Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: general

Començar de zero

0
Publicat el 8 d'agost de 2016

comencar-de-zero

El relat Començar de zero ha obtingut el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura 2016 i ha estat publicat per Edicions Salòria en un llibre que inclou també les dues obres finalistes i dues obres recomanades pel jurat.
Podeu llegir-ne aquí un fragment:

 

Començar de zero

(Fragment)

Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones…

Publicat dins de general, narrativa i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

0

Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune

musica: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

 

Aiguafoc - coberta

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.

Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]

L’art de fer vi

0
Publicat el 1 de maig de 2016

Aquests dies estic llegint un llibre molt interessant de la col·lecció Retrats de vi del Servei de Publicacions de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona). Aquesta col·lecció ha escollit un estudiant de cada promoció de la facultat d’Enologia a fi de donar a conèixer la seva experiència professional i personal. Concretament, el llibre que jo tinc està dedicat a l’enòleg d’Organyà Toni Sánchez Ortiz; el qual es va graduar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (la mateixa on jo vaig començar estudis de filologia catalana). Ell va ser el primer estudiant de la llicenciatura de segon cicle que obtingué una beca Erasmus per anar a completar els seus estudis a la Universitat Victor Segalen de Bordeus, on va rebre classes dels gurús del món del vi. Malgrat això, la simbiosi íntima, gairebé mística, entre sòl, clima i home que transmeten els seus vins l’ha après amb el treball del dia a dia a les finques de l’Alt Urgell, el Priorat, el Tarragonès i el Montsant, on té cura dels ceps, i durant les seves estades professionals assessorant la producció vitícola de cellers en diverses regions d’arreu del país i també a l’estranger (Austràlia i Nova Zelanda). El Toni és un dels homes que conec que més treballen i més devoció posen en el que fan. Però la seva fe no és cega. Tot el contrari: dóna molta llum. Així ho expliquen alguns dels seus alumnes del curs de someliers que actualment imparteix a la URV. Aquest llibre, en darrer terme, posa de manifest que Universitat i terra no són incompatibles. És just tot el contrari, es necessiten i es complementen. El cep menja, veu i pateix a la terra, però ha de menester el coneixement que es transmet a les aules de la facultat d’Enologia perquè el suc del raïm arribi amb les millors condicions possibles de maduració i fermentació al trull, on adquirirà el seu tarannà, i finalment pugui reposar a l’ampolla. El llibre ho explica i ho analitza d’una forma entenedora, entranyable i visualment molt atractiva. Quedeu-vos amb això: el reguitzell de paraules que acabo d’escriure pren cos quan llevo el tap al Saurí i el deixo rajar dins la copa. El Saurí és un vi excel·lent. A banda de les qualitats que hi troben els someliers en el sabor i l’olor, ho és perquè té el poder de restablir les facultats de l’ànima.

Publicat dins de general | Deixa un comentari

Bancal, roca, ocell

0
Publicat el 30 d'agost de 2015

Roca de la Pena

Al llibre La muntanya escrita jo hi participo amb el relat Bancal, roca, ocell, que he ambientat a la roca de la Pena, al poble de l’Alzina i a la vall d’Alinyà. Podeu llegir-ne aquí un fragment:

 

Bancal, roca, ocell

Les cases de l’Alzina creixen, i minven, a l’albir de la roca de la Pena.

(Fragment)

Me n’he sortit: té la forma esvelta d’un ocell amb les ales i la cua esteses, de la mida aproximada d’una vegada i mitja el contorn del meu cos amb les cames juntes i els braços estirats, amb les ales tan llargues com m’ho ha permès la resistència i la flexibilitat de les canyes i els vímecs. S’assembla molt al dibuix de l’artefacte volador de Leonardo da Vinci que vaig veure en aquell llibre que guardava mossèn Facundo tancat amb pany i clau en un petit armari del seu recambró. Amb fil de cànem, he cosit els llençols que em va donar la Maria a l’estructura de les canyes i als travessers de vímec. Crec que serà prou dúctil al frec de l’aire i resistent al meu pes, que ja és bastant escàs. Fa mesos que no tasto la carn. M’alimento només amb naps i guixes cuits amb ceba i all, blat de moro bullit, xicoies amanides i sopes de carbassa, ordigues i fenoll. Durant aquest temps he anat vivint del que mengen els moixons: figues, aglans, formigues, molls de cardassa, llangosts, aranyons, grans de sègol, móres, flors de jonça, lledons, fruits de corner… Només tinc un propòsit, i a hores d’ara ja és irrenunciable: aquesta nit dormiré al cap de la roca de la Pena, i, quan el sol la il·lumini de ple, em llançaré aire endins per satisfer aquest desig d’eternitat que em corseca i alhora m’allibera.

