HEREUS, PUBILLES, CABALERS I FADRISTERNS . (Allò que comença als festejadors fins a la Notaria.)

Ahir, dia 10 de Gener de 2020, vaig tenir el goig d’explicar les herències catalanes…. a l’Ateneu Arenyenc amb u auditori molt plaent i atent:

Si voleu escoltar-ho cliqueu aquí , i amb un xic de paciència podeu escoltar 1 hora i mitja de conferència.

LA CONFERENCIA HEREUS PUBILLES CABALERS I FADRISTERNS

La conferència “Hereus , pubilles, cabalers i fadristerns” pretén ser una aproximació a l’herència a Catalunya.

Que ningú s’enganyi: No pretenc fer un estudi actualitzat del dret de successions vigent. No entraré, en l’estudi de les herències a Catalunya més ençà del segle XIX.

Besllumarem les herències des del segle IX cap endavant, fins a  principis del segle XIX

Veurem l’herència des del punt de vista de la seva funció econòmica dins l’espai català.

A Catalunya hem tingut el nostre propi dret de successions. Molt diferent del dret de Successions espanyol.

Però crec que la importància del dret català no ha estat tant el dret escrit que hem tingut, sinó el dret que el propi país: (les persones en definitiva) hem anat confegit un determinat dret , en el que l’eix central ha estat l’hereu.

Però potser no podem dir que ha estat l’hereu l’eix central . Potser el que hem de dir que l’eix central ha estat la Masia. La casa pairal  i al seu entorn s’ha confegit tota una corrua de drets i deures de tots els partícips d’aquest eix central.

I per acabar un pensament .: Dins d’aquest eix central hi ha la masia, els hereus, les pubilles, els cabalers i molta altra gent, però l’eix central ha estat sempre la figura femenina: la mestressa és qui ho ha agombolat tot. ( canvi però , de grans sacrificis)

A més a més farem un repàs de les formes de casament, les festes, les tradicions i moltes  altres coses.

LLISTAT DE LLIBRES SOBRE HEREUS I PUBILLES
La masia Catalana (camps i Arboix)
Hereus , pubilles i cabalers Llorenç Ferrer i Alos, Editorial afers

Imatge: A la fotografia un grup de fumadors novells de 1930 (a Arenys de Mar), imatge presa, possiblement, per Joaquim Castells. Obtinguda a la web de l’Arxiu Pare Fidel Fita. Des d’aquí agraïm la bona feina que du a terme al front de l’Arxiu el bon amic Hug Palou.

LA MARE DE DÉU FUMADORA

Ningú ha pogut escatir quan i com va començar la Mare de Déu Fumadora. El dia 8 de desembre de cada any, des de molt de temps reculat, es celebrava la festa de la Immaculada Concepció, i a Arenys, de tradició, aquell dia, i només aquell dia, els nostres vailets i patuleia tota,  tenien butlla per a poder fumar. Tant com volien (i no volien gaire, no us penseu).

En Jordi Bilbeny l’any 1987 va fer un article sobre la festa on incorporava la ressenya d’una consueta i deia:

En una consueta de la Parròquia, del 8 de desembre de 1844, que parla de l’ermita de la Pietat, hi llegim: “Havuy era la festa de esta hermita. Encara que la titular era la Mare de Déu de la Pietat o dels Dolors, y habia en lo Altar major una imatge de la Concepció. Si feya una especie de aplech y acudian molta gent de Areñs y forasteres. Era una consuetut antiquíssima de anari los miñonets fumant amb una pipa y ells la denominaban la Mare de Déu Fumadora. Per molt que he procurat indagar, no he pogut averiguar de hont dimana aquest istil“.

I els menuts honoraven la festa construint unes pipes maldestres i cantant pels carrers:

 “Amb el cor ple d’alegria
cantem l’himne triomfal;
concebuda sou, Maria,
sense pecat original”
Aquells versos es cantaven pels carrers entre pipada i pipada.
Les pipes les construïen la vetlla i ja amb la pipa endreçada, el dia de la Mare de Déu, anaven a la riera, on es nodrien de matafaluga i de pela de cacau que els pastissers, senyors Josep Sauleda i Joaquim Casas, els havien omplert uns sacs a la porta dels seus establiments on podien “repostar” l’element necessari per a poder continuar pipant.

