BALANCES OKTOBERFEST

L’altre dia era a casa d’uns amics [uns bons amics que m’acullen de tant en tant al seu jardí al peu de Collserola, cosa que s’agraeix amb aquestes calorades. També hi fa calor, sobre la Ronda, però hi corre l’aire i la temperatura baixa tres o quatre graus. El meu pis de Nou Barris sembla estancat en una bombolla de 31^oC. I és Nou Barris. Endinseu-vos a l’Eixample, si goseu]. Dos dies abans, tot sopant, havíem vist una cosa peluda córrer esperitada per la barana i enfilar-se a un arbre. “Un esquirol?”, ens vam plantejar, innocents de nosaltres, “o una rata?”.  I la cosa va quedar aquí.

En aquesta ocasió, paràvem taula al porxo poc abans del capvespre, quan ella em diu, tranquil·lament:

-Recordes el dubte que teníem si allò de l’altre dia era un esquirol o una rata? Doncs era una rata. N’estic veient una ara mateix a l’arbre del veí. No, dues…. Tres….

-Quatre… –afegeixo jo, i ja deixem de comptar, l’arbre n’és ple. Rates negres amb la cua llarga, passejant entre les branques i menjant-se les llavors entre les fulles.

Poc després ja tan sols n’intuïm les siluetes en la penombra. Aviat, sopant, tan sols en sentirem la fressa.

-No sabia que les rates pugessin als arbres!  Les rates pugen als arbres? – és evident que sí. Però, per sort, sempre ens queda el wifi, un mòbil i sant Google. Escric “rates” i “arbres” i ja em surt l’opció automàticament de “Barcelona”. Mala senyal. Enllaços a articles diversos de diaris. Són de l’estiu passat. Titulars de l’estil “les rates de Barcelona han començat a fer niu als arbres”. Sí, amics, ja no són tan sols les simpàtiques cotorretes verdes les que sentim fent soroll entre el fullam. Al capvespre, a l’abric de la penombra, el que sentiu podrien ser rates. Hi ha mil entrades a blocs parlant-ne.

I al porxo dels meus amics, sopar amb espectacle – sonor, en la foscor ja no es veuen. Però hi són. I ben a prop, a uns 4 metres de distància del nostre porxo. La meva amiga es comença a posar nerviosa. Tanquem finestres. Comprovo que la de la meva habitació ja era tancada.

-Demà mateix faig posar mosquiteres! – exclama- . I vaig a buscar dos o tres gats més – el resident jau tranquil·lament al jardí, marcant-se un Rajoy i mirant cap a una altra banda, com si res. No el culpo, està en clara inferioritat numèrica.

Llegim alguns dels articles que trobem per Internet, la meva amiga cada cop més esgarrifada. Descartem l’opció verí per no matar el gat i l’opció escopeta perquè no tenim balins (i per seguretat, també). Pel que diuen pel ciberespai, sembla que la solució és posar una anella metàl·lica al voltant del tronc… però aquest arbre és del veí. Suggereixo trucar a l’ajuntament demà a primera hora.

En acabat de sopar, recollim ràpidament i ens tanquem dins de casa a jugar a la Playstation. Avui, res de ressopó a la fresca.

– I de dia, on es fiquen? – aquesta és l’altra gran pregunta.

Me’n vaig a dormir. L’endemà, quan em desperto, la meva amiga em comenta que ha vist el jardiner del veí i li ha explicat. Ara ja estan avisats. Escric un whatsapp a un dels meus grups explicant el meu descobriment sobre les rates arborícoles. Una amiga em respon: “I pel matí van a les piscines del fòrum, jo les he vistes”. Vés per on, ara ja sabem on van de dia, a la platja. Com a bones barcelonines.

Penso en aquella col·lecció de cromos dels anys 80 Arbres de Barcelona. En podrien fer una segona part, amb els seus residents.

La nena del pou

Voleu veure ocellets sense haver-vos d’aixecar del sofà?

http://projectpuffin.audubon.org/audubon-live-cams

Aquí podreu triar entre una sel·lecció de live feeds de càmeres col·locades en indrets estratègics, com nius o el penya-segat dels frarets (i altres aus marines):

O un niu de xatrac àrtic: http://explore.org/live-cams/player/tern-cam

Que els ocells us avorreixen? Tranquils, http://explore.org/live-cams/ us ofereix de tot, des d’óssos polars, tolls d’aigua africans, zones d’aterratge d’abelles i càmeres submarines fins a càmeres panoràmiques enfocant el mar -per seguir postes de sol en directe a l’altra punta del món- o col·locades en parcs nacionals.

Per a tots els gustos i nivells d’avorriment estiuenc…

La nena del pou

Aquesta foto dels germans Sayn-Wittgenstein-Sayn la va fer la seva pròpia mare, Marianne (coneguda al món de la fotografia com Mamarazza), en un iot a la costa de Mallorca l’any 55.

Ja han passat gairebé 30 anys del desastre de Txernòbil i els efectes de la devastació continuen ben evidents. Ocells amb el cervell més petit, més aranyes i menys papallones, animals amb comportaments estranys… Animals, sí, perquè malgrat tot, la vida sempre se’n surt, d’una manera o un altra. Les càmeres col·locades estratègicament a la zona d’exclusió pel programa TREE (http://www.ceh.ac.uk/tree) mostren imatges d’óssos (no se n’havien vist en més de 100 anys), llops, guineus –s’ha fet viral el vídeo d’una guineu fent-se un “entrepà”-, cavalls salvatges, ants, cabirols, senglars, linxs, toixons, cérvols… Qui sap els efectes que la radioactivitat tindrà en aquests animals però per ara s’han fet els amos d’una zona lliure d’humans des de 1986.

Però hi ha un altre grup en el qual la gent normal no ens fixem, els descomposadors: insectes, fongs i fongs mucilaginosos que s’alimenten de les restes dels organismes morts. Sense aquests recicladors, el carboni, el nitrogen i altres elements essencials per a la vida queden atrapats dins els cadàvers de les plantes.

Els efectes de la contaminació radioactiva en la desintegració del material vegetal eren desconeguts fins ara. Els científics que estudien els boscos de Txernòbil han descobert que la radioactivitat ha reduït la pèrdua de massa de fullaraca. Les fulles mortes de terra, juntament amb les agulles dels pins del tristament famós Bosc Vermell – nom amb què es van batejar els arbres dels 10km2 al voltant de la funesta central-, no es desintegren… ni passades més de dues dècades de la catàstrofe.

“A part d’unes quantes formigues, els troncs dels arbres morts estaven gairebé intactes quan els vam examinar”, explica l’investigador nord-americà Timothy Mousseau. “És sorprenent, perquè als boscos que jo conec, un arbre caigut ha esdevingut serradures després de 10 anys a terra”.

Mousseau i un equip internacional han estat estudiant l’acumulació de fullaraca, que era tres cops més densa a los zones amb més contaminació radioactiva. Havien predit que el ritme de descomposició es reduiria a les zones més contaminades per l’absència d’invertebrats i microorganismes. I així és. “La radiació inhibeix la descomposició microbial de les fulles mortes a les capes superiors del sòl”. Aquesta acumulació té un efecte: els nutrients no retornen al sòl i per això els arbres creixen més a poc a poc a Txernòbil.

Així doncs, encara que a priori pugui sonar poètic, això de les fulles –la balada de la fullaraca eterna-, podria ser el símbol d’un dels grans desastres ecològics de la nostra era. I ens ajuda a avançar els esdeveniments del que ens podem trobar a Fukushima.

La rabosa de l’entrepà:

https://www.youtube.com/watch?v=2Kconda5VD8

El biòleg Timothy Mousseau in situ estudiant les teranyines, insectes i altres…

Més fotos d’animalons:

https://wiki.ceh.ac.uk/display/NRT/Chernobyl+Webcams

La nena del pou radioactiu

Com ja comentava en un apunt de 2011, l’erupció del volcà indonesi Tambora, el 10 d’abril de 1815, va ser una explosió que va alterar el clima del planeta durant anys i acabaria impulsant revolucions i migracions. Unes 70.000 persones van morir directament en l’explosió i centenars de milers més van morir de malalties i fam a conseqüència dels efectes de l’erupció al planeta.

Quina magnitud va tenir aquesta erupció?

El Tambora va escopir 175km3 de cendra i piroclasts. Prou com per cobrir Singapur amb 245 metres de cendra. Els vulcanòlegs no comparen les erupcions en termes de volum de cendra sinó que ho converteixen al seu equivalent en roca densa: En aquest cas, 50km3 de magma, que són 35 cops més que la darrera erupció a Islàndia (el camp de lava del Holuhraun, la major al país en 200 anys). En densitat, són 150 gigatones de magma.

Però el Tambora no tan sols va escopir una quantitat ingent de material sinó que a més ho va fer en un període de temps molt breu; menys de 3 dies. En el punt àlgid, devia d’escopir entre 300-500 milions de quilos per segon. I amb el magma es van deixar anar gasos: 60 Tg (teragram, o 10¹² grams) de sofre, 100 Tg d’àcid clorhídric (HCl) i 70 Tg de fluor, 6 cops més sofre que l’erupció del Pinatubo. Són aquests aerosols, sobre tot el sofre, els que van crear les acolorides postes de sol que retrataria William Turner i que van refredar la temperatura del planeta durant anys, amb conseqüències demolidores.

L’erupció va tenir dues fases: Una erupció Pliniana inicial que va produir una columna de cendra de 33-43 km d’alçada (3-4 cops més amunt que un vol comercial). Això vol dir que la cendra va arribar a l’estratosfera, on els vents la podien desplaçar ràpidament per tota la Terra. A la columna eruptiva la va seguir un flux piroclàstic que va lliscar avall. Uns 500.000km2 de terreny van quedar coberts per 1cm de cendra – imagineu tota Espanya coberta per 1cm de cendra-. El doble d’aquesta superfície devia quedar coberta amb una capa fina de cendra. A Banyawangi, a uns 400km del Tambora, van caure 23 cm de cendra. Prou com per enfonsar les teulades de les cases al barrejar-se amb la pluja.

Es calcula que l’energia alliberada amb l’erupció va ser de ~1.4 x 10²⁰ joules, o sigui 33mil milions de tones de TNT (2.2 milions de bombes atòmiques) o ¼ del consum energètic anual mundial. 1200 cops més potent que un terratrèmol d’escala 9.

Abans de l’erupció, el Tambora feia uns 4300m d’alçada. Evidentment, va quedar destruït i en el seu lloc es va formar una caldera de 1.2km de profunditat i un volum de 36km3 (bàsicament el forat que van deixar els 50km3 de magma escampats pel sud-est asiàtic; la resta és la cendra que ha desaparegut).

Les conseqüències d’aquella erupció les vaig relatar a l’apunt de 2011:  http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=203987

Les possibilitats que es produeixi una altra erupció com aquella als propers 50 anys és del 10% i el més probable seria un altre volcà indonesi.

El Tambora ara:

La nena del pou de magma

Aquest any (i el que ve) es commemora el centenari d’una de les expedicions més famoses i fascinants de la història de les grans exploracions. Fascinant perquè poques fites de supervivència humana igualen la desafortunada expedició de Sir Ernest Shackleton a l’Antàrtida entre 1914 i 1916. Suposo que al llarg d’aquests dos anys en sentirem a parlar i se’n faran homenatges diversos. Jo vaig començant ja, que és llarga…

Ernest Shackleton, nascut a Irlanda, és una de les figures clau de l’era heroica de l’exploració antàrtica (va participar en quatre expedicions al continent blanc, de les quals en va liderar tres, la Discovery, la Nimrod, la que el faria més famós i de la qual en parlo aquí a bord de l’Endurance i la Shackleton-Rowett).

Shackleton ja va començar a planejar el seu tercer viatge a l’Antàrtida tan bon punt va retornar de l’expedició Nimrod (1907-09), amb la qual havia fracassat en el seu intent d’arribar al Pol Sud (tot i haver assolit altres fites). Convençut que ben aviat algú aconseguiria arribar-hi va decidir pujar la juguesca. Aquest cop el seu objectiu era creuar tot el continent Antàrtic de costa a costa passant pel Pol Sud, un recorregut de 2900km. El seu pla era sortir de la zona del mar de Weddell i per fer-ho va triar un vaixell construït a noruega per a creuers turístics per l’Àrtic: l’Endurance. Per trobar homes per a l’expedició va posar un anunci al diari:

“Men wanted: for hazardous journey. Small wages, bitter cold, long mesos of complete darkness, constant danger, safe return doubtful. Honour and recognition in case of success. Sir Ernest Shackleton”

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Poca paga, fred inhumà, molts mesos de completa obscuritat, perill constant, no està garantit el retorn. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

Es van presentar centenars de candidats.

A finals de juny de 1914 ja ho tenia tot a punt. Havia aconseguit finançament i fins i tot el vist i plau del mateix Churchill just el dia abans que esclatés la Primera Guerra Mundial.

El 8 d’agost l’Endurance es feia a la mar, cap a l’Antàrtida, via Buenos Aires i l’illa de South Georgia, on hi havia una estació balenera noruega. En aquell moment es creia que la guerra duraria sis mesos i es resoldria aviat – i segurament ningú no s’esperava l’escabetxina que va ser.