Publicat dins de general, narrativa i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

LA MUNTANYA ESCRITA. Indrets reals i literaris del Pirineu

0
Publicat el 30 d'agost de 2015

Divuit escriptors i escriptores vinculats a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran, i socis de l’Associació Llibre del Pirineu, ens parlen d’un indret, paratge o territori real del Pirineu a través de la literatura.

En acabar-lo de llegir, els paisatges que apareixen a les pàgines d’aquest llibre ja no seran els mateixos. El fet que algú ens parli d’un lloc en el qual transcorre una història o una experiència, és la manera més atractiva de convidar-nos a anar-hi, encara que sigui amb la imaginació. El sentiment sempre té raons més poderoses que la raó i aquest fet dóna pes i qualitat als divuit relats del llibre, a la vegada que els allunya d’una simple informació turística. No hi busqueu, per tant, “paisatges encisadors” ni “magnífiques vistes”, sinó el pols que batega en les vivències lligades a la terra.

La muntanya escrita és el reflex més tangible que al Pirineu les muntanyes parlen i encara tenen moltes coses per explicar-nos. Aquesta bella serralada tan nostra ofereix un ampli ventall de possibilitats de conèixer-la, i la literària n’és una que no sempre arriba al públic lector.

Portada La Muntanya escrita

El llibre es presentarà a Organyà el diumenge 6 de setembre, a les 13.00 h, en el marc de la 19 FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU

RELLOTGE DE FOC

0
Publicat el 26 d'agost de 2015

 

Poema publicat al núm. 3 de la revista PORTELLA. Andorra, tardor de 2011; posteriorment revisat, la versió definitiva del qual —aquesta— tancarà el llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

  RELLOTGE DE FOC

Les quatre estacions
Irene Vilana

(Organyà 1962-1988)
Al llarg de la seva curta però intensa trajectòria artística (va morir a l’edat de 26 anys), Irene Vilana va crear al voltant de quatre-centes obres, entre pintures i gravats, en les quals cerca l’expressió il·limitada del sentiment com un camí per mostrar els vincles latents que connecten la natura i l’univers amb l’home.

 

RELLOTGE DE FOC

A la memòria del meu pare, que fou
un home obert a la claror del temps.

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.
Hi ha un rellotge enardit
en cada portell del cor,
que ens empeny a caminar
per atènyer la memòria
encesa de la sang.
En l’afinitat de la roca
hi ha un rellotge mineral
que mesura, des de l’origen,
la claror de les mirades.
A les parets de la foscor,
quan s’afua la nit,
un rellotge de lluna
tendra ens commou.
Hi ha un rellotge sense agulles
que persisteix dins nostre
en cada acte de resistència,
en cada floració de l’amor;
un rellotge virtuós
contra la solitud i el desconsol,
que llaura la terra desolada
per la misèria i sembra
el blat que la refon.
Aquest rellotge arrenca
la cobdícia de soca-rel
i obre clarianes
en l’ofec del bosc.
Hi ha un rellotge màgic
a les ales d’un ocell blau
que solca l’ànima de la muntanya
i ens guia tothora
per corriols inesperats.
Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.
Al forn de la memòria,
el fang del goig i la sorra
del dolor es couen a pleret,
amb la mesura del somni,
i conformen la ceràmica
i el vidre que guardem
com or del temps
a les poselles de la ment.
Ara i adés, un rellotge
tèrbol s’ablaneix quan el cel
s’ennuvola… Just aquí,
on l’escriptura recull
les engrunes del silenci,
un rellotge de pèndol,
que no percebem, oscil·la
entre el vers i la muntanya.

El cau de la serp

0

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

Serp4 FET SERVIR AQUEST

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

 

* freixera: freixe

 

Projecte Pirene

0

Projecte Pirene és el primer àlbum musical d’Arnau Obiols. Nascut a cavall de la tradició musical del Pirineu i els sons de la música global, aquest treball instrumental fusiona, amb una coherència i una bellesa sorprenents, la cançó tradicional amb les sonoritats del jazz i les músiques alternatives.

