BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: General

Gustavo Cerati In Memoriam

D74A4D1B23C96441C3FE6F6D36041

Buenos Aires. El 29 de desembre de 2003 la Carolina Charles em va trucar i em va dir: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ Quina il·lusió! Per a mi Charly García és el millor músic argentí i l’havia descobert tan sols uns mesos abans amb el disc ‘Yendo de la cama al living’, un disc de culte per a tota una generació. Seria, doncs, la primera vegada que veuria Charly García en directe, i a més a més, al Luna Park, el mític recinte del centre de la capital argentina.

En un moment del concert, la Caro m’assenyalà l’home que tenia just davant meu i em digué:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y la mina de al lado?

-!Idiota!

I em va fotre un calbot al cap tot rient. La ‘mina’ (la noia) del costat era Deborah del Corral, model argentina i en aquells moments parella de Cerati.

La cosa va quedar aquí. Però uns minuts més tard, quan Charly Garcia va presentar Gustavo Cerati a tot el Luna Park, vaig flipar és clar. Va anar acompanyada d’un petit discurs de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era l’època de la guerra de l’Iraq) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Arran d’aquesta anècdota vaig descobrir Gustavo Cerati y Soda Stereo. Només un disc, però un disc que el vaig ratllar de tan escoltar-lo, un disc per a mi excepcional: Comfort y música para volar. I d’aquest disc LA cançó: En la ciudad de la fúria

La mort de Cerati no és una mort convencional. Mor després d’estar 4 anys en coma a causa d’un ictus cerebral. Se’n va un gran del rock argentí, una icona de la música argentina.

Ara és el moment de (re)descobrir Soda Stereo y conèixer la seva carrera en solitari. Pregunta per a argentins/es: Per quin disc començo? Quin és el millor disc del grup? I quin és el millor disc en solitari? S’admeten suggeriments i comentaris.

———————————————————————————————————

Buenos Aires. El 29 de diciembre de 2003 Carolina Charles me llamó y me dijo: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ !Qué ilusión! Para mí Charly García es el mejor músico argentino y lo había descubierto tan sólo unos meses atrás con el disco ‘Yendo de la cama al living‘, un disco de culto para toda una generación. Sería, pues, la primera vez que vería a Charly Garcia en vivo, y además, en el Luna Park, el mítico recinto del centro porteño.

En un momento dado del concierto, Caro me señaló el hombre que tenía justo delante mío y me dijo:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y La mina de al lado?

-!Idiota!

Y me dio un golpe en la cabeza, riendo. La mina de al lado era Deborah del Corral, modelo argentina y en aquellos tiempos pareja de Cerati.

La cosa quedó ahí. Pero minutos más tarde, cuando Charly García presentó a Gustavo Cerati para todo el Luna Park, flipé, flasheé, claro. Acompañaba la presentación un pequeño discurso de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era la época de la guerra de Irak) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Esta anecdota me permitió descubrir a Gustavo Cerati y Soda Stereo. Sólo un disco, pero un disco que lo rayé de tanto escucharlo, un disco para mí excepcional: Comfort y música para volar. Y de este disco LA canción: En la ciudad de la furia

La muerte de Cerati no es una muerte convencional. Muere después 4 años en coma debido a un ictus cerebral. Se va un grande del rock argentino, un icono de la música argentina.

Ahora es el momento de (re) descubrir Soda Stereo y conocer su carrera en solitario. Preguntas dirigidas a argentos/as: ¿Con que disco empiezo? ¿Cuál es el mejor disco del grupo? ¿Y cuál es el mejor disco en solitario? Se admiten sugerencias y comentarios.

 

Sergi Borges

@BorgesSergi

 

TOTES LES VEUS DE LA TERRA (II)

El meu pas per terres ripolleses, on vaig viure durant un temps, em va deixar algunes memòries, com aquesta “crònica d’un diumenge de gener de 2010” que he trobat entre els meus arxius i he pensat que podria compartir amb tots vosaltres:

Era l’any 1984 i el doctor Eudald Maideu passejava pels seus terrenys prop de Gombrèn quan es va fixar en un cau de conills orientat cara al Nord. Home savi com era, coneixia perfectament la costum dels conills d’orientar el seus caus cap al sud, per aïllar-los del fred. Encuriosit, va fitar cap dins i va observar, sorprès, el que semblava un volta romànica.