Els expedicionaris van arribar a South Georgia el 5 de novembre. La idea era passar-hi tan sols uns dies però les condiciones del gel al mar de Weddell els van obligar a quedar-s’hi un mes, esperant que es dispersés. Finalment van salpar el 5 de desembre de 1914 amb un carregament extra de carbó que els havia d’ajudar a empènyer l’Endurance a través del gel. També es van endur roba i subministraments extra adquirits a South Georgia, per si de cas.

Ben aviat van trobar gel. Després de batallar-hi durant milers de kilòmetres i quan tan sols es trobava a un dia de navegació del seu destí, l’Endurance va quedar encerclat. Era el 18 de gener de 1915. La temperatura va caure en picat cimentant el vaixell dins el gel. I així, atrapat, va començar a anar a la deriva. Els expedicionaris ho van provar tot per alliberar-se’n – fins i tot serrar el gel a mà- però no van poder. La capa era gruixuda i sòlida.

A finals de febrer (finals de l’estiu antàrtic), la temperatura havia baixat a 20 sota zero i començava a ser era evident que haurien de passar l’hivern allà. Van trobar maneres d’entretenir-se, com partits de futbol i hoquei damunt el gel, fins que els dies es van escurçar al màxim i la foscor els va engolir. I el gel continuava acumulant-se.

“El gel s’està acumulant fins a alçades d’entre 3 i 5 metres en alguns punts, les corrents oposades mouen les plaques unes contra les altres a 100m/hora. El so em recorda al d’un fort onatge llunyà. Dret, sobre el gel que es mou, et pots imaginar que el destorba l’alè d’un poderós gegant sota la superfície”. Shackleton

Fins llavors, també havien sortit a caçar foques i pingüins per alimentar-se (ells i els gossos de trineu que duien al vaixell), però aquests havien desaparegut en començar l’hivern. En van tornar a veure alguns al setembre.

El 23 d’octubre el gel va començar a esberlar el casc de l’Endurance. La primera fuga d’aigua es va poder solucionar. Havien anat a la deriva amb el gel uns 2400km des que s’hi havien quedat atrapats 281 dies enrere i ara es trobaven a 770km de Paulet Island, el punt més proper on era possible trobar refugi i aliment.

Shackleton va ordenar baixar les barques, l’equipament, les provisions i els trineus al gel. Els homes van plantar 5 tendes a 100 metres del vaixell, cada cop més esclafat, però es van haver de traslladar quan se’ls va començar a esquerdar. Van establir l’Ocean Camp a uns 2km.

L’Endurance finalment es va enfonsar sota el gel i les aigües del mar de Weddell el 21 de novembre de 1915. Els homes havien salvat tot el que havien pogut (incloses les fotos –meravelloses- d’en Frank Hurley).

Ara, els 28 membres de l’expedició (més desenes de gossos i el gat del cuiner) es trobaven aïllats sobre la capa de gel, a la deriva a milers de kilòmetres de terra ferma i de la civilització, sense vaixell, sense cap manera de comunicar-se amb el món i amb un nombre limitat de provisions. Però el pitjor era que aquesta capa es començava a esquerdar ara que havia arribat la primavera. El 20 de desembre, Shackleton decidia abandonar el campament i avançar cap a l’oest, on creia que es trobava l’illa de Paulet.

Es van endur dos dels bots: el James Caird i el Dudley Docker. El tercer, l’Stancomb Wills, es va quedar al campament. Si el gel es desfeia, sempre els quedarien els bots de 6 metres.

“Després d’un any de batalla incessant contra el gel havíem tornat a la mateixa latitud de la qual havíem partit amb tantes esperances i aspiracions 12 mesos abans; però les condiciones eren ben diferents ara. Amb el vaixell destrossat suràvem a la deriva sobre un tros de gel a la mercè dels vents”.
Shackleton, cap d’any de 1915

Molts dels gossos havien mort per malaltia i els que quedaven van haver de ser sacrificats entre el 14 de gener i el 30 de març de 1916. Van aprofitar per menjar-se’ls. Tampoc va sobreviure el gat del cuiner.

Alguns homes encapçalats per Frank Wild van tornar a buscar l’Stancomb Wills, el tercer bot. El 9 d’abril, es van veure obligats a pujar-hi per avançar per trams d’aigües obertes però al vespre van poder tornar a acampar sobre un tros de gel.

Si els homes es mantenien ferms era gràcies als dots de lideratge de Shackleton, les seves habilitats i el fet que entenia com d’important n’era mantenir la moral. Era una de les seves grans virtuts.

El grup es mantenia unit gràcies a la tasca d’empènyer els bots carregats per damunt el gel irregular. Ja feia 14 mesos que l’Endurance s’havia quedat atrapat i 5 des que s’havia enfonsat, convertint-los en nàufrags en aquell paratge inhòspit. El 12 d’abril, Shackleton va descobrir que, enlloc d’avançar cap a l’Oest, s’havien desplaçat 50 km cap a l’Est per culpa del gel a la deriva. Però des d’on eren es podia veure Elephant Island, que formava part de les Shetland del Sud, i el mar en aquella zona estava obert i era navegable. Quan van desembarcar a Elephant Island, extasiats, feia 497 dies que no tocaven terra.

La primera platja on van desembarcar no era ideal ni de bon tros, però aviat van trobar un lloc més adient per acampar.

“Apinyats al voltant de l’estufa de greix, amb aquell fum acre a la cara, formàvem un grup alegre. La vida no era tan horrorosa. Vam sopar mentre la neu es desprenia de la glacera i els nostres cossos glaçats s’anaven escalfant”.

Shackleton

Per primer cop en molt de temps estaven segurs, però continuaven perduts, lluny de la civilització i sense que ningú sabés on eren i com es trobaven. El rescat era inimaginable. Per allà no hi passava cap vaixell. No hi havia cap aparell de ràdio capaç de comunicar-se a aquella distància. El món no vindria fins a Elephant Island.

Shackleton es va adonar que si volia que els rescatessin hauria de viatjar fins al lloc habitat més proper, que era l’estació balenera a South Georgia, a uns 1300km a través del tram d’oceà més tempestuós del planeta. Amb un bot de 6 metres de llarg. Amb onades de 15 metres. Amb l’ajut d’un sextant i un cronòmetre de precisió desconeguda i depenent del sol que potser no es veuria durant setmanes sota la capa de núvols típica d’aquelles latituds. El bot triat per al viatge fou el James Caird, que van arreglar i equipar com van poder cobrint una part per refugiar-se del mar i les inclemències del temps.

Shackleton va triar Frank Wild perquè es quedés a càrrec del homes a Elephant Island perquè el va considerar el més adequat per mantenir-los units. Si no els havia rescatat a la primavera, haurien de provar d’arribar a Deception Island. El grup que es va quedar va fer servir els dos bots restants per fer-se dues cabanes, donant-los la volta i col·locant-los sobre petits murs de pedra, i fent servir la lona de les tendes per protegir-se del vent. Fins i tot van aconseguir crear finestres de cel·luloide amb una vella capsa de fotos, i s’escalfaven amb una estufa de greix que doblava com a fogó i fanalet. Estaven estrets i tenien poc menjar. Un membre del grup, en Blackborow (un nano que s’havia embarcat com a polissó a Buenos Aires quan havien contractat al seu company) patia congelació als dits del peus. El metge va haver d’amputar-los-hi amb la llum magra de l’estufa de greix.

El James Caird va salpar el 24 d’abril, el darrer dia abans que el gel es tornés a tancar, i un dia de relativa calma. En formaven la tripulació Shackleton, Worsley, Crean, McNeish, McCarthy i Vincent. Preveien que la travessa duraria un mes. Potser no preveien que esdevindria un dels viatges en bot més increïbles de tots els temps.

Avançaven a un ritme de 100-110km al dia en unes condicions duríssimes. L’aigua entrava constantment mullant-ho tot, fins els sacs de dormir i era gairebé impossible escalfar-se. Duien 4 sacs de dormir fets de pell de ren que van perdre el pèl amb la humitat, perdent efectivitat i taponant la bomba que feien servir per treure l’aigua del bot. Com que anava poc carregat hi havien hagut de posar rocs i llast, que havien d’anar movent constantment per no afectar el rumb.

El temps va empitjorar i es van haver d’enfrontar a tempestes ferotges. A mesura que la temperatura queia, es formava gel a la part externa del bot, que va arribar a ser de 38cm de gruix a la coberta. Això li va afegir molt de pes i n’afectava el rumb. Van provar de treure tant de gel com van poder amb eines improvisades però la situació encara va empitjorar més. Van començar a llençar objectes per la borda, com els rems de recanvi i dos sacs de dormir, que ara eren xops i durs i plens de gel.

A vegades havien de treure l’aigua de dins i l’únic consol durant tot el viatge foren els àpats calents cada quatre hores a la llum de l’estufa. L’àncora marina que mantenia una mica l’estabilitat del bot en l’onatge es va perdre i es van veure obligats a treure el gel de les veles per poder mantenir el rumb.

Començaven a patir congelació a les mans amb el fred i la humitat constant. El cel ennuvolat dificultava la navegació. Però al setè dia, una clariana els va permetre veure el sol i en Worsley va poder orientar-se; va calcular que havien avançat 600k i es trobaven a mig camí de South Georgia. Aquell breu període de sol els va permetre estendre la roba i altres peces d’equipament a la coberta per assecar-la. El gel es va obrir i van començar a veure fauna, marsopes i petrells.

El 5 de maig la mar es va enfadar.

“Vaig dir als homes que cel s’aclaria i de sobte me’n vaig adonar que allò que havia vist no era una clariana sinó la cresta blanca d’un onada gegantina. En 26 anys de navegació mai no m’havia trobat amb una onada tan immensa. Era una convulsió poderosa de l’oceà, una cosa molt diferent dels mars agitats que havien estat el nostre enemic durant dies. Vaig cridar: ‘Per l’amor de Déu, agafeu-vos. Ve directa!’. Va ser un moment que va semblar hores. El mar al nostre voltant es va tornar escuma blanca. Vam sentir com el bot s’alçava i queia com un tros de suro a la platja. Ens trobàvem en mig del caos de l’aigua torturada; però no sé com el bot va sobreviure, mig ple d’aigua, mig enfonsat pel pes i agitant-se amb l’embat. Vam treure l’aigua amb l’energia de qui lluita per sobreviure amb el primer recipient que vam trobar i al cap de 10 minuts d’incertesa vam sentir que tornàvem a viure”.

El 7 de maig en Worsley va poder tornar a fer una lectura de navegació i va calcular que es trobaven a uns 160km de la punta de South Georgia, dos dies amb el vent a favor i veurien l’illa. El matí del 8 de maig van començar a trobar algues surant i algunes aus. Tot just al migdia van albirar South Georgia, 14 dies després d’haver sortit d’Elephant Island i en la meitat de temps que havien previst.

Desembarcar no seria fàcil; hi havia moltes roques en aquella zona i molts penya-segats. Malgrat que eren a punt de quedar-se sense aigua no van tenir més remei que esperar al matí següent per provar de desembarcar.

Però el matí va dur una tempesta terrible que va empènyer el James Caird mar endins. Quan es va fer de dia, ja no es veia la terra. Van aconseguir tornar a South Georgia al migdia però de nou es van trobar amb una costa de penya-segats. Al vespre, quan ja semblava tot perdut, el vent va tornar a canviar i es va calmar. El matí del 10 de maig no feia gaire vent i van poder buscar un lloc per desembarcar. Van trobar una badia però el vent els va tornar a empènyer mar endins. Finalment, al capvespre, van poder fer cap a una petita cala i el James Caird va tocar terra en una platja de King Haakon Bay. Si no haguessin pogut desembarcar, les corrents s’haurien endut el bot cap a l’Atlàntic.

Ho havien aconseguit gràcies al lideratge de Shackleton i als dots de navegació del neozelandès Frank Worsley. En Worsley tan sols havia aconseguit veure el sol 4 cops: el 26 d’abril, el 3, 4 i 7 de maig, la resta havien estat intuïció. Però encara els quedava un obstacle important. Havien desembarcat a 35km de l’estació balenera d’Stromness. Per arribar-hi, haurien de creuar les muntanyes que travessaven l’illa, un viatge que ningú no havia fet abans i per una zona que no estava cartografiada.

McNeish i Vincent estaven massa dèbils per intentar el viatge així que Shackelton els va deixar amb en McCarthy. El 15 de maig, Shackleton, Crean i Worsley van sortir a fer la travessa de les muntanyes cap a l’estació balenera: van creuar glaceres, carenes gelades i camps nevats. A una alçada de 1370m, van tombar la mirada i van veure que la boira els atrapava. Es feia de nit, no duien tenda ni sac de dormir i havien de baixar. Es van deixar caure lliscant per una rampa de neu i van baixar de cop 250m. Van poder cuinar fent de parapet humà per al fogonet. Es va fer fosc i van seguir caminant, amb la llum de la lluna plena. Van tornar a pujar i van fer un altre àpat calent per guanyar forces.

Aviat es van adonar que havien anat en direcció contraria i van haver de recular. A les 5 de la matinada s’asseien esgotats i abraçats per mantenir la calor. En Worsley i en Crean es van adormir però en Shackleton es va adonar que si es quedaven adormits potser ja no es despertarien. Va esperar 5 minuts i els va despertar dient que havien dormir mitja hora. I es van tornar a posar en marxa.

