ENGRUNES
Al llindar de casa,
els pardals espigolen
molles de pa.
Dins el llenyer,
un gat se’ls mira,
mort de fam.
Un llapis com el vent
Joan Graell i Piqué
Tremp: Garsineu Edicions, 1997
Un llapis com el vent és un llibre d’aprenentatge poètic que recull els primers poemes d’un poeta que ha sortit de la terra i de la gent que la sembra. Uns poemes que ens descobreixen un autor compromès, tant amb l’entorn que li és més proper com amb els qui, arreu del món, són víctimes de la violència. Aquesta opera prima desplega feixos de poesia curulla de vitalitat, íntegra de cap a peus, contundent en la crítica social, dolça quan parla d’amor.
La llengua que parlem vora la mar
i al peu dels cims va néixer al cor
de les muntanyes. Des de fa temps,
la volta el llop, els corbs, els voltors
i les àligues. Però aquesta llengua
encara és serenya i ja no té cap
por de manifestar-se obertament:
una veu pregona, que escampa
la llavor dels somnis i consola
el neguit, ha enterrat les fosques
raons del silenci sota les pedres.
Aquesta llengua que estimem
s’ha guarit de les antigues ferides
i ara corre cap al futur amb els peus
lleugers i l’ànima transparent.
La nostra llengua és granada:
té els ulls encesos per les guspires
d’un temps llunyà, i la fa créixer,
com als nostres fills, el cultiu
del pensament i la saó de la terra.
Preguem, doncs, perquè la pluja
sigui abundosa.
Creixia a les mans l’embruix dels astres
Joan Graell i Piqué
Premi Guillem Viladot de poesia 2006
convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona
La Busca edicions. Barcelona, 2006
Selecció de poemes:
Mossec
Cerca profit en les coses menudes.
Trenca una nou i menja’t el moll
amb delit de pobre. Assaboreix
el gust aspre de la terra: només
així comprendràs la impaciència
del viatger que s’asseu al baterell
dels astres i queda atrapat per sempre
en el descans mineral de la joia.
Camí
Lluna d’aram
al bosc del somni.
Viarany obert
a un rostre de pedra.
Nua fesomia.
Arbre
Captius en miralls d’atzar
que l’alè del temps esmicola,
només ens salva un instant
de lucidesa, una sort
diàfana, i la por de caure
en el pou de gel de l’oblit.
Efímers, els ulls absorbeixen
la llum fecunda dels astres.
Segles i segles de somni
i realitat broten dins nostre,
amb força, i nodreixen l’arbre
feixuc de la consciència.
Riu avall
Als raiers de Nargó
A trenc d’alba,
destrals madures de foc i aire.
De sol a sol,
el cop ferreny dels picadors
fereix el plàcid anhel dels arbres.
Invulnerable,
el cor del bosc batega
en arrels i branques.
Llavor de pins, esclat d’aigua:
del bosc al riu, en afany memorable,
l’enginy i la força,
la destral i la ganxa.
Redortes de bedoll,
amb delit de lluna tendra,
lliguen feixos de records
a l’esquena del rai.
I l’encís obert a boca de fosc
aferra l’antiga sort dels astres
al barrer… La fusta davalla
riu avall, guiada per la mà
serenya dels raiers.
El rem és lleuger
i no tem el brogit de l’aigua.
Un bullit de gent atura el temps
al pas dels pobles, la vida s’allarga:
cafè i dones a Lleida,
diners a Tortosa
i tabola a Nargó.
Vesc
Pell fosa del bosc, engany de l’aire:
captiu en zel d’amor vora l’aigua
el neguit del verderol abrusa
el cor indolent del moixonaire.
Terrat
Salacitat de roba estesa
amb els dits inconsolables
del desig. Matèria d’insomni
en zel de vidres i antenes.
Càlida rajola. Oasi.
Neguit
Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.
Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.
Passa una falzilla
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.
Sagna el crit.
El cor s’afua.
Captaire
El vi de la sort ja no t’alimenta.
Entorn dels ulls, la pietat t’atrapa
en un miratge incert de l’oblit.
El teu dolor ens acull. El sol cru
de l’hivern bat la tristesa i t’esfulla
les mans inconsolables: les transforma
en dues flors tremoloses, brevíssimes.
Plany
Àrida solitud dels aurons.