I és clar, després d’haver pipat matafaluga i pela de cacau, qui podia continuar fumant la resta de l’any?. Era tot un antídot o vacuna per a no tornar a fumar mai més. Sembla que la tradició però, comença a l’aplec que hi havia en aital diada a l’ermita de la Pietat (on avui hi ha el cementiri de Sinera) i per anar a l’aplec s’havia de pujar per un fondo envitricollat, on les ridoltes creixien a pleret….

I els vailets, abans d’arribar al cim de la Pietat ja s’havien nodrit de les ridoltes necessàries per a poder pipar tot el dia (i verdes i tot! i els que hem sigut vailets i hem tastat la ridolta seca, ja no ens quedaven ganes de tornar a fumar, imagineu-vos fumant ridoltes verdes!!!!…)

I sigui pel que sigui, els pares deixaven que aquell dia, només aquell dia i només a Arenys, els marrecs podien fumar a pleret.

Ja podeu comprendre que malgrat no conèixer-se l’inici de la tradició, si que era volguda i acceptada pels arenyencs.

Però ja fa anys que  tenim mala peça al teler…  La modernitat i  TV3 ho van enterrar. TV3 va tenir la “gran pensada”  de començar el telenotícies de la diada de la Immaculada Concepció per blasmar aquesta tradició “atàvicament dolenta”…

I vàrem fer més  cas a la tele que a la tradició.

I què voleu, així ens van les coses!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat per la revista la Agenda d’Arenys de Mar el mes de Desembre de 2019

RETRATS DE SALVADOR ESPRIU I MN. MARTÍ AMAGAT

El 22 de febrer de 1985 a les 2 de la tarda, Salvador Espriu mor a Barcelona. Tenia 72 anys. L’enterrament i funeral es va fer el dissabte dia 23 de febrer a la vila de Sinera. Enguany fa 35 anys de la seva mort.

 Mn MARTÍ AMAGAT  rector de la petita pàtria de Salvador Espriu –“Sinera”, bon amic del poeta, adreçà als assistents al funeral les següents paraules curulles de sentit cristià i profunditat poètica:

Preguem – Un nou cel i una nova terra

 “Des de la meva simpatia per aquest home que regalimava arenyisme pels quatre costats del seu cor:

Des de la meva admiració sense reserves per aquest home de primera fila -home d’una bondat respectuosa i delicada i d’un sentit permanent del deure; des del meu agraïment de català per aquest home que tant ha treballat i lluitat pel nostre país; des de la meva fe cristiana; que em fa veure un germà en cada home, deixeu-me convidar-vos a tots aquells que d’acord amb les vostres conviccions pugueu compartir-les, a unes pregàries pel Salvador Espriu que ha fet traspàs.

Reforcen la meva petició unes paraules que ell mateix m’escrivia fa poc temps; aquestes:

“Moltes gràcies –em deia- moltes gràcies sobretot per l’inapreciable oferiment de les seves oracions, que prou que les necessito”.

Preguem, doncs, i fem-ho manllevant aquella humilitat que presidia tothora la conducta del Sr. Salvador Espriu. Preguem des d’aquella humilitat que ens porti a reconèixer que en realitat no saben on comença la mort i on acaba la vida, on comença Déu i on acabem nosaltres, on acaba la terra i on comença el cel.

Preguem tanmateix, convençuts que la gran catedral del silenci “la petita pàtria que encercla el cementiri” –com deia el poeta- ressona amb música d’esperances i que la promesa d’una futura i eterna  primavera davalli a les tombes.

 Preguem, demanant que es desperti a uns nous cels i una nova terra: aquella  on l’ànima no pateix de temor, on  es pot portar sempre el cap ben dret, on la mentida no entaca mai els mots, on les fonts de l’amor no es perden pels deserts del costum i la rutina i on, finalment, hom pot estimar a cor obert i sentir-se estimat de veritat.

 Preguem, perquè hagi aconseguit el que cantava en els seus versos de la seva “Cançó de la mort resplendent”

“Lluny, enllà/ de paraules amargues,/ una mort resplendent/ vaig trobar.”

Al funeral, en moments únics, difícilment reproduïbles, i quan l’església anava esdevenint poc a poc, un mercat de Calaf, la veu nítida de la Montserrat Roig, s’aixecà i de forma potent digué “Això és un enterrament, no un mercat.”