Ara tan sols quedava un massís de cims cantelluts entre ells i Stromness i van trobar un punt per baixar. A les 6.30, en Shackleton s’estava a la cresta per veure el camí quan va sentir el xiulet de vapor que despertava els treballadors de l’estació balenera. Va tornar amb en Worsley i en Crean i els va dir que esperessin a les 7. El xiulet que cridava els homes a treballar va sonar a l’hora en punt; era el so de la civilització.

“Nois, aquesta rampa de neu sembla que acabi en un precipici però potser no n’hi ha cap, de precipici. Si no baixem haurem de fer una marrada de 8km abans de trobar el camí per baixar. Què fem?”

“Baixar per la rampa”

A 600 metres sobre el nivell del mar van trobar una paret de gel que van haver de baixar tallant esglaons i amb cordes 150 metres avall. I una rampa de neu els va deixar a 450m en un altiplà. Encara els quedava un tros fins a l’estació balenera. I no era un camí planer. A la 1.30 escalaven la darrera muntanya i van poder veure un vaixell entrant a port. Podien veure les petites figures movent-se i la fàbrica. Els tres homes es van aturar i es van donar la mà. Van superar l’últim obstacle, una cascada, fent ràpel.

Eren a 2km de l’estació balenera. Van provar d’arreglar-se una mica abans d’entrar-hi, però amb la barba, el cabell despentinat, la roba feta pols i tacada que no havien rentat en un any, era impossible. A les 3 de la tarda del 20 de maig van entrar a Stromness i es van topar amb dos nens que, en veure’ls, van fugir esperitats. Van anar cap al moll i van demanar per l’encarregat. Va reconèixer Shackleton per la veu.

Es van rentar, es van afaitar, van menjar i van dormir. En Worsley va pujar a un balener i va sortir a rescatar els tres homes que s’havien quedat a l’altra banda de l’illa. Aquell dia hi ha haver una tronada que, d’haver-se produït el dia abans podria haver estat un desastre per a tothom.

El 23 de maig, en Shackleton, en Worsley i en Crean embarcaven al Southern Sky cap a Elephant Island. Però a 100km el gel els va obligar a refugiar-se a les Malvines, on el govern uruguaià va deixar-los el vaixell Instituto de Pesca per tornar-hi, però també van fallar. A Punta Arenas, els residents britànics i xilens van donar 1500 lliures a Shackleton perquè pogués llogar l’Emma. A 160 km d’Elephant se li va trencar el motor auxiliar i encara va caldre un quart intent, amb el vaixell xilè Yelcho.

Els homes d’Elephant Island eren a punt de dinar, el 30 d’agost de 1916, quan Marston va veure el Yelcho entre la boira. Va córrer com un esperitat cap als altres cridant que hi havia un vaixell. Van sortir tan ràpidament de dins el refugi que van trencar la lona. En Wild va fer servir la darrera llauna de combustible per encendre una foguera amb roba.

-Esteu tots bé?- va cridat en Shackleton des d’un bot tant bon punt va ser prou a prop.

-Tots bé! –va respondre en Wild.

-Gràcies a Déu!

En una hora, eren tots al Yelcho a punt per marxar. No tenien notícies del món des d’octubre de 1914; havien sobreviscut a Elephant Island 137 dies i en feia 128 que Shackleton havia salpat amb el James Caird.

Els homes de l’Endurance van tornar a Anglaterra i pocs mesos després molts d’ells van ser enviats al front d’aquella guerra que havia de durar sis mesos. Després d’haver sobreviscut dos anys en unes condiciones extremes alguns d’ells caurien a les trinxeres.

Sir Ernest Shackleton va tornar a l’Antàrtida per darrer cop el 1921 per cartografiar la costa i fer una recerca meteorològica i geològica. L’acompanyaven un grapat de supervivents de l’Endurance. Va morir d’un atac de cor a bord del Quest quan era ancorat a King Edward Cove, South Georgia. Tenia 47 anys. El van enterrar, per petició de la seva dona, a Grytviken, mirant cap al Pol Sud.

Cronologia

Docu en dues parts:

https://youtu.be/nZuydFcnGzs

https://www.youtube.com/watch?v=txZCHgwyGrE

Aquí una peli  amb el Kenneth Brannagh (en castellà)

https://www.youtube.com/watch?v=c6wMcTAqBBE

La nena del pou (de glaç)

Qui hagi llegit mai una novel·la del Discworld de Terry Pratchett entendrà el títol. La Mort, un dels seus personatges recurrents, parlava en MAJÚSCULA.

Ens ha deixat Sir Terry Pratchett. Se l’ha endut el maleït Alzheimer. Són 30 anys de novel·les, i això són molts anys de la meva vida esperant amb il·lusió la versió paperback d’un nou llibre (en solia caure un per Nadal). Mai més, ja no podrà ser. Però potser serà una bona ocasió per començar a rellegir-los tots. M’esperen moltes hores de rialles. Ara mateix, sento un profunda tristor.

Recupero el post que li vaig dedicar fa uns anys. I quan tingui temps, n’hi escriuré un altre de més digne. Prou que s’ho mereix.

http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=198479

La nena del pou

La casa de subhastes francesa Artcurial va descobrir fa uns mesos una col·lecció de 60 vehicles d’època i clàssics que feia 50 anys que estaven abandonats als coberts d’una finca francesa, bàsicament l’equivalent actual a trobar un tresor: Bugatti, Hispano-Suiza, Talbot-Lago, Panhard-Levassor, Maserati, Ferrari, Delahaye, Delage…

La finca en qüestió havia estat la residència de Roger Baillon, el director d’una empresa de transports que va començar a reunir aquesta col·lecció als anys 50 amb la idea de fer-ne un museu. Però als anys 70 el seu somni es va esvair quan la seva empresa va fer fallida. Es va veure obligat a vendre’s la meitat dels seus preuats automòbils i la resta van quedar oblidats i abandonats a la finca fins el dia del seu descobriment (cap al desembre de 2014).

Molts d’aquests cotxes havien estat construïts per carrossers famosos com Million-Guiet, Chapron y Saoutchik. (Aquí em toca fer un breu incís per a no iniciats en el tema: antigament, els cotxes no es venien sencers d’una sola peça. El que feies era comprar el xassís bàsic i dur-lo a un carrosser, és a dir, a un senyor que li feia la carrosseria -és evident que tenir cotxe abans de Ford era cosa de gent amb possibles-. Òbviament era tot un món i hi van haver carrossers molt famosos i amb molt de prestigi per Europa -Pininfarina, Zagato, Vanden Plas, Gläser i Saoutchik, entre d’altres-. Fin de la cita).

El conjunt trobat a cal Roger incloïa sis Talbot Lago T26,  entre ells un Grand Sport Aérodynamique i un Cabriolet que havia estat del rei Farouk. Les joies de la col·lecció es van trobar en millors condicions dins un garatge tancat: tres Maserati A6G Gran Sports de 1956 amb carrosseria de Frua i, amagat sota una muntanya de diaris vells, BINGO! un Ferrari 250GT SWB California Spider, que havia estat propietat d’Alain Delon.

Tots aquests cotxes es van exposar i subhastar el 6 de febrer al Saló Retromóbile de París.

Ferrari 250GT SWB California Spider

L’estrella de la subhasta va ser, sense dubte, el California Spider del Delon, un model del qual tan sols se n’havien fabricat 37 unitats. El primer propietari havia estat també un actor, Gerard Blain, que se n’havia enamorat en un saló de l’automòbil el 1961. En va gaudir –suposem- dos anys abans de vendre’l a l’Alain, que se’l va endur a Los Angeles el 1964. El cotxe va anar a parar a les mans de Baillon l’any 71. Era el més ben protegit de tota la col·lecció (molts estaven resguardats dels elements en coberts precaris amb sostre d’uralita i similars) i es troba en bones condicions. A la guantera es van trobar un parell de guants –molt adequat- i al maleter hi havia un parell de camions de joguina que creuen que Baillon havia comprat pels seus néts. Es va vendre, atenció, per l’esfereïdora xifra de 14.2 milions d’euros – el cinquè cotxe més car venut en subhasta pública de la història.

Maserati A6G 2000 Gran Sport Berlinetta Frua

Darrere seu venia el Maserati A6G 2000 Gran Sport Berlinetta Frua de 1956. Presentat al Saló de l’Automòbil de París el 1956, tan sols se’n van fabricar 4 unitats. Va ser propietat de Jacques Fildier, un arquitecte parisenc i entusiasta dels cotxes britànics –també tenia diversos Aston Martin. És un cotxe que havia estat de la mateixa família durant 55 anys i està extraordinàriament ben conservat. Malgrat que el model original tenia un preu “modest” de 2.5m francs (380.000€), esperaven que sortís per entre 800.000 i 1.2 milions  d’euros. Després de 10 segons de licitació frenètica la xifra va pujar a 1.720.000 euros.

 Talbot-Lago T26 Record Cabriolet

També s’esperava que atraguessin força interès el trio carrossat per Saoutchik, tres vehicles que es creien perduts. El primer, el Talbot-Lago T26 Record Cabriolet de 1948, estava valorat entre els 120.000 i els 150.000€. Aquesta peça costava originalment més de 4 milions de francs, el preu de 10 Citroën Traction Avant. Els seus primer propietaris van ser Salah Orabi i la princesa Nevine Abbas Halim d’Egipte i va aparèixer en nombroses publicacions de l’època. Es va vendre per 650.000€.

Talbot-Lago T26 Grand Sport SWB

El Talbot-Lago T26 Grand Sport SWB de 1949 compartia la mecànica del primer però en comparació era menys inusual. Saoutchik va comprar el xassís i el va carrossar per exposar-lo. Formava part d’un conjunt de sis: els dos primers tenien el sostre molt baix i resultaven incòmodes. El cotxe de Baillon és una de les quatre versions de sostre alt i el va presentar a diversos concursos d’elegància quan era nou (sí, això encara es fa, igual que hi ha gent que porta els gossos amb pedigrí a fer aquestes coses, hi ha gent que hi porta els cotxes). Va sortir per 1.450.000€.

T26 Record Fastback Coupé

La tercera carrosseria de Saoutchik descoberta era la més curiosa. No se’n conserven fotos de l’època del T26 Record Fastback Coupé, així doncs, el seu descobriment va ser tota una sorpresa. Amagat durant més de 60 anys, n’esperaven treure 350.000€ i aquest cop la van clavar.

 Bugatti Type 57

Pel Bugatti Type 57 de 1937 s’esperava treure’n uns 160.000€, malgrat el seu estat. Però alguna ànima caritativa va pensar que mereixia alguna cosa més i va en oferir 250.000€. Es creu que aquest cotxe amb carrosseria de Gangloff va ser construït expressament per a un Saló de París.

Porsche 365SC Coupé

Els compradors més pràctics i amb menys compte corrent tenien opcions, també: per exemple, el Porsche 365SC Coupé de 1963, completament original i mai restaurat. El cotxe estava en bones condicions tot i que potser caldria canviar les moquetes. Entre els documents inclosos a la venda, un rebut de 290F d’una multa de trànsit de la policia de Courbevoie. Es va vendre per 75.000€.

Facel Vega Excellence

Un altre dels que ja se sabia que despertaria l’interès dels compradors era el Facel Vega Excellence de 1960, a mans de la familia Baillon des de 1964. Havia estat propietat originalment d’una família aristocràtica que havia hagut de fugir a Franca durant la revolució Russa. El cotxe apareix en fotos davant la casa familiar dels Baillon. El preu de sortida era 30.000€; es va adjudicat per 120.000€.

Hispano-Suiza H6B Cabriolet

Força més car – i també impressionant- era l’ Hispano-Suiza H6B Cabriolet de 1925 de Million Guiet. En total, se’n van construir 2450 H6, molts d’ells per a la reialesa. Estava sense restaurar, una raresa. Es va vendre per 480.000€.

Delahaye 135M Cabriolet

Una altra estrella parisenca, de 1948, el Delahaye 135M Cabriolet amb carrosseria de Faget Varnet.  De les sis unitats que es van produir tan sols en sobreviuen tres, dos de les quals es troben en col·leccions americanes. Aquest és l’únic amb una reixa de radiador amb barra cromada vertical. Es va adjudicar per 360.000€.

Talbot T11 Cadette Berline

Però no tots els vehicles subhastats (més de 50) van assolir preus desorbitats. Pel Talbot T11 Cadette Berline de 1936 se n’esperava una cosa modesta. Un adhesiu de manteniment de 1962 mostrava que la última revisió s’havia dut a terme 200km enrere i, veient les fotos era evident que caldria fer-li mota feina. De fet, crec que el van presentar com un “meravellós projecte de restauració” (un meravellós eufemisme per tros de ferralla diria jo). Es va vendre per 16.500€.

Singer Roadster 1500

La subhasta la va inaugurar un Singer Roadster 1500 amb tan sols 58.277km i va assolir el preu més modest de la llista: 9000€.

Ara sumeu totes les xifres (i penseu que la col·lecció sencera eren 50. La podeu veure aquí: http://www.artcurial.com/en/asp/results.asp) i us en adonareu d’una cosa: Encara es poden trobar tresors en aquest món (potser no en forma de cofre amb monedes –que encara se’n troben també, d’aquests, però cal una inversió en vaixells i equipament que fa feredat); tan sols cal saber on buscar-los.

I ara pensem en els 14.2 milions (16.2 segons veig ara a la pàgina de resultats) que li sobren a algú per gastar-se’ls en un cotxe (perquè t’han de sobrar; no vas a demanar un crèdit de 15M€ “Y para qué lo quiere?” “No, mire, es que voy a una subasta”) i ens en adonem d’una altra cosa: que com diu el meu amic Dani, els rics viuen a Matrix.