-Collons, els conills del Ripollès! –va pensar-. Quin nivell!
Va lligar una càmera de fotos a un pal i va fer unes quantes instantànies; les va rebel·lar i les va enviar a la societat arqueològica de Girona, on van corroborar que, efectivament, els conills de ripollès no hi tenien res a veure.
En aquest punt cal explicar que, ja feia anys corria la llegenda que per aquells verals hi havia hagut el castell del comte Arnau però no se sabia ben bé on. Uns deien que es trobava damunt un d’un turó rocós proper i que ja no en quedava res; d’altres tenien la teoria que el mas de Mataplana s’alçava damunt dels antics fonaments del castell. I alguns, fins i tot, defensaven que no havia existit mai.
Però tots s’equivocaven. I els arqueòlegs van treure els roures i les pedres i van començar a cavar. I en pocs anys havien desenterrat les restes del castell de la família Mataplana (senyors de Gombrèn, senyors d’Urtx, barons de Mataplana i comptes de Pallars, per ordre cronològic de prosperitat familiar a mesura que anaven casant hereus amb bones pubilles).
Així doncs, aquest castell que no havia existit mai resulta que havia començat essent una fortificació al s. IX per acabar sent tota una residència noble fins que el terratrèmol de 1428 el va condemnar a l’oblit durant més de 5 segles.

IMG_2516

Els Mataplana de per sí eren una família més aviat de la festa. Hug de Mataplana va morir a la batalla de Muret, juntament amb el rei Pere i uns 10.000 catalans que es van presentar al camp de batalla amb ressaca de la festa que s’havien pegat la nit anterior. Diuen que el rei Pere no s’aguantava dret. I de qui va ser la idea de fer una festa? D’Hug de Mataplana, efectivament. Però el personatge més conegut de la família és, sense dubte, Arnau de Pallars, que va dur els mals vicis de la família a extrems tan exquisits que es va acabar forjant una llegenda que el condemna a vagar per l’infern eternament. Diuen que, entre d’altres costums, tenia la dèria de fer que les donzelles locals li portessin cireres per degustar-les després a totes (les cireres i les donzelles). Els vassalls en van acabar tan farts, dels abusos, que van tallar tots els cirerers de la contrada.

IMG_2519 Segons la llegenda, un jove Arnau va aconseguir d’esquitllentes robar una peça de roba a una dona d’aigua mentre es banyava al gorg del Banyuts. A canvi que li tornés, la fada es va veure obligada a concedir-li tres desitjos. Què va demanar ell? Una espasa que, tan sols desembeinant-la, ferís l’enemic; una sac de monedes que no es buidés mai i una pedra que el conservés bell i jove per sempre. Evidentment, aquests tres dons acabarien sent la seva perdició: el sac de monedes era tan petit que les havia de treure d’una en una i al final es va tornar garrepa; l’espasa va acabar matant un dels seus servents i el germà, per venjar-se’n el va llançar al gorg – tan profund que comunica amb l’infern-, però com que la pedra l’havia fet immortal i no podia morir, va quedar condemnat en vida. Li permeten sortir dues hores al dia (de 10 a 12.00 de la nit) del gorg amb el seu cavall infernal per passejar pels seus antics dominis.

Avenç de Sant Ou (Small)
Però abans de ser condemnat, l’home havia descobert que el forat de Sant Ou, al Montgrony, comunicava per sota terra amb el pou del claustre de Sant Joan de les Abadesses, avinentesa que aprofitava per a beneficiar-se’n les monges. (Curiosament Arnau de Pallars va viure al segle XIV i les monges de Sant Joan havien estat expulsades -per meuques, això sí- al segle XI però les llegendes són així, intemporals).
Un dels noms més típics de la família Mataplana era Hug. I això a què ve? Doncs a que una de les seves aficions era concedir cartes de poblament per la zona. Un dels pobles afavorits per això va ser Castellar, avui conegut per dues coses: 1) El concurs de gossos d’atura i 2) Les fonts del Llobregat.