Amén…

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Novembre de 2019

Foto: L’Agapit Borràs, arquitecte autor del Mirador on han exposat l’Estela al poble del Montseny.

Avui, tocava anar a l’encalç de l’Estela de la Calma, de seguir el seu camí ignot a la nostra muntanya del Senyal. La Calma ens espera amatent, lluïa uns núvols baixos que enamoraven. Per primera vegada en molts anys, la boira ens ha acompanyat a la recerca de l’Estela. De ben segur que els fats divins no volien que perdéssim l’oremus per la vista de la muntanya solellada. La tebior del gris ens ha acompanyat fins el peu de la barraca. Feia goig d’avançar, lentament, però fitant cada racó del camí. Un pastor ens sortia de la boira per saludar el caminant freturós de trobar la baluerna en forma de barraca. Adesiara les nostres figures es convertien en lleugeres ombres que avançaven amb ulls de cec. I les flors boscanes ens sortien a saludar tímidament. I per fi, la barraca d’En Ramon, que, acollidora ens ha fet passar al seu clos i hem pogut constatar la copia de l’Estela…. I que bé.

I de retorn, hem fet tat al mirador de l’Estela al Prat del Rector al poble del Montseny… I allí … miracle: ens ha vingut a l’encalç l’arquitecte de les noves estances de l’Estela: L’Agapit Borràs, que amb bonhomia, sabiduria i pedagogia ens ha explicat que el color vermell de les portes vol ser el signe perquè els estadants del Molar, quan surtin a l’Era puguin veure aquesta Estela, fins fa poc a casa seva. I ens ha il·lustrat de la forma del mirador… i ens ha fet estremir quan ens ha explicat que en el dinar de dissabte passat que era la celebració de la col·locació de la pedra, un bon home de muntanya es va emocionar, no quan parlava de persones, sinó que es va emocionar quan parlava de la pedra… I sí… A les persones les estimem i ens condolen els seus problemes, però quan és la història la  que ens ve a veure,  ens estremim quan veiem part del nostre passat, encara que sigui una pedra.
Apali! Si ho voleu aneu al poble del Montseny a llucar la Pedra que ens lliga amb la Història: L’estela de la calma .

Ah! I us acompanyo les fotos de la sortida, però també, per fer-vos una idea de la diferència de la barraca,  us acompanyo fotos d’anys reculats!.

Imatges: dues edicions de la història del Viatge a l’Infern d’en Pere Porter.

ADVOCATS I PROCURADORS A L’INFERN DE DOS EN DOS.

I qui no ha dit alguna vegada:

—Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos...

I quan l’hem dit, sabem que la frase fa referència a les males arts que aquests dos gremis, presumptament,  fan servir en les seves escaramusses judicials i/o també a les seves  lligamanegues que farceixen  les seves trafiques… Però,  dit això, ja no sabem d’on pot venir la frase en qüestió.

Em sembla que,  sense cap mena de dubte, la frase surt del Viatge a l’Infern d’En Pere Porter… Un viatge dut a terme pel fill d’un pobre pagès  de Tordera (partit judicial d’Arenys. Què us penseu, que en aquesta història no apareix Arenys… doncs no voleu “caldo”,  tres tasses!). El pare Porter va ser enxampat per les males arts del Notari d’Hostalric Gelmar Bonsoms, qui, enredant-lo, no va cancel·lar  un debitori (hipoteca) que havia contret el pobre Porter.

I si no es paga el debitori es condemna a presó el fill del  pobre Pere Porter. Aquest, demana que li deixin uns dies per a poder retornar-lo i  va a cercar  un amic seu de Girona  que el pugui ajudar, tot prestant-li els diners del debitori. En ser a Sils es troba un cavaller muntat en un bonic corser i li diu que ell l’ajudarà a trobar els diners… el cavaller no era altra que el dimoni i tots dos, pels aiguamolls de Sils, baixen a les Calderes d’en Pere Botero i allà troben tota la gent de dret que havia fet malifetes, condemnats a les penes eternes  del xibalbà. Excuso dir que tots els que habitaven l’infern eren polítics, advocats, procuradors,  notaris i altra gent de dret..