La nena del pou

La missió Kepler, llançada el 2009, té com a objectiu la recerca de possibles planetes habitables (o no), els anomenats exo-planetes, en una zona de la Via Làctia. El dia de Reis d’aquest any la NASA anunciava que ja n’havia trobat 1000. D’aquest mil, evidentment, n’hi ha molts que són massa petits, molts que són massa grans o gasosos i pocs realment aprofitables però la gran aportació de la Kepler no és un planeta ni un sistema planetari concrets sinó l’oportunitat d’observar sistemàticament els mons més enllà del nostre Sistema Solar que ofereix a la comunitat científica. I de fet, fins ara, la missió ha revelat que els planetes petits i rocosos com la Terra són més comuns a la Via Làctia que els gegants gasosos com Saturn o Júpiter.

Entre les troballes anunciades el dia de Reis, 8 planetes nous que es troben dins l’anomenada “zona rínxols d’or” –és a dir a una distancia de la seva estrella on no hi fa massa fred ni massa calor i per tant poden contenir aigua en estat líquid-  i n’hi ha dos, en concret que s’assemblen molt més a la Terra que cap altre observat fins ara.

Són el Kepler-438b i el Kepler-442b. Ambdós orbiten dues nanes roges (un tipus d’estrella que es caracteritza per ser petita i relativament freda), però ho compensen giravoltant molt més a prop d’elles que nosaltres del Sol, i per tant és probable que les seves temperatures mitjanes siguin similars a les de la Terra.

I mentrestant, els de la NASA, que són uns frikis (òbviament) es dediquen a fer cartells

El Kepler-438 gira al voltant de la seva petita estrella a 470 anys llum cada 35 dies i és un 12% més gran que la Terra. Els científics no estan segurs de la seva composició però han calculat que hi ha un 70% de possibilitats que sigui un planeta rocós (i això és bo, vol dir que no és gasós sinó terrestre).

L’estrella del Kepler-422b és més gran i per tant triga 112 dies a orbitar-la. Es troba a 1.100 anys llum i és un terç més gran que el nostre planeta i les probabilitats que sigui rocós són del 60%.

El 186f va ser el primer descobert amb un radi similar a la Terra

Les zones ideals per a la vida (rínxols d’or) per a aquests planetes es calculen segons la llum que reben. Però les possibilitats que hi hagi aigua també depenen de la força de l’efecte d’hivernacle, una cosa que encara no podem mesurar de tant lluny. L’únic que podem saber és que el Kepler-438b rep un 40% més de llum que la Terra. Com que és més gran això podria indicar un efecte d’hivernacle i per tant, les possibilitats que sigui un planeta càlid són elevades i la probabilitat de trobar-hi aigua en estat líquid és del 70%. El Kepler-442b, per altra banda, només rep 2/3 de llum solar. Si té una atmosfera gruixuda d’acord amb la seva mida, és possible que les temperatures siguin molt similars a les nostres.

No podem estar segurs que aquests dos planetes siguin realment habitables però sí que són candidats prometedors.

El Kepler-442b supera amb escreix els dos anteriors planetes descoberts similars a la Terra que, tot i tenir un diàmetre similar a la nostra llar, reben només un 32% i un 41% de llum respectivament.

La massa d’alguns dels planetes descoberts per la Missió Kepler es podria mesurar observant la seva influència en les estrelles que orbiten. Tanmateix, aquests objectes són massa petits per mesurar-ho d’aquesta manera amb els mitjans tecnològics de que disposem avui dia. Haurem d’esperar.

I quines altres troballes interessants ha fet la Kepler a part d’aquests i més enllà de possibles candidats a ocupació?

Comencem amb el Kepler-10b, el primer planeta inqüestionablement rocós. Descobert el gener de 2011, és un món infernalment calorós, 1.4 cops la mida de la Terra i es troba a 560 anys llum de nosaltres.

El Kepler-16b és un gegant gasós amb dos sols, és a dir, que com Tatooine, el planeta natal de Luke Skywalker, orbita un parell d’estrelles. No és l’únic trobat d’aquestes característiques però va ser el primer, el setembre de 2011. I el Kepler-20e va ser el primer més petit que la Terra, 0,87 cops la mida del nostre. Té un germà, el Kepler-20f, 1.03 cops la mida del nostre (de poc!), i tots dos van ser trobats el desembre de 2011. El mateix desembre, els astrònoms van anunciar el descobriment del Kepler-22b, el primer potencialment habitable. 2.4 cops més gran que el nostre orbita una estrella molt semblant al nostre sol. Hem de saltar a febrer de 2013 per trobar Kepler-37b, un planeta un xic més gran que la nostra lluna que orbita al voltant de la seva estrella en 13 dies. Es probable que la temperatura a la seva superfície sigui de 400 graus. I l’abril de 2013 s’anunciava el descobriment de Kepler-62e i f, fins llavors els més prometedors. 1.6 i 1.4 cops la mida de la Terra, és possible que siguin mons blaus amb oceans curulls de vida… I així fins a 1004.

No tots els planetes possibles han estat descoberts per la Kepler. Potser fa un temps us sona haver sentit a parlar de Gliese-581. Gliese és una nana roja de la constel·lació de La Balança (evidentment) amb un sistema planetari orbitant al seu voltant. Dels 4 planetes descoberts fins ara, el Gliese-581c es va classificar com a “súperterra” (és uns 5 cops més gran que la Terra), un planeta rocós que podria albergar vida i diuen que el seu company, el Gliese-581d, encara té més possibilitats de ser-ho (6 cops més gran que la nostra llar). Van ser descoberts per l’espectrògraf HARPS, com la súperterra HD 40307 g, a 42 anys llum, 7 cops la mida de la Terra, entre altres.

El premi gros és, evidentment, trobar un planeta exactament com el nostre, de mida, temperatura i condicions. Potser algun dia. Mentrestant seguirem llegint ciència-ficció.

La nena del pou

Aviat vagarem tots per l’espai (i amb les empentetes que ens està donant el senyor Rajoy encara més), així que comencem a familiaritzar-nos-hi.

Aquesta tarda, el mòdul Philae de la sonda Rosetta, enviat per l’Agència Espacial Europea (ESA) ha aconseguit aterrar en un cometa, el 67/P Churyumov-Gerasimenko (Txuri per abreviar). La missió, iniciada fa 10 anys (que poden semblar molts però en termes absoluts espacials no és res), espera recollir dades que puguin explicar l’origen de la vida. I molts de vosaltres fins avui no n’havíeu sentit a parlar mai i, probablement, us en oblidareu ben aviat, com de les altres missions espacials en marxa ara mateix. I no són poques. Què us en sembla una mostra?

Comencem amb el projecte Cassini-Huygens, missió conjunta de la NASA, la ESA i la ASI (Agència Espacial Italiana) per estudiar Saturn i la seva lluna Tità, que es va enlairar l’octubre de 1997 (sí, és balança). La nau Cassini (Huygens és el nom de la sonda que va aterrar a Tità el 2005) va completar la seva missió inicial de 4 anys per explorar el Sistema de Saturn el 2008, la seva segona missió –Equinocci– el 2010 i ara es troba ja a la seva tercera missió –Solstici-. http://saturn.jpl.nasa.gov/  @CassiniSaturn

L’objectiu de la Missió Juno, també de la NASA, és explorar Júpiter però encara no hi ha arribat. Es va llançar el 2011 i de moment, encara envia fotos de la Terra (al setembre es trobava a 670 milions de kilòmetres de nosaltres). La nota friki és que la seva tripulació consisteix en tres figures de Lego del déu Júpiter, la seva esposa Juno i Galileu Galilei.  http://missionjuno.swri.edu/  @NASAJuno

Aquesta sí que us sonarà, evidentment, la Voyager (ni que sigui perquè apareixia en una pel·li d’Star Trek). De fet, les naus Voyager 1 i 2 sí que han arribat allà on cap home ha arribat abans, ja fa 37 anys del seu enlairament el 1977. La Voyager 1 va entrar a l’espai interestel·lar (la regió entre estrelles plena del material sobrant d’explosions d’estrelles properes ara fa milions d’anys) el 2012. I la Voyager 2 és l’única nau que ha visitat mai Urà i Neptú. http://voyager.jpl.nasa.gov/   @NASAVoyager

Urà

I a Mart què hi tenim? Doncs, per una banda satèl·lits: Mars Odyssey, llençat el 2001, Mars Reconnaissance Orbiter (MRO), flotant des de 2005, l’europeu Mars Express, des de 2004, i espera, que no s’acaba aquí l’assetjament orbital marcià: la sonda MAVEN, que n’estudia l’atmosfera.

I per terra, Rovers (vehicles tot terreny no tripulats que es passegen per la superfície del planeta roig per estudiar-ne el clima i la geologia): Curiosity i Opportunity (el seu germà bessó Spirit es va quedar encallat i va deixar de funcionar el 2010). http://mars.jpl.nasa.gov/msl/   @MarsCuriosity

Curiosity

La Missió Dawn és una sonda llançada el 2007 per estudiar dos dels objectes més massius del cinturó d’asteroides, el protoplaneta Vesta (a l’òrbita del qual va entrar el 2011) i el planeta nan Ceres (al qual es preveu hi arribi el 2015).               http://dawn.jpl.nasa.gov/  @NASA_Dawn

Vesta

Després està la Missió Kepler, que de fet és un telescopi espacial de la NASA i part de la missió Discovery 10 i que pretén escanejar les constel·lacions del Cigne i la Lira a la recerca de planetes habitables (en porta 989 de confirmats, o sigui que tenim opcions). http://kepler.nasa.gov/  @NASAKepler

I  ja us podeu imaginar que no és l’únic telescopi. N’hi ha algun més: L’Observatori de Raigs X Chandra va ser posat en òrbita el 1999 per detectar els raig X que no es poden detectar des de la terra per culpa de l’atmosfera.                                   http://www.nasa.gov/mission_pages/chandra/main/index.html#.VGOgLjSG-VE

El Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi ha de servir per estudiar partícules subatòmiques, buscar matèria fosca i coses similars per descobrir per fi els orígens de l’univers, la vella cançó . http://fermi.gsfc.nasa.gov/

El Hubble (el primer que destrossava Sandra Bullock en el seu viacrucis gafe particular a Gravity) està penjat en òrbita terrestre des de 1990 gràcies a la NASA i la ESA. Potser per això han decidir jubilar-lo. El seu successor no s’enlairarà fins al 2018 –si tot va bé. http://hubblesite.org/newscenter/

I per acabar, el Telescopi Espacial Spitzer, de 2003, que és un observatori infraroig. http://www.spitzer.caltech.edu/

A la ficció, tampoc sobreviuen a la Sandrusca l’Estació Espacial Internacional i la Tiangong (la xinesa), però a la realitat allà segueixen des de 1998 i 2011 respectivament.

I tot i que no hi hem tornat a aterrar, no hem marginat pas la nostra lluna: La Lunar Reconnaissance Orbiter hi dóna voltes des de 2009.                                 http://www.nasa.gov/mission_pages/LRO/main/index.html#.VGOnSDSG-VE

I tenim el MESSENGER orbitant Mercury des de 2008               http://www.nasa.gov/mission_pages/messenger/main/#.VGOn3zSG-VE i la New Horizons camí de Plutó. http://pluto.jhuapl.edu/

I evidentment també tenim controlat el Sol amb l’STEREO i el Solar Dynamics Observatory (SDO) http://stereo.gsfc.nasa.gov/         http://sdo.gsfc.nasa.gov/

Com que he començat amb un projecte de l’Agència Espacial Europea acabaré amb un altre projecte europeu, un viatge a mil milions de sols, la missió Gaia, que pretén dibuixar un mapa tridimensional precís de 1000 milions d’estrelles de la Via Làctia. Quasi res.  http://www.esa.int/science/gaia

Perquè tots hem mirat el cel nocturn amb fascinació.

La nena del pou

Davant l’horrible traducció que corre per la xarxa i que és un calc espantós de la igualment terrible traducció castellana “truco o trato” pel famós trick or treat (trick vindria a ser trapelleria i treat llaminadura) a la nostra Laia se li va acudir la versió “llaminadura o putada”.  I el meu germà Edu em va fer el dibuixet.

Que tingueu una feliç revetlla de Tots Sants!

La nena del pou

Un amic del meu germà, al llistat d’agraïments de la seva tesi doctoral hi incloïa la Iniciativa Dharma. El món és dels frikis, ja ho dic jo. Feliç desè aniversari. Fins i tot per als que no hem paït mai el decebedor final.

Per completar l’homenatge a Escòcia recupero una altra crònica, aquest cop, la del meu primer viatge a aquest país meravellós, l’any 98. Hi vaig anar a fer un interrail amb la meva amiga Sònia (el que seria el primer d’uns quants viatges juntes).