Un aire eixorc ha corsecat
la soca perenne dels dies.
Amb una espurna de lluna tendra
el garbí encendrà els ulls de la terra.
Arreu s’alça un plany esquiu.
Negra sort, fredor de la pedra.
Pit estellat sobre la neu:
mort de griva.
Encanteri
Rodolen cantals
amb oblit de marges.
Designi del bosc,
arrels encantades.
Aigua estremida
al fons de la vall.
Un silenci cru
devora els pollancres.
Afrau
Joan Graell i Piqué
Il·lustracions de Philippe Lavaill
March Editor. Vallbona de les Monges, 2005.
Afrau és un camí lumínic. Els primers poemes ens remunten a un passat primigeni que dóna forma als fenòmens culturals o espirituals que representen interpretacions del món. El lector té la possibilitat de recórrer un ampli espai de temps i de reconèixer les constants que caracteritzen la nostra existència, com a éssers deutors d’un passat primitiu i com a anelles d’una cadena immortal. Des de la fecundació de l’òvul del destí, som fills de la llum, però també de les nostres circumstàncies, i continuem el nostre periple, intentant comprendre el perquè de tot plegat.
Selecció de poemes:
Nit
Als confins de la nit,
els límits de la rosa.
Pètal invisible,
lluna que floreix,
llavor de l’alba.
Silenci fragant,
bosc adormit,
fronda d’estrelles.
Arbre del cos
Reposant en un sentit mineral,
l’arbre del cos cerca un solaç
de llum estesa a l’horitzó.
Segles tel·lúrics d’aigua i foc
nodreixen la soca de la memòria.
Tot és alhora tardor i primavera:
les fulles cauen sense recança
i un vent molt suau escampa la tendra
olor de la molsa i de les flors.
La vida ha esdevingut per atzar,
en un temps remot de llum i pedra.
Retorn
Tòtems de pedra
somouen el cor del bosc.
Sota el llambrec
delerós dels estels,
els druides clouen
un cèrcol d’ulls i foc.
Nit encrespada:
per viaranys
inaccessibles
retorna l’Unicorn.
Paisatge amb ocells
Un silenci mineral
acull el murmuri
frondós dels àlbers.
Al mirall del riu
batega, transparent,
el cor de l’aire.
Infinits i purs,
els cristalls de l’aigua
rutilen com estrelles.
La tarda s’adorm
als ulls d’un infant,
sotmesa a l’obscur
embruix del crepuscle.
Si la lluna fa cèrcol,
els ocells passaran de llarg,
amb foc a les ales.
Poesia
Escriu els colors,
la metàfora de la vida;
així el teu art
mai no es dirà mediocre.
Escandeix cada mot,
cerca el ritme just
del vers, del poema,
i et cobriran d’elogis.
Però recorda que al món
també hi ha mentida,
poeta: cal que tinguis
sempre els peus a terra…
I la terra al cor.
Cançó de finestra
Als trobadors
Amb un sol bri de tu
n’hi ha prou per iniciar-me
en ofici de requesta.
Invoco el desfici
a trenc de pell -nua
tempesta dels sentits.
Al teu voltant, un eixam
de mirades et percaça
l’esclat de l’ànima bruna
sota el vestit. L’atzur,
embriac de cuixes,
obre ferides de passió:
el goig sadoll i el cor ardit…
La fruita madura
t’esberla l’escot.
Amb els ulls hi cullo el desig.
L’estiu porta una estranya
melangia de llavis en flor.
A redós dels estels,
si em despulles de metàfores,
tindràs l’encís del foc:
cançó de finestra
que desgrana la sal
del meu reclam en cada mot.
Però et fas l’esquerpa:
tens marit?
A trenc d’atzar
Al Jordi Graell
A frec de vent
s’allera l’esperit.
Un somni de fuga
fa rodar la vida
sobre quatre rodes:
dins el motor esclata
l’impuls inexorable,
la força de mil cavalls…
A la falda de l’horitzó
llisquem, un dia rere l’altre,
per vials de fortuna
que s’endinsen en la nit.
Quina ruta hem de seguir?
Si l’oratge ens despulla
d’antigues recances,
de llegats feixucs,
estendrem les ales
al caprici del vent.
A trenc d’atzar,
el present renovarà
la fràgil herència dels sentits.