IMG_2546

I què se’n va fer dels Mataplana? Doncs que tanta festa els va arruïnar. I es van haver de vendre les terres al senyor de Pinós, que les va vendre al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Abans del terratrèmol, és clar.

I això és tot el que dóna de sí un diumenge de gener si mentre dines a Castellar de n’Hug després de visitar Gombrèn i el Castell de Mataplana comença a nevar i no tens cadenes, perquè s’han quedat a l’altre cotxe, a Ripoll.

 

La nena del pou, gener de 2010

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fins els collons!

Publicat el 14 d'agost de 2014 per aniol

Fa dues hores que provo d’inserir un vídeo en aquest apunt. No hi ha manera. Quan deso l’esborrany, el text d’inserció (aquest que treus del Youtube i que en el format anterior posaves amb l’opció “html”) desapareix i queda l’apunt en blanc. Si publico sense desar, també queda tot en blanc. Si previsualitzo…. sí, em surt en blanc. I tan sols es publica el títol de l’apunt o el que hagi escrit en llenguatge humà (vull dir sense “<“) … El vídeo desapareix…. El nou format aquest de wordpress serà molt millor i més modern i et permetrà més “ginys” i subnormalitats diverses… però a mi m’està donant pel sac cosa fina. Ah, i no proveu de buscar com s’insereix un vídeo a l’apartat de preguntes freqüents, perquè NO ho explica (tot i que la pregunta és “com insereixo una imatge o un vídeo” però l’explicació del vídeo se l’han passada pel folre dels collons) i se suposa que hi haurien d’haver uns vídeos de tutorials en alguna banda, però només n’hi ha dos de molt bàsics i no expliquen gairebé res….

Bàsicament, i resumint, estic emprenyada i molt fastiguejada amb els canvis. I no sóc una persona reticent als canvis, ni una inútil tecnològica, (no em vull ni imaginar segons qui provant d’aclarir-se amb totes aquestes novetats), ni vaig apurada de temps, ni…

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FART DE SER UN SERF DE LA GLEVA? VINE A REPOBLAR LES TERRES RECONQUERIDES!

Publicat el 27 de juny de 2013 per aniol

Si el segle XII hagués existit la publicitat tal i com avui l’entenem, l’anunci podria haver començat així. El meu post d’avui està dedicat a les cartes de Poblament de les Terres de l’Ebre, concretament la de Gandesa.

Posem-nos en situació:

A mitjan segle XII, després de 4 segles de domini, els àrabs comencen a perdre els territoris catalans de la dreta de l’Ebre i els cristians n’esdevenen els amos. El dia de cap d’any de 1148, Turtuxa (actual Tortosa) capitula i Miravet caurà el 1153. El comte de Barcelona dóna el Castell de Miravet –el domini del qual comprèn bona part de la Terra Alta (excepte Horta, Arnes i Bot, que no seran reconquerides fins més endavant) i terrenys a Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa- als Templers el 24 d’agost d’aquell mateix any (el 1134 Ramón Berenguer IV havia atorgat a l’Orde del Temple el privilegi i domini de totes les futures conquestes, a més de les rendes i els censos derivats de les terres).

Els nous senyors permeten que la població morisca es quedi on era però atorguen terres i privilegis a famílies provinents del Pirineu disposades a començar-hi una nova vida. El reclam: podran deixar de ser serfs i esdevenir homes lliures i propietaris. Costa imaginar qui podria rebutjar una oferta com aquesta. Gent de la Noguera poblarà Gandesa, Batea, Corbera, el Pinell de Brai, Bot i Vilalba dels Arcs. Del Pallars vindran els pobladors d’Horta de Sant Joan, Arnes, Prat, la Pobla de Massaluca, Caseres i la Fatarella. 