DISSABTE 15-8-98

Són les 10.30, en un Intercity cap a Glasgow. Hem passat una nit meravellosa a Londres. Ha plogut de 4 a 7am a bots i a barrals i se’ns ha inundat la tenda, la meva part de la tenda més concretament. Sota el meu aïllant hi havia tot un llac. Hem fet servir el The Sun que ens havien donat a l’avió per intentar xuclar l’aigua, però no ha servit de gaire. De 5 a 7, he estat asseguda en un racó sec del meu sac. A les 7.30 ha deixat de ploure i hem esmorzat, hem fet la motxilla per torns, com hem pogut, perquè mitja tenda era un llac. Hem plegat la tenda xopa i hem marxat cap a Euston Station. Hi hem arribat a les 9.30 i el tren no sortia fins a les 10.25. Hem anat a demanar un cafè, que estava -a part d’aigualit i fastigós- bullint a 100.000ºC, i ens hem apalancat a terra, intentant que es refredés i posant-hi 30.000 sucres, que eren ridículament petits. La Sònia s’ha escaldat la llengua. I pràcticament ens l’hem hagut de beure cremant perquè ja anunciaven el nostre tren cap a Glasgow Central.

Avui fa bon dia, encara que hi han nuvolets grisos. Anem de camí cap a Escòcia travessant prats verds plens de vaques. A la Sònia li recorda Ripoll, on puja per feina. “Quines cares que tenen”, diu, referint-se als britànics. Acabem de passar un anunci de cervesa que està llaurat en un turó. Són les 2.00pm i encara estem a Anglaterra, però aviat passarem la frontera.

Crec que hem passat la frontera perquè tot és més verd, hi han boscos d’avets i bàsicament, perquè ara està núvol a sac.

A les 15.31 arribem a Glasgow Central. Anem cap a l’alberg, que no està gaire lluny, per sort, i de camí ja detectem els primers símptomes d’amabilitat escocesa. Un home, en veure’ns mirar un mapa, s’atura a preguntar-nos si ens hem perdut, i ens explica com arribar a l’alberg sense que li demanem.  L’alberg és una caseta unifamiliar, petitó i cutre, però acollidor i familiar. Ens donen habitació (Planets) i llits (Mars i Venus). Deixem les coses i sortim a:

1- Buscar una cabina perquè la Sònia truqui a casa seva.  2- Buscar l’estació de tren des d’on surten els trens a Edimburg. 3- Visitar la catedral de St. Mungo.

La catedral té uns vitralls excepcionals i darrera, descobrim el cementiri de Glasgow, un turó preciós i verd que s’enfila per damunt de la ciutat amb una entrada plena de rosers. Glasgow no és cap meravella, a primer cop d’ull sembla bastant lletja. Baixant del cementiri, ens fiquem per uns carrers bastant cutres i quan un borratxo ens diu, en veure’ns mirar el mapa: “This is Glasgow!”, decidim tornar cap a carrers més cèntrics.

Acabem sopant en un burguer fastigós de l’estació, plovisqueja i fa rasquilla, i tornem cap a l’alberg. A la saleta, coneixem una noia Colombiana (detectant el segon símptoma d’amabilitat escocesa, ja que ha arribat a l’alberg acompanyada d’un noi que l’ha duta fins a la porta). Venia d’Edimburg, que està ple com un ou, pel Fringe Festival.

Un neozelandès ens convida a anar al pub, però hem de refusar perquè estem fetes caldo. Són les 11.20pm, ens en anem a clapar. Demà ens hem de llevar a les 9.am per agafar un tren a Queen Station. Per sort, només hi ha 50 minuts de camí fins a Edimburg

DIUMENGE 16-8-1998

Ens hem llevat a tres quarts de 9. Els veïns ens han donat un puré de patates que hem llençat directament a les escombraries. Hem anat cap a l’estació. Avui fa un meravellós típic dia escocès- núvol. Glasgow necessita una campanya de neteja de façanes del pal “Glasgow, renta’t la cara”, perquè alguns edificis estan negres.

A l’estació hem comès l’error de tornar a demanar un cafè amb llet -1.15 pounds cadascuna- que tornava a estar “bullint és poc”. Hem anat cap al tren, perquè aquí la penya, a la que avisen, entra a sac a pillar-se lloc i campi qui pugui. El tren va ple. Estem menjant galetes i fuet. D’aquí a uns 45 minuts arribarem a Edimburg.

Edimburg és una de les ciutats més boniques que he vist mai. És encantadora, acollidora, i el centre és preciós. El nostre alberg, el High Street Hostel és molt gran i està molt bé, a part d’estar a centre mateix, fent cantonada amb la Royal Mile. Després de deixar-hi les coses hem anat a dinar a un pub. Allà hem conegut a tres navarresos, bons xavals – una mica penjats. Hem passat la tarda amb ells, passejant per aquí i allà, i ens han ensenyat un cafè i un parell de pubs. Després hem vist un espectacle al carrer d’un paio que era genial, feia malabars, però feia participar el públic traient voluntaris a fer coses rares, com per exemple, traient un nen i demanant-li que apallissés un osset de peluix mentre el públic aplaudia emocionat i així la gent que s’acostés a veure que passava, fliparia. Era boníssim.

Després , cap a les 7, hem deixat els navarresos i hem anat a veure els jardins del peu del castell, que és brutal, impressionant. Hem anat a sopar a un garito que estava buit i la cambrera era de Sevilla. Després, tornant cap a al centre, hem passat altre cop pel parc i hem pillat el final d’un concert d’Ska- un grup molt dolent que tenia a tothom assegut a les cadires. Hem passejat per Royal Mile, on l’ambient és brutal i hi ha molta penya fent números i coses – trenes, tattoos de Henna i coses del pal. Per exemple, a la tarda, hi havia un nen de 9 anys tocant la gaita.

DILLUNS 17-8-98

Edimburg. Avui m’he despertat a les 7.20 i sorpresa! Un sol increïble, no m’ho podia creure. Després de comprar i esmorzar, hem enfilat cap al castell, que està allà mateix. Pel camí, hem comprat postals. El castell és immens i preciós, amb una vista privilegiada sobre la ciutat. Ens han donat una mena de Walkmans amb explicacions en castellà. Hem recorregut castell duran dues hores i mitja. Estava molt ple de penya- molt de guiri, i molt català. En baixar ens hem comprat un pin amb la bandera escocesa i hem anat a dinar a l’alberg.

Ara són dos quarts de tres i la Sònia fa la migdiada. Jo he sortit a donar una volta per Cannongate, que és la part de baix de Royal Mile. Tot és preciós. He entrat en una bookshop i he comprat un Pratchett per 2 pounds (està fet caldo).

Avui surt el sol a estones, encara no ha plogut, però dalt el castell feia molt de vent i fred, sobretot quan s’amagava el sol.

Quan la Sònia s’ha llevat hem sortit a caminar. Hem baixat Royal Mile, fins a Holyrood Palace, i Holyrood Park, uns turons amb una macroexplanada de gespa, on hi havia grups de xavals entrenant a futbol. Després hem pujat a Calton Hill, però a dalt, hi feia molt de vent i molta rasca, encara que la vista era espectacular. Hem tornat a Royal Mile, i hem anat a fer un te i un pastís al Deacon Cafè, el que ens van ensenyar els navarresos. Ens han donat una macro gerra de te per a dues persones. I hem aprofitat el mantell de quadres de la taula per improvisar un tartan i fer-nos fotos. En una altra taula ens han copiat la idea. Hem escrit alguna postal.

De nou al carrer hem vist un altre showman, de la mateixa escola que el d’ahir. Hem passejat una mica i hem anat a l’alberg a sopar pa amb foiegras. Allà hem conegut un colombià que s’estava fotent un estofat de puta mare. Ens ha explicat que viu a Edimburg i dóna classes de salsa. En diu que les escoceses són com un fish’n’chips, insabores, i que se’ls veuen les “tuberías”, les venes a través de la pell. Cap a dos quarts d’onze, ens n’hem acomiadat i hem pujat a l’habitació a dormir.

DIMARTS 18-8-98

Edimburg. Ens hem llevat a dos quarts de nou amb sol, hem anat a comprar al mateix cutresúper d’ahir i hem tornat a esmorzar a l’alberg. Després hem visitat la catedral de St. Giles, amb uns vitralls preciosos i una saleta de fusta tallada impressionant.

Hem visitat la “Fringe Festival Office Box”, la botigueta oficial, per descobrir que la samarreta oficial (bastant lletja pel meu gust) val 10 pounds. Després hem anat a Queen Street Gardens i estaven tancats amb clau, així doncs hem seguit caminant fins al jardí botànic. De camí, hem comprat segells. El jardí està a “1 mile from the centre”, en línia recta. Nosaltres hem donat la volta del segle, però la patejada ha valgut la pena. Els jardins, a més de gratuïts, són impressionants, tranquils, amb gespa per tot arreu i esquirols. Ens hem apalancat a prendre el sol a la gespa una estona. Cap a les 3 hem tornat a l’alberg i ens hem fet un bocata de tonyina. Hem decidit que aquesta tarda ens ho prendrem amb tranquil·litat i ens quedarem per Royal Mile mirant espectacles al carrer i tal. Ara són les quatre i estem descansant a l’habitació de l’alberg. La frase del dia, i de cada dia comença a ser: “Estic feta pols, em fan mal els peus”. Això comença a semblar un campionat de resistència, més que un viatge.

Hem vist dos o tres showmans més, com el primer cap, però un tal Mighty Gareth feia giravoltar una serra mecànica engegada, una torxa encesa i una pilota alhora. Cap a les 9 hem tornat a l’alberg i ens hem fotut un enorme plat de pasta. Després hem parlat amb un Joe de Seattle i hem marxat a dormir.

DIMECRES 19-8-98

10.15. Estem dins el tren d’Stirling, esperant que surti de Waverley Station. Ens hem llevat a les 8.30, hem fet les motxilles i ens hem acomiadat d’Edimburg molt a contracor. A Stirling hem de buscar amb urgència una bugaderia.

Són les 17.15. Estem a Stirling esperant el bus per tornar cap al càmping. Hem arribat aquest matí, molt aviat, només hi han 50 minuts des d’Edimburg, i hem buscat la Tourist Information, on ens han explicat com agafar un bus cap al càmping. Hi hem trucat per preguntar si tenien bugaderia, i així era, en efecte, cosa que ens estalvia un problema. Hem agafat el bus cap allà, i el conductor no sabia on era. Sort que un avi molt simpàtic li ha dit “past the monument” (referint-se al Wallace monument). El Witches Craig Caravan Park  és bastant cutre i la dona que el porta és molt peculiar (m’ha contestat el telèfon amb una veu de 900696969 que era massa), du un barret blau en plan Robin Hood i es passeja per aquí amb la bici. Però el càmping està en un lloc preciós, darrere un turó, entremig de prats i ovelles i amb vistes al Wallace Monument. Hem vist conills. Ens ha cobrat 9 pounds per les dues, dues nits i després 2 pounds de dipòsit per la clau que obre els lavabos, les piques, la bugaderia…Hem plantat les piquetes amb el dit – i fins i tot crec que les haguéssim pogut plantar amb la llengua-, i hem anat a Stirling a comprar. Hem caminat, plovisquejant, fins al Wallace, i allí hem esperat un bus per baixar. Ens ha baixat el bus turístic, que ens ha deixat a l’estació. Hem comprat en un súper, hem anat a fer un te i ha sortit un sol resplendent, que estem prenent mentre esperem el bus de tornada, que acaba d’arribar.

Aquí tothom és amable, simpàtic, amb el somriure a la boca, el please, l’excuse me, el sorry, el thank you… La Sònia em comenta que té moltes ganes d’arribar a les Orkney.

Això és el país del “quitaypon”, cangur a sobre, fora cangur, posa’t el jersei, treu-te el jersei, tan bon punt plou, com surt el sol, com fa vent, com fa calor, com fa fred… No s’aclareix.

19.15 Portem una hora fent bugada, i ja hem engegat quatre vegades l’assecadora (sort que només val 20p). Una dona ens ha deixat detergent, per sort perquè sinó ens hagués costat 50 p. Perquè una peculiaritat d’aquest càmping és que has de pagar 20p per tot- l’aigua calenta de la dutxa, l’ assecador….

Després de fer bugada, ens hem anat a dutxar. I després a “fer” el sopar. Pregunta: Com escalfar una llauna de raviolis, sense fogonet ni cuina, en un càmping d’Escòcia? Resposta: Molt fàcilment. Només cal omplir la pica amb l’aigua que surt de l’aixeta de l’aigua calenta (que surt bullint a sac) i ficar la llauna a dins uns minuts. I s’escalfa. La gent entrava a les piques a fregar els plats i flipava. La dona peculiar, a la que hem anat a demanar un obrellaunes que no funcionava, i al final hem hagut de demanar-lo als veïns, ha entrat i ens ha vist. La Sònia, prèviament, havia matat un macromosquit gegant de 10cm amb l’escorredora dels plats, però la dóna peculiar ha estat més expeditiva. L’ha agafat amb la mà, mentre estàvem menjant sense treure les llaunes de la pica, i l’ha esclafat entre els seus dits, gairebé aconseguint que se’ns passés la gana. Ara crec que ja no hi ha mosquits. Abans de sopar, n’hi havia un núvol tot just damunt la nostra tenda (però aquests eren de mida normal). Són 2/4 d’onze i anem a dormir. Fa fred.

DIJOUS 20-8-98

Stirling. Ens ha plogut tota la nit. (La llei de Murphy, la nit de càmping, plou). Ens hem llevat a les 9 plovent. Hem posat la roba que encara estava humida (camisa i pantalons) a l’assecadora, hem esmorzat (iogurts, pa bimbo amb pernil i tomàquet). Hem fet el dinar (sandwitchos per complementar un pot de coleslaw, una poma i pastís) a la bugaderia tement que entrés la dona i ens trobés. Ens hem vestit i hem anat fins al Wallace caminant. És una torre damunt d’un turó. A dins, cada pis alberga una exposició sobre la vida del Wallace, la batalla del pont d’Stirling (que ja no existeix perquè era de fusta, i el van substituir per un de pedra preciós sobre el riu Forth), la de Bannockburn, sobre els herois escocesos i els inventors nacionals. A dalt de tot hi havia una vista espaterrant però hi feia un vent inhumà i un fred siberià.