I és així que, d’aquesta llegenda,  en surten algunes frases i concrecions que cal dir:

a.- La frase d’advocats i procuradors a l’infern de dos en dos pervé del fet que en Pere Porter a l’avern  pot comprovar, sense cap mena de dubte, que la mala gent del dret s’està cremant a les calderes infernals,  per les seves múltiples malifetes.

b.- I és així que en Ramon Pàmies, al fer els seus Pastorets,  va fer que en Jonàs i en  Mataties baixessin  a les calderes d’en Pere Botero (a l’època, Pere Porter). i…

1. c) La més certa històricament: l’entrada a l’infern era als aiguamolls de Sils. Això ja ho sabien els romans quan van fer la via Augusta… Tots sabeu que la via Augusta passa per Girona i va directa cap a Sant Celoni passant per Sils. Però els romans es van adonar que en passar per Sils, a l’estiu, quan els aiguamolls estaven força secs, sorgien totes les males bèsties, mosques, mosquits, borinots i altres galindaines, que,  rabioses que estaven per manca d’aigua,  picaven cosa de no dir a les cohorts romanes i a tot aquell que se li posés bé…… i d’aquí,  veiem  que allò era l’entrada a l’Infern i varen construir una variant de la Via Augusta que, abans d’arribar a  Sils,  es desvia per la costa i passa, també, per Arenys de Mar, que aquí en diem el camí del Morbo… ( Els d’Arenys en diem Vallvidrera…)

 Apali!
I si sou un misser i us amoïna que us diguin sempre la cançoneta: “advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”, vosaltres els etzibeu:

Procuradors i advocats al cel a grapats…

I qui no es consola és perquè no vol!

Ramon Verdaguer i Pous

Aparegut a la revista  l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes d’octubre de 2019.

El 25 de març de 1702 la nostra Vila forma una junta composada per Rafael Cot, Pau Roget, Francesc Doy, Bernat Pasqual i Rafel Goday . I la vila es disposà a defensar-se. Feren cap a la Torre de Mar… la confraria de Sant Elm l’havia bastida per ajut de captius i dots a verges…

29 de gener de 1714 Amill desembarca a Arenys (entre Arenys i Canet ) a cal Alero

el 15 de febrer, lluita a Sant Pol, comanada entre d’altres per en Bernat Pasqual

Descriure el setge de Sant Pol.  Sant Pol, la manta gent berganta quina hora es!

El 8 de maig , els borbònics encesos , assetgen Arenys i després de fer-se amos de la torre del mar feriren en Pasqual, el qual , no obstant , va ser atès a casa dels Ramis..

Guarit , torna a la lluita contra l’invasor.

El 24 de maig, (Amill i marques de Poal) tornen a conquerir Arenys

Sembla que no es mogués d’Arenys i a l’octubre de 1714, s’embarca , després de la desfeta de Barcelona , amb el  Marques de Poal  i dos fills seus I  també es concentraren els arenyencs Bernat Pasqual, Rafael Cot Pau Roget Segimon Torres i Antoni Goday .

El general Moragues també havia de marxar amb els arenyencs , però va ser detingut i mort, esquarterat i el cap penjat…. I el nostre heroi morí a Sant Petesburg, a la catedral on està enterrat el dia 22 de setembre de 1720.

En Rafel Goday No es un carrer. Home de poc caràcter però que lluita ferotgement. I te un carrer a Arenys de Mar.

Si voleu escoltar la primera part de la passejada, cliqueu aquí.

SANTA AMANCIA I SANT FÈLIX. DOS SANTS QUE ENS VA PORTAR EL BISBE PASQUAL

Avui farem una visita a l’altrar de Sant Josep a la nostre Església d’Arenys de Mar.

El Bisbe Pasqual va rebre de la Curia Romana , en pagament dels seus serveis jurídics,  els cossos de Santa Amancia i Sant Fèlix.

Sant Fèlix, ens va ser lliurat als arenyencs  pel Bisbe Pasqual i el varen col.locar a la capella de Sant Josep, propietat dels Pasqual.

Atès que Sant Fèlix es celebra el dia 10 de Juliol, temps ha que els arenyencs el tenien com el patró petit de la nostra Vila.

El cos de Santa Amancia va ser traslladada al casalot dels Fontcuberta (hereus del bisbe Pascual), a Santa Eugènia de Berga, que es nomena Sala d’Heures.

Si us abelleix , podeu escoltar el passatge que varem gravar a l’església. I us enllaço també una ressenya que el Sr Pons Guri va fer en un programa de Fesa major.