La carta mapa de la Terra Alta

El poblament efectiu de cristians comença el 1185 amb les cartes de poblament. Gandesa en té dues, de fet. La primera és del “III dia dels idus de març, any del Senyor 1192”. La segona, de l’abril de 1194. En elles el mestre del Temple, Ponç de Rigalt, en dóna la propietat a 5 homes:  Miró de Cròcia, Bonet d’Artesa, Bernat Rafard, Joan Llong i Miró Torbau (curiosament, cap d’aquests cognoms ha sobreviscut). Ells seran els encarregats de poblar tot el territori.

Segons la carta, a cada nou habitant de Gandesa se li concedeix una finca de fins a 24 cafissades (essent la mida d’una cafissada semblant a la d’una hectàrea). La terra ha de poder produir un mínim de 24 cafissos (un cafís són 168 quilos)  de gra –la meitat blat i la meitat ordi-. I la 12a part de la collita s’haurà de pagar com a cens a l’Orde del Temple.

Els senyors del Temple es reserven el dret de cridar a la guerra contra els sarraïns (i un cop eliminat aquest perill, contra altres enemics) tots els homes d’entre 16 i 60 anys. Així doncs, els nous pobladors queden a càrrec de defensar unes fronteres que ells mateixos contribuiran a eixamplar. Existeixen dos tipus de reclutament: la cavalcada, que dura un dia, i a la qual els homes s’hi han de presentar immediatament, ja armats i vestits. I l’host, que pot durar setmanes o mesos i s’organitza com un exèrcit regular.

La carta Castell de Miravet

El Castell de Miravet

Alguns sarraïns que es neguen a sotmetre’s es refugien als Ports, des d’on organitzaran ràtzies.

La carta també esmenta drets de caça i drets sobre garrigues i aigües “corrents i discorrents”. Avui només el riu Canaletes passa pel terme de Gandesa (concretament per la Fontcalda) però fa 800 anys plovia més i l’aigua corria de forma continua i discontinua pels nombrosos barrancs ara secs. Arriba a haver-hi 48 fonts documentades al terme, gairebé totes desaparegudes avui.

En un altre dels punts de la carta els Templers demanen fidelitat -a la casa Gardeny i a la casa Corbins, les famílies dels dos mestres en aquell moment. (I ara mateix molts de vosaltres esteu pensant ens Lannisters i Starks, a que sí?)-.

La carta també esmenta les fires i els mercats tot i que Gandesa no rebrà permís fins el 1235 per posar mercat (els dimarts). Fins llavors, els marxants –bàsicament jueus- van a vendre pels masos i a la plaça. I paguen el corresponent impost al Temple.

Les quintes es paguen per la venda de propietats (pugen una cinquena part del valor). I cal avisar de la venda i esperar 10 dies, temps durant el qual els senyors poden decidir adquirir ells la propietat pel mateix preu (els Templers van amassar una gran fortuna i això va ser la seva perdició. El Papa Climent va dissoldre l’orde el 1311 i els seus béns van ser confiscats. Al castell de Miravet van resistir fins el 1317, però van acabar capitulant. Les seves possessions van ser concedides als Hospitalers de Sant Joan).

Les lleudes són tributs pel transport de mercaderies.

La carta també reconeix el peatge. Aquest impost no cal explicar-lo, oi? A Gandesa n’existia un en un pas sobre el Canaletes. Qui no volgués pagar-lo es veia obligat a fer la volta per Bot (que a peu és una bona volta).

Les altres cartes de poblament de la comarca són: Hortade Sant Joan i Bené (1165. Bené són les Roques de Benet), Carta del riu Algars i Batea (1181), Horta de Sant Joan (1191), El Pinell de Brai (1198 i 1207), Batea (1205), Camposines (1208), Prat de Comte (1210), Vilalba dels Arcs (1224) , Carta de Poblament de la Vall Major (1244. És la vall de Batea), La Gandesola (1248, desapareguda), Carta de Població de l’Almudèfar o Mudefe (1280. Actualment forma part de Caseres), Pinyeres (1280. Forma part de Batea), Carta de Poblament de l’Algars (1281. Zona entre Caseres i Batea, que creuava el riu Algars), La Pobla de Massaluca (1294).

La carta Ebre

Com es pot veure per les dates, el repoblament de les Terres de l’Ebre va ser un procés llarg que va durar més d’un segle.