Després hem agafat el bus cap a Stirling i hem pujat al castell, que és preciós i també és molt gran. A dins, hem enganxat una demostració de com es vesteix un escocès medieval (el kilt, la bosseta, el cinturó, les sabates…) “Albá Gabrá” (Escòcia per sempre). Part del castell estava en obres i quedava lleig, però què hi farem. Hem comprat postals. A les tres hem sortit mortes de gana i hem dinat al peu de l’estàtua del rei Robert de Bruce. Hem trucat a Stromness i demà no tenen lloc, així que farem nit a Thurso i l’endemà pillarem el ferri. Hem anat a fer un te al mateix lloc d’ahir, hem pujat un altre cop a veure l’església de Holy Rude (per fora).

Hem agafat un bus cap al càmping. No ens ha tornat a ploure en tot el dia des del matí. Són 2/4 de 8, i al costat tenim uns alemanys sopant. Aprofitem per demanar-los l’obrellaunes. Escalfem les llaunes, repulsives, amb el nostre peculiar sistema de bany Maria a la pica. Més tard, un dels alemanys ve tot aparanoiat a preguntar-nos on hem escalfat els espagueti. Li explico i flipa. Rentant-nos les dents al W.C trobem dues catalanes que ens expliquen que no van poder agafar el ferri perquè hi havia molt mala mar i els van recomanar no fer-ho si es marejaven. La Sònia i jo decidim que si vomitem (jo segur) és igual, però que arribarem a les illes. Ens en anem a dormir. La tenda del costat, dos homes i tres adolescents, no paren de riure. La Sònia es comença a emprenyar.

DIVENDRES 21-8-98

Ens hem llevat, hem desplantat, hem esmorzat merda mentre els alemanys es fotien uns cereals amb llet i hem tornat la clau del WC, i la dóna ens ha tornat els 2 pounds de dipòsit.

Hem agafat l’autobús a la cutre caseta de fusta-parada que hi ha a l’encreuament amb la carretera que va al Wallace, al costat del cementiri de Loidge Kirk, i hem baixat a l’estació de tren. A les 12.33 hem agafat el tren que ens ha deixat a Inverness a les 3:10 aprox. Aquest cop ens hem pillat taula. Hem arribat als Highlands, i es nota, hi ha més muntanyes, més arbres (avets i altres), rius i llacs. “El paisatge alimenta la vista” com diu la Sònia, llàstima que no alimenti l’estómac. Quan hem arribat a Inverness estàvem mortes de gana. Ens han dit que el tren a Thurso surt a les 17.15 i arriba a les 9 de la nit. Hem dinat a l’estació d’Inverness, un breakfast (ous, bacon, tomàquets i beans i te). He trucat a l’alberg de Thurso i un tal Neil ens recollirà a l’estació. He trucat als ferris i en tenim un dissabte a les 12.00 des d’Scrabster, al costat de Thurso.

Són les 5 i quart, i sortim. Tenim 4 hores de tren i paisatge per endavant. Ens hem tornat a apalancar a la tauleta. Avui que anem en tren, ha fet sol tot el dia. Les dues dones (marujes) de la taula del costat s’estan fotent una ampolla de vi.

Aquest matí és el primer cop que he vist una cosa escrita en escocès, en una estació de tren, el nom estava escrit en les dues llengües.

17:30 Estem a Muir of Ord. Ens queden unes 80 parades (3 hores i mitja de viatge o així). Acabem de veure una escena francament curiosa en un prat, gavines convivint amb les ovelles.

17.40 Inbhirpheofharain (Dingwall). Aquí la gent entra els gossos al tren. És el segon que veiem avui, i a darrera en tenim un altre, un gos guia, que fot pudor a gos. Més fauna: A la vora del tren, un munt de conills mirant com passa el tren. El quart gos, un collie.

17.55 Inbhirghordain (Invergordon). La Sònia diu que hauríem de començar a pensar on a anirem per Setmana Santa.

18:15 Baile Dhubhthaich (Tain)

18.45 Cul Raoin (Culrain)

18:50 Luirg (Lairg /lerg/) El paisatge és cada cop més frondós i muntanyós. Preciós. Ens dirigim cap a la foscor infinita d’uns núvols negres.

19:10 Sgìre Raoird (Rogart). Hem entrat dins un núvol de boira baixa i pluja. Sembla que sigui molt més tard del que és. Clapetes de cel blau em donen esperances.

10.20 Goillspidh (Golspie). Encara tinc esperances. Clapetes blaves, sembla que ja no plou, que  la boira ha pujat.

19.25 El mar! (A l’altra banda tenim Noruega). Això és el paradís dels conills. N’està ple. I les ovelles pasturant a la vora del mar!

19:30 Brora. Un poble a la vora del mar enmig del no-res. Hi ha de fer una rasca i un vent acollonants, i en canvi, hi ha una mà de flors i de roses als jardins!

Les dues dones del costat, després d’haver-se fotut una ampolla de vi, ara es foten un cubata. Aquí la penya és tan simpàtica que fins i tot saluden al tren des dels cotxes.

Un falcó o alguna cosa així, és clar, amb tant de conill.

19.45 Bun Illidh. (Helmsdale). Em recorda el poble de “Local Hero”. Deixem el mar i ens endinsem altre cop cap a terra. Encara ens queda una hora de camí, però la vista és preciosa. Acabo de veure un ramat de rens.

Això es la fi del món. Acabem de passar una parada enmig del no-res, ni tan sols una cosa, ni ovelles, res. Un “apeadero” enmig de turons de gespa (aiguamollosa) i bruc (heather), i algun arbre.

20:05 La sensació ara mateix és que ens acostem a la fi del món. Extensions i extensions de gespa (amb aspecte de xipi-xapi) i bruc, i de tant en tant, alguna casa perduda. Estem a Kinbrace. Ara, un petit rierol trenca el paisatge. Alguna arbreda, i al fons, muntanyes. I tot amanit amb boira i cel gris que li dóna aquest toc de fi del món. Ara un llac.

20.15 Forsinard. Uns pals de la llum ens recorden que estem al segle XX i al món.

20:40 Georgeman’s Junction. Aquí divideixen el tren, cap a Wick i cap a Thurso. I anem enrera.

21.00 Arribem a Thurso (Inbhir theorsa). El tal Neil ens espera a tots els que arribem amb l’últim tren. Un grupet l’anem seguint fins l’alberg (entre ells dos madrilenys). L’alberg és petitó i acollidor i el paio súper amable. Ens du a la Sònia i a mi, i a uns quants més, després d’ensenyar-nos l’alberg, a una botiga oberta amb el cotxe (La Sònia i jo davant – a l’esquerra- ella asseguda sobre meu.) A l’alberg hi ha un billar gratuït, i vídeo amb la pel·lícula Braveheart posada (molt adequada, sobretot quan vens d’Stirling). Un dels dos madrilenys és un xulo del copón. L’alberg ens costa 8 pounds amb esmorzar inclòs. Ens fem per sopar uns espagueti i un pastís de carn al microones. Parlem i després provem d’esquivar a un japonès tot estrany que parla amb la l, it is laining, the lain and the sun. Juguem una mica al billar i anem a dormir a les 11.

DISSABTE 22-8-98

Aquest matí ens hem llevat a les 9 i hem esmorzat de conya (cereals, llet, cafè, té, suc de taronja, torrades amb mantega i melmelada…) Hem conegut una canadenca, la Karen, d’Alberta, que també anava cap a les Orkney, i hem compartit un taxi amb ella fins a Scrabster (Skarabadster). Ara estem al ferri. Són les 12:05. Sortim cap a Stromness. A la Sònia li fa molta il·lusió perquè és el primer vaixell que agafa. Hem agafat un dia de bona mar, sort, perquè això es mou molt. Acabem de sortir i la Sònia ja es mareja. Fa com ressol, en canvi aquest matí feia molt bon dia. Estem al bar, assegudes, i la penya està menjant (no sé com poden). Tenim dues hores de vaixell per endavant. La idea és quedar-nos dues nits i agafar un ferri dilluns a primera hora per poder empalmar amb el tren a Inverness.

20:20 Estem a l’alberg d’Stromness. Ja hem sopat. El viatge en ferri té dues versions: la de la Sònia, que s’ha passat el viatge vomitant al W.C, i la meva, que m’he quedat a coberta, sota la pluja i cara al vent gèlid contemplant el paisatge immens de les Orkney que s’obrien davant meu, penya segats entre la boira, misteriosos, místics, de conte de víkings i elfs, i l’Old Man of Hoy, i després l’entrada a les illes. Una onada m’ha deixat xopa i he hagut de baixar al WC a assecar-me amb l’aparell de l’aire calent, muntant un número, i tothom em preguntava si era la pluja o una onada, però he tornat a sortir perquè valia la pena la vista.

Hem arribat a Stromness plovent, i l’alberg (de la xarxa oficial) no obria fins a les 5. A la Karen, l’hem acomiadada a l’alberg independent. Hem deixat les coses a una saleta que hi havia oberta i hem anat a comprar en una botigueta. Mitja dotzena d’ous, uns fideus xinesos i pastanagues de llauna per un pound i escaig!  Hem mirat botiguetes i els carrerons. Tenen un aire tot víking. A l’oficina de turisme hem conegut dos catalans que es diuen Sílvia i David, ella havia fet un viatge de ferri com el de la Sònia, i ara volen anar a les Shetland (que són 8 hores).

Hem donat una volta per Stromness, on tot és preciós. Això és de pel·lícula. Es respira una pau i una tranquil·litat d’un altre món. Però hi fa un fred hivernal. Això, a l’hivern ha de ser Sibèria (evidentment, estem a l’alçada de Noruega).

21.30 Hem sortit a tirar unes postals i ens hem fotut en un pub cutrós ple de jovenets que s’han posar a cridar quan hem entrat. Ens hem fotut un parell de birres. Tenim la cara bullint del vent i el fred, aquí dins hi fa molta calor. Nosaltres, a fora, anem amb el jersei, el cangur i l’anorac i tenim fred i ells, alguns, amb màniga curta.

DIUMENGE 23-8-98

Ens hem llevat d’hora i feia bon dia. Hem esmorzat pa bimbo i ens hem fet uns sandvitxos. Aquí et foten fora a les 10:30 fins a les 5 de la tarda. Hem vist el museu d’Stromness, un lloc curiós, bàsicament hi tenen restes de naufragis de vaixells enfonsats en alguna guerra. A les Orkney, s’hi troba la famosa badia d’Scapa Flow, on el reclam turístic principal és fer submarinisme entre les restes dels vaixells. Després tenia un apartat sobre baleners, sobre exploradors que havien anat al Canadà amb la Hudson Bay Company, que hi reclutava els treballadors. Tenia un apartat de fotos antigues del segle XIX, i els carrers estan exactament igual. Això no ha canviat en dos segles. La dona del museu ens ha dit que avui feia un dia inusual (fa sol i no fa vent). Al museu he recollit un tríptic que parlava de la diplomatura en Scottish Studies que ofereix la universitat d’Aberdeen.

En sortir del museu hem agafat un caminet a la vora del mar, entre prats, vaques, ovelles, hem passat a la vora d’un petit cementiri. Hem vist una ovella negra que se’ns ha escapat quan provàvem de fer-li una foto, hem travessat pel mig d’una “masia”, amb les gallines campant al seu aire. Se’ns ha acabat el camí i hem seguit per carretera, i més endavant hem trobat dos americans, que pujaven un turó – propietat privada, però havien demanat permís-, i els hem seguit, i des de dalt hem vist els penya-segats i hem contemplat el paisatge corprenedor d’aquest racó de món – on l’electricitat va arribar el 1980-. Al fons, a l’horitzó llunyà, es podia divisar la costa d’Escòcia. Hem dinat a dalt, amb un vent fred bastant empipador i s’ha començat a ennuvolar. Han tornat a aparèixer els americans i tota una colla de nens amb tres adults que han sortit d’entremig de les ovelles, i tots hem començat a baixar. A la Sònia i a mi, ens ha enxampat la pluja i hem arribat a l’alberg calades. A la saleta només hi havien les dues italianes, i hem posat pantalons, jerseis etc a l’estufa i un cop eixuts, hem anat a fer un te i un pastís deliciós a un cafè. Com que plovia, hem estat allà una bona estona – com dues hores-, xerrant. Estem fetes unes guarres i duem el cabell llardós.

Després hem anat al port a mirar els horaris dels ferris i no els hem trobat enlloc. El port és una monada, petit i pescador.

Hem tornat a l’alberg, ens hem dutxat- que ja tocava- i hem sopat, uns noodles chinese flavour, que la Sònia ha estat incapaç de menjar-se, una truita, pastanagues de llauna i els espagueti que ens van sobrar ahir – amb els que la Sònia s’ha fet un invent amb oli de girasol que ens han deixat la Sílvia i el David i les pastanagues de llauna. El resultat era indescriptible.-.