(Text publicat al núm. 28 —primavera-estiu de 2014— de la revista Lo Banyut)

IMG_2019

Foto: Jana Rosell

El jove bateria de la Seu d’Urgell és un músic molt ben preparat: va cursar el grau superior de música a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Així, l’origen d’aquest disc cal cercar-lo en el projecte de final de carrera, un projecte de recerca i investigació musical en el qual l’Arnau volia plasmar tota la riquesa del repertori de la música tradicional del Pirineu d’una forma innovadora: fusionant-lo amb les noves sonoritats de la música global.

Una obra original
A Projecte Pirene, hi conflueixen diversos elements que fan que sigui un àlbum excepcional. D’una banda, les tonades de la tradició oral que s’han cantat durant segles als pobles del Pirineu, que el jove músic coneix bé, perquè fa anys que les interpreta i ara les ensenya als seus alumnes de l’Escola Folk del Pirineu. De l’altra, la sofisticació sonora, la riquesa harmònica i les infinites possibilitats que ofereix el llenguatge musical del jazz. A partir d’aquests dos pilars, l’Arnau i el seu quartet han bastit una obra original.

Sonoritat captivadora i elegant
El que fa que aquest projecte sigui una proposta interessantíssima, arrelada al país i amb una alçada de mides que la fa presentable arreu del món, és la capacitat de copsar l’esperit de la cançó tradicional i presentar-lo en aquestes composicions amb una sonoritat moderna i atractiva. No hem d’oblidar, aquí, que no és en va que durant segles aquestes cançons van ser una eina imprescindible per a fer menys feixugues les tasques diàries de la gent que vivia i treballava als pobles del Pirineu. Aquest disc recull la bellesa de les melodies cantades, la delicada sonoritat de les cançons de bressol i també la força de les balades narratives —La Dama d’Aragó, La porquerola—. No només les recull, sinó que les reformula en clau instrumental i les dota d’una sonoritat alhora captivadora i elegant valent-se de ritmes alternatius i sons experimentals que obren nous camins d’expressió artística a partir de la lliure improvisació.

Un interès musical amplíssim
L’interès musical d’Arnau Obiols és amplíssim: de ben jove es va iniciar en la percussió interpretant el repertori de la música folk del Pirineu, però ben aviat es decantà per la improvisació i es deixà seduir pel llenguatge musical del jazz, el “free” i altres estils. El talent musical de l’Arnau emergeix i es conforma dia a dia sobre la base de la investigació i l’experimentació de noves sonoritats, que a vegades fins i tot ultrapassen la capacitat d’expressió dels instruments musicals. És per aquesta voluntat d’aprenentatge constant que participa en diverses formacions, tan de caire tradicional com experimental, i posa les seves baquetes a disposició de tots els projectes musicals que l’atrauen. Així aconsegueix incidir positivament en la tradició musical del Pirineu.

Nous projectes
Actualment l’Arnau està treballant com a compositor en nous projectes. Fa poc a iniciat els assajos amb una nova formació, aquesta vegada un quintet (trompeta, violoncel, clarinet baix, tuba i bateria). El nou treball, que deixa molt espai per a la improvisació i l’experimentació col·lectiva, inclourà una adaptació del Cant de la Sibil·la de la Seu. Un altre projecte que l’Arnau ja té enllestit és el solo en set moviments Rocs d’Alendo Suite. Aquest treball està inspirat en els pobles i el paisatge de la Coma de Burg, on el músic, que va gaudir d’una beca artística l’octubre de 2014, va realitzar una estada al Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera. L’observació del paisatge natural i humà, que li va estimular el record d’algunes vivències personals, és la base d’aquest treball en què Arnau Obiols concep la percussió i la improvisació com una manifestació sonora, instintiva i directa, de l’art. Els set moviments de què consta aquesta suite estan inspirats pels elements següents: ferro, bèstia, aigua, pedra, llosa, foc, cant. Podeu consultar aquest nou projecte en la seva web (http://arnauobiols.com). Us adonareu que l’Arnau, en definitiva, entén la música com un element més de la natura destinat a assaonar l’ànima humana.