La nena del pou

Nota: La informació d’aquest apunt està extreta del llibre La Carta de Poblament de Gandesa, d’Antón Monner.

La carta de poblament de Gandesa

Foto de capçalera: Detall d’un dels claus de la porta de l’Antic Castell Templer de Gandesa, que com podeu veure, és el la creu templera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts II

Publicat el 20 d'abril de 2011 per aniol
El Sergi em va proposar que per celebrar el nostre post nº 300, triéssim els nostres preferits entre els de l’altre plat de la Balança. Ell ja ho ha fet aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/194967
Dit i fet, després d’un repàs exhaustiu dels primers anys del Balances Oktoberfest, aquell bloc en què havíem de ser “balances, bohemis i botxins”, aquesta és la meva reflexió:
Botxins, sí, i tant. Som balances; quan una cosa ens agrada ens entusiasma fins la mort. Quan una cosa no ens entra bé, ens convertim en els seus més fervents detractors de manera cruel i implacable. Admetem-ho: ens encanta destruir allò que no ens agrada. Som uns cracks fent-ho: la crítica constructiva no seria la nostra especialitat, oi? Malgrat Jeff Bridges, “Crazy heart” és una bonyiga sobirana  Ni la
subtilesa tampoc. Que haguem creat una secció anomenada “Por i fàstic a”
ja ho diu tot: és clar que en vam aprendre del mestre. “Perra vasca!”

 

No cal dir que hi ha gent que es mereix tota la merda que li puguis
llençar al damunt: No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!  O
iniciatives:  UN MONSTRE AL CABO DE GATA  per molt que a vegades les
camuflem en format de reflexió Paranoia al Baix Llobregat , El Mur  o  Què
podríem fer amb 96 milions d’€uros?

Però igual que odiem sabem estimar i admirar
Pep Bou, el poeta de les bombolles de sabó
L’últim gran repte d’Edurne Pasaban
Dol per l’Hidroavió apagafocs
I en aquest apartat d’amor i admiració, com els meus amics saben molt
bé, tinc una debilitat pels nois de blau i grana (i alguna amiga meva us
podria dir exactament per quin especialment tot i que s’endevinava en
la meva oda d’agraïment , ho confesso), i per això m’agraden els posts
sobre el tema. Ja siguin festius o emotius.
Kubala de Joan Manuel Serrat
Carta oberta (i de despedida) a Ronaldinho Gauxu
Una nova era (blaugrana)
Un altra característica que ens definiria seria l’admiració per l’humor negre: The Darwin Awards
I quan dos filòlegs s’uneixen per fer un bloc no pot faltar un apartat
dedicat a la literatura. En això hem estat bastant prolífics: “Crim i
càstig” de Fiòdor Dostoievski

I aquí en destaca l’espectacular homenatge als dos anys de la mort de
Palau Fabre, que es mereix un premi, Trenta-sis mesos sense Josep Palau i
Fabre
sense cap mena de dubte. Però al final, si d’entre tots els posts
del Sergi tan sols en puc escollir un, em quedo amb tot un clàssic dels
Balances, un dels primigenis, dels grans, que reivindica el nostre
botxí interior i dóna sentit a la secció “quina merda de pel·li”: LOS
OTROS, d’Alejandro Amenábar
, que comença amb una primera línia antològica: El primer que
vaig fer quan es va acabar la projecció va ser anar a la guixeta del cine a
reclamar que em tornessin els calés de l’entrada…
 

I acabaré el meu apunt amb uns moments musicals: dos grans versionant un clàssic…

https://www.youtube.com/watch?v=BGVSTsgcCvw
La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fumar? Val? Totes les coses que s’haurien de prohibir al Camp Nou perquè molesten!!

Publicat el 8 d'abril de 2011 per aniol
1)    Els nens amb trompetetes que torturen els timpans dels veïns de davant durant tot el partit (que els nens siguin suecs i cantin Zlatan amb esgarips cacofònics durant una hora i mitja se soluciona enviant cert jugador al Milan)… Els seients del Camp del Barça estan molt ajustats a l’espai. La convivència amb els teus veïns és molt pròxima. És cert que el futbol uneix les persones, però pot provocar guerres.
2)    Els homes que mengen pipes com desesperats i llencen les clofolles sobre el teu jersei, que has deixat sota el seient damunt la bossa.