Després de sopar ens hem apalancat a la saleta a xerrar amb la Sílvia i un italià que parla una mica de castellà. Diu que vol anar a fer submarinisme a Scapa Flow. La Sílvia se’n va a sopar i nosaltres a dormir, que demà pillem el ferri a les 8.45am cap a Scrabster.

Demà a Inverness no tenim on dormir perquè només hem pogut reservar per dimarts. Si no trobem res, acamparem i ens congelarem. A Inverness buscarem com a boges botigues per comprar souvenirs escocesos. Si no, som capaces de tornar a Edimburg només per comprar tartans o alguna cosa a quadres. Perquè aquí a les Orkney no hi ha res escocès, sembla un altre país, es noten molt les arrels vikingues – moltes coses amb runes vikingues gravades i coses així.

DILLUNS 24-8-98

Portem 11 dies i sembla que portem una eternitat, segons la Sònia, tota la seva vida viatjant. Són les 8.40 del matí, estem al ferri St. Ola un altre cop, esperant que surti del port. La Sònia ha demanat una pastilla pel mareig. Sortim a 3/4 de 9. Ens hem llevat a les 6.40, i la tia del costat estava fent meditació- om!-. La Sílvia també s’ha llevat, tot i que ells marxen amb el ferri de la tarda, potser. El 28 han d’estar a Edimburg perquè tenen les entrades pel Tattoo, i un amic que hi viu.

11:30 Estem a Thurso, esperant que surti el tren cap a Inverness, on hem pillat el mercat de bestiar i una subhasta d’ovelles, és curiós. Fa bon dia.

El viatge amb ferri ha estat meravellós, la Sònia no s’ha marejat i jo he estat prenent el sol a coberta tot el viatge i he pogut veure les illes, els penya segats de st John’s Head i l’Old man of Hoy amb sol. A Scrabster, un bus empalmava el ferri amb el tren. Hem coincidit amb les tres vikingues de l’alberg, unes ties que van amb trenes i tenen aspecte nòrdic. A més n’hi ha una que va amb una faldilla llarga i una mena de manta ponxo a quadres i queda autèntica total.

Arribarem a Inverness cap a les 4pm i hem de buscar un banc i un lloc per dormir. En un país on tot tanca molt d’hora. Sort que la noia japonesa de la nostra habitació d’Stromness ens ha donat tres telèfons de B&B.

12:15. Sortim de Thurso. Ara, un altre cop, la tundra, però avui fa sol i la impressió serà diferent. Tot i que déu n’hi do. Ens aturem a la Forsinard Nature Reserve. Aquestes extensions de Heather i herbes són una reserva natural de ramats de rens, rapinyaires, ovelles….

13.20. Ja tornem a ser al mar, a Helmsdale. La fi del món ha quedat enrere.

3/4 de tres. Ja queda  menys. Al tren hem comprat dinar a la dona del carretó – dos sandvitxos, dos mars, una cocacola i un aigua, meravellós, eh? Al costat tenim una parella jove amb el seu bebè del qual n’estan absolutament enamorats.

Cap a les 4 arribem a Inverness, capital dels Highlands – que això de High…- ràpidament, des de l’estació, truquem als B&B. Al segon ens diuen que sí. Anem ràpidament a treure peles a un Royal Banc of Scotland abans que ens tanquin, completament espitoses. Anem cap al B&B, que és una caseta molt acollidora on ens donen una habitació per nosaltres soles, amb tele, per 10 pounds cada una. Això sí, la decoració és horrible – cortines, edredons i el moble de la tele, amb uns quadres vermells i grocs horteros total.

Anem a buscar una bugaderia, muntem el numeret del segle traient-nos roba, mitjons, -sostens la Sònia-, per aprofitar la bugada. Cap a les 6, sortim de la bugaderia i entrem en una botiga turística 100 % (Inverness n’està plagat), i aconseguim comprar-nos souvenirs – mantes, bufanda, calçotets (la Sònia pel seu pare), i un gorro (la Sònia també). Contentes i felices per haver trobat banc, llit i botigues, anem a sopar a un pub. Allà, se’ns posa a parlar un avi superautèntic dels Highlands, ultra escocès i anti-anglès total, que ens comença a explicar que els anglesos són imbècils, que els escocesos no es passen el dia portant kilts, tocant la gaita i menjant haggis, sinó que són educated people. Que l’últim cop que ell va portar el kilt va ser al casament de la seva filla, que es va casar amb un Campbell, que ella un McFarland, i que el seu clan venia de molts segles enrere, i ens va deixant anar parrafades en gaèlic i ens comença a recitar Robert Burns. També hem parlat amb un tal Ferlow McDonald que ens va convidar a una birra, que anava borratxo, igual que l’avi, i que parlava a una velocitat acollonant.

Després anem a donar una volta abans de tornar al B&B a veure la tele i a clapar.

DIMARTS 25-8-98

Inverness. Ens hem llevat a les 8.15, i la dona ha entrat a les 8.20 a dur-nos l’esmorzar que ha deixat frustrada a la Sònia. Consistia en dues torrades amb melmelada, dos plàtans (als quals la Sònia és al·lèrgica) i te o cafè. Hem recollit totes les coses i hem anat a l’alberg, on ho hem deixat tot. Hem anat a la Tourist Info. a comprar dos tickets per un half-day tour al Loch Ness, que ens costava 6 pounds. Hem donat una volta i hem agafat el bus.

La ruta ens ha portat per la vora del Llac fins a Drumnadrochit, on hem vist el Museu del Monstre, que bàsicament explica, a part de la informació geològica sobre el Llac, la història de la recerca del monstre per part d’una àmplia gamma de pardillos que no tenien res més a fer a la vida. Després, ens han dut fins a Urqhart Castle, on hem embarcat en una barqueta que ens ha dut a passejar pel llac més gran de GB (on hi cap 10 vegades la població mundial), fins al Clansman Hotel, on hem recuperat el bus de tornada a Inverness. El guia anava explicant coses curioses com que part de les terres que voregen el llac, i part del llac mateix, pertanyen a Lord Burton.

A Inverness, hem anat a comprar segells i menjar. Hem tornat a l’alberg a menjar porc i una sopa de llauna. Ens hi hem trobat un català de Tarragona.

A la tarda, hem sortit a comprar el vidre de la Sònia – que volia un vitrall amb motius cèltics- i després, tot passejant per la vora del riu Ness, i buscant un cafè, hem trobat una botiga-museu de música tradicional que ens havia recomanat el guia de la tour.  Hem pres te i scones amb melmelada i mantega al cafè de baix i jo m’he comprat un CD. Després, hem rulat una mica més abans de tornar cap a l’alberg, a dutxar-nos i a fer el sopar. Ens hem trobat al de Tarragona i hem fet un intercanvi. Nosaltres hem fet macarrons i salsitxes i ell ha tret vi de Rioja i formatge Brie. Cap a les 9 han aparegut la Sílvia i el David. Hem estat xerrant una estona i sopant. Cap a les 11 han aparegut les italianes d’Stromness, que s’estan a l’alberg del costat. Quan han marxat ens hem quedat la comunitat catalana xerrant i mirant revistes fins a quarts de 2. A aquesta hora, ha aparegut un tio completament borratxo i s’ha posat a parlar amb nosaltres. Es diu Ross i és de Durban, Sudàfrica – ens ho ha ensenyat en el mapa perquè la Sònia no s’ho creia. Ens ha explicat que el seu pare viu a Durban i la seva mare a prop d’Inverness. Separats? Nooo!

Hem anat a dormir super tard, tot i que demà ens llevem a dos quarts de 7. Quan ens hem posat al llit, Tweety Bird i Silvester, totes les companyes dormien feia hores. Ens ha agafat tal atac de riure que hem hagut de sortir de l’habitació i hem acabat pel terra del passadís. Jo, finalment, he hagut d’entrar a WC a riure sola. Finalment, hem pogut anar a dormir.

DIMECRES 26-8-98

A les 6:30 ha sonat el despertador. Ens hem llevat i hem marxat. Hem hagut d’agafar un tren a les 7.55 perquè no hi havien trens nocturns cap a London. Deixem Escòcia (Sniff, sniff), ens fa molta pena. Al tren, ens hem trobat la noia japonesa d’Stromness i li hem donat les gràcies pel telèfon del B&B. Ella se’n va ara cap al Lake District.

Ens esperen 8 hores de tren, i a sobre d’aquí a 4 o 5 hores passarem de llarg Edimburg. Serà dur. De fet, ens hi quedaríem a viure sense pensar-nos-ho dos cops.

I aquesta és la meva crònica (la part corresponent a Escòcia, si més no) del 98. Aquest cop he hagut de “robar” pràcticament totes les fotos per complementar-la. No és cap meravella però és el contrapunt de la del 2004, en què vaig fer moltes milles en cotxe. Aquí anàvem en tren (i una tenda!) i era 6 anys més jove.

La nena del pou

Seguint en la línia de recuperar memòries, i aprofitant l’imminent celebració del referèndum escocès, penjo aquesta petita crònica d’un viatge que hi vaig fer –el meu segon i que no serà pas el darrer perquè n’estic enamorada- quan vivia a Anglaterra. Hi he fet els mínims retocs –originalment això va ser un email dirigit als meus amics.

Edimburg. Dilluns 16 de febrer del 2004. Aterrem amb 20 minuts d’antelació segons el previst amb sis graus de temperatura. “Esperem que hagin tingut un bon viatge, gràcies per volar amb Easyjet. L’últim que surti de l’avió, neteja” (és la versió Easyjet i políticament correcta del “Marica l’últim”). Truco a la penya del lloguer de cotxes. Em recullen amb una furgo a l’aeroport, em duen a una zona industrial, em donen un Nissan Micra E platejat i una fotocòpia cutre d’un mapa de com arribar a Edimburg i ens veiem la setmana que ve, passa per caixa. 110 lliures.
Trigo una hora per arribar al centre d’Edimburg –és hora punta total. L’avantatge, la zona blava tot just s’ha acabat a dos quarts de set de la tarda, o sigui, fa cinc minuts. Aparco a Saint Andrew’s Square, al costat de Princess Street. Pillo motxilles i cap al High Street Hostel, a la Royal Mile. És fosc, fa fred i plovisqueja, mala combinació, el meu passeig dura poc. Hostel, sopar, pul·lular i a sobar.

Inveraray High Street

 Dimarts 17. Em llevo a les sis del matí. El meu pla és senzill: anar cap a Inveraray (a la boca del riu Aray) i dormir en un B&B. Surto d’Edimburg –donant un parell de voltes més del compte a les rondes de la ciutat- amb un dia radiant. Agafo “l’autopista” cap a Glasgow (I dic l’autopista perquè és l’única en tota Escòcia). La meva intenció de passar de llarg Glasgow i seguir per l’A82 cap a Loch Lomond queda truncada quan el meu meravellós cotxe decideix començar a emetre un so agut i irritant. Surto a la primera sortida per investigar què coi passa. No hi ha motiu aparent per la protesta. Torno a entrar a la ronda i ja dins l’A82 (que comença sent un carrer de Glasgow) he de tornar a parar i trucar al servei tècnic de la Nissan. Em diuen que déu ser cosa de l’equip de música i m’envien una furgona del RAC, que m’escorta fins a una sucursal de la companyia Arnold Clark (on he llogat el cotxe). Allà me’l canvien amablement.