 

Publicat dins de general, música i etiquetada amb | Deixa un comentari

El trànsit de la llum

0

Calendari 1

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)

2014: any Vinyoli

0
Publicat el 7 de gener de 2014

Aquest 2014 se celebra el centenari del naixement de Joan Vinyoli. Com tots sabeu, és el meu poeta preferit, el més estimat. El llibre Poesia completa, publicat a la col·lecció “La butxaca” d’Edicions 62, és la meva bíblia poètica, una font constant d’inspiració. Als qui encara no l’heu llegit mai, us el recomano encaridament. Vinyoli, en els seus poemes, ha tocat tots els temes que ens afecten, que vivim i palpem cada dia al llarg del país. Els seus versos penetren l’ànima de qui els llegeix.

Per encetar l’any Vinyoli, Jordi Llavina, que n’és el comissari, ens proposa la lectura del poema El bany, del llibre “El griu”. Jordi Llavina és un poeta de primer nivell i un comunicador excepcional. Descriu El bany com un poema bellíssim, d’una extrema qualitat visual. Un dels millors poemes eròtics que mai s’han escrit. Jo subscric aquestes paraules, de la primera lletra fins al darrer punt. Aquest article de Jordi Llavina, publicat a Núvol, el diari digital de cultura, no té desperdici: a banda que ens ajuda a comprendre i interpretar millor els versos de Vinyoli, les seves reflexions, sobretot per als qui hem nascut abans o durant la dècada dels vuitanta del segle passat, són per sucar-hi pa, mullar la llengua en vi i deixar créixer el goig sensorial de la paraula.

http://www.nuvol.com/opinio/el-bany-de-joan-vinyoli/


Publicat dins de general | Deixa un comentari

Un nou espai literari a Internet

0

Us convido a visitar un nou espai literari a Internet: la vida en contes          (http://www.inakirubio.com/). Es tracta d’una web-blog de caire literari i exclusivament digital on Iñaki Rubio, que n’és l’autor, hi publica, cada quinze dies, un conte original i inèdit, breu i fàcil de llegir, un petit divertiment literari.

Per als qui no en teniu referències, Iñaki Rubio és membre del Col·lectiu Portella, que edita la revista d’arts i lletres Portella (http://revistaportella.com/), i és autor de Trencadís, l’últim llibre de Frederic Picàbia (Editorial Andorra, 2011). També ha participat en el recull Els caus secrets (Editorial Moll, 2013), una selecció de joves narradors dels Països Catalans, essent l’únic autor andorrà d’aquest volum.

Amb aquest nou projecte literari, que acaba de començar fa poc, Iñaki Rubio vol contribuir a millorar el dia a dia de les persones mitjançant la cultura, les paraules i la literatura.

Si, així que hagueu visitat la pàgina, us interessa, també us hi podeu subscriure gratuïtament introduint el vostre e-mail i rebreu un avís a la vostra bústia cada vegada que l’Iñaki publiqui un nou conte. 

Una bona part dels lectors consideren que el conte és un gènere menor. A mi, en canvi, és el gènere literari que més m’agrada, juntament amb la poesia, perquè el conte i el poema, si estan ben escrits, solen concentrar en pocs versos o pàgines la mateixa intensitat narrativa i poètica que pugui desplegar una novel·la. Darrerament, alguns autors i crítics literaris han escrit que el conte és un gènere que s’adapta molt millor a les característiques de la societat actual que la novel·la. Jo també ho crec així. La majoria dels qui tenim la sort de poder treballar no disposem de gaires hores seguides de lleure que puguem dedicar a la lectura, i sovint ens costa de mantenir un ritme de lectura constant; fins i tot, a vegades perdem el fil d’una novel·la. En canvi, la lectura d’un conte acostuma a durar, més o menys, els minuts d’un trajecte de bus o metro, o d’un descans que ens podem permetre en sortir de la feina, o a l’hora de dinar, o abans d’anar a dormir. Jo sóc un defensor ferm del conte. El fet que aquest any hagin concedit el premi Nobel de literatura a una escriptora que cultiva exclusivament aquest gènere em dóna la raó alhora que rebat els arguments dels qui defensen que el conte és un gènere menor.

A partir d’ara, doncs, els lectors d’arreu del món que llegeixin en català podran gaudir cada quinze dies amb la lectura d’un nou conte escrit des del Pirineu per un escriptor que hi viu i s’hi identifica.