Fotografia del cos de Santa Amancia a Sala d’heures :

Goig de Santa Amancia

Si voleu saber més coses sobre l’aportació de Santa Amancia i Sant Fèlix , per part del bisbe pasqual a Arenys de Mar.

si ho voleu escoltar “els sants de l’altar de Sant Josep”, cliqueu aquí.

OBIOLS, PINTOR A ARENYS I A MONTSERRAT

Imatge:  Baptisteri d’Arenys de Mar. 

Tot i que ja m’ho havien explicat, aquests dies he pogut constatar un fet especial:
Josep Obiols, (1894-1967) pintor noucentista i arenyenc en els darrers anys de la seva vida, fou qui pintà la sagristia de Montserrat (algú en diu la nostra particular capella Sixtina).
I jo hi afegeixo que Obiols va fer l’esboç del Baptisteri d’Arenys de Mar, encara que la realització de les pintures la va fer en Francesc Vidal i Gomà, car l’Obiols, que ja passava els estius a Arenys, els darrers anys de la seva vida, va anar perdent la vista. L’obra fou executada l’any 1967.

Aquí us enllaço un apunt biogràfic: 

 Josep Obiols. Dades biogràfiques, per Agnès Ponsati Obiols

Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran, Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de clausura.

I avui, seguint aquests programes sobre l’església d’Arenys ,podeu entrar a l’audio i escoltareu la història d’aquest espai tan poc conegut de la nostra església.

Panys austriacistes i/o borbònics.

El dia 2 d’agost de 2019, a la Biblioplatja d’Arenys de Mar, i a les 7 de la tarda, la bona gent de la Biblioteca em va demanar si podia guiar  una passejada per la història i pels panys i bocaclaus de la vila :

Divendres, 2 d’agost de 2019  –  7 h tarda

Itinerari: Passejada pels vestigis de la Guerra del 1714 a Arenys de Mar. Unes llambregades pels portals de Sinera a càrrec de Ramon Verdaguer

 Lloc: Biblioplatja

Adreça: Platja de la Picòrdia

Ho organitza: Biblioteca – Regidoria de Cultura

Si us plau i voleu venir, que sapigueu que abans  d’una passejada per alguns indrets de la Vila on hi han panys, començarem ben assegudets a l’ombra, farem una exposició d’algunes dades interessants, tant per la Vila d’Arenys de Mar, i també escatirem perquè als santpolencs els han bescantant fins ara pel tema del rellotge de sol. I els feien befa del mal nom.

Podrem dir en veu alta que no hi ha malnom sinó que hi ha un crit que ressona com a goig revolucionari de tornar-li a l’invasor el crit amb el que en Felip V insultava als Santpolencs: I NO !!!!:

el crit correcte sembla que era :

Sant Pol, vol de manta, gent berganta i quina hora és.

Veurem que una manta era l’únic abrigall que el rei Borbònic els va deixar tenir . Sense deixar-los reconstruir el poble que els havia cremat. Gent berganta, (el que no sabia l’invasor era que no deia bé el nom). No era gent berganta, sinó gent breganta… o sigui que és un brau defensor d’allò que creu. I per últim com els feia cridar “quina hora és” , ho feia perquè els havia abatut el rellotge del campanar de les hores, i òbviament no tenien campanar.

ARA EL TENEN I EL LLUEIXEN . VICTÒRIA !!!

Ah ! i moltes altres coses.

Si us plau , fins divendres dia 2 d’Agost a la biblioplatja d’Arenys de Mar, a les 7 de la tarda.

El Crist escabellat a l’Església d’Arenys de Mar.

Avui, seguint la passejada per la nostra església d’Arenys de Mar, entrellucarem una història real, com la vida mateixa… Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència se’n va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia …

I si ho veleu seguir, entreu i escolteu l’explicació a peu de la figura de l’Escabellat, que guardem dins l’Església i que avui ja no està escabellat…

FESTES MAJORS: VA DE GEGANTS

 Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants? Tenim en Tallaferro, que si us fixeu bé, té un aire de centurió romà que enamora!. Tot un  senyor com el nostre patró Sant Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un llustre imperial de no dir!.  Talment com si fos una princesa de país petit… I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora, amatents  que arribi el llevant de

taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada, d’anar a cercar els de la Casa Gran i acompanyar-los, en clam de festa,  per assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la Carmeta. Un xic descreguts,  eh !. A vessar de picardia…  Son els més menuts,  però renoi! quina planta que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb el peix que allargassa el seu braç dret i la  Carmeta que duu la  panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que tragina…