Que no ens venci la nostàlgia,
la confusa por de viure
a rampeu de l’oblit.
No cal fugir de cap país
per cercar la llibertat
inesgotable de les muntanyes;
contra l’enyor,
com ho fan les aus migratòries,
n’hi ha prou amb collir
un brot d’espígol
al moment d’aixecar el vol.
Però a cada revolt
es pot estroncar el delit.
Asfalt enllà, el camí
sense estels esdevé llarg…,
i la nit massa fosca.
De tant en tant convé
aturar-se, aixoplugar-se
a recer del temps,
i només recomençar
l’engranatge de motors
quan s’hagi espassat
l’ofec del món.
Res no em resseca
Res no em resseca.
Vora teu, el goig s’ablama,
en zel obert, a l’incendi
de la pell. Entre el desig
i la follia, el meu silenci
és una breu espera del teu gest.
Calladament celebro
la trista recança de la pluja,
l’embruix de la cambra,
mentre la rosa del teu cos
perfuma l’angúnia dels llençols.
L’amor desclou el desfici
de l’alba. La nit ens pertany.
Capvespre
Al gresol del capvespre,
lent degotall del temps,
el silenci arrela
al cor de les pedres.
Instint
Si el teu destí
pervingués
en blanc albatros,
ara ja et seduiria
la immensa blavor
del mar.
Però la natura
tan sols t’ha donat
el fluix instint d’un home.
Cap al vespre, l’atzar
et transforma en pur desig:
devorat per un dolç verí,
el teu ésser sucumbeix
als encanteris de la nit.
Revenja
El dia que vas néixer,
una àliga planava
sobre el meu front.
El dia que vas morir,
l’àliga implacable
del teu silenci
era jo.
Vent de ponent
Aquest vent que xiula
amb una bonior
corsecada de cendra i pols.
Aquest vent que porta l’oblit
a la sang, que eixuga els ulls.
Aquest vent que deslloriga.
Aquest vent que s’ho ha endut tot.
Germà llop i germana lluna:
jo sóc la font que tot ho cura,
llum de l’albada estesa
a la gran planura, destí
mineral del bisó dins la boira
i ploma del guerrer vençut
per armes que escupen foc.
Jo sóc l’ocell blau
que reneix de les cendres
enfortit amb ales
perfectes de futur.
Però no puc volar:
no veig l’horitzó.
Memòria de les pedres
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 2002.
A Memòria de les pedres, el poeta es deixa seduir, a parts iguals, per les creences i els elements màgics de la tradició pirinenca i per l’herència conceptual dels poetes romàntics, sobretot als poemes profètics i foscos de la part final. La principal característica és la força visual de les imatges que cada poema transmet, a vegades fixes, com fotografies, a vegades mòbils, com en el cinema. L’autor hi retrata situacions i personatges amb nitidesa, sense vels, sense filtres. És el món tal com el poeta el veu i, sobretot, tal com el sent.
Selecció de poemes:
Invocació
Salut, oh Sal·lusti!
Retorna al món
i venta’n el trust.
Fes que t’acompanyi
Sòcrates el Trist,
per cercar la raó
en ulls no lectors.
I que Anníbal el Gran
travessi el desert
amb tretze elefants,
portant ben alta
l’estirp de Salomó:
justícia per a tots!
Rastre obert
La mort m’espia,
de reüll,
a cada revolt;
com una son molt fina,
com un arbre vestit de dol.
Però el meu cotxe
sap esquivar tot sol
cunetes i barrancs.
A l’espai que el vent
esmola, sense llei
ni memòria, la sort
hi enfila les agulles
del destí. El temps
s’aplana com un ocell
de tardor. I el rastre
obert sota la sola
de les rodes escurça
la distància del món.
Encís de pergamí
A l’Isidre Domenjó,
amb agraïment.
Ritual o propòsit…:
encís de pergamí.
A les parets del temps
el cor hi penja miralls
de fortuna: la llum del món
és el vol rebec de l’esparver
fet poema. Roig de sang
i aurora escrit a les ales
i una visió subtil.
Quan el prodigi dels símbols
en harmonia uneix
amb foc desig i raó,
es deriven en passió
totes les imatges.
Així m’avinc
jo al goig de les paraules.
Pregària
Oh, Senyor!
