGIDES EN TEMPS ANTICS…

Herbes que vau sorgir en temps antics, fins a tres eres abans que els déus; cantaré ara les vostres cent-set formes.

Sigueu plenes de joia, tant si floriu com si porteu fruits. Com eugues que guanyen juntes les curses, plenes de vida, feu-me avançar!

Quan prenc aquestes plantes a les mans, anhelant el premi de la curació, torna la força i la malaltia desapareix.

Herbes riques en nutrients, que doneu força… Totes aquestes plantes he trobat aquí, perquè aquest home estigui sa de nou.

Les virtuts curatives de les plantes surten com bestiar des de l’estable. Estalvien l’alè vital de les persones i guanyen per a mi benestar.

A través vostre, extremitat per extremitat, articulació per articulació, com un home molt fort entre els lluitadors, faig fugir la malaltia.

Qua cada una de vosaltres ajudi totes les altres; que cada una estigui a prop de totes les altres. Aconseguiu que les meves paraules guaridores siguin certes.

Volant des del cel, les plantes parlen: cap mal no caurà sobre aquest home a qui enfortim la vida.

Tant plantes que escolteu aquestes paraules com les que sou lluny: veniu ben juntes, que el vostre poder curatiu actuï en aquesta germana vostra.

COM EL CRIT DEL VENT

Més enllà de la societat en la que aquestes paraules sorgeixen, queda clar que els coneixements sobre els efectes de les plantes s’exposen de manera molt general. Cap referència a cap malaltia concreta, ni a cap dels seus resultats específics, ni a com s’han de subministrar.

Estem lluny de la precisió curativa de l’ayurveda i de les prescripcions mèdiques de l’antiga medecina grecoromana, inicialment contemporània dels textos.

Però crida l’atenció la permanència dels afanys del curador. Les seves inquietuds, preguntes i constatacions són equivalents a les de qualsevol terapeuta en qualsevol lloc o moment.

Per a dir-ho amb les mateixes paraules que el propi himne:

Vola ben lluny, malaltia; ves amb el gaig blau. Desapareix com el crit del vent o la pluja de la tempesta.