Trobareu un enllaç d’aquesta pàgina web a la categoria Llengua i literatura d’Els meus enllaços.

 

Publicat dins de general | Deixa un comentari

Entrevista de Selva López

0

Selva López
Periodista

Joan Graell i Piqué (Cambrils —Solsonès—, 1971) ha escrit diversos reculls de poemes i col·labora en dues publicacions de l’Alt Urgell. Resident a Organyà, els seus poemes denoten una especial admiració per la natura i l’entorn que l’envolta. La seva obra ha estat reconeguda en diverses ocasions i l’ha fet mereixedor de premis com el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves o el Premi Guillem Viladot de poesia, amb el recull Llibre del vesc. També ha estat distingit en el camp de la narrativa, on ha obtingut el Premi de narració literària Vila de Puigcerdà 2000, amb el conte El Negre de Surri, i ha quedat  finalista del V Premi de narració literària Pirineu gràcies al conte Aligneu.

Quan i perquè decideixes endinsar-te en el món de la poesia?                    
Jo vaig descobrir la poesia en la meva època d’estudiant a l’institut. Allí vaig tenir la sort de trobar uns professors de literatura que ens incitaven a llegir poesia. Així, a les aules i a la biblioteca, en contacte directe amb els llibres, se’m van manifestar per primera vegada la inquietud poètica i el neguit literari que des d’aleshores m’han impulsat a escriure.

Quins han estat els teus mestres més influents?
Jo vaig començar a escriure condicionat per la influència de diversos autors de la literatura catalana i castellana. Actualment, els poetes a qui em sento més proper són Joan Vinyoli i Lluís Solà. El meu mestre, però, ha estat el poeta de Peramola Josep Espunyes. Quan jo començava a escriure, ell es va interessar pels meus poemes i em va dir que la meva poesia tenia força, però que em convenia depurar i millorar l’estil poètic. Ell em va ensenyar algunes tècniques i habilitats de l’ofici de poeta.

Actualment et defineixes més com un artesà que com un artista. Quin és el procés d’elaboració de les teves obres?
Els meus poemes tant poden sorgir d’una idea abstracta que em ronda pel cap, d’un sentiment o una inquietud, com d’una imatge que veig mentre passejo —el vol d’un ocell, per exemple—, com de la percepció especial d’un fet quotidià. A partir d’aquí, apunto els versos que sorgeixen i els vaig treballant fins que aconsegueixo donar cos a un poema. Algun camí el procés de creació s’encalla en un atzucac i llavors deixo reposar els poemes començats i els reprenc al cap d’un temps. La majoria de poemes han passat per un procés laboriós d’escriptura. Això fa que, algunes vegades, el resultat final estigui a les antípodes de la idea que va inspirar el poema. La inspiració hi és, evidentment, però, en el meu cas, el treball hi juga un paper fonamental. Aquesta condició m’apropa més als artesans, que treballen de forma metòdica sobre uns patrons establerts, però sense renunciar a la inspiració, per extreure l’essència de les coses. En canvi, els artistes —i alguns poetes— cerquen en darrer terme la transformació de la realitat per mitjà de les seves obres.

Parlant d’inspiració… En el teu bloc dius que la música de Roger Mas t’inspira. Què tenen aquestes cançons que fan reviure les teves muses?
El Roger Mas ha aconseguit una cosa única: ha fet confluir tradició i modernitat en les seves cançons. La seva música fusiona registres que fins ara semblaven contraposats. Ell ha unit  els instruments de la cobla amb el piano i la guitarra. Les seves lletres també combinen elements que fins ara eren contraris, com les rondalles i els mites rurals, en què la natura sempre hi és present, amb els referents de la societat actual. Aquesta comunió entre la natura, la tradició i la modernitat, que semblava inversemblant, em captiva especialment.

Els teus poemes també remeten tot sovint a la terra i als elements de la naturalesa. És una manera de tornar a l’essència de les coses o una conseqüència de viure en una comarca de muntanya?
En el meu cas, les dues coses van lligades i ara per ara són inseparables com el cos i l’esperit. A l’hora d’escriure sempre miro de cercar vincles entre el pensament i la natura que em permetin apropar-me a l’essència de les coses. Suposo que el fet d’haver nascut i de viure en una comarca de muntanya ha condicionat la meva forma d’escriure, perquè la natura ha esta sempre la meva realitat més propera, però jo considero que és quelcom més que un simple referent contextual. És l’espai on es projecta la meva ànima de poeta. La veritat és que sóc incapaç d’escriure un poema sense que algun element de la natura no hi intervingui. La meva relació conceptual amb aquests elements va més enllà dels lligams del vers i de la intuïció de la metàfora: formen part de l’esperança que em permet sobreviure poèticament.