A l’altre món,
només hi demano
una balança.
Mesureu-me bé
i feu-me purgar
cabals i rancúnia.
Llavors, lluny del foc,
deixeu-me ser arbre,
si pot ser.
Cariàtides
Falsos amors,
esveltes cariàtides,
em tempten el cor.
Totes m’ofereixen
llur cos salabrós,
però res no serven
dins l’estoig de la pell.
Són dones de pedra.
Hivern
El coratge dels arbres
és blanc.
Amb el silenci confús
de la nit, un animal
invisible i pervers
s’ajoca damunt
l’escorça de les ciutats.
En un racó del parc,
a l’Ot, el vell captaire,
el vi se li ha glaçat
a les venes.
La dansa del corb
A cel obert,
bastió del firmament,
l’ull primitiu de l’univers.
Terra endins, un laberint
humà culmina l’existència.
El món és un forat eixorc
on el foc pren ulls a l’espasa.
A cavall del vent,
l’estirp del ferro rovella
l’espai urbà. El temps
per testimoni de la mort
i de la fam. Cap herència.
Només la serena voluntat
de viure pot redimir
el gust cruent dels sentiments
en cada pèrdua.
Però sempre
resta la borda llavor
del silenci ancorada
a les venes…
I una creença:
de nit, els corbs dansen
per espantar la por.
Joan Graell i Piqué neix l’any 1971 a Cambrils, municipi d’Odèn (el Solsonès). Després de passar la infantesa al poble nadiu, cursa estudis secundaris (BUP i COU) al Complex Educatiu de Tarragona (antiga Universidad Laboral). En aquesta ciutat comença estudis de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili, però els abandona per incorporar-se al món laboral. Durant disset anys treballa a la Seu d’Urgell i al polígon de Montferrer en una empresa de marbres i granits, primer com a operari al taller i, més endavant, desenvolupant tasques administratives a l’oficina. L’any 2009 s’incorpora a l’administració pública de la Generalitat de Catalunya com a interí i, dos anys després, aprova les oposicions del Cos Auxiliar Administratiu de la Generalitat de Catalunya. Actualment resideix a Organyà i treballa als Serveis Territorials del Departament de Territori a l’Alt Pirineu i Aran.
Poeta i narrador
L’any 1997 es dona a conèixer com a poeta amb el llibre Un llapis com el vent. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una plaquette i ha obtingut diverses distincions, entre les que destaquen el segon guardó del I Premi de Poesia Joan Duch per a poetes joves, el Premi Guillem Viladot, el Premi Recvll Benet Ribas de poesia i el Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva. L’any 2019 ha estat inclòs a l’antologia Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) [Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019].
La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya i progressa, sense solució de continuïtat, de la matèria al mite. Dins d’aquests paràmetres configura, amb un estil sobri i un lèxic genuí, un espai d’identitat essencialment pirinenc que parteix del ruralisme i incorpora conceptes de la mitologia clàssica i popular d’arreu del món: la terra, els astres i els elements de la natura hi conflueixen com a font de sentiment i destí d’espiritualitat. En els darrers llibres, l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles.
En els camps de la narrativa curta i el microrelat ha publicat contes, narracions i microrelats en llibres col·lectius i en mitjans digitals, i ha estat guardonat amb els premis Vila de Puigcerdà, Guillem de Belibasta, Drac de prosa, Vent de Port, La Microbiblioteca (convocatòria mensual), Microrelats de la Vall Fosca i Mención “Non Plus Ultra” del Certamen Internacional de Microrelatos Cardenal Mendoza.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Des de la seva creació, ha format part de l’equip de redacció de la revista de resistència cultural Lo Banyut, que s’edità anualment a l’Alt Urgell entre els anys 1997 i 2016. També ha col·laborat esporàdicament amb articles de temàtica diversa a la revista d’informació i actualitat pirinenca Viure als Pirineus.
OBRA
Poesia
Narrativa
Narracions i microrelats publicats en llibres col·lectius i en mitjans digitals:
PREMIS
Poesia
Narrativa
Estadístiques del blog:
Visites:
Des de 5-05-2008 a 31-08-2014: 22.876
Des de 1-09-2014 a 31-12-2020: 8.641
Des de 1-01-2021 a 3-11-2022: 1.423
Total: 32.940