Dimarts 17 de febrer, encara. Surto de Glasgow com a les 12 del migdia amb un altre Nissan Micra E platejat. Just quan començo a pensar que estic farta de ciutats i rondes i tinc ganes d’enganxar carretera rural d’una punyetera vegada la carretera enfila un turó i des de dalt se m’apareix com una visió celestial el Parc Nacional de Loch Lomond i Trossarchs, en el seu màxim esplendor sota un cel blau diàfan i perfecte. Gràcies a Déu. A la una, després de vorejar llacs i turons, estic a Tarbet, demà he de passar per aquí al costat a recollir la meva amiga Duna. Ara agafo l’A83 cap a Inveraray, petit poblet a la vora del Loch Fyne, famós pel seu castell i la seva presó. Deixo el cotxe en un pàrking que és pràcticament tan gran com el poble. Em sorprèn la quantitat de penya que hi ha passejant –és dimarts! Però fa un dia fantàstic. A l’oficina de turisme em recomanen un B&B. Hi deixo els trastos i surto a passejar pel poble. Vaig fins al castell, que està tancat perquè no és temporada. És un castell reformat al segle XVIII. Aprofito l’última llum del dia per passejar per moll i vora del llac mentre els darrers visitants van desapareixent. Compro en un Spar i m’enfilo pels desèrtics carrers cap al B&B, que té una cuina fantàstica amb una saleta acollidora. Com que estic sola és com estar a casa i em faig el sopar i m’apalanco a veure un vídeo de X files on l’Scully està a punt de parir i a l’FBI han organitzar una porra sobre qui és el pare. Més tard m’apareix una parelleta de Barna de vacances post-exàmens. Dutxa i a sobar-la.
Dimecres 18. Em llevo a les 7 amb la primera llum d’un altre dia radiant després d’una nit clara. Això vol dir que Escòcia es desperta sota una capa de gebre (petits icebergs decoren el Loch Fyne). Esmorzo com una reina, la dona m’atiborra de torrades, cereals, ous, bacon, suc i té. A les 8 abandono l’establiment, deixo les coses al meu gelat cotxe i me’n vaig a fer una petita excursió fins al mirador –una vella torre de guarda dalt d’un turó- a través del bosc. El dia és esplendorós i el fred és agressiu. No cal dir que la vista des de dalt és espaterrant, tot i que el camí fangós ha deixat la seva empremta en botes i pantalons, excepte en els trams on el fang estava gelat. A les 11 torno a ser al poble, altre cop ple de penya. Fins les 4:30 no he de recollir la Duna però aquí només em queda visitar la presó i amb aquest dia no tinc ganes de ficar-me dins un museu. Poso 20 lliures de benzina a la sortida del poble i amb el dipòsit més que ple tiro cap a Tarbet amb tota la tranquil·litat del món, gaudint del paisatge i parant a fer alguna foto. A les 12:30 hi arribo i constato que no arriba a la categoria de poble. Té un hotel espectacular i hi ha penya perquè els creuers pel llac surten del petit moll local. Decideixo pillar un dels vaixells i fer la volteta a Loch Lomond. I així de pas veig l’hotel on treballa la Duna, perquè hi passem molt a prop. L’Inversnaid hotel, a la boca del riu Snaid, com el seu nom indica, a la riba del Loch Lomond, en ple territori McGregor, queda separat de la civilització per una milla d’aigua de 336 metres de profunditat. La civilització, en aquest cas, és Inveruglass (a la boca del riu Uglas), que de fet és un moll al costat de la central elèctrica de Loch Sloy, en ple territori McFarlane, un clan que es dedicava a sortir a saquejar castells i propietats alienes durant les nits de lluna plena al crit de “Loch Sloy” – una bonica tradició que s’ha perdut per sempre, i és que, Escòcia ja no és el que era-. Després d’un tast de Whisky ens tornen a deixar a Tarbet i faig cap a Inveruglas. M’assec a dinar a la vora del llac. Puntual com un rellotge a les 4:30 de la tarda la barqueta de l’hotel em porta la Duna fins al moll i sense més dilació, tirem milles cap a Fort William passant per algun dels trams de carretera més espectaculars que he tingut el plaer de recórrer com a conductora. Parem al mig del no res, en un dels petits aparcaments que poblen les carreters d’Escòcia, a la vora de l’A82 entre Tyndrum i el coll de Ranoch Moor al capvespre, i sortim del cotxe, malgrat el fred gèlid, a gaudir del paisatge increïble. Estem als Highlands: Lochs, Glens and Bens (Llacs, valls i cims), rodejades de turons d’entre 1087 i 1108 metres d’alçada i llacs. I amb l’últim fil de llum passem el pont de Ballachullish, sobre el Loch Linnhe i de seguida arribem a Fort William, una ciutat sorprenentment gran a la vora del Loch Linnhe i al peu del Ben Nevis, el pic més alt d’Escòcia. Trobem l’alberg de seguida i de casualitat. Nit estelada, fred inhumà, sopar, pub i birra. A les 11 anem a dormir que demà ens toca llevar-nos d’hora per tirar cap al nord, per un camí que promet ser cada cop més espectacular.

Fort William. 19 de febrer. 7.00 a.m. La pobra Duna em diu que no ha dormit pràcticament res per culpa d’una vaca que tenim per companya d’habitació que ronca com un motor fora borda (ha acabat baixant a la saleta i provant de desconnectar, sense èxit, els altaveus). De totes maneres, en mirar per la finestra se m’encongeix el cor de descobrir que Fort William està submergit en una boira densa i espessa. Li dic a la Duna que dormi, que ja la despertaré quan s’escampi la boira. Baixo a esmorzar i m’uneixo a una noia davant la finestra de la cuina i ens entretenim a contemplar els nostres cotxes camuflats sota una capa de gebre. Quan la boira comença a escampar vaig a descongelar-lo, encenent motors i calefacció. Provo de tirar aigua als vidres però l’ampolla de dos litres que estava dins el cotxe s’ha congelat. Poc a poc, però, aconsegueixo tenir visibilitat. A les 9.30 la boira ha desaparegut del tot i fa una dia serè i assolellat com els anteriors. Per tant, cap a Skye falta gent. La carretera és tan espectacular com preveiem i ens anem aturant constantment als aparcaments de la vora a contemplar el paisatge. No ho podem evitar. Al mirador entre Invergarry (a la boca del riu Garry) i Loch Cluanie ens hi tirem mitja hora fent fotos i fent l’idiota amb la càmera digital de la Duna.

Glenn Garry

Arribem a la conclusió que si seguim parant cada cinc minuts no arribarem mai i ens contenim una mica fins la parada que sí teníem prevista i obligada: Eilean Donan Castle, fortalesa del clan McRae -tancat per temporada però obert per fora. És preciós, en un illot del Loch Duich unit a la riba per un pont de pedra. Allà compro l’única postal per enviar de tot el viatge.

Eilean Donan

Finalment, passem el llarguíssim Skye Bridge, que uneix Kyle of Lochalsh, a terra ferma, amb Kyleakin (Caol Acain), porta de l’illa. I cap a Portree (Port Righ), capital d’Skye, un poblet a la vora del mar, entre illes (Skye és la més gran de les Hèbrides). Aparquem, comprem, dinem, deixem trastos a l’alberg i passegem fins que es fa fosc, superant el fred com podem (a qui se li acut anar a Escòcia al Febrer?) Tornem cap a l’alberg i ens apalanquem a l’habitació. Ens hi estem tanta estona que n’acabem fent el mapa Bagua. La Duna dorm a la zona de la pasta i jo a la dels viatges – Quanta gent coneixeu que es dediqui a fer Feng Shui en un alberg, eh?-. Baixem a sopar a la cuina, una cuina fantàstica, espaiosa amb unes grans taules de fusta i finestrals amb vistes al mar i a les muntanyes. Anem a dormir d’hora. La Duna ha de recuperar una nit de son.

Portree, Skye, divendres 20 de febrer. Ens llevem. Està núvol, gràcies a la qual cosa les “roads” i el “car” no estan gelats. Fem la volta a la península de Trotternish, fantàstica. Penya-segats, cascades (Kilt Rock Waterfall), cims (the Old Man of Storr), les runes del castell de Duntulm, ovelles (llepant les ratlles de la carretera), toros pèl-roigs i peluts amb serrell, poblets minúsculs amb noms com Staffin i Flodigarry, i carreteres estretes. Ens fa un dia variable de sol i ombra. A quarts de 12 parem a Uig, un poble que s’estén en forma de ferradura al voltant d’una badia, a fer un te i comprar dinar. Quasi tot està tancat per ser fora de temporada però de ben segur que és molt millor això que la massificació estiuenca. Més carreteres estretes, amb trams d’un sol carril i un munt de “passing places”, per apartar-se i deixar passar els que vénen per l’altra banda. Per sort ara no hi ha gairebé trànsit.
Dunvegan Castle, llar dels McLeod. Castell reconstruït al segle XVIII i lleig. Però els jardins són macos i la localització, a la vora de Loch Dunvegan, que de fet és una entrada del mar, és immillorable.
Tornem cap a Portree per una carretera d’un sol carril totalment genial que serveix de drecera a través de l’illa entre turons, arbres i ovelles. Al hostel se’m presenta una noia amb un “hello, my name is Núria”. És de Sabadell i es dedica a fer intercanvis treballant en granges orgàniques amunt i avall d’Escòcia. El seu últim granger l’ha portada fins aquí perquè havia de fer-hi una xerrada.

Skye

Dissabte 21. Abandonem Skye. Roda el món i torna a Inverness– poble que vaig visitar l’any 98 durant el meu primer Interrail-. Portem a dos holandesos del hostel fins a Sligachan, al peu de les Cuillin, el massís del sud de l’illa, en territori McDonald. Adéu pont. Adéu Eilean Donan, adéu A87. Pillem el desviament cap a Invermoriston (a la boca del riu Moriston). Canvi de carretera i canvi de clima, ens neva mentre arribem al llac Ness, ens neva quan parem a Urqhart castle. Estem el temps just per fer-li una foto i tornar-nos a posar els guants abans que els dits ens caiguin a terra. Al llac no li fem ni cas i en quant al Nessie, probablement se n’ha anat de vacances a la Costa del Sol. Arribem a Inverness, a la boca del riu Ness, i ni rastre de neu enlloc. Busquem aparcament, cosa no gens fàcil. Deixem trastos a l’Students Hostel, un lloc molt acollidor on ara fa sis anys vaig patir un dels pitjors atac de riure de la meva vida en companyia de la Sònia. Guarden tots els llibres de signatures d’anys i panys enrera, i trobo la meva dedicatòria de l’agost del 98! Evidentment deixo una altra dedicatòria al llibre d’aquest any. Què fem a Inverness? Botigues, què si no? Postals, kilts. La Duna i jo estem temptades a comprar-nos-en un, però la veritat és que la faldilleta em fa pensar en una col·legiala manga… Acabo comprant galetes.

Diumege 22. Avall que fa baixada. Avui toca tornar a Edimburg. Torna a fer un dia espectacular i per l’A9 abandonem els Highlands. Aquest camí no és ni la quarta part de maco que l’altra banda. Poc abans de les 11, a 12 milles d’Edimburg pillem una caravana. La Duna, que ha d’agafar un tren cap a Glasgow per tornar a l’hotel, es comença posar nerviosa. Un diumenge a les 11 del matí! On va la gent? Ho descobriré de seguida intentant aparcar al centre de la ciutat. La retenció desapareix i creuem el pont sobre el Firth of Forth. La Duna aconsegueix agafar el tren de la una. Ens diem adéu a l’andana com a les pel·lícules poc originals. Li dono els 4 Cd que vaig gravar expressament per al cotxe de record. Els únics 4 Cd que teníem i que hem escoltat un cop i un altre i que vaig batejar amb el nom de les carreteres. Deixo la bossa al hostel i me’n vaig a fotre una pizza. Després torno cap al cotxe i, de casualitat, el puc aparcar bé perquè hi ha una parelleta que se’n va.
Passejo per la Royal Mile amunt i avall, compro records i regals per un parell d’éssers privilegiats. Fa un fred que pela. Pujo a veure la posta de sol sobre la ciutat des de Saint James Seat, el turó que hi ha al peu de la Royal Mile, on estan construint el nou parlament d’arquitecte català. Durant un moment s’ennuvola i fa un intent de nevar, però de seguida s’aclareix de nou. Es fa fosc, torno al hostel. Llegeixo, em jalo un iogurt i me’n vaig a dormir. Bona nit, Oidhche mhath.

Dilluns. Em llevo a les 7:30. Em prenc un hot chocolate a la cuina, deixo la motxilla a recepció i me’n vaig a buscar el cotxe per dos motius: un, a les 8:30 comença la zona blava, dos, necessita benzina. Trobar una benzinera pot ser una aventura perquè em diuen que al centre no n’hi ha cap. Intento seguir les indicacions d’un paio i la cago, però em topo de morros amb una benzinera just quan se m’encenia la llumeta de dipòsit. L’aventura número dos és tornar cap al centre, ho aconsegueixo amb el meu gran sentit de l’orientació… bé, i perquè des d’aquí es veu el turó de St. James Seat. Acabo aparcant davant del hostel i pagant ticket per dues hores. Tot el centre d’Edimburg és una zona blava gegant. Així de pas, recullo la motxilla. Vaig cap a l’Scotland Museum però encara no han obert. Pujo al castell. Fa un sol bestial i un fred encara més bestial. Opto per entrar a un cafè i esmorzar uns ous amb torrades. Després entro en un petit museu sobre la vida a la ciutat d’Edimburg. Entro en un lloc on vénen Fudge per provar-lo. En tenen de moltes varietats diferents: xocolata, caramel, avellana… En tasto un de Highland Creme, que és de color blanc. Està boníssim… Em caduca el parking i decideixo anar tirant cap a la zona industrial on he de tornar el cotxe. Me la passo de llarg i vaig a petar a l’aeroport i he de tornar enrera. Però acabo trobant-la i torno el cotxe sense problemes. D’allà em duen a l’aeroport. Fot un sol de cal Déu. Abandonaré Escòcia havent vist ploure de casualitat un matí al llevar-nos i havent vist nevar durant un tram de carretera. Ens ha fet un temps genial tota la setmana.
Aterro a Gatwick amb 20 minuts d’antelació –altre cop-, a 4 graus. A casa, a Boohkam, em diuen que ha estat la setmana més freda de tot l’hivern. M’ho crec. Però ens ha fet sol i això és el que compta.
Faig un càlcul: Amb el segon Micra entre la sortida de Glasgow i l’entrada a Edimburg he fet 671 milles ( uns 1100 km)…. i totes per l’esquerra! – La Duna flipava que no se me n’anés l’olla i tirés cap a la dreta. No, el problema el tindré el dia que agafi un cotxe a Barna i tendeixi a l’esquerra-… I la broma en total m’ha sortit per uns 500 euros (comptant regals i souvenirs i revelat de fotos). Torno a ser a Surrey, m’esperen quatre setmanes seguides de curro, sí, 28 dies seguits sense parar fins la meva propera setmana off. Continua fent un fred que pela i tot i així, a la cuina hi tenim formigues!

Algú encara no ha pillat què vol dir el prefix escocès “Inver”?

Bé, nois, Mòran taing, beannachd leat.

I aquesta és la crònica de la meva petita escapada a Escòcia ara fa 10 anys. El dia que pugui, repeteixo. Que ja toca!

La nena del pou

PD: La qualitat d’impressió de les meves fotos originals -analògiques encara- és terrible. Algunes són meves, d’altres les he tretes d’Internet.