Com valores la situació actual de la poesia catalana?
A nivell creatiu, jo crec que gaudeix d’una salut de ferro, donat que explora tots els estils i tots els camps temàtics possibles. Arreu de tot el territori de parla catalana hi ha poetes i poetesses d’un nivell excel·lent, alguns dels quals han assolit un reconeixement literari internacional i la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües.

Tot i la qualitat de la poesia que es fa a casa nostra, sembla que sovint no se li dóna el reconeixement que es mereix…
Jo crec que el principal problema de la poesia catalana, que arrossega des de fa temps, és la manca de lectors. La poesia és el gènere menor de la literatura. A les llibreries, per exemple, ocupa un espai molt reduït, ínfim, en comparació amb la narrativa i l’assaig. La majoria de lectors el consideren un gènere complicat d’entendre i sovint els genera un cert recel. La veritat és que hi ha alguns poetes que contribueixen al fet que la gent tingui aquesta percepció de la poesia, perquè escriuen amb un estil que no és a l’abast de tots els qui llegim. Els poetes més llegits i reconeguts, penso en Verdaguer, Martí i Pol, Vinyoli o Margarit, han escrit, tot i que amb registres diversos, amb un estil entenedor i proper, que ha sabut copsar els sentiments i les inquietuds de la gent del carrer. Normalment, el qui llegeix poesia, vol que aquesta li arribi, que, d’una manera o altra, li toqui la fibra i no el deixi indiferent.

Com milloraries aquesta situació?
Potser una de les maneres com la poesia arriba millor al públic, perquè li dóna una dimensió més humana, més càlida, alhora que permet establir un contacte directe amb l’autor, és mitjançant els recitals poètics.

Has fet algun descobriment literari recent que ens vulguis recomanar?
La descoberta més remarcable que he fet en els darrers anys és un recull breu de poemes que van ser escrits al principi dels anys seixanta i que es van publicar per primera vegada l’any 2008 a la revista Lo Banyut. És tracta d’El combat de les roses, que reuneix els primers poemes que va escriure Josep Grau i Colell, un poeta nascut a Fígols (Alt Urgell) l’any 1937 i mort a Barcelona el 1995. És un recull dotat d’una gran força expressiva, en què hi preval el gust estètic pel llenguatge i que sorprèn per la seva modernitat. A mi m’agrada especialment per la fortalesa i l’espiritualitat de les imatges que hi crea.

EL CAVALL D’EPONA

0
Publicat el 4 d'abril de 2013

La poesia i l’escultura comparteixen tot sovint les mateixes inquietuds. Deu ser per aquesta raó que Philippe Lavaill em va proposar de fer un poema sobre el tema d’Epona, la divinitat celta del cavall, relacionada amb la fertilitat i la natura i associada indistintament amb l’aigua, la curació i la mort.Els pobles celtes de l’antiguitat creien que els cavalls eren els guies de les ànimes fins a l’altre món. Partint d’aquesta idea, el Philippe va fer una escultura i em va oferir la possibilitat de complementar-la i ampliar-ne el significat per mitjà del vers i la paraula.L’escultura i el poema han passat a formar part de l’exposició Ànima ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març a la sala Portal del Pardo del Vendrell i que hi romandrà oberta fins al diumenge 28 d’abril de 2013.

 

EL CAVALL D’EPONA

Per a Philippe Lavaill, que esculpeix
amb ferro l’ànima dels cavalls.

Batega l’aire. Un cavall
s’atura davant nostre
per calmar la set dels ulls
als miralls de l’art.
Des de l’origen del temps
ha acollit damunt la gropa
el dolor de boscos i afraus.
Ara travessa, amb trot serè,
muntanyes que infonen el do
tel·lúric de l’escultura.
Un ramal de foc li cenyeix l’alè
i el guia per camins inesperats.

Fugint de la foscor,
un genet es perd al galop
per viaranys ancestrals.
¿Quin atzar l’empara, al límit
extrem de l’ésser, i li mostra
rutes de pedra i ferro per tornar
il·lès de les cabanes de l’oblit?

¿Quina mà esculpeix
els contorns de l’aire?

Publicat dins de general i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

ÀNIMA FERRATA

0
Publicat el 4 d'abril de 2013

El concepte i la forma en l’obra de Philippe Lavaill

Text de presentació de l’obra de Philippe Lavaill escrit amb motiu de l’exposició Ànima Ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març de 2013 a la sala Portal del Pardo del Vendrell:

Philippe Lavaill és un artista complet. La seva formació a banda i banda del Pirineu, a cavall entre la cultura catalana i la francesa, es fa palesa en la seva manera de concebre l’art com una essència fonamental de la vida. Qualsevol obra seva, ja sigui una escultura, una pintura, o un dibuix, fascina i colpeix el sentiment de qui la contempla, per tal com expressa la fugacitat del present i recupera antics conceptes i valors als quals ens hauríem de tornar a acollir. A l’hora de pintar o dibuixar, la seva mà agafa el pinzell i el llapis amb fermesa i suavitat, a fi que el traç pugui ser, segons convingui, gruixut i intens, o fi i esvelt. Com a escultor, el material amb què Lavaill se sent més còmode treballant és el ferro. Aquí expressa amb plenitud el gust per la corba i la torsió, donant curs a formes recargolades que el rovell s’encarrega d’unificar. La seva manera de concebre la creació artística el situa, així, a mig camí entre els estils del barroc i l’impressionisme; amb unes particularitats i matisos, però, que cal tenir en compte per entendre el plantejament conceptual que li ha permès construir una obra d’abast metafísic.

En pintura, tal com van aconseguir els impressionistes francesos, ell també vol capturar la llum. La seva intenció és representar la realitat a través de l’experimentació constant. Tanmateix, al contrari d’aquells artistes, les obres dels quals eren molt clares, les pintures del Philippe reflecteixen la part tenebrosa de la vida. Per aquesta raó, en els seus quadres l’obscuritat té el mateix pes específic que la claror. També passa així en les escultures, on les ombres que projecta la llum sobre les corbes n’estilitzen la imatge plàstica. Aquest procediment també l’acosta a l’obra de Dalí, el qual feia sorgir a la llum dels quadres la part fosca dels somnis. Així, cal suposar que l’acolliment de la foscor dins la llum li pervé de l’època en què, quan tot just començava a dominar la traça del pinzell i l’art de la soldadura, va treballar, al costat del seu pare, com a col·laborador de l’artista de Figueres.

Una altra singularitat que l’allunya al mateix temps de l’impressionisme i del surrealisme dalinià és la rellevància i la significació del tema: a diferència d’aquells artistes, en les obres de Philippe Lavaill la idea és tan important com la manera d’expressar-la. Tota la seva creació gira entorn de dos eixos temàtics: la transcendència de la dona com a ésser creador de llum i vida, tant en sentit físic com espiritual, i la figura del cavall com a nexe d’unió entre dos móns, el real i el mitològic. Aquestes figures sovint són tractades des del prisma de la mitologia antiga clàssica i pagana, però mai des de la cristiana.

En tota l’obra escultòrica, tant en les creacions de dimensions reduïdes com en les seves grans escultures, pensades per integrar-se en un espai exterior, ja sigui urbà, rural o natural, s’hi endevina una admiració profunda per l’obra d’Auguste Rodin. També és innegable, en aquest terreny, la influència evolucionista d’Apel·les Fenosa a l’hora de desenvolupar una manera particular, sempre en constant evolució, de concebre la creació centrant l’interès artístic en la significació dels éssers mitològics i en la voluntat d’incorporar-hi formes expressives que s’assimilen a les forces de la natura. D’ell n’ha heretat l’expressió dels elements naturals en estat pur a l’hora d’esculpir com si el vent fregués el cos de la dona o com si el ferro que treballa formés part alhora de l’esperit del cavall i del terra que trepitja al galop.

Publicat dins de general i etiquetada amb | Deixa un comentari

CAMÍ

0
                  CAMÍ
                       
 
               Lluna d’aram
               al bosc del somni.

               

               Viarany obert
               a un rostre de pedra.

               Nua fesomia. 

               

               Camí antic, 

               embruix de l’herba
.
 

Publicat dins de general | Deixa un comentari