Vaig pels camins de la meva revolta. Un t’estimo entre un nadal perdut. Un nadal buit de contingut i de continent. Un t’estimo que ja mai arribarà. Et vas fondre entre un Hospital Clínic i una Barcelona massa avorrida de tot, de tu i de mi. Pels carrers de Barcelona veig com tothom va boig
Vaig pels camins de la meva revolta. Sense esma ni fums. Una Laura que m’asfixia. Una Gala que em rebutja. Uns personatges que revolten entre gràcia i el clínic. Un hospital sense aire. Una passejada cansada. Una Gala que camina sense saber on és ni on sóc jo. Sense saber si és la seva
Quan arriba el dia que el ball es fa realitat. I tot gira sobre la fusta de l’escenari. I t’agafo aquell mà esquivada i m’abraces. I ara sí que em dius: gràcies pel que has creat. la meva història i la de l’avia que em murmurava les tecles del ritme. La vida fa aquests girs inesperats
Et vaig veure entrar per aquell porta mentre una guitarra sonava al compàs del teu ball. Una laura que em mira i m’escriu els secret de la vida. La pluja ha decaigut i jo ploro la teva absència mentre l’olor d’octubre se’m clava dins la pell , haurem de passar un hivern molt fred. Ja
Vaig pensar que no calia. Un aire que s’acomiada, tu assaboreixes la última llum del dia mentre el mires. I recordes tot allò que va ser i que no va ser, ni va passar. Un amor que es va quedar en aquella puta plaça. Una amor on ni els hiverns ni els estius passaven
Vaig entendre-ho tot quan em va tocar. No calia ni més culleres de sucre ni menys de sal. Tal com raja. Tot s’acolla a la meva pell mentre parlo de mi i de tu, tot va agafant el seu punt de tendresa, la que mai va tenir. I ja hi som comptant l’1,2,3 i de
Podria entrar en el teu món. I seure com si el temps no passés i no tingués ni nom ni un color. Una nit. La primavera se’m presenta en forma de record. Oblidat o no, tu hi vas ser, i la mà em va sostenir mentre la platja se’ns presentava en forma de núvol. Un
Vas pensar que la vida era una avinguda sense piano ni el teu músic. Comptes 1, 2,3 mentre la vida set’ planta i et pregunta quan ho tindrem? No hi ha respostes. No hi ha buit. Un hivern emprimaverat és l’únic que et puc dir. Veig una costa, la catalana, noto la sorra. Un estiu
Vaig pensar que et trobaria a faltar. Camí d’Andorra, només una barrera, la frontera ens separa i ja no vull més ni de tu ni del teu cor. Un 2016 net i renet. Passejo pels carrers de l’eixample pensant que ho podríem haver fet, ho podríem haver tingut tot. I ara estic sola. Volo en
Tornarem aviat per l’avinguda i somriuràs el que un dia vas dir que no. Un dos i tres i tornes a saltar. A dalt de la muntanya ho veus tot clar. Un teatre, dos tikets i un t’estimo vola entre l’aire. T’apropes i jo et dic que encara no, millor que no. Cremo. I tu
Un sol dia sense sol. Un nadal amb un fum fum esmunyit. Un trencaclosques que no saps obrir. La taula segueix parada. Una espelma t’observa mentre una bola de nadal cau de l’arbre. La copa de vi no l’acabes. Veus passar un altre 25 d i ja no sents aquelles pessigolles i menys olores l’hivern.
Un bon final mai es va escriure. Agafes aquella avió que et portava lluny de tot. De tot i de mi. La Laura agafa la bossa, només li queden unes sabates i un vestit que mai va estrenar amb tu. Un final. un principi. És el ritme de la vida. De la teva, de la
QUE SIGUI AVUI-JOAN DAUSA No busquis ni esperis. Un passat enterrat. Soterrat a baix . El pou ple i tu estàs massa desperta. 85 cafès i un cor robat. – Troba’t, escapa’t i digues que sí. No et vols perdre. De moment et quedes a Finlàndia El gel a casa teva s’ha desfet. Bretó t’espera
Vaig patir aquell ensurt. Un llibre tancat i una ploma esborrada. Escriure a raig i aquell mirall trencat que et segueix. Et mires. I em paro. Una tomba mig oberta. Una escriptura t’interromp. Una cantonada oblidada amb un petó esborrat. No pretenc fer poesia ni sóc escriptora. Una Amelie em recorre la cama i Cleopatra
Vaig pensar que tot s’havia acabat. Un pre sant Jordi sense esma ni ema. Un got trencat sobre les reixes. Un llibre robat. El que ja no retrobo. Una paraula a mitges. Una Barcelona que ni reconec. I llavors un pam m’esquinça la faldilla. Et veig. Un gir inesperat en una estructura harmònica. I reconec