Sembla que el diari
El País ahir publicava un
manifest amb alguns intel·lectuals (sic) i professionals en contra de la independència. Estan en el seu dret, i, fins i tot deure, si tenim en compte que part de la cultura que ells anomenen espanyola vol separar-se, perquè tenen una cultura i una història pròpies i no els calen productes exportats de l’exterior. Crec que, sense intentar analitzar el manifest -ja hi haurà gent molt millor preparada que ho haurà fet-, naix com una por per als interessos dels signants. Catalunya, terra vella i lluitadora assenyada (que canten Al Tall), no és només el bressol de la nostra llengua i cultura, sinó també les portes de l’Estat espanyol cap al món. Són conservadors i odien Catalunya, però quan volen eixir de la cova, la utilitzen. El manifest vol, per la intolerància, evitar perdre lectors i públic assistent al cine. És la meua opinió, és clar.
Tanmateix, si ens centrem en els “intel·lectuals” que l’han firmat, trobem moltes curiositats. En primer lloc, notem que Unamuno i Ortega i Gasset, entre altres, van deixar la seua herència molt ben deixada. Intel·lectuals espanyols que volen una, grande y libre i que s’assemblen més al franquisme que el propi Franco. Ara, però, entre els cerebritos, trobem: un director de cine, Almodóvar; l’escriptora de la sèrie Manolito Gafotas, Elvira Lindo; un peruà -que no és ni espanyol-, Mario Vargas Llosa; o l’escriptora Almudena Grandes. Bé, i Anna Coixet, cineasta i molt entesa en aquestos temes.
A Catalunya dubte que, si tenen la TV3, amb Shin Chan, les Tres Bessones, El detectiu Conan i altres etcèteres, els xiquets seguisquen què fa el Manolito Gafotas -amb tot el respecte per al personatge de ficció, i no per a la personatge que l’escriu. D’altra banda, Almodóvar, rei de la faràndula, hauria d’intentar superar-se a cada pel·lícula que fa i guanyar més públic. No respectant la voluntat d’un poble, l’única cosa que fa és perjudicar-se. D’Almudena Grandes, poca cosa en puc dir. No n’he llegit res. Potser, és l’única intel·lectual de veritat, aquella que es preocupa perquè no es desfaça la seua nació, tot i que siga amb imposicions. De fet, sap que haurà de ser amb imposicions.
I m’he deixat per al final el bo i el millor: Mario Vargas Llosa. Amic de la llibertat, de la tolerància i de la pluralitat. Amant de les llengües minoritzades i del discurs. Un peruà -que no sap, que van ser conquistats amb espases pels espanyols?- que se sent espanyol i que es creu amb la potestat d’anar a l’Estat espanyol i signar manifestos com aquest o a favor de la llengua comuna. És igual que vulga una llengua comuna, o dos, o tres. Qui el llegeix, el llegirà igualment. Qui prefereix el seu bon amic Garcia Márquez, també el preferirà igualment. Però és ell qui em permet llançar un argument que ells tant odien. Si sent del Perú, que no té cap lligam històric més enllà de captures, morts i sang, se sent espanyol, nosaltres que històricament, culturalment i lingüísticament compartim llaços amb Catalunya, perquè no podem afirmar-nos com a valencians, formant part d’un catalanisme que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer?
De totes maneres, és important que vagen apareixent aquest tipus de manifestos, perquè indica que alguna cosa es fa bé -molt bé, tant que desperta pors pel ponent. Crec que el Principat ha de fer eixa consulta, referèndum o com li vulguen dir. El poble, aleshores, parlarà, per a bé o per a mal. I recordem que si un poble vol ser lliure, ha de ser lliure. Tota la resta s’anomena dictadura, vulguen els intelectuales o no. Contra Unamuno i tots els altres, o fem fora Vargas Llosa i la mare que els ha parit.