 I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que, el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha la placeta de l’Església,  varen fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom. I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els corsaris feien pels nostres verals… Però no només alliberaven captius amb els cabals de la recapta,  no…  sinó que,  els estatuts també preveien, com qui no vol la cosa, que  amb els calerons  recollits,  ajudarien, abonant una dot, a “maridar donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre i és de consuetud, aquestes ja tenen  qui les   agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us digui? Parella de ball de l’Elm i clar exponent de la dona forta marinera. I si bé en altres endrets la Verge del Carme ha esdevingut, en substitució de  Sant Elm, la patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no només no es facin nosa, sinó que, ben juntets, ens siguin els patrons celestials del mar i a la terra ens  facin ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys Elm i Carmeta !!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com una jaculatòria de joia i alegria: 

 “Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada de colònia ens mostri el vessant  més plaent de la vostra particular diada.   Amén…”

Signat: Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda del mes de Juliol

Imatge: Sant Elm a Arenys de Mar.

Un Sant importantíssim a la nostra vila…. De fet va ser la nostra primera llum!!!!!

Dedicada a aquest Sant, a Arenys hi varem bastir la primera Església de la Vila. La seva devoció ja era molt reculada en el temps i el 1585 es va constituir la confraria de la gent de Mar. La confraria més important que hem tingut sempre. Era tant important que inclusiu tenien el dret de tancar tots els actes religiosos de la Vila. Eren la Confraria més potent, la que va ajudar a bastir la nostra església de la vila.

I no només això, sinó que a 1617 varen constituir la germandat que, si la confraria era molt potent, la Germandat ho era encara més, car es va constituir per a poder pagar el rescat dels captius que feien els pirates que rondaven per la costa. I també es va constituir  com a serveis mutus en cas que algun membre de la germandat passés uns mals moments econòmics…. I també nodrien de petits cabals com a dot a les noies de cases amb pocs recursos, per tal que poguessin aportar un petit cabal al matrimoni que feien.

Oi quin goig que fa tenir sants així!

I fins i tot mestre Espriu al sermó de l’Altíssim que tanca la “Primera Història d’Esther” els cita:

” … i els pescadors confrares de sant …. i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…..”

Ep! que hi ha algú que botzina que no coneix aquest sant important?

Doncs la seva festivitat és el dia 14 d’abril….

I si voleu , escolteu l’àudio. Crec que us pot abellir escoltar-lo.

I escolteu el tercer lliurament de l’Església . Portal xic.

SEGON PROGRAMA SOBRE L’ESGLÉSIA D’ARENYS I EL SEU RETAULE .

Avui continuarem per l’Església de Santa Maria d’Arenys.

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

“… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

Es constitueix la comunitat i s’organitza la universitat (el consistori)

I un fet molt i molt important : LA BANDERETA

El dia de la Veracreu de Maig de 1599 s’escullen els representants municipals. I Acorden (potser el fet visual més important de la vila) que prenen com a símbol de la bandereta que, per avís de pescadors onejava al cim de la Pietat, van acordar que li donarien una decoració bellíssima. Dos xiprers i al mig una creu, l’aranyó i unes petites ones marineres…

I així des d’aquell dia. I cada any de cada any, en la diada de la Veracreu (3 de maig  de cada any- avui ho celebrem el primer diumenge de maig), qui vol pot pujar al campanar i ajuda a canviar la bandereta que ha onejat durant tot un any i en conseqüència feta tirallongues, la renovellen i amb aquest gest renovellem la nostra independència. I encara, la llegenda diu que les noies casadores, si pugen dalt del cimbori del campanar i fan tres tombs. de ben segur que trobaran marit….

Apali. Si voleu escoltar aquest segon programa, cliqueu aquí.

I també tingueu en compte la cronologia que dóna peu a la història.

S

Sant Josep de Guino Redi.

Mireu que és cas:

Avui n’explicarem una de les profunditats muntanyoses del nostre Pirineu.

Hi havia un pageset,  de nom Josep Beulaigua i Traguetdeví, transformat en fuster, que portava una vida tota tranquil.la, xiroia i servicial… En definitiva “un bon home”

Solter per a més senyes … i l’home, fent anys, no se’n va adonar que ja s’havia fet vellet i sense ni adonar-se’n va fer el cant del cigne i ningú , o quasi ningú,  li va esmerçar més enllà del temps que es triga en resar un parenostre i una avemaria.

Ell, però, xiroi, sabia que aniria al cel!!. Si més no , li faria de bé el seu patró, o sigui San Josep. A l’entrada del cel ningú li va fer cas, ni tan sols Sant Iu, que és qui porta el llibre gros de les entrades del cel.

Ni aquest li va trobar el seu nom i  en conseqüència no el podia deixar entrar a la gloria del cel. Havia d’anar a l’infern o al purgatori per veure si hi trobava el seu nom.

I ell, que no! , que de cap manera . Que ell volia que algú l’atengués … I que si no el volia rebre Déu Nostresenyor, i si no , el mateix Josep.

I sí! hi va anar-hi Sant Josep, però , pobre home, sembla que al cel també el tractaven com un calçasses….

Apali!

Si voleu escoltar el conte, cliqueu aquí.  

Benvolguts:

Mn. Joan Soler, el nou rector de la nostra Parròquia em va proposar si  volia fer uns programes a Radio Arenys en relació a la nostra església. Des de la seva construcció com edifici,  fins a l’abillament de dintre, sobretot el retaule i altres històries que el nostrat temple guarda, i amb alguna sorpresa que anirem explicant . Com podeu comprendre, li vaig dir de seguida que sí, que ho faria amb molt de gust.

Ens vàrem posar en contacte amb Radio Arenys i com sempre, amatents a la bona programació ens van oferir tota la seva col·laboració i així ho anirem fent durant algunes setmanes .

Avui us acompanyo la gravació que vàrem fer. I a l’ensems, aprofitant una pàgina molt interessant de l’Ajuntament d’Arenys us transcric la base històrica del que jo he desenvolupat en aquest primer programa.

L’inici de l’inici .

1. XIII-XIV.- Comença a documentar-se poblament estable a la ribera de mar de la parròquia de Sant Martí d’Arenys (entenguem-hi avui: terme municipal), localitzat a Sa Boada i Es Caravar. Paral·lelament es manifesten les primeres activitats econòmiques relacionades amb el mar: construcció d’embarcacions, explotació comercial d’aquestes embarcacions i contractes de patronia.

1560.- Es construeix la torre d’en Llobet. Durant la segona meitat del segle XVI, la principal mesura defensiva de la població civil contra la pirateria nord africana va ser la construcció de torres, conegudes popularment per torres de moros; a Arenys de Mar varen arribar a haver-hi, simultàniament, tretze d´aquestes torres. Declarada, com totes les construccions de caràcter militar que l’any 1949 varen ser assimilades a Monumento Nacional, (Bé d´interès Cultural.)

1573.- Es documenta, si més no des d´aleshores, l´existència d´una capella, sota l´advocació de Sant Elm, a l´indret de Sa Voga de la Ribera de mar de Sant Martí d´Arenys. A mig carrer de la Torre hi ha la clau de volta de la primera ermita de Sant Telm. No és segura la seva veracitat, però així sembla que és .

1574, juliol, 11.- Es reuneix per primera vegada la Universitat dels homes habitants a la Ribera de Sant Martí d´Arenys independentment dels de la resta de la parròquia. Ho fan amb el consentiment del Governador General del vescomtat de Cabrera i acorden, entre altres coses, sol·licitar permís al bisbe de Girona per a erigir una església pròpia.

1575, març, 18.- El bisbe de Girona Benet de Tocco, concedeix formalment llicència per a la nova església, sota l´advocació de Santa Maria, declarant-la sufragaria de la de Sant Martí. Aquesta situació dura fins a l’any 1781.

1599, gener, 18.- Sentència arbitral dictada per Gastó de Montcada, marqués d´Aitona i vescomte de Cabrera, en què posava fi als conflictes de mal veïnatge entre les universitats de Sant Martí Santa Maria d´Arenys. Acceptada la sentencia per les parts demanen al vescomte que assenyalés els límits entre amb dues parròquies.

I si voleu escoltar el primer programa de Radio Arenys, cliqueu aquí.