El món de les celebrities, de la televisió brossa, de les invencions de productes miraculosos, de la droga, de les estafes de tot tipus, de l’espionatge informàtic, dels topans lumpen de la ciutat… forma el paisatge d’Un món de bojos, la novel·la amb què Francesc Gisbert ha guanyat el XVIIè premi de Narrativa Ciutat de
De l’autor, n’estàvem habituats a un tipus de novel·la —la crítica les havia batejat de “novel·les d’erudició”— a través de la qual es reconstruïa una etapa de la vida d’una personalitat històrica. Hi havien estat la d’un científic —el naturalista comte de Buffon— o la d’escriptors de la talla de Goethe o de Voltaire o
Amb ressonàncies del Manifest Comunista, Manuel Baixauli llaura el primer text de Ningú no ens espera, on aplega les columnes publicades a l’edició valenciana d’ El País. El títol —potser més propi d’un relat sentimental— dóna nom així a un recull de proses de pensament i d’opinió, d’un assaig(isme) innovador i refrescant. On no hi
Huit persones, de procedència diversa, es troben en una casa on se suïcidaran. Així de dura és l’obra que comentem. Estaran cinc dies en total, i després descobrirem, amb un final sorprenent, coses que no ens esperàvem i que, potser, expliquen fets innecessaris. En tot cas: sorpresa final. En avançar la lectura anem coneixent Elena,
Sorprén que una opera prima tinga la maduresa i el nivell que presenta Bocins de mi, bocins de tu de Llorenç Garcia (Yecla, 1979). No sols perquè hi ha un món i una veu pròpia sinó un desplegament de temes ple d’originalitat i amb una inventiva poderosa. Bocins de mi, bocins de tu, està
Bocins de mi, bocins de tu de Llorenç Garcia és un recull de proses intenses d’algú que mira la realitat amb agudesa i alegria. Una realitat domèstica, quotidiana sense grans aventures ni pretensions. El narrador, de manera directa, va mostrant-nos ara el món de la parella, ara el dels polítics corruptes, ara un moment de
Si m’hagués de quedar amb alguna de les obres de Víctor Català, ara que se celebra els 50 anys de la seua mort, i tots els suplements literaris en parlen, diria que el meu record més intens passa per alguns dels seus relats. Un n’és “L’amoret d’en Piu”, de Caires vius (1907) que certament són
Ricard Abad és un xicot que pesa cent quaranta quilos, ha estudiat filologia anglesa i es dedica a traduir per a l’empresa Snail Books que edita el periòdic Alicante News. El seu pes, que provoca una incident el dia de l’entrevista de treball en l’empresa en caure i fer pols una tauleta del rebedor, n’és,
Encara que guanyador del premi “Enric Valor de novel·la” de la Diputació d’Alacant, No mataràs de Víctor Labrado és més un reportatge biogràfic —un biopic, en termes de cinema— que una novel·la, on se suposa que hi predomina la ficció sobre els elements de la realitat. En aquesta obra impera, en canvi, la reconstrucció de
La literatura del jo, en format diari, continua el seu ritme creixent. En pocs dies de diferència, he llegit tres peces ben estimables: Sobre una neu invisible de Vicent Alonso, Diario del anciano averíado de Sálvador Pániker i Fràgil sol de tardor de Rafa Gomar. He de dir que a diferència d’altres escriptures com les
El 2008 un prestigiós premi de novel·la va ser per a una escriptora d’origen marroquí que havia arribat a Catalunya als huit anys: Najat El Hachmi. La novel·la era L’últim patriarca. Es tractava d’una història fabulosa sobre un personatge, Mimoun, que educat al si d’una família que, de tan desitjat com era, el va convertir
Lluís Maria Todó va estudiar a París i a Barcelona, on es va doctorar en filologia francesa. Ha estat professor de literatura francesa i de crítica literària a la Universitat de Barcelona. Després va passar a ser professor de traducció a la Pompeu Fabra. De la seua obra d’estudi, cal destacar un llibre extraordinari El
Benvolgut profe de valencià, (M’adrece, fonamentalment, als profes de les comarques del sud valencià). És la segona vegada que faig servir aquest mitjà per dirigir-me a tu. Ho faig després de veure —l’escassa i pobra— acollida d’una iniciativa con la del curs “La societat i el món dels nostres dies” en la Seu Universitària de la
Anna Casassas, filla d’Enric Casassas, químic i poeta, i germana d’un altre Enric Casassas, poeta, acaba de traduir al català Apunts inútils de Virgilio Giotti. He de confessar que la meua biblioteca és plena de volums entranyables escrits en altres llengües que ella ha donat vida en català. Aquest n’és un més. I dels
Aquest cap de setmana he recorregut algunes de les comarques catalanes més septentrionals: l’Alt Empurdà, La Garrotxa, Pla de l’Estany. Contemplar el mar des de Cadaqués és una estampa singular que fa pensar —supose que ho hauran dit molts altres abans que jo— en les illes gregues. Aquest contacte directe amb la mar, sentint