3)    La gent que llença aigua als de les grades de sota.

4)    Els CURTS DE GAMBALS que s’aixequen i et tapen un gol, sobretot si és un gol del Xavi que significa el 5-1 contra el Shatkar en Quarts de Champions. Si voleu marxar del Camp abans d’hora, feu-ho quan l’acció està parada, no en PLENA JUGADA D’ATAC!!!
5)    La gent que no anima ni que ens hi vagi la vida. I la gent que NO ET DEIXA animar perquè vol veure el partit amb tranquil·litat… Sí, per això vas a un camp de futbol amb capacitat per a 90.000 espectadors, per estar tranquil.

Segur que vosaltres ens en sabreu dir moltes més….

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La pallassada del nen i el globus d’heli

Publicat el 16 d'octubre de 2009 per aniol
Estem mirant les notícies, que se suposa que són serioses i de sobte ens interrompen per posar imatges en directe d’alguna cosa que està passant a Colorado, EUA. S’ha produït un altre atemptat islamista? No. Ha caigut un avió de passatgers? No. Un terratrèmol? Nooooo. Resulta que “suposadament”, -perquè ni tan sols era cert-, un nen de sis anys havia agafat un globus d’heli i estava sobrevolant l’estat americà mentre dispositius de la policia el seguien per recollir-lo a la baixada.
I algú va decidir que això era una notícia prou important per seguir les evolucions del globus en directe!!!!
Penós.
Patètic.
No tinc adjectius.
Una mera anècdota que ni tan sols hauria d’haver sortit als “fets i gent” perquè resulta que no hi havia nen ni res, va acaparar el temps i l’atenció de noticiaris. Què és això? En què collons s’han convertit els informatius? Quin criteri periodístic és aquest?

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una rata d’11 milions d’anys

Publicat el 8 de gener de 2009 per aniol

Sembla mentida però en la darrera dècada s’han descobert més de mil noves espècies al continent asiàtic, entre plantes, peixos, granotes, mamífers, rèptils i aus. I això sense comptar els invertebrats. Tots a la vora d’aquesta meravellosa artèria aquàtica que és el Mekong.
Entre elles destaquen l’aranya de la fusta més gran del món, amb potes de 30 cm, o un miriàpode tòxic de color rosa fúcsia (a la foto). De fet és relativament fàcil trobar espècies noves a les grans selves inexplorades de Cambotja, per exemple, que havent estat amagatall dels Khmers Rojos durant temps van quedar a recer de l’explotació – paradoxalment en aquest cas el genocidi de la població humana del país va afavorir la conservació de l’ecosistema i de la biodiversitat -.
Però és curiós que algunes de les espècies s’hagin descobert en llocs concorreguts. És el cas de la rata de roca de Laos (foto), que es creia extingida des de fa més d’11 milions d’anys i que va aparèixer en un mercat. O el cròtal siamès que algú va descobrir a les bigues d’un restaurant del Parc Nacional de Kaho Yai, Tailàndia.
Però el Gran Mekong és ara una de les regions amb major creixement del planeta. Això vol dir que el repte consisteix en mantenir un creixement econòmic sostenible alhora que es preserven els ecosistemes naturals, cosa que, per desgràcia i com ja sabem tots, els homes som incapaços de fer. Creuem els dits i confiem que, per un cop, siguem capaços de no destrossar tot el que toquem.

L?informe complert de World Wild Fund es pot trobar en Pdf a
http://assets.wwf.es/downloads/first_contact_final_report.pdf

En podeu llegir el resum en castellà a http://www.wwf.es/noticias/sala_de_prensa/?7320

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Des de la Vall de Neander

Recordeu el nostre cosí, l’home de Neanderthal, que fa poc menys de 30.000 anys va tenir el detall d’extingir-se i deixar-nos el planeta tot per a nosaltres? Doncs ara resulta que amb ell no tan sols compartíem territoris i ancestres, sinó un grup sanguini, el 0. I per aquest motiu, he decidit recuperar un vell homenatge d’un anterior i fracassat intent de bloc. Ara que és època de brindis, podem alçar la copa en honor d’aquest homínid que tant ha fet ballar el cap a paleontòlegs, antropòlegs i científics. Aquesta és la seva història (que sapiguem fins ara).

Fa molt i molt de temps, quan les gallines tenien dents… és clar que no eren exactament gallines, sinó phorusraros carnívors de tres metres d’alçada… [La natura fa el seu curs però es pren el seu temps, i cal molt de temps per a convertir un gran rèptil com els dinosaures -amos i senyors del planeta en algun punt de l’evolució- en una au domèstica incapaç de volar. Primer, calen ocells terrorífics de 3 metres d’alçada]. Tema fauna apart, fa un milió i mig d’anys, la terra era un pel diferent de com la coneixem ara. Si no, quina gràcia tindria, oi? Ja dúiem 300.000 anys dins el pleistocè- que en va durar 1.789.000-, una de les múltiples glaciacions que el va caracteritzar s’havia instal·lat còmodament i el gel acumulava la major part de l’aigua del planeta als pols, mentre les selves tropicals desapareixien donant pas a planures d’herba i tundra. Grans mamífers i ocells gegantins poblaven aquestes planures: Els mamuts i els seus cosins els mastodonts, els bisons de banyes llargues, els tigres amb dents de sabre i els peresosos terrestres gegants. Cavalls i camells galopaven les gran planures de Nord Amèrica, ocells gegantins de 9 metres d’envergadura d’ales piulaven alegres a l’ombra de coníferes mentre esbudellaven la presa del dia. Eren les bèsties del pleistocè, les hereves de la Terra després de l’extinció dels dinosaures, i que, seguint el seu exemple, un dia també deixarien el planeta als seus successors.
En aquest punt de la prehistòria i enmig d’aquest peculiar safari, l’Homo Erectus, el nostre simiesc i africà avantpassat directe, va decidir escampar-se per la Terra i migrar, via Àsia, fins Europa.
Atrapat en el duríssim clima glacial del continent, no va tenir més remei que adaptar-s’hi i en fer-ho, dissoldre’s en el curs evolutiu natural. Fa 300.000 anys, l’homo erectus ja no existia, i els seus hereus s’havien diversificat en diferents espècies d’homínids. Europa
havia vist nàixer una espècie forta i rabassuda, de crani ampli, óssos facials prominents i dents poderoses. Era l’Homo neanderthalensis, que poblaria la major part d’aquest continent i l’Àsia occidental, des de Gran Bretanya fins a Irak, durant 250.000 anys.

La vida dels neandertals, agrupats en petits clans, no era gens fàcil. Per començar, el clima no era gaire amistós. La major part de les zones temperades del planeta s’anaven cobrint i descobrint de gel a mesura que les glaciacions se succeïen. En el punt àlgid d’una fase freda, les màximes en un dia de juliol amb prou feines arribaven als 10ºC, i en ple gener no pujaven dels 15 sota zero. Per a suportar el fred, els neandertals consumien unes 7.000 calories diàries, bàsicament de la millor font de proteïnes i energia que podien trobar: El 85% de la seva dieta era carn- cosa que no difereix gaire de certes persones que conec,- carn que caçaven tots els membres útils del petit clan, tant homes com dones, dins els límits del seu territori utilitzant la poc olímpica tècnica de llençar els animals barranc avall.
Quan no caçaven, parlaven – a saber el que es deien en el seu llenguatge primitiu i limitat – mentre es treien els polls l’un a l’altre. L’enginyeria segur que no era el tema, tenint en compte que les seves eines no van evolucionar gens en 200.000 anys. Però l’homo ergaster, l’hominid altrament conegut com homo erectus, havia deixat un altre descendent a la seva nativa Àfrica: l’homo sapiens que, sense els rigors del clima gèlid va evolu cionar d’una manera molt diferent: menys robust, més estilitzat, més tècnic. I un dia va decidir viatjar.
Ara fa uns 40.000 anys, vam arribar a Europa. Físicament gens preparats per al clima, ens vam imposar sobre els neandertals a una velocitat vertiginosa. La supervivència del més fort, en aquest cas, no es referia a la força bruta, sinó a la tècnica. Els neandertals, aïllats en clans petits es van veure empesos cap a les costes rocalloses de Croàcia i la península ibèrica –com fan avui els anglesos!- mentre els cromanyons envaïen les fèrtils valls  d’Europa que durant 200.000 anys havien estat la seva llar. Segons alguns teòrics, si tan sols la seva natalitat hagués estat un 2% superior o la seva mortalitat un 2% inferior, segurament no s’haguessin extingit.
Però la cosa no va anar així. Encara no se sap ben bé per què, ara fa 30.000 els últims neandertals van desaparèixer sense fer gaires escarafalls. I no se’n van anar sols. Els van acompanyar en el camí de l’extinció tots els grans mamífers del pleistocè que, després de gairebé 1.800.000 anys, van pensar que era hora de retirar-se. Com diu el tòpic, era la fi d’una era; en aquest cas de dues: pleistocè i paleolític.
L’Holocè va veure com l’Homo Sapiens es quedava l’exclusiva del planeta, o això és el que pensàvem. Després de 40.000 anys de domini absolut, va i apareixen els hòbbits a l’illa de Flores. Els paleontòlegs ja n’estudien les restes extasiats entre debats i controvèrsies de si és o no és en realitat una espècie nova d’homínid i els criptozoòlegs i la resta de púrria pseudo-científica ja es frega les mans: qui sap si encara en queden de vius campant per aquelles selves remotes de l’Àsia? Anem i destruïm una cultura i un estil de vida que han sobreviscut… a la història, suposo.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà la Vall de Neander.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crònica d’un fracassat intent de fer un blog

Fa un temps, ja molt, el Sergi em va començar a perseguir amb la idea de fer un blog conjunt.
Insistent com és, vam aconseguir quedar un dia i obrir-ne un de prova al meu servidor personal.
Era gener del 2006.
Ja sabíem que, tot sovint, els blocs solen ser els diaris depriments de quatre penjats que
airegen les seves desgràcies per Internet.
Els que ens coneixeu a mi i al Sergi, o a un dels dos, sabreu perfectament que som massa frikis per anar deprimint la penya amb les nostres desgràcies.

Al contrari, el nostre ànim era un espai on vomitar totes les nostres opinions sense embuts sobre les coses de la vida i del món. Era una idea maca i prometia.

Desgraciadament, la cosa es va quedar aquí. Des de llavors, no ha plogut molt i ha nevat zero però el temps ha passat, i jo amb els meus contes, la meva feina de traducció i els meus caps de setmana provant de matar-me a les tarteres del Pirineu o insistint en trepar parets amunt tot i ser una patata en el tema i amb la idea fixa d’anar-me’n a viure al poble més perdut dels Ports… vaig abandonar aquell primer bloc -que de fet, tenia seccions i bastants posts, però que se m’omplia d’spam i vaig decidir eliminar-lo. RIP.

Mentrestant, el Sergi es llicenciava: al·leluia!- en filologia catalana després 13 anys-, se n’anava a viure amb la Raquel a l’antic pis de la Montse a Sant Andreu i es posava a treballar de corrector i de profe per a immigrants, deixant enrere per sempre temps de misèria atenent 10.000 garrulos mundials al dia i altres feines poc recomanables.

De tant en tant ens veiem o ens escrivíem i recordàvem el nostre oblidat projecte de bloc – un de tants projectes conjunts oblidats de la nostra col·lecció personal, el més important de tots, i que algun dia tocarà enfrontar, el famós guió-.

Però ahir la tarda, ens vam posar en marxa. Vam obrir aquest humil Oktoberfest i vam decidir proclamar-lo als quatre vents. No hi ha res, encara, però us convidem a fer-lo créixer amb les vostres aportacions… El nostre bloc és el vostre bloc. 

Benvinguts a la festa de la balança.

Publicat dins de General | Deixa